Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatuto de Cataluña, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: “Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica”. Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

Recreación: Zapatero firma la independecia de cataluña

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlamento de Cataluña, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el “corazón de la democracia”. Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatuto de Cataluña. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Cataluña como nación en el preámbulo del Estatuto, con la consiguiente emanación de “símbolos nacionales” (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Cataluña, y las relaciones entre el Estado y la Generalidad son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia. No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatuto en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador. El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga. Hay preocupación en Cataluña y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa. Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum. Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable

El "Tripartit" de izquierdas con sueldos de derechas.

Según informa “E-Noticies” (por cierto con subvención de la Consellería de Cultura de la Generalitat de Catalunya según reza el pié “footer” de su web) indica cuales serán las retribuciones que están contempladas en el Proyecto de Presupuestos de la Generalitat del 2010.

Así, Pepe Montilla cobrará 170.000 euros brutos al mes anuales, mientras que Josep Lluis Carod Rovira y Joan Saura 130.000 euros al mes anuales,  al igual que el resto de Consellers y Conselleras del Govern.

Y todavía el tema de l’Estatut pendiente en el Tribunal Constitucional…

Errata corregida:  gracias a Twitter de @tvspot

Los agentes turísticos conocerán la Ruta del Vino

Las jornadas dirigidas a los profesionales del sector comienzan este jueves

Rosa Lucía Polonio e Inmaculada Luque presentan las jornadas.

La Ruta del Vino Montilla-Moriles organiza por tercera vez consecutiva las Jornadas Profesionales del Turismo del Vino, que comenzará este jueves y que reunirán en la ciudad de Montilla “a importantes agentes del mundo del enoturismo”. Así lo han anunciado Rosa Lucía Polonio e Inmaculada Luque, presidenta y gerente, respectivamente, del Consorcio Ruta del Vino Montilla-Moriles. Ambas coincidieron en que estas III Jornadas Profesionales del Turismo del Vino persiguen “crear un foro profesional en el que se pueda establecer un contacto directo entre el sector vinícola de la Ruta del Vino de Montilla-Moriles y los agentes de viajes especializados en el sector”. Estas jornadas servirán, además, para continuar difundiendo los atractivos de la ruta, un producto enoturístico que recorre el centro y sur de Córdoba y que muestra el legado cultural, histórico, arquitectónico, artístico y etnográfico de esta zona teniendo como guía el mundo de los vinos de la DO.

EL DIA DE CÓRDOBA

Esa cara de esfinge. Esos ojos que parecen alfileres. Esa voz sin matices. Ese linaje que traiciona. Esa sonrisa maquiavélica. Ese porte arzobispal. Ese andaluz sin seseo. Ese socialista de postín. Desde su impostada autoridad Montilla ha hablado urbi et orbi. Suave como serpiente pero peligroso como el reptil.

Montilla amenaza con la destrucción de la convivencia en Cataluña si habla el Constitucional y rebaja el Estatuto.

¿Qué convivencia será la que quita el sueño al President. No será la que aglutinaron el 30% de la ciudadanía  que acudió a las urnas a refrendar o desrefrendar el Estatut venido de Madrid, porqué el  nacido en la Ciudadela de Barcelona se quedó hecho jirones en la Carrera de San Jerónimo. Si así es,  no se preocupe señor Montilla, que aquí la convivencia está garantizada por la gran mayoría de silenciosos. La formula, fácil. De Vd. a los catalanes buen  empleo y salario, buena mesa y vacación, buena escuela y distracción y no tendrá ningún problema con las ciudadanía, que esta convivirá a satisfacción, con o sin Estatuto.

El personal no entiende de bilateralidad ni de competencias exclusivas, o compartidas, ni entiende de blindajes ni de transferencias. Entiende, eso sí,  de buen y honrado gobierno de las gentes. Entiende de felicidad y de alegría. Entiende de igualdad y libertad y de justicia, también Cuando obtiene estos bienes la convivencia discurre con  facilidad. Cuando se le hurtan todo es malestar, envidia y grosería.

Su Estatuto no suscitó gran adhesión entre las gentes y entonces Vd. no nos alarmó con el fin de la convivencia por la dimisión electoral. Para su autoridad Cataluña había hablado aunque bajito y era suficiente para garantizar la cohesión social. La voz de una minoría se impuso a la de una mayoría que dijo claramente: abstención y seguimos viviendo en común razonablemente desde entonces.

No nos amenace más Sr.  Montilla. No nos quite más el sueño. La sociedad está bien preparada para dar respuesta a los acontecimientos y los interpreta sabiamente.  Si la Sentencia del Constitucional es ajustada al sentir de la población, ningún mal nos ocurrirá.

Fernando Blázquez

Hasta el presidente de la ‘Generalitat’ catalana se deja seducir por el poder del “cero”.

Al Partido Popular le da “cero posibilidades” de pactar con el partido de Montilla, como ha sucedido en el País Vasco.

Podría haber dicho: “ninguna posibilidad” o “es imposible” o… Pero, claro, el poder seductor del “cero”…

Del uso de esta palabreja ya habíamos tratado en esta casa. Aquí.

Avui el president Montilla ha fet un advertiment solemne sobre les conseqüències d’una Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut que no tingués present el caràcter obert i inclusiu de la Constitució de 1978 i el fet que l’estatut és fruit de l’acord entre el Parlament de Catalunya amb el Congrés dels Diputats i el Senat i és una llei orgànica aprovada per les Corts Generals que ha estat referendada pels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. En el canal a internet del 3cat24 podeu trobar el vídeo amb la intervenció del President, que els socialistes catalans subscrivim fil per randa.

Ens recorda el president el preàmbul de la Constitució espanyola que proclama la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”.

Diu el president: “Tenim una Constitució que vol protegir els pobles d’Espanya i no ha de servir de pretext per a retallar l’autogovern acordat entre dues Cambres legislatives i referendat pel poble”.

Segueixo citant literalment les paraules del president: “Aquí hi ha una de les claus de volta de la situació que vivim avui: Admetre o negar, propiciar o bloquejar el desenvolupament de la concepció plural d’Espanya”.

“Perquè una visió restrictiva del caràcter obert i inclusiu de la Constitució espanyola, una visió que barrés el pas a la concepció plural d’Espanya seria el pitjor servei que es podria fer a la pròpia Constitució”.

“Defensar la Constitució espanyola és promoure el seu esperit integrador, plural, obert i acollidor. Utilitzar-la en sentit contrari és posar-la en perill”.

“Vull recordar, per tant, a aquells que tenen l’alta responsabilitat de vetllar per la constitucionalitat de les nostres lleis que la interpretació de la Constitució no ha de malmetre en cap cas el caràcter obert i inclusiu del text constitucional”.

“Allò que ahir va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir avui per dividir. Aquest és el veritable esperit constitucional. Espero que ningú no malmeti de forma temerària i imprudent aquest esperit”.

No crec que es pugui dir més clar. Les filtracions sorgides del Tribunal, l’excessiva durada de les seves deliberacions i la seva peculiar situació interna no estan ajudant gens a la imatge d’imparcialitat que hauria de tenir. Els socialistes sempre ens hem mostrat respectuosos amb el Tribunal Constitucional i hem afirmat que acatarem la seva sentència, convençuts com estem de la plena constitucionalitat de l’Estatut. Però també hem dit que una sentència que desvirtués greument l’Estatut acordat entre el Parlament i les Corts generals i votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tindria importants conseqüències polítiques.

És inacceptable que algú pugui dir que consideracions com les que ha fet el president Montilla que, no ho oblidem, també és representant de l’Estat a Catalunya, constitueixen una pressió sobre el Tribunal. Qui està pressionant el Tribunal Constitucional de forma indigna és el Partit Popular que porta dos anys bloquejant la seva renovació. Avui el Tribunal Constitucional només consta d’onze membres (a causa de la defunció d’un magistrat), un d’ells ha estat privat de participar en les deliberacions sobre el recurs del PP i el mandat de quatre magistrats va acabar fa dos anys. Crec que el paper del Tribunal Constitucional en analitzar una llei fruit de l’acord entre dos Parlaments i refrendada després pel poble hauria de ser el d’assenyalar com cal llegir l’Estatut per tal que la seva aplicació s’ajusti a la Constitució, i no erigir-se en una tercera cambra legislativa. Confio que així sigui per tal de mantenir intacte el paper del marc constitucional com a garant del dret a l’autonomia de nacionalitats i regions. Som precisament els que més vam defensar l’Estatut, els que no tenim un projecte sobiranista o independentista, els que més interessats estem en que la via estatutària no acabi essent considerada com una via morta.

Sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional és d’imprescindible lectura l’article de Javier Pradera “Dilemas del Constitucional”. Tant de bo el llegeixin, l’entenguin i l’apliquin tots els seus destinataris.

Sobre les deliberacions del Tribunal Constitucional i les seves conseqüències podeu llegir també la crònica d’El Mundo en la que explica com el president Montilla avisa que un rebuig de l’Estatut pot afectar negativament a les demés Comunitats Autònomes, l’article de Miquel Roca criticant durament les filtracions procedents del Tribunal Constitucional i la inacció dels que no fan res per posar-hi remei, les reflexions de Kepa Aulestia en el seu article “Ola independentista”, l’article d’Enric Marín “Constitucional: caminant al límit del penya-segat”, l’article d’Antonio Franco “El segrest del vaixell ‘Estatut’” i l’article de Jordi Barbeta “Montilla no es traidor: avisa”.

També us poden interessar les entrevistes que m’han fet Jordi Basté a Rac1 i Silvia Gamo a la revista Tiempo.

Aquesta setmana ha començat al Parlament de Catalunya la tramitació dels Pressupostos de la Generalitat per al 2010. Us convido a llegir les intervencions del Conseller Castells presentant el projecte i de Rocío Martínez-Sampere rebutjant les esmenes a la totalitat presentades pels grups de l’oposició. Sobre les possibilitats de l’economia catalana us convido a llegir l’article de Martí Parellada “Nova indústria, nous llocs de treball”.

El govern de la Generalitat segueix treballant per millorar la transparència i la qualitat de la nostra democràcia. Aquesta setmana ha presentat un paquet de mesures per reforçar el control de les subvencions públiques. També en aquest capítol us poden interessar els articles de Francisco Longo “En defensa dels alcaldes” i de Jordi Parpal “L”urbanisme concertat’”.

Del principal partit de l’oposició destaco dues notícies, una publicada a La Razón en crònica de Montse Espanyol “Mas abre las puertas a un pacto con el PP a pesar de verlo ‘complicado’” i l’altra publicada a El País en crònica de Miquel Noguer i Clara Blanchar “CiU propondrá abaratar el despido”. Són dues notícies que assenyalen ben clarament la deriva conservadora de CiU. Us poden interessar també els articles de Vicenç Navarro “La corrupción de las derechas” i de Joan B. Culla “Rajoy y los dicos duros”.

Divendres es va constituir la ponència conjunta que té com a objectiu acordar la Llei electoral de Catalunya. Els grups parlamentaris ens hem compromès a presentar en el termini de quinze dies les nostres opinions  sobre les 50 recomanacions dels experts. Sobre aquest debat us recomano que llegiu els articles de Joan Subirats “Sistema electoral: ¿solución o bálsamo?” i Oriol Bartomeus “Elements per a una llei electoral”.

Per acabar amb qüestions relacionades amb la política catalana us convido a llegir l’entrevista a Manuela de Madre que li fa Núria Navarro a El Periódico de Catalunya i aprofito per saludar l’elecció de Joan Herrera com a cap de llista d’ICV per a les properes eleccions al Parlament. Podeu llegir al respecte la crònica publicada avui per La Vanguardia.

Sobre qüestions relatives a la millora de la qualitat de la nostra democràcia us convido a llegir els articles de Joan Majó “¿Gestos de autoridad o intromisión?”, José Manuel Urquiza “La imprescindible ética del gobernante” i Oriol Bohigas “Polítics sense política”.

Passant a temes relatius específicament a la política espanyola, avui el PSOE ha celebrat un important acte públic per tancar la campanya explicativa “Nuevas energías“. Us convido també a llegir l’entrevista a Leire Pajín que li fa avui Anabel Díez a El País, l’article de Gonzalo López Alba a Público “Cambio de rumbo” i l’entrevista a Jesús Eguiguren que li fa Luis Rodríguez Aizpeolea a El País parlant de la situació política al País Basc i del debat intern de l’esquerra abertzale.

Hem pogut celebrar feliçment la fi del segrestament del tonyinaire ‘Alakrana’. Podeu llegir al respecte els articles de Joan Tapia “Tot va bé si acaba bé” i de Francisco Balaguer “Las aporías del ‘Alakrana’”.

Us recomano a continuació sis articles que fan referència a importants debats socials: Joaquim Prats “Obligatòria fins als divuit anys?”, Jaume Graells “Hacia un pacto en educación”, Gemma Lienas “Aviso a las mujeres jóvenes”, Joan J. Queralt “Una lliçó de laïcisme”, Gran Wyoming “Los mensajeros de la verdad” (sobre la nova regulació de l’avortament) i Pilar Estébanez “La revolución gris” (sobre l’impacte del pes demogràfic creixent de les persones grans).

Sobre l’economia espanyola us convido a llegir l’article de Jordi Sevilla “Por una economía sostenible”, l’entrevista a Carlos Ocaña que li fa Lalo Agustina a La Vanguardia, la crònica d’Antoni Fuentes sobre la conferència pronunciada per Ignacio Fernández Toxo a Tribuna Barcelona, i els articles de José Carlos Díez “Adiós recesión” i Angel Laborda “Ya se ve el fondo”.

Us convido a que llegiu sengles entrevistes a Jaume Bartumeu, cap de govern d’Andorra, que li fan respectivament Pau Echauz a La Vanguardia i Montse Martínez a El Periódico de Catalunya.

També trobareu interessant l’article del Ministre d’Afers estrangers de Turquía Ahmet Davutoglu “España y la incoporación de Turquía a la UE”.

Dijous es va produir la designació del nou President del Consell Europeu i de la nova responsable d’Afers exteriors de la Unió. Els nomenaments han sorprès en no tractar-se de personalitats reconegudes, però serà la seva actuació la que haurà de ser jutjada. Llegiu al respecte l’article de Rosa Massagué “Ni potència global ni oenagé” i el comentari de Raimon Obiols en el seu bloc.

Aquest diumenge destaca especialment el resum del col·loqui de Felipe González sobre la reflexió que està encapçalant sobre el futur de la Unió Europea publicat per El País. Podeu llegir també les reflexions al respecte de Lluís Bassets.

I si Europa no acaba de trobar el seu lloc en l’esfera internacional, les coses tampoc no són fàcils pel nou president dels Estats Units. Podeu llegir al respecte les reflexions de Xavier Batalla “Otra geopolítica” i Walter Laqueur “Obama titubea…”. El cert és que el president Obama està topant amb greus obstacles i les primeres decepcions. Per exemple, a Orient Mitjà. Podeu llegir al respecte els articles de Xavier Batalla “Primer fracaso” i Carlos Elordi “Palestina i el cansament del món”.

Tampoc està resultant senzilla la relació dels Estats Units amb la Xina com s’ha posat de manifest en el viatge del President Obama a l’Àsia. Llegiu al respecte l’editorial d’El País “Obama en Asia” i els articles de Lluís Foix “Un presidente del Pacífico”, Lluís Bassets “‘Obamao’”, Paul Krugman “Mundo desequilibrado” i Joaquín Estefanía “Visitar al banquero”. Com a consol queda el fet que Estats Units està camí de tornar a créixer econòmicament com ho indica l’article de Jorge Sicilia “EEUU en la senda de crecimiento”.

I els problemes globals no estan trobant, desgraciadament, adequada resposta. Ho comprovem en l’escassa mobilització de mitjans per lluitar contra la fam al món, com ho posen de relleu els articles de Lluís Foix “Quina vergonya” i Gustavo Duch “Noves estratègies contra la fam”. I també en els insatisfactoris resultats de la propera Cimera de Copenhague, com ho posen de relleu els articles d’Antonio Cerrillo “¿Quién pinchó el Tratado de Copenhague?” i Rafael Méndez “Aún hay vida en Copenhague”.

Per trobar arguments sobre el nostre combat per la justícia social global us convido a llegir el discurs de Mona Sahlin (en anglès) en el Congrés del Partit Socialdemòcrata suec, els articles de Martín Ortega “La mano visible controla la invisible” i Jonás Fernández “Contra la ‘paradoja europea’”, l’entrevista a Helen Clark que li fa J. A. Aunión a El País i l’article de Stephany Griffith-Jones “La tasa Tobin no es un sueño sino una realidad”.

Aprofito per recordar el dirigent socialdemòcrata alemany Hans Matthöfer que va morir fa pocs dies amb aquest obituari d’Ignacio Sotelo.

I acabo afegint-me a les felicitacions al periodista Enric González, distingit amb el premi “Francisco Cerecedo”, amb la crònica de Carmen Morán sobre l’acte de lliurament d’aquest premi.

“Perles” del programa Polònia emès el 19 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Gran líder. Nous concursants: ZP, pilotejant Obama, com sempre; Putin, catxes catxes; i Gaddafi, fent debutar Toni Soler com a personatge. El problema dʼimatge els afecta a tots. Gaddafi està obsessionat amb Eros Ramazzotti i ZP la caga pintant un quadre de Mahoma! Després de les nominacions, lʼexpulsat és Ahmadinejad i el següent en entrar sembla que serà…. Castro! Continuarà…

EL MILLOR
- El guateque a lʼantiga en què Rajoy intenta col·locar la seva protegida Alícia primer a Mas i, com que aquest primer vol ˮanar a veure com està el percalˮ, després a Montilla, però res. A Mas tampoc no li va millor en el ball, sʼha ofert a Puigcercós però aquest no sʼacaba de decidir així que ho prova amb Montilla. Montilla tampoc el rep amb els braços oberts diu que li agradaria ˮballar solˮ

EL PITJOR
- Lʼandroide Andreu, el policia anticorrupció del futur, programat per detectar nivells de corrupció a distància. Lʼalcaldessa de Santa Coloma seʼn demana 7 o 8. Funciona amb biodiesel i… amb bitllets de 500.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Montilla: ˮEl país sʼenfronta a un escàndol sense presidentsˮ

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- La campanya per el Foment de la Lectura arriba a La Zarzuela: Letizia ha escrit: Retócala otra vez, Sam, Marichalar: El lady Di español, i la infanta Sofia: Teo quema una foto del Rey.

LA CANÇÓ [Fame! en català Nem!]

[Tots] Nem!
[Nebrera] Nem a reescriure la història…
tots volem ser presidents.
[Tots] Nem!
[Laporta] El que diguin no ens importa…
Farem que ens voti la gent.
[Tots] Nem!
[Carretero] Montse Nebrera i Laporta…
i jo a Reagrupament.
[Tots] Nem!
[Laporta] Som atractius i marxosos
famosos i intel•ligents.
[Tots] Presidents, presidents, presideeeents

Guest star com a Srta Sherwood: Jordi Pujol: ˮVoleu la fama, però la fama costa, i aquí és on començareu a pagar-ho, amb suorˮ

[Tots] Nem!
[Laporta] Hem dʼestar tots tres ˮal loroˮ
[Nebrera] Per fer esclatar el Parlament
[Tots] Parlament, Parlament, Parlameeeeent
Neeeeem!

LA PICADA D’ULLET
- Rajoy a Mas: ˮTe acuerdas de Alicia? A lo mejor no la reconoces, porque ha cambiado muchoˮ… a què es deu referir?

LʼESTÀVEM ESPERANT
- Com cada any, el ˮcumplemuerteˮ de Franco

LA NOVETAT
- Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma. Millor que no hagi de tornar a sortir, oi?

DICCIONARI POLÍTIC
- Sociopepencia: Aliança estratègica entre socialistes i populars.

ZW 192 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.intgovforum.org/

La ciutat egípcia de Sharm-El-Sheikh va acollir des del passat dia 15 de novembre i fins al dimecres 18 la quarta edició de l’Internet Governance Forum (IGF), un encontre impulsat per Nacions Unides i obert a la societat per debatre sobre l’accessibilitat en Internet i el rol de les noves tecnologies en el desenvolupament i progrés social.

Internet Governance Forum (IGF) és una iniciativa sorgida en la segona fase de la Cimera Mundial de la Societat de la Informació de les Nacions Unides, celebrada a Tunísia el novembre de 2005. Aquest fòrum neix amb la voluntat de recollir aportacions per avançar en els objectius de l’organització internacional en matèria de Societat de la Informació i adopta un format neutral i flexible, obert a totes les institucions i actors implicats en el desenvolupament i ús de les tecnologies de la comunicació i la informació. D’acord amb el mandat de Nacions Unides, l’IGF té una durada prevista de cinc anys, al termini dels quals l’Assemblea General de Nacions Unides votarà una resolució sobre la matèria. Aquest any, i sota el títol “Governança d’Internet – Creant oportunitats per a tots“, l’IGF es reuneix a la ciutat egípcia de Sharm-El-Sheikh. Com ja és costum, l’encontre s’estructura en diferents sessions plenàries, tallers simultanis, trobades multilaterals i fòrums oberts de debat temàtic.

Els principals temes de l’agenda de 2009 són l’ús dels recursos que ofereix Internet, la millora de l’accés i la disminució de la bretxa digital -sobretot en els països en vies de desenvolupament-, amb respecte a les llibertats, la diversitat i la privacitat, l’impuls del potencial educatiu en les noves tecnologies (alfabetització digital o media literacy) i l’enfortiment de la seguretat online, amb especial atenció als grups més vulnerables. Aquests dos últims temes seran abordats per la delegació del Parlament Europeu, amb l’eurodiputada Maria Badia al capdavant.

El Parlament Europeu ha participat junt amb la Comissió Europea des de la primera edició, que va tenir lloc a Atenes el 2006. Maria Badia, eurodiputada del PSC i vicepresidenta del Grup dels Socialistes i Demòcrates en el Parlament Europeu, va ser membre de la de Delegació present en l’edició de 2007, a Rio de Janeiro, en representació de la Comissió de Cultura i Educació.

Adivina, adivinanza: ¿Qué Ilustre Dama ocupa todos estos bien pagados cargos? 
 
Concejala de Urbanismo del Ayuntamiento de Sant Just Desvern-
1ª Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Sant Just Desvern
Presidenta de PROMUSA. Ojito: PROMUSA es una de las empresas relacionadas con la trama del caso PRETORIA…
Presidenta de PROECSA
Gerente del Consorcio de la Colonia Güell
Consejera del Consorcio del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputación de Barcelona
Consejera de Fomento de Ciutat Vella de la Diputación de Barcelona
Consejera del Tunel del Cadí, Concesionaria S.A.
Consejera de la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària.
Delegada del Area d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputación de Barcelona.
Consejera de La Caixa.
Consejera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
Vocal del Consorcio Sanitario Integral.
Vocal de la Fundació Caviga.
Consejera del Area de Salut del Area Metropolitana de Barcelona
 
¿Es un pájaro? ¿Es un avión? Nooooo…Es Ana Hernández Bonancia ¿Y quién es esta Ana Hernández Bonancia que ostenta tantos cargos públicos y no públicos? Pues Ana Hernández Bonancia es nada más y nada menos que la esposa del Molt Honorable President de la Generalitat, D. José Montilla Aguilera.Y hasta aquí puedo leer. Pero pásalo, que rule.

ESTO SE VA A PIQUE CON TANTA CORRUPTELA..   

Nos sale Pujol diciendo que Montilla es “un ejemplo de integración”

¿Qué quiere decir Pujol con eso de que Montilla es “un ejemplo de integración”?

¿que va al cine con sus amigos?¿compra el diario y echa la xerradeta con el quiosquero?¿que se lleva bien con los vecinos?¿va a comprar a la panadería cada día?¿lleva a sus hijas todos los días al cole del barrio?

A mi me parece que Montilla no es precisamente “un ejemplo de integración” que nos pueda servir a los ciudadanos de a pie.

Lo que pasa que todas esas cosas que digo, la integración efectiva en el país, en el barrio, en el lugar en que vives, no la entiende Pujol sino como “habla catalán” cuando en muchas zonas de Catalunya es más habitual el castellano que el catalán. Y para él, hablando catalán, ya es uno “un ejemplo de integración” cuando en realidad puede ser un desintegrado antisocial total.

Así. por ejemplo inmigrantes sudamericanos que están ya totalmente integrados en Catalunya, pasan a ser unos “desintegrados” para el nacionalista porque no lo ha hecho conforma a sus normas.

“Integració” se parece demasiado a “Integrismo”

Aquesta setmana he pogut conèixer personalment en Montilla. M’ha sorprès. No sé si positivament o no, però m’ha sorprès. El primer que em va sorprendre és que el seu assessor en matèries internacionals és un ex-consol espanyol, que entre altres destinacions ha estat a les ambaixades de Luxemburg o Andorra (on va ser fulminantment expulsat del seu càrrec per merders amb el Consejo de Residentes), té tela que l’assessor de la Generalitat de Catalunya sigui un diplomàtic espanyol. La segona cosa que em va sorprendre és el seu volum de veu, i la seva manera de moure’s. Es mou poc, amb gestos de poca força i curts, passos petits, i els braços enganxats al cos. El volum de la seva veu és molt baix, si ets a més de dos metres dificilment el sents. Però sap riure! Encara que el que es digui no tingui gràcia, sap riure. Per cert, pujoleja una mica. En uns 15 minuts va tossir amb força unes cinc o sis vegades (com feia en Pujol), i quan sent el nom d’un poble o ciutat de Catalunya en fa alguna referència, a un plat típic, una tradició d’allà o alguna persona coneguda. Em va sorprendre el seu coneixement de Catalunya i del món sencer, no sé si és perquè el subestimava i no creia que fos capaç d’això, o perquè sospitava llargues tardes d’hivern al seu despatx (sota una moreneta i un quadre d’en Barceló) jugant al Trivial de Catalunya amb l’assessor i en Carod…

El PSOE, tanto a nivel nacional como a nivel catalán debe explicar su postura acerca de las consultas soberanistas.

Juan Lozano Garrote. Director de este blog. Artículo también publicado en Estrella Digital y en el diario El Mundo (aquí bajo el título “el papelón del PSC”)
Si quieres publicar un artículo en este blog envialo primero a articuloslibres@gmail.com

La gastronomía, el vino y la cultura de los nueve pueblos que integran la Ruta del Vino Montilla-Moriles fueron los protagonistas en la presentación de este producto turístico que tuvo lugar la noche del 10 de noviembre en Madrid y a la que asistieron representantes de los diferentes municipios, encabezados por la Presidenta del Consorcio Ruta del Vino de Montilla-Moriles, Rosa Lucía Polonio.

El lema de la Ruta del Vino de Montilla-Moriles, ‘Mucho más que vino’, se hizo patente en la presentación de este proyecto enoturístico que recorre ocho localidades de la campiña cordobesa y la capital de la provincia andaluza. Como el resto de rutas que integran el Club de Producto Rutas del Vino de España, de ACEVIN, la Ruta del Vino de Montilla-Moriles es un producto basado en el territorio que pone en valor los diferentes atractivos de la zona por donde transcurre. La gastronomía y la cultura fueron dos de los elementos que sirvieron para presentar ante dos centenares de personas parte de lo que puede ofrecer al turista esta Ruta del Vino.

Rosa Polonio, Presidenta de la ruta, durante la presentación en Madrid

La Presidenta del Consorcio, Rosa Lucía Polonio, quiso ser «la voz de los alcaldes y los empresarios de la Ruta» en esta presentación, en la que destacó los diferentes elementos que hacen de ella algo único. Junto a los ediles y concejales de los nueve municipios que integran la ruta (Aguilar de la Frontera, Córdoba, Fernán Núñez, La Rambla, Lucena, Montemayor, Montilla, Moriles y Puente Genil), animó a todos a visitarla y conocer «el legado histórico, cultural y gastronómico de esta tierra» donde la cultura del vino impregna todas las actividades.

olonio destacó también el proyecto Red Vinarea, que se está desarrollando en la ruta con la colaboración de diferentes organismos nacionales y europeos, y apoyado por los fondos FEDER, que dará más cohesión a este proyecto enoturístico a través de la creación de nueve centros de interpretación relacionados con el vino.

INFOCIO:
www.rutadelvinomontillamoriles.com

Les paraules de José Montilla van sonar contundents.

Dissabte al Palau de Congressos de Catalunya (casualment el mateix edifici que ocuparan a partir d’aquest divendres els membres de la Convención Nacional del Partido Popular) va dir alt i clar “el PSC no és un partit d’amics, sinó de ciutadans lliures que comparteixen uns valors“, i ha instat els alcaldes i regidors presents a la trobada a no regir la seva política “per amistat o llaços familiars“, sinó per “uns valors, uns ideals i un projecte“.

I Manolo s’estava allà mirant el sostre i calculant quants quilos de ciment feien falta per a construir el Palau. I mirant-se les ungles pensant si demanar hora a la manicura. Però escoltant segur que no.

Que diu Montilla que no es regeixin per “amistat o llaços familiars”?. Però sap vostè, President, quí té al davant? Sap quins són els principis ètics del President de la Federació de Municipis? Sap que al voltant de Manuel Bustos podríem trobar una autèntica agencia de col.locació?

Li demanaré a Miquel Iceta, ja que és tan amable de llegir-nos gairebé cada dia, que ho sigui també d’explicar i comprovar, si ho creu pertinent, el que ara li expliquem aquí. I estem a la seva disposició per a aclarir-li qualsevol dubte.

Només amb voluntat d’exposar alguns dels noms que recordo ara mateix, fem un petit repàs. Com sempre, no estan tots els que són però sí són tots els que estan:

Paco Bustos és el germà de l’Alcalde i el té al govern des del principi. Paco va protagonitzar l’esperpèntic però original moment de “dimitir sense dimitir” que ja s’estudia a les facultats de Ciències Polítiques. És a dir, fer una roda de premsa per a anunciar la seva dimissió com a regidor però després de fer molt soroll i dir que, dimitint sí que es podría defensar (de què? de quí?) ens va enganyar. És el primer cop que algú fa una convocatòria als mitjans per a dir que se’n va i no ho fa. Només va canviar la responsabilitat dins del govern. Així és la ciutat de les meravelles de Bustos. A qualsevol lloc un ridícul així hauria rebut una “patada” al cul. Aquí el seu germà li va donar encara més càrrecs. És la justícia inversa que es practica per aquí.

La seva dona Eva Huélamo, cunyada de Manolo, treballa per al grup Municipal Socialista des del 1999 i fins avui. Va ser nomenada el 27 de juliol del 2007 per al càrrec d’Auxiliar Col·laboradora i el nomenament fou publicat al DOGC. Ara, però, acaba d’aprovar unes oposicions d’auxiliar administrativa de l’Ajuntament. No és gens ètic que un càrrec de confiança d’un govern es presenti a unes oposicions. Però ja és escandalós que  qui ho fa sigui l’esposa d’un regidor i cunyada de l’alcalde. Clar que això de l’ètica no sembla avui un valor al govern de Sabadell.

Per cert que això de les auxiliars administratives és una cosa que s’ha donat bé a Can Bustos. Una cosina segona, la Mònica, també va entrar a fer aquesta feina a la Policia Municipal el 2002. Què havia fet abans laboralment? Doncs treballar per al partit a les campanyes electorals del PSC, per exemple.

És com si de cada plaça que quedi lliure, calguès pensar primer si tenim algú pendent de trobar feina. És igual que sigui a l’Ajuntament o al partit. En aquest darrer, per exemple, hi ha treballant tres administratives. Doncs una de les tres és la neboda de la seva ex-dona.

Parlant de dones, no s’ha d’oblidar la seva actual companya que, a més, és un dels càrrecs de confiança (mai millor dit) amb una retribució més alta de l’Ajuntament. Però s’ha de reconèixer que també és la que fa més hores de feina. Treballa i s’esforça molt i això ho sap tothom.

I els amics? També parlava Montilla dels amics, veritat? Aquí n’hi ha una variada col·lecció.

Com Manolo Garrido, a qui s’entesta en fer passar per un històric de l’antiga Ràdio Sabadell però que en realitat només hi va passar sis anys d’una etapa, a més, perfectament oblidable de la història d’aquella emissora. La major part del temps l’autentica professió d’aquest senyor ha estat la de comercial. Precisament l’ultima dècada ho va fer en el sector immobiliari. Tot i això, ell firma manifestos (com el d’adhesió de ciutadans recolzant a “Montilla President” durant les darreres eleccions) i ho fa dient-se “periodista”. Després dels pisos ha estat Cap de Comunicació del Consell Comarcal (es pot ser això sense tenir cap títol?) i finalment treballa a la emissora d’Ona Mitja de la Diputació i ara a Ràdio Sabadell. És el responsable de que hi hagi a la xarxa moltes fotografies seves abraçat a Bustos, com aquesta.

Dos que van sortir d’ICV i ara són al PSC també van fer un bon canvi. El seu amic Paco Fernández és avui secretari de política municipal, deixant amb un pam de nas els qui militaven des de feia molts anys en aquesta formació. Abans el combatien en el terreny de les ideologies i avui és ell qui mana als militants històrics socialistes. Així va obtenir el passaport per a convertir-se en Assessor del l’Ens públic Consorci d’Ocupació del Vallès Occidental. La parella d’aquest a les fotografies acostuma a ser Josep Manuel Piedrafita, Primer Secretari de l’Agrupació de Sabadell per a qui deixar els ecosocialistes li ha significat aconseguir aquest càrrec al partit. Poc després s’ha convertit en director de Mercavallès, el mercat del que són titulars els Ajuntaments de Sabadell i Terrassa. Per cert que Piedrafita té la seva filla treballant al departament de Protocol de l’Ajuntament de Sabadell. Que quina formació té per a exercir aquesta feina? Doncs és la filla de Piedrafita, o és que no m’estic explicant bé?

Clar que alguns d’aquests militants tampoc no es poden queixar. Alguns que anaven a les llistes però que no van arribar a entrar van ser ben recompensats amb càrrecs de confiança molt ben retribuïts.

És el cas de la que es va quedar a les portes d’entrar (la número 14) Margarida Estrada, avui Comissionada de Salut i Cooperació i Solidaritat, d’Isaac Álvarez (el número 16) avui Comissionat del Patrimoni, o Cristian Sánchez (número 17) avui Cap del Programa de Coordinació de Districtes. No és que m’hagi saltat la número 15 de la llista per error. És Rosa Núñez, la filla d’un membre de l’Executiva del PSC de Sabadell però és que en aquest cas ja era funcionaria i no calia col·locar-la. Ja la teníem dins.

L’Àrea del Territori de l’Ajuntament també és una destinació a la que han anat a parar diverses persones del PSC. Ara em venen al cap la 1ª secretaria de la Joventut Socialista de Sabadell, la Maite Guerra i també l’Elisabeth Pineda. Eren les número 19 i 20 de la llista de Bustos a les darreres eleccions municipals.

Si encara queda algú que segueixi llegint, que la indignació no li hagi fet venir un glaucoma i s’hagi quedat cec, puc deixar anar una pinzellada més, que tampoc és cosa d’atabalar.

I els regidors, que no tenen també companyia treballant en la cosa pública?

Doncs hi ha de tot. L’estupenda regidora i diputada Montserrat Capdevila ara té al seu germà treballant a l’equip d’informadors de l’àrea del Territori.

El Tinent d’Alcalde responsable d’Urbanisme, Juan Carlos Sánchez, té la seva dona ocupada en fer de Comissionada de Nova Ciutadania de l’Ajuntament de Sabadell. Aquesta senyora, Olga Jiménez era una regidora molt combativa del grup de l’oposició Entesa per Sabadell. Però com seien cara a cara en els Plens i aquests són tan llargs… Que si vota’m aquesta requalificació, que si calla tonto que em fas posar vermella i te la voto si tú em fas una bona esmena de dalt a baix… i acaba arribant l’amor. Inevitable. Després va venir el càrrec, també inevitable. Que això de “contigo pan y cebolla” serà cosa de proletaris.

Un altre regidor, en aquest cas el d’esports Josep Ayuso té la seva dona treballant de càrrec de confiança al Consell Comarcal, tot i que és més fàcil trobar-la per la Plaça Sant Roc molts dies al matí. No vull dir dins de l’edifici, dic a la plaça. I no és l’únic cas. També és fàcil veure-hi al Paco Aranda, que és el marit de la Tinent d’Alcalde Marta Farrés. Oficialment treballa a la Diputació de Barcelona però és també una d’aquelles persones que deu saber conciliar molt bé la vida laboral i la professional, ja que és molt fàcil trobar-te’l per Sabadell. Això quan no te’l trobes per la seu del PSC a Nicaragua, clar.

I la llista podria ser tan llarga com volguéssim. El gerent de Fira Sabadell, Josep Abellán, que també ho és de Comunicacions Audiovisuals de Sabadell, és càrrec de confiança i la seva dona, la Xesca treballa per a la Federació de Municipis on hi ha arribat de la mà de Bustos. I ja que parlem d’aquesta empresa de comunicació, el seu director Marc Sabater també té la seva dona a l’àmbit municipal, treballant a l’oficina del Síndic Josep Escartín. I aquest en concret, tot i treballar per la companyia d’aigües CASSA, que és qui li paga el sou, volta normalment per la seva oficina de Síndic de l’Ajuntament, que no sé això de les aigües com ho porta. Clar que recordem que l’Ajuntament és el màxim accionista de la companyía sabadellenca.

No cal seguir, no? Tornem a escoltar les paraules de Montilla. Va dir:

“el PSC no és un partit d’amics, sinó de ciutadans lliures que comparteixen uns valors“, i ha instat els alcaldes i regidors presents en la Convenció a no regir la seva política “per amistat o llaços familiars“, sinó per “uns valors, uns ideals i un projecte“.

No he fet un llistat amb voluntat de ser exhaustiu. Només volia posar alguns dels exemples que tothom coneix a la ciutat. Però n’hi ha molts que podrien figurar exactament per les mateixes raons.

Montilla, Zaragoza, Iceta… saben que avui els ulls de la ciutadania estan posats en ells. Que han fet un pas endavant que ha estat rebut com una operació “cosmètica” que no tindrà més valor que la d’un dissabte de costellada entre amics si no en surt un esperit real. Si no fan passes visibles per a tots en el sentit d’acabar amb aquest sistema que no només el seu partit practica, però que ha d’acabar i algú ho ha de començar.

De totes formes, tenim clar que avui es sarcàstic que algú que practica la política de Manuel Bustos sigui el President de la Federació de Municipis. Fer el que fa el teu líder deu ser l’exemple a seguir, no? Doncs barra lliure…

Avui no tenim cap confiança en que canviïn les coses. Els alcaldes no paren de parlar de construccions i, certament, hi ha molt a dir en aquell terreny. Però en l’àmbit de les contractacions no és que n’hi hagi poc. A Sabadell fins i tot una sentència judicial ho ha hagut de condemnar i els responsables corresponents van dir el que diuen sempre, que obririen una investigació. Que la deu fer algú molt poc eficient en vista del ritme lent que porta. La vella política de que el temps ho taparà tot no funciona avui a Sabadell.

Perquè?

Per que nosaltres no ens oblidem de les coses. I li prometo que seguirem recordant-les fins que hi hagi resposta.

No acostumem a referir-nos al número de lectors diaris que ha arribat a assolir aquesta pàgina. Però tenen el convenciment vostès i tenim les dades nosaltres, de que “Sabadell ha de canviar” avui és el mitjà més llegit de tota la ciutat. Cada dia el més llegit de tota la xarxa de blogs de WordPress en català. I seguim creixent cada mes, per cert. Potser serà per que cada cop més gent està convençuda de que això és més que un títol. Que el cansament d’aquesta manera de fer arriba a nivells intolerables.

I segueixen mirant si plou.

Doncs sí, no són gotes. Són xàfecs.

Avui començo per Viladecavalls. Avui mateix el nostre Primer secretari i President de la Generalitat ha assistit a un acte de lliurament de carnets a nous i noves militants socialistes d’aquesta vila i ha aprofitat per explicar la triple batalla que vol encapçalar i guanyar. Una batalla contra la crisi econòmica, una batalla contra la corrupció, la desafecció de la política i l’abstencionisme, i una batalla contra les idees conservadores.

Aquesta setmana hem vist un tast de la batalla del president contra el descrèdit de la política. A la seva declaració institucional de la setmana passada, s’hi va afegir el seu missatge als empresaris que fan obra pública i la carta als militants, simpatitzants i amics i amigues del PSC.

Ahir, el president Montilla mostrava la seva contundència en el discurs de cloenda de la Convenció Municipal del PSC com a primer secretari del partit. A la lectura del discurs hi heu d’afegir la rotunditat, determinació i compromís amb que va ser pronunciat ahir al Palau de Congressos. Ahir un president emocionat s’adreçava al cap i al cor dels centenars d’alcaldes i regidors i regidores presents. Podeu llegir les cròniques d’Iñaki Ellakuría a La Vanguardia, Sara González a El Periódico de Catalunya, Glòria Ayuso a Público i Àngels Piñol a El País. També us convido a llegir la Declaració de la Convenció en la que se subratlla la dignitat de la política i el nostre compromís de tolerància zero envers la corrupció i les resolucions sobre gestió de la crisi econòmica, defensa de l’espai públic i reivindicació d’un nou sistema de finançament local.

Sobre qüestions relatives al debat de fons sobre la corrupció us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “La burbuja de la corrupción”, Ramón Cotarelo “El secreto de la democracia”, Enric Marín “Necessitat de política”, Josep Maria Balcells “En defensa de la política!”, el que em va publicar el diari ABC “Tolerancia cero con la corrupción” (si voleu també podeu escoltar l’entrevista que em va fer dijous a Radio Nacional de España Juan Ramón Lucas), Carles Duarte “Regeneració de la política”, Carlos Jiménez Villarejo “Les claus penals del cas”, Vicenç Villatoro “Una societat irritada”, Manuel Cruz “La desafección va por barrios”, Silvia Hinojosa “Radiografía de la corrupción” (amb interessants propostes per combatre-la) i l’entrevista a Montserrat Tura que li fan Mayka Fernández i David González al diari Avui.

Mentrestant el cas Palau encara cueja. I aquesta setmana ens ha proporcionat notícies que van més enllà de l’imaginable, segons les quals Fèlix Millet hauria estafat fins i tot els seus consogres als que hauria cobrat despeses de la boda d’una filla que havien estat pagades pel propi Palau de la Música. Llegiu les cròniques de Jesús G. Albalat a El Periódico de Catalunya i de Xiana Sicardi a El Mundo. Aquesta setmana tampoc s’han esvaït alguns interrogants pendents sobre on han anat a parar els diners pagats per Millet a Angel Colom ni si seran retornats, ni tampoc s’ha aclarit si la Fundació de CDC retornarà els diners de Palau que mai haguessin hagut d’anar a parar a la Fundació d’un partit, ni tampoc s’han aclarit els presumptes pagaments de comissions per part de Millet a l’alcalde independent de L’Ametlla del Vallès que tenia el suport de CDC i un presumpte pagament de 30 milions de les antigues pessetes aquest mateix partit, segons consta en les notes manuscrites incautades a Jordi Montull com explica Jesús G. Albalat en una crònica a El Periódico de Catalunya.

Sense aclarir gens ni mica cap d’aquests extrems, Felip Puig va intentar desviar l’atenció “denunciant” que Anna Hernández ostenta 14 càrrecs (tots ells derivats de la seva condició de Tinent d’Alcalde de Relacions Institucionals, Urbanisme i Habitage de Sant Just Desvern i de diputada i presidenta de l’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i habitatge de la Diputació de Barcelona). Llàstima que Felip Puig oblidés explicar que ell mateix ocupava 41 càrrecs quan era Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya precisament per les mateixes raons. El gràfic de la notícia d’El Periódico de Catalunya és prou esclaridor.

Aquesta setmana, el Govern ha aprovat i el Conseller d’Economia ha lliurat al Parlament el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2010. Aquí hi trobareu la nota resum del Departament d’Economia i el marc macroeconòmic dels Pressupostos. Podeu trobar més informació a la secció corresponent de la web del Departament d’Economia. I us recomano que visiteu a SlideShare la presentació de la campanya explicativa del PSC que resumeix els trets fonamentals del combat contra la crisi econòmica desenvolupat pels governs de Catalunya i Espanya.

Com ja sabeu dijous passat CiU al Congrés dels Diputats va unir els seus esforços als del PP i als del partit de Rosa Díez contra la reforma de la Llei Orgànica del Finançament de les Comunitats Autònomes que farà possible l’aplicació del nou sistema de finançament autonòmic acordat abans de l’estiu. Joan Tapia en un article publicat a El Periódico de Catalunya defineix l’evolució de CiU com “Del peix al cove al tot o res”. És una nova mostra de la deriva radical de CiU que venim denunciant des de fa temps. Avui en tenim una altra prova en l’entrevista a Artur Mas que li fa Jordi Xargayó al Diari de Girona. En aquesta entrevista Artur Mas diu que votaria sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya però que encara no és el moment. Per preparar el camí diu que en el futur programa electoral de CiU s’hi inclourà la defensa del dret d’autodeterminació. Lògicament es tracta de posicions ben legítimes. Però la pregunta és aquesta, li convé a Catalunya tenir un president de la Generalitat independentista? No seria millor seguir tenint un President que treballi pel ple desplegament de l’Estatut? Que aprofiti els esforços fets en els darrers anys per extreure’n el màxim rendiment més que no pas embarcar-se en aventures perilloses de resultat incert? Crec que és una qüestió sobre la que caldrà seguir parlant.

En relació a aquest tipus de debats podeu trobar interessant l’article “Identidad” d’Enric González. I no us podeu perdre les reflexions de Josep-Lluís Carod-Rovira en la seva conferència “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”, de la que es fa ressò en un article Francesc Codina.

No vaig poder assistir a la conferència de Carod perquè, el mateix dia, pràcticament a la mateixa hora, estava participant en la presentació del llibre “Espíritu federal” de Pasqual Maragall amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo. Podeu llegir la meva intervenció en aquest acte (la portava escrita però després la vaig modificar una mica sobre la marxa) i les cròniques de Mayka Fernández a l’Avui i Antonio Baños a El Periódico de Catalunya.

La política espanyola està també en un moment delicat a causa de la crisi econòmica i de la divisió interna del PP, afectat per un greu cas de corrupció, el cas Gürtel. Sobre aquest panorama difícil escriu el director de Público Félix Monteira en el seu article “Crisis de la política”.

Sobre els problemes del PP us convido a llegir els editorials de La Vanguardia “La autoridad de Rajoy“, El Periódico de Catalunya “Rajoy venç, però la divisió continua” i El País “El poder, sólo el poder“, així com els articles de Joan Tapia “La mercromina de Rajoy”, Antonio Papell “Rajoy i la seva estratègia de la resiliència”, Josep Ramoneda “Rajoy, la autoridad y las ideas”, Javier Vizcaíno “Todavía sigue la fiesta en el PP”, El Gran Wyoming “Presunción de culpabilidad”, Ignacio Escolar “Rajoy gana tiempo”, Jesús Maraña “Cuando todo vale para recuperar el poder”, Santos Juliá “Desnudas luchas de poder” i Gonzalo López Alba “Hasta la próxima”.

Però el tema de fons més important segueix essent la crisi econòmica (aprofito per tornar a recomanar-vos la presentació del PSC sobre les mesures contra la crisi impulsades pels governs de Catalunya i Espanya). Sobre aquesta qüestió us convido també a llegir l’entrevista a Celestino Corbacho que li fan Montse Oliva i David Portabella a l’Avui, i els articles de Carlos Mulas-Granados “Presupuestos para la recu-versión”, Núria Bosch “Falta de coordinación político-institucional” en el que descriu algunes mancances per arribar a un veritable federalisme fiscal, i el d’Íñigo de Barrón que conté un advertiment a tenir molt en compte “Los bancos quieren el negocio de las cajas”.

Personalment sempre trobo molt encertades les reflexions econòmiques de Joaquín Estefanía. Avui us en recomano tres: “‘El futuro parece brillante’“, “Lo urgente y lo necesario” i “Memoria del futuro“.

Amb reflexions més generals sobre l’economia mundial us recomano els articles de Vicenç Navarro “Crisis y desigualdades sociales” i Xavier Vidal-Folch “Cumple 20 años y ya es cadáver” sobre l’anomenat Consens de Washington: austeritat fiscal, liberalització comercial, desregulació financera i privatitzacions.

Per acabar amb els temes econòmics us recomano la crònica de Manuel V. Gómez a El País “El acuerdo sobre negociación colectiva desatasca el diálogo social” i l’entrevista a Ignacio Fernández Toxo que li fa Rosa María Sánchez a El Periódico de Catalunya.

La commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín està provocant un allau de cròniques, reflexions i articles sobre aquesta qüestió i les seves conseqüències. Us en recomano tres: Timothy Garton Ash “1989 fue el momento dorado de Europa”, Lluís Bassets “Noches de Berlín” i Moisés Naím “Sorpresas tras la caída del Muro”.

També fa un any de l’elecció triomfal de Barack Obama com a president dels Estats Units. És aviat per fer un balanç de la seva presidència, però articles sobre el tema no han faltat. Us en recomano tres: Antoni Gutiérrez-Rubí “La ‘marca Obama’”, i dos de Lluís Foix “Un any d’Obama” i “Obama, frente a la cruda realidad“. I n’afegeixo un més específic de Paul Krugman “Bueno, pero insuficiente” sobre la pla d’estímul econòmic impulsat per Obama.

Acabo amb la recomanació d’uns quants articles sobre temes de debat. El primer és la crònica d’Antonio Cerrillo a La Vanguardia sobre la preparació de la Cimera de Copenhague sobre canvi climàtic “El decálogo de Barcelona”. Dos sobre el debat sobre la nova regulació de l’avortament: Elena Valenciano “Niñas: el aborto ‘no’ es un asesinato” i Margarita Rivière (a qui aprofito per felicitar per la publicació i presentació del seu nou llibre sobre la fama) “Aborto y paternidad responsable”. També ha presentat un nou llibre Jordi Serrano, “Catalunya ha deixat de ser catòlica?” del que parla en aquesta entrevista que li fa L. del Pozo a Público. Us recomano també un interessant article sobre Barcelona de Rafael Pradas “Barcelona, una ciutat global”. No us perdeu la dura reflexió d’Antonio Avendaño “No es país para viejos (sobre todo si soy gays)”. I, sobretot, sobretot, sobretot, no us perdeu l’article de Javier Astudillo i Ludolfo Paramio “Las dificultades de la socialdemocracia”, resposta directa al punyent article de Paolo Flores d’Arcais “La traición de la socialdemocracia” que ja us vaig recomanar des del meu bloc.

“Perles” del programa Polònia emès el 5 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- La versió amb titelles del conte pedagògic “Lʼalcalde honrat que era temptat pel maletí de lʼempresari dolent”

- El pic de la demanda en les màquines de trinxar documents en totes les papereries de la comarca.

- Gran Líder. Sarkozy –enyorat de la Carla– canta el seu gran tema “A moto, xu xu pa pa pa”, però amb res troba consol, sort que a la Casa hi tenim una argentina que lʼasseu al divan per fotre-li la pallissa, però la cosa no millora i el pobre Sarko és lʼexpulsat… qui serà el següent en entrar? [em sembla que sento la veu de ZP... agh]

EL MILLOR
- Els Prínceps forcen una conversa amb el Rei per la successió. Sembla que els corre una mica de pressa, I el Rei els passa la carpeta de les escriptures (el Reino de Aragón, el Reino de Navarra)… però amb la carpeta arriben també les previssions sobre els impostos de successions que hauaran de pagar, depèn de cada Regne, és clar. I sembla que aizò de Catalunya surt molt car, així que els Prínceps seʼn van a veure el President Montilla per “esborrar-se” de Prínceps de Girona: “es que el valor catastral de Girona está altíssimo”, diu la Leti.

EL PITJOR
- Gallardón i Aguirre atracant Caja Madrid.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Pujol (pare i fill) i Mas blanquejant les memòries de Pujol (pare), esborrant amb tippex els noms de Prenafeta i Alavedra de tots els llibres. Pujol, a més, substitueix alguns dels noms per jugadors de futbol. Per exemple, “i llavors jo li vaig dir, Iniesta [per Prenafeta], la Generalitat som tu i jo”. Brillant.

LA CANÇÓ [We are the world]
[Millet] Sóc el Millet, he bluit tot el Palau.
[Correa] Sóc el Correa, con el PP yo me forrao.
[Bigotes] Orange Market, qué gran operación.
[Correa] [Bigotes] Qué putada, que se haya metido Garzón.
[Muñoz] Presumptament, hem usat lʼAjuntament de Santa Coloma
per blanquejar i forra-nos de valent.
[Alavedra] Prenafetaaaa
[Prenafeta] Digaʼm, Alavedra.
[Alavedra] Si ens veiés en Pujol
[Prenafeta] Tant me fa, això li pot passar a qualsevol.
[Alavedra] Homeee
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
[Millet] És tan fàcil, caure en la temptació.
[Muñoz] quan penses que ets el puto amo
de la situació.
[Tots] Hem pillat moooolt
[Stevie Wonder] Presumptament
[Tots] amb alegriaaaa,
però si tu fossis al nostre lloc
també ho farieees.
Què vols fer-hi?
Les peles són allàaaa
I sʼha de ser molt ximple per deixar-les escapar.

[Correa] Eh, quién es este ciego (assenyalant S. Wonder)
[Millet] Ah, un jutge…

LA NOVETAT
- Bartumeu Muñoz, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, junts, qui ho havia de dir!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Don Pedro J. i Don Federico. Deliren tots dos. I el Pedro J. sempre vomita… què desagradable.

LA PICADA D’ULLET
- Toni Soler imitant José Luis López Vázquez quan deia allò de “Monumento, es usted un monumento”… extraordinari!