Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

En castellano leer más abajo

A  finals de juliol després d’un magnífic sopar a l’ombra de l’illa Tavolara, deixàvem Sardenya rumb al port d’Ostia. Que ha estat la nostra base durant el mes d’agost.

Durant trenta dies, en tres viatges de deu dies, hem recorregut les illes de la mar Tirrena, el golf de Nàpols i la costa central d’Itàlia.

Us expliquem com anaven els viatges: Per la nit salpàvem cap a les illes Pontines, sovint amb vents favorables, per a recalar a primera hora del matí a llevant de l’illa de Ponza i fer el primer bany del viatge sota els impressionants espadats blancs de la cala dell’Inferno i, al vespre, anàvem a dormir fondejats a la rada de l’únic poblet de l’illa.

L’endemà posàvem proa a la petita illa de Ventotene, l’illa de les llenties i lloc de confinament d’il•lustres parents d’emperadors romans i, més recentment, d’opositors al règim feixista. Intentàvem recalar al petitíssim port romà, literalment excavat a la roca, probablement un dels ports més macos del món

Deixàvem les illes Pontines rumb al golf de Nàpols per a fondejar al cap d’unes hores a sotavent del impressionant castell aragonès de l’illa d’Ischia i creuar amb les últimes llums del dia cap a Coricella a l’illa de Procida, el barri pesquer més autèntic del golf de Nàpols i un dels nostres fondejadors preferits en aquesta zona.

Aviat varem decidir eliminar Capri del nostre recorregut, tot i ser el lloc més famós d’aquesta costa, mai ens ha agradat massa, el fondeig és dolent i incòmode i està saturada de turisme massiu. Passavem un dia visitant les runes de Pompeia i la vivíssima ciutat de Nàpols.

El vent dominant a la mar tirrena és el NW però en tots els viatges hem pogut fer el viatge de retorn a Roma a vela en agradables singladures a vela. Fondejant en poblets de pescadors, antiquissims i molt acollidors com La Gaeta, Terracina i Nettuno.

Estem molt satisfets del recorregut triat, molt contents pel bon temps que hem tingut i molt agraïts a tots els tripulants amb els que hem compartit tants bons moments. Moltes gràcies!!!

A finales de julio, después de una magnifica cena bajo la impresionante mole de la isla Tavolara, dejábamos Cerdeña rumbo al puerto de Ostia, que ha sido nuestra base durante el mes de agosto.

Durante treinta días, en tres viajes de diez días, hemos recorrido las islas del mar Tirreno, el golfo de Nápoles y la costa central de Italia.

Os explicamos como iban los viajes: Al anochecer zarpábamos hacia las islas Pontinas, a menudo con vientos favorables, para recalar a primera hora de la mañana a levante de la isla de Ponza y hacer el primer baño del viaje bajo los acantilados blancos de la Cala dell’Inferno, y al atardecer íbamos a fondear en la pequeña rada del único pueblo de la isla.

Al día siguiente poníamos proa a la pequeña isla de Ventotene, la isla de las lentejas, i lugar de confinamiento de ilustre parientes de emperadores romanos y, más recientemente, de opositores al régimen fascista. Intentábamos atracar en el minúsculo Porto Romano, literalmente excavado en la roca y probablemente uno de los puertos más bonitos del mundo

Dejábamos las islas Pontinas rumbo al golfo de Nápoles para fondear al cabo de unas horas a sotavento del imponente castillo aragonés de la isla de Ischia y cruzar con las últimas luces del día hacia coricella en la isla de Procida, el barrio pesquero más autentico de la bahía de Nápoles y uno de nuestros fondeaderos preferidos.

Pronto decidimos eliminar Capri de nuestro recorrido, es el lugar más conocido de esta zona, pero nunca nos ha gustado, está masificado, y el fondeo es malo e incómodo. Pasábamos un día visitando las ruinas de Pompeya y paseando por Nápoles.

El viento dominante en el mar Tirreno es de NW pero en todos los viajes hemos podido hacer las etapas de regreso a roma en agradables singladuras a vela. Fondeando en pueblos de pescadores antiquisimos y muy acogedores como La Gaeta, Terracina y Nettuno.

Estamos muy satisfechos del recorrido escogido, muy contentos por el buen tiempo que hemos tenido y muy agradecidos a todos los tripulantes con los que hemos compartido tan buenos momentos. Muchas gracias!!

For Napols.

Gomorra del napolità Roberto Saviano, és un llibre impactant, gens ni mica fulletonesc, que tracta de la problemàtica que té Itàlia i, de retruc, la major part del món occidental, per causa de les organitzacions de caràcter mafiós, conegudes genèricament com la “camorra”.

Amb risc de la pròpia vida – actualment viu fora del país i sota protecció policial – i d’una manera gens pel•liculera, Saviano ens dona de la ma per les interioritats d’aquestes organitzacions. Són organitzacions criminals en el més pur sentit de la paraula, això ja ho sabem, i estan al darrera des de la gran moda italiana fins al tràfic de droga al major i a dojo; de l’eliminació de residus tòxics – no n’explicaré detalls – fins al turisme “low cost”; del comerç d’armament fins…

D’acord que això ja ho suposàvem, però ara en tenim un testimoni públic i protegit. Podeu anar a la plana www.robertosaviano.it i a poc que llegiu italià li podreu seguir els articles a la premsa.

Ara, a mi el què m’ha fet mal, el que realment m’ha impressionat no és l’extraordinària potencia del seu mercat ni la seva capacitat criminal. El què realment m’enfonsa és el seu mètode, allò que fa que en néixer ja pertanyis a un clan o a un altre; que, per gairebé tot hom fer carrera dintre el clan, sigui com una mena de “cursus honorum” desitjable.

La citació inicial del llibre és de Hannah Arendt: “Comprendre què vol dir l’atrocitat, no negar-ne l’existència, afrontar la realitat sense prejudicis”. Vet’ho aquí!

S’ha estrenat a vàries sales de Barcelona el que serà una de les pel·lis de l’any. Gomorra, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Roberto Saviano, és un retrat hiperrealista, cru i sense concessions, del sòrdid món de la Camorra napolitana. Un film dirigit per Matteo Garrone que ha rebut elogis unànimes de la crítica, i que, entre altres, va merèixer el Grand Prix de l’últim Festival de Cannes i una llarguíssima i emotiva ovació al Festival de Sarajevo, l’estiu passat.

La vaig veure allà, in situ, al mes d’agost, en una pantalla gegant a l’aire lliure, prop del Teatre Nacional. En versió original i subtítols en anglès, com totes les que es projecten a Sarajevo. Tenia al costat un tal Marco, italià de la Toscana, que la veia per segon cop per apreciar de nou els matisos de l’argot camorrista i els accents napolitans. Al final em va ajudar i tot a entendre algunes escenes tan interessants com inintel·ligibles. I això que a vegades sents com si parlessin en català…

La pel·lícula traça cinc històries paral·leles per descriure amb contundència el funcionament i els mètodes de la Camorra, als suburbis marginals de la perifèria napolitana. A diferència d’altres films de gàngsters, aquí no hi ha celebritats, ni glamur, ni xampany, ni música de jazz. Més aviat al contrari: personatges sense futur, violència extrema, degradació moral, sang i fetge. Un relat dur però efectiu en què brillen algunes seqüències memorables: la passejada en calçotets de dos joves aspirants a capos per una platja deserta, disparant a tort i a dret amb metralladores i armes pesants que han trobat en un dipòsit secret; les anades i vingudes d’un veterà sastre local que ensinistra, d’amagat, treballadors xinesos en tallers clandestins; la utilització de nens per conduir els camions amb residus tòxics que els xòfers es neguen a portar arran d’un accident laboral…

Al final de la pel·lícula, tot i ja conèixer-lo, Marco va quedar tan esfereït com la resta del públic, quan abans dels crèdits et recorden en quatre ratlles els números de la Camorra, els milions d’euros anuals que ingressen i blanquegen (per exemple, en la reconstrucció de la Zona Zero de Nova York) i els milers de persones que han assassinat als últims anys. Per encoratjar una mica els assistents, van sortir a saludar dos dels actors principals: Salvatore Cantalupo (el sastre en la ficció, dels pocs que sembla sortir-se’n) i Maria Nazionale, que sense avisar ningú, inesperadament, es va marcar una versió d’O Sole Mio sensacional. Si més no, va ser un colofó emocionant i esperançador.

Gomorra, com altres bones pel·lis, es projecta en VOSE als cines Icaria, Renoir Floridablanca i Renoir Les Corts.