Madame Bovary est le roman d’une douce tragédie publié par Gustave Flaubert en 1886 et dont les premières publications en revue lui vaudront les accusations de non respect de la bienséance et des moeurs.

Emma Bovary en est le personnage principal. Elevée en institut religieux, elle bercera toute sa vie l’idée d’une existence riches de passions et de luxes que ne lui offriront pas son mariage. Et toute l’oeuvre développe ce désenchantement maltraîtant la santé physique et psychologique de Madame Bovary.

Car Gustave Flaubert met véritablement en scène une quête avortée du bonheur, de la réussite et de la fantaisie. Le quotidien, l’ennui et le manque d’amour seront les compagnons quotidiens d’une jeune femme nostalgique d’une vie rêvée. Cela la poussera alors à actionner le romanesque elle-même de par la multiplication d’aventures amoureuses toujours décevantes.

Mais Emma Bovary finira alors par se suicider à l’arsenic : une fin tragique et théâtrale révélatrice de la solitude et du manque de reconnaissance du personnage.

Ainsi, de par Madame Bovary, Gustave Flaubert dévoile le portrait d’une femme contemporaine qui malgré sa recherche de liberté et d’indépendance se voit enfermé dans un modèle social dominant où le rêve est exclu. Madame Bovary est l’oeuvre de la désillusion et du désespoir.

Le Horla, nouvelle fantastique écrite en 1887, demeure vraisemblablement parmi l’une des plus célèbres oeuvres de Guy de Maupassant.

Possédant trois différentes versions, une sous la forme d’une lettre, d’un récit ou d’un journal intime, Le Horla introduit mieux que toutes les autres nouvelles de Maupassant les questions du surnaturel et du dédoublement. Faisant sombrer le lecteur dans un délire à la fois absurde et furieusement convaincant, Maupassant crée ce personnage, ce double néfaste et invisible qu’est Le Horla : un être omniscient et omnipotent venant hanter le quotidien du narrateur. La folie  domine intégralement l’ouvrage et l’utilisation de la première personne n’est pas sans laisser penser que l’identification du narrateur à l’auteur est évidente.

En effet, il vous sera fondamental de signaler dans votre dissertation sur le chef d’oeuvre de littérature qu’est Le Horla que Maupassant, décédé six ans après la publication de l’ouvrage, a fini sa vie dans un état très avancé de folie et de paranoïa. Le Horla est donc comme le signe avant-coureur, le présage d’une fin proche et d’une perte totale de lucidité. Maupassant souffrait d’ailleurs de cette l’impression de se voir en-dehors de son corps et de ne plus se reconnaître dans un miroir : ce vécu confère ainsi une crédibilité incroyable à la lecture de la nouvelle. Le Horla devient tout puissant, dominant l’auteur rongé par la peur et le désespoir.

Il vous sera intéressant de finir votre étude sur quelques autres éléments de la biographie de Maupassant venant enrichir votre travail. En effet, vous pourrez signaler que la vision de la folie était connue de l’auteur depuis son enfance : sa mère était atteinte de dépression et son frère considéré comme fou. Par ailleurs, sa contraction de la syphilis n’est pas une cause à oublier : la maladie peut en effet influer fortement sur le comportement du malade en provoquant des idées suicidaires ou autres troubles mégalomaniaques. Enfin, vous pourrez conclure que Maupassant a fini sa vie en asile psychiatrique et a fini par se tuer en s’égorgeant après une tentative râtée de suicide à l’arme à feu.

Es compleixen cent anys del naixement de Bernhard Klemens Maria Grzimek (1909-1987), habitualment conegut com Grzimek, que es com surt en l’autoria de moltes publicacions. Va estudiar veterinària a Leipzig i Berlin on va acabar la carrera el 1933. En el seu haver destaca el haver estat un dels mes reconeguts naturalistes i zoòlegs del segle XX. Militant del conservacionisme a l’Alemanya i la postguerra europea va destacar pel seu esperit de lluita davant els dèficits que començava a tenir el nostre entorn en un marc de desenvolupament del capitalisme post conflicte armat, i una creixent conscienciació ciutadana de la qual en va ser un destacat portaveu.

Cap els anys 40, un cop acabada la II Guerra Mundial el van nomenar director del Zoologic de Frankfurt i president de la Societat Zoologica de la ciutat. Una societat ,similar a les ja existents a New York i London, va portar a terme projectes dins el pais com a l’exterior, destacant especialment en el treball portat a terme a l’ecosistema del Serengeti (Tanzania). El seu treball de conscienciació i de difusió d’aquest entorn africà el va catapultar a la fama mundial

Grzimek va dedicar força anys a estudiar la fauna al Serengeti am el seu fill Michael fent observacions directes i detallades de les migracions animals que es succeïen cada any. Fins que el 1959, tot just fa cinquanta anys, el fill moriria per accident aeri per xoc amb un voltor griffó. En aquell punt va escriure el llibre “Serengeti shall not die” amb traducció espanyola “Serengueti no debe morir” (Barcelona : Noguer, 1961) , el qual hem pogut consultar i que encara podeu trobar en diferents edicions de segona ma a les llibreries especialitzades. Un llibre que es alhora un homenatge al seu fill i també la punta de llança de la creació del Parc Nacional Serengeti que es crearia uns anys després.

Aquell any van projectar la seva pel.lícula al Festival de Cinema de Berlin: “No queda sitio para los animales salvajes” que finalment es va conèixer amb el títol del llibre “Serengueti shall not die“, guanyant finalment el premi del públic i especial del jurat. També ho va veure el director del Parc Nacional de Tanganica (ara Tanzania), Peter Molloy, i els va involucrar en un projecte inaudit fins llavors: l’estudi de les migracions animals a les estepes del Serengeti . Així es com Bernhard i Michael, pare i fill es van comprometre en una de les majors aventures fetes fins el moment: volar per sobre de les manades de fauna salvatge per estudiar-ne les recorreguts.

Després de l’etapa africana Grzimek va dedicar la seva vida a l’edició d’una obra monumental sobre vida animal. Primer a Alemanya el 1968 i traduïda a l’anglès el 1975 aquesta obra de 13 volums inicials va arribar a tenir 21 volums cobrint tots els aspectes de la vida animal i incorporant volums sobre ecologia, etologia i evolució, esdevenint una de les obres mes consultades del moment en la seva especialitat. La podeu consultar en línia a les biblioteques de les universitats públiques catalanes: Grzimek’s Student Animal Life Resource. Leslie Mertz and Catherine Allen, Eds. Detroit: Gale, 2005. 5108 pp. 21 vols, així com altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Ada tiga aliran yang melandasi teori penyelenggaraan pendidikan yaitu :

1. Aliran Nativisme (Naturalisme)

Nativisme berasal dari kata Nativus yang berarti kelahiran. Tokoh aliran ini adalah Arthur Schopenhauer (1788-1860) seorang filosof jerman, yang berpendapat bahwa hasil pendidikan dan perkembangan manusia itu ditentukan oleh pembawaan yang diperolehnya sejak anak itu dilahirkan. Anak dilahirkan kedunia sudah mempunyai pembawaan dari orang tua maupun disekelilingnya, dan pembawaan itulah yang menentukan perkembangan dan hasil pendidikan. Lingkungan, termaksud tidak upaya tidak mempengaruhi perkembangan anak didik. Apabila seorang anak berbakat jahat, maka ia akan menjadi jahat, begitu pula sebaliknya. Karena dalam aliran ini dikenal dengan istilah pessimisme paedagogis, karena sangat pesimis terhadap upaya-upaya dan hasil pendidikan.

Natur artinya alam, atau apa yang dibawa sejak lahir. Aliran ini sama dengan aliran nativisme. Naturalisme yang dipelopori oleh Jean Jaquest Rousseau, bependapat bahwa pada hakekatnya semua anak manusia adalah baik pada waktu dilahirkan yaitu dari sejak tangan sang pencipta. Tetapi akhirnya rusak sewaktu berada ditangan manusia, oleh karena Jean Jaquest Rousseau menciptakan konsep pendidikan alam, artinya anak hendaklah dibiarkan tumbuh dan berkembang sendiri menurut alamnya, manusia jangan banyak mencampurinya.

Jean Jaquest Rousseau juga berpendapat bahwa jika anak melakukan pelanggaran terhadap norma-norma, hendaklah orang tua atau pendidik tidak perlu untuk memberikan hukuman, biarlah lam yang menghukumnya. Jika seorang anak bermain pisau, atau bermain api kemudian terbakar atau tersayat tangannya, atau bermain air kemudian ia gatal-gatal atau masuk angin. Ini adalah bentuk hukuman alam. Biarlah anak itu merasakan sendiri akibatnya yang sewajarnya dari perbuatannya itu yang nantinya menjadi insaf dengan sendirinya.

Dikutip dari : (Asnelly Ilyas, Prinsip-prinsip pendidikan anak dalam Islam, Penerbit Al bayan, bandung tahun 1997 halaman 64)

1. Empirisme

Empire artinya pengalaman. Aliran empirisme berlawanan 180⁰ dengan aliran nativisme, karena berpendapat bahwa dalam perkembangan anak menjadi dewasa itu sangat dipengaruhi oleh lingkungan atau pengalaman dan pendidikan yang diterimanya sejak kecil. Pada dasarnya manusia itu bisa didik apa saja menurut kehendak lingkungan atau pendidikannya.

Dalam dunia pendidikan, pendapat empirisme dinamakan optimisme paedagogis, karena upaya pendidikan hasilnya sangat optimis dapat mempengaruhi perkembangan anak, sedangkan pembawaan tidak berpengaruh sama sekali. Tokoh aliran ini adalah John Locke, yang memandang bahwa anak yang dilahirkan itu ibaratnya meja lilin putih bersih yang masih kosong belum terisi tulisan apa-apa, karenanya aliran atau teori ini disebut juga Tabularasa, yang berarti meja lilin putih.

Dikutip dari : (Abu ahmadi dan Nur Uhbiyati, Ilmu Pendidikan, Jakarta, Rineka Cipta tahun 1991 pada halaman 293)

1. Aliran konvergensi

Aliran ini dipelopori oleh William Stern, seorang ahli ilmu jiwa berkebangsaan jerman yang berpendapat bahwa penmbawaan dan lingkungan keduanya menentukan perkembangan manusia, sehingga aliran ini merupakan kompromomi atau kombinasi dari nativisme dengan empirisme

Konvergensi berasal dari kata Convergative yang berarti penyatuan hasil atau kerja sama untuk mencapai suatu hasil. William Stern mengatakan bahwa kemungkinan-kemungkinan yang dibawa sejak lahir itu merupakan petunjuk-petunjuk nasib manusia yang akan datang dengan ruang permainan. Dalam ruang permainan itulah terletak pendidikan dalam arti yang sangat luas. Tenaga-tenaga dari luar dapat menolong tetapi bukanlah ia yang menyebabkan perkembangan itu, karena ini datangnya dari dalam yang mengandung dasar keaktifan dan tenaga pendorong. Sebagai contoh : anak dalam tahun pertama belajar mengoceh, baru kemudian becakap-cakap, dorongan dan bakat itu telah ada, di meniru suara-suara dari ibunya dan orang disekelilingnya. Ia meniru dan mendebgarkan dari kata-kata yang diucapkan kepadanya, bakat dan dorongan itu tidak akan berkembang jika tidak ada bantuan dari luar yang merangsangnya. Dengan demikian jika tidak ada bantuan suara-suara dari luar atau kata-kata yang di dengarnya tidak mungkin anak tesebut bisa bercakap-cakap.

Nu ik nadenk over mijn geloof, en over welke invloeden van het modernistische paradigma er misschien in mijn pinkster-evangelische achtergrond ingeslopen zijn,  ga ik eens een terrein op waar ik nog niet veel over gehoord heb, en waar veel emerging theologen over zwijgen in alle talen, als ze het al niet gewoon wegduwen… dus ik doe een voorlopige poging om er eens iets over te zeggen…

De vraag: Als we het christendom los zouden bekijken van het postmoderne paradigma, hoe kijken we dan aan tegen het hele verhaal over occultisme? Een paniekwoord voor veel christenen, maar één dat niet in de bijbel voorkomt, hoewel er wel heel cultureel gekleurde woorden als toverij en hekserij gebruikt worden. (heel losse begrippen die in veel culturen een heel andere invulling hebben)

Nu moet ik voor ik verder ga zeggen dat mijn ervaring met zo’n dingen niet speciaal  erg groot is, maar genoeg om te weten dat het bullshit is om alle demonen als niet-letterlijke symbolen te lezen, en dat elke theologie die vertrekt vanuit een ‘gezond-verstand-verlichtingsdenken’ nooit iets zinnig over het onderwerp kan zeggen omdat het onderwerp per definitie daarbuiten valt… En dat ik er zeker van ben dat geesten en magie in andere culturen meestal niet alleen maar bijgeloof zijn, al klinken de verklaringen van het onbekende ons soms heel vreemd in de beschaafde oren, meestal is er wel iets.

Opgegroeid in pinkstermiddens met een heel duidelijk beeld van het bovennatuurlijke heb ik altijd geleerd gehad dat al het ‘bovennatuurlijke’ ofwel van God ofwel van de andere kant (het kwaad, satan, de duivel, demonen,…) kwam. Waarbij het bovennatuurlijke natuurlijk alles was wat tegen de natuurwetten ingaat… Waar dus al een deel van het probleem ligt is denk ik bij het feit dat onze kerken het naturalistische beeld van de na-verlichtingswetenschappen hebben opgeslorpt hierin, en daarbij al wat buiten de fysische natuurwetten valt en dus ‘bovennatuurlijk’ is in het dualistische domein van geestelijke wezens (goed of slecht) hebben gepropt. waarbij ik geloof dat de verlichting de wereld gehalveerd heeft tot alles wat te meten en materieel-fysisch waar te nemen valt, waardoor we heel wat kwijt geraakt zijn ook van iets wat ikzelf bij gebrek aan beter woord ‘onzichtbare fysica’ zou noemen. Dingen als sferen en gevoelens aanvoelen, hypnose, trance, en waarschijnlijk veel dingen uit het ‘alternatieve circuit’ vallen volgens mij in die categorie. Niet dat die onzichtbare fysica geen bron kan openen naar het occulte net zoals fysische of chemische factoren dat ook kunnen (denk aan trance-muziek en drugs), maar dat hoeft niet gelijk te staan aan elkaar. De grens van wat de natuurwetenschappen kunnen beschrijven als grens nemen lijkt me volledig arbitrair eigenlijk…

Natuurlijk is het onzichtbare minder duidelijk en dus verdachter, en kan het misschien op die manier makkelijker gebruikt worden door kwade machten om mensen te lokken, datgene waar wij met de wetenschap mee spelen is ook niet per definitie gezond. Een idee dat ik denk ik bij C.S. Lewis tegenkwam is trouwens dat wetenschap in onze westerse wereld een broertje van alchemie en magie is, (veel wetenschappers van newton tot Edison waren trouwens evengoed alchemisten of occultisten) en dat beide ontstaan zijn uit het verlangen om macht te hebben. en dat wetenschap dus even verdacht is eigenlijk… Beide zijn deels ontstaan uit het verlangen van macht te hebben, het verlangen om mensen, materie of omstandigheden te manipuleren dus… Wat mij doet denken aan het vers dat zegt dat ‘toverij de zonde van rebellie’ is. In dat opzicht is wetenschap even gevaarlijk als magie: of je iemand nu hypnotiseert of volsteekt met rohypnol om er iets mee te doen dat ie niet wil maakt weinig uit…

Conclusie die ik hier nu wil maken is dat we niet de natuurwetten kunnen gebruiken als afbakening om alles wat daarbuiten valt ‘occult’ te noemen. Ons natuurwetenschappelijk denken is niet ‘bijbelser’ dan bijvoorbeeld denken in chakra’s, aura’s en energiebanen. Misschien zijn beide zienswijzen gewoon twee heel verschillende visies die mekaar niet uitsluiten, zoals het golf- en deeltjesmodel over de aard van licht. Als als je in de ene zit kan je de andere niet zien, maar beide kloppen allebei en geven allebei een ander soort informatie over licht die op andere vlakken interessant is… Iets dat voor ons een soort van ‘onzichtbare fysica’ is hoeft daarom niet per definitie werk van demonen zijn.

Wat niet wegneemt dat er wel zoiets bestaat… En Jezus is zowiezo sterker dan die dingen! whatever they may and may not be…

shalom

Bram

El Museo Nacional de Ciencias Naturales adscrit al CSIC ha anunciat en el seu Periodico MNCN 8 (enero/marzo), la digitalització de dues obres singulars dels fons d’aquesta institució:

Descripción del esqueleto de un cuadrúpedo muy corpulento y raro, que se conserva en el Real Gabinete de Historia Natural de Madrid, Madrid, 1796, i de Colección de láminas que representan los animales y monstruos del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid; con una descripción individual de cada uno, Madrid, 1874-86, en 2 vols.

Ambdós exemplars tenen un gran valor històric i artístic donat que tracten i il.lustren els animals exposats per aquesta institució. “El Bru” es com es coneix popularment a la primera guia i catàleg editat pel Real Gabinete que precedeix a l’actual MNCN.  Les obres es poden consultar en lliure accés a través del catàleg de les biblioteques del CSIC .

La col.lecció de“El Bru” es nomenada així pel cognom del seu autor: Juan Bautista Bru de Ramon (1740-1799), científic valencià que es considerat un dels emprenedors de la paleontologia a Europa. El nostre personatge te una vida atípica. Treballa inicialment com a subdelegat de Marina durant 50 anys i deixant-se anar per la seva vocació artística es presenta a un concurs de la Academia de San Fernando (1766) i en la que s’introdueix i es perfecciona com a pintor anatòmic. Un cop completada la seva formació ingressa al 1771 a la plaça de “Pintor y Disecador” del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid en el que ja acabaria la seva trajectòria i se li reconeixeria el seu nivell científic.

L’obra científica mes important de Juan Bautista Bru va ser el muntatge completat el 1793 d’un Megatherium americanum, un gran peresós que s’havia trobat a Lujan (Argentina) el 1788 i que va ser reconstruït i muntat pel propi Bru. Amb aquesta fita cal destacar que fou el primer científic que va reconstruir un vertebrat fòssil a Europa, tot i que s’equivoqués en la designació dels ossos de les potes anteriors a les posteriors. La seva publicació apareixeria incialment com Descripción del esqueleto en particular según las observaciones hechas al tiempo de armarle y colocarle en este Real Gabinet. Les il.lustracions portades a terme pel mateix Bru serien les úniques que coneixerien els naturalistes fins la dècada dels 1820.

Bru també va participar en l’estudi anatòmic i gravats de nombrosos animals aquàtics juntament amb Antonio Sáñez, comissari de Guerra de Marina, en l’obra Colección de los Peces y demás producciones marítimas de España formada de orden de S.M, amb mes de tres-centes làmines al natural de peixos, aus, insectes i plantes marines. I també va col.laborar en el Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional, que va aparèixer entre 1791 y 1795.

Bru moriria a Madrid el 1799 i pensem que ha estat i segueix estant un gran desconegut de la paleontologia i naturalisme espanyol i mundial.

Les dades d’aquest personatge han estat extretes de la biografia apareguda a citologica.org i que també podreu trobar al portal de franciscoteixido.com. Per saber-ne mes podeu consultar l’obra del gran historiador de la ciència López Piñero, José María “El Atlas zoológico, el megaterio y las técnicas de pesca valencianas, 1742-1799 : Juan Bautista Bru de Ramón” editat per l’Ajutament de València l’any 1996 en la seva col.lecció “Científicos Valencianos” que recomanem especialment per la qualiat de les edicions que la integren.

Avui es el “Dia de la Terra” una diada establerta per la UNESCO i que te els seus origens en la lluita ecològica de finals del 60 i principis dels 70 del segle XX. Ha passat molt temps i s’ha escrit molt sobre el tema. Es interessant però tenir una perspectiva històrica sobre els processos climàtics que afecten a tots els éssers vius d’aquest planeta que diem Terra. Brian Fagan ha escrit bastant sobre els canvis climàtics que han tingut lloc al llarg de la història planetària. Volem significar tres llibres en concret editats per Gedisa. El darrer i que comentem especialment ara es: El gran calentamiento (2009)  el qual complementa a: La pequeña edad de hielo: cómo el clima afectó a la historia de Europa 1300-1850 (2008)  i El largo verano : de la era glacial a nuestros días (2007).

Si tenim en compte que un sol grau de diferència en les temperatures pot ser crucial en la vida dels éssers vius entendrem com han pogut afectar els canvis climàtics que hi van haver a la terra, especialment entre els segles X i XV. En efecte hi va haver un augment en la temperatura mitjana de la Terra que va canviar el clima mundial i va anticipar l’escalfament global dels nostres dies. Així ens presenta les seves hipòtesis el prestigiós arqueòleg Brian Fagan que adverteix que els canvis mediambientals, per molt petits que aquests ens semblin, han tingut conseqüències significatives en la vida dels éssers humans. Fagan trena dos relats: el que reflecteix la investigació científica, gràcies a la qual, a partir de pistes aïllades, es reconstrueixen les característiques climàtiques de fa segles; i el que descriu, amb esperit novel·lesc, el desenvolupament dels esdeveniments històrics de forma vítal i entretinguda. L’estudi del Primer Gran Escalfament ens revela que encara no ens adonem de fins i tot quin punt el canvi climàtic pot alterar les nostres vides. D’acord amb Fagan, la nostra vulnerabilitat a la sequera és com “un elefant silenciós que deambula per casa nostra“. Brian Fagan és professor emèrit d’Antropologia a la University of Califòrnia – Santa Bàrbara. Nascut a Anglaterra, Fagan ha realitzat treballs de camp a l’Àfrica i ha escrit sobre temes arqueològics d’Amèrica del Nord i el món. Els seus llibres sobre la interacció entre el clima i l’home l’han elevat a la categoria d’autoritat en la matèria.

Podreu trobar la bibliografia de Brian Fagan a les biblioteques universitàries catalanes, i sobre la història dels canvis climàtics i de la historia ecològica(des del 2000 en endavant -selecció feta davant l’abundant bibliografia existent)

Fagan te un blog i una web on trobareu molta mes informació sobre la seva obra i pensament.

Demà celebrem tots el “Dia del Llibre”. Animeu-vos a llegir i a comprar els llibres d’aquest arqueòleg divulgador de la història del nostre clima. Segur que no us defraudarà.

]]> http://hcaracola.wordpress.com/2009/04/20/effektiv-pr%c3%b8velesing/ Mon, 20 Apr 2009 20:04:18 +0000 astridkatrine http://hcaracola.wordpress.com/2009/04/20/effektiv-pr%c3%b8velesing/

Eg ska ha humanismeprøve imårå så eg burde nok lest ganske mye.. men allti når eg har sånne viktige prøvar bjunne eg å dilla med andre ting.. idag blei det Makramè kjenne ei litå prinsessa så hadde vedig lyst på sånn smykke så M’ek (det e altså mitt kallenavn) hadde.. så eg satte meg ner å trur du kje at eg faktisk huske kossen me gjør d? å joda her e då resultatet så får bjunna å lesa litt mer om livsynshumanisme,naturalisme og humanetisk forbund…

Santiago Aragón Albillos es professor de Zoologia de la Université Pierre et Marie Curie -Paris VI- i encarregat de la Collection de Zoologie de la universitat (végeu video) Ha dedicat gran part de la seva trajectòria a la recerca en història de la ciència i, especialment, a la docència de la Biologia a l’Espanya del segle XIX. Entre altres articles es autor també del llibre “El Zoológico del Museo de Ciencias Naturales” (CSIC 2006) dedicat al projecte d’aclimatació de fauna útil impulsat pel científic cortesà Mariano de la Paz Graells durant l’Epoca Isabelina.

El professor Aragón ha vistat el nostre blog i s’ha interessat en poder participar en el mateix a través dels seus articles i reflexions sobre diversos temes històrics relacionats amb els animals i el seu estudi. En aquest cas iniciem la seva contribució amb un article publicat a la revista Quercus de l’any passat titulat “Una nueva visión de los animales”.

Es tracta d’un article molt amé a cavall entre la història animalística i la nova sensibilitat envers els drets dels animals que defensa l’home contemporàni. L’autor, a propòsit del debat de l’any passat que es va generar sobre la nova Ley del Patrimonio Natural y la Biodiversidad que va fer sortir molts caçadors al carrer introdueix a un debat sobre la dialèctica animalitat i humanitat que ha caracteritzat bon part del segle XX i encara continua.

I com ho fa ?. Doncs a través de la seva visita al Museu de la Maison de la Chasse et de la Nature. Un museu situat al barri de Marais, en ple centre de París. Dos edificis paradigmàtics acullen els seus bens: Hôtel Guénégaud i Hôtel Mongelas. Palaus del segle XVII que van començar a omplir-se gràcies a les accions de l’industrial François Sommer. Es va inaugurar el 1967 com a Museu de la Caça va tancar les seves portes el 2005 i el 2007 va tornar a obrir les seves portes ja com a Museu de la Caça i de la Naturalesa. Dos termes certament sovint contradictoris que han despertat i desperten debats apassionants. En la web del museu podem llegir “Des de l’origen de l’home, la caça i la naturalesa han estat íntimament lligades . La missió de la Fundació consisteix en fer descobrir o redescobrir aquesta harmonia dels primers temps”. En efecte una paradoxa que pretén anar detallant al llarg del seu relat.

La visita a aquest museu compta amb dos grans espais. El primer, adreçat a l’art i la caça reuneix pintures i escultures datades entre el segle XV i XX. Obres d’artistes com Chardin, Desportes, Snyders … mostren la forta presència que te l’imaginari cinegètic en la història de l’art i, de fet, en la humanitat. El segon bloc, conegut com la “imatge de l’animal” es el mes atractiu de cara al visitant, ja que replanteja la noció d’animalitat als nostres dies. Heus aquí doncs la dialèctica presentada inicialment. Animalité-Humanité.

Amb tot, l’espai mes clàssic també es en certa manera una mica trencador. Les diferents sales no estan organitzades a nivell cronològic com podria pensar-se inicialment, sinó que cadascuna esta dedicada a un animal cinegètic en concret. Cadascun es presentat simultàniament com a ésser viu, referent cultural i com a trofeu. Per exemple, a la sala del cérvol, trobarem les petjades de l’animal que ens dirigeixen a característiques de la seva anatomia , com les banyes dels mascles. I al costat el mite de la deessa Artemis i Acteó, al qual el va convertir en un cèrvol al veure’s sorpresa mentre es banyava i va fustigar als gossos del caçador per acarnissar-se amb el seu desconegut amo per acabar matant-lo.

A destacar així mateix la sala de les mones “Salle des signes” on es trenca profundament el discurs museogràfic tradicional. No trobem cap animal dissecat ni cap de les seves restes. Només fotografies de mones menjant amb tasses, culleres i tovallons. “¿El animal se humaniza ?, ¿El ser humano se animaliza ?” es pregunta l’autor.

Finalment la darrera sala es la que provoca mes els nostres ànims i consciències. La caça de la llebre i el guineu, una gallina capcota en una gàbia minúscula, una passarel·la d’alta costura amb models caminant amb gossos ridículament vestits… El professor Aragón ens deixa així tot un seguit de preguntes obertes: quin es el paper dels animals en la societat contemporània ?, quina relació tenim els huamans amb ells ?, com pot definir-se els conceptes d’animalitat davant del d’humanitat ?, els drets dels animals són diferents dels drets de l’home ? …

Fins fa poc l’home ha tingut una concepció utilitarista de la natura i, en conseqüència els animals sempre s’han concebut com éssers al servei de les societats. Però avui en dia cada cop hi ha mes consciència davant els éssers vius. D’on ve aquesta empatia, es pregunta l’autor. La resposta la dona analitzant en la presa de consciència de la globalitat ecològica: “A medida que se progresa en el conocimiento global del planeta y de sus amenazas, los animales, más que como seres a nuestro servicio, son percibidos como compañeros de viaje. Problemas como el del calentamiento de la atmósfera y el cambio climático asociado nos van a perjudicar a todos. Somos conscientes de que, en esta aventura, o nos salvamos todos o juntos nos vamos a pique. La actividad humana ha puesto en peligro la totalidad del ecosistema y tal certitud genera culpa. Frente a esta nueva situación, el animal nos parece una víctima inocente, como la infancia en las guerras.”

Ja fora del Museu, Santiago Aragón passeja pels carrers de Paris i oberva els cartells progandístics del nou Saló de la Mascota, un espot publicitari combina la cara d’un lleó i un cos humanoide que simbolita l’èxit d’un complexe vitamínic que afavoreix el rendiment del treballador. Al principi i al final de l’article es situa al Jardin des Plantes on observa dues estàtues. La de Bernardin de Saint-Pierre, naturalista del XVIII i autor dels “Etudes de la Nature”, convençut del caràcter benèfic de la natura, i davant seu una estàtua de Joseph Felon “Ninfa torturant a un dofí” (vegeu imatge que il.lustra aquest post) on es veu com una dama que cavalca sobre un peix l’està turmentant per la boca amb una ma mentre que amb l’altra el fustiga amb unes algues. La història es en si mateixa un niu de contradiccions ….

Podeu consultar aquest article original a:

Una nueva visión de los animales : la humanidad frente a la animalidad / Santiago Aragón Albillos .- Quercus, n.271 (septiembre 2008).- p. 36-42 [Accés a la versió digital autoritzada per l’autor]

Aquest any es celebra el 250 aniversari de la mort d’una famosa rinoceront india que va viure durant la primera meitat del XVIII. El seu “nom europeu” va ser Clara.

En 1741 va arribar a Rotterdam des de la India. Només tenia 4 anys. Per la civilització occidental del moment els rinoceronts eren uns animals totalment desconeguts. Des del primer que van veure els europeus l’any 1515 per part de Durer i que va retratar en un famós gravat, nomes cinc exemplars havien visitat el vell continent.

Quan tenia vora d’un mes, Clara va ser adoptada per Jan Albert Sichteman a la India al haver-se mort la mare a mans d’uns caçadors. L’animal va ser fàcilment domesticat, movent-se lliurement per la residència dels Sicthteman. Però la rinoceront va ser entregada al mercant de la Companyia Holandesa de les Illes Orientals que capitanejava Downe Mout Van der Moer i que la portaria a Rotterdam a l’estiu del 1741. Des de les primeres exhibicions públiques la rinoceront va tenir tant d’èxit que el propi Van der Moer la va exhibir en una gira europea construint un carro obert especial i mantenint-la humida amb oli de peix.  El recorregut de la mateixa la va portar-la a través de països com Alemanya, Suïssa, Polònia, França, Itàlia, Dinamarca, acabant el seu darrer periple al Regne Unit. L’impacte en la societat del moment va ser tant gran que ben be podem dir que es va genear una “clara-mania” o “rhino-mania” amb multitud d’actes i bens elaborats en motiu de l’animal.

El 1746 va començar la seus gira visitant Hannover, Berlín, Frankfurt, Breslau i Viena, sent objecte de l’admiració de diversos reis i mandataris. Un any mes tard arribà a Ratisbona, Friburg i Dresden on es va utilitzar com a model per a porcelanes. El 1749 va romandre cinc mesos a París. Allí va causar un gran impacte. Es van escriure cartes, poemes, cançons … i es crearen pentinats al “rhinoceros”. També va ser examinada pel naturalista Buffon i va inspirar a la marina francesa amb prendre nom el vaixell de l’armada gala “Rhinoceros”. El pintor Jean-Baptiste Oudry la va immortalitzar en una pintura. Aquesta serviria alhora per il.lustrar l’ Encyclopedie de Diderot-D’Alembert i la Histoire naturelle de Buffon.

Mes tard va arribar Roma on va perdre la banya, segurament pel frec a frec amb els ferros del seu confinament. El 1751, assistia al Carnaval de Venècia, on va ser de nou objecte de la creativitat de Pietro Longhi. Finalment va anar a Praga, Varsòvia, Copenhague i Londres on després de ser exhibida en el Horse and Groom moriria el 14 d’abril de 1758 als 20 anys d’edat.

L’any passat, el Museu Paul Getty, va promoue una exposició titulada “Oudry’s Painted Menagerie” on es van exposar les pintures sobre animals exòtics que aquest pintor va fer de la “menagerie” (una mena de jardí zoològic que es el precedent dels zoos actuals) del Rei Lluis XV de França.  Cal tenir en compte la curiositat que aquest tipus d’animals tenien en la societat del XVIII al continent europeu. Estem en l’època del Racionalisme i la Il.lustració i, l’home, intenta entendre i examinar tot el mon que l’envolta. Aquest esperit analític el porta a crear col.leccions de bens que donen prestigi al seu posseïdor. Algunes d’elles vives, com son les menageries que, sota diferents noms, van evolucionar per diferents monarquies europees del moment. L’exposició virtual, entre altres aspectes, va tenir un blog on s’anaven exposant diferents elements a considerar tant sobre l’animal i el seu temps com del pintor Oudry. Però Clara tindria un efecte molt mes important de cara als nostres temps: La bioètica del poble indi entraria a Europa com embrió a través d’aquesta rinoceront india, i influenciaria en el pensament victorià i la sensibilitat anglosaxona vers el moviment per la protecció i defensa dels animals que van reeixir finalment el segle passat. Un llibre de Tristram Stuart titulat “The Bloodess Revolution” explica aquesta història.

Pel que fa al rinoceront, cal tenir en compte que aquesta espècie sempre ha estat un animal especial als ulls de l’home. Des de la seva vinculació amb el mitològic unicorn que va generar una immensa literatura i pensament a l’Edat Mitjana, fins a ser objecte de identificacions i estudis per part de diverses civilitzacions i regnats com de representacions artístiques. El rinoceront africà o asiàtic es un animal que sempre a meravellat l’imaginari de la humanitat.

Clara ha generat també bibliografia. Seleccionem aquí tres documents:

Un catàleg d’exposició:

Oudry’s Painted Menagerie:Portraits of Exotic Animals in Eighteenth-Century Europe / Edited by Mary Morton, With contributions by Colin Bailey, Marina Belozerskaya, Charissa Bremer-David, Christoph Frank, Christine Giviskos, and Mark Leonard.- J. Paul Getty Museum, 2007 .- 192 p.- ISBN 978-0-89236-879-2

Un conte infantil:

My Travels with Clara / Mary Tavener Holmes. Illustrated by Jon Cannell.- J. Paul Getty Museum, 2007.- 32 p.- ISBN 978-0-89236-880-8

Una història de la seva vida:

Clara’s Grand Tour: Travels with a Rhinoceros in Eighteenth-Century Europe / by Glynis Ridley.- Atlantic Monthly Press, 2005.- 222 p.- ISBN: 978-0871138835

Les imatges corresponen a sota dreta:  Clara, das Nashorn. Mannheim, 1747 (Rijksmuseum Amsterdam); i a sobre esquerra:  Clara the rhinoceros in Paris de JB Oudry a 1749 (Staatliches Museum Schwerin)

Altres pintures d’aquest rinoceront les podeu identificar a l’article francès de la wikipèdia.

« Mais, lorsque Florent

entendit la voix de son frère, derrière cette porte, il entra d’un

bond. Quenu, qui l’adorait, se jeta à son cou. Ils s’embrassaient

comme des enfants.

– Ah! saperlotte, ah! c’est toi, balbutiait Quenu, si je m’attendais,

par exemple!… Je t’ai cru mort, je le disais hier encore à Lisa:

« Ce pauvre Florent… »

Il s’arrêta, il cria, en penchant la tête dans la boutique:

– Eh! Lisa!… Lisa!…

Puis, se tournant vers une petite fille qui s’était réfugiée dans un

coin:

– Pauline, va donc chercher ta mère.

Mais la petite ne bougea pas. C’était une superbe enfant de cinq ans,

ayant une grosse figure ronde, d’une grande ressemblance avec la belle

charcutière. Elle tenait, entre ses bras, un énorme chat jaune, qui

s’abandonnait d’aise, les pattes pendantes; et elle le serrait de ses

petites mains, pliant sous la charge, comme si elle eût craint que ce

monsieur si mal habillé ne le lui volât.

Lisa arriva lentement.

– C’est Florent, c’est mon frère, répétait Quenu.

Elle l’appela « monsieur, » fut très-bonne. Elle le regardait

paisiblement, de la tête aux pieds, sans montrer aucune surprise

malhonnête. Ses lèvres seules avaient un léger pli. Et elle resta

debout, finissant par sourire des embrassades de son mari. Celui-ci

pourtant parut se calmer. Alors il vit la maigreur, la misère de

Florent.

– Ah! mon pauvre ami, dit-il, tu n’as pas embelli, là bas… Moi,

j’ai engraissé, que veux-tu!

Il était gras, en effet, trop gras pour ses trente ans. Il débordait

dans sa chemise, dans son tablier, dans ses linges blancs qui

l’emmaillotaient comme un énorme poupon. Sa face rasée s’était

allongée, avait pris à la longue une lointaine ressemblance avec le

groin de ces cochons, de cette viande, où ses mains s’enfonçaient et

vivaient, la journée entière. Florent le reconnaissait à peine. Il

s’était assis, il passait de son frère à la belle Lisa, à la petite

Pauline. Ils suaient la santé; ils étaient superbes, carrés, luisants;

ils le regardaient avec l’étonnement de gens très-gras pris d’une

vague inquiétude en face d’un maigre. Et le chat lui-même, dont la

peau pétait de graisse, arrondissait ses yeux jaunes, l’examinait d’un

air défiant.

– Tu attendras le déjeuner, n’est-ce pas? demanda Quenu. Nous

mangeons de bonne heure, à dix heures.

Une odeur forte de cuisine traînait. Florent revit sa nuit terrible,

son arrivée dans les légumes, son agonie au milieu des Halles, cet

éboulement continu de nourriture auquel il venait d’échapper. Alors,

il dit à voix basse, avec un sourire doux:

– Non, j’ai faim, vois-tu. »

Ce texte appartient au volume de Les Rougon Macquart, le troisième appelé Le ventre de Paris. Cet œuvre a été publié en 1873.

→ Ce titre Le ventre de Paris est une référence à un espace réel, la capitale, est un titre symbolique, qui demande la participation du lecteur. Dans Le ventre de Paris le fromage joue cette fonction symboliste. Pour Zola la physiologie joue un rôle très importante, c’est qu’on voit même dans le titre parce que symbolise une métaphore, comme si Paris était une personne et le ventre c’est le marché des Halles (marché central de Paris, symbole de la nourriture).La nourriture sert à satisfaire les appétits de le ventre. Référence à la petite bourgeoisie, représentée par les marchands, l’argent.

Du point de vue de l’auteur, à travers la physiologie d’une personne on peut arriver à la connaître. L’idée général est le ventre de Paris. Il ajoute les Halles, le centre de l’humanité, la bourgeoisie qui rumine la nourriture, la bourgeoisie qui appuie l’Empire parce que l’Empire lui donne sa pâté. Zola va faire apparaître deux frères, Quenu c’est le commerçant. Il vende de la viande.

La référence à le Ventre, est en rapport avec les traits biographiques de l’auteur qui a souffert la misère à cause des problèmes économiques. Il a souffert ces problèmes économiques parce que son père est meurt quand il avait 7 ans.

Zola appartient au Naturalisme qui va plus loin du réalisme, parce qu’il va raconter une histoire réelle, et quand il soit possible il va se fonder sur la science.

Dans ce texte on voit le rencontre des deux frères, Florent et Quenu et on assiste à une conversation dans laquelle le sujet central c’est l’apparence physique et la position sociale des frères qui sont présentes dans la scène. Celle-ci de F lorent et Quenu et cella-là de Pauline et ses parents. Quenu et Lisa, la belle charcutière et le Chat. Florent répresente la faim, mais pas physiologique, il est marginal, il a faim à la tête. Quenu ne pense à rien.

Alors on va voir l’opposition entre le maigre → la misère, et le grosseur → la richesse. Ici on voit la nature du sous-titre de l’oeuvre. Histoire naturelle et sociale d’une famille dans le second empire: où naturelle fiat référence à la physiologie et sociale fait référence à la misère et la richesse qu’on perçoit par exemple ici, tout cela à travers la nourriture.

→ Le narrateur est heterodiégétique: il n’est pas un personnage de l’histoire. Il se cache parfois pour donner la parole aux personnages. Discours narratorial et discours des personnages. Zola montre son intention naturaliste, désir de faire vrai. Par exemple: « Ah, saperlotte! » niveau populaire. Discours stylisé.

→ La focalisation change dans ce texte. D’abord on voit focalisation externe, le point de vue du narrateur est omniscient, narrateur du dehors, jusqu’à la fin de la description de Pauline où on a focalisation interne quand on lit « comme si elle eût craint que ce monsieur si mal habillé ne le lui volât ». Après il y a focalisation externe. Discours descriptif évaluatif → la dernière description. L’auteur fait la description dès les yeux de Quenu. Discours direct parce que les paroles des personnages sont reproduites textuellement.

→ Relation métonymique Quenu- gros → qui finit par se transformer dans une relation métaphorique: l’homme et l’animal Quenu et les cochons. Zola est du côté de Florent. Discours ironique, parodique.

]]> http://imaginationdebordante.wordpress.com/2008/11/29/emile-zola-1840-1902/ Sat, 29 Nov 2008 23:48:58 +0000 imaginationdebordante http://imaginationdebordante.wordpress.com/2008/11/29/emile-zola-1840-1902/

ÉMILE ZOLA. (1840-1902)

Il était le créateur d’une courante littéraire au XIX siècle appelé le Naturalisme. Naturalisme: évolution du réalisme, c’est un réalisme scientifique. Zola est le plus représentatif. Il a formulé une définition de la littérature et l’art de nouvelle époque dans un texte en 1880 Le roman expérimental « L’observation et l’analyse ». Il arrive à paraphraser le texte scientifique de Claude Bernard. Le littérature naturaliste va plus loin que l’écriture réaliste parce qu’il n’y a pas seulement la documentation mais le scientifique. « le romancier expérimental (naturaliste) n’est qu’un savant spécial qui emploie le type d’autres savants, l’observation et analyse ». Ce savant est spécial. La littérature se veut scientifique. Pour lui savant par excellence était Claude Bernard, scientifique, médecin, auteur d’ Introduction à la médecine expérimentale (1865).

Le Naturalisme a reçu des influences des autres arts, et aussi de Jules et Edmond Goncourt parce qu’ils ont introduit dans les romans les cas pathologiques. Le mot « naturaliste » renvoie `’a la science. Zola il se réclame de Flaubert parce qu’il trouve des exemples de cette littérature du réel et naturelle.

→ Il est né à Aix-en-Provence. Enfance marquée par la mort de son père, ingénieur d’origine italien, quand Zola avait 7 ans. Le père laisse des lettres +a la famille. Alors li a souffert les problèmes économiques. Sa mère s’installe à Paris avec lui. (Malheureux parce qu’il avait des amis, comme le peintre Cézanne à Aix). Il doit travailler: il le trouve dans une maison d’édition Au bonheur des dames (roman, c’était aussi le nom d’un grand magasin). Il entre ici en contact avec le journalisme: il publique très nombreux articles. Le plus connu est un article appelé J’accuse: très engagé dans L’Affaire Dreyfus (accusé d’avoir donné des informations secrètes aux allemands → trahison à la France). Zola est pour Dreyfus. Zola connaissait le commerce, l’argent, etc. mais aussi engagé socialement comme écrivain.

Il commence comme écrivain avec la poésie, après dans le roman. Les Rougon Macquart, comédie humaine. Chef-d’œuvre composé de 20 volumes donc le premier La fortune des Rougon, La curée, Le ventre de Paris, etc…

1865 La confession de Claude.

1867 Thérèse Raquin.

Après ce roman il va écrire une œuvre sur une famille dans le II Empire (Napoléon III) Les Rougon Macquart. À ce titre suit un sous titre: Histoire naturelle et sociale d’une famille sous le second empire. Il a des différents volumes: La fortune des Macquart… le troisième c’est Le ventre de Paris(1873). Ce titre est un paratexte (sous-titre) que dit presque tout de la conception de cette œuvre. Les Rougon Macquart est un titre classique. Mais dans le sous-titre on trouve « naturelle »= vrai, authentique, et « sociale ». Ce n’est pas une histoire inventée d’une famille parce que dans le naturalisme zolien il y a beaucoup d’importance pour la physiologie et pour l’héréditaire. Zola ne traite pas les Rougon comme un ensemble, mais il parle des personnages du point de vue individuel. La littérature zolienne est une littérature du groupes sociales. Zola ne fait pas d’analyse psychologique individuel, mais du groupe social. Émile Zola fait une peinture épique.

→ Ce roman a des références historiques réelles. On suit l’évolution de ces familles dans les générations différents. Un personnage a une maladie héréditaire → présence de la médecine (science). Zola est historien, sociologue et médecin. C’est comme une sorte aussi de psychologue (il essaie de tout expliquer, surtout par la science).

→ Zola a été influencé par d’autres écrivains qui, avant lui, avaient proposé ses idées. Pas influencé par Flaubert (parce que pour lui c’était l’art à part de la documentation) et pour Zola le scientifique. Zola influencé par les frères Jules et Edmond de Goncourt. Chez les Goncourt il y avait d¡intérêt par certaines théories scientifiques et les appliquer dans la littérature (description des personnages d’après la médecine et la psychologie).

Un roman Manette Salomon (Goncourt) rapports d’un peintre et son modèle rapport entre la littérature et la peinture. Chez Zola avait le même intérêt par la peinture; contact d’abord avec les peintres, après avec les écrivains. Intérêt pictorial de Zola dans le livre, l’œuvre. Donc les Goncourt ont annoncé un peu es idées du Naturalisme.

→ Chez les Goncourt et chez Zola on trouve des Romans à thèse: textes qui offrent des exemples différents pour prouver une théorie, une thèse; texte qui se base dans la science. Ces exemples sont surtout psychologiques et physiologiques des différents personnages. Pour Zola la physiologie d’un personnage détermine la psychologie (on voyait ça chez Balzac, l’influence du milieu). Mais chez Zola c’est systématique: le milieu détermine toujours la nature du personnage. Comment étudier ce milieu? Zola fait (à la manière de Flaubert) un travail de documentation énorme. Par exemple dans Germinal: histoire des mineurs → Zola est allé voir les mineurs. Mais aussi Zola fait l’expérience de l’observation et cette observation donne cette écriture Naturaliste (pas réaliste.

Germinal:  Zola est le peintre de la foule. « Les héros de cet roman sont les mineurs. Zola a plutôt tendance à introduire le point de vue interne, à partir de la vision d’autre personnage ». Il est un peintre de la foule, de la société et réaliste.

Zola considéré le peintre de la foule. Dans Les Rougon il s’intéresse énormément dans les groupes sociaux (la société → il se rapproche des sociologues). Zola n’est pas tellement artiste (du point de vue du style) que Flaubert, Goncourt. C’est dans la description (d’objets, des personnages) où on voit la création artistique de Zola.

→ Technique de la description: qui se veut aussi objective et réel. On voit la valeur symbolique qu’il donne à certains objets.

Chez lui, emploi symbolique des objets: images, métaphores, Le ventre de Paris titre à valeur symbolique. Ici Zola prend comme objet symbolique le fromage. Il a influencé d’autres écrivains dans les Soirées de Medan: Huysmans et Maupassant (ils ont évolué vers d’autres courants qui s’éloignent du Naturalisme)

.

Dans Le ventre de Paris le fromage joue cette fonction symbolique. Zola est un artiste.

Dans Les Rougon on trouve pas mal de références autobiographiques comme l’expérience de la misère, l’obsession du lendemain la relation avec les maisons d’édition, le journalisme, engagement social (L’affaire Dreyfus). Il a écrit une œuvre J’accuse. Zola dans sa vie réelle a été une personne très engagé. Il connaissait beaucoup la peinture. Il a publié des articles sur la peinture. Il défendait la peinture de Courbet et il ne comprenait pas la peinture symboliste. Huysmans son disciple va partager la conception de la peinture symboliste, il arrête d’écrire dans le naturalisme. La peinture explique la littérature.

→ Ces personnages s’opposent à la conception des personnages de Balzac (personnages type, de caractère). Alors que Zola a crée des individus dominés par les matériels et caractérisés par une certaine brutalité. Dans Le ventre de Paris on voit cette brutalité, cette côté brutal.

Attention, l’article a migré. Il est désormais visible sur LevelFive.fr. Pour accéder à l’article, cliquez sur l’image ci-dessous :

]]> http://achv.wordpress.com/2008/10/01/com-indiana-jones-a-la-%e2%80%9cselva-de-paper%e2%80%9d/ Wed, 01 Oct 2008 12:13:20 +0000 achv http://achv.wordpress.com/2008/10/01/com-indiana-jones-a-la-%e2%80%9cselva-de-paper%e2%80%9d/

Permeteu-me que avui faci una crònica una mica particular sobre una de les meves aficions. Com a professional de la informació i documentació i, mes concret, a les biblioteques, tinc una especial “devoció” pel document, pel llibre imprès.

Per aquest motiu, una de les cites inel.ludibles que procuro no perdre’m es la “Fira del Llibre Antic i d’Ocasió” que anualment es celebra a Barcelona en l’incomparable marc del Passeig de Gràcia. Pels que no conegueu la ciutat, penseu que tenim una mena de Champs Elysées en versió catalana on, tot passejant pel carrer, podreu trobar diferents joies modernistes, com la Casa Milà,  Batlló, Amatller, etcètera, tot un plaer per la vista i els sentits.

Sempre hi ha una ocasió, una oportunitat de trobar llibres rars, descatalogats, restes d’edicions ó senzillament exemplars únics de biblioteques i/ó col.leccions privades que fan el delit dels lletraferits com jo, que anem a la cerca i captura de tresors impresos.

Aquest any no ha estat una excepció, i us puc dir que a part de “gangues” hi podrem trobar veritables troballes que us vull comentar breument ja que tenen alguna relació amb el nostre objecte d’estudi.

L’edició del “Bestiaris” de la (Barcino, 1963) en 2 volums, a la Col.lecció “Els Nostres Clàssics, vol. 91, -12 €-. Gredos publica també una col.leccio de clàssics, entre els que trobem “Tratado de Agricultura-Medicina Veterinaria-Poema de los injertos” de Paladio (Biblioteca Clasica 135) per 17 €. I també les obres de Galeno “Sobre la localización de las enfermedades (De Locis Affectis)” i la “Historia de los Animales” de Claudio Eliano també en 2 volums a uns preus excepcionals. Tots aquest dins la coneguda Llibreria Canuda que la podreu trobar al C/ Canuda num. 4 i a la seva web.

A l’estand de la llibreria Stocks del C/ Comtal 29, prop de Via Laietana, tenen una secció de caça on podrem localitzar diferents llibres de molt valor documental i artístic. Una troballa accessible pel pressupost ha estat “Histoire de l’equitation” de Etienne Saurel (Ed. Stock, 1971).

Per altra banda, les llibreries d’Andalusia, com Urbano Libros de Granada, ens visiten cada any i tenen sempre un fons important, especialment pel que fa a llibre de text i tècnic. També científic. Així hem pogut localitzar alguns exemplars de la “Historia Natural y Moral de las Indias” de José de Acosta. Una edició de (Dastin, 2002) -10 €- que ens relata les experiències d’aquest jesuïta i biòleg que forma part de la coneguda generació dels “exploradors” que s’enlluernen davant el nou mon amb les seves cròniques durant els segles XVI i XVII. Paral.lelament, una obra de gran valor documental i facsímil l’”Histoire Naturelle des Indes”. Manuscrit de la Pierpont Morgan Library, conegut com a “Drake Manuscript” ha esta editat en facsímil i color per (Norton, 1996) i ens relata la vida humana, i dels regnes d’animals i plantes dels indígenes caribenys influenciats pels espanyols (Llibreria Muñoz) –25 € per una obra qeu s’ho val. També en aquesta llibreria ens oferta les obres que edita Maxtor, editorial especialitzada en facsíils. Destquem aqui el “Libro de Cetreria de caça del Açor …” de 1615. Tot un clàssic de la literatura espanyola de cetreria -14 €.

Aquesta es un petita mostra del que podreu trobar a la “Selva de Paper” que te obertes les portes fins el dia 5 d’Octubre d’enguany. Animeu-vos i apropeu-vos-hi. Segur que caceu una peça interessant …

]]> http://catharsiscorner.wordpress.com/2008/08/22/house-of-cards/ Fri, 22 Aug 2008 09:40:52 +0000 Catshade http://catharsiscorner.wordpress.com/2008/08/22/house-of-cards/

Kekhawatirannya adalah, bahwa pada akhirnya semua pikiran dan kehendak manusia (e.g. free will, rasa, seni, dsb.) merupakan akibat dari susunan materi semata.

House of Cards « RosenQueen, company..

Ah, begitu…saya kira saya bisa memahami perasaan mas gentole. Di psikologi, salah satu cabang yang sekarang lagi angot-angotnya adalah psikologi evolusioner, dan saya merasa tidak nyaman dengannya. Entahlah, saya bahkan baik-baik saja dengan premis behaviorisme yang memandang perilaku manusia sebatas aksi-reaksi, tapi ngeri rasanya ketika mendapati bahwa semua perilaku kita didikte oleh gen egois yang ingin meneruskan pelestarian dirinya sejak jaman purba dulu.

*tiba-tiba membayangkan skenario ala Parasite Eve ketika mitokondria mengambil alih kendali tubuh kita*

Dari post-nya gentole (atau tepatnya, komentarnya sora di sana), naturalisme itu dikuatirkan karena ia memekanisasi dunia…tapi bukankah perkembangan ilmu pasti masa kini (seperti mekanika kuantum) justru malah mulai menerima ketidakpastian dan probabilitas sebagai bagian dari dunia natural? Note that I only understand the ‘for-dummies-version’ of quantum mechanics, so maybe I’m pulling this out of my ass.

@gentole:

As much as I want to agree with you, saya rasa mungkin naturalisme jugalah yang telah (dan nantinya) akan menyelamatkan kemanusiaan kita. Ada beberapa teori yang menyatakan bahwa kualitas-kualitas kemanusiaan yang anda sebutkan (seperti moralitas, cinta, kerja sama, dsb) adalah hasil (dan pemenang) dari evolusi jutaan tahun; it’s already imprinted in our genes.

Mungkin memang terdengar reduksionistis, tapi itu juga berarti virtually kemanusiaan kita tidak bisa hilang. Sama seperti antibodi yang terus-menerus berjuang melawan strain virus flu terbaru, saya percaya antibodi kemanusiaan kita juga selalu melakukan ‘rebound’ ketika ada yang mencoba memusnahkannya. Ketika manusia mulai merasa kering akan makna dan agama yang ada tidak memadai, misalnya, selalu muncul revivalisme spiritual (Dari Buddha, Yesus, Muhammad, Luther, hingga Humanisme dan New Age) entah dari mana.

Lalu ada sejarah. Perjuangan manusia melawan lupa; amnesia akan asal-usul kemanusiannya sendiri. Maka karya-karya Kong Fu Tze dan Kierkegaard masih dibaca dan direlevankan untuk zaman ini. Dewan-dewan etika yang pandangannya dibentuk oleh para filsuf Yunani masih tetap dipasang (dan rasanya tidak akan dibubarkan) sebagai pengawas di lembaga-lembaga iptek. Bahkan untuk urusan perang dan hukuman mati, manusia masih berikhtiar membuat aturan-aturan yang membuat urusan menghilangkan nyawa orang lain lebih ‘manusiawi’.

Yah, mungkin memang ada manusia seperti Hitler yang ‘cacat kemanusiaan’ sejak lahir atau memutuskan untuk mengabaikan kemanusiaannya, tapi saya rasa pada umumnya setiap manusia memperjuangkan hal ini meski interpretasi dan ekspresinya beraneka ragam. I’m optimist that humanity will always find a way to survive…

1). Naturalisme membuat saya merasa tak berarti.

He…aneh, saya juga mengalami perasaan insignificant semacam itu juga, tapi saya malah bahagia karenanya. It just proves that THIS UNIVERSE (AND WHOEVER ITS CREATOR) IS FUCKIN’ AWESOME. Bayangkan: dengan kecepatan cahaya yang secepat kilat, sinar matahari perlu 8 menit untuk sampai ke bumi. Sinar dari galaksi-galaksi jauh perlu waktu milyaran tahun untuk sampai ke sini (jadi astronomi itu bisa dibilang adalah mesin waktu ke masa lalu). Dan kita butuh 35 tahun untuk sekedar mengirim wahana Pioneer ke tepi tata surya (dan menemukan anomali di sana yang mungkin kembali mengobrak-abrik sistem fisika kita). Lalu BIG BANG. Mencoba membayangkannya saja saya sudah merasakan ekstase transendental tersendiri…

2). Naturalisme mulai rese kalo ia sudah mulai menyelidiki manusia.

Can’t argue with this one.

3). Naturalisme menjadi menakutkan ketika nilai diberangus dan teknologi perang semakin canggih.

Kalau menimbang-nimbang konsep MAD (Mutually Assured Destruction) saya rasa trend kedepannya justru adalah penggunaan senjata non-fatal dalam perang. Beberapa sudah dikembangkan sekarang, seperti bom yang membuat anda jadi gay sementara, paparan gelombang mikro yang bisa membuat pingsan sekejap dari jarak jauh, dll. Humane warfare technology? Unthinkable, I know…

Tentu dengan minimalnya risiko hilangnya nyawa, manusia juga makin sering dan mudah mengibarkan bendera perang. Saya pribadi lebih setuju menyelesaikan konflik antarnegara lewat pertandingan olahraga atau turnamen bela diri satu lawan satu seperti di kartun-kartun.

4). Naturalisme itu menurut saya paling mengerikan ketika penyelidikan atas manusia melahirkan suatu revolusi teknologis yang tak terbayangkan sebelummnya; kesadaran dijital, etc. Buat Geddoe mungkin exciting, buat saya ini mencemaskan. Yang terbayang adalah nihilisme dan kehancuran.

But think of all the robotic sexslave catgirls we can get!!!

Kalau masalah kehancuran ala Terminator atau The Matrix, saya yakin anak-cucu kita bisa memikirkan fail-safe yang memadai (Murphy’s Law notwithstanding), toh leluhur kita saja (Isaac Asimov) sudah cukup cerdas untuk menelurkan 3 (atau 4, kalau 0 dihitung) hukum dasar robotika. Kalau masalah nihilisme dalam artian kesadaran kita kehilangan podium spesialnya, yah…saya bingung juga, mungkin mesti lihat dulu seperti apa kesadaran digital ini.

Ada banyak hal dalam hidup ini yang tidak bisa saya mengerti. Saya sepertinya tidak diberkahi otak yang encer; raport SD saya banyak merahnya, tidak diterima di SMP negeri, di STM lebih sering main musik ketimbang belajar, dan lolos ujian masuk di IAIN pun karena kebetulan saja atau mungkin kesalahan administratif! Entahlah.

Jujur, saya tidak mengerti logika teori evolusi, apalagi teori relativitas yang dimaksud Einstein. Saya juga tidak begitu paham teori ekonominya Adam Smith atau Marx. Bukunya Stiglizt dan Sach pernah saya baca, tapi saya tidak pernah ngeh apa yang mereka katakan. Mungkin karena tidak begitu interes dan apa yang saya baca, jadinya tidak pernah nyambung. Entahlah. Sekalipun saya berusaha keras untuk menjamah pikiran-pikiran para filsuf, ilmuwan dan esais kenamaan tentang hidup, politik, agama dll., tetap saja kosan saya terasa sesak, sempit dan tidak masuk akal. Apakah saya bodoh? Apakah IQ saya di bawah rata-rata? Atau, jangan-jangan, saya memang tidak mau mengerti saja? Anda pasti bosan karena saya terus bilang “entahlah”. Klise, tapi saya tak punya pilihan lain.

Dan Anda pasti menganggap saya baru saja membuat prolog yang sangat buruk dan menyedihkan untuk sebuah tulisan yang hendak mengumbar protes dan mengangkat masalah berat seperti “kemanusiaan”. Ah, biarlah. Ini katarsis, kok. Saya ingin benar-benar jujur dalam menulis entri ini. Karena entri ini memang berangkat dari pengalaman eksistensial saya; kebuntuan saya dalam menalar bagaimana-dan-mengapa kita hidup. Apa yang saya tulis adalah gagasan yang bersifat sporadis dan spontan. Tidak ada sistematika, hanya kata-kata yang dialirkan, dilepaskan seperti hasrat bercinta, buang air besar dll.

Misteri Hidup dan Kesadaran
Hidup itu sebuah enigma. Tidak ada jawaban tunggal untuk setiap pertanyaan yang dilontarkan. Dan hidup itu jauh dari jangkauan persamaan matematis, menurut saya. Bukan karena semesta itu sangat luas dan tua seperti yang dibilang para ilmuwan; tapi karena kesadaran yang sepertinya hadir melampaui tubuh; kesadaran yang sepertinya bebas melakukan apa saja; kesadaran yang sepertinya adalah jati diri kita sesungguhnya! Anda tidak perlu membaca antologi filsafat modern atau buku daras neurologi untuk mengenali kesadaran itu. Saya mengandaikan Anda seperti saya, jadi saya yakin Anda pernah setidaknya sekalilah dalam hidup Anda tersentak oleh hadirnya kesadaran Anda, yakni saat ketika Anda yakin bahwa pilihan-pilihan hidup Anda adalah murni produk otoritas/kebebasan kesadaran Anda sebagai Anda, bukan sebagai manusia yang dengan dinginnya disebut binatang dalam ilmu biologi, tetapi sebagai subyek; subyek yang, sekali lagi saya tegaskan, melampaui tubuh.

Misalnya, ketika Anda hendak memutuskan pacar Anda, atau ketika Anda memutuskan berhenti bekerja. Saat itu kesadaran Anda muncul dalam bentuk kehendak dan tindakan yang bebas, bukan? Sekalipun saya bodoh dan tidak mengerti banyak hal, saya mengagungkan kesadaran saya untuk memilih dengan bebas. Kebebasan itulah yang mendefinisikan kemanusiaan saya. Di sini saya mengemansipasikan dan meninggikan diri saya sebagai Subyek. Kesadaran dan kemanusiaan, pendeknya, adalah manifestasi subyek-subyek, yakni saya dan Anda yang menulis dan membaca postingan ini.

Tantangan Determinisme dan Naturalisme
Saya tidak tahu banyak tentang ilmu alam. Jika ada kesempatan saya akan membaca The Selfish Gene dan The Blindwatchmaker karya Richard Dawkins dan Descrates’ Error karya Damasio lebih serius lagi. Tiga-tiganya sudah saya taruh kembali di lemari; capek bacanya. Yang jelas, saya merasakan adanya ancaman terhadap kemanusiaan saya. Dalam perspektif sains, kesadaran yang saya uraikan di atas mungkin tidak ada; tidak lebih dari omong kosong atau kesalahan dalam penalaran. Pendeknya, saya dibohongi dan tidak menangkap apa yang sesungguhnya terjadi di kepala kita; yang secara empiris bisa dibuktikan sebagai pusat kesadaran. Dingin memang, suara hati pun dalam paradigma sains tidak berasal dari bagian dalam dada Anda, tapi dari kepala, dari otak. Ini tentu membuat ekspresi “lihatlah ke dalam hati Anda” menjadi sangat tidak masuk akal karena tidak ada itu yang namanya “hati” atau “kalbu”. Hati, seperti juga jiwa, bisa jadi cuma ilusi saja. Karena, dalam pandangan kausalistik sains, segala sesuatu, termasuk kesadaran Anda adalah produk dari apa yang terjadi sebelumnya; logikanya sama sama dengan bola yang Anda tendang.

Nah, saya menentang paham ini. Karena jelas, pandangan sains semacam ini akan melenyapkan kekebasan sang subyek, kebebasan saya dalam memilih. Well, sebenarnya bukan hanya kebebasan saya saja sih, tetapi kesadaran otonom saya juga dilenyapkan, karena bisa jadi sel yang secara kasat mata hidup dalam tubuh saya itu adalah oknum-oknum yang menggerakan tubuh dan mengendalikan pikiran saya. Ketika saya membaca The Selfish Gene, saya agak bingung: siapa yang lebih berkuasa, tubuh atau pikiran/kesadaran? Apakah kesadaran itu produk dari tubuh yang dikendalikan oleh gen yang katanya egois? Apakah jiwa yang mengendalikan tubuh sebagai mesin? Ataukah tubuh sebagai mesin yang memanipulasi “jiwa” atau “kesadaran” kita untuk kelangsungan hidupnya? Jangan-jangan kesadaran yang saya agung-agungkan itu hanya tipuan belaka dari gen-egois kecil brengsek yang hanya ingin bertahan hidup. Bah! Pikiran apa pula ini!? Ironisnya, saya bertanya-tanya, apakah gen-egois itu sadar bahwa hidup itu hampa? Mengapa mereka mau bertahan hidup? Untuk kebahagiaankah?

Saya tentu tidak berpretensi untuk membuktikan secara ilmiah bahwa naturalisme itu salah. Adalah kekonyolan yang luar biasa untuk membuktikan bahwa ada sesuatu di balik tubuh; bahwa dunia nyata itu sebenarnya tidak nyata dengan cara-cara ilmiah. Karena, itu akan sangat sulit! Saya juga tentu tidak menyetujui cara-cara manipulatif yang dilakukan oleh sekelompok Muslim dan Kristen yang untuk membuktikan klaim mereka bahwa evolusi itu salah. Saya bingung mengapa filsafat dikawinkan dengan sains; padahal keduanya berbeda. Betul, sains bukan filsafat. Filsafat bisa saja mengklaim bahwa sains itu “anaknya”, tapi jangan lupa sains diam-diam mencurigai filsafat dan bisa menikamnya dari belakang kapan saja. Bisa jadi, kata para ilmuwan, filsafat hanya produk dari evolusi organisme saja. Jadi, tidak ada yang agung dari filsafat dan tidak perlulah dihormati secara berlebihan. Toh, filsafat sama banalnya dengan rumah berang-berang!

Saya menentang naturalisme dengan kekuatan saya satu-satunya; kebebasan saya sebagai subyek! Kesadaran saya yang bebas untuk memilih pandangan hidup dan menolak paham naturalisme dan penyerahan diri terhadap sains sebagai pewarta tunggal kebenaran/pengetahuan. Saya menggunakan kehendak bebas saya untuk mendakwa sains yang pongah itu, yang mencibir kasih sayang seorang ibu kepada anaknya, rindu-dendam seorang kekasih pada pasangannya, kesalihan seorang abid kepada Tuhannya.

Masa depan mungkin hanya kekosongan yang absurd. Naturalisme bisa jadi benar dan saya pun mungkin hanya korban manipulasi entitas-entitas organik dalam tubuh saya dan juga alam semesta. Saya sebagai Subyek mungkin hanya ilusi belaka. Si penulis blog ini mungkin hanya boneka — survival machines, dalam istllah Dawkins – yang sedang meneriaki kekosongan. Saya tidak tahu. Saya hanya bisa percaya. Setelah pos ini dipublikasikan, saya masih akan terus dihantui pertanyaan apakah gadis kecil, dekil, polos, manis yang menghampiri saya sembari mengadahkan tangan mungilnya di perempatan Plaza Senayan kemarin itu menderita tanpa alasan; sama seperti tikus-tikus yang mati terlindas di tengah jalan?

Disclaimer:

Saya bukannya anti sains. Saya tidak melarang siapapun untuk menemukan “holy grail” atau pusat dari struktur kehidupan lewat sains. Saya hanya menyampaikan pendapat saya saja. Kali aja ada yang berpikiran sama, atau berbeda dan punya keinginan menyanggah atau mengubah pandangan saya.

Saya tidak mengklaim pikiran saya original. Saya hanya malas mengutip para pemikir yang pemikirannya mungkin mempengaruhi saya. Karena, saya pikir itu tidak penting dan belum tentu juga saya memahami pemikiran para pemikir itu dengan benar.