Si m’hagués de fer un tatuatge, crec que seríen aquestes paraules abans de fer-me un dibuix tribal, o un animaló o qualsevol altre cosa de la qual segurament me’n cansaría a les dues setmanes d’haver-m’ho fet.

Potser sona una mica èpic, però són dos conceptes que s’entrellaçen d’una manera extranya. M’explicaré: una persona només és noble pels seus actes, i l’acte més noble és la lleialtat envers els demés. Ara, la lleialtat sempre és una cosa interessada, ja sigui per aconseguir una recompensa per part dels altres o per trobar-te millor amb tu mateix. Aquí la gràcia, que la lleialtat, que en principi és una cosa molt noble, tingui sempre un preu.

Enrevessat, oi? Doncs ara venen les paraules majors.

Mira que ben pintat!

Deia Maquiavel a “El Príncep” que els dirigents que complíen amb la paraula que donaven, és a dir, els que eren lleials al seu poble, eren persones lloables. Tot i això, moltes vegades és millor que el dirigent no compleixi les seves promeses, perque resulta més costós complir-les que no pas no fer-ho.

No obstant, si la lleialtat és una cosa egoïsta, la noblesa és una cosa que te la donen els altres perque te la guanyes. És a dir, tu decideixes amb qui ser lleial, i cóm, però depenent de cóm portes aquesta relació els demés podran dir si és un acte noble o no. No és el mateix ser lleial a algú per la pasta que pugui passar-te després de palmar-la, que perque t’interessa estar bé amb aquella persona i a la vegada amb tú mateix, ja sigui familiar, la teva parella, un amic o un company de curro o de classe.

La qüestió és perque a tu t’interessa ser-li lleial d’una manera “desinteressada”.

Ara, però: ser lleial a una persona que no és lleial a ningú més que a sí mateixa no és noble, és ser un llepaculs. A menys que hi hagi un intercanvi econòmic per entremig de manera regular (allò que nosaltres anomenem sou o salari). Aleshores a això se l’anomena curro del marrón del quinze.

En canvi, ser lleial a una persona que sí que és lleial a uns principis i a altres persones, a aquesta persona que gaudeix de la lleialtat de l’altre també se li demanarà que et sigui lleial. I tu la veuràs cóm una persona noble perque t’és lleial i aquesta altra persona et veurà cóm una altra persona noble perque li ets lleial.

És difícil, ho sé. Crec que és difícil perque a més, sé que el que he dit és inexacte. Però qui ho sàpiga investigar i escriure amb més qualitat i amb més ènfasi segur que estarà fent una tesi doctoral d’humanitats en antropología.

I acabo de donar una idea gratis.

En fí, el que volía dir és que la lleialtat per una persona hauría de portar a la honestitat (dir la veritat), i aquesta a la honorabilitat (actuar segons aquesta veritat). I d’una persona honesta i honorable solem anomenar-la cóm una persona noble.

Lleialtat i noblesa.

Malauradament, i cóm era d’esperar, no hi ha gaires persones lleials i nobles al 100%. Jo m’hi incloc. Perque qui aspira a ser lleial i noble sense embuts moltes vegades acaba fent el contrari.

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta cel centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)