Torres Kumbrian: "Kapuściński és el gran portaveu del genocidi armeni"

El Seminari Ryszard Kapuściński de la UMH va iniciar ahir la primera de les dues jornades amb què compta per a analitzar tant l’obra d’aquest periodista polonès, com la manera que el seu treball ha influenciat al món del periodisme. La mesa va iniciar-se a les 11′00h. amb les ponències d’Agustín Vico, periodista expert en l’obra de Kapuściński, i de Rubén D. Torres Kumbrian, politòleg i professor de la UNED. “Té de manera innata una capacitat d’empatia que el permet submergir-se sense cap dificultat en l’entorn dels altres anònims”, va ser la reflexió amb què ha arrencat Torres el col·loqui sobre l’autor d’Imperium. Aquest llibre va ser, precissament, el tema central de la xerrada, sobre el qual Vico explica que la seua primera font són els seus propis records. “El propi Kapuściński és una font que escolta, que mira i que es passeja”, va il·lustrar.

Torres va analitzar la utilitat sociològica de la tasca de Kapuściński des de quatre premises, mentres es passejava en una aula plena de panells que desgranaven dades de tot tipus sobre Polònia, fetes per l’IES Cap de l’Horta. Primer va descriure al periodista com un comunicador social amb una empatia natural, i desprès va valorar el seu treball com a traductor de significats socials i culturals.  Tot seguit va defendre apassionadament que Kapuściński ha protagonitzat una revolució historiogràfica, ja que “dóna conèixer d’una manera innovadora realitats singulars, desconegudes i, generalment, mal construïdes”; en aquest punt, atès l’origen armeni de Torres, el politòleg va emocionar-se al posar d’exemple la manera com Kapuściński descriu la realitat d’Armènia i, per això, l’ha qualificat com “el gran portaveu del drama del genocidi armeni“. “És un periodista que pren posicionament pel seu compromís social amb les persones que pateixen“, va explicar Torres, i que per això “no utilitza dades estadístiques, sinò el testimoni i el context d’herois anònims”.

Vico va aportar la perspectiva periodística (esq.), i Rubén D. Torres (dta.) ho féu en la vessant sociològica

La segona part de la mesa va correspondre per a Agustín Vico, qui va assegurar que Kapuściński “és periodisme pur i dur, del bó i a imitar” perquè, segons ell, “és un treball que trascendeix en el temps”. Abans de fer un llarg anàlisi d’Imperium, ha pres la trajectòria del polonès com a referència per a fer autocrítica; per a Vico, els periodistes ténen tendència a culpar als demès, i posen excuses en la manca de mitjans, per a no haver d’aprofundir en les problemàtiques socials. Així que Vico espera poder trobar una resposta en l’obra de Kapuściński per a la crisi del periodisme. Alhora que valorava aquest llibre, en què comprèn cròniques de viatges a quinze països de la URSS, Vico considera que l’obra s’ha fet prenent dues fonts principals, les memòries del propi Kapuściński i els testimonis de les víctimes de la dictadura soviètica. “Escriu allò que viu i, sobretot, dialoga amb la gent que ho viu”, va resumir d’un llibre que considera de gran qualitat, especialment quan les intencions de Kapuściński d’escriptor o de periodista es confonen.

Els ponents no van ser els únics que han opinat sobre aquest “polonès universal”, com el va descriure Torres. Fin si tot, hi haguè un debat amb els estudiants sobre l’objectivitat d’Imperium per no haver inclós un punt de vista contrari que, per a alguns alumnes, hauria sigut útil per a equilibrar-ho. “Els seus textos predominen un enfocament bipolar, dels que dominen i dels dominats, però Kapuściński adopta una postura cap als fets, pel seu compromís amb els que pateixen”, va dir Torres al respecte. Com a anècdota, Torres va convidar als estudiants visitar Polònia perquè és “un plaer obligat” i, a mode d’acudit, va fer un consell de viatge: s’ha d’aprendre a pronunciar tres paraules en polonès que són dzień dobry (bon dia), dziękuję (gràcies)  i gin-tonic.

Des que el sempre objectiu ABC va iniciar la polèmica sobre els extres del cotxe oficial del president del Parlament, Ernest Benach, l’opinió al nostre país sembla haver-se dividit en dos bàndols. Un, de més nombrós, el critica, tot exigint austeritat pressupostària. El segon, amb molt menys adeptes, el defensa.

El problema és que si formes part del primer – com, amb matisos importants em succeeix a mi – caus de manera automàtica en el risc de semblar fer el joc a aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per a atacar i vexar el govern català, el nacionalisme (el nostre, per descomptat, no pas l’universalista espanyol…) o les idees sopranistes.

Per contra, si formes part del segon, la situació s’inverteix i sembla que, davant dels atacs furibunds que provenen de la premsa més cavernària de la meseta ibèrica, no et resti més remei que combregar amb rodes de molí i justificar el que no és ni mai hauria d’ésser justificable: malbaratar innecessàriament els diners del contribuent.

Davant d’aquesta disjuntiva, resulta difícil mantenir la independència i l’objectivitat de criteri per a poder opinar amb el rigor que seria imprescindible. Amb el temps, s’han anat perdent les precisions i els termes mitjos: blanc o negre, amb mi o contra mi. Es mira abans qui és i a quin partit pertany que no pas si ha complert amb les seves obligacions o ha actuat com caldria…

Així s’ha anat diluint la funció primordial i primigènia de la premsa, d’allò que temps enrere era anomenat el Quart Poder: controlar els poders públics, exigint que compleixin amb integritat i solvència les tasques que tenen encomanades i vetllar per que administrin amb eficiència els cabals de tots.

Malauradament, des de fa ja uns quants anys, s’estén com una taca d’oli el mal hàbit de justificar i aprovar sempre i en qualsevol cas qualsevol actuació del partit al qual el mitjà de comunicació o el comentarista és afí des del punt de vista ideològic o polític.

Una malaltia – que bé podríem anomenar corporativisme polític o de partit – que cada dia és més i més acusada en tots els mitjans periodístics. Malaltia contagiosa que consisteix en justificar sempre el que fa o deixa de fer el partit al qual hom se sent més proper tot criticant al mateix temps allò que fan els seus oponents, de manera automàtica, amb un acriticisme preocupant. Fins i tot ens els casos més discutibles.

De tal manera que el periodisme va deixant de banda la seva vocació original i bàsica, la d’informar, per a esdevenir corretja de transmissió dels aparells de propaganda dels grans partits. Un fenomen que va iniciar-se en el redactat i enfocament de les notícies i que, en virtut d’un sistema de vasos comunicants, s’ha anat estenent a les columnes d’opinió dels diaris.

Els blocs van sorgir, en certa manera per a tractar de combatre aquest nefast costum, per a garantir un espai d’objectivitat i de llibertat informativa. Un espai no sotmès a censures ni a mesures de pressió ni de control de cap mena. Un espai de llibertat on poder expressar les opinions personals sense limitacions de cap tipus. Un espai on cadascú pogués esplaiar la seva objectiva subjectivitat…

Ara el dubte que es planteja és: en fem l’ús que cal, tots plegats?

dimecres , 29 d’octubre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

(si vols una versió per imprimir, fes “click” damunt la imatge superior)

L’enfocament d’una notícia. Allò referent a la orientació de la redacció periodística, com l’escrivim per tal de ser el màxim d’objectius possible (sabent que objectivitat és, molts cops, sinònim d’utopia). Això diu la teoria.

Els diaris digitals informaven dilluns de la cancel•lació de l’espectacle La sonrisa etíope, protagonitzat per Pepe Rubianes. A l’actor galaicocatalà -com ell mateix es defineix- li han diagnosticat un càncer de pulmó, i estarà sis mesos apartat dels escenaris per a tractar-se de la malaltia.

Tots els diaris, de totes les ideologies, han recollit la notícia en les seves edicions digitals de dilluns. En tots ells es parla del fet, de les causes d’aquest, i de la bona acceptació de l’espectacle, xifres en mà.

El que aparentment és una notícia fàcil de redactar (un comunicat de la productora Fila 7 hi ajudava), en algun mitjà ha fet aparèixer un paràgraf sospitós. L’edició digital d’El Mundo tancava així la notícia:

En 2006, el actor realizó unas incendiarias declaraciones en una entrevista en TV3 sobre la unidad de España [Vea el vídeo]. Una asociación y una persona a título particular se querellaron contra el intérprete, aunque el caso fue sobreseído por una juez de Barcelona. La Fiscalía recurrió el archivo.

Els lectors d’El Mundo no saben qui és Pepe Rubianes si no se’ls explica així? Com és que als de La Razón, l’ABC, El País, La Vanguardia o El Periódico no els cal aquest paràgraf explicatiu?