Malgrat que sigui un exercici de ficció absoluta, seria interessant que intentéssim de recordar un dels principis bàsics del federalisme guai, dels progres catalans, com el Dr. Caminal, com a exemple més clar. Aquest principi, doncs, diu que Espanya, per ser federal de veritat, hauria de respectar i valorar la diversitat lingüística i cultural de la Península. Així, doncs, els federalistes consideren que, per exemple, caldria que les llengües peninsulars fossin oficials a tot el territori espanyol, i no només als territoris històrics. I, és clar, una de les mesures imprescindibles per traduir en fets reals aquest respecte i aquesta attitud a favor de la diversitat lingüística i cultural seria implantar a les escoles espanyoles de fora dels territoris històrics –Països Catalans, Euskal Herria, i Galícia–  l’assignatura d’una llengua peninsular més enllà de la castellana, que l’alumne pogués escollir. D’aquesta manera, diuen ells, Espanya demostraria que valora la riquesa lingüística i considera importants les altres llengües peninsulars. 

Doncs, bé, jo proposo a tots els federalistes catalans progres que abans de donar lliçons a Espanya –i a Europa– sobre diversitat lingüística s’ho apliquin a casa seva. M’explicaré. L’article 6.5 del nou Estatut de Catalunya diu, textualment: “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.” D’acord, doncs, amb el nou Estatut de Catalunya, l’occità és llengua oficial a tot el territori català. Això, entre d’altres, implica que un aranès pot adreçar-se a qualsevol administració de la Generalitat en llengua occitana –si ell vol, aranesa. 

I dic jo, si ens atrevim a dir que els nanos manxecs –per exemple– haurien d’aprendre català, basc o gallec; no creieu que els catalans hauríem de tenir l’assignatura de llengua occitana, com a mínim en algun moment de la nostra etapa educativa? No creieu, en darrer terme, que això serviria, més enllà dels beneficis pedagògics evidents, per sensibilitzar els nostres fills sobre la importància del respecte i el valor de la diversitat, fins i tot en llengües clarament minoritàries?  

L’infinitiu personal, el futur del present i del pretèrit, substitució verbal i la posició del complement pronominal àton.

A inicis del segle XIII, quan els primers textos en portuguès apareixen documentats, les principals transformacions del sistema modal-temporal del verb llatí ja s’havien dut a terme. Els trets que diferencien aquest portuguès arcaic de l’actual són, sobretot, de caràcter morfològic, ja que l’estructura del sistema verbal es trobava aleshores prou definida.

Un dels principals canvis que aquest sistema presenta respecte el del llatí és la pèrdua d’oposició morfològica de la categoria d’aspecte. Aquesta oposició passarà a expressar-se a través de seqüències o locucions verbals, l’única excepció essent la relació perfet/imperfet, la qual se seguirà marcant morfològicament, tal com passa a la resta de llengües romàniques. L’oposició bàsica, però, en portuguès, s’estableix entre present i passat. Un tret que el portuguès comparteix només amb un petit nombre de llengües i varietats romàniques i que amb prou feines ha sobreviscut a la resta del món romànic és la inexistència de la relació d’anterioritat pròxim/no pròxim, conservant, així, el sistema llatí. En portuguès (però també en gallec, occità i en el sud d’Itàlia), el perfet present llatí (AMAUI) s’ha mantingut amb funcions de pretèrit. A la resta de llengües romàniques, aquesta forma ha estat substituïda per formes compostes. Així, doncs, formes analítiques catalanes com he amat i vaig amar es redueixen en portuguès a una única forma sintètica, amei, la proximitat de la qual s’ha de demarcar mitjançat un adverbi.

El futur sintètic del llatí, en canvi, no va sobreviure en cap llengua romànica. De fet, el temps futur es va incorporar tardanament a totes les llengües indoeuropees. És possible que això es degui al fet que, a diferència dels temps pretèrits, el futur té un valor molt abstracte i es projecta en un moment temporal incert, la qual cosa fa que sigui un temps verbal poc emprat, fins i tot avui dia en sistemes lingüístics que disposen d’aquest temps. És el temps més marcat, en tant que hi ha llengües que no disposen d’un temps futur sintètic, com és el cas del romanès. El futur ja va ser substituït en el llatí tardà degut al seu valor poc concret, com he dit abans, però també perquè era de fàcil confusió amb el perfet (fut. llatí clàssic AMABIT > ll. tardà AMAVIT. Perfet AMAUIT), així com amb altres temps en determinades conjugacions. Per tal d’expressar la idea de futuritat, el llatí oral va donar origen a locucions verbals que es corresponien més clarament en un marc semàntic concret. Així ho il·lustren Iorgu IORDAN i Maria MANOLIU :

[...] Las variantes modales del presente mostraban que la acción era deseada, necesaria, querida en el momento en que se hablaba; es decir, el momento de su realización era posterior a ese momento; por tanto, tenía el mismo valor que el futuro. [...] (p. 349)

El mètode consistia en afegir el verb HABERE en el present o en l’imperfet de l’indicatiu al verb principal en infinitiu. És a dir, AMARE + HABEO/HABEAM. Aquesta construcció, degut a processos fonològics regulars, esdevindrien les formes gramaticalitzades de futur del present, amarei, o del futur del pretèrit, amaria. El futur del pretèrit, però, no és altra cosa que el condicional, una innovació de les llengües romàniques que substituiria notablement l’imperfet del subjuntiu en les oracions condicionals del llatí i assumiria, en una lectura semàntica, la funció de futur en relació a un temps passat. De fet, el portuguès tendeix a preferir formes alternatives a aquests temps, sobretot en l’expressió oral, ja sigui mitjançat perífrasis verbals o la substitució del futur i del condicional pel present i l’imperfet, respectivament. Els resultats d’aquests canvis no són perfectament equivalents, sinó que varien lleugerament en un marc d’intencionalitat. Podríem dir que la substitució directa dels temps en qüestió pel present i per l’imperfet és la que menys manipula el sentit bàsic del futur i del condicional, mentre que l’ús d’una perífrasi acostuma indicar la necessitat, decisió o certesa de dur a terme l’acció. A la parla no és gens comú l’ús de les formes sintètiques de futur i condicional i, en canvi, és pràctica habitual la formulació d’estructures tals com “amanhã faço o trabalho” o “amanhã vou fazer o trabalho”, depenent de l’èmfasi que es vulgui posar en la intenció de fer el treball demà. El mateix passa en el condicional: “eu a ti faria o trabalho” o “eu a ti fazia o trabalho”. El particular procés històric de constitució morfològica d’aquests dos temps, el futur i el condicional (o futur del pretèrit), en va condicionar la consolidació i ofereix un dels principals arguments a aquells que defensen que les llengües recorren un llarg cicle transformacional que converteix les formes analítiques en sintètiques, i aquestes, novament, en analítiques.

Una altra característica específica de la llengua portuguesa que, simultàniament, il·lustra la poca consolidació que han assolit el futur i el condicional és la posició del complement pronominal àton, el qual pren com a punt de referència el verb de la frase i pot ser, depenent de diversos factors, enclític, proclític o mesolític. Aquesta última possibilitat, que es refereix a la col·locació del pronom en el si de la forma verbal, només és possible amb el futur del present i el del pretèrit (el condicional). De fet, el pronom clític depèn sintàcticament del verb que el demana, però sembla ser que en el període arcaic la seva posició era força lliure: tenia autonomia per a orbitar diferents categories o, com a mínim, podia desprendre’s del verb (LOBO, 1990 ). També MATTOSO CÂMARA Jr. va afirmar que, en el portuguès arcaic, la partícula pronominal podia deslligar-se del verb i col·locar-se, segons quins contextos, davant del subjecte (MATTOSO CÂMARA, 1975 ). Tornant als temps futur i condicional, doncs, la fràgil consolidació d’aquestes formes es fa palesa en la conjugació pronominal i reflexiva, ja que el pronom queda intercalat entre l’infinitiu i l’auxiliar que els donà origen: parti-lo-ei ‘el trencaré’, lê-la-íamos ‘la llegiríem’, lavar-se-á ‘es rentarà’, queixar-me-ia ‘em queixaria’, etc.

L’última característica que referiré en aquest escrit i que emmarca el portuguès com una llengua enormement original i important des del punt de vista de la gramàtica general és l’infinitiu personal, que José Maria RODRIGUES interpreta com a derivat de l’imperfet de subjuntiu llatí (RODRIGUES, 1913 ), mentre que, per a d’altres filòlegs i lingüistes, no és més que un infinitiu comú amb subjecte en nominatiu que ha adquirit desinències personals “per contacte analògic dels temps finits” (POSNER, 1998 ).

L’infinitiu personal, també designat “flexionat” o “conjugat”, sovint esdevé una variació social i estilística de l’infinitiu simple i és especialment útil a l’hora de donar èmfasi en el subjecte de l’acció, tot permetent l’ús d’estructures més clares i econòmiques. Vet aquí els principals contextos en què sovinteja l’infinitiu personal:

a.    Quan l’infinitiu va acompanyat de subjecte exprés, igual o diferent del verb principal: É preferível lermos ambos pelo mesmo livro. ‘És preferible que ambdós llegim pel mateix llibre.’

b.    Quan es pretén destacar el subjecte de l’infinitiu per tal d’evitar-ne l’ambigüitat o donar més precisió a la frase: Poucas probabilidades havia de ganharem a questão. ‘Poques probabilitats hi havia que guanyessin la qüestió.’

c.    Quan es tracta de donar èmfasi al subjecte de l’infinitiu: Terem morrido tantos homens de valor e ele continuar neste mundo! ‘Que hagin mort tants homes valuosos i que ell continuï en aquest món!’

d.    Quan es vol atribuir l’acció a una tercera persona plural sense mencionar-la: Quererem aparentar ser o que não são terá graves consequências. ‘Que vulguin semblar ser el que no són tindrà greus conseqüències.’

e.    Quan l’infinitiu va acompanyat de preposició o locució adverbial de forma a expressar les circumstàncies de:

1. Causa: Não sairam por terem jantado tarde. ‘No van sortir perquè havien sopat tard.’ / Por falares baixo não te ouvem. ‘Per parlar tan fluix no et senten.’
2. Concessió: Apesar de lerem muito não aprendem. ‘Malgrat que llegeixen molt no aprenen.’
3. Condició: Se continuares assim, que será de ti? ‘Si segueixes així, què serà de tu?
4. Finalitat: O livro é para as crianças lerem. ‘El llibre és perquè els nens el llegeixin.’
5. Temps: Quando chegares, telefona-me. ‘Quan arribis, truca’m.’

f.    Quan l’infinitiu serveix de subjecte al verb finit de l’oració anterior: Pode acontecer quererem sair hoje. ‘Pot passar que vulguin sortir avui.’

g.    Amb verbs causatius i de percepció es pot emprar l’infinitiu personal quan el precedeix un sintagma nominal lèxic: Vi os cavalos correrem. / Vi correr os cavalos. ‘Vaig veure córrer els cavalls’.

h.    Quan l’infinitiu substantivat, precedit o no d’article, no expressa una acció abstracta, sinó que es refereix a un subjecte: Irem-se (o, amb l’article, O irem-se) embora já é uma grande coisa. ‘Que se’n vagin ja és una gran cosa.’

Arribat a aquest punt, dono per conclòs aquest petit treball en el qual en cap moment he pretès anar més enllà del que ja s’ha escrit i debatut sobre les idiosincràsies de la llengua portuguesa i sense allunyar-me massa, tampoc, dels tòpics que m’han inspirat a redactar-lo: la polèmica i molt discutida qüestió de l’infinitiu personal, que tant omple d’orgull els filòlegs i lingüistes que investiguen i promouen la llengua portuguesa, la qüestió de la formació dels temps futur del present i del pretèrit, comú a totes les llengües de la romània però també interessant per tal d’enllaçar-hi el tema de la no menys discutida i ben curiosa posició del complement pronominal àton en contacte amb els esmentats temps de futur. Sóc conscient d’haver conduït aquests temes a través de línies simples i superficials quan, en realitat, es mereixien un tractament força més exhaustiu. Tot i així, espero haver transmès una mica de l’interès i de la riquesa d’una llengua que, malgrat la seva important projecció literària al llarg de segles i la seva situació geogràfica, sovint roman oblidada — o, millor dit, obviada.

Acabo, doncs, amb les paraules que Fernão de Oliveira, el 1536, trià per a concloure la primera gramàtica de la llengua portuguesa:

[...] Antes peço a quem conhecer meus erros que os emende; e, todavia, não murmurando em sua casa, porque desfaz em si. [...] (1975:126)

David Pinheiro

Barcelona, 20 de gener de 2009

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

VÁZQUEZ CUESTA, Pilar, MENDES DA LUZ, Maria Albertina. Gramática portuguesa. Tomo II. Madrid, Editorial Gredos, 19873 («Biblioteca románica hispánica», III. Manuales, 9)

IORDAN, Iorgu, MANOLIU, Maria. Manual de lingüística romànica. Tomo I. Madrid, Editorial Gredos, 19893 («Biblioteca románica hispánica», III. Manuales, 29)

POSNER, Rebecca. The romance languages. Cambridge University Press, 1996. (trad. Castellana: Las lenguas romances. Madrid, Ediciones Cátedra, 1998)

MATTOS E SILVA, Rosa Virgínia. O português arcaico: morfologia e sintaxe. São Paulo, Editorial Contexto, 1993 («Repensando a língua portuguesa»)

ALTRA BIBLIOGRAFIA ESMENTADA AL LLARG DE L’ARTICLE:

LOBO, T. A colocação dos pronomes átonos: un estudo comparativo. Comunicação ao VI Encontro Nacional da ALP. Porto, 1990

MATTOSO CÂMARA Jr., J. História e estrutura la língua portuguesa. Rio de Janeiro, Padrão, 1975

RODRIGUES, José Maria, O Imperfeito do Conjuntivo e o Infinito Pessoal no português. (Bol. da Segunda classe da Academia das Ciências de Lisboa, VIII. Lisboa, 1913-14)

]]> http://girbau.wordpress.com/2009/01/11/cronica-duna-manifestacio-amb-final-felic/ Sun, 11 Jan 2009 14:17:27 +0000 Marçal Girbau i Garcia http://girbau.wordpress.com/2009/01/11/cronica-duna-manifestacio-amb-final-felic/

Doncs, sí, tu, per no perdre l’estil, el saovir faire, la tradició, i la pràctica en l’art de manifestar, ahir vam tornar-ho fer pels carrers de la Barcelona post-moderna, per dir als israelians que tenien tot el dret del món de no emprenyar més als palestins, i que eren una mica enzes si no s’hi agafaven. Havíem quedat a les 16,30 per començar a les 17,00, però, vés per on, en aquesta manifestació no hi vam ser els 4 suposats de sempre, sinó uns quants molts més, sense tenir en compte la cínica assistència del PSC. Total, que a les 18,30 encara no ens havíem mogut ni mig centímetre de la Plaça Universitat –lloc de sortida de la carrera. Imagineu-vos, doncs, l’avorriment que suposà restar dues hores a l’esmentada plaça –bo i coneguda per un servidor, car és el lloc de pelegrinatge periòdic per a un estudiant de filologia–, tot escoltant els crits de palestins en llengua llemosina: “els nens qui somieü? lebertat per a palestinò!”. Remarco la qüestió involuntàriament llenguadociana perquè em va fer força gràcia, així com l’ús medievalitzant del pronom qui en comptes del què. A banda d’aquestes consignes, haig de dir que també vam escoltar algun crit histèric i fora de lloc, com ara intifada catalana!, i coses d’aquestes. Només faltava que algú amb humor negre i passat de voltes hagués cridat el verb alemany vergasen –encara que pugui semblar mentida, de mal gust, i indigest, els alemanys tenen un verb especial per enviar algú a la merda amb molta energia, que és aquest, vergasen, que literalment vol dir “que et gasegin”; déu n’hi do amb la civilització germànica–.

Anàvem, doncs, que fotia dues hores que no ens havíem mogut del puestu, i tot plegat era ben avorrit. Així que hi havien tres opcions: a) continuar avorrint-se i clamar al cel perquè o bé la manifestació avancés a un ritme vertiginós o bé algú se n’anés de la llengua o de la mà i els Mossos entressin a dissoldre la manifestació –i, au, tots cap a casa–; b) ser lleugerament pacient i esperar que la manifestació avancés uns metres de tal manera que al seu pas per la cockteleria Boadas hom se’n desviés –sempre inconscientment, és clar–, empès per una estranya força paranatural; c) atès que era l’hora de l’Angelus i és millor no desafiar les tradicions, sortir de la manera que Déu ens ho permetés d’entremig de tanta palestina i anar a fer una Jonh Smith’s a l’Irish Pub de la Ronda Universitat. 

Òbviament, no els diré quina de les tres opcions vaig escollir, tanmateix, quina haguessin escollit vostès? 

Té tota la raó el senyor Basas a l’article d’avui d’El Periódico. No només té raó, sinó que jo sóc un d’aquests molts catalans que sentim que el país s’escola entre els nostres dits poc a poc, i que quan mirem al voltant només hi veiem boira. Ni tan sols podem, ja, confiar en la nostra ombra, absenta a causa de la boira espessa que no permet que hi entri ni un sol raig de Sol que en produís. 

Hi ha qui encara creu que la vida es pot viure només amb la raó, que som pura matèria, que només som un conjunt de sistemes connectats i líquids i reaccions químiques i no se sap quantes coses més. Hi ha qui ha enterrat l’ànima i viu fredament l’existència; governa la seva vida, suposadament, només des de la raó. Per sort, cada cop en són més els qui s’adonen que l’ésser humà és format de cos, de pensament, i d’ànima, i que totes tres coses són inseparables, que no s’entén una sens les altres, i a l’inrevés. 

Avui puc afirmar que amb els països passa el mateix. Qui cregui que un govern són només fets, és un neci, àdhuc un perill públic, perquè condemnarà la seva nació a la més trista de les depressions nacionals que siguin esdevingudes mai. Un país necessita de mesures racionals, i necessita que se li cuidi l’ànima, que existeix. Qui pot negar l’existència d’un sentiment de col·lectivitat? Ningú. Doncs aquest sentiment és la prova evident que els països també tenen ànima col·lectiva. I Catalunya la té descuidada, i ho podem pagar car. Si es tractés d’un ésser humà, podríem diagnosticar que pateix un complex d’inferioritat, producte dels maltractaments rebuts durant bona part de la seva infantesa, de grau notable. 

Catalunya necessita de líders que donin respostes pràctiques i que ens curin l’ànima col·lectiva. Mentrestant, però, és imprescindible que els catalans ens reinventem –com dirien els liberals– i ens retrobem com a poble mediterrani. És hora de tornar a parlar dels nostres germans del nord. És hora d’anar cap a a l’immortèla. 

Us vaig prometre parlar-ne més extensament. I bé, podem parlar-ne més extensament, però què millor que escoltar-ho? Ja fa uns jorns vaig pujar al Capcir, per fer-hi calques afers, i vaig aprofitar l’ocasió per, amb el seu permís, enregistrar una conversa amb un vell amic meu de la zona. Concretament, un avi de Formiguera nascut l’any 1924. Ara tindrem l’oportunitat d’escoltar-ne aproximadament 10 minuts de conversa, i podreu veure quina llengua més interessant. Així mateix, però, més enllà de la llengua -que ja és un tresor-, estic convençut que, en sentir-ne l’enregistrament, hi trobareu una persona amb una saviesa vital exquisida.

Bé, aquí ho teniu. Que en gaudiu!

Treballant amb les dades sociolingüístiques del català, l’aragonès i l’occità m’haig trobat amb una qüestió de noms. Però estave situada a Llenguadoc. A la pregunta de quines llengües es parlen al territori, més d’un 50% respon amb denominacions acadèmiques de la llengua, com occità -la majoritària-, llengua d’oc, llenguadocià o provençal (el dialecte). Per contra, un 32% diu espontàniament el despectiu patois -”parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària i emprat sols en la conversa familiar, dit despectivament”-. El concepte el coneixem perquè la denominació de patuès té molt d’arrelament als parlars de transició entre l’aragonès i el català dels parlars de l’Éssera.

En el cas de la Franja, els que denominen català a la llengua són (només) el 20%, mentre que les denominacions pejoratives com el xapurriau els doblen, fins el 44,1%. I completen el cercle el 35,9% de denominacions localistes (que no dialectals) com per exemple fragatí. En cap cas es pot dir que el 80% de la població rebutge la denominació acadèmica. Perquè l’únic que confirmem és que eixe 80% diu espontàniament i de manera prioritària una denominació no acadèmica. No sabem si n’utilitzen més d’una i n’accepten moltes més.

A pesar de l’aventatge que porta Llenguadoc en la qüestió de noms, té molta més salut el català i el xapurriau de la Franja que l’occità i el patuès de Llenguadoc. El primer el saben parlar els 88,8% dels residents. El segon el saben parlar el 35% de la gent de 65 i més anys, però cap dels enquestats d’entre 15 i 17 anys, o el 3% dels que tenen entre 18 i 24 anys. De fet, si sumeu les denominacions acadèmiques i pejoratives de l’occità no sumen 100%, si no que dona poc més del 70% de la població. La resta no reconeix l’existència de cap llengua històrica a Llenguadoc diferent del francès.

Les relacions entre coneixement, ús, i identitat lingüística són ben complexes, no? Mentre, les joventuts del PAR i la FACAO preparen manifestacions a Saragossa per a cridar que no parlen català

Haig de confessar que una de les meves aficions freaks (i la de molts catalans, pel que sembla) són les llengües minoritàries d’Europa. Navegar per blogs occitans, llegir articles de la wikipedia en baix alemany (Plattdeutsch, que en diuen per allà) o en suabi, webs ultrarares en emilanoromagnolo o piemontès…

La majoria d’informació que trobes en aquestes llengües és força previsible, doncs quasi totes es queixen de la situació precària de la llengua que si l’opressió de les llengües estatals i aquest discurs que tant ens sona als catalans. Vaja, res de nou sota el sol.

Cal dir que tinc una dèria especial per l’occità, no tant perquè em caiguin bé els gavatxos sinó per la seva sonoritat. És una pena que aquesta baula (“eslabón”) perduda a mig cami del català, el francès i l’italià es perdi. Bé, sempre ens quedaran els poemes de Jaufré Rudel o Guillem d’Aquitània.

La qüestió és que l’altre dia, navegant per la miniblogosfera occitana (que de seguida te la coneixes tota de pe a pa, deuen ser uns 20 bloggers en tot el món) em vaig trobar una publicitat d’una botiga de samarretes (en occità of course) que m’ha impactat:

Què esperen per fer un anunci així en bable o aragonès? Qui sap? Potser el màrqueting sigui el que salvarà les llengues en extinció!

Fa relativament poc que ens vam trobar, ell i jo, Capcir i jo. Tot plegat, no farà més de dos anys que sóc plenament conscient de la seva existència. Però, des d’aleshores, no me’n puc desfer. Per als qui no sapigueu de què caram parlo, us explicaré que el Capcir és la comarca més petita de la Catalunya del Nord, que, com bé sabreu, és aquell territori que un dia els Espanyols ens van obligar a cedir, ignominiosament, a França; si bé, per sort, la gent encara manté un profund sentiment catalanista, la llengua i els costums.

Doncs bé. Sempre m’ha encantat el Pirineu, especialment el català. Em conec prou bé el Berguedà, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Solsonès, el Ripollès, les Valls d’Andorra, la Valh d’Aran, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, i d’aquella manera la part lleidetana. Amb tot, mai, fins fa dos anys, no m’havia preocupat massa la petita comarca del Capcir. Perquè ens situem, heu de saber que és aquell petit territori que trobem si, arribats a Mont-lluís, decidim de pujar el Coll de la Qüillana. Mentre puges amb el cotxu, tens la sensació que quan arribis a dalt vindrà una baixada tan o més considerable com la pujada que ets escalant. Però, per ventura, un cop ets a dalt el que trobes és un altiplà gairebé perfecte, enclavat entre dues serralades als costats -a la dreta la Serra de Madres; a l’esquerra les muntanyes paral·leles al Puig Peric i el Puig Carlit-, amb tot de boscos frondosos de pi negre i avets, i llacs i estanys arreu. Aquesta foto que tinc de capçalera del blog ens ho descriu prou bé.

És per tot això i per molt més que el Capcir m’enamora. Un dels motius és les seves particularitats climàtiques i biosfèriques. Com dèiem, es tracta d’un important altiplà. De fet, hi ha qui diu que és l’altiplà habitat més alt d’Europa. La seva capital, el petit poble d’Els Angles, es troba a 1650 metres, una altitud més que considerable per a una població. Aquesta altitud i el fet que queda completament obert pel nord -no hi té cap serralada- i força obert per llevant, el converteix amb un territori curiós: molt fred a l’hivern i receptor de les pertorbacions atlàntiques i -alhora- de les llevantades. Perquè ens entenguem, és com si estigués en terra de ningú, o en totes dues terres, ja que, d’una banda és cara nord del Pirineu i rep prou bé les neus del nord, però, la proximitat amb el Mediterrani també li garanteix una bona rebuda de llevantades. Per això, si neva a principis de temporada, aquella neu ja gairebé queda perpètua a tot l’altiplà, que, a més, actua de reflector, fet que també ajuda a disminuir la temperatura. A més, tot sovint bufa el vent de nord, que allà l’anomenen carcanet, que provoca boires força baixes durant força estona del dia. Tot plegat, sumat a la vegetació d’avet i pi negre, fa que, si hi vas a l’hivern, tinguis la sensació d’haver arribat al Canadà, o a la Lapònia. I, de fet, a voltes, popularment, del Capcir els francesos n’han dit “la petita Canadà”.

Però el Capcir també té un altre interès absolutament orgàsmic: la llengua. Tradicionalment -i encara ara-, ha estat la zona de la Catalunya del Nord més aïllada. Aquest fet ha provocat que el català que s’hi parla sigui considerat el nordcatalà més genuí de tots. Però, no només això. El Capcir -per l’altre cantó- és frontera amb Occitània i això ha fet que el català d’allà sigui lleugerament de transició cap al llenguadocià. Així, de tant en tant, podreu sentir un “aquò” en comptes de “això”, i cosetes similars. És interessantíssim acostar-se allà dalt per sentir parlar la gent. Ah, i en contra dels tòpics, sapigueu que allí les “r” no són pas uvolars com fan els francesos i com alguns creuen que fan els nordcatalans. Allà les “r” sonen “r de debò.

Imagino que el secret del Capcir és haver quedat massa lluny per als pijos de Barcelona i massa a l’est per als centralistes francesos. Això, i les males comunicacions per arribar-hi, han permès que es conservi francament bé. Esperem no destrossar-lo, oi?

Diré que en sé pas gaire d’açò de la llengua, si bé sí que puc dir que m’i esforç tant com puc. L’altre dia em van demanar de corregir un text i jo així o vaig fer. Vaig decidir de substituir, entre d’altres coses, tots els mots actitud i els seus derivats per attitud. L’argument el podreu trobar llegint això d’en Gabriel Bibiloni. A Fabra se li deuria escapar… 

El que se li va pas escapar a Fabra va ser el subjecte del verb haver-hi. Ell mateix va proposar, cap al final de la seva vida, redreçar aquest afer i reconèixer com a vàlida aquesta opció, és a dir, poder dir hi han cocos. Se li van tirar al damunt. Li van dir de tot. Ara es comença a fer justícia, i jo, per exemple, e mantingut –i, fins i tot, afegit– tots aquests usos en aquella correcció.

Finalment, i a l’afer de les h etimològiques. L’italià i l’occità –per esmentar-ne les més properes– se les van carregar, i jo proposo de fer el mateix, especialment si el dialecte del nord del nostre parlar o a fet. Tot seria més senzill, podríem fer-la servir per quan de debò la necessitem –per representar el so aspirat–, i, per què negar-o, gràficament ens separaríem una mica més del castellà, que ja va bé, si va de passada. 

Tot això us o dic perquè l’altre dia un company dels qui m’avia demanat la correcció em va demanar si attitud era correcte, i tot açò és el que li vaig explicar. Tot açò i que els catalans teníem força feina per fer, encara, per tenir un estàndard com Déu mana. 

A la mediateca de lo CIRDOC podem trobar poemets en occità escrits i llegits pels més menuts de la Calandreta l’Ametlièr i la Calandreta los Falabreguièrs. Són una petita meravella.

Te voli manjar
Majofa polideta
Miem miam miem miam iom!

(Et vull menjar, maduixa preciosa: nyam nyem nyam nyem nyom!)

Una canilha
Sus una fuelha
Nivola roja
Solelh verd

(Una eruga sobre una fulla: núvol vermell, sol verd.)

En aquest enllaç trobareu un Petit vocabulari occità-català. Fa ben poc que s’ha presentat el Diccionari bàsic occità-català, glossari català-occità (notícia a l’Avui i entrada a Gazophylacium). Disposem també d’una wikipèdia en occità, amb prop de quinze mil articles hores d’ara; vegeu per exemple el concepte de les Calandretas (de neutralitat disputada, com no podia ser menys). Tot plegat són bones ocasions per atansar-se a una llengua germana que perviu amb molta dificultat, però perviu.

“el català, parlat de l’Ebre als Pirineus, l’andorrà, el valencià, el mallorquí,

el rossellonés, l’alguerés, l’aranés, el ribagorsà, el bearnés, el montpellerí, el

gascó, el tolosenc, el poiteví i el llemosí clàssic.”  

“no tant solzament havem provat la unitat de Llengua en totas las terras

de Llengua d’Oc y Catalunya durant los sigles passats, sinó que creyem

fermament y aixís ho aniriam provant paraula per paraula, que nostra moderna

llengua catalana, pera reconquerir de nou tot lo seu esplendor y puresa que un

temps la feren la primera llengua literaria d’Europa, hauria d’anar a cercar tot lo

seu tresor perdut en la antiga llengua poètica dels trovadors”.

Fragment de l’article Lo català ¿es idioma o dialecte?, de Josep Aladern (Cosme Vidal i Rosich), publicat el 1903. 

“Ni la comparació de la nostra terra amb una altra de civilització més

intensa, ni la contemplació dels nostres ideals davant el problema misteriós de

deixar la vida feren perdre als meus ulls la grandesa d’aquesta causa que ens

ha acoblat tots a treballar per la resurrecció d’una Nació, d’un pensament,

d’una cultura, de la qual nosaltres som la branca més sencera.

N’ha perdut moltes de coses la nostra raça. Els qui parlen d’aquella

Catalunya que tanca l’Ebre i acaba als Pireneus, no han sentit bategar l’ànima

de la nostra terra, corrent centenars de quilòmetres cap al cor de França. des

del Mirador de Durtol, en aquelles hores passades contemplant les planures de

l’Alvèrnia i les serres de les Cevenes, quantes vegades havia somniat aquella

Nació immensa, aquell aplec de pobles que es podien entendre uns amb altres

i que des de València s’estenien per la Mediterrània fins al Rose i les

estribacions dels Alps; que pel Pirenenu van a confrontar amb les terres

basques i toquen l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Leire.”

PRAT DE LA RIBA, E. (1904)

“No és sospitós que justament al segle XIX, moment de la màxima

espanyolització ideològica i cultural de Catalunya, sigui quan es pretén discernir i

establir les diferències entre <<las dos variedades, transpirenaica i española, de la

lengua de oc>>?.”

FRANCESC FELIU I TORRENT (Universitat de Girona)

El Pont Neuf, a Tolosa, de nit.

Ahir diumenge el Tour de França va abandonar Tolosa per enfilar-se cap als Pirineus. Exactament com nosaltres, just el diumenge anterior, quan vam fer el mateix… en direcció cap a casa. Només va ser una escapada de cap de setmana, breu però intensa, i ens va deixar un gran regust de boca. És a dir, segur que repetirem.

Tolosa (Toulouse pels francesos), capital del Llenguadoc-Rosselló i de la regió de Migdia-Pirineus, sorprèn com una ciutat moderna, agradable, tranquil·la i amb molt d’ambient al carrer. El fet de només tenir uns 400.000 habitants (760.000 amb l’àrea metropolitana) l’ha ajudat a conservar l’atmosfera de poble enmig de l’efervescència urbana. Malgrat les dues línies de metro i les 70 de bus, la ciutat es descobreix fàcilment a peu: el casc antic, les cases renaixentistes, la plaça del Capitole, la basílica de Saint-Sernin (l’edifici romànic més gran d’Europa), els claustres dels Jacobins i dels Agustins, els museus…

Saint-Sernin, al final del carrer.

Més enllà dels clàssics culturals, ens ha atret la vida al carrer: moltes bicis (tenen VélôToulouse en lloc de Bicing, i funciona de 5.30 a 2.00 de la matinada!), molts estudiants, mercats de flors i fruites al Boulevard de Strasbourg en ple diumenge, cafès i bistros plens a vessar en zones de vianants… No hi ha mar, però ho supleixen de sobres amb el Garona (hi han muntat una platja urbana) i el canal du Midi, ideals per passejar-hi en barca i contemplar la ciutat des d’una altra perspectiva.

Tolosa és també la tercera ciutat universitària de França, amb 90.000 estudiants, la primera d’Europa en aeronàutica (aquí es va crear el supersònic Concorde i el coet Ariane, i ara s’hi construeix l’Airbus A380, l’avio més gran de la història, del qual es pot visitar la cadena de muntatge) i el bressol del rugbi francès. L’extraordinària passió per aquest esport uneix generacions, que han vist l’equip local, l’Stade Toulousain, proclamar-se 16 vegades campió d’Europa.

JFK: un carrer, dues plaques.

Oberta i cosmopolita, a Tolosa s’hi parlen moltes llengües, encara que l’occità amb prou feines hi té presència en els noms dels carrers, després del francès, i poca cosa més… Aquí la ciutat no s’aparta gaire de la política oficial francesa envers les llengües minoritàries, menyspreades com a pròpies i menystingudes davant d’altres molt més llunyanes, en un país que diu venerar i protegir la diversitat cultural… No deixa de ser xocant quan, en molts bars i restaurants, diuen parlar l’occità, el català i el que faci falta…

Pel que fa a la restauració, cal lloar un gran avanç per als inadaptats. Els horaris, potser per l’estiu? s’han relaxat, i ja es pot anar a sopar tranquil·lament més enllà de les nou del vespre sense que el cambrer de torn et faci cara de pomes agres o t’ignori olímpicament. Ho vam comprovar a pocs metres del riu, en una zona de carrers estrets, farcida de bistros amb terrasses a l’aire lliure. Eren les 10 tocades i vam entrar al Bistro de la Daurade. Deliciosa amanida de foie, carpaccio de salmó especiat i terrina de pernil d’ànec ofegat en camembert fos. A les 11.15 van arribar tres nous comensals i van demanar vi abans de sopar. L’amo, encantat.

L’endemà, per descomptat, vam repetir zona, canviant òbviament de carrer. Al 41, rue Pargaminières, el Grain de Sesame ho anunciava sense embuts: obert fins a la mitjanit. Entremig de locals asiàtics i sud-americans, va resultar ser un àrab excel·lent, casolà però autèntic, amb un hummus fred i exquisit. Aquí es va acabar la nostra ruta i la nostra última nit. Al cap i a la panxa, ens queda la promesa pendent.

Benvinguts a la Ciutat de l’Espai

Rèplica a escala real de l'Ariane 5.

Als afores de Tolosa, a pocs quilòmetres de la ciutat, s’alça la Cité de l’Espace, un parc de 5 hectàrees dedicat exclusivament a la divulgació de la cultura espacial. Certament, tot i l’aparença de parc temàtic, val la pena visitar-lo, ja que és un espai idoni per conèixer de prop els últims coneixements sobre l’Univers, amb múltiples animacions interactives, atraccions permanents i exposicions i conferències dirigides a investigadors i al públic en general.

Després de la Ciutat de les Estrelles, a Moscou, reservada a l’entrenament dels astronautes russos, la Cité de l’Espace és l’únic lloc del món on pots pujar a una nau espacial Soiuz de primera generació. I també a una còpia exacta de la famosa Estació Espacial MIR, que va ser destruïda per obsoleta el 2001. Per a rèpliques absolutes, impossible no quedar bocabadats amb l’omnipresent coet Ariane 5, amb els seus 53 metres d’alçada, instal·lat a la rampa de tir com si estigués a la mateixa Guaiana francesa…

Entre les instal·lacions més atractives, al marge de l’edifici amb quatre plantes d’exposicions, sobresurten l’esfera gegant del Terradome, un viatge en el temps des del naixement del planeta Terra, i sobretot l’Astralia, el Sisè Continent. Així s’anomena el macrorecinte que allotja la sala IMAX i el nou Planetarium, un sistema de projecció en 3D de nova generació sobre una pantalla hemisfèrica, on es presenta un espectacular audiovisual sobre les estrelles dels faraons i la mitologia de l’antic Egipte.

Ben a prop, i també de forma permanent, la pantalla gegant de l’IMAX projecta Space Station 3D, el primer film d’alta definició i en 3D realitzat a l’espai, sobre la història de l’Estació Espacial Internacional i la vida quotidiana dels astronautes. Deixant de banda que estigui narrat per Tom Cruise (no el sentireu en V.O. perquè està traduït al francès), al film emociona veure el bon rotllo que hi ha entre russos i nord-americans tan lluny de la Terra, i es transmet com mai abans el vertigen (o l’eufòria) que un pot arribar a sentir en ple passeig espacial. Espanta de veritat…

Retorn a Bénac

Entrada al poble de Bénac, amb el copilot saludant.

Per fi hi he tornat. Fa 15 anys, o més, hi vaig anar a parar per casualitat, intrigat per un cartell malpintat a la carretera. Si aleshores hi vaig anar amb l’Àngels, camí de Montsegur, aquest cop ha sigut amb un autèntic Benach: l’Albert. No s’ho creia fins que hem arribat. Des de Foix, tornant cap a Barcelona, un desviament a la dreta et porta a una carretera local que juga com si res amb el teu cognom: passes Becq, Ganac, Brassac…

Als 10 quilòmetres, quan ja sospites que potser t’has equivocat, apareix finalment Bénac: quatre cases mal comptades, una església romànica del segle XII i un paisatge verd, idíl·lic, meravellós. Sembla molt més arreglat que anys enrere. Ara hi ha una parada d’autobús i les vaques no et surten al camí sense avisar. El Château de Bénac, fa temps un restaurant esplèndid al jardí d’una antiga casa senyorial, amb vistes a les muntanyes, és avui una gîte elegant, encerclada per una frondosa tanca de xiprers. Com remarca l’únic cartell turístic del poble, ocupa l’antic feu del segle XIX dels barons de Bellissen-Bénac. Barons? Està clar que haurem de seguir investigant…

La pluja, però, ens ha obligat a marxar. Tornem a Foix, passem de Montsegur recordant en silenci la tragèdia dels últims càtars i posem la directa fins al Pimorent. Al final del túnel, sota un sol radiant, una imatge prou familiar: l’inconfusible paisatge de la Cerdanya.

Rebut de l’Anna, de Magnòlia en mà:

.
Avèm lo plaser de vos anonciar l’espelison del siti internet de OC, fondada en 1923 a Tolosa per Ismaël Girard. Nos podètz tornar trobar a l’adreça seguenta : www.ocrevista.com. Esitètz pas a nos dire vòstras remarcas e suggestions : siti@ocrevista.com. Vos desiram a totes una bona visita,
La còla de la revista OC

Tenim el plaer d’anunciar-vos l’obertura del web d’OC, «revista de las letras i de la pensada occitanas», fundada el 1923 a Tolosa de Llenguadoc per Ismaël Girard. Ens podeu trobar en l’adreça : www.ocrevista.com. Gràcies per comunicar-nos les seves observacions i suggeriments : siti@ocrevista.com. Bona visita,
L’equip de la revista OC