Sara, Salim i Javier són metges. Sara, Salim i Javier han estat imputats durant molt de temps com si fossin vulgars delinqüents. Sara, Salim i Javier han vist els seus noms corren pels diaris. Sara, Salim i Javier han estat víctimes de la intolerància d’unes quantes associacions i partits polítics a qui es va deixar exercir l’acusació popular. Però, sobre tot, Sara, Salim i Javier han patit l’acarnissament (no terapèutic) d’uns agents de la Guàrdia Civil que van avantposar els seus prejudicis ideològics a l’imperi de la llei.

Ells no van ser les úniques víctimes del sistema: un nodrit grup de dones també van caure sota la mirada escrutadora de policies, jutges, polítics i periodistes. Un malson que ha durat més de dos anys, fins que un jutge ha posat punt i final a una història que no hauria d’haver començat mai: la de la Clínica Isadora, que el febrer del 2007 va omplir els diaris d’acusacions infundades.

I ara, un jutge, García de Dios es diu l’home (si és de déu, ha de tenir totes les benediccions), diu, no solament que no existien ni tan sols indicis de cap delicte, sinó que afegeix que el Capità N-57683-G, l’Alferes A-04134-P i el Sergent I-25445-A, van articular una investigació policial

I ara, jo em pregunto: si els veïns i coneguts de la Sara, el Salim i el Javier van veure i viure totes les sospites que queien sobre ells, tota la pressió mediàtica que van patir, els agents judicials portant citacions a casa seva, en fi, tot el circ que es va muntar; cóm és possible que del Capità, de l’Alferes i del Sergent només en podem saber el número de la seva placa? Jo també vull muntar el circ a casa del Capità, de l’Alferes i del Sergent! Jo els vull veure sentats al banquet dels acusats per prevaricació, per abus de poder, per arbitrarietat en l’exercici de la funció pública, pel que sigui… I vull saber els seus noms i cognoms, el seu domicili, vull sotmetre’ls a la vergonya pública i vull que els fotin fora del cos o com a mínim que els enviïn a la Marina, ja que a galeres no es pot.

Perquè s’han d’amagar els noms i cognoms d’aquests individus que, amb el més absolut menyspreu de la intimitat de les dones que havien avortat en aquesta clínica, les van citar a declarar i van posar noms, cognoms i DNI’s de totes elles en els seus oficis e informes? Individus que van anar per la clínica prenent fotografies del personal sanitari per a que l’identifiquessin les dones; individus que van sol·licitar i van aconseguir d’un altre jutge la intervenció del telèfon de la Sara. Rates de cloaca, en definitiva de les que ens hauríem de deslliurar tan aviat com sigui possible.

I no estaria de més, que el Ministeri de l’Interior donés alguna mena de disculpa per aquestes actuacions irregulars de la policia i el Ministeri de Justícia o el Consell del Poder Judicial per la, també irregular, actuació d’un jutge que va emparar tota aquesta

I tota una serie d’associacions a les que els hi va faltar temps per a presentar-se en el procés penal com acusació popular

i que ahir es manifestaven per Madrid (amb tot el suport dels partits de la dreta cavernícola espanyola, Ansar al frente) també podrien donar alguna explicació i manifestar públicament que, seguint les ordres del jutge, han destruït tota la documentació que puguin tenir del procés i, en particular, les llistes de clients de la clínica

En fi, només em resta animar a la Sara, el Salim i el Javier per a que iniciïn les accions penals pertinents contra el Capità, l’Alferes i el Sergent anònims, tal com els hi suggereix el jutge

Res m’agradaria més que veure aquests tres policies (per anomenar-los d’alguna manera) a la presó i expulsats del cos.

NOTA: Tots els retalls han estat extrets d’una fotocòpia de l’Auto dictat el passat dia 15, pel jutge Ramiro García de Dios Ferreiro, titular del Jutjat d’Instrucció num. 6 de Madrid. A vegades, algunes decisions judicials em fan tornar la confiança en la justícia.

Les matemàtiques no són, estrictament parlant, una ciència. I d’això ja se’n van donar compte alguns lògics i científics del Renaixement que es van discutir per la quaestio de certitudine mathematicarum. Les ciències són brutes: has d’embrutar-te les mans per a fer-les. Quan un físic, un químic, un biòleg, un economista, estableixen una nova teoria, han d’anar al seu laboratori, observatori, microscopi, accelerador de partícules, o el que sigui, per a verificar que les coses es comporten de la forma que diu la teoria. En canvi, un matemàtic, quan demostra un teorema no te cap necessitat de verificar-lo perquè sempre serà cert: si les hipòtesi són certes, la conclusió és inevitable.

Per això és estrany que als congressos científics s’hi convidi a matemàtics. Només en els casos en que la teoria exposada impliqui un model difícil, del que els propis científics no en saben resoldre les equacions, aleshores acudeixen als matemàtics. Hi han rares excepcions (Newton en seria un cas) en que el científic es desenvolupa ell mateix les matemàtiques que necessita per a resoldre el seu model. Però no és habitual.

No ha estat aquest el cas del ESOF-2008 (Euro Science Open Forum) que ha tingut lloc aquests dies passats a Barcelona. Una de les sessions plenàries va tenir com a convidat principal a Marcus du Sautoy. Marcus du Sautoy és un matemàtic britànic, catedràtic a Oxford, que a més de fer matemàtiques avançades, s’ha dedicat a escriure obres més divulgadores, sense perdre rigor intel·lectual, i també ha dirigit una sèrie per a la BBC amb la mateixa intenció divulgadora. Recentment, s’ha traduït al castellà un interessantíssim llibre seu (La música de los números primos) en la que ens narra l’aventura que han estat fins avui les temptatives de demostrar la hipòtesi de Riemann. Amb un llenguatge amè, però sense concessions simplificadores, ens condueix per les idees d’un bon grapat de grans matemàtics dels darrers cent cinquanta anys.

Com que jo no tenia acreditació per a les jornades científiques del ESOF-2008, i tampoc tenia gaires ganes d’anar a la Fira de Barcelona el diumenge a les dotze del migdia, que era quan feia la conferència en Marcus du Sautoy (quan era menut, a aquesta hora només es feia la missa!) em vaig dirigir a l’oficina de premsa del ESOF per a demanar-lis els minutes de la intervenció del senyor du Sautoy. Avui, en Michael Kessler, a qui agraeixo la seva gentilesa, me’ls ha enviat.

No se si hi havia gaire gent, però els que hi eren no se com s’ho devien prendre. La conferència portava per títol Simetria: un pont entre les dues cultures. Las dues cultures son precisament la humanista i la científica: lo de “els de lletres” i “els de ciències” que hem estat parlant darrerament. En du Sautoy critica aquest concepte que, segons ell, tant de mal ha fet a l’ensenyament britànic fins fa pocs anys. Per a que us feu una idea, només us diré que al llarg de la conferència, va citar només a quatre matemàtics: Hardy (com no?), Arquimedes, Galois i Descartes. Mentre que del altre “bàndol” va citar filòsofs (Plató), pintors (della Francesca, da Vinci, Durer, Dalí), arquitectes (Le Corbusier, von Spreckelsen), escriptors (Mann, Goete, Pushkin, Valery, Omar Khayyam), músics (Bach, Messiaen, Schoenberg, Xenakis).

Les idees que ens volia donar a entendre eren que la simetria juga un paper molt important tant en la natura com en l’art i que l’estudi de la simetria és un estudi matemàtic, formal, que pot ajudar a connectar ambdós mons, ciències i humanitats. Però també va afirmar que si els matemàtics no saben comunicar el poder del seu llenguatge a la gent que és fora de la seva disciplina, estaran creant un pont en mig del riu, desconnectat de les dues ribes.

En Sautoy va amanir la conferència amb acudits i experiències personals, per a fer honor la fama de amenitat que te i sap cuidar. Per a començar va dir que de petit, ell no volia ser matemàtic, que volia ser espia, perquè la seva mare, funcionaria del Foreign Office abans de tenir fills, li havia dit que, al abandonar el servei, li van deixar continuar tenint la seva pistola. Pistola que, naturalment, el petit du Sautoy va estar buscant infructuosament per tota la casa durant anys. Va arribar a la conclusió de que la seva mare havia estat molt ben ensinistrada en l’art d’amagar coses i, per això, ell volia ser espia, per saber-ne tant com ella. També va decidir que la millor qualificació per entrar al Foreign Office era saber idiomes i s’hi va posar. Però l’experiència va ser molt frustrant: totes les llengües estan plenes de verbs irregulars, excepcions a les regles, mots impronunciables, etc. sense cap mena de lògica.

Però tot va canviar quan als seus dotze o tretze anys, un professor seu de mates el va cridar després de classe i li va dir: Penso que vostè podria haver descobert sobre que tracten realment les matemàtiques. Les matemàtiques no tracten de les taules de multiplicar i de les llargues divisions que fem a la classe. En realitat, són molt més excitants que això, i penso que vostè pot gaudir molt veient-ne tot el panorama. I li va donar per llegir A mathematician’s apology de GH Hardy i un altre llibre titulat simplement The language of mathematics. Aquests dos llibres van enllaçar el seu gust pels idiomes amb la seva necessitat d’estructures lògiques i de creativitat. I fins avui.

Us deixo l’enllaç a la pàgina d’aquest matemàtic tant original que ens ha visitat recentment   http://people.maths.ox.ac.uk/~dusautoy/

El meu comentarista josep p es queixa sempre de que em trec matemàtics desconeguts de la màniga per comentar-los i rescatar-los de l’oblit. Avui doncs he decidit parlar d’una de les vaques sagrades de la matemàtica: David Hilbert. No hi ha cap necessitat de enumerar els seus mèrits científics perquè son prou coneguts i es poden trobar a qualsevol biografia per minsa que sigui (mireu-se la wikipedia, per exemple). Només parlaré d’alguns aspectes personals, centrant-me en un parell de frases prou conegudes.

Hilbert als 23 anys

Malgrat haver nascut i estudiat a Königsberg, la seva carrera científica es va desenvolupar a Goettingen. La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Goettingen era, des d’el temps de Gauss, la capital mundial de les matemàtiques i arrossegava l’herència dels Dirichlet, Riemann, Klein, Dedekind, etc. a més de la de Gauss. Herència que Hilbert va continuar engrandint fins que els nazis van destruir el cos acadèmic de la Universitat.

Quan els nazis van arribar al poder, el 1933, Hilbert ja estava jubilat, però continuava visquen a Goettingen i mantenint una relació acadèmica amb la Facultat, com a gran patum que havia estat d’ella en els trenta anys anteriors. No havien estat anys fàcils: els seu caràcter, bohemi i faldiller, no casava gaire be amb el posat cerimoniós i seriós que es requeria a qualsevol universitat alemanya de finals del XIX i començaments del XX.

Aquesta actitud poc convencional es va manifestar en multitud de detalls que avui poden semblar nimis, però que denoten una forma molt personal i diferent d’abordar els temes quotidians. Per exemple, la seva defensa aferrissada d’Emmy Noether, la primera professora universitària de matemàtiques. Un cop, per oposar-se al claustre de professors que veia amb mals ulls la incorporació d’una dona al selecte club de matemàtics goettingenians, va dir: “Senyors: la Facultat no és el vestuari d’un balneari”. Emmy Noether va aconseguir la seva habilitació l’any 1919.

No obstant aquesta actitud tant feminista, la seva reputació de faldiller era considerable. Se’l podia veure molts cops corrent amb bicicleta pels carrers medievals de Goettingen amb un ram de flors a la busca de la seva darrera captura. Tant és així, que el 1912, en la festa dels seu cinquantè aniversari, els alumnes van composar una cançó en la que cada estrofa (una per a cada lletra del abecedari) descrivia amb pels i senyals cada una de les seves conquestes.

Una mostra evident dels seu caràcter emprenedor i decidit és la frase que va pronunciar en una conferencia científica a la seva ciutat natal, Königsberg, i que llueix a la seva tomba al cementiri de Goettingen: Wir müssen wissen. Wir werden wissen: Hem de saber. Sabrem. Tenia un afany descarat de provocar? No ho crec, més aviat penso que buscava la sol.lució més senzilla a qualsevol problema. Independentment de que, convencionalment, no fos acceptable.

Potser aquest caràcter excèntric i poc convencional va ser el que va fer que, any darrera any, acudissin més i millors alumnes a les aules de Goettingen. Un estudiant comparava la influència de Hilbert sobre la matemàtica amb “la dolça música del flautista de Hammelin … que sedueix a un gran nombre de rates, induint-les a seguir-lo en el profund riu de les matemàtiques”.

L’arribada dels nazis al poder va ser un malson per a Goettingen i per al propi Hilbert que, amb 71 anys, no entenia el que estava passant. Els dos col·laboradors més directes seus, Paul Bernays i Hermann Weyl (que l’havia succeït en la càtedra), han de deixar Alemanya. Altres professors importants, com Edmund Landau, Richard Courant i la pròpia Emmy Noether, són expulsats de la docència per jueus. Molts altres alumnes brillants, com Gödel, von Newmann i d’altres, fan les maletes i se’n van. La peixera acadèmica en la que havia viscut el vell professor, s’ensorra i desapareix sense que ell pugui trobar una solució senzilla com sempre havia fet.

L’any 1934 és invitat a un banquet al que també assisteix el Ministre d’Educació nazi Bernhard Rust, qui, casualment, s’asseu a la vora d’ell. El Ministre, tota una eminència, per congraciar-se amb el venerable professor, li pregunta: “Cóm estan les matemàtiques a Goettingen ara que les hem alliberat de l’influencia jueva?”. Hilbert, que potser era vell, però conservava el mateix esperit rebel de la seva joventut, li contestà: “Matemàtiques a Goettingen? Ja no en queden!”.

Hilbert als 75 anys

Hilbert moriria uns anys més tard, el 1943. Al seu enterrament no hi havia ni una dotzena de persones! Sic transit gloria mundi.

L’actualitat ens brinda una pila de temes per a parlar. Podria parlar del cosins del Rajoy: del físic que no sap res del canvi climàtic i de l’altre que es dedica al segrest, però he pensat que, pobre home, ja te prou embolics en la seva família política perquè jo em fiqui amb la família biològica. També podria parlar de la Conferència Episcopal, que finalment ha decidit mantenir en els seus llocs a directius i locutors de la COPE. Però tampoc m’entusiasma gaire perquè, en el fons, ja m’està be així: de qui faríem mofa si no hi haguessin aquests personatges? O del retorn a Dickens que significa la jornada de 65 hores que els nostres polítics ens volen encasquetar. Però això em faria plorar massa; o potser no, potser em posaria de mala llet.

Així que he decidit reprendre un tema que vaig apuntar fa temps i que me’l va suggerir la lectura de la web d’en Lyonel Baum. Com molt be suggereix i documenta amb cites de tot el llibre, en Lyonel Baum afirma que Max Aue vol establir un pacte de lectura pervers amb el lector. Vol convertir al lector en còmplice de la seva maldat; maldat de la que ell es perfectament conscient, malgrat que al llarg del llibre vulgui fer veure que ell estava allí per casualitat i que qualsevol altre hagués fet el mateix que va fer ell.

El tema del mal en el món és massa metafísic per abordar-lo en unes poques línies i el deixaré passar per a un altre ocasió. El que si és clar, és que el malvat no acaba de ser-ho del tot si el mal que infligeix no és fa públic d’alguna manera. Penseu en qualsevol pel·lícula que hàgiu vist de serial killers: en definitiva, l’únic que volen tots ells és sortir als diaris i van deixant pistes i més pistes fins que el poli més ximple els podria caçar. A les pelis, el poli no és idiota perquè acostuma a ser el protagonista. Però la idea és aquesta.

En Max, està en una situació ideal per a explicar-nos les seves maleses. No en sabem la seva identitat actual i ja han passat més de quaranta anys dels fets. I ell necessita, no se si per catarsi o per exhibicionisme, esbombar als quatre vents les bestieses que va fer de jove. Ell és una persona intel·ligent, amb una sòlida formació i ampla cultura i, per tant, ens fa una relació detallada de les seves aventures amanida amb detalls de converses i personatges que va conèixer. Un relat bon construït per a un lector espavilat.

Però això no és suficient per a ell. Ell no és un reporter. Ell és el protagonista i no vol solament explicar, vol la nostra aquiescència. Per això va teixint, sobre tot al primer capítol, però també al llarg de tota la novel·la, aquest pacte de lectura pervers. Fa preguntes als lectors, afirma que nosaltres som com ell, que haguéssim fet el mateix en el seu cas. Des d’el mateix començament de la novel.la (Germans humans, …) està establint vincles de sang amb els lectors i cercant una relació de companyonia amb ells (Jo sóc un home com vosaltres, …).

Aquesta cerca de la complicitat em va recordar unes lectures que ja vaig fer fa molts anys: el Marqués de Sade. Hi ha una excepció important, és clar: Sade no va fer ni una mínima part de les atrocitats que ens relata en els seus llibres. Però això no treu que la situació sigui la mateixa. Si Sade no ho va fer suposo que no va ser per falta de ganes; perquè del que es tracta, en ambdós cassos, és de deixar ben clar que l’autentic perill per a l’home és el propi home. Sade, com deia, fa el mateix al començar La Philosophie dans le boudoir i ho anirà reprenent al llarg de l’obra. Fa una crida als llibertins perquè prenguin com exemple els personatges dels diàlegs, per a que superin qualsevol barrera moral i es llencin al plaer, inclòs el de la crueltat.

L’obra de Sade, escrita en forma de diàlegs, sense un protagonista clar (encara que Dolmancé és la principal referència), facilita encara més aquesta identificació del lector, perquè els dialogants van justificant les seves perversions al mateix temps que les posen en pràctica. El pamflet polític que hi ha entre el Cinquè i el Sisè Diàlegs, te la mateixa funció: és una crida a l’oblit de qualsevol principi (prejudici, segons Sade) moral, per a satisfer l’instint natural de plaer, de tots els plaers. Aquesta satisfacció només pot ser complerta quan es te una posició de domini sobre l’altre.

I és clar que tant Sade com en Max tenien aquesta posició de domini. El primer com aristòcrata i el segon com oficial de les SS.

Avui he vist a EL PAIS un anunci a plana sencera d’una important empresa industrial espanyola, molt involucrada en els serveis medi ambientals, en la que ens parla de la relació entre preu dels aliments i producció de bioetanol. És molt lògic que les empreses intentin defensar el seu negoci, però potser caldria que fossin més curoses amb el que diuen o deixen de dir.

Si consulteu el propi Bloc Corporatiu de l’empresa, trobareu un article signat pel Director de Responsabilitat Social Corporativa de la firma, senyor Carlos Bousoño, en el que ens explica els motius de la crescuda dels preus del aliments i, ell mateix, reconeix més causes de les que hi han al anunci que us he reproduït. Dues de les causes que ens diu i de les que no fa esment l’anunci són, l’especulació al mercat de cereals de Chicago i el descens de les collites per la sequera que ha afectat a alguns dels països productors. No puc entrar a valorar quina de elles és més important per manca de dades, però em temo que hi ha un problema especulatiu important al darrera de tot aquest desajust. I, és clar, el canvi d’hàbits de consum de molts països; o es que ens pensàvem que continuarien morint-se de gana tota la vida?

Immersos com estem en aquesta desacceleració accelerada, mini crisi o daltabaix econòmic, com vulgueu dir-li, el preu dels aliments no n’és la faceta més preocupant en el nostre entorn. No obstant, cal tenir en compte que alguns dels cereals que més han augmentat de preu són la dieta bàsica de més de 3.000 milions de persones al món; les de rendes més baixes i que, per tant, destinen la majoria dels seus recursos a la compra d’aliments. I, per això, aquesta crisi sense precedents pot significar daltabaixos socials importants si es continua gestionant amb les eines tradicionals que ens subministren institucions internacionals com el FMI i el BIRF. El senyor Jacques Diouf, Director General de la FAO, ja ha fet diverses alertes sobre el tema i la propera cimera mundial sobre seguretat alimentària a començaments de juny hauria de ser una oportunitat per a modificar comportaments en el àmbit agrari.

Perquè el que hi ha al darrera de tota aquesta crisi, no són exclusivament (tot i ser certes) les causes que apunta el Sr. Bousoño, sino una negligència continuada de la comunitat internacional per l’agricultura. Hem estat immersos en el totxo, en les punto.com, en les Tic, en els Mp3 i en no se quantes coses més, oblidant-nos olímpicament que, per sobreviure, el primer que cal es menjar. I, a l’inrevés que molts altres sectors productius, totes les millores estructurals, comercials i tecnològiques que necessitava el sector agrícola han sigut ajornades any darrera any, fins acumular un retràs que ens ha dut a la situació actual. El senyor Diouf ho diu clarament: “és el primer cop en 25 anys que tenim un incentiu fonamental per a estimular el sector agrícola”. La llàstima és que aquest incentiu segurament s’endurà per davant un bon grapat de vides humanes per mal nutrició. I no parlem de la inestabilitat social que pot arribar a haver-hi a curt plaç, perquè és clar que qualsevol mena de mesures que es puguin acordar, no tindran efectes immediats.

Des dels països occidentals és molt fàcil ignorar la situació. En definitiva el nostre únic problema és que la barra de pa costa 15 cèntims més que abans. Podem aprofitar-lo millor i comprar-ne menys, o continuar comprant com sempre i ens costarà 4 euros mensuals més. Encara que un sigui un mileurista, ni se’n entera del problema; però quan la teva renda mensual és de 30, de 40 euros, vol dir que hauràs de menjar el 10% menys del que menjaves, que ja era molt poc.

Com veieu doncs, estem immersos en una tremenda crisi mundial, que tots els governs occidentals volen ignorar, de la que no en parlen gairebé els diaris i que les empreses tergiversen, com és el cas que he presentat al començament. Potser ens mereixem que hi hagi una revolta multitudinària que ens torni a posar de peus a terra.

Cada cop que sento algun dels senyors aquests que es disfressen per pontificar, parlant de la dictadura del relativisme, no deixa de passar-me un calfred per l’esquena. Si no ho entenc malament, relativisme significa acceptar que el meu veí, que pensa exactament lo oposat a mi, pot estar en lo cert. No dic que ho estigui, simplement que accepto el fet de que jo puc estar errat i ell no. Des d’una construcció teòrica com aquesta, com es pot construir una dictadura? La característica essencial de les dictadures és l’autoritarisme, que impedeix el pensament lliure i que només considera encertat el que sorgeix del dictador, de l’autoritat. Per tant, dictadura i relativisme son termes antagònics i potser caldria que algú els hi expliqués als paios de les sotanes a utilitzar correctament el diccionari.

Podria estar disposat a acceptar que es tracta d’un oximorón, encara que dubto que aquests descerebrats coneguin aquesta figura literària. En aquest cas jo els diria: Benvinguda la dictadura del relativisme! Després de centenars d’anys de dictadura de l’absolutisme, potser ens aniria be un canvi radical. A la fi i a la cap, no podem considerar-nos massa satisfets de a on ens ha conduit la dictadura anterior.

Per molt que el Liceu, en aquesta nova etapa de teatre públic, hagi volgut democratitzar l’òpera, la veritat és que no se’n ha sortit gaire bé. Encara resten molts tics del passat. El més palès és el de marxar, cap a casa o a sopar, en el primer entreacte quan l’obra no et sembla prou interessant. Ahir, va ser patètic: en el sector on jo estava (un sector d’abonament), al segon acte havia desaparegut una quarta part dels assistents. I una parella que era a la meva fila, va ser rebuda quan entrava per els seus veïns de butaca amb aquesta frase: Al final us ho heu pensat, eh? O sigui, que havien marxat amb intenció de no tornar, però segurament una trucada a la cangur, que els va assegurar que els nens estaven bé i dormint, els va dissuadir.

Es representava una obra gens fàcil: Mort a Venècia. La darrera òpera composta pel músic britànic Benjamin Britten basada en el conegut relat de Thomas Mann. El relat es molt conegut per la excel·lent versió cinematogràfica que en va fer Luchino Visconti el 1971. Ja han passat 37 anys? Potser ara em dono compte de que totes les coses que m’importen ja tenen més de 30 anys. A veure si m’estic convertint en Ferran Aschenbach! Deixem-ho aquí, que aquesta reflexió em podria portar a mons pels que no vull anar.

De fet, la òpera és posterior al film i tant Britten com la seva llibretista, la senyora Myfanwy Piper, han confessat que es van prohibir a sí mateixos veure-la, fins no tenir acabada la òpera. No sé si amb aquesta decisió hi hem guanyat o perdut. He de reconèixer que sóc un incondicional tant del relat com del film i que els he llegit/vist no sé quants cops. El relat es llegeix en una hora i és gairebé impossible no trobar-hi nous matisos a cada lectura. El film és una mica més llarg: unes dues hores. I la òpera els guanya a tots dos: dues hores i mitja de música, que, amb l’entreacte se’n van a tres. Jo no sé si és cert que Britten i Piper no van veure la pel·lícula, però en adaptar el guió van coincidir en dues coses: prescindir de l’estança del protagonista a Pola abans d’anar a Venècia i donar-li una importància a les maduixes que no hi és al relat, a on només se’ns diu que Aschenbach les va menjar a la platja (una línia).

Sembla que tant el relat com el film s’han convertit amb el temps en símbols de la pedofília homoeròtica, però em sembla que es confonen els qui veuen en Mort a Venècia la Lolita homosexual. Tant el relat, com el film i la òpera ens parlen de la bellesa, de l’origen de la bellesa. Les difoses tesis estètiques de Nietzsche sobre lo apol·lini i lo dionisíac es el que està en qüestió. En el relat es desenvolupa en forma de soliloquis del protagonista, reflexions íntimes sobre la seva capacitat creadora o, millor, sobre la pèrdua de tal capacitat. El film utilitza un recurs molt cinematogràfic, el flash back, per presentar-nos les discussions amb el seu amic Alfred, inventat per Visconti. En la òpera aquestes digressions es presenten en forma de somiejaments del protagonista. I, potser qui ho fa més evident és Britten, amb un Dionís (baix-baríton) que pren diferents caracteritzacions i un Apol·lo (contratenor) que no apareix mai en escena perquè, en definitiva, és l’esperit de la forma.

I així com la idea de Britten és molt atractiva en el pla dramàtic, a mi, personalment, no em va semblar prou reeixida en el pla musical. No coneixia en absolut aquesta òpera, que, d’altra banda, és el primer cop que es representa a Espanya; però si que conec, i en molts casos admiro, altres composicions d’ell. Potser les excessives concessions al serialisme i la utilització profusa de les dissonàncies és el que no em va acabar de fer el pes. Per a mi no és a l’alçada de les altres grans obres del músic britànic. I tampoc és el fet de que el paper protagonista hagi estat escrit per al seu marit, Peter Pears, un tenor amb unes característiques vocals poc comunes, que va interpretar el paper amb més de seixanta anys, i tingui una força i una vivesa poc habituals. Altres obres seves, com el Billy Budd, també havien estat escrites pensant en la veu de Pears.

Encara que també podria ser que Visconti m’hagués fet associar tant íntimament a Mann i a Mahler, que, ara, jo sigui incapaç de pensar en un sense sentir la música de l’altre. Em sembla que el propi Mann va confessar algun cop que havia havia pres Mahler com a model pel personatge de Aschenbach.

Dionís i els faunes mentjant-se Aschenbach

Qui indubtablement sí ha vist el film de Visconti, i no ho pot amagar, és el director d’escena Willy Decker. Des de l’estètica dels personatges (Bogarde/Andressen/Mangano) fins el paisatge de platja, són fills de Visconti. Fins i tot les germanes de Tadzio, que a Mann són més grans que ell, es converteixen en dues nenes de deu o dotze anys, com a la pel·lícula. Encara que només sigui per aquest treball escenogràfic, la nit va valer la pena.

Jo no estic gaire interessat en aquestes polèmiques sobre estètica, apol·lini, dionisíac, però ja que m’hi he ficat, no penso acabar sense dir-hi la meva. Per això és el bloc, oi? A mi em sembla que podem parlar de la natura de l’art, però del que no podem dir res és del “art de la natura”. La Natura no és art; és natura, simplement. Jo sempre he dit que vist un arbre, vistos tots. I el mateix es pot dir de muntanyes, animals, rius i cossos humans. Potser sigui fruit de la meva deformació, convicta i confessa, d’urbanita irredempt, però no crec en l’art com a simple explosió de sentiments. Sense treball dur, sense coneixements profunds, sense perseverança, només hi ha Operación Triunfo. Potser són aquesta mena de programes televisius els que ens mostren amb tota la seva amplada el significat de lo dionisíac: la vacuïtat, la manca de sentit i, fins i tot, la xavacaneria. I amb això no vull dir que amb aquesta feina ben feta i sistemàtica s’aconsegueixi sempre la bellesa; el propi Aschenbach n’és un cas palès. La seva feina no regeix i el seu amic Alfred (al film de Visconti) se’n riu d’ell, dient-li que ha aconseguit la perfecció de la forma, després d’haver estat xiulada la seva obra a la sala de concerts. Però, algú pot creure que sense la feina sistemàtica i planificada es pot aconseguir un mínim tast de la bellesa?

Ja ho sé: soc un fastigós neopositivista. Però, al menys, ho sé reconèixer. Hi ha molta gent que circula pel món sense saber quines són les seves premisses ideològiques bàsiques. I no fa falta argumentar gaire per arribar a la conclusió de que el neopositivisme té alguns avantatges importants:

• Conté la mínima metafísica imprescindible. Bàsicament es tracta de negar l’existència del geni maligne cartesià i del noumeno kantià.
• Només accepta els ents abstractes que es puguin descobrir per un procés axiomàtic deductiu.

No es pot negar que tot això simplifica l’existència humana. Tampoc puc negar que no penso discutir-me amb aquells que tinguin ganes de complicar-se-la. És una opció de vida perfectament legítima; només que això: més complicada.

I no puc acabar sense fer una mica de safareig. Algú em va explicar un cop, i no sé si és cert del tot, que el primer actor que va escollir Visconti en el casting per a fer el paper de Tadzio, va ser el seu fillol, en Miguel Bosé. Em sembla que ho hagués fet tan bé com el Bjorn Andresen, i ara seria un fetitxe més autèntic encara del que ja és. Però, i és el que volia dir, sembla que son pare, el torero Luis Miguel Dominguín, va declinar el permís patern per a fer el paper. I és que el món del braus, no casa gaire amb determinades preconcepcions. Ja he dit que no sé si és cert. No voldria acabar en un jutjat per una cosa tant idiota. O sigui que si no ho és, només heu de dir-m’ho i ho esborro.

Per cert, en Bjorn Andresen i jo vam néixer amb deu dies de diferencia. Però jo sóc molt més guapo. Hahahahaha.

La tarda del divendres 10 de maig de 1968, va haver-hi una gran manifestació d’alumnes de Bachillerat prop del centre de Paris, a la Place Denfert-Rochereau. Protestaven per l’empresonament de vuit estudiants universitaris que havien estat detinguts durant els fets del dia 3 de maig. Havien arribat a la plaça una hora abans de que comencés la manifestació convocada per les associacions d’estudiants universitaris de França pel mateix motiu. Quan arriben el universitaris, la plaça i els accessos ja son plens de gent, de xicots (amb els seus professors en molts casos) que tampoc estan contents amb un sistema educatiu que els ignora i no els deixa ni participar en la vida dels establiments educatius.

Pels altaveus se senten tota mena de consignes: Anem a l’ORTF! Anem a la Santé! Els universitaris, que ja fa dies que no poden anar a la Universitat perquè està tancada, volen protestar pel tracte informatiu que dona la Televisió Pública al seu moviment i també volen anar a la presó per a que els sentin els seus companys engarjolats (que no estaven a la Santé). La policia no els deixa avançar en direcció a la Santé. La massa comença a bellugar-se cap a la Rue Monge per tal d’arribar al Boulevard Saint Germain. Quan els manifestants arriben a la cruïlla de Saint Germain amb Saint Michel, els líders de la protesta comencen a pensar que és hora d’ocupar tot el Barri Llatí.

A les nou de la nit s’aixeca la primera barricada a la Rue Le Goff. Els joves, que han fet servir de tot per fer-la (llambordes, vehicles, panells publicitaris … ), es protegeixen al seu darrera enfrontats als cossos republicans de seguretat. Altres barricades sorgeixen per tots els carrers al entorn de la Sorbonne i del Panthèon. De moment encara no hi ha enfrontaments. Els líders sindicals dels estudiants estan negociant amb el rectorat, però volen com a condició indispensable que s’alliberi als detinguts del dia 3. Tots els joves estan pendents dels transistors: Radio-Luxembourg i Europe-1 transmeten el diàleg.

Mentre les barricades es multipliquen, la policia va reben més reforços. La tensió creix per moments. Els manifestants, corpresos pel frenesí, acumulen més i més materials a les barricades, algunes arriben als dos metres d’alçada. És l’exaltació, l’entusiasme comunicatiu, una alegria. Tot el barri adquireix un aspecte insurreccional.

A mitja nit, el rector de la Sorbonne, Jean Roche, rep a Daniel Cohn-Bendit i altres estudiants. Sembla que tot es podrà reconduir, els oferiments del rector, d’acord amb el Ministre d’Educació, són ben rebuts pels estudiants. Però el Prefecte de la Policia te un problema delicat amb les barricades. Mentre continua la reunió al despatx del rector, tothom es prepara per a passar una nit a les barricades. Els veïns llencen menjar als manifestants des de les finestres. Algunes persones, que per la seva edat és evident que no son estudiants, donen consells i ajuden a la construcció de les barricades.

A tres quarts de dues, Dani el Roig surt de la reunió afirmant que li ha dit al rector que el que passa aquesta nit és que tota una joventut s’expressa contra una certa societat. I que no es mourà fins que es retiri la policia i siguin satisfetes les seves demandes. Sembla evident que la solució del conflicte haurà de venir per la força. I, efectivament, a un quart de tres es dona l’ordre a la policia de restablir l’ordre. I la policia comença el festival: gasos lacrimògens, cuirasses, porres … per l’altra banda es llencen pedres, cocktails molotov, s’inflamen les barricades amb gasolina, fan servir compressors d’obra que han trobat per llençar sorra, … Cada cop hi ha més ferits. La defensa de les barricades arriba a ser heroica davant de l’École Normale Superieure (Rue d’Ulm) a on es refugien els darrers manifestants a dos quarts de cinc de la matinada i sobre la que la policia llençarà algunes granades.

A dos quarts de sis, Daniel Cohn-Bendit llença per la ràdio l’ordre de dispersió. A partir de les sis, grups de policies patrullen els carrers detenint a qualsevol jove que hi troben, ja pel carrer, ja emparat en algun pis de veïns del barri. Insignes investigadors i eminents professors parlen per la ràdio demanant a la policia que deixi evacuar els ferits. Totes les ràdios repeteixen cada poc temps les adreces dels centres de socors més propers. Començava un nou dia. Era també una nova era?

Fins aquí la crònica. Però quin va ser el significat d’aquests fets?

Sembla mentida que quaranta anys després encara hi hagin interpretacions tant diverses dels efectes d’aquesta autèntica insurrecció. De totes maneres, i sense voler (ni poder) fer-ne una interpretació definitiva, em sembla que el que deia Cohn-Bendit resumia perfectament la realitat: la joventut es revel.lava contra una mena de societat. És clar que aquells nois ara tenen uns seixanta anys i no es pot dir que hi hagi hagut avenços clars en els camps de la igualtat, la justícia, les guerres, l’economia … Però si que n’hi ha hagut em altres aspectes menys crematístics, però no menys importants. L’autoritat ja no es pot exercir com es feia abans de la guerra mundial, la llibertat és molt més ampla que la que van tenir els nostres avis, els drets a la diversitat son més acceptats, el sentit de la sol.lidaritat s’ha anat generalitzant. Potser no és suficient, ja ho sé. Però algú s’ha parat a pensar que hagués passat si aquells joves no haguessin fet el que van fer?

Els canvis que hi han hagut en el model de família, en les conductes sexuals, en la pedagogia, en la participació en la vida ciutadana, el creixement de les ONG’s … Totes aquestes coses no haurien estat possibles sense aquella protesta. I tant de bo no triguem quaranta anys més en fer-ne un altra, perquè al pas que anem no se si hi serem a temps. Jo ja no tinc edat per les barricades, però si la munteu a prop de casa meva, penso buidar la nevera per donar-vos menjar. I amagar-vos a casa, si van mal dades. Perquè sembla que una cosa és clara: el món no avança si no el sotraguem una mica de tant en tant.

En una societat que ha abolit tota aventura, l’única aventura és abolir la societat.

Un dels pocs avantatges que té el viure a un extrem de Barcelona, a tocar d’Hospitalet i d’Esplugues, és la proximitat del Teatre Joventut; puc anar-hi a peu. Pel Teatre Joventut, passen la majoria de les produccions interessants que es fan a Catalunya. L’única pega és que has d’assabentar-te’n a temps, perquè només les representen un o dos dies. Si no el coneixeu, o voleu tornar a veure alguna producció que ja vau veure als teatres de Barcelona, estigueu atents a la seva programació perquè podreu gaudir d’una nova representació a un preu força assequible (uns 20 euros).

Fa uns dies vaig anar a veure Com pot ser que t’estimi tant de Javier Dualte per la companyia T de Teatre; ja sabeu: les cinc noies del Jetlag, la sèrie que van fer a TV3 fa uns anys. L’obra és una comèdia de enredo, bastant ben estructurada, amb tocs d’intriga i de gore. No em van acabar de captivar les interpretacions, un pel exagerades de les actrius. Però em va agradar molt l’escenografia rotativa per anar fent els canvis d’un apartament a l’altre i que, al final, s’acaba desplegant per obrir el darrer espai, on es desenvolupa el desenllaç: la pena compartida.

Està força ben construïda l’obra; encara que potser sigui més cinematogràfica que dramàtica, amb massa recursos a flash backs i narrador. Però té el seu enginy i està prou ben resolta. Té alguns moments divertits, que poden arrencar la rialla del públic, però, en general, tot transcorre en un ambient més aviat irònic que només dona per somriures, alguns d’ells excessivament tòpics. Tampoc es tracta de cap obra de tesi: el propi Javier Dualte ja diu al programa de mà que el seu objectiu en escriure i dirigir l’obra era, fonamentalment gaudir del que feien. I gaudir-ho com a obligació moral. Probablement, ells ho hauran gaudit. Del que no estic tant segur és de que hagin sigut capaços de transferir aquest gaudi al públic.

Però no volia fer ni una crítica, ni una ressenya de l’obra. Només em volia fixar en una frase del text que em va fer pensar. La germana, ja cap al final de l’obra, diu que quan s’exclou algú, el que s’aconsegueix és involucrar-lo massa. No tinc el text exacte, perquè no porto paper i bolígraf per prendre notes quan vaig al teatre. Però l’idea era aquesta: l’efecte contrari al desitjat que té l’exclusió.

Les nostres vides estan fetes tant del que hem acceptat con del que hem rebutjat. I tant podem definir-nos pel que volem com pel que odiem. Però la frase va més enllà d’aquesta afirmació que suposo que tots podem acceptar. El que ens està dient és que el que hem rebutjat, en definitiva, està tant íntimament lligat a nosaltres mateixos que, sense donar-nos compte, pot tornar de forma imprevisible a les nostres vides. En el cas de l’obra, una anècdota sense més importància, és la germana qui torna després d’haver estat ignorada en la seva joventut. Però a mi em va donar per a generalitzar la frase.

Tots sabem quines son les coses que rebutgem. Immigració, indigents, dones, drogodependents, persones amb incapacitat o amb hàbits sexuals diferents, el que sigui … Cadascú tindrà les seves pròpies fòbies. Potser si algun cop pensem de la mateixa manera que ho fa la germana, ens donaríem compte que aquestes exclusions, l’únic que fan és involucrar més els exclosos en la nostra vida. Que els qui excloem de la nostra vida poden retornar per demanar-nos comptes per haver-los exclòs. En definitiva, la vida humana no és més que memòria, i aquestes exclusions, que per nosaltres son inapreciables, per l’exclòs conformen la seva memòria. I, segurament, una memòria desagradable. Una memòria que, fins i tot, pot arribar a exigir venjança, com succeeix a l’obra.

Pot ser que valgui la pena pensar d’aquesta manera quan actuem, quan estimem i quan odiem. L’exclusió ha de tenir les seves conseqüències i la més immediata és que estem involucrant a d’altres en la nostra vida sense donar-nos-en compte. Els involucrem amb el nostre menyspreu, amb la nostra superioritat, fins i tot amb la nostra negligència. Perquè això restarà en la memòria del menyspreat, del tractat com a inferior, del ignorat, com un malefici que potser, amb el pas del temps, s’obrirà camí per a retrobar-nos i per a exigir-nos que paguem pel nostre menyspreu, per la nostra covardia.

Una de les qüestions que ens planteja Max Aue tot al llarg de la narració, és que el seu comportament va ser “humà”. Que tots, en la seva situació, haguéssim fet el mateix. I que, per tant, la col.laboració en la ingent màquina de matar que va ser el Tercer Reich és una trivialitat. De fet és el que Hannah Arendt, anys més tard va qualificar de banalització del mal.

No obstant, això no és cert. I el propi Aue ens dona pistes de gent que va rebel.lar-se contra l’absurd de la mort perquè si. Una de les més boniques (i al mateix temps més violenta) ens la narra quan està a Ucraïna (pàgines 162-164).

En Max ha sortit de patrulla amb un sergent i un escamot de soldats a la recerca de partisans contraris a l’ocupació. Arriben a un petit grup de cases. La pluja és intensa a la plana ucraïnesa; la visibilitat, minsa; el temor dels soldats, alt. Entre la grisor del paisatge apareix una figura; ningú la pot reconèixer; però sorgeix un tret. La figura cau: és una camperola embarassada. Greve, el soldat infermer, i d’altres, la traslladen a una casa. La dona és morta, però Greve salva el nadó. Un altre soldat, Ott, entra a la casa en sentir els plors del nou nat. Li crida a Greve que és boig i, agafant el nadó per les cames, li esclafa el cap contra l’estufa. Greve, fora de les seves caselles, li engega un tret al mig del cap a Ott. La situació és tensa: Greve segueix apuntant Max Aue amb el seu fusell; el sergent i els altres soldats apunten Greve. El sergent és qui trenca el tens equilibri: li dona a Greve cinc minuts d’avantatge abans de començar a perseguir-lo. Un cop recollit el cadàver d’Ott, tornen els soldats que han sortit a perseguir Greve. No l’han trobat. O no l’han volgut trobar, no ho sé. El sergent ordena el replegament i la tornada. Li diu a Max Aue: “De totes formes, els partisans acabaran amb aquest cabró”.

Rebel.lia davant la irracionalitat. Això ens ensenya el comportament de Greve; rebel.lia fins l’extrem de posar en perill la pròpia vida. En Max Aue ens vol convèncer de que sense Ott’s no seria possible la barbàrie, però, a mi, del que m’ha convençut, és de que, si hi han els suficients Greve’s, la barbàrie és impossible. I no solament això: estic convençut de que en Greve se’n va sortir prou bé de la guerra; que, un cop acabada, es va casar i que els seus fills van ser els universitaris de maig del 68.

Perquè la vida sempre continua. Perquè, segurament no estem en el millor dels mons; però mentre hi hagi Greve’s que intentin millorar-lo, tindrem esperança.

Avui només material gràfic. Com que això de l’Alfonso Vidal i Planas em va fer gràcia, vaig anar a buscar obres seves per llegir-les i em vaig trobar amb aquestes portades tant encantadores. Si feu click damunt de cada una, les podreu veure a tamany natural. Els llibres sont molt petits: fan uns 15 cm d’alçada per 7 d’amplada i tenen entre 50 i 90 pàgines. No estan enquadernats, son simplement fulls dobles, doblegats i amb una grapa al mig. La majoria tenen il.lustracions, però no he volgut fer masses fotocòpies; entre altres coses perquè les he hagut de pagar! A les biblioteques, avui en dia, no hi ha gairebé res de franc.

Però no m’he resistit de fer una còpia d’aquesta. El texte costa una mica de llegir, però sembla que digui:

Sangre igual corre por nuestras venas hermano mio y la sarna de tu corazón es igual a la de mi corazón.

Un misatge una mica críptic. No trobeu?

D’altra banda, os heu fixat que en els títols apareix tres vegades la paraula loco? Potser ell mateix se’n considerava.

Tornant al tema central del meu bloc, l’altre dia re-llegint el llibre de Jonathan Littell, vaig caure en una conversa que em va fer reflexionar sobre algunes coses que passen al nostre país. La conversa és entre Max Aue i Adolf Eichmann; ja sabeu, un dels més importants mata-jueus de l’època nazi que va ser segrestat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires i enviat a Israel, on va ser jutjat i executat el 1962. La conversa diu així:

- Quiere mi opinión sincera?, le dije sin alterarme.

- Si -contestó Eichmann-. Ya sabe que, pese a todos nuestros desacuerdos, siempre he respetado su opinión.

- Pues yo creo que si perdemos la guerra lo van a joder vivo.

Irguió la cabeza.

- Eso ya lo sé. No cuento con sobrevivir. Si nos vencen, me meteré una bala en la cabeza con el orgullo de haber cumplido con mi deber de SS. Pero ¿y si no perdemos?

- Si no perdemos -dije con mayor suavidad aún-, tendrá que evolucionar. No podrá seguir siempre como hasta ahora. La Alemania de postguerra será diferente, cambiarán muchas cosas, habrá tareas nuevas, tendrá que adaptarse.

Que té a veure això amb el nostre país? Molt senzill: tenim un grup armat que, amb l’excusa de unes reivindicacions polítiques determinades, continua utilitzant l’assassinat indiscriminat com a eina política. Enteneu-me, no vull comparar el genocidi amb l’assassinat polític. El que vull comparar és la situació personal de la gent que s’hi dedica. Hauran d’adaptar-se! I això significa, a nivell personal, masses coses. Eichmann ho entenia perfectament: si perdien la guerra es fotria un tret. Tot i que després, la vida ens fa covards, i no ho va fer. L’altre alternativa és la que li diu en Max: lo joderán vivo.

El paral·lelisme amb la situació espanyola d’enguany es evident, sobre tot si plantegem el problema del terrorisme en termes exclusivament de derrota. O esperem que es suïcidin, o els hem de joder vivos. Algú pot creure que això és un final definitiu per a la violència? Siguem pràctics: no es suïcidaran! Aleshores només ens queda l’opció de negociar quant els podem joder. Està clar que hauran de complir alguna pena de presó, però no creieu que val la pena parlar-ne per tal d’acabar amb aquesta història?

I, permeteu-me una reflexió final: no crec que les víctimes, amb tot el meu respecte i solidaritat per elles, puguin tenir veu en aquest diàleg. Per la senzilla raó de que la seva posició afectiva els impedeix veure el context del problema de forma objectiva. Si que estic d’acord en que s’ha de fer complir la llei, com diuen els de l’Associació Catalana de Víctimes. Però, quina llei? Si s’arriba a alguna mena d’acord per finalitzar amb la violència, ¿no es podria esmenar la llei per a fer-la més tova i que aquesta gent es pogués reinserir amb relativament poc temps i sense massa traumes?

Cal tenir en compte que no estem parlant de delictes contra la Humanitat. Aquest seria el cas de Eichmann; encara que segurament jo tampoc l’hagués executat. Tenir-lo a la presó fins a la seva mort, em sembla un castic pitjor que l’execució. Potser inclús se’l podria castigar a escriure milions de vegades “No ho tornaré a fer”.

En un post anterior ja os he parlat de l’Alfonso Vida y Planas. Potser en segueixi parlant en propers posts perquè l’individu s’ho mereix, encara que la seva literatura sigui molt dolenta. Avui només tinc ganes de parlar d’una de les seves novel.les: Bombas de odio. En aquest punt, cal dir que cap de les obres escrites per l’Alfonso Vidal y Planas ha merescut l’honor de ser reeditada fora de la seva època. Per tant, cal anar rastrejant per les biblioteques per trobar qualsevol dels seus escrits.

El primer que he de dir de la novel.la, Bombas de Odio, és que no hi ha manera de datar la seva publicació. Jo he revisat l’únic exemplar que he trobat a Barcelona, a la Biblioteca Arús, i no porta cap data. El senyor Javier Barreiro (1), qui, que jo sàpiga, és l’únic que ha estudiat la vida i l’obra de l’autor, la data el 1922. Això la faria contemporània de la versió dramàtica de Santa Isabel de Ceres, la seva novel.la més coneguda (de 1919).

A mi em sembla que aquesta datació és incorrecta. Per dos motius: el primer és que coincidiria amb l’època de producció dramàtica del escriptor (Santa Isabel de Ceres, Los Gorriones del Prado) i, tenint en compte que participava activament en els muntatges, sembla una mica difícil que compaginés ambdues tasques. En aquest sentit, cal tenir en compte que el període de màxima producció literària del autor, són els anys 1923-1927, precisament els anys que va estar tancat a la presó, primer a Madrid i després a El Dueso (Santander) a resultes del assassinat de del Olmet; el que fa suposar que era bàsicament l’avorriment el que l’impel·lia a escriure.

El segon motiu, potser més important, és que, tot i continuar sent literatura d’esbarjo de qualitat dubtosa, l’obra que estudiem te molta més volada que la quasi totalitat de la resta de la seva producció. Això ens hauria de fer pensar en la possibilitat de que hagués estat escrita bastant més tard del 1922. És a dir, en un moment de major maduresa creativa del autor.

Potser hi hagi un tercer motiu, però aquest no el puc explicar sense capbussar-me en el text de la novel.la. L’obra es divideix en una introducció i dues parts. A la introducció, el narrador ens explica quatre fets que van succeir a Barcelona uns mesos abans dels fets que ens narrarà en les altres dues parts, canvian els noms dels personatges reals. Aquests quatre fets són els següents:

1. L’assassinat del senyor Carbonell, ric industrial de la fusta. Probablement es referix a l’assassinat el 1918 de Josep Albert Barret Monet, empresari metal.lúrgic. Els motius d’aquest assassinat mai van ser del tot clars i, encara que es va atribuir el crim als sindicats obrers, sembla que més aviat va ser un ajustament de comptes entre francófils i germanófils, ja que Barret havia comerciat molt amb els francesos durant la 1ª Guerra Mundial.
2. La reunió, uns dies després, de tres líders sindicalistes (el Toto, el Terrón i el Buenavista) per decidir la postura que ha d’adoptar la C.N.T davant d’aquest assassinat. El Toto és, sens dubte, Pau Sabater “el Tero” pels fets que es narraran amb posterioritat. Buenavista ha de ser, per força, Salvador Seguí, el “Noi del Sucre“. No aconsegueixo identificar a el Terrón (pot ser Angel Pestaña o C. Piñón).
3. La substitució del Governador Civil de Barcelona decretada pel govern central. Efectivament, en acabar-se el conflicte de la Canadenca (una vaga general que va paralitzar Barcelona el març de 1919), Carles Montañés, que havia estat anomenat governador civil unes setmanes abans per aconseguir una sol.lució negociada, era forçat a dimitir. Curiosament, al dia següent, 15 d’abril, el govern de Romanones, que havia forçat aquesta dimissió, queia forçat també per les Juntas Militares de Defensa. Milans del Bosch, el capità general, es feia amo i senyor de l’ordre públic a Barcelona.
4. El nou governador civil respon les inquietuds dels treballadors amb presó i deportacions. El nou governador civil va ser el general Arlegui, fidel executor de les ordres que emanaven de Capitania General. La protesta de Francesc Layret, diputat republicà a les Cortes de Madrid, va quedar en el llibre de sessions (2).

A la primera part de la novel.la, ens explica les malifetes i aventures d’un patibulari anomenat el “Ciento Setenta y Ocho“. Aquest personatge, un lumpen autèntic, que acabarà enamorant-se d’una prostituta i enrolant-se en les files dels paramilitars organitzats pel comissari de policia (el personatge real és Bravo Portillo que també serà assassinat el setembre de 1919, se suposa que en represàlia per la mort del Tero), és una semblança del propi autor, amb la única diferència que el personatge s’acosta a la policia i l’autor es va apropar als sindicalistes.

A la segona part, ens relata l’assassinat del Toto (en realitat Pau Sabater el Tero, el meu besoncle). El relat del assassinat, que es troba a les pàgines 61 a 67, és idèntic al que narra Gómez Casal en el seu llibre i que ja vam veure en un post anterior. Els autors son tres malfactors, el Gordo, el Huesos i el propi Ciento Setenta y Ocho, i qui condueix el vehicle és el fill del Sr. Carbonell, l’assassinat del primer fet de la introducció.

És, doncs, evident que o bé Alfonso Vidal y Planas va conèixer a Gómez Casal, o bé havia llegit el seu llibre. Si és cert lo segon, aleshores, la publicació de la novel.la ha de ser posterior al abril de 1931, data de publicació del llibre de Gómez Casal. No obstant, podria ser cert lo primer i que Gómez Casal li hagués explicat personalment la història a Vidal y Planas, però això no hauria estat possible mentre Gómez Casal va ser comissari a Barcelona; en qualsevol cas molt posterior a 1922.

Quines coses més apassionants té la història! 

(1) Barreiro, Javier. Cruces de Bohemia. unaLuna. Zaragoza, 2001.

(2) Les paraules de Francesc Layret van ser les següents: “El acto realizado en Barcelona por el capitán general Milàns del Bosch, expulsando al gobernador civil y al jefe de la Policía, es el acto más incalificable, más tiránico y más despótico que registra la Historia. El señor Montañés al recibir la visita del coronel de la Guardia Civil debió mandar detener en el acto a su subordinado, y el Gobierno destituir por telégrafo al capitán general y al Gobernador Militar Martínez Anido. Pero todo ello se ha tolerado, se ha consentido, gracias a la cobardía del conde de Romanones, reflejo fiel de otras cobardías en más altos lugares. Yo protesto airada y enérgicamente contra el despotismo militarista y contra la vergonzosa cobardía del anterior Gobierno que, además de no saber o no querer defender la supremacía del poder civil, ha colocado a España en una situación de denigrante inferioridad ante las naciones civilizadas“.

A l’Alfonso Vidal y Planas, avui en dia, no el coneix ningú. Ni tant sols té un carrer dedicat a ell a Barcelona. Però durant els anys 20 i 30 va ser molt popular per dues coses: com a escriptor de novel.les d’àmplia divulgació i com autor teatral d’èxit. Això sí, sempre en castellà. Però és que ell, malgrat haver nascut a Santa Coloma de Farnés (el 1891) va viure fins a la Guerra Incivil a Madrid. El seu pare era un militar de León que ell no va gairebé ni conèixer, perquè va ser traslladat a Barcelona només néixer ell, i després va morir quan només tenia 8 anys. Per això va ser criat per la seva àvia a Santa Coloma, lluny dels pares.

Sembla que el van ficar en un seminari i va estar recomanat per a anar amb un coronel, però es veu que no li entusiasmaven ni l’esclavitud clerical ni la militar. Involucrat en els fets de la Setmana Tràgica, va rebre de valent dels guàrdies. I se’n va anar a Madrid. Abans, però, ja havia publicat alguna coseta com a periodista al Ciero (El Noticiero Universal).

No se sap ben bé quin any se’n va anar a Madrid, però hi va ser fins a les acaballes de la Guerra Incivil. Amb les excepcions, naturalment, de les seves temporades a la presó i a un regiment de castic a Melilla. Perquè el protagonista del nostre post d’avui, va ser un autèntic calavera. No hi havia bordell de Madrid que no conegués, dormia en els infames locals de Corredera Baja, les meretrius el tractaven de vostè perquè els hi explicava geografia i els recitava versos. Ja veieu quina mena de personatge os he tret a la palestra!

Durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar al periodisme i arribà a tenir una plaça de redactor a El Debate. Però la seva venalitat el porta a crear la seva pròpia revista: El Loco, de la que només apareixen quatre exemplars, avui en dia introbables. També funda altres dos revistes, més properes al libel que al periodisme: España Republicana i El Soviet. Però serà el 1919 quan començarà a adquirir la seva fama, en publicar-se la seva novel.la Santa Isabel de Ceres, que pocs anys després convertirà en obra de teatre amb el mateix nom i gran èxit de públic al Teatro Eslava de Madrid el 1922.

La llista de les seves novel.les es molt llarga, podent-se comptar no menys de quaranta novel.les publicades en els anys 20. Jo només n’he llegit una, però os puc assegurar que no és bona literatura. Però el motiu que el va fer més famós va ser l’assassinat, el 1923, del seu col.lega i amic, i també reputat autor dramàtic, Luis Antón del Olmet, que havia conegut quan treballava a El Debate. Els motius del rife rafe son desconeguts, encara que la premsa de la època apuntava a desavinences escèniques, ja que havien escrit una obra conjuntament, El señorito Ladislao, que va tenir molt poc ressò. Encara que també podria ser cert el que ell va declarar en el judici: que Luis Antón del Olmet anava al darrera de la seva dona; per cert, una ex prostituta que Luis Antón havia tret del bordell.

Aquí teniu una crítica de l’obra del nostre protagonista apareguda a la revista El Mirador del 5 de juliol de 1934, per a que os en feu una idea.

Curiosament, la vida literària del nostre bon home es va acabar al mateix temps que la guerra. Va partir al exili, com tants d’altres, i sabem que, contra tot pronòstic, es va doctorar en Metafísica a la Universitat de Indinapolis, després d’haver estat donant classes d’anglès (sense saber-ne) a Nova York. Després, també sabem que va ser professor a les universitats de Frodham i de Los Àngeles, on sembla ser que va compaginar aquesta feina amb col.laboracions com a escriptor per a la Warner Brothers. Fins que, finalment, va obtenir la cátedra de Lengua i Literatura Española del Instituto Juan Diego de Tijuana (Mèxic). És en aquesta ciutat on va morir l’any 1965, no sense haver publicat abans dos llibres de poemes: Cirios en los rascacielos y otros poemas (1963) i Las hogueras del ocaso (1965). Del primer d’ells os en poso una mostra:

Sin España en mi vida,

yo mismo soy el muerto,

¡y en la capilla ardiente

de Yanquilandia enciendo

un cirio por mi ánima

en cada rascacielos!

I ara os pregunteu: de que va tot això? Doncs molt senzill: una de les novel.les que va escriure el senyor Alfonso Vidal y Planas, és un homenatge al meu besoncle. Però d’això, ja en parlaré en un altra moment. Per cert, el nostre autor devia ser un bon mestre, perquè a Tijuana si que existeix la Avenida Alfonso Vidal y Planas.

La guerra és la guerra i l’aiguardent és aiguardent

Subtilesa del llenguatge o perversió mental?

Aquesta mena de frases, buides de contingut, amb les que es pretén justificar qualsevol cosa, sempre m’han fet gracia. Són una mena de raonament del tipus:

Pa → Qx

Si a és P, aleshores x és Q. Substituïu a i x pels substantius que vulgueu i P i Q pels predicats que os doni la gana i, ja teniu un raonament! Peró en Max, i els col·legues amb els que creua la frase, com si d’un joc es tractés, no ens volen dir que ja se sap que a la guerra es cometen excessos. Ens diuen que a la guerra cal cometre’ls. Aquí no parlem del coronel Kurtz (recordeu Apocallypse now); es més, en Max preferiria que no existissin aquests pertorbats o sàdics que ejaculen mentre apallissen jueus. En Max i els seus camarades ens diuen que l’essència de la guerra és precisament exterminar enemics, com l’essència del aiguardent es entonar-se. I, posats a fer, què més dona que els enemics siguin reals o figurats?

Potser fora molt millor que la guerra fos aiguardent i l’aiguardent, guerra. O que la xocolata fos clara i les idees espeses.

Krieg ist Schnaps und Schnaps ist Krieg!

De totes maneres, sembla que la frase alemanya original era “Dienst ist Dienst und Schnaps ist Schnaps“, es a dir, “El servei és el servei i l’aiguardent és l’aiguardent” i feia referència al fet de que calia complir amb el servei (sobre tot quan un era funcionari public) encara que la nit anterior s’hagués begut un pel massa. Molt propi de funcionari prussià! Tampoc hi ha acord entre els historiadors sobre si la frase de Littell va ser comuna entre els membres de les SS del front del Est.

Sigui com sigui, la llicència literària no deixa de ser interessant. L’autor, que repeteix la frase a diferents llocs del llibre, vol expressar-nos aquesta sensació de deure acomplert, per difícil que sigui, que experimenten els honrats SS al obeir les ordres dels seus superiors. I no és que amb això vulguin justificar-se. És, simplement, que consideren la seva feina difícil. Potser, per acomplir-la, necessitaven dosis excessives d’schnaps. Això del schnaps i les armes sembla un lloc comú: jo recordo el meu pare comentar-me com el 19 de juliol baixaven els soldats des d’el quarter del Bruc per la Diagonal i com anaven una mica de canto. ¡Si bebes, no lleves armas!

Suposo que a l’exèrcit deu ser difícil sostreure’t a aquesta afició: els meus records de la mili també estan envoltats d’un núvol d’alcohol. I del record d’un coronel, cap d’estat major, a qui la guàrdia havia de sortir a obrir-li la porta cada dia, perquè no encertava amb la clau al pany. O sigui que ja ho veieu: des d’el més gran cap fins al últim mono … tots teníem el regust a Johnny Walker. Bé, potser el coronel el tenia a Glennfidish. Ja se sap que un soldat no pot ser mai el mateix que un cap. I jo més aviat el devia tenir a tintorro navarrès de tant escurat que anava.

Un altra millora què vam fer sobre Treblinka, va ser construir la nostra cambra de gas per acomodar a 2.000 persones d’un sol cop, mentre que a Treblinka les seves 10 cambres només acceptaven 200 persones a la vegada. La forma en que seleccionàvem a les víctimes era la següent: A Auschwitz, teníem dos metges de les SS encarregats d’examinar els presoners que arribaven en els transports. Els presoners havien de caminar amb un dels metges qui prenia una ràpida decisió mentre durava la caminada. Els que eren considerats hàbils pel treball eren enviats al camp. Els demés eren expedits immediatament a la planta d’extermini. Els nens de poca edat eren invariablement exterminats ja que, per la seva edat, no eren capaços de treballar. Un altra millora que també vam fer sobre Treblinka va ser que, mentre a Treblinka les víctimes sabien gairebé sempre que anaven a ser exterminades, a Auschwitz els fèiem creure que anàvem a fer-los passar per un procés d’espollament. Naturalment, a vegades, captaven les nostres veres intencions i, aleshores, teníem problemes i dificultats per això. Molt freqüentment, les dones volien amagar els nens sota els seus vestits; però, clar, quan els descobríem els enviàvem directament al extermini. Estàvem requerits a mantenir aquests exterminis en secret, però es clar que el fum nauseabund i fastigós del cremar continu de cossos, permetien, a tota l’àrea i a la gent que vivia als entorns, saber que l’extermini estava en marxa a Auschwitz. 

Això que acabeu de llegir, no està tret del llibre de Littell i no es ficció. És un tros de la confessió que va fer Rudolf Hoess (o Höss) el dia 5 d’abril de 1946 a Nüremberg. El tinent coronel SS Hoess (no confondre amb Rudolf Hess, secretari general del partit nazi) va ser el comandant en cap del complexe Auschwitz-Birkenau des de 1940 fins a finals de 1943, encara que després hi tornaria, el 1944, per a dur a terme l’extermini dels jueus hongaresos. En acabar la guerra, l’honorable coronel, sota el nom de Franz Lang, es va fer passar per camperol, fins que el 11 de març de 1946, la policia militar britànica el va descobrir i arrestar. Va ser jutjat a Polònia i executat al mateix camp que ell havia comandat el dia 2 d’abril de 1947.

En Max el va conèixer el juliol de 1943 quan va visitar el complexe i fa referència precisament a les memòries (sinceres i lúcides, ens diu) que aquest home va escriure abans de ser executat. El retrat que ens deixa de l’individu es anodí:

“Era un oficial completamente típico de la IKL, trabajador, obstinado y limitado, carente de fantasía y de imaginación; por todo tener, tenía, en la forma de moverse y hablar, algo de aquel sabor viril, que ya se diluyó en el tiempo …” (pàg. 611)

Durant la seva estada presenciarà un procés de selecció dels que ens narrava el coronel: en consideraran aptes a 560 (un 50% més o menys). Es a dir, en el tren viatjaven 1.120 persones que havien estat avaluades en !menys d’una hora! Això vol dir 3,2 segons per persona. Quantes passes feien els metges al costat dels seus pacients? En aquest temps, es evident que molt poques. També coneixerà al tristament celebre Dr. Mengele, en aquella època responsable del camp dels gitanos.

Però tornem al nostre coronel. Höss havia nascut l’any 1900 d’una família catòlica observant; el desitj del seu pare era que arribés a ser sacerdot. Però el nostre noiet, amb 15 anys, s’allista al exercit durant la primera gran guerra i arriba a ser sergent i condecorat amb la creu de ferro. En acabar la guerra, amb 18 anys, es converteix en paramilitar a Silesia i durant dos anys estarà afiliat als Freikorps, grups ultradretans que, desencisats per la pèrdua de la guerra, atacaran socialdemòcrates i comunistes als qui fan responsables de la derrota.

S’ha parlat molt de la derrota de 1918 i la vergonya que per a molts alemanys va significar, com el caldo de cultiu del nazisme; però la veritat es que a començaments del anys 20 la majoria dels Freikorps s’havien dissolt i no sembla que gaires dels seus membres hagin passat al partit nazi (l’exepció més evident és la d’Ernst Röhm). Més aviat sembla que el partit nazi es va alimentar de sàvia nova. De joves, fills dels derrotats, que només sentien parlar del Tractat de Versailles i de les seves funestes conseqüències per a l’economia alemanya. Com en Max.

Una de les escenes més xocants del llibre de Littell és l’execució del vell Nahum ben Ibrahim.

El bon jueu caucasià es presenta davant Max i, pel que li diu, cal entendre que té més de 120 anys. Malgrat aixó, es capaç de parlar el grec regularment i de traduir-li amb facilitat del hebreu al grec, un extens pàrraf del Llibre de la Creació del Nen dels Petits Midrashim, que sap de memòria. El que li vol explicar a en Max amb aquesta traducció és què ell sap a quin lloc serà enterrat.

En Max, “ni corto ni perezoso”, agafa un soldat i el vell, i s’en va cap a la muntanya a buscar el lloc. La bellessa del paisatge no pot amagar el dramatisme de la situació, però en Max no pot menys que fixar-s’hi. El vell és qui condueix l’escamot i en Max ens descriu la vista:

Las laderas eran azules y las dominaban crestas de tonos amarillo pálido o blanquecinos; el Elbrus, blanco como un tazón de leche puesto del revés, remataba los picachos; algo más allá, el Kazbek se erguía por encima de Osetia. Era hermoso como una frase de Bach. … Las sutiles e infinitas variaciones del azul que teñía las laderas podían leerse con toda seguridad como una larga línea de música que ritmaban las crestas. (pàg. 289-290)

Però no li fan cavar al vell la seva fossa; la caven entre el soldat i en Max. Inclús Ibrahim exigeix que es cavi més fons perque, segons diu, no vol una tumba de pobre. Quan acaben de cavar i el vell ja és dins el fossar, en Max li pregunta si sap, també, on estarà la seva pròpia tomba. Al respondre-li afirmativament el vell, li pregunta que on serà. I quan el vell li respón que no li pensa dir, la reacció d’en Max es inmediata: Foc! I ja només queda tornar a tapar la fosa. Qui és el vencedor i qui és el vençut?

El cínic doctor Hohenegg ho sintetitza tot quan en Max li explica:

Mire, desde mi punto de vista, hay tres comportamientos posibles ante esta vida absurda. Primero el de las masas, hoi polloi, que, sencillamente, se niegan a ver que la vida es una guasa. No se burlan de ella, sino que trabajan, acopian, mastican, defecan, fornican, se reproducen, envejecen y mueren como bueyes uncidos al arado, de la misma forma necia en que vivieron. Así es la inmensa mayoría. Luego están los que son como yo, que saben que la vida es una guasa y tienen valor para burlarse de ella, igual que los taoístas y que ese judío suyo. Y, luego, están, y si mi diagnóstico es correcto, ése es el caso de usted, los que saben que la vida es una guasa, pero sufren. (pàg. 292).

Banalització de la vida. Si la gent viu la vida néciament, quina impòrtancia té que morin o visquin? Només els que tenen el valor de burlar-s’en poden decidir-ho. Ens està parlant el Dr. Hohenegg del super-home nietzscheià? I els que sofreixen? És la voluntat l’única característica definitivament humana?

L’argument sembla fort; el problema és la premisa: és absurda la vida? Potser hem de buscar en la resposta afirmativa a aquesta pregunta, molts dels perquès de tot el que va succeïr. Si la vida és banal, quin valor té? I, si no te valor … per a que mantenir-la? I, atenció, perquè és molt natural referir-se a la vida com un sense-sentit: Tots ho hem fet algun cop. I potser, aquesta majoria de la que ens parla en Hohenegg és la que més fermament ho creu, ignorant que, d’aquesta manera, estan obrint la porta al monstre. Només podrem evitar-ho si, nosaltres mateixos, som capaços de donar-li sentit a les nostres propies vides. El comportament gregari del ramat només té un destí: l’escorxador.

Com és posible que, a la mateixa pàtria de Kant, es pogués desenvolupar aquesta mena de pensament?

Vaig llegir Guerra i Pau per primer cop (al menys a troços) quan era al batxillerat. Algún profe ens debia obligar a fer-ho, perqué segurament a mi no s’em hagués acudit mai. Sempre he tingut al cap l’imatge de la festa dels desfasats amics del Pierre, en la que un d’ells aposta no se quants rublos a que és capaç de veure’s una ampolla sencera de rom, sentat a la finestra i amb les cames penxant sobre el vuit. Records de l’adol.lescència! A més, em sembla recordar que ho he vist en imatges: en alguna peli o serie de TV. O potser és el temps, que tot ho barreixa.

Recordo haver-la llegit en un exemplar en dos volums que tenia el pare, i del que no sé que s’en deu haver fet, perqué no l’he tornat a veure mai més. Així que ara, quan l’he volgut rellegir, m’he hagut de comprar una nova edició (barateta) de Mondadori “de bolsillo” (hahaha: 1174 pàgines).

El que m’ha sorprés, en començar a llegir, ha estat la Nota del Autor que hi ha al començament. No la recordava gens. Potser no estava en l’edició que vaig llegir de menut. La Nota en qüestió es d’un elitista absolut. Arriba a dir que no pot entendre el que pensen un centinella, un botiguer o un seminarista, com tampoc pot entendre el que pensa una vaca quan la munyen. Que ell, només pot entendre a la gent de la seva classe aristocràtica, ben educada, elegant, de gust refinat, que no ha conegut mai la pobressa. I que només pensa escriure sempre sobre ells. I dic que no ho recordava perque, sent com era als meus 16 anys, aixó hagués estat motiu suficient per deixar el llibre i no llegir-ne ni una sola línia. Quin troç de pedant, el Sr. Tolstoi! Pedant? Potser si. El que és segur és que porta a terme el seu propósit d’una forma total: els criats, els soldats i demés personatges vulgars que van apareixen a la novela, ni tant sols tenen nom. Estan només perque són necessaris per a la narració.

El temps suposso que va fent canviar les coses. En definitiva, hi ha molts autors que no ho diuen tant clarament però fan el mateix. Mireu-se en Balzac, o en Proust, o tants d’altres. La mateixa Nèmirovski (de la que he parlat en un post anterior) ho diu en les seves notes, que s’han consevat gràcies a que no va acabar la seva última novela. En una anotació, en rus, a les seves notes per a la tercera part, diu: “en general, sovint, són personatges massa ben situats”. Com ella mateixa! que era filla d’un acaudalat banquer.

Tant difícil es sortir-nos de nosaltres mateixos quan escribim? Jo mateix, no estic rebelant coses dels meus orígens quan posso aquestes notes en el meu bloc? Vosaltres, lectors, ho sabreu millor que jo. De fet, només he parlat de llibres, de concerts, d’algun retall de diari i del meu aniversari. Poca cosa, tot plegat. Però segur que tothom s’haurà fet idees sobre mi.

No ens podem amagar del que som. I, el millor, es reconeixeu. Tolstoi, pot ser un pedant, però es sincer; i cal agraïr.li la seva sinceritat.

I ara, per tornar al tema central del bloc: Qué en penseu d’en Jonathan Littell? La seva galeria de personatges potser és algo més extensa, peró a mi em sembla que fa el mateix que en Tolstoi i la Nèmirovski. Ens dona els noms d’algun personatge secundari, però els que tenen realment algún paper a la novela son o intel.lectuals o kapos nazis. I res més! Veiem circular davant dels nostres ulls metges, filòlegs, juristes, grans empresaris, compositors i, per altra banda, colonels, generals, reichsfürers, etc. Dels soldats que fan de xòfer o que són al front només en tenim que referències llunyanes o mencions necessaries per a la narració però que no ens aporten res sobre el que pensaven, el que sentien, el que feien davant de la barbarie.

En Jonathan Littell és un tolstoià !!!

Heu llegit la narració que he publicat com Obediència (I) ?

Si no ho heu fet, os prego que la llegiu abans de continuar.

Aixó que he explicat de forma novelada, és un experiment real que es va fer a l’Universitat de Yale a començaments dels seixantas dirigit pel professor Stanley Milgram. Jo no tinc tanta imaginació per a fer un conte com aquest. L’unica diferéncia es que l’Arnau no era un voluntari, sino un actor, contractat pel doctor Milgram, que feia veure que rebia les descargues elèctriques que, en realitat, no rebia; els crits i gemecs també eren grabacions.

L’estudi, obviament, no era sobre l’aprenentatge, la memòria i el castic, sino sobre l’obediència. A la única persona que s’estava estudiant era a en Bernat: fins a on era capaç d’arribar. De fet, a la gerra, els dos papers portaven la paraula MESTRE.

L’experiment, que avui probablement considerariem inmoral, es va dur a terme amb una quarantena d’homes (mascles) de tota mena d’extracció cultural: d’estudis primaris a doctorats. Les respostes del doctor eran sempre les mateixes quatre que os he posat a la narració. No hi afegia mai res, ni deia altres coses que les reproduides.

Els resultats van ser esfereïdors:

1. Cap del participants va parar abans d’arribar a 300 volts. Os heu enrampat alguna vegada a casa? Sòn 220 volts el que teniu a casa.
2. Un 65% dels participants van arribar als 450 volts i els van aplicar tres voltes consequtives.
3. No hi va haver diferencies significatives segons el nivell cultural.

Fa pensar, oi?

Però aixó no és tot. El doctor Milgram va fer estudis posteriors de seguiment i va trobar fets que gairebé semblen increïbles:

1. A Alemanya, el 85% dels participants alemanys, clar, van arribar als 450 volts.
2. No hi havia diferencies significatives entre homes i dones encara que les darreres es posaven més nervioses.
3. Si s’allunyava el doctor, les xifres disminuïen significativament i, a l’inrevés, si s’allunyava l’Alumne, les xifres creixien molt significativament.
4. El fet de fer-ho a una Universitat o en algun altre centre de menys prestigi també reduïa les xifres. La força de l’autoritat !!!

Perqué ens extranyem, doncs, de que hi hagin Max Aue’s  ?????

A en Bernat li va costar trobar el despatx del Dr. Caparrós a l’Universitat. Només havia parlat amb ell per telèfon un cop, responen un anunci del diari en que demanaven voluntaris per a un experiment científic. Naturalment, retribuït, clar; poc, però retribuït.

- Endavant! – va sentir, tot just picar a la porta del despatx.

El Dr. Caparrós es va aixecar quan entrava, com també ho va fer un altre persona que seia al davant del doctor.

- Benvingut, sóc el Dr. Caparrós. Vostè deu ser el senyor Bernat García, oi? Li agraeixo molt la seva assistència. Li presento al Sr. Arnau Bofarull que també formarà part del experiment amb vosté.

- Moltes gràcies. Encantat! - va contestar en Bernat que no havia pensat en cap moment que l’experiment s’hagués de fer en parelles.

- Segui, si-us-plau – va continuar el doctor. – Els hi explicaré una mica de que es tracta a tots dos. De fet, el senyor Bofarull també acaba d’arribar – va afegir, dirigint-se a en Bernat.

- Estem fent un estudi sobre l’aprenentatge i la memòria i sobre cóm es poden induir mitjançant el castic. Un de vostès farà, aleatòriament, de Mestre i l’altre d’Alumne. D’acord?

En Bernat va assentir amb el cap i va entreveure com l’Arnau també feia el mateix. Tots dos tenien un posat entre intrigat i perplex, escoltant les explicacions del doctor. Sense esperar cap resposta oral, el doctor va continuar:

- L’Alumne haurà de memoritzar una col.lecció de parells de paraules i el Mestre, després, li dirà una i haurà de respondre amb la seva parella. Per exemple: – va continuar, traient un foli del calaix de la taula – Veuen a la primera línia? “Tassa – Got”. Quan el Mestre digui “Tassa”, l’Alumne hauria de contestar “Got”. Com que només hi han quatre respostes possibles en tota la llista (també tenim les parelles “Plat – Got”, “Copa – Got”, “Aigua – Got”, etc. hem associat cada una d’elles a un nombre: 1, 2, 3, 4. En aquest cas “Got” és el 1, per tant l’Alumne haurà de premer la tecla “1″ que tindrà al seu davant.

A en Bernat tot allò li semblava una bajanada, però com que li pagaven per les hores que estaria allà … Va tornar a fer un gest d’aquiescència. L’Arnau va estar més expressiu:

- No sembla gens difícil! – va dir, sense gaire entusiasme.

- Molt bé, doncs. – va continuar el doctor. – Com que el tema d’estudi és l’efecte del castic en l’aprenentatge, cada cop que l’alumne falli en la seva resposta, rebrà una descarga elèctrica. Ara farem una prova, per a que tots dos siguin conscients del que estem parlant.

En Bernat es va espantar una mica, però les següents paraules del doctor el van tornar a tranquil.litzar.

- Començarem amb unes descargues de molt poc voltatge, que ara experimentaran tots dos, per anar augmentant-lo a mesura que es reprodueixin els errors. Esperem que la capacitat memorística de l’Alumne sigui suficient per a no arribar a extrems perillosos.

I, dirigint-se a en Bernat, va continuar: – Vol apropar-me les mans, si us plau?

El doctor li va posar dues pinces metàl.liques a cada mà. Les pinces estaven connectades per un cable elèctric a un aparell extrany que, al bell mig, tenia una pantalleta a on es veïa el nombre 45 en vermell. En Bernat va pensar que era com els nombres que es veuen en els ascensors, que van canviant, aprofitant sempre les mateixes línees de llum. Un cop va tenir les dues mans pinçades, el doctor va continuar:

- Ara notarà vosté una descarga de 45 volts durant dos segons.

Al acabar de dir aixó, i sense esperar la reacció d’en Bernat, va premer un pulsador que també estava conectat al extrany aparell i en Bernat va notar un fortíssim pessigolleig per tot el seu cos que el va fer saltar de la cadira. La sensació va ser força desagradable i, mentre es tornava a sentar, va demanar disculpes pel salt que havia fet.

- No es preocupi, és una reacció normal – va dir el doctor. I, traient-li les pinces, va continuar:

- Ara probarem amb vosté, Sr. Bofarull.

I es va tornar a repetir una escena similar, amb l’Arnau de protagonista. En acabar, l’Arnau, que semblava més extrovertit que en Bernat, va preguntar:

- Quantes vegades ho farem aixó?

- Totes les que calguin, – va contestar el doctor – fins que no es cometin errors en les respostes. Hi ha una cosa més que han de saber: la tensió de l’electricitat anirà augmentant a mesura que es repeteixin els errors. Ja hem calculat que no podem sobrepassar els 450 volts perqué, aleshores, la descarga seria mortal. Però si que tenim previst arribar fins aquest voltatge. Estan tots dos d’acord?

En Bernat es va mirar l’Arnau amb un gest dubitatiu. L’Arnau semblava pensatiu i, abans de mostrar la seva conformitat, va preguntar al Dr. Caparrós:

- Però, una descarga de 450 volts deu fer molt de mal, oi?

- Sí, indubtablement – va contestar el doctor. – Tingui en compte que és deu vegades més que la sensació que han sentit vostés ara mateix. Seria una forta fuetada, però esperem no haver d’arribar-hi.

- Per la meva part, d’acord – va dir l’Arnau. – Quan comencem?

En Bernat també va dir que estava d’acord i, aleshores, el doctor va mostrar una gerra on hi havien dos papers doblegats, demanant-los que n’agafessin un cadascún. A en Bernat li va tocar el paper de Mestre. Va sentir un alleujament de la tensió: al menys no hauria de patir les descàrregues si s’equivocava. El doctor Caparrós va endur-se l’Arnau a una petita sala contigua que estava separada del despatx per una vidrera. En Bernat va veure com el doctor sentava l’Arnau en una còmoda cadira amb braços, de cara al despatx, li feïa treure’s la camisa i li pinçava uns electròdes als dos costats del pit. Va aplicar una crema en els punts de contacte amb la pell. En Bernat, malgrat ser a l’altre costat va sentir com el doctor li deïa a l’Arnau:

- La crema serveix per a que no es cremi la pell, si la descarga arriba a ser molt forta.

Després va colocar devant de l’Arnau un teclat amb quatre tecles grosses amb els nombres 1, 2, 3 i 4, també molt grans, i en lletres més petites, enganxat amb un paper i cel.lo, una paraula, que en Bernat no podia llegir des d’on estava, però que debia ser la resposta tal com els havia explicat el doctor uns minuts abans.

Quan el doctor Caparrós va tornar al despatx, a en Bernat li feïa l’impressió d’estar veïent una execució a la cadira elèctrica. Sense dir res, el doctor el va fer seure davant d’una taula auxiliar en la que només es veïa un pulsador, semblant al que havia fet servir poc abans el doctor per a fer-los la demostració de la descàrrega. Li va posar al devant el foli amb els parells de paraules i li va dir.

- Ara hem d’esperar uns minuts per a que el Sr. Bofarull aprengui els parells de paraules. Mentrestant li donaré unes quantes instruccions. En primer lloc, vosté ha de seguir exactament l’ordre que hi ha al full que té al devant. Com veurà hi han moltíssims parells, però es posible que arribi fins al final. En aquest cas, haurà de tornar al començament, per tornar a repetir tot el cecle, totes les vegades que faci falta, fins a obtenir un resultat satisfactori. Entessos?

Sense esperar resposta per part d’en Bernat, el doctor va seguir:

- Ell no ens pot sentir, perque els vidres estan insonoritzats, per tant haurà de dir les paraules per aquest micro – i dient aixó, li va posar un micro al davant. Aleshores, mostrant-li el polsador, va continuar:

- Aquí té també el polsador per premer quan el Sr. Bofarull s’equivoqui. La máquina ja està programada i anirà augmentant automàticament la tensió de la corrent a cada polsació.

Després d’una hora i mitja de preguntes i respostes, la pantalleta mostrava el nombre 425. En Bernat suava cada cop que havia de fer una nova pregunta, perquè estava veïent l’Arnau, fet un nyap, devant seu. L’Arnau babeixava, tenia els ulls gairebé fora de les òrbites i els seus braços mostraven una rigideç absolutament inusual, els punys estaven tant aferriçats que s’havia fet sang a les palmes de les mans; ja no tocava les tecles amb el dit sino que ho feïa amb el puny tancat, però es notava que les tocava gairebé sense pensar, només desitjant encertar-la per evitar una nova sotragada, cada cop més brutal que l’anterior.

L’Arnau havia tornat a equivocar-se. En Bernat va mirar cap al Dr. Caparrós. Sense preguntar res, li estava demanant si calia continuar amb aquella salvatjada.

- Vosté no té cap altra alternativa. Ha de continuar – li va dir el doctor.

I en Bernat, obedient, va premer el pulsador. El crit va ser esgarrifós; el doctor i ell sentien el que passava al quartet del costat a través d’uns altaveus. L’Arnau es va posar rigid com una viga durant una fracció de temps, mentre xisclava com no os podeu imaginar. Després va caure sobre el seïent, el cap desllorigat, tremolós, les seves cames colpejaven amb furia la paret que tenia devant seu, els braços trontollaven descontrolats a dreta i esquerra, els gemecs i la respiració semblaven les d’un moribund. Ja feïa varies pulsacions que l’Arnau s’havia orinat a sobre, però aquesta vegada ho va fer amb tota la intensitat, mentre el cap li queïa de costat com si fos mort. Tenia els ulls tancats, aquest cop. I aixó evitava que en Bernat encara es posés mes nerviós, perquè els ulls era el que més l’afectava.

En Bernat, en veure que l’indicador de la maquineta senyalava 450, que era el màxim que havia dit el doctor, li va preguntar

- Doctor, ja hem arribat al màxim. Cal que ho deixem?

- Si us plau, continui – va ser la seva lacònica resposta.

Després de dos encerts de l’Arnau que li van permetre recomposar-se una mica, dintre del seu deplorable estat, va tornar una equivocació. En Bernat implorava sense paraules al doctor per a que posés fi a alló, però el doctor va dir amb tranquil.litat:

- És absolutament essencial que continui.

I es va repetir l’escena. Aquest cop, l’Arnau es va inclinar endavant, i el seu cap va colpejar quatre o cinq cops seguits el vidre amb molta força. Es va fer un trau al cap del que sortia sang en abundancia que li regalimava per la cara, tapant-li un ull i entrant després per la boca una part. La seva respiració, entre gemecs, era agitada, i, ara, la tremolor del cos no parava sino que s’anava fent cada cop més intensa. Les patades a la vidriera retronaven en el cervell del Bernat com trons en dia de tempesta. Va deixar el polsador sobre la taula.

- No puc més. Hem de parar aixó.

- L’experiment requereix que continuï – va respondre el doctor.

I en Bernat va tornar agafar el polsador.

Pensava estar uns quants dies sense escriure per aquí (tinc força feina), però el diari d’avui m’obliga a fer un petit comentari. http://www.elpais.com/articulo/reportajes/respuesta/evitaba/muerte/elpepusocdmg/20080210elpdmgrep_1/Tes

Un honorable professor de matemàtiques (a ón pot conduïr l’excés d’abstracció?) conegut com Duch (podria ser el meu veï), de nom Kang Kek Ieu i de nacionalitat camboïana, concedeix una entrevista a un periodista (Valerio Pellizzari). Els seus mérits per a aquest honor, son el haver exterminat a uns 17.000 intel.lectuals camboïans durant el govern dels kmer vermells a la segona meïtat dels 70’s.

És un Max de carn i ossos. Amb la diferéncia que aquest segurament pagarà pels seus crims, ja que està detingut por la ONU en espera de judici.

De totes maneres, el Sr. Ieu (no confondre amb Herr Aue) mostra un cert grau de penediment. Bé, potser penediment no sigui exacte. És més aviat un cert grau de reconeixement de que el que va fer no està bé. Però, fet està. I, a més, intenta justificar el seu procedir dient-nos que el règim tenia segrestada la seva familia i que ell ja havia dir que no li convencien els métodes de l’oficina 13 i de l’escola Tuol Sleng (els centres de tortura i extermini que va dirigir). Herr Aue no es permet cap d’aquestes “debilitats”.

Trenta anys després d’acabada la Guerra Mundial es torna a repetir la tragedia. En aquella ocassió no es va arribar a jutjar a tots els responsables. Ara potser si (o no? no ho sabem del cert). El que no sabem, és si en aquella ocassió vam deixar passar certes foteses perque, a fi de comptes, es tractava de europeus civilitzats; i ara no ho fem perque son asiàtics incults. Fins a aquest punt podria arribar el nostre grau d’etnocentrisme.

I, el que es més preocupant, encara no tenim cap sistema que eviti la repetició de la tragedia. Que lluny que estem encara de La Pau Perpetua (Kant dixit) !!

P.S.

Camden Market R.I.P. Quina llàstima!

Avui és el meu aniversari. Un any més o un any menys? Potser arribats a aquest punt, és un any menys. Tampoc em preocupa, no vull viure eternament. Seria lamentable: m’imagineu amb dos-cents anys? Quina piltrafa! (Apuntar a l’agenda: tornar a rellegir això dins de vint anys).

Al menys, jo no tinc Erínies (Euménides, Benevoles) que em persegueixin. No les tinc? (He d’apuntar aquesta pregunta a la meva agenda, cal reflexionar-hi, però no avui).

Quants en deu haver fet en Max? 95? Deu ser viu? La mare d’Irène Némirovsky va morir als 102 anys. Podien haver estat amants. (Agenda: on vivien en Max i la mare de l’Irène?).

He de fer la llista dels amics i familiars que espero que em truquin. (Esborrar de l’agenda els amics de la llista que no m’hagin trucat; els familiars, no; no deixaran de ser-ho encara que no m’hagin trucat).  

I encara tant per (re)-llegir. (Apuntar a l’agenda: Amerika, Guerra i Pau, Suite francesa, profunditzar en el Boris Abramovich Rozenfel’d, …    en Descartes també?).  

El dilluns he de tornar dos llibres a la biblioteca. (Agenda: demanar pròrroga, segur que no els haurà demanat ningú, son tant raros!!).

L’agenda em diu que demà es cap de setmana. Ho celebrarem. L’aniversari, vull dir. (Pot mentir una agenda?).

L’agenda per la propera setmana es difícil: feines desestructurades. I encara no tinc les biografies de Friedrich Gottlob Hanke i Friedrich Daniel Behn. Quines preocupacions més absurdes!! Potser en Max sabia qui eren. No ho crec: era jurista. Que pot saber de matemàtiques un jurista?

P.S.

Les agendes mesuren el temps? El temps mesura la vida? No serà més aviat que la vida mesura el temps? …

Ens parla en Max:

Debo indicar que asistía con regularidad a las ejecuciones; nadie me lo exigía, asistía por voluntad propia. No disparaba, pero estudiaba a los hombres que disparaban … Yo debía de ser como ellos. Tenía el presentimiento de que, al imponerme tan lamentable espactáculo, no pretendía limar el escándalo, la sensación insoslayable de una transgresión, de una violación monstruosa del Bien y del Mal, sino que más bien sucedía que aquella sensación de escándalo se iba limando sola y era cierto que uno se acostumbraba, que, a la larga, ya no sentía casi nada; así que lo que yo intentaba recobrar desesperadamente, aunque en vano, era ese impacto inicial, esa impresión de una ruptura, de una conmoción infinita de todo mi ser; en vez de eso, no notaba ya sino una excitación taciturna y angustiosa, cada vez más breve, ácida, mezclada con la fiebre y con los síntomas físicos que padecía; y de esta forma, despacio, sin darme cuenta del todo, me hundía en el barro mientras buscaba la luz. (Pàg. 186)

Sensacions! Terrible.

Aue vol recuperar la profonda conmoció que li va provocar el primer assassinat. Planteixament retorçat. Assassinar un desconegut sense motiu, pot provocar una sensació de benestar? I, si no és així, quina és la mena de sensació que provoca? Sentir-se superior, amo i senyor de cossos i vides? En un altre lloc del llibre, un dels personatges, el doctor Hohenegg, ens parla de la mort. Ens diu que qui viu més intensament la mort no és l’assassinat sino l’assassí, “porque sólo él puede divisar las dos partes. El moribundo sólo está padeciendo algo confuso, más o menos breve, más o menos brutal, pero que, en cualquier caso, nunca podrá aprehender su conciencia” (pàg 194). Trivialitat de la mort, relevància del matar.

I la consciència, que ha aprés la mort, busca retrobar-se en ella. La necessita per continuar essent consciència. Inmanència de la mort en el sobrevivent. És clar que la mort, per qui es mor, no significa res. Peró, es igual d’evident que la mort ha de provocar la necessitat de repetició en el sobrevivent? Buscant un impacte, un shock, que no consegueix igualar com la primera vegada. No estem parlant d’un assassí en serie com els de les películes americanes. Parlem simplement d’una persona que, profondament tocada per una sensació, busca que aquesta es repeteixi. L’assassí en serie es un transgresor i sap que la justícia el perseguirà. El nostre Max no ho és: només está complint les lleis del seu païs. Per crues que siguin.

Sensacions!

Max no és un tarat. Hi ha moments en que es revela contra la crueltat injustificada. Vegeu l’episodi amb l’oficial Turek (pàgs. 250-251), antisemita visceral, rebentant caps jueus amb una pala. Perqué, doncs, experimenta aquesta mena de sensacions? I perqué vol reproduir-les? Os heu preguntat algún cop que succeïria si fosiu botxins? Legalment.

Sensacions! Terrible

Hem penjat una nova pàgina anomenada Instults i Art. Dins hi podreu veure com una cosa tant quotidiana com són les paraules malsonants poden suposar una veritable recerca d’originalitat.

Per accedir-hi només heu de fer click a la dreta, allà diu “Insults i Art“.