La classe d´avui m´ha deixat el cap ple de preguntes. El tema era la Teoria de la Complexitat i han vingut a dir el que ja deia Kant el 1783 i llavors reprendria Sartre  els anys 60. Que estem condemnats a decidir sense saber-ne. Ha dit que havíem de gestionar la contingència. Podem? Si hem estat llançats al món (Heidegger), si  els éssers humans som éssers començats que no coneixem ni l´inici ni el final de la pel·lícula que creiem protagonitzar…. si ser contingent és estar fermats al misteri… podem?.

Com diu  Peter Senge la realitat no es conceb avui ja  com una màquina que es pot entendre des de fòra, preveure i planficar,  sinó com un sistema de relacions que s’autoorganitza constantment. En aquest vídeo de Kevin Kelly sobre el món que ve compara internet (la major màquina que mai ha existit) a un organisme viu (encara sense consciència):

Pens que els reptes pendents de les  societats multiidentitàries  són:

• La fragilitat democràtica.
• La dificultat per construir la identitat (la liquiditat de què parla Bauman).
• El perill de l´augment de la desigualtat social, que arrela en l’escletxa digital (Castells).

I la pregunta que més ens hauria de cremar:  com afrontar la complexitat des de l’escola?.

• Presentant els continguts de forma global, tot superant la separació disciplinar que resta capacitat d´analitzar els problemes en la seva complexitat. (Morin)
• Ensenyant a reconèixer als alumnes l’error i la il·lusió que s´amaga darrera el coneixement (Morin). Les múltiples perspectives per analitzar una situació. A aprendre a argumentar, justificar i pensar.
• Però també afrontar la incertesa de l´acció que porta a la desmobilització.
• Construint una ètica compartida a l´aula.
• Gestionant el coneixement a través d´una organització que obri els espais i el temps (horaris) Coneixement distribuït i compartit.

Edgar Morin diu que en la escuela se tendría que enseñar a afrontar los riesgos, lo inesperado, lo incierto…. Es necesario aprender a navegar en un océano de incertidumbres a través de archipiélagos de certeza.

La desvergonya

Aquests dies Esperanza Aguirre i altres polítics del PP ens tenen perplexos amb les seves propostes… sembla  que els problemes de les aules s’arreglen amb una sèrie de mesures pràctiques: que si posar una tarima, que si tractar als mestres de vostè….

Desesperats seguidors del  buit populisme de Sarkozy, amb la seva desvergonya no només desvirtuen la política sinó que menyspreen la ciència i el coneixement sobre com s’aprèn i com ensenyar que investigadors honestos han adquirit amb anys d’esforços i dedicació. Desprecien les conclusions d’estudis internacionals com l’informe McKinsey de l´OCDE sobre quins són els millors sistemes educatius.  I ignoren la feina diària i la saviesa dels mestres que saben que l’autoritat no s’imposa sinó que   la donen els alumnes quan  el mestre els reconeix com a persones i no els resumeix en un detall com el cotxe de son pare o el CI.

Com tenir autoritat?.

A la següent presentació s’han  recopilat diverses propostes sobre els factors que contribueixen a una bona gestió de l’autoritat a l’aula:

Luther king, Pete Seeger, Rosa Parks

La Highlander Folk School era una red de escuelas de adultos creada el año 1931 en los estados del sur de EEUU  (Tennessee, Georgia, Alabama) con el objetivo de alfabetizar trabajadores parados de las minas, fábricas agrícolas y forestales, a partir del análisis de los problemas comunitarios. Las clases se impartían a través de talleres que duraban entre 2 días y 8 semanas y estaban compartidas con líderes de organizaciones sociales y civiles.

Rápidamente la escuela adquirió prestigio porque muchos de ellos fueron líderes de organizaciones sociales y obreras a finales de los años 30.

El proceso para analizar los problemas era tan importante como las soluciones. Los alumnos planificaban como llevar a término lo que había aprendido en su comunidad. No había cursos, exámenes o niveles.

A partir de 1953 se impartieron otros tallers sobre la segregaciónd de alumnos blancos y negros en las escuelas, hecho que coincidió con la emergencia un año después del movimiento por los Derechos Civiles en el sur. En los talleres participaban centenares de activistas como Rosa Parks y Luther King, y un grupo de músicos (Highlander musicians) entre los que se encontraba Pete Seeger, que enseñaban a leer a través de canciones (freedom songs) como We shall overcome. Así Highlander se convirtió en el centro del movimiento por los Derechos Civiles.

Letra aquí

Highlander tenía enemigos y defensores extremos. Defensores: Eleanor Roosevelt, Reinhold Niebuhr, líderes sindicales, grupos sociales. Enemigos: dirigentes políticos, industriales, grupos patriotas radicales y periodistas. Cuanta más importancia adquiría en la lucha por la justicia racial, más ataques recibía de los blancos segregacionistas que la acusaban de ESCUELA DE ENTRENAMIENTO DE COMUNISTAS.

A partir de una investigación estatal, el estado de Tennesse cerró y confiscó las propiedades de la Highlander el 1962.

El 1972 se refundó bajo el nombre de Highlander Research and Education Center, con el mismo objetivo de educar líderes rurales e industriales para un nuevo orden social.

En català:

L’objectiu era alfabetitzar treballadors aturats de les mines, fàbriques agrícoles i forestals, a partir de l’anàlisi de problemes comunitaris. Les classes es feien amb tallers que duraven entre 2 dies i 8 setmanes i eren compartits pels mestres amb líders d’organitzacions socials i civils.

Ràpidament l’escola va guanyar prestigi perquè molts d’ells van esdevenir líders d’organitzacions socials i obreres al final dels anys 30.

El procés per analitzar els problemes era tan important com les solucions. Els alumnes planificaven com portar a terme el que havien après a la seva comunitat. No hi havia cursos, examens o nivells.

A partir del 1953 es van  impartir tallers sobre la segregació d’alumnes blancs i negres a les escoles, fet que va coincidir amb l’emergència un any després del moviment pels Drets Civils al sud. Als tallers hi participaven centenars d’activistes blancs i negres, com Rosa Parks i Luther King, i un grup de músics (Highlander musicians) entre els que hi havia Pete Seeger, que ensenyaven a llegir a través de cançons (freedom songs) com We shall overcome. Així Highlander va ser el centre del moviment pels Drets Civils.

Highlander tenia enemics i defensors extrems. Defensors: Eleanor Roosevelt, Reinhold Niebuhr, líders sindicals, grups socials. Enemics: dirigents polítics, industrials, grups patriotes radicals i periodistes. Com més importància adquiria  en la lluita per la justícia racial, més atacs rebia dels blancs segregacionistes que l’acusaven d’ESCOLA D’ENTRENAMENT DE COMUNISTES.

A partir d´una investigació estatal, l’estat de Tennesses va tancar i confiscar les propietats de la Highlander el 1962.

El 1972 es va refundar amb el nom de Highlander Research and Education Center amb el mateix objectiu d’educar líders rurals i industrials per un nou ordre social.

A vegades els oblid. Els fillets valents, els competents, els que s’envesten a la vida. Els que no tenen res i ho valen tot. Els d’allà baix, emprats i abandonats, seràn l’aigua que amararà la terra eixorca del nord ric i satisfet.

Tenir-los presents no és només un deure ètic, és l’única esperança de tenir futur.

Roger Bartra ho expressa millor al llibret  (25 pàgines):

Culturas líquidas en la tierra baldía, que es pot demanar al CCCB (Barcelona).

Roger Bartra ve a dir que  el nord ha esdevingut com una  terra eixorca ( T.S.Eliot), d’ençà que la modernitat ha acabat i s’han deixat de compartir codis ètics comuns. I que l´únic que  pot adobar la terra eixorca és l’aigua fresca que prové de la immigració.

Un llibret preciós.

Vídeo vist al twitter de Jordi Adell.

El projecte 1:1 (un alumne, un ordinador) que ha proposat el Departament  coincidirà amb la implantació de les competències bàsiques als centres. Ambdues propostes,  esperades durant anys, desperten expectatives i preguntes:

Si el punt clau per assegurar-ne la implantació  i evitar els errors del passat (LOGSE) és la formació, com serà, tractarà sobre metodologia competencial?

Segons afirma el Departament a la wiki creada pel projecte llibre 1:1, la formació tractarà sobre l’operativa del llibre digital que el centre hagi escollit (Santillana o DIGITAL-TEXT) la PDI, com fer l’avaluació i la metodologia pedagògica… com enfocar les classes.

Quant de temps durarà la formació?

Cita textual: unes 4 hores són suficients per a cobrir l’objectiu de donar autonomia al docent per a fer les classes.

Suposam que és un error o una broma perquè en cas contrari es tractaria de pura ignorància. Qui cregui que el docent és autònom amb una formació de 4 hores o bé no sap quins coneixements TIC manegen els docents (gràcies als plans d’estudi que han eliminat els continguts TIC. Article Jordi Adell, punt 7) o  no sap quines implicacions metodològiques tenen les competències, o bé ho sap i ho vol ignorar:

• Que els mestres han de saber formular preguntes i contextualitzar-les (no als llibres, sinó al món real, a la societat) per fer pensar i crear quelcom nou.
  
• Que els mestres han de moure’s per la xarxa sense perdre’s. Que han d’ensenyar a cercar, mesclar, organtizar informació i crear productes propis en diferents formats, entre ells l’audiovisual.
  
• Que han de saber transformar els continguts en tasques.
  
• Que les seqüències didàctiques no poden consistir en CONTINGUTS-EXERCICIS-EXAMEN, sinó en PROBLEMES-PLANIFICACIÓ-RECERCA-TRANSFORMACIÓ-JUDICI ÈTIC-APLICACIÓ.
  
• Que avaluar no és posar creus, ni que siguin digitals, sinó ensenyar a l’alumne a autoregular-se.
  
• Que han de saber aplicar  el treball cooperatiu, les Webquests, les caceres, els projectes, l´ABP….
  

Algú creu que en 4 hores això s’aprèn?

Serà que s’han previst altres vies de formació no declarades?. Com que resulta estrany creure que  el Departament no sap quines implicacions metodològiques té ensenyar per competències,  hem de pensar que ho saben i no en volen fer cas. Per què?.

Perquè han arribat doblers de Madrid? (Zapatero se lanza a la digitalización….). Per l’acord amb Microsoft? Perquè comparteixen l’opinió del sector editorial segons la qual el sector editorial está mucho más preparado que el sistema educativo, que está en la prehistoria digital?. (El País, propietari a través de PRISA de Santillana).

Per què no hi ha doblers per formar els mestres?.

Si no es formaran els mestres, podran accedir al pla i emprar els materials propis enlloc dels de les editorials?. Vegeu aquí la resposta. (Wiki del Departament)

La tradició d’afavorir el doblatge perviu a l’estat espanyol d’ençà que al 1.941 el govern de Franco va promulgar una llei de defensa de l’idioma a la producció cinematogràfica, basada en una similar de Mussolini. El propòsit de la llei era, a més d’imposar un sistema lingüístic unificador, propiciar una censura de control de la producció i la projecció. Ara, el conseller Tresserras vol equiparar justament la oferta als cinemes 50% en català i 50% en espanyol, per a que cadascú pugui triar lliurement l’idioma. Aquest gest, encertat i just al meu entendre, s’ha de completar amb el canvi del doblatge per la versió original subtitulada a fí de tractar el setè art d’una manera fidel al contingut dels cineastes. L’arrelada mala costum social i altres aspectes polítics faràn d’aquesta una dura lluita per aconseguir la correcció necessària als cinemes.

SLUMDOG MILLIONAIRE m’ha impressionat.

Perquè ve a dir: el món és un lloc perillós, l’home és un llop per a l´home. Si no et salves ningú et salva. Davant la duresa del món  hi queden dos camins: fer-se fort i tancar-se dins el petit cercle familiar: l’amor, la tendresa, la gent de sempre. Una tendresa que amaga la por. Amaga la violència rebuda i la tristesa. L’altre és vist com algú davant qui s´ha de desconfiar.

Tancar-se en el meu petit territori, la meva casa, les meves possessions, tanca la ment i l’empetiteix. Descentrar-se per trobar l’altre, dialogar i afrontar les diferències, l’obre i crea una societat més complexa i plural.

Quan el món es perceb com a perillós  els fills són educats en la desconfiança i la violència. Fillet meu, al pati, si te peguen, pega més fort. I es defensa que ni l’escola ni la societat són responsables d´educar, sinó la família. I per tant, si un fillet té problemes me’n rento  les mans.

Aquí, l´opinió de Salman Rushdie sobre la pel·lícula.

Des del meu punt de vista, la religió i la ciència sempre seran antítesis fins que una cedeixi a l’altre. Molts opinen que la ciència és la veritat, la realitat, i la defensen dient que és absurd pensar que un “tiu” s’avorria i va començar a fer figuretes. Però això és una declaració absurda i infantil, sense cap mena de profunditat. La religió no és un Deu que ha creat el tot, la religió es basa en moltes coses, així com que hi ha més d’ una religió, cosa que a vegades la gent oblida centrant-se només en la catòlica o cristiana.

Com he dit abans, la ciència i la religió són contradictòries, però això no vol dir que tinguin que anar per separat. Un científic pot creure en la ciència i alhora en la religió tenint fe en que un Deu o líder espiritual ha creat primer tota aquella ciència.

Així doncs, jo crec que, resumint, la religió i la ciència són combinables si la persona mostra tolerància i respecte.

P.N

Gràcies Pepe per ser com eres, un actor còmic formidable i una persona entranyable i humanista.

La constatació d’un naufragi col·lectiu. De la incapacitat dels mestres per girar la realitat, per atorgar poder als estudiants, per reconèixe’ls.  Per dir-lis qui són. De la incapacitat per mirar-los i buscar els per quès i els somnis. Per entusiasmar.

De les reunions sense sentit en les que s’acaba parlant de la cafetera o de l’embaràs, de les sessions d’avaluació on no es valora res, dels prejudicis…. de la manca d´iniciatives per transformar la forma d´ensenyar, cadascú tancat en el seu bocí de realitat. De la manca d’il·lusió per fer les coses d’una altra manera…. De la soletat d´un mestre que estima el que fa.

Un avís al futur. La manca de cohesió social és la incapacitat d’establir ponts, de reconèixer a l´altre i donar-li la paraula, l’espai i el poder.

Guida.

Les recents proves a 6è de primària de la Comunitat de Madrid han brindat una prova més de què és un error identificar immigració i fracàs escolar. Segons el diari El País (11/12/08):

11 colegios públicos y concertados con más del 50% de alumnos inmigrantes obtuvieron notas superiores a la media y un alto porcentaje de aprobados, sobre todo en matemáticas.

Al següent enllaç es veuen les darrers dades sobre fracàs escolar al nostre país.

Isaac Mao ha publicat un article sobre l’esperit de la web 2.0 on ve a dir que com menys comparteixes menys poder tens.

Si un fa un repàs dels moodles dels IES catalans es trobarà que un 95% dels materials elaborats pels professors estan sota la clau d’un moodle tancat a l’excés exterior. Per què?. Tots hem sentit  professors que deien: “amb la feinada que m’ha duit, no vull que els altres se’n puguin aprofitar“…. “si és una intranet sí, si no no“, “no me fa gràcia que altres emprin la feina que he fet“, “no vull veure circular els MEUS materials“…..

És que ells no han aprofitat mai la feina dels altres? és que mai han contruit sobre el que altres han pensat?, de què tenen por?. No serà aquesta prudència allò que els sociòlegs anomenen idiotesa moral? (si tothom ho fa jo ho faig, però si soc l´únic hi perdo).

En un món que s’està transformant en una gran ment social, quin sentit té guardar-se el que un sap?. Quin sentit té seguir ancorats en un món que ja ha mort?.

Hauria pogut ser interessant, però l’excessiu nombre de participants i la poca consistència d’alguns li va llevar profunditat i agilitat.  Açò es va veure en dues línies d’opinió, que em van deixar en la més profunda perplexitat.

1. La del moderador Josep Cuní, empenyat en defensar l’impacte de la immigració sobre la baixa qualitat del sistema educatiu, una opinió que els experts fa temps que han desqualificat. Vegeu l’article on es demostra que La Rioja, capdavantera en els informes PISA té una presència d’immigrants a les aules (15,1%) superior a la de Catalunya (13%) i tot i així els seus resultats són millors. Es va desviar així el debat de les causes vertaderes del problema.  I ademés, si tant li preocupen al Cuní els immigrants, per què no hi havia cap representant d’aquests col·lectius?
   
2. La d’un representant d’un sindicat (Xavier Massó, ASPEC), que va gosar dir que l’objectiu principal de l’educació és transmetre coneixements. Sort que Jaume Cela, Sarramona i Maragall van dir allò de què no som al segle XIX i que al segle XXI es considera com a prioritari formar ciutadans: formar i educar.

Veure vídeos sobre les discusions que hi va haver entorn a:

• Presentació: surten ben preparats?
• Opinió sobre el repartiment de la immigració
• Aspectes a potenciar
• La qualitat del professorat
• Conclusió: la dedicació del professorat

Resum de l’article de Moisés Naím (El País, 19/10/2008/) on ve a dir que no basta la injecció de recursos econòmics per millorar els sistemes educatius però tampoc proposa cap solució.

• Entre 1980 i 2005, la despesa pública per estudiant de primària i secundària als EUA ha augmentat un 73%, i així i tot no han millorat els indicadors de qualitat.
• Entre 2000 i 2006, tot i l’augment de despeses hi ha hagut retrocessos en capacitat lectora a: Espanya, Japó, Noruega, Itàlia, França i Rússia i en matemàtiques a França, Japó i Bèlgica.
• Paradoxalment, l’educació s’ofereix com la solució a tots els problemes, però….
• Ninú sap què fer: més ordinadors a les aules?, millors sous?, millorar la ràtio?, augmentar incentius?…..
• Singapur, un dels països més ben situats, és un dels que menys gasten en educació primària.

No és cert que ningú sap què fer. Certs països han millorat (Finlàndia i Corea i del Sud) i  aporten algunes pistes de les que es pot aprendre molt.

El passat 11/10/2008 Fernando Savater (LA EDUCACIÓN IRREMEDIABLE) exposava el debat que hi ha actualment a França sobre si la llibertat i la igualtat són prioritats incompatibles en l’educació. La llibertat d’elecció de centres dels pares (o dels mestres) no deriva en un sistema educatiu més desigual, on els fills de pares conscienciats van a les millors escoles?.

De pas, es queixava (amb raó) del fet que aquí el debat sobre l’educació sigui tan esquifit (on l’educació només interessa si mou vots, com l’Educació per la ciutadania, i les llengües…. ¿serà possible que sigui justament el Savater, un dels promotors del MANIFEST per defensar el castellà qui critiqui la manipulació política del debat educatiu?).

Tret d’aquest punt, l’exposició sobre el debat entre llibertat i igualtat és prou interessant. I ho argumentava recomanant alguns llibres, entre ells Mal d’escola, escrit per Daniel Pennac, a qui Página 2 va fer

una entrevista preciosa

que podeu veure clicant a la imatge:

Vídeo entrevista a Pennac

La RED IRES ha impulsat la difusió del manifest NO ES VERDAD per demanar la revalorització de la tasca educativa docent.

Amb els següents arguments:

• No es verdad que predomine un modelo permisivo diferente al tradicional …. la cultura escolar sigue basándose en la transmisión directa de contenidos inconexos, desfasados e irrelevantes, en el aprendizaje mecánico y repetitivo,….No es verdad que LOGSE= todo vale porque la LOGSE nunca llegó a penetrar en las aulas.
• No es verdad que hayan bajado los niveles de exigencia. Cada vez hay más libros de texto y más contenidos y los estudiantes fracasan por un modelo anclado en el pasado. No es verdad que haya influído la incorporación de los inmigrantes.
• No es verdad que los alumnos/as sean peores que los de antes. Son diferentes y ocultarlo es una irresponsabilidad que les deja en manos del mercado: víctimas y productos del consumo (periodismo sensacionalista)…. esto evidencia el abismo entre sociedad  y escuela.
  
• No es verdad que los docentes españoles tengan un exceso de formación pedagógica y un déficit de formación en contenidos. Formación no vinculada a la pràctica. Cinco años de contenidos y unos meses de pedagogía.
• La escuela y la universidad necesitan un cambio. El cambio no puede venir de la aplicación de modelos neotecnológicos y empresariales de planificación y control de calidad, como es el caso de la implantación de incentivos salariales vinculados al rendimiento académico del alumnado. Y proposa uns principis generals lligats a la filosofia de l´Escola Nova.
  

Estic d’acord en els 4 primers punts. És necessari difondre’ls  entre els professionals dels mitjans i la comunitat educativa per desentrellar estereotips, per deixar les coses clares. Però no signaré el manifest per dos motius:

1. No compartesc el darrer punt per la referència que fa a la LEC. És cert que les mesures de la LEC no són suficients per al  canvi però no crec que el que proposa la LEC respongui a un model empresarial de planificació sinó a la necessitat de donar eines per tal d’afavorir el treball docent de qualitat i minvar la irresponsabilitat.
2. Les propostes del cinquè punt no es corresponen amb el nivell de concreció i fondària d’anàlisi dels quatre punts anteriors. Un anàlisi tan bo fa esperar unes propostes més agosarades.
3. No estic segura de que alguns periodistes no puguin malinterpretar les intencions del manifest i confondre’l amb les opinions (ja aparegudes) entorn als resultats PISA en el sentit de: NO ÉS VERITAT QUE ESPANYA VAGI MALAMENT EN EDUCACIÓ, no hem de ser alarmistes amb els PISA. No és la intenció del manifest, però alguns se’n podrien aprofitar i llavors estaríem perduts… aquí no passa res, aquí no hi ha problemes.  I tot seguiria igual.

Cada vegada que es publica un informe sobre la qualitat del sistema educatiu (el PISA, ara l’Informe de la Fundació Bofill) s’arma un rebombori d’opinions enfrontades. Molts creuen tenir la clau del fracàs del sistema a Catalunya. Per uns són els immigrants. Per altres, les polítiques educatives. Pocs llegeixen els informes.

Són els immigrants la clau?. Té Catalunya més baixos resultats per mor de la pressió dels nouvinguts? . Un article aparegut el 14/9/08 a EL PAÍS inclou una taula que mostra com La Rioja, (capdaventara de l’informe PISA)  és la comunitat amb més alumnes estrangers no universitaris (un 15,1%), mentre Catalunya (a la cua del PISA) en té el 12,4%. La mitjana del país està en un 9,4%….. Quina és idò la clau?

Les polítiques educatives? Segons el sindicat ASPEPC-SPS (cita textual en cursiva): La vaga del novembre està justificada perquè …. los docentes de este país estamos hartos de pseudoteorías pedagógicas, anacrónicas y ramplonas, cuya aplicación en forma de leyes ha maniatado de pies y manos a la red pública mientras auspiciaba explícitamente que la privada concertada las sortease con la complicidad tácita de la propia Administración.

La carta és una resposta a  LA VANGUARDIA del 18/9/09 on s’exposava la disconformitat amb una vaga que protesta de forma corporativista davant una llei que proposa l’avaluació externa i una gestió directiva més eficient dels centres docents.

La Vanguardia defensa la llei per dos motius. El sindicat la critica (i proposa la vaga) però no argumenta. No exposa els per quès de la seva oposició a la llei,  sinó el rebuig a les polítiques educatives del govern -sense concretar cap altra causa que els canvis continuats en la legislació-.

No mereix el tema un millor debat? No mereixeríem els mestres i els pares i mares un debat amb raons i arguments que ens fessin adonar de la complexitat del tema?. Quina llàstima que fa!.

Guida

Bé, més que la blogosfera local, el regidor del PSOE Antonio Benaches que fa poc va obrir el seu blog personal.

Ací vos deixe l’enllaç per a què llegiu el que diu aquest jove regidor i li deixeu la vostra opinió.

Títol: Relato de un náufrago

Escriptor: Gabriel García Márquez
Pàgines: 88
Editorial: Cuadernos marginales
Idioma: Castellà

L’argument d’aquest relat no és res de l’altre món per un motiu molt simple: és real com la vida mateixa. (A no ser que siguis solipsista).

Les 88 pàgines de que consta i que m’he llegit en un dia expliquen en primera persona l’agonia que va patir Luís Alejandro Velasco quan, camí de Cartagena, el destructor en què viatjava va naufragar i només va sobreviure Velasco que es va quedar enmig del mar sol amb una balsa amb l’esperança d’arribar a terra ferma, cosa que aconseguiria 10 dies més tard.

Però no patiu perquè no us he desvelat res, el millor resum és el que apareix a la portada:

Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho richo por la publicidad, y luego aborrecido por el govierno y olvidado para siempre.

I és aquest últim tros el que marca en certa manera la manera d’entendre el llibre, el supervivent fou qui es va presentar a Márquez, aleshores periodista de El espectador de Bogotá, i durant 20 dies li va explicar les seves vivències. Però no només li va explicar com va sobreviure sinó que també va desvelar l’engany del govern; aquest engany, que li va costar l’exil·li a París a Márquez, era la vertadera causa del naufragi: el contraband del vaixell enlloc de la tempesta que havia afirmat la dictadura de Gustavo Rojas Pinilla.

D’altra banda m’ha resultat estrany llegir un llibre tant real. Per norma general m’agraden els llibres on el protagonista les passa magres, però en aquest cas el protagonista no és imaginari, i cada vegada que explicava la seva agonia jo m’estremia.

Per acabar dir que el llibre és simple, i es comença sabent com acaba, però és més el què va representar per García Márquez i la valentia que va mostrar  Luis Alejandro Velasco al desvelar l’engany el què li donen un transfons especial i fa que, sens dubte, el recomani

LA CIENCIA I LA RELIGIÓ

Des dels orígens de la humanitat lligat amb l’aparició de les primeres cultures van sorgir les primeres creences religioses amb l’objectiu de explicar alguns dels fenòmens de la natura que ens afecten o per  respondre a algunes de les preguntes vitals dels éssers humans com: qui som?, d’on venim?, que passa quan morim?, etc.

La ciència en canvi va trigar més a aparèixer i tot i que les seves idees  és poden demostrar, contradiuen a les idees religioses que són amb les que han viscut els homes durant molt de temps. Això crea un conflicte inevitable ja que aquelles persones amb unes fortes creences religioses al veure que les idees científiques les contradiuen les neguen o fins i tot, si tenen poder, les prohibeixen.

Moltes idees científiques han estat perseguides i qüestionades per els líders religiosos, que sempre han tingut força poder en la societat degut, en gran part, al nombre de creients.

Amb el temps per això hem anat integrant aquest coneixements científics i cada cop ens es més fàcil distingir entre la ciència i la religió tot i que segueixen estant en conflicte i ho seguiran estant degut a les seves diferències.

A.G.

Opinió personal

Jo considero que el conflicte ciència Vs religió, es un conflicte que sempre ha estat i sempre seguirà estan. Es una cosa impossible de que desaparegui m’entres segueix enventi gent que cregui en deu, i com que fer que tothom deixi de creure en algun deu, es una cosa que mai es podrà arribar a eradicar. Crec que això seria equiparable a la anarquia en tan que son conceptes abstractes, impossibles de dur a terme.

C.L.