So I have had the account for about 30 some days and I have made 65 bucks. I know this sounds weird or impossible, but this site does work. They try to link you up with the most compatible surveys so you don’t have too many failed surveys. The tip I would say have is the more money you make a year, the more surveys you get. I hope that everyone that sees my site would site up for the service. If you like my site show me some love by signing up through my referrer link. As always, if you worry about my links, just go straight to the sites. Thank you and have a pimpin Saturday~ Office Monkey

Outpost Opinion

Amb el nom Els rubinencs també volem votar a la consulta sobiranista s’ha engegat un grup de suport al Facebook per poder fer una campanya per reclamar un referèndum d’autodeterminació a Rubí. Potser és un primer pas, que ja veurem com quedarà!

Des d’Esquerra ja vam presentar la moció al Ple de l’Ajuntament, i, tot i que no va prosperar, vam deixar clar que donaríem suport a aquelles iniciatives sorgides de les pròpies entitats que volguessin tirar endavant aquest referèndum a la ciutat.  I aquesta n’és una!

Mentrestant, us animo a acompanyar i a ajudar als veïns i veïnes de la comarca que si que faran el referèndum aquest 13 de desembre!!  Podeu trobar la llista dels municipis que faran la consulta en aquest enllaç

• Títol original: The Narrative of Arthur Gordon Pym of Nantucket
• Autor: Edgar Allan Poe
• Any de publicació: 1838

Edgar Allan Poe només va escriure una novel·la al llarg de la seva vida, Les Aventures d’Arthur Gordon Pym, on en poc menys de dues-centes pagines ens regala una de les narracions d’aventures més obscures i terrorífiques que s’hagin escrit mai.

Fascinat per l’exploració de l’Antàrtida i les regions més inaccessibles de la terra (recordem que la novel·la fou publicada l’any 1838) Poe ens presenta a un protagonista intrèpid, àvid d’aventures i coneixement que decideix embarcar-se com a polissó en un balener anglès anomenat Grampus. Aquesta set d’aventures es veurà sobrepassada amb escreix ja que, com és habitual en l’autor, Poe maltracta al seu personatge d’una manera estremidora fent-lo passar per proves duríssimes entre les quals s’inclou una escena de canibalisme, protagonitzada entre altres, pel mateix protagonista, difícil d’oblidar pel que això subscriu i un final gairebé surrealista que podem emmarcar dins la historia de la literatura com un els finals més sorprenents en un llibre d’aventures.

Aquest desbordament de situacions horripilants sense gairebé pausa i amb un final tant enigmàtic se li ha criticat sovint a l’autor a l’hora d’analitzar l’estructura de la novel·la, però no hi ha cap dubte que per altra banda ha fascinat als grans autors de gènere de tots els temps i a milers de lectors que han vist en aquesta precipitació i desequilibri aparentment inconscient, una mostra més de l’excel·lència de Poe en submergir al lector en el seu món obsessiu i desassossegant.

Com dèiem, aquesta novel·la ha esdevingut un referent i una obra de culte per a diferents generacions d’escriptors que no han dubtat a referenciar-la abastament. El mateix Jules Verne, fascinat per la força d’aquesta narració, en va fer una seqüela gairebé seixanta anys després, L’Esfinx dels Gels, (Le sphinx des glaces, 1897) en una època on no s’estilaven aquest tipus d’operacions. La novel·la de Verne, obeint la lògica de l’autor, intenta donar una explicació científica als fets eminentment fantàstics de l’original, decebent un pèl les expectatives que havia generat Poe però oferint un magnífic relat d’aventures al més pur estil del mestre francès. Tanmateix, un altre dels grans de la literatura fantàstica va fer girar una de les seves obres més importants al voltant del llibre de Poe. Estem parlant d’H. P. Lovecraft i la seva novel·la A les Muntanyes de la Follia (At the Mountains of Madness, 1936) una revisió sincera i respectuosa de l’univers plantejat a Les Aventures d’Arthur Gordon Pym però ambientada dins els Mites de Cthulhu i per tant dins el cicle hermètic de l’autor de Providence.

En definitiva, i tornant a la novel·la que ens ocupa, Les Aventures d’Athur Gordon Pym és un llibre molt recomanable, un dels clàssics de referència dins la literatura de gènere. Es llegeix en dues tardes per la seva poca extensió i el seu ritme trepidant i ens obre les portes a un tipus de terror diferent al que estem acostumats, un terror blanc i lluminós, eternament diürn, que ens fa témer als grans espais oberts gairebé inaccessibles, als deserts nevats i silenciosos que es mantenen immutables al llarg dels temps i que encara avui poden amagar secrets desconeguts per l’home.

“Quan s’obre el teló, apareix el menjador, ampli, d’una casa. Els sostres són alts i les finestres, grans, deixen entreveure un jardí anglès, arreglat per mans amateurs…”

Publicat a El singular

Més i tot que l’editorial conjunt de la premsa catalana, el més remarcable dels esdeveniments de la setmana passada fou la reacció política i mediàtica espanyola.

Publicat a l’Avui

Què faríeu si un fill vostre vos fes aquesta pregunta?
Recorde aquella frase de “mamà quiero ser artista” i la resposta que li dóna sa mare
- Fill meu primer fes una carrera de profit i després ja veurem.
Una resposta semblant donarien molts pares al desig d’un fill o d’una filla de dedicar-se a la política. Això ja fa temps que es dóna.
Però ara la cosa s’ha agreujat. Ara a més del desprestigi (“tots els polítics són iguals”) està la sospita “tots els polítics són, presumptament, corruptes”
Quin panorama!
I les paraules del Joan Fuster continuen vigents: “Si tu no fas política algú la farà per tu i, possiblement, la farà en contra teua”
Fem un pas endavant i demanem que es valori la feina del polític. Procurem que els millors, els més preparats, els més solidaris es dediquin a la política. I els que ens dediquem temporalment als afers públics, especialment els que estem a la política local, hem de col•laborar amb els fets primer, però també amb el nostre discurs, fent patent que fer política és treballar pel be comú.
Hauríem de fugir de sembrar dubtes i voler qüestionar algunes actuacions d’uns polítics locals envers altres, de manera poc seriosa i poc consistent.. Com deia ma mare “tinguem coneixement” i mantenint la crítica, no ens deixem portar per una determinada campanya en la qual tot es vàlid.

Després de la consulta d’Arenys i els resultats obtinguts, hem vist com es desmuntava la utopia de la llibertat de Catalunya. Tan terrible és voler ser tu mateix? Tant de mal faríem? Tan temible seria deixar els nostres socis espanyols? Són molts anys que tota la societat catalana està pendent del que diu, del que fa, del que li sembla a Espanya. Els catalans hem de mirar cap a Europa i el seu conjunt de nacions; entre elles, també hi ha d’haver la nostra veïna espanyola o les seves autonomies. Ja fa anys que sentim dir als nostres avis i pares la mateixa cançó: Visca Catalunya lliure! I alguna generació ha de ser la pionera a començar el projecte.

No som millors ni pitjors; som catalans i volem fer amb la nostra terra el que creguem més convenient; només això. No ens millorarà la vida ni serem més feliços, no tindrem els problemes solucionats, però serem nosaltres i ho farem tal com vulguem. No ens ha de fer por caminar amb les nostres conviccions ni amb els nostres fantasmes. Catalunya és tan vàlida i miserable com qualsevol poble del món; només som humans, només hem de tenir ganes de tirar endavant i, d’això, no en tenim cap dubte. En aquesta reflexió tothom hi és convidat: catalans d’arrel; els qui ja fa anys que van venir i se senten fills d’altres pobles d’Espanya; nouvinguts, del nord i del sud, de qualsevol racó de món. Us volem a tots; no hi sobra ningú que estimi aquesta terra.

Ajudeu-nos a fer entendre al govern espanyol que potser estem fent història, que bufen aires de canvi a Europa i ells i nosaltres en som protagonistes. A gairebé tothom li fan por els canvis, però quasi sempre milloren el futur dels qui són valents de fer-los.

Per això us demanem el vostre vot, la vostra il·lusió, la vostra ajuda.

LLUÍS VALLS

Avui, per segona vegada en dos dies, rebem una gran noticia pel nostre petit país. L’empresa editora del diari El Punt ha comprat el 100 per 100 de les accions de l’AVUI. Després de força temps en què l’AVUI anava perdent tirada per les repetides accions espanyolistes dels seus accionistes, Grup Planeta, Grup Godó i l’ Institut Català de Finances (sociates), per fi tornarà a ser aquell diari nacionalista i català amb cara i ulls que havia estat sempre.

Ja era hora que el nostre petit país es convertís en un país petit però amb una gran empenta. En dos dies la noticia de l’editorial conjunta dels dotze diaris catalans i ara la compra per part del Punt de l’AVUI omplen d’emoció i energia a tots els catalanistes que últimament veiem les coses amb un cert pessimisme resultat de les hores baixes que està passant Catalunya. Ja n’hi ha prou de victimismes. Ja n’hi ha prou de no creure’ns a nosaltres mateixos i d’anar sempre amb la por al cos. Brindem amb cava català per aquestes grans aportacions periodístiques que ens emocionen i brindem perquè a partir d’ara i amb l’ajuda de la gran oportunitat que ens presenta la candidatura independentista de Carretero a la Generalitat recuperem aquesta autoestima que caracteritza Catalunya.

Catalunya és gran, és una gran nació amb unes gran persones, que totes aquestes qüestions de corrupció i de maltractament a la nació no ens ho facin oblidar. Som grans i ningú ens negarà que ho seguim essent, ni tant sols 10 magistrats il•legítims i espanyolistes!
Visca la nostre gran nació i el nostre petit país. Visca Catalunya!

.

.

La antipedagògica gratuïtat de llibres de text perjudica a més al sector editorial.

El sistema de préstecs de llibres de text no és adequat perquè es un sistema obsolet, no garanteix la gratuïtat, és injust i discriminatori, no és pedagògic, lesiona el dret d’autor, destrueix el teixit cultural i és ineficient econòmicament.

Els sistemes de gratuïtat de llibres de text no només no són pedagògics sinó que perjudiquen la indústria editorial, en què Espanya ocupa un quart lloc en el món. A més crea desigualtats entre els alumnes.

Per Diego Francesch el 24/11/2009 a www.magisnet.com

Els editors espanyols afirmen que “és difícil fer una valoració de l’impacte educatiu, social i cultural de les polítiques de gratuïtat del llibre de text que s’han implantat al llarg de l’última dècada a Espanya”. Però cada vegada hi ha més certeses que incògnites. I, el que és pitjor, cada curs que passa, resultarà més difícil reorientar la situació actual, per pal·liar els efectes negatius causats en l’aprenentatge dels estudiants i en el teixit cultural del país.

Un informe recent de l’Associació Nacional d’Editors alerta sobre les conseqüències de les polítiques de gratuïtat de llibres de text. L’educació és gratuïta, però “el servei per atendre aquest dret, no ho és. Els costos del servei educatiu que no paga l’Estat recauen sobre les famílies “.

“Res és gratis i no ha de difondre’s la idea que els serveis públics ho són, perquè en realitat són costosos”, afirmen els editors. La qüestió és qui i com es paga. Explicar que els drets impliquen la contrapartida de deures cívics forma part també de l’Educació.

A aquests aspectes econòmics s’uneixen els pedagògics. El sistema de préstec és dubtós que ho sigui. Segons l’Informe PISA 2000, els estudiants amb més competència lectora són els que més temps passen llegint per plaer. I els alumnes finlandesos són els que millors resultats obtenen perquè són també els que dediquen més temps lliure a la lectura intensiva. És a dir, tenen llibres propis i els valoren perquè els compren. Han estat educats en què la cultura – i no només l’oci i l’entreteniment – costa diners.

Per als professors, el llibre de text és la principal eina dels docents i el 81,3% reconeix emprar bastant o molt en la tasca diària. És el recurs didàctic que utilitzen més (4,2 en una escala d’1 a 5), superant als materials propis (3,9) i guies didàctiques (3,6), que són els següents recursos pel grau d’utilització, segons dades de Anele. També els pares consideren imprescindible el llibre de text en l’Educació dels seus fills, tant en els centres com a la llar (71,9%). Segons ell, ocupa el primer lloc entre els recursos didàctics més importants que tenen a la llar, a molta distància del segon, que és internet.

Per la seva banda, els alumnes expressen la necessitat de treballar directament amb els llibres de text, realitzant anotacions i subratllats per facilitar la comprensió del que llegeixen i estudiar millor. I és molt significatiu que aproximadament la meitat dels alumnes tenen el costum de consultar llibres de text d’altres anys. Es constata així mateix que aquests hàbits de treball actiu amb els llibres de text i de consulta són menors en la Primària i que augmenten a mesura que l’alumne puja de nivell educatiu i arriben a emprar en el seu aprenentatge fins a tres de cada quatre alumnes del primer cicle de l’ESO.

Per tant, els llibres de text no són exclusivament un material per llegir, sinó un instrument educatiu amb el qual treballar diàriament per adquirir competències i consolidar coneixements.

El llibre continua mostrant la seva validesa i importància per al professorat, per a les famílies i per als alumnes, tot i l’avanç de les noves tecnologies. 

“Sens dubte – diuen els editors – els materials curriculars han d’adaptar en el seu format i continguts a la nova realitat, però igual que potencien el servei que presten les biblioteques, les TIC no substitueixen l’ús del llibre en l’aprenentatge”.

El llibre escolar digital

Els llibres escolars estan en una fase d’experiment per crear una mena de “cartera digital” de continguts, més útil que la simple “pissarra digital”, que és un mer suport.

Les característiques d’aquest nou llibre serien l’accessibilitat a qualsevol hora o lloc, un adequat índex de cerca, una estructura en mòduls, entre els quals circula el lector, les actualitzacions regulars que permeten revisions múltiples a un baix cost, i el caràcter obert a la intervenció del lector en el text (el professor construeix el seu curs i l’alumne s’apropia del contingut).

Reutilització per sistema de préstec.

En definitiva, el sistema de préstec genera rebuig per part dels editors però també dels docents, per motius pedagògics i perquè suposa una càrrega de treball afegida. I, d’altra banda, la satisfacció dels pares és més gran amb l’ajuda directa. Només una petita part es mostra molt favorable al préstec, però si se’ls pregunta quin model prefereixen, opten per les ajudes i la propietat dels llibres.

El que diuen els editors

L’Associació Nacional d’Editors considera que el sistema de préstecs no és adequat per aquestes raons:

- Sistema obsolet

El sistema de préstec de llibres de text és obsolet, s’aplica en molt pocs països i en França s’està abandonant.

- No garanteix la gratuïtat

No garanteix la gratuïtat als subjectes del Dret a l’Educació: no cobreix tan sols el cost real dels llibres, es cobren quotes a les famílies en alguns casos i moltes famílies segueixen comprant el llibre.

- Injust i discriminatori

Acaba sent injust i discriminatori per als “nens pobres” amb llibres vells i usats, que no poden estrenar llibres nous ni escriure en ells com els “nens rics”.

- No és pedagògic

És contrari a la pedagogia, perjudicial per a la qualitat educativa i contraproduent per a l’adquisició de les competències bàsiques.

- Drets d’autor

Lesiona el dret d’autor i incentiva l’ús il·legal de les fotocòpies.

- Destrueix el teixit cultural

Resulta demolidor per a agents culturals importants i destrueix el teixit cultural que formen les mitjanes i petites llibreries.

- Ineficient econòmicament

És econòmicament ineficient, perquè estalvia poc en relació a la compra anual de tots els llibres i, en canvi, és costós de gestionar, en termes econòmics i de recursos humans.

El que diuen els pares i altres

- Una recomanació del Defensor del Poble recollia “les dificultats econòmiques per a l’adquisició de llibres de text i altre material escolar de nombrosos pares”, i que, com a conseqüència, “haurien de proporcionar gratuïtament als alumnes que cursin estudis obligatoris, igual que es configura com gratuïta la prestació dels ensenyaments corresponents “.

- Una Proposició de Llei reguladora del llibre de text per a l’ensenyament bàsic, presentada per la Ceapa va superar el nombre mínim de firmes d’electors requerit per ser tramitada al Congrés dels Diputats, com a Proposició de Llei d’Iniciativa Popular, i es va presentar a 1997. El seu art. 10 disposava que els llibres de text “en els centres sostinguts amb fons públics, seran gratuïts per als alumnes”. I no només demanava la gratuïtat, sinó que proposava el model de préstec i la reutilització al llarg de successius cursos, dels llibres que serien propietat de l’Administració, prenent el model implantat a França.

- La Proposició de la Ceapa va ser rebutjada pel ple del Congrés, però va iniciar el procés. Per buscar resposta a la proposició rebutjada es va crear una subcomissió dins la Comissió d’Educació i Cultura del Congrés que va dictaminar a favor de la gratuïtat.

Sistemes

- Reutilització

A Castilla-La Manxa, Aragó, Andalusia, Galícia, Navarra, Extremadura i Canàries han optat pel préstec com a fórmula de gratuïtat. Els llibres es faciliten als alumnes i aquests han de retornar a final de curs, perquè siguin prestats de nou durant quatre anys.

-Ajuda directa

Altres governs autonòmics han optat per l’ajuda directa a les famílies, que consisteix en que l’Administració lliura directament als pares una determinada quantitat de diners, bé mitjançant ingressos en compte, bé mitjançant un xec – llibre o val bescanviable per llibres.

- Altres sistemes

A La Rioja es pot dir que coexisteixen dos models. Catalunya ha iniciat una ajuda als centres que voluntàriament s’adscriuen al programa però les famílies han de pagar una quota cada any per col·laborar a la compra i reposició de llibres. A Balears s’ha aprovat el programa de reutilització.

Ahir era el Dia D, marcat en vermell en el meu calendari. Per les ganes i il·lusió amb què anava al concert, i per a no oblidar-me del sobtat i indignant canvi de data de l’event.

La nit va començar amb uns teloners amb una trajectòria molt ferma i amb legió de fans pròpia: Biffy Clyro.

El grup escocès va començar amb molta força. Massa potser, ja que donava l’impressió de què el sempre descamisat cantant s’havia esnifat algo abans de començar (amb tots els respectes )

I l’entusiasme que hi posava el senyor Simon Neil tenia el seu mèrit, no us cregueu, ja que l’espai hàbil que tenien per a tocar era ínfim: darrera seu tenien tres grans torres que ocupaven gran part de l’escenari. No sabíem què eren ni què hi feien, allà, però més tard ho descobriríem…

Va ser un concert breu, amb els seus grans hits històrics i els primers singles del seu nou disc. The Captain i Mountains sonen genian en directe, per cert.

Suposo que els fans dels Biffy estaran una mica emprenyats, perquè en principi havien d’actuar en solitari el proper 10 de Desembre a Razzmatazz 2 aka The Loft… concert que, evidentment, ha estat cancel·lat.

El proper cop serà.

Prop d’una hora després, entre els crits impacients del públic assistent, les tres grans torres que ocupaven casi tot l’escenari van començar a il·luminar-se. Aviat, les llums es van convertir en siluetes de persones que semblaven pujar per unes escales interiors de les torres, i pujaven, i pujaven…. fins que les de dalt van començar a caure arrossegant a la resta de siluetes i llavors ¡zas! la tela que cobria les torres va desaparèixer, descobrint en el seu interior una impressionant estructura de pantalles (d’on sortien les siluetes) amb cada un dels membres enfilat a una de les torres.

La primera cançó va ser una impressionant Uprising, amb una força i una energia que només es podia adivinar en l’àlbum. Començaven forts, i no havien de baixar el ritme en tot el concert!

Al cap d’un parell de cançons, la base de cada una de les torres sobre la que estaven enfilats els Muse va anar baixant els 4 o 5 metres que els separaven del terra, i van continuar a peu d’escenari sense perdre ni una mica d’espectacularitat.

Al llarg del concert encara tornarien a pujar sobre l’estructura de pantalles un parell de cops. Especialment espectacular fou la darrera, quan van pujar piano inclòs per a tocar United States of Eurasia. Senzillament impressionant.

Per mi, van haver-hi tres moments àlgids en la nit, amb un tempo impecable: el primer fou a l’inici, amb el desplegament de les torres i una brutal Uprising rebentant el Sant Jordi.

El segon, ja cap a la meitat del concert, va arribar amb la successió increíble de Starlight i Plug In Baby. Encara se’m posa la pell de gallina en recordar-ho.

I el tercer… el tercer ja és tradició: la gent corejant els compassos de Knights of Cydonie, totalment entregats, va ser l’enorme colofó final d’una Gran Nit per recordar.

En definitiva, un 10 de concert!

p.d. més fotos del concert aquí

Quins són els rèdits d’entrar en política? Quin és el profit (monetari, s’entén) que genera fer una carrera més o menys reeixida en l’arena pública? Proveu de fer una d’aquestes preguntes tan indiscretes als nostres polítics professionals i, lògicament, us parlaran, tot posant la boca torta, de tots els sacrificis personals i les hores perdudes que implica servir el bé comú.

Publicat a l’Avui

Com a  conseqüència del continu atac de l’Estat Espanyol a Catalunya, a la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra economia, les tradicions, etc., les entitats socials i molts catalans a nivell particular, volem realitzar una consulta popular sobre la independència.

Podem preguntar-nos perquè?  Independència perquè?

Doncs perquè amb l’Estat Espanyol no ens hi entenem, i quan dos no s’entenen, el millor que es pot fer és separar-se, i a partir d’aquí tractar-se com a iguals.

Perquè el llegat que transmetem a les properes generacions sigui de llibertat i no de submissió.

Perquè per l’esforç econòmic que fem no obtenim a canvi els serveis que necessitem com a poble.

Perquè al nostre país tothom és benvingut, vingui d’on vingui, si vé amb la voluntat d’adaptar-se i de respectar la cultura i tradicions del catalans sense renunciar a les seves pròpies que poden enriquir a tota la comunitat.

PEL DRET A DECIDIR COM A POBLE.

JOAN BERTRAN GARCIA

Público, 20 de noviembre de 2009

Erika González
Observatorio de Multinacionales en América Latina – Paz con Dignidad (OMAL)
Jesús Carrión
Observatorio de la Deuda en la Globalización (ODG)

La Oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos organizó recientemente una consulta pública en Ginebra (Suiza) sobre el marco de actuación para transnacionales y derechos humanos –“Proteger, respetar, remediar”– impulsado por John G. Ruggie, representante especial del secretario general para derechos humanos y multinacionales. En este ámbito, algunas organizaciones y redes sociales pusieron sobre la mesa el debate sobre la necesidad de unas normas de obligado cumplimiento para las multinacionales en materia de derechos humanos. Aunque este debate tuvo su origen en la década de los setenta –cuando se intentó aprobar un código vinculante de normas para las multinacionales en la ONU–, desapareció durante la década de los ochenta y noventa cuando las propias Naciones Unidas decidieron impulsar exclusivamente los códigos de conducta voluntarios, como el Global Compact.

Las voces que reclaman hoy volver a incorporar en el debate la regulación obligatoria para las transnacionales fundamentan su propuesta en que las quejas de afectados y afectadas por los impactos sociales, económicos, culturales y ambientales de estas compañías no ha parado de crecer. De hecho, las denuncias están cobrando cada vez mayor relevancia social y son más difíciles de ignorar y ocultar. Es en este contexto en el que se debe situar el plan de Ruggie, que, ya en su análisis inicial, alberga multitud de contradicciones. Por ejemplo, la postura de Ruggie reconoce que no se puede dejar en manos del mercado y de la voluntariedad de las empresas el respeto de los derechos humanos, pero, a su vez, no cuestiona el Global Compact, sino que más bien lo respalda.

El marco propuesto promueve el deber estatal de proteger a las víctimas, la obligación empresarial de respetar los derechos humanos y la mejora del acceso efecfue planteada recientemente por dos relatores de Naciones Unidas, si bien la propuesta estaba enmarcada en un proyecto que no pertenece a la ONU llamado Iniciativa de Suiza. En cualquier caso, las tres medidas citadas han sido desechadas por Ruggie argumentando que la falta de recursos económicos y la aprobación de un Tratado por una mayoría de naciones retrasarían décadas su realización. Dicho argumento contrasta enormemente con la rapidez con la que el G-20 se puso de acuerdo y aprobó un presupuesto de más de un billón de dólares para salir al rescate de la banca en plena crisis financiera.

Para concluir, el marco “Proteger, respetar, remediar” presentado por Ruggie traspasa la responsabilidad sobre el control de las transnacionales a los Estados sin concretar códigos, organismos, ni cortes internacionales en las que se puedan denunciar dichos delitos. Parece que, como en otras muchas ocasiones, las palabras se las llevará el viento. Mientras tanto, y siendo conscientes de que las soluciones no son sencillas, las víctimas, las organizaciones sociales, sindicales, ambientales, etc. van a seguir trabajando para poner en la agenda social estos debates. Y fortalecer así la presión social que obligue a los gobiernos de origen de las compañías y a las Naciones Unidas a tener la voluntad política necesaria para hacer respetar los derechos humanos a las transnacionales en cualquier parte del mundo.

El marco propuesto promueve el deber estatal de proteger a las víctimas, la obligación empresarial de respetar los derechos humanos y la mejora del acceso efectivo a mecanismos de reparación de las víctimas. De estos tres ejes, en la citada consulta, Ruggie puso la mayor parte de la responsabilidad en los gobiernos nacionales. Las organizaciones sociales ven en esta postura un aspecto positivo y numerosos interrogantes. El positivo es que recoge parte de las demandas de movimientos sociales que denuncian la falta de coherencia de gobiernos, como el español, que promocionan los derechos humanos pero luego, en sus políticas económicas, firman acuerdos bilaterales y comerciales cuyas condiciones favorecen a las multinacionales españolas, mientras vulneran los derechos humanos de las poblaciones receptoras. El relator también encomió a los gobiernos donde se ubican las centrales de dichas transnacionales a la aplicación del principio de la extraterritorialidad para hacer que dichas corporaciones respeten los derechos humanos en terceros países donde actúan.

Ahora bien, detrás de estos planteamientos se encuentran múltiples interrogantes. El primero de todos tiene que ver con la crisis de representatividad que tiene hoy la ONU para resolver cualquier conflicto. Por otra parte, es altamente cuestionable dejar el control sobre las multinacionales en manos de gobiernos que comparten intereses con estas corporaciones y cuyas políticas están subordinadas a acuerdos internacionales de libre comercio. ¿Es real que los gobiernos de Nigeria, Sudán, Colombia o Filipinas prioricen los derechos humanos frente a los derechos de las transnacionales? Pero aún hay más: si hasta ahora las iniciativas de crear normativas obligatorias sobre derechos humanos para las transnacionales en la ONU no han prosperado es porque han contado con la oposición frontal de los gobiernos de origen, que protegen de forma incondicional los intereses de sus transnacionales.

Con el fin de aportar a este debate, Enlazando Alternativas (red birregional Europa-América Latina) y el Tribunal Permanente de los Pueblos, que llevan años en el seguimiento y denuncia de los impactos de las multinacionales, proponen la creación de un código normativo internacional que delimite las responsabilidades legales de las compañías multinacionales. Además, plantean que se debería conformar un centro independiente para el seguimiento de las denuncias de sus impactos e insisten en la necesidad de una Corte Internacional que pueda juzgar a las empresas transnacionales por sus delitos. La idoneidad de una Corte Internacional sobre derechos humanos que pueda juzgar a las multinacionales también fue planteada recientemente por dos relatores de Naciones Unidas, si bien la propuesta estaba enmarcada en un proyecto que no pertenece a la ONU llamado Iniciativa de Suiza. En cualquier caso, las tres medidas citadas han sido desechadas por Ruggie argumentando que la falta de recursos económicos y la aprobación de un Tratado por una mayoría de naciones retrasarían décadas su realización. Dicho argumento contrasta enormemente con la rapidez con la que el G-20 se puso de acuerdo y aprobó un presupuesto de más de un billón de dólares para salir al rescate de la banca en plena crisis financiera.

Para concluir, el marco “Proteger, respetar, remediar” presentado por Ruggie traspasa la responsabilidad sobre el control de las transnacionales a los Estados sin concretar códigos, organismos, ni cortes internacionales en las que se puedan denunciar dichos delitos. Parece que, como en otras muchas ocasiones, las palabras se las llevará el viento. Mientras tanto, y siendo conscientes de que las soluciones no son sencillas, las víctimas, las organizaciones sociales, sindicales, ambientales, etc. van a seguir trabajando para poner en la agenda social estos debates. Y fortalecer así la presión social que obligue a los gobiernos de origen de las compañías y a las Naciones Unidas a tener la voluntad política necesaria para hacer respetar los derechos humanos a las transnacionales en cualquier parte del mundo.

Discurs final de “El Gran Dictador” (Charles Chaplin)

Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort …  no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà.

L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Podria escriure fins avorrir-me, però no tinc massa ganes, per tant seré clara, breu i concisa.

Breu diagnòsitc de la situació actual del poble:

els últims de Filipines

• Sense menjador escolar i sense perspectives d’haver-ne
• La matrícula escolar caent en picat any rere any
• i ara, també, sense atenció mèdica per als menors de 15anys.

Amb este panorama…

- quin futur se li espera a Sella?

- Qui ha de vindre a viure ací?

- No serem nosaltres, també, els últims de Filipines?

Tal vegada els nostres polítics amb poder de decisió visqueren ací i, patiren el dia dia del poble, acertarien de ple en  les necessitats reals existents, però no, és mira cap un altre lloc, allunyant-se cada vegada més de la realitat que ens envolta, i començant de nou la casa per la teulada.

Ahir Twitter em va donar dues alegries. Una va ser rebre un llibre de Juan Diego Polo  de wwwhatsnew.com sobre el mateix Twitter només per fer un ReTwitt (RT). Per la mateixa acció també vaig guanyar un single signat per L.A. per cortesia de MondoSonoro.

Sembla que algunes empreses comencen a entendre com treure profit d’aquesta xarxa social.

No sóc publicista però si consumidor i ja us dic ara que la publicitat personalitzada és el futur. Rebre noticies només de productes o serveis que ens interessen, utilitzar canals no intrusius i la possibilitat d’aconseguir mostres o productes gratuïts són, al meu parer, les claus per fer que els clients i consumidors deixem d’odiar la publicitat.

Agraïments i felicitats a @thenewinternet i @mondo_sonoro.

Al portal de contra-informació IndymediaBarcelona ha aparegut aquest article del que hem considerat idoni fer-nos-en ressò per evidenciar que la lluita pel manteniment de les cases barates anava més enllà de la pròpia casa, i que s’incloïa la necessària crítica al Patronat Municipal de l’habitatge, l’especulació que ha fomentat i com està enviant famílies al carrer sense cap mirament. El capitalisme en estat pur: entre la necessitat d’un sostre i la propietat, l’Ajuntament de Barcelona ho té clar, i no pateix d’escrúpols a l’hora de deixar la gent al carrer. I sinó, que ho preguntin a les famílies de Baró de Viver que tenen dates de desallotjament a partir del 20 de novembre.

Ajornat el desallotjament previst per aquest matí a Bon Pastor

Aquest matí a les 9 s’ha realitzat una concentració dels veïns i ex-veïns de les cases barates de Bon Pastor davant de la porteria del carrer Sèquia Madriguera 17, on estava previst el desallotjament de la família Moliner Bermejo. La mare, María Rosa Bermejo, estava plorant davant de les càmeres de vídeo mentre la seva filla i el marit baixaven mobles, amb l’ajuda de l’altre fill, que també viu al pis.

Aquesta família, fins l’any 2007, vivia al carrer Basella, a la primera filera de cases barates que es va enderrocar. Gràcies a la mediació del Patronat de l’Habitatge i al recolzament actiu de l’Associació de Veïns, com tots els inquilins de les primeres 145 cases, van acceptar l’accés a un pis de compra, avalat pel propi Patronat, amb una hipoteca del Banc Sabadell. A canvi, el Patronat ha rescindit el contracte amb el qual des de diverses generacions la família vivia a les cases barates, pagant un lloguer mínim amb dret a subrogació.

Passats aquests dos anys, durant els quals els pocs veïns que no van acceptar aquest tracte van ser desallotjats amb violència per part dels antidisturbis de la Guàrdia Urbana, aquesta família, així com d’altres de les reallotjades, van adonar-se que les coses no eren tan idíl·liques com Patronat i AVV els havien pintat, per convèncer-los i quedar-se amb els seus contractes i els terrenys de les cases. Les hipoteques van pujar diverses vegades en 2 anys, la subvenció que suposadament havien de rebre per la Generalitat s’ha de tornar poc a poc a la declaració de renta i, sobretot, els subministraments (elèctric, gas, aigua) valen 10 vegades més que a les cases barates. Com moltes famílies, no van poder continuar pagant la hipoteca.

Quan el Banc Sabadell va reclamar la propietat del seu pis, el Patronat, interpel·lat per la família, va respondre que ja no tenien res a veure amb ells. L’Associació de Veïns, tant interessada en què es firmés l’acord, va ser ràpida en desaparèixer davant d’aquest problema. Avui al matí, aquesta família tenia ordre de deixar el pis, i d’anar al carrer: la mare, la filla amb el marit i els tres nens petits, el germà amb quatre criatures més. Sort de la solidaritat veïnal, les veïnes i veïns concentrats allà aquest matí han aconsellat a la família de no marxar voluntàriament del pis, i de continuar dintre fins obtenir una solució concreta. Així l’ordre judicial s¡ha aplaçat per unes setmanes.

L’alerta continua: aviat ens trobarem amb una família al carrer, una família que va formar part de l’història de les cases barates, abandonades durant 80 anys pel Patronat i ara reivindicades per poder-hi especular, amb la complicitat d’una AVV de la qual aquest matí cap integrant ha tingut la decència de presentar-se. Sobretot, a un barri on ja es compten més de vint cases barates buides, que el Patronat va vandalitzar en la seva majoria, per impedir que s’ocupessin, quan per llei els propietaris no poden deixar més de tres mesos un pis buit.

Si “no hay mal que por bien no venga”, potser després d’aquest esdeveniment els veïns de les cases barates reflexionin sobre qui tenen davant a l’hora de “negociar”, i sobre com organitzar-se junts per aturar aquest Pla de Remodelació, que a més d’expoliar el seu patrimoni històric i identitat, els anul·la els pocs drets en favor dels bancs i de les grans companyies.

Vegeu vídeo i notícia de BTV aquí.

Us felicito, ho esteu portant molt bé. No vaig poder participar ala caravana de dilluns perquè estava treballant. Ja m’agradaria poder participar en totes les vostres accions, però per a això, caldria que jo fes vaga i, per tant, que algú la convoqués.

Segueixo el vostre combat per la premsa i per la ràdio. Anit per la ràdio i avui per la premsa, he sabut que a la reunió negociadora d’ahir l’empresa no va baixar del burro (no és baixar del burro passar de vint dies d’indemnització a trenta –menys, quan a Cervera en va donar seixanta- i no presentar el pla social que se li demana).

Com a a treballador que sent tot el que es fa a un treballador com si se li fes a un mateix i com a sindicalista que considera que els que us passe a vosaltres serà el que passarà als molts treballadors d’estes Terres que van darrere de vosaltres, no puc estar-me de comunicar-vos les reflexions que em faig sobre el vostre cas.

Em sobta, en primer lloc –i això us ho dic perquè he tingut l’oportunitat de parlar amb un advocat d’un dels sindicats presents al vostre comitè- que no us estiguen assessorant dia a dia els millors advocats que treballen a les seus barcelonines (tampoc a les tarragonines) dels vostres sindicats. Sembla que el vostre combat l’estiguen dirigint líders –per molt voluntariosos que siguen- que ni han estat mai en una lluita sindical important, ni tinguen gaires coneixements sobre la legislació laboral. No creieu que teniu dret que us assessoren els millors advocats que treballen a les seus barcelonines de ela Federació del Metall o, si més no, als gabinets provincials?

Solament així –manca d’assessors adequadament preparats, manca de dirigents avesats a lluites de l’envergadura de la vostra- s’entèn que el vostre comitè d’empresa no haja presentat a Treball un contrainforme basat, si no en els darrers deu anys, sí en els darrers cinc anys de funcionament de la fàbrica (i de l’empresa), on es veuria negre sobre blanc que, de pèrdues, res de res, ans al contrari.

He anat a les vostres mobilitzacions que he pogut, he llegit les octavetes que s’hi han repartit, he escoltat els discursos que s’hi ha pronunciat, he llegit les vostres pancartes, he seguit els mitjans de comunicació sobre el vostre combat. He arribat a tenir una confusió total sobre les vostres consignes i sobre la línia de batalla que presentàveu. A hores d’ara, no sé si lluiteu per la reindustrialització –millor seria industrialització, però no importa, ja ens entenem.-, per impedir el tancament de la Lear, per aconseguir les millors condicions de tancament o jo què sé.

Per l’experiència que tinc –i en tinc una mica-, no es pot plantejar una lluita defensiva –avui, per desgràcia, els treballadors i les treballadores, ens veiem obligats a la defensiva- sense tenir clar en quines línies ens defensarem, en quines podrem cedir i quines han de ser infranquejables. Si no es té mínimament clar això, es va a una derrota ignominiosa, duradora i aclaparadora.

La línia de la derrota, ja la teniu clara: l’empresa vol tancar –per a anar-se’n a Hongria- i us pensa fotre a tots i a totes al carrer, amb la mínima indemnització que marca la llei (o menys). A partir d’aquí, hauríeu, crec, de tenir clar si la deixareu tancar o si buscareu la indemnització i el pla social, de prejubilacions i de recol·locacions màxims. En el cas que us plantegeu la lluita per evitar el tancament, no té sentit que negocieu el tancament. Fins i tot en el cas que ho vegeu perdut, no sembla una bona estratègia començar discutint les indemintzacions i el pla social. La negociació sindical és sempre una prova de força i la part que es mostra disposada a negociar és sempre la que té les de perdre.

I per a demostrar força, cal fer pressió. Vosaltres n’esteu fent molta sobre les institucions (els polítics, per a entendre’ns). I se n’ha de fer, ja que les institucions poden autoritzar o no l’expedient. Em sembla que ja us heu adonat que els polítics no se senten gaire pressionats. Cal seguir pressionant-los.

Però si els polítics no se senten gaire pressionats –ho dic per les declaracions que fan personatges com Montilla o Mar Serna- qui  sembla sentir-se meys pressionada encara és l’EMPRESA, que és qui té una estratègia clara: tancar donant el mínim, fins i tot menys del que va donar a Cervera. S’han fet diverses reunions –demà se’n farà una altra- i sempre com el primer dia. No creieu que cal pressionar directament a la mare dels ous? Si no, com va dir el sindicalista de la SEAT a la xerrada a la Casa de l’Aigua, ja us veig al carrer amb trenta dies per any treballat i una perspectiva fosca com la gola d’un llop. Seria de calaix realitzar accions en el centre de treball.

Se m’ocorre que vosaltres soles no sou prou. Hauríeu de buscar solidaritats. Amb les mobilitzacions com la manifestació dels 16.000 vau encetar un bon camí. Però ho hauríeu de fer d’una manera sistemàtica. Penso en buscar la solidaritat dels treballadors d’altres centres de la mateixa empresa –són companys vostres, no?-, penso en els comerciants, penso en els treballadors d’estes Terres, molts dels quals estan en situacions pròximes a la vostra, penso en els plens municipals, en els Consells Comarcals.

Però em sembla que és bàsic que no demaneu almoina, sinó solidaritat, i això implica posar de la vostra part. Per posar un exemple, no es pot proposar una vaga general quan no s’ha plantejat ni tan sols fer una vaga al vostre centre. I qui diu una vaga, diu una tancada o un setge (que no surta producte ni entre matèria primera). El contrari és el mateix que posar-se amb un potet a la porta de la catedral. Us pareix que heu de fer llàstima?

Anselm Llorenç

Terres de l’Ebre, 18-11-2009

Degut a les protestes de l’estudiantat, sobretot a través de la Tupper-War que es va dur a terme el passat 4 de novembre, Francesc Jordada va prometre que si guanyava les eleccions a la Direcció de l’EPSEB, en un termini màxim de 25 dies hàbils, s’habilitaria un nou menjador en cas que no s’arribés a un acord amb l’arrendatari del bar per què s’hi pogués accedir amb carmanyoles.

Sembla ser que Francesc Jordana complirà la promesa i el nou menjador es convertirà en realitat… però el que hauria de ser una bona notícia està generant una nova polèmica: la ubicació. Des de Direcció es porposa habilitar com a menjador l’antiga sala d’audiovisuals. Aquesta es troba a l’humit soterrani de l’escola, sobre el Laboratori del Foc, on es cremen resines que fan una olor froça desagradable.

No sembla que aquest espai tingui les característiques més adients per convertir-lo en una sala per a menjar, ni creiem que compleixi les condicions de salubritat necessàries, axí que exigim que es canviï la ubicació a una zona més saludable. Les aules del quart pis, per exemple, no estan sempre plenes (d’aquí la idea de la polèmica sala d’estudis flotant). Amb un lleuger canvi als horaris podria deixar-se una classe lliure per habilitar el menjador.

Així doncs, exigim un servei digne per part de l’escola i no ens conformem a menjar en un indret insalubre!

Un suicida puede ser un egoísta porque no piensa en las personas que le quieren, valiente porque se atreve a morir o cobarde porque huye de sus problemas.

Un suicida que huye de sus problemas es cobarde, porque tiene miedo a enfrentarlos, pero eso también dependiendo de qué problemas tenga, porque hay problemas que no sabe como enfrentarlos, sobre todo si no tiene a nadie que le ayude.

En cambio, si el suicida se enfrenta a los problemas que siempre tiene, entonces está comenzando a ser valiente por querer superarlos. También es valiente y estúpido al mismo tiempo por atreverse a quitarse él mismo su vida.

Cuando se va enfrentado a sus problemas y nunca terminan, y no consigue superarlos o no sabe cómo superarlos, se siente agotado y sin ganas de vivir, se rinde, entonces es un suicida derrotado.

Esta es mi opinión.

El proper dijous 14 de gener de 2010, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a Barcelona ciutat, tindrà lloc la primera exposició fotogràfica del grup de Flickr “El Factor Humano”. Aquest és el rétol que l’anuncia, obra d’en Duarja (nick).

“El Factor Humano” és un grup de la plataforma Flickr que aglutina un col·lectiu cada dia més nombrós d’amants de la fotografia, on l’únic requisit és participar amb imatges on la persona humana sigui una part important de la composició.

El que va ser un grupet d’amics, s’ha anat ampliant a un de més de 1000 persones, amb aquests interessos comuns.

Entre uns i altres hem anat gestant la idea d’una exposició fotogràfica. Un total de 60 fotografies, de 60 participants del grup, seran les que configurin el material d’aquesta exposició.

Esperem que l’exposició serà tot un éxit.