El Departament de Política Territorial presenta per primera vegada un instrument de planejament per a la Regió Metropolitana · Es tirarà endavant el Quart Cinturó · Projecten 456.000 nous habitatges per assolir una població de quasi 6 milions d’habitants

Si en un element coincideixen polítics, tècnics i moviments ambientalistes és que la manca d’instruments de planejament a escala supracomarcal ha comportat, especialment a la Regió Metropolitana de Barcelona, deixar el territori en mans de la iniciativa privada i ha suposat la configuració d’un model urbanístic insostenible i gran consumidor de sòl, mobilitat i aigua (veure L’ACCENT 124). En aquest article s’analitzen algunes de les qüestions com se’n deriven: el futur creixement d’aquest territori, la construcció d’infraestructures com el Quart Cinturó, la protecció o no d’espais com la Serra de Collserola o la reivindicació del Penedès per constituir una vegueria pròpia.

Article de la secció “en profunditat” publicat en el número 129 de L’ACCENT i escrit conjuntament amb la Laia Creus i la Bel Zaballa. Fotos de Jordi Salvia, Roser Calvet i David Datzira.

Sordesa davant les reivindicacions del Penedès

La Plataforma per una Vegueria Pròpia entén que es dóna “gat per llebre” amb la proposta d’un Pla director per a les quatre comarques

B. Zaballa / A. Urgell · Vilafranca del Penedès

L’avantprojecte del Pla Territorial Metropolità s’ha aprovat, inicialment, ignorant les reivindicacions del Penedès. Tanmateix, la Plataforma per una Vegueria Pròpia continua treballant i és conscient que el proper pas és que la ciutadania de l’àrea metropolitana de Barcelona també vegi la necessitat de crear un àmbit de planificació per al Penedès. Així mateix, l’anunci del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) del passat 25 d’abril de redacció d’un Pla director per a l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf és qualificat pel portaveu de la Plataforma Fèlix Simon “d’engrunes”.

Mobilitzacions per la vegueria

Han estat tres anys de mobilitzacions per les comarques de l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf (veure L’ACCENT 112). Tres anys en què han aconseguit el suport de més d’un centenar d’entitats, de totes les patronals, d’11.750 persones i del 89% dels plens dels consistoris de les quatre comarques. Ara toca obrir una nova etapa i convèncer la resta del Principat dels beneficis que comportaria la creació de la vegueria Penedès. La presentació d’aquesta campanya va fer-se el passat 18 d’abril, durant la Nit de la Vegueria, una jornada reivindicativa que va aplegar, a Vilafranca, més de mig miler de persones per reclamar el compliment del mandat del Parlament. I és que el govern català encara no ha executat l’acord del Parlament pel qual s’aprovava la creació d’un àmbit funcional de planificació territorial per al Penedès, que agruparia les quatre comarques.

El Pla Territorial de la Regió Metropolitana oblida el Penedès

Paral·lelament, el passat 7 d’abril, s’aprovava inicialment l’avantprojecte del Pla Metropolità (veure notícia relacionada), que manté la divisió comarcal aprovada el 1995: l’Alt Penedès i el Garraf s’ubicarien en l’àmbit de l’àrea metropolitana, l’Anoia al de la Catalunya Central i el Baix Penedès al de Tarragona. A banda de separar en tres àmbits diferents una regió històrica, el Pla preveu portar el quart cinturó al Penedès, que passaria a anomenar-se Eix Central del Penedès i aniria paral·lel a l’autopista AP-7, una qüestió contemplada al Pla Director de l’Alt Penedès i que els col·lectius ecologistes fa temps que critiquen per insostenible, en considerar que convertiria l’Alt i el Baix Penedès en un autèntic corredor de mercaderies. A més a més, contempla construir la línia orbital ferroviària entre Vilanova i Mataró passant per Vilafranca. Una altra de les crítiques dels ecologistes és el creixement urbanístic desmesurat que es preveu per a les comarques penedesenques, i és per tot això que rebutgen tant el Pla Director com el Metropolità. Ara caldrà esperar fins al 2 de maig per conèixer el pronunciament del Govern català respecte l’àmbit de planificació penedesenc. Si no executa l’acord, la Plataforma per una Vegueria Pròpia demanarà als partits que li donen suport que presentin al Parlament una proposició de llei en favor de l’àmbit de planificació per tal que el govern se senti obligat a executar-lo.

I Política Territorial “vol donar gat per llebre”

Pocs dies després de la nit de la vegueria el DPTOP feia públic que es redactaria un Pla director per a l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Fèlix Simon, portaveu de la Plataforma per una Vegueria Pròpia qualifica aquest anunci com un intent de “donar gat per llebre” i és que els plans directors són instruments de nivell inferior als plans territorials parcials (PTP). Els PTP corresponen a cada un dels set àmbits funcionals amb els quals es divideix el Principat i en conseqüència a les futures vegueries. En canvi un Pla director pot prendre escales territorials diverses (subcomarcals, comarcals, supracomarcals…) però en cap cas satisfà la demanda de la Plataforma. Simon entén la proposta com una “presa de pèl” i de declaració d’intencions de la conselleria per tal que “el Penedès no tingui mai vegueria pròpia”.

Més informació: http://www.vegueriapropia.org/

El Quart Cinturó: diferents noms amb un mateix traçat

Laia Creus · Barcelona

El Quart Cinturó també és un dels elements conflictius que recull el PTP de la Regió Metropolitana de Barcelona. Es tracta d’una infraestructura que travessa les comarques del Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès, i que ha estat molt qüestionada per la societat civil organitzada, amb l’objectiu d’intentar preservar el patrimoni natural i cultural i paisatgístic de la zona.

Aquesta carretera segueix apareixent en el pla territorial però dividida per parts i amb una altra nomenclatura. Aquest és el punt de vista d’entitats com l’Associació per a la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC), que consideren que, malgrat el canvi de nom, el projecte segueix sent el mateix. Concretament, el nou nom del Quart Cinturó en el seu pas entre Vilafranca del Penedès i Abrera (el Baix Llobregat) és Eix Central del Penedès, el tram que transcorre entre Granollers i Sant Celoni pren el nom de C-35 i entre Abrera i la Roca passa a anomenar-se Ronda del Vallès. Per altra banda es complementa amb dos ramals més: al sud el desdoblament de la C-15 entre Vilafranca i Vilanova i la Geltrú (el Garraf) i al nord l’autovia C-60 que des de 1995 uneix Mataró i la Roca a través del Coll de Parpers.

Segons Toni Altaió, portaveu de l’ADENC, es tracta d’una obra “dissenyada en ple desenvolupament franquista, en un moment en què la percepció del territori era molt diferent a l’actual i que no es correspon amb les necessitats de la societat d’avui en dia”. Altaió afirma a L’ACCENT que “quan es tracta de territori no es pot parlar només d’infraestructures, sinó que cal tenir en compte la viabilitat ambiental, social i econòmica del projecte”. Un altre punt clau a tenir en compte és el desmesurat dèficit que pateix aquesta zona pel que fa a dotació de transport públic: en comparació amb zones europees demogràficament semblants, la Regió Metropolitana té un 50% menys de traçat ferroviari i un 20% més de carreteres i autovies construïdes.

Més informació: www.adenc.cat

Collserola: parc natural desprotegit

Laia Creus · Barcelona

La serra de Collserola, un espai natural metropolità de 8.470 hectàrees que conforma un autèntic pulmó per a les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental segueix en amenaça constant. Malgrat el recent anunci del govern de la Generalitat, que ha afirmat que ben aviat Collserola serà declarat Parc Natural, aquest fet no implicarà que es retirin cap dels projectes d’infraestructures previstos, ja que no variarà la qualificació urbanística del sòl.

Són molt diversos els perills a que s’enfronta la serra de Collserola: l’aïllament, la fragmentació, la pèrdua de territori i la contaminació de diversos tipus. Segons la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola (PCDC), entitat que aglutina un gran nombre d’entitats ciutadanes, considera que el PTP de la Regió Metropolitana de Barcelona no va en el camí de solventar aquests perills. “Els estudis dels experts, que la mateixa Generalitat va encarregar, proposen mesures com eliminar infraestructures, conservar els corredors o canviar qualificacions, però sembla que ni la Generalitat la major part d’ajuntaments hi estan disposats”, explica Carme Rovira, membre de la Plataforma.

El vial de Cornisa

Aquest vial, proposat pel Pla General Metropolità de 1976, suposa la construcció d’una autovia de quatre carrils que creuaran la serra de Collserola. És una de les amenaces a la qual s’enfronta l’espai natural. “El vial fomenta el transport privat entre les comarques del Vallès i del Llobregat, on existeix una línia de tren poc aprofitada”, explica Eva Mas, membre del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius -entitat que forma part de la PCDC-. “És un vial que fragmenta Collserola i trepitja la riera de Vallvidrera i una important zona forestal”, afegeix.

Malgrat que la versió oficial de la Generalitat és que el projecte no es farà, entitats ecologistes i cíviques consideren que el que s’ha dut a terme ha estat, simplement, un canvi de nom, posant-li Vial de Circumval·lació. En aquest sentit, en la primera proposta del PTP de la Regió Metropolitana “es manté la construcció del tram de Montcada i Reixac fins a Sant Cugat del Vallès, i de Sant Cugat a Molins es deixa la reserva de sòl per poder-lo desenvolupar més endavant”, assegura Mas.

Mobilitzacions

Són moltes i ben diverses les activitats que, des de fa anys, organitzen entitats com la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola, amb l’objectiu de preservar la zona i aconseguir que es protegeixi i es declari Parc natural, amb totes les garanties que aquest fet hauria de comportar. El debat sobre el futur de Collserola, que es va celebrar el passat 13 d’abril a l’Ateneu Barcelonès, va fer palès, un cop més, el xoc entre l’Administració i les entitats. D’altra banda, també es va realitzar una marxa popular “i va quedar clar que la ciutadania reclama una protecció real de la serra de Collserola”, explica Carme Rovira, membre de la PCDC. La caminada va acabar al Tibidabo, “on ja s’han començat a talar els darrers dies unes alzines centenàries i catalogades per tal de construir una muntanya russa; això ho poden fer ja que el Parc no té una qualificació urbanística restrictiva” afegeix Rovira. Per aquest motiu un grup d’activistes de l’Assemblea Pro Boscos del Tibidabo van segrestar simbòlicament l’avió del parc d’atraccions, en el que van penjar una gran pancarta on deia: “Prou! Prou! Prou!”.

Més informació: http://collserola.org/

Àrees residencials estratègiques: urbanisme sostenible o suport a un sector en hores baixes

ARNAU URGELL · RIPOLL

El 15 de febrer el Departament de Política Territorial va donar a conèixer la iniciativa d’Àrees Residencials Estratègiques (ARE), un pla per generar grans creixements urbanístics en ciutats petites i mitjanes a potenciar. És allò que els planificadors anomenen “una Catalunya basada en polaritats urbanes” i que en el cas de la Regió Metropolitana es concreta amb potenciar els municipis de l’Arc Metropolità: Vilanova, Vilafranca, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró.

Evitar l’urbanisme dispers

Sembla que no es vol repetir el model urbanístic horitzontal que tan s’ha desenvolupat les dues darreres dècades. Per aquest motiu les directrius del Pla territorial es basen en creixements compactes, d’alta densitat i en continuïtat a la ciutat existent. En aquesta línia es poden incloure les ARE que, poden convertir espais en sòl urbanitzable per a la via d’urgència amb un mínim d’un 50% d’habitatge protegit. Des de Política Territorial es pretén tirar endavant 100 ARE en 86 municipis que suposaran més de 90.000 nous pisos abans del 2011. Aquesta seria un dels camins per cobrir el creixement que proposa el PTP: 456.000 habitatges en l’horitzó 2026 i assolir la xifra de 6 milions d’habitants.

Sobre el paper la proposta podria complir, en part, els principis de l’urbanisme sostenible. Tanmateix afirmacions com les del mateix conseller Joaquim Nadal ho posen en dubte: “les ARE donen resposta a la situació dels promotors immobiliaris en una conjuntura de desacceleració de l’activitat econòmica”. I és que resulta si més no curiós la coincidència de l’impuls de l’habitatge protegit i de desenvolupaments urbanístics compactes sota la tutela pública just en el moment en què es constata definitivament la fi del boom immobiliari.

Els casos de Sant Celoni i Vilafranca

Un dels casos més significatius és el de Sant Celoni (el Baix Montseny). Allà la Generalitat preveu construir una Àrea Residencial Estratègica de 1.270 habitatges al paratge de can Riera de l’Aigua, entre la ribera del Pertegàs i el Parc Natural del Montseny. Des de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) es denuncia que aquesta operació -juntament amb altres plans urbanístics ja aprovats- suposarien que la població passés de 16 a 24.000 habitants, “xifra pels quals no existeixen els serveis públics necessaris”. Així mateix entenen que esdevé un condicionament molt greu justament en un moment que es planteja l’inici de la revisió del Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) i que la zona afectada és, justament, la darrera de transició entre el nucli urbà i el Parc Natural. Montse Vinyets, regidora de la CUP explica a L’ACCENT que “en cap cas els dèficits de l’accés a l’habitatge se solucionen a cop de decret sinó que es tracta d’una qüestió estructural”.

Una altra població afectada és Vilafranca del Penedès. La primera proposta plantejava desenvolupar-los als paratges de les Bassetes (900 habitatges) i la Peregrina. A diferència de Sant Celoni si que es tractava de sòl urbanitzable però igualment el regidor de la CUP Xavier Navarro considera que no és la solució. Des de la formació independentista es va aconseguir que l’Ajuntament demanés la retirada de la Peregrina. Navarro recorda que el municipi ja preveu actuacions urbanístiques per 3.000 nous habitatges i que igualment n’hi ha centenars de buits. Navarro també assenyala que actualment moltes promocions d’habitatge protegit queden vacants per la impossibilitat d’aconseguir hipoteques.

Més informació:

http://santceloni.cup.cat

http://cupvila.cat

En tres setmanes 100 lectors d’ElRipollès.info han votat a l’enquesta sobre la situació del Ripollès en la futura ordenació territorial del Principat en vegueries. Els resultats de moment aposten de manera clara per mantenir la comarca a la demarcació de Girona (41%) mentre que els partidaris de l’Alt Ter representen el 27%. Molt endarrere queden les altres opcions com la de l’Alt Pirineu (14%), la divisió de la comarca en tres vegueries (10%), la unitat comarcal per sobre de tot (4%) i la darrera proposta de l’alcalde de Vic d’incorporar-la a la Catalunya central (3%).

Resultats provisionals de l’enquesta d’El Ripollès.info. Infografia: Arnau Urgell/El Ripollès.info

El debat sobre l’ordenació territorial del Principat fa moltes dècades que s’allarga. Els dos principals punts de conflicte se situen en la demanda del ‘Gran Penedès’ (Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia) de constituir una vegueria pròpia així com el difícil encaix de comarques com el Ripollès.

[INFOGRAFIA. Proposta de nou vegueries. Font: L'ACCENT modificat de Vikipèdia. Llicència CC]
En aquest sentit, mentre la proposta oficial ens situa a les Comarques gironines -talment com l’actual província amb l’excepció de l’est de la Cerdanya- s’han proposat altres opcions com la denominada vegueria de l’Alt Ter (Osona i el Ripollès), dividir la comarca en tres i que pertanyés a dues o tres vegueries (la Vall de Ribes a l’Alt Pirineu, la Vall de Camprodon a Girona i el Baix Ripollès a les Comarques Centrals o a les gironines). Ahir però, en una reunió entre els alcaldes de Vic i Manresa, es va posar sobre la taula la creació d’un àmbit territorial que agrupés les dues comarques de plana (Osona i el Bages) així com l’eix industrial de muntanya format per la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà.

En tot cas, una nova proposta sobre la taula per un debat que no sembla tenir fi. Per la seva banda, Teresa Jordà, en declaracions al periòdic Regió 7 ha afirmat que ‘és poc afortunat que altres territoris parlin i comptin o deixin de comptar amb nosaltres’. Així mateix va assegurar que ‘la prioritat de Ripoll és no desmembrar la comarca’. Així mateix reconeix que a Girona ’se’ns ha tingut per poc’ mentre que conclou que Vic ‘ens vol perquè ens necessita’.Per a saber-ne més: Història de les vegueries (Vikipèdia)

Penjo un article que vaig escriure fa unes setmanes i que es va publicar a L’Accent 112 i al portal La Fàbrica. Aprofito per recomanar l’especial sobre ordenació territorial que està fent en Xavi en el seu bloc. En destaco una pregunta “L’organització territorial a Catalunya és una qüestió irresoluble?” i una resposta: “No ho resoldrem mai! Per les diverses lectures del territori i els seus canvis; per les diverses visions del funcionament de l’administració pública i per les diverses percepcions de la identitat i com s’ha de traslladar al territori”. La resposta és del professor de geografia de la UAB Enric Mendizábal.

La divisió territorial del Principat és una qüestió que continua sense resoldre’s gairebé trenta anys després de la recuperació de la Generalitat. Malgrat la importància de tirar endavant les vegueries, la manca de diàleg amb el territori, les rivalitats atàviques entre comarques i ciutats i, sobretot, la vista posada en la “calculadora electoral” han provocat ajornaments successius.

El nou estatut del 2006 preveu organitzar el territori del Principat en tres nivells: municipis, comarques i vegueries. Aquesta darrera divisió, a banda de suposar deixar enrere la divisió en províncies imposada el 1833, ha de permetre tres qüestions: l’organització dels serveis públics, la planificació territorial i la constitució d’una institució supramunicipal de cooperació local.

Més enllà de l’origen històric del terme (veure L’Apunt) la primera proposta moderna de vegueries data de l’època republicana que dividia el Principat en nou regions (veure infografia). Segurament la qüestió que més sobta és que el Tarragonès i l’Alt Camp formessin part de la vegueria penedesenca, mentre que Reus era capital d’una regió que agrupava Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la Ribera d’Ebre. D’altra banda, Vic era capital d’una vegueria que unia les comarques del tren transpirinenc: Osona, el Ripollès i la Cerdanya.

Les divisions contemporànies

El 1995 el Parlament de Catalunya va aprovar el Pla territorial general de Catalunya (PTGC), una eina de planejament que en el seu moment es va considerar “modèlica i avançada” però que ha restat tancada en un calaix. Aquest Pla delimitava set àmbits territorials: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona, les comarques centrals, les comarques gironines, Ponent, Alt Pirineu i Aran i les Terres de l’Ebre. Per a cada una, calia redactar Plans territorials que marquessin com s’havia d’estructurar l’urbanisme, les infraestructures, els espais protegits i les principals connexions biològiques entre altres qüestions. Lamentablement, vint-i-dos anys després només s’ha aprovat el de les Terres de l’Ebre (2001) i recentment el de l’Alt Pirineu. A la pràctica els resultats del laissez faire territorial són evidents. Així mateix, els diversos serveis públics s’han organitzat de manera diferencial i sovint esquizofrènica.

L’any 2001 una comissió formada per Miquel Roca i quatre geògrafs va presentar al Parlament de Catalunya un informe per revisar el mapa territorial. El denominat Informe Roca proposava la supressió de tots els municipis de menys de 250 habitants i dividir el Principat en sis vegueries i la sotsvegueria de l’Alt Pirineu i la Val d’Aran –depenent de Ponent–. A banda s’eliminaven els denominats enclavaments (illes d’un municipi en un altre) i es proposava la creació de sis a vuit noves comarques entre les quals el Moianès, el Baix Llobregat Nord i el Segre Mitjà. La reacció de CiU –malgrat que l’informe l’havia impulsat Duran i Lleida– va ser molt dura ja que en cap cas volien perdre el predomini tradicional en els petits municipis rurals i de muntanya.

Set vegueries tant sí com no

Un dels compromisos del pacte del Tinell va ser engegar la maquinària de planificació així com revisar el PTGC de 1995. El maig de 2004 Joan Saura, conseller de Relacions Institucionals, va anunciar que es treballava en una proposta de set vegueries (veure infografia).

De fet, es tractava a grans trets de desenvolupar el document de planificació de 1995. Lamentablement, no es va revisar si la proposta de dues dècades enrere era la més òptima en l’actual context de creixement urbanístic i d’infraestructures descontrolat. D’altra banda, en molts territoris adoptar aquesta divisió es considerava una imposició ja que no hi havia hagut cap mena de procés de diàleg ni de participació. D’aquesta manera, al llarg dels anys de tripartit la Generalitat ha desenvolupat la seva política de planificació –des dels catàlegs de paisatge a la futura llei electoral– amb uns àmbits funcionals no aprovats.

En dos territoris existeixen campanyes per reivindicar canvis en el mapa de vegueries (veure infografia).

La més important és la que reclama la “novena” pel denominat Penedès històric. El territori, format per l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, havia format part des del segle XIV al XIX de la vegueria de Vilafranca. A banda, de qüestions històriques i identitàries, Fèlix Simon, portaveu de la campanya, afirma que “és molt necessari dotar-se d’un àmbit de gestió i planificació propi ja que les polítiques territorials de la Generalitat s’encaminen cap a l’expansió de la Regió Metropolitana”. La iniciativa compta a dia d’avui amb el suport de 50 ajuntaments, els quatre consells comarcals, un centenar d’entitats i vora 12.000 ciutadans a títol individual. L’esquerra independentista aposta incondicionalment per la vegueria i de fet la CUP de Vilafranca ha estat una de les forces polítiques que més l’ha defensada.

En contra, bàsicament la regió X del PSC (Alt Penedès – Garraf) –controlada per l’aparell– i que en cap cas volen deixar escapar el graner de vots que suposa la comarca del Garraf. Cal recordar, que la futura llei electoral tindrà tantes circumscripcions com vegueries, i la retallada de l’àmbit metropolità podria suposar una pèrdua de 5-6 diputats al PSC segons Simon. Com sempre la “calculadora electoral” esdevé un factor clau per entendre els moviments de les forces polítiques institucionals en la divisió territorial.

“Sóc totalment optimista, això ho aconseguirem” afirma Fèlix Simon. I és que el proper mes de setembre la Comissió de Política Territorial ha de votar una esmena per aprovar el denominat àmbit funcional de planificació del Penedès, en principi CiU, PP i ERC hi donaran suport. Caldrà veure si el partit republicà aguantarà la pressió de l’aparell “socialista”.

La vegueria de l’Alt Ter

D’altra banda, més de 5.303 particulars, una cinquantena d’entitats i 21 ajuntaments donen suport a la “vuitena” vegueria, anomenada de l’Alt Ter i formada per Osona, el Ripollès i oberta a la inclusió de la Garrotxa. En aquest cas, la idea no acaba d’aixecar gaire suport fora d’Osona i és que molts sectors opinen que la principal raó per reclamar-la és la rivalitat atàvica entre Vic i Manresa. Cal recordar que la proposta oficial situa el Ripollès a les comarques gironines i Osona a les comarques centrals amb capital a Manresa. A nivell institucional el principal valedor és l’alcalde de Vic el convergent Vila d’Abadal. També té el suport d’un bon nombre de càrrecs de CiU d’Osona i en menor mesura d’ERC, ICV i candidatures locals. Des de l’esquerra independentista, mentre que la CUP de Vic hi dóna ple suport, la de Ripoll considera que és una qüestió a debatre de manera profunda per part del conjunt de la societat de la comarca.

L’APUNT

L’origen de les vegueries

L’intent de la societat del Principat de dotar-se d’una organització territorial pròpia ha apostat tant en l’època de la II República espanyola com en l’actual monarquia constitucional per les vegueries. Curiosament, és una divisió tradicional poc ‘democràtica’. El seu origen es remunta al segle XIII i era el territori sobre el qual tenia potestat el veguer, un funcionari reial que assumia responsabilitats judicials i de representació. A partir del segle XVI els veguers entren en conflicte amb els batlles –representants del poder municipal– i les divisions administratives pròpies de la Generalitat: les veredes i les col·lectes. El segle XIII hi havia deu vegueries, nombre que es va ampliar progressivament. A l’època de Jaume II, “el Just” a l’actual Principat hi havia catorze vegueries, tres a la Catalunya Nord i dues a Mallorca –sense aquest nom però amb la figura de veguer: el de la Ciutat i el de Fora–. Entre altres punts, també van arribar al ducat d’Atenes amb les vegueries de Tebes, Levàdia i la de la capital grega.

Aquesta institució va durar fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta de 1716 tot i que a la Catalunya Nord van perdurar fins el 1790 després de la Revolució Francesa.

L’any 1931, la Generalitat republicana va crear la ponència de la divisió territorial formada entre altres per Pau Vila i Antoni Rovira i Virgili. L’any 1933 van presentar una divisió en trenta-vuit comarques i nou vegueries. Les comarques són les que coneixem actualment menys l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany i el Pla d’Urgell creades el 1987. L’aprovació de la divisió territorial es va fer esperar fins el 27 d’agost de 1936 a causa dels Fets d’octubre i es va canviar el nom de vegueries per regions. Posteriorment, i en plena Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys va tornar a adoptar el nom de vegueries.

L’estatut de 1979 no va contemplar la regionalització del Principat però el Pla territorial general de Catalunya (1995) va delimitar set àmbits territorials. L’abandonament de qualsevol estratègia de planificació territorial per part del govern convergent va deixar la qüestió tancada a un calaix.

Més informació:
www.vegueriapropia.org
www.altter.org

http://ca.wikipedia.org