“It’s paradise.” “Well, there’s nowhere quite like it.” “Is there?“

He was a gentleman in his seventies, a copy of “The Telegraph” in his hands. He was sitting in a straight-backed, pink-patterned chair in the reception. I looked around, and nodded. It had never really occurred to me that there was nowhere quite like it – the hotel, that is. “Like your own home. Your own villa.” Not my home or my villa, but maybe his. I bade him good day and drove down to the front. Unusually, it was easy to park in front of Niu. Unusually, it was easy to park anywhere in the Cala.

There is a disconnect between the garden-ornamentalism and old-world elegance of La Moraleja, and the on-top-of-each-other contrast between the homely manners of Niu and the kid-splashing, kid-noisy Don Pedro just over the fence. If Niu has had a reception makeover to a one-time feel of antiquity, the Moraleja has a continuing colonial splendour.

Nothing seems to quite add up in the Cala. The new ubiquity of greys and neutrals that appears to have been taken as a template from some bible of contemporary architectural conformity has spawned the aluminium and non-colour of the Windsurf; steel chatters and clatters as they wash down the tables and the austere pipework of the chairs. And so also the silver, white and monotones of the Riusech edifice. Glance out at the Cala Barques – or is it Clara? – and there is the familiar turquoise and fade to green; then look back at this black and white image, this greyscale building, and wonder at the enormity of the absence of blues or yellows that might complement the visual environment.

At Marinas, an ageing couple are on the terrace with solitary beers; someone is at the bar. It’s “muy flojo” and Tomas is nowhere to be seen. Then glance across at the empty pool area of the abandoned Simar. Maybe it was just imagination, but the pool seemed to have been given over to algae. Back on the street, a body-builder struts by with flippers and a wetsuit and calls out in Polish to someone by the doors to the Don Pedro.

The doors to the eponymous Cala San Vicente are closed, as though they don’t anticipate anyone. They are wooden barriers that fail to invite, but it’s probably just to keep in the air-conditioning. A sexagenarian lady is wearing a white jump-suit and matching, sharp-cornered, white-framed glasses. She has the eager expression of one used to racing rally cars; she bears an attitude of female rakishness, a Dick or Davina Dastardly hugging the wheel tightly. Perhaps she has been male-monikered. “Dicky, old stick”, you could imagine. But she is a lady. As with the Telegraph reader of the Moraleja – ex-City I’d be bound – here are ladies and gentlemen. Not a “luv” or a “mate” to be heard. Here is a certain civility among the decline and fall; a Nero-esque blindness to the invisible flames of the encroaching Vandalism. The piano music is perhaps too loud; it is trying too hard to scale its descant of cocking-a-snook refinement. The Moraleja wouldn’t have that. Just silence save for the birdsong and the breeze rustling the bracts of the bougainvillaea and the sheets of an English broadsheet.

The Poli pizza place is still neglected, but Cafe Art has stumbled back into some resemblance of life across from the incongruous Irishness. And then tumble down to the lower level and the Oriola, the repository of ancientness, shows an equal incongruity; a young man and woman with a laptop on the terrace. There is a conspicuous absence of the usual; the musty smell inside is not there.

And you then wonder what happened to that law which revoked the previous law about the extension to building works. The controversial development by the Molins cove is being worked on still; only another four days now, you guess. But they were meant to have stopped, weren’t they? The indeterminacy of politics. So it is also with a banner by the car park. Bedraggled, tossed by the winds, who is it for? PP? PSOE? Doesn’t really matter, days past the elections. In front of the Molins hotel, unusually, it would have been easy to park. There is no-one in reception, not even a tubercular straw-hatter arriving for what would probably be his last visit. The Mayol is now looking a ruin, and you stop and stare out at that view to the horse promontory, then to the half-built apartments and up to the Pinos hostel with its old-time sign of a Western movie. Back and forth – the gentility of the Moraleja, the decibels of the Don Pedro, the dereliction of the Mayol, the whites and greys of expensive real estate. Cala San Vicente – nothing quite adds up.

Aquesta es la cinquena vegada que faig la Senda del Poeta, els meus peus ho saben bé.

Com tots els anys, hem partit d’Oriola de la casa de Miguel Hernández, i hem arribat al cementeri a Alacant a la seua tomba. El primer dia hem dormit a la casa de cultura d’Albatera, i el segon a la universitat UMH d’Elx.

Com sempe, hi ha hagut variacions en el recorregut respecte a altres anys. No obstant, en general, ha sigut com tots els anys (el menjar, les parades, les nits…), a excepció de la nit a Albatera. Aquest any hi havien uns imbècils que no ens van deixar dormir en tota la nit, ha sigut una cosa que no ha passat cap altre any. Sembla que els xiquets cada any siguen més idiotes, i la organitzación més incapaç de fer-ne res. Encara gràcies que a Elx sí vam poder dormir bé després de veure una bona actuació d’Aldous a l’Aula Magna.

La principal pega d’aquesta senda és que el camí es molt lleig, i quasi tot per carretera. Si no vols avorrir-te, es millor que hi vages ben acompanyat d’amics i bona gent. De totes formes, sempre hi ha bon ambient i acabes coneixent a molta gent i parlant amb tothom.

Aquest és un amic que vam fer a Crevillent, a l’hora de dinar.

L’última vesprada va ser la més difícil per a mi, perque no vam fer parades, ni ens van donar aigua ni res. En arribar a Alacant vam visitar la tomba de Miguel Hernández, i després agafàrem l’autobús urbà per a anar a l’estació de tren. Aquest any l’organització havia disposat autobusos per a Elx i Oriola, però vam pensar que al tren aniríem més còmodes.

Miguel Hernández

El darrer diumenge pel matí, 42 senderistes del Pasico a Pasico i simpatitzants hem fet una ruta curta per l’escarpada serra de Callosa de Segura. Tot i ser un muntó de gent, en arribar al cim de la muntanya, ens vam trobar prop de 200 persones. El motiu és que era el dia de la “45 Subida del Belén a la Cruz del Medio”.

La ruta es força complicada per la dificultat tècnica que té. La serra de Callosa de Segura te poques possibilitats de trobar un camí còmode per la seua forma, i el camí (encara que siga assenyalat com a PR o no) es només apte per a les cabres, i per a nosaltres.

Com he dit al principi, hi havia molta gent degut a la pujada del pessebre. Es va celebrar una missa, al costat del refugi, on van colocar el pessebre. Aquest any, ja fan 45 vegades que s’ha celebrat aquest esdeveniment.

Des d’el cim anomenat “El alto del águila” es veia la serra d’Oriola. El cim es troba a uns cinc minuts del lloc on es celebrava la missa. Hi vam fer la parada per esmorzar, i després vam tornar a baixar per un altre camí.

La baixada sí la vam fer seguint els senyals de PR, encara que això no vol dir que el camí siga menys perillós o més fàcil.

Al final la ruta fou d’uns 5 quilòmetres de distància. Un diumenge molt divertit i singular.

Article de valencianisme transversal per part de Vicent Soler*, que va ser publicat fa un parell de setmanes al Levante – El Mercantil Valencià:

Oriola fou històricament la segona ciutat del Regne i assumia la capitalitat del migjorn valencià. Aquest paper clau en la història valenciana va durar pràcticament fins el segle XIX, moment en el que el protagonisme i la capitalitat van passar a Alacant. No per casualitat, la cerimònia de baixada al carrer de la seua senyera municipal, l’Oriol, és ben semblant a la del cap i casal, la del Rat Penat.

La seua valencianitat és, per tant, incontestable. I, potser, la presència històrica del valencià a la ciutat és l’aspecte més suggerent que hi podem trobar en tant que avui en dia Oriola és una ciutat de parla castellana.
La toponímia és l´evidència més quotidiana del que diem. Perquè, dins del marc urbà, hi ha el Raval Roig, el Vallet, l´Oriolet, la Torre d´en Vergonyes, les Espenyetes o el Cantó Foral. Als afores, Molins, el Raiguero, la Campaneta, el Mos del Bou, el cap Roig, Punta Prima, la Punteta o el Estanyo (estany, massa d´aigua).

Doncs bé, malgrat les aparences, els oriolans actuals en són, cada vegada més, ben conscients de tot això. De fet, quasi com donant una lliçó als mandataris municipals de la capital del Regne (que són molt poc amics de practicar el valencià), Oriola té, des de 2004, una guia monumental de la ciutat trilingüe (castellà, valencià i anglès), coeditada per l´Ajuntament i la Universitat d´Alacant, feta pels arqueòlegs Emili Díaz i Mª Carmen Sánchez; una guia gastronòmica en castellà i valencià, i, a més, davant els principals monuments, hi ha columnes informatives en 4 idiomes, incloent-hi naturalment el valencià.

Reblant el clau d´aquesta consciència valenciana, aquests dies (fins el 23 de novembre) hi ha una exposició en la biblioteca pública de l´Estat Fernando de Loazes de la ciutat amb el títol reivindicatiu d´Oriola, referent de la història i la cultura valenciana. Una exposició patrocinada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la Conselleria de Cultura i la Universitat d’Alacant i que fou inaugurada amb ocasió d’unes jornades de l´AVL a la ciutat.

L’alcaldessa, Mónica Lorente, participà en la inauguració de les esmentades jornades i es féu representar en l’inici del cicle de conferències amb motiu de l´exposició. Un cicle que acabarà el 20 de desembre amb una mesa redona dels professors Josep Torró (Universitat de València), Antoni Mas i Biel Sansano (Universitat d’Alacant) i, finalment, d’Antoni Bernat (Universitat de les Illes Balears).

En la mateixa portada del catàleg de l’exposició apareix la figura del representant de la ciutat a les Corts valencianes forals -que es pot vore al saló de Corts del Palau de la Generalitat-, un protagonisme testimoniat inequívocament per una reunió d´aquelles Corts a l’església de Sant Jaume d´Oriola el 1488 i que fou commemorada per les actuals Corts en una reunió plenària, 500 anys més tard, a la mateixa església.

Però entre el documents que ara ixen a la llum per al gran públic -la major aportació de l´exposició- hi comptem des d´una edició facsímil del Llibre del Repartiment d’Oriola, del segles XIII i XIV, o de la Crònica de Ramon Muntaner, 1325-1328, on s´hi diu que «parlen de bell catalanesc del món» fins a documents posteriors al Decreto de Nueva Planta (1707), ran de la derrota d´Almansa, com aquell en què s’adverteix al Consell de la ciutat per part del rei que «ha de actuar en adelante en lengua castellana… y arreglarse en los derechos a las leyes de Castilla», o la instrucció pública del 1787 dirigida a que «el maestro no permita que los niños hablen en el idioma valenciano… en lo que contribuyan por su parte los curas párrocos con su celo».

També hi trobem les obres d’oriolans, o d´originaris d’aquesta ciutat, fins ara poc coneguts, que van fer un paper destacat en la preservació del valencià literari en l’època contemporània, com són els periodistes i lletraferits del XIX, Rafael Blasco i Josep Pérez Sánchez. Hi podem afegir el conegut pintor Joaquim Agrassot qui, a més de fer moltes obres de tema valencià, parlava valencià, en una època en què no era freqüent entre la burgesia de València, ciutat on va treballar. Sense negligir el Canto a Valencia d’un jove Miguel Hernández -fill de Vicenterre i Conxeta-, un poema en castellà on mostra, però, un claríssim fervor per la seua identitat valenciana.

Els comissaris de l’exposició -els catedràtics Jesús Millán i Brauli Montoya i la bibliotecària Consol Payà- expliquen que tots els documents que s’hi aporten suposen un patrimoni ben valuós de cara al futur del qual Oriola es pot sentir ben orgullosa. N’estem ben segurs que així serà.

*Catedràtic d´Economia de la Universitat de València

Artículo de valencianismo transversal por parte de Vicent Soler*, que fue publicado hace un par de semanas al Levante – El Mercantil Valenciano:

Orihuela fue históricamente la segunda ciudad del Reino y asumía la capitalidad del mediodía valenciano. Este papel clave en la historia valenciana duró prácticamente hasta el siglo XIX, momento en el que el protagonismo y la capitalidad pasaron en Alicante. No por casualidad, la ceremonia de bajada a la calle de su señera municipal, l’Oriol, es bien parecido a la de la cabeza y casal, la del Rat Penat.

Su valencianidad es, por lo tanto, incontestable. Y, quizás, la presencia histórica del valenciano a la ciudad es el aspecto más sugerente que podemos encontrar en cuanto que hoy en día Orihuela es una ciudad de habla castellana

La toponimia es la evidencia más cotidiana del que decimos. Porque, dentro del marco urbano, hay el Arrabal Rojo, el Vallet, l’Oriolet, la Torre d’en Vergonyes, les Espenyetes o el Cantó Foral. En las afueras, Molins, el Raiguero, la Campaneta, el Mos del Bou, el Cap Roig , Punta Prima, la Punteta o el Estanyo (estanque, demasiado de agua).

Pues bien, pese a las apariencias, los oriolanos actuales son, cada vez más, bien conscientes de todo esto. De hecho, casi cómo dando una lección a los mandatarios municipales de la capital del Reino (que son muy poco amigos de practicar el valenciano), Orihuela tiene, desde 2004, una guía monumental de la ciudad trilingüe (castellano, valenciano e inglés), coeditada por el Ayuntamiento y la Universidad de Alicante, hazaña por los arqueólogos Emili Díaz y Mª Carmen Sánchez; una guía gastronómica en castellano y valenciano, y, además, ante los principales monumentos, hay columnas informativas en 4 idiomas, incluyendo naturalmente el valenciano.

Remachando la clave de esta conciencia valenciana, estos días (hasta el 23 de noviembre) hay una exposición en la biblioteca pública del Sido Fernando de Loazes de la ciudad con el título reivindicativo de Orihuela, referente de la historia y la cultura valenciana. Una exposición patrocinada por la Academia Valenciana de la Lengua (AVL), la Consellería de Cultura y la Universidad de Alicante y que fue inaugurada con ocasión de unas jornadas de la AVL a la ciudad.

La alcaldesa, Mónica Lorente, participó en la inauguración de las mencionadas jornadas y se hizo representar en el inicio del ciclo de conferencias con motivo de la exposición. Un ciclo que acabará el 20 de diciembre con una mesa redonda de los profesores Josep Torró (Universitat de València), Antoni Mas y Biel Sansano (Universitat d’Alacant) y, finalmente, de Antoni Bernat (Universitat de les Illes Balears).

En la misma portada del catálogo de la exposición aparece la figura del representante de la ciudad a las Cortes valencianas forales -que se puede ver al salón de Cortes del Palau de la Generalitat-, un protagonismo testimoniado inequívocamente por una reunión de aquellas Cortes a la iglesia de Santo Jaume de Orihuela el 1488 y que fue conmemorada por las actuales Cortes en una reunión plenaria, 500 años más tarde, a la misma iglesia.

Pero entre el documentos que ahora salen a la luz para el gran público -la mayor aportación de la exposición- contamos desde una edición facsímil del Libro del Reparto de Orihuela, del siglos XIII y XIV, o de la Crónica de Ramon Muntaner, 1325-1328, dónde se dice que «parlen de bell catalanesc del món» hasta documentos posteriores al Decreto de Nueva Planta (1707), a ras de la derrota de Almansa, como aquel en qué se advierte al Consejo de la ciudad por parte del rey que «ha de actuar en adelante en lengua castellana… y arreglarse en los derechos a las leyes de Castilla», o la instrucción pública del 1787 dirigida a que «el maestro no permita que los niños hablen en el idioma valenciano… en lo que contribuyan por su parte los curas párrocos con su celo».

También encontramos las obras de oriolanos, o de originarios de esta ciudad, hasta ahora poco conocidos, que hicieron un papel destacado en la preservación del valenciano literario en la época contemporánea, como son los periodistas y lletraferits del XIX, Rafael Blasco y Josep Pérez Sánchez. podemos añadir el conocido pintor Joaquim Agrassot quien, además de hacer muchas obras de tema valenciano, hablaba valenciano, en una época en qué no era frecuente entre la burguesía de València, ciudad dónde trabajó. Sin hacer de menos el Canto a Valencia de un joven Miguel Hernández -hijo de Vicenterre y Conxeta-, un poema en castellano dónde muestra, pero, un clarisímo fervor por su identidad valenciana.

Los comisarios de la exposición -los catedráticos Jesús Millán y Brauli Montoya y la bibliotecaria Consuelo Payà- explican que todos los documentos que se aportan suponen un patrimonio bien valioso de cara al futuro del cual Orihuela se puede sentir bien orgullosa. Estamos bien seguros que así será.

*Catedrático de Economía de la Universitat de València