What do Roman ruins, Gothic plazas, Art Nouveau and artistic luminaries like Antonio Gaudí, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró and Antoni Tàpies have in common? The answer is that they are all defining elements of Barcelona’s life that permeate the city’s cultural scene. Barcelona’s reputation as a world centre for art, architecture and design is growing every year. With a plethora of cultural activities on offer, the perennial problem in the Catalonian capital is not finding things to do, but finding the time to do them all!
more…

Els dibuixos originals de les 400 millors vinyetes publicades el 2008 en la premsa de tot el món s’exhibiran al Palau Robert de Barcelona, a partir del pròxim 2 de juliol, a l’exposició “World Press Cartoon. Humor gràfic en la premsa”. Aquesta mostra, que té caràcter anual, s’exposa per primera vegada a Catalunya i es podrà visitar fins al pròxim 27 de setembre, just després de les festes de la Mercè.

L’objectiu del “World Press Cartoon” (WPC) és donar a conèixer i distingir les millors vinyetes publicades en diaris o revistes de tot el món. Any rere any, des de 2005, ha crescut la participació dels professionals del sector i ha posat en evidència la vitalitat i l’èxit de la iniciativa.

L’especialitat del dibuix de vinyetes, tot i ser un gènere periodístic per excel·lència, i els professionals que s’hi dediquen, han estat tradicionalment poc reconeguts i, fins i tot menystinguts. El WPC, inspirat en el prestigiós World Press Photo, es va crear precisament per tal d’atorgar un reconeixement als artistes de l’humor gràfic, que, durant massa temps, han estat a l’ombra.

El passat mes d’abril, a la ciutat portuguesa de Sintra, es va celebrar la cinquena edició d’aquest certamen, que anualment atorga premis a les millors vinyetes en tres categories: l’editorial, la humorística i la de caricatures. També reconeix el millor treball de tots, que rep el Gran Premi. Enguany el jurat va haver d’escollir les millors propostes d’un total de 848 dibuixos que s’hi van presentar, realitzats per 428 autors de 72 països.

De les més de vuit-centes vinyetes originals, se’n van seleccionar 401, que van participar en el concurs i que són les que es podran veure a la sala de les Cotxeres del Palau Robert de Barcelona. A més a més, en la sala annexa es projectarà un audiovisual amb una selecció de les millors vinyetes de les edicions anteriors.

En el concurs celebrat a Sintra, el dibuixant mexicà Rogelio Naranjo va obtenir el Gran Premi i el primer de la categoria Vinyeta editorial pel seu dibuix In the same ship, publicada al diari mexicà Universal el 17 de setembre de 2008. En la categoria Vinyeta caricatura, el premi va ser per al portuguès André Carrilho, per Ahmadinejad, i la millor Vinyeta d’humor va ser Punk Fish, del cubà Osmani Simanca. L’espanyol Javier Carbajo, amb una vinyeta publicada a la revista de Barcelona El jueves, va obtenir el segon premi de la categoria de caricatures.

Exposición - El Arte del Engaño

La exposición “El Arte del engaño“ (L’ Art de l’ Engany) abrió sus puertas el pasado 20 de mayo en el Palau Robert de Barcelona; y permanecerá abierta al público hasta el 30 de agosto de 2009. La muestra quiere poner al alcance del visitante la magia del cine, “el arte” escondido tras los fotogramas.

Precisamente, esta exposición pretende dar un breve repaso a la historia de los efectos especiales y al mismo tiempo muestra los trabajos más sorprendentes del estudio DDT. Willis O’Brien, Ray Harryhausen y Stan Winston son los tres nombres con los que se resume aquí la historia de los efectos especiales en el cine. Cada uno de ellos aportó algo fundamental a este oficio.

El primero, Willis O’Brien, fue responsable de los efectos de King Kong (1933), una maqueta del cual se puede ver en la muestra. El segundo, Ray Harryhausen, fue pionero de la técnica del stop-motion (es decir, el sistema de animación trabajado fotograma a fotograma); y es recordado por su trabajo en Jasón y los argonautas (1963). Con respecto a Stan Wilson, innovador con la animación de robots, fue el responsable de los trucos visuales de Terminator (1984) o Eduardo Manostijeras (1990), entre muchos otros títulos que lo consagraron como uno de los padres de los efectos especiales; la exposición cuenta con reproducciones a pequeña escala de los personajes.

El Hombre Pálido - El Laberinto del Fauno

Todo este legado ha servido de inspiración a David Martí y a Montse Ribé para los efectos que han preparado para: Hellboy o la película que se estrena este julio, Paintball. No obstante, ellos nos explican que son discípulos de Dick Smith, creador de los efectos de El exorcista. Finalmente, un tercer apartado expone la labor que llevan a cabo David Martí y Montse Ribé y su equipo de DDT Efectos Especiales, especializado en maquillaje y diseño especial, que ha alcanzado el reconocimiento internacional con galardones como el Oscar o el Goya. Se podrán ver una treintena de trabajos, figuras de monstruos de varias películas, maquillajes especiales y animatronics, y también vídeos de corta duración que muestran el proceso de elaboración.

Se exhibirán algunos de los personajes de la película de Guillermo del Toro: El Laberinto del Fauno, como el Hombre pálido o la cabeza y el torso del fauno. También se pueden ver los efectos que crearon para Mar adentro, como la barriga de embarazada que luce Belén Rueda o su trabajo para la serie de televisión El orfanato.

Palau Robert: Passeig de Gràcia, 107  |  web: www.gencat.cat/probert
Horarios: de lunes a sábado: 10-19 h; domingos: 10-14.30 h

Para todos aquellos aficionados al cine fantástico o simplemente al 7º arte, el palau robert de Barcelona nos ofrece una exposición dedicada al arte de los efectos especiales.

La indústria dels efectes especials en el cinema i la seva evolució al llarg de la història centraran el contingut de l’exposició “L’Art de l’engany”, que el pròxim dia 20 de maig obrirà les portes al Palau Robert de Barcelona amb el suport de la CAM (Caja Mediterráneo). L’exposició recollirà també, en un lloc destacat, els treballs de David Martí i Montse Ribé premiats amb l’Oscar de 2007 al millor maquillatge per la pel·lícula El laberinto del fauno.

El comissari de l’exposició és Jep Porras, que ha comptat amb la col·laboració estreta de l’estudi de Barcelona DDT Efectos Especiales, encapçalat per David Martí i Montse Ribé. Tots ells van presentar el 2007 una primera edició d’aquesta mostra al Museu del Cinema de Girona. L’exposició que es presenta ara al Palau Robert, “L’Art de l’engany. Efectes especials no digitals en el cinema”, incorpora les últimes innovacions en aquest camp i inclou documents inèdits com, per exemple, un fragment de la pel·lícula de FILMAX Paintball, de Daniel Benmayor, amb efectes especials de DDT.

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, inaugurarà l’exposició el 19 de maig, a les 19 h, acompanyat per David Martí i Montse Ribé; el comissari, Jep Porras, i els representants de la CAM. Es dóna la circumstància que, el mateix dia, s’estrenarà al Festival de Canes la pel·lícula Ágora, d’Alejandro Amenábar, en la qual DDT també ha tingut una participació destacada.

La mostra del Palau Robert vol posar a l’abast del visitant la màgia del cinema, “l’art” amagat rere els fotogrames. En la primera part de l’exposició s’hi pot veure el treball realitzat per grans mestres dels efectes especials no digitals en diversos moments de la història del cinema. Hi són presents noms com Willis O’Brien i el seu King Kong (1933); Ray Harryhausen i Jàson i els Argonautes (1963), i Stan Winston i The Terminator (1984), i reproduccions a petita escala dels personatges.

La segona part dóna a conèixer el vessant més artesà d’aquesta disciplina, basada en la tècnica de l’Stop-motion, és a dir, el sistema d’animació treballat fotograma a fotograma. Finalment, un tercer apartat exposa la tasca que porten a terme David Martí i Montse Ribé i el seu equip de DDT Efectos Especiales, especialitzat en maquillatge i disseny especial, que ha assolit el reconeixement internacional amb guardons com l’Oscar o el Goya, entre altres. S’hi podran veure una trentena de treballs, figures de monstres de diverses pel·lícules, maquillatges especials i animatrònics, i també vídeos de curta durada que mostren el procés d’elaboració. S’hi exhibiran alguns dels personatges de la pel·lícula de Guillermo del ToroEl laberinto del fauno, com ara l’home pàl·lid o el cap i el tors del faune.

L’exposició tindrà les portes obertes al públic fins el 30 d’agost de 2009. Com en les sales de cinema, s’avisarà els visitants que algunes imatges “poden ferir la sensibilitat dels espectadors”, i que poden no ser recomanables per a menors de 13 anys. Coincidint amb la mostra, les “Nits d’estiu al jardí del Palau Robert” d’enguany inclouran, el mes de juliol, la projecció a l’aire lliure de El laberinto del fauno.

Geen moord is te rechtvaardigen, maar sommige aanslagen zijn nóg absurder en zinlozer dan anderen. Ernest Lluch was één van Spanje’s grootste, verstandige én meest aimabele intellectuelen. Geboren in 1937 in de buurt van Barcelona werd hij als docent aan de universiteit van Valencia herhaaldelijk gearresteerd in de tijd van Franco vanwege zijn anti-dictatoriale ideeën. Eenmaal in de democratie koos de charismatische eerste socialistische premier, Felipe González, hem als minister van Gezondheid en Consumptie in die eerste linkse regering, in 1982. Maar Lluch – spreek uit: Joek – was vooral een man van doceren, betrokken bij veel grote universiteiten in het land, en verliet de regering weer in 1986. Als Catalaan probeerde hij Spanje te verenigen zonder ook maar één moment het bestaan van die verschillende volken (Catalanen, Basken, Galiciërs) binnen het land te ontkennen. Hij veroordeelde alleen het feit dat sommigen, terroristen in dit geval, de autonomie via geweld probeerden te bewerkstelligen. Zó gematigd én overtuigend was Lluch, dat hij een pacifistische bedreiging voor die terroristen vormde.

Een vroege ochtend op 21 november 2000 liep Lluch in het halfduister naar zijn auto in de parkeergarage onder zijn flatgebouw aan de Avinguda de Xile, op 100 meter van het Camp Nou, het stadion van FC Barcelona, club waarvan hij een fanatiek supporter was (opvallend op de bovenstaande collage van de expositie: een plaatje van Johan Cruijff als aanvoerder van Barça). Twee pistoolschoten in zijn hoofd maakten een einde aan zijn leven. De ETA eiste de aanslag op. Niet vaak was de verontwaardiging over een aanslag in Spanje zó groot.

Deze week werd in Barcelona een expositie geopend over het leven en het werk van Lluch, te bezichtigen in het Palau Robert, een strak gebouw uit 1905 op de hoek van de Passeig de Gràcia en de Diagonal.

Per primera vegada, “la vitrina del fotògraf” del Palau Robert de Barcelona acull, del 2 d’octubre al 30 de novembre, una mostra dedicada a un operador de càmera de televisió per comptes d’un fotògraf. Es tracta de Miguel Gil, mort el 24 de maig de 2000 en una emboscada a Sierra Leone mentre recollia les imatges dels paisatges africans torturats per les guerres.

La “vitrina” dedicada a Miguel Gil es compon, fonamentalment, de quatre audiovisuals. Les imatges van ser enregistrades pel periodista en diferents guerres al continent africà, i també a Bòsnia, a Kosovo i a Txetxènia. Els quatre reportatges recullen imatges inèdites captades per la seva càmera i comentaris de professionals i amics que van compartir la seva vida i professió.

Així, s’hi poden veure testimonis de periodistes que el van conèixer de prop, com ara David Guttenfelder i Enric Martí, de l’agència AP (Associated Press), Gervasio Sánchez, Cokine Dufka o Ramon Lobo, aquest darrer de El País. També es podrà descobrir la seva faceta més personal a través de les explicacions i dels records evocats pels seus amics. Records que parlen de la infantesa i l’adolescència, fins al seu pas per la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Dret.

Després de deixar enrere la vida professional com a advocat, Miquel Gil es va submergir en la tasca de reporter en zones de conflicte a partir de 1993, com a conseqüència d’un viatge que va fer a Croàcia amb la idea d’entrar a Bòsnia, que feia més d’un any que estava en conflicte. A Sarajevo, i amb l’ajut de reporters com Mike Sposito, Eldar Emric, José Luis Márquez, Mark Chisholm o Elly Biles, va aprendre la tècnica i una nova manera de documentar aquella realitat cruenta. Miguel Gil va començar a treballar com a operador de càmera per a l’AP el 1995. Posteriorment viatjaria pel Zaire, Sudan, Kosovo, o Sierra Leone, entre altres països.

Però va ser a Bòsnia on Miguel va fixar professionalment les bases d’allò que, més endavant, esdevindria la seva marca personal: treballar en un medi hostil en què la gent viu, pateix i mor, massa sovint, davant la passivitat de la comunitat internacional. Amb la seva càmera a l’espatlla, la denúncia valenta i decidida d’aquesta realitat va ser l’objectiu que el va guiar fins els darrers dies de la seva vida.

Més informació aquí.

Recórrer i analitzar els canvis que ha experimentat la televisió com a mitjà de comunicació, especialment ara, amb l’arribada de la TDT (Televisió Digital Terrestre), és un dels objectius de l’exposició “Adéu a la tele! De l’UHF a la TDT”, que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona. La mostra també vol contribuir a recuperar el prestigi social de la televisió i allunyar-la de les fórmules que l’hagin pogut desacreditar en els darrers anys.

El contingut de l’exposició “Adéu a la tele” aprofita el pas de la televisió convencional a la digital per reflexionar sobre la televisió que s’ha fet fins ara i la que es veurà i es consumirà en el futur més immediat, amb la incorporació de les noves tecnologies com ara Internet, YouTube o la televisió a través del telèfon mòbil. La mostra està dividida en cinc àmbits: “Donem-hi un parell de voltes”, “El programa de la teva vida”, “Tu tries”, “Tens dos minuts?” i “Com ho veus?” En diferents moments de la mostra es proposa la participació dels visitants i, d’aquesta manera, per exemple, s’escollirà “el millor programa de la història de la televisió” en opinió dels participants en la votació. L’evolució de les votacions es pot consultar in situ. Una altra de les sales apel·la a la nostàlgia dels espectadors, que poden visionar fragments dels programes més coneguts (concursos, sèries, especials cap d’any, programes d’animals…) i de les emissions que, per algun motiu especial, els hagin marcat en la seva vida. Així, es poden veure els millors gols de la història del futbol, les millors frases, les imatges més vistes o les millors pífies.

L’exposició compta amb un total de cent pantalles de televisió, quatre càmeres –amb teleprompter inclòs– i sis “llits mecanitzats”, dotat cadascun d’una pantalla digital, a més dels diferents sistemes interactius de votació i participació. Durant els tres mesos i escaig que la mostra està oberta al públic s’organitzen un conjunt d’activitats paral·leles que ajudaran a aprofundir en la qüestió, com ara programes en directe des del mateix Palau Robert, tallers i fòrums de debat i reflexió.

En aquesta iniciativa hi col·laboren les diverses televisions de Catalunya i, d’una manera especial, TVC i RTVE.

Els jardins del Palau Robert de Barcelona acullen durant un mes l’exposició “Per Barcelona, som-hi”. L’exposició mostra els nous serveis, els nous projectes i les noves infraestructures que s’han posat en marxa o s’han projectat a la Regió Metropolitana de Barcelona, i es pot visitar des del 18 de setembre fins al 19 d’octubre.

El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va inaugurar la mostra el dia 17 de setembre, als mateixos jardins del Palau Robert. També hi van assistir l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu; el president del grup de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias; el president del grup d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament, Jordi Portabella, i el director general de Difusió Corporativa de la Generalitat, Jordi Fortuny.

L’objectiu d’aquesta mostra és explicar l’acció de govern de la Generalitat a la Regió Metropolitana de Barcelona, integrada per les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Maresme, el Garraf i l’Alt Penedès. L’exposició es divideix  en sis àrees temàtiques: Els serveis a les persones, L’accés a l’habitatge, La millora del transport, La nova política de gestió de l’aigua, La competitivitat i La recerca i la innovació.

En el mòdul dedicat als serveis a les persones, per exemple, s’hi inclouen les principals actuacions del Govern en àmbits com l’educació, la salut, els serveis socials, la seguretat i la justícia. En els altres àmbits l’exposició mostra les infraestructures que s’estan impulsant en la regió, amb l’objectiu de fomentar el seu desenvolupament econòmic i millorar la mobilitat de les persones. Es destaquen les obres que es porten a terme a les xarxes del Metro o dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i a la xarxa viària, i s’apunten els nous eixos viaris que s’estan projectant.

A l’apartat de gestió de l’aigua s’hi expliquen les principals infraestructures que han de garantir el subministrament d’aigua en el futur, com ara les dessalinitzadores i les potabilitzadores. A l’espai dedicat a l’economia, es presenta el paper estratègic d’infraestructures com el port de Barcelona i l’aeroport del Prat, i l’aportació de la Generalitat de Catalunya a agents dinamitzadors de l’economia de la Regió com, per exemple, la Fira de Barcelona. Per últim, i dins l’apartat de recerca i innovació, s’expliquen quines són les instal·lacions científiques de primer nivell i els centres de recerca de la Regió Metropolitana de Barcelona.

Font: gencat.cat

L’agència de notícies Reuters presentarà al Palau Robert de Barcelona una selecció de més de 80 fotografies realitzades durant el període que va del 2000 al 2005 que tracten dels efectes de la globalització, el terrorisme, el canvi climàtic o la immigració, entre altres temes d’actualitat. Es tracta de l’exposició “Reuters mira el món”, dedicada als 240 periodistes morts en exercici de la seva professió d’ençà de l’any 2000 i que es podrà visitar a partir del divendres dia 4 de juliol de 2008.

Les instantànies que conformen aquesta exposició han estat seleccionades d’un arxiu format per milions d’imatges dels 600 fotògrafs de Reuters, l’agència de notícies més important del món. Aquestes imatges també es van utilitzar per a l’edició d’un llibre que recull més de 500 fotografies i articles periodístics.

“Reuters mira el món” es divideix en cinc àmbits: Grans temes (en el qual s’aborden el terrorisme, les catàstrofes naturals i les migracions), Religió, Estils de vida, Política i Conflictes armats.

Durant el recorregut per l’exposició, els visitants podran veure un vídeo que mostra la tasca dels fotògrafs de l’agència i moltes altres imatges d’impacte que no s’han pogut encabir en l’espai limitat d’una exposició però que es van publicar en el seu moment en l’esmentat llibre de l’agència. També cal fer esment d’una segona pantalla en la qual es podran consultar les imatges que arriben a l’agència des de qualsevol punt del món.

L’exposició “Reuters mira el món” s’ha exhibit anteriorment a França, la Xina, Alemanya, Anglaterra, la Unió dels Emirats Àrabs, Bèlgica, Itàlia, Grècia i Luxemburg.

Un laberint de fusta ple d’objectes quotidians —unes tasses, un embut, un sac de vesses… bé, alguns potser no ho són gaire, de quotidians— mena a un bosc de troncs d’arbre etiquetats amb noms de pronúncia difícil. D’allà passem al jardí d’una gran torre reproduïda com a casa de nines de l’opulència de la qual passem al paisatge devastat de la guerra.

Quatre espais, quatre novel·les. Quatre ambients diferents, quatre escenaris que intenten reproduir l’essència de quatre de les novel·les de Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra. És una exposició per als sentits, per tots els sentits: la vista que ens ensenya els objectes que identifiquen passatges essencials de les quatre novel·les; l’olfacte que ens fa reconèixer els espais per on passem (l’olor de fusta d’un envelat, potser d’un colomar; l’olor de bosc; l’olor lleugerament picant, especiada, dels llibres vells i els espais tancats); l’oïda, que ens porta els fragments recitats de les novel·les, els sons dels escenaris on transcorren i la veu de Rodoreda mateixa explicant, entre altres coses, que la casa de la primera part de La plaça del Diamant és la casa on ella visqué abans de la guerra; el tacte, per què qui podria resistir la temptació d’enfonsar els dits en els sacs de vesses de l’exposició o acaronar els troncs dels arbres?

L’exposició intenta evocar «en tres dimensions uns universos creats per la paraula», reproduir «l’atmosfera verbal particular, que depèn tant de la textura de la veu que parla com de la naturalesa de l’experiència que evoca» dels quatre universos representats, en paraules del llibre que acompanya l’exposició. I ho aconsegueix, en la mesura que es pugui aconseguir representar l’experiència o una cosa tan subtil com la paraula.

Tanmateix, en sortir-ne, el que me n’emporto sobretot són les penetrants aromes de les tres primeres sales. De la tercera, no en recordo l’olor; no recordo si feia cap olor especial.

L’exposició «Mercè Rodoreda: La mort de la innocència», es pot visitar al Palau Robert fins el dia 15 de juny del 2008. N’és la comissària Marina Gustà, autora també dels textos que acompanyen els textos de Rodoreda al catàleg.

Ayer me acerqué al Palau Robert para matar dos pájaros de un tiro. En primer lugar vi la recopilación de contras que llevan publicando Lluís Amiguet, Víctor Amela e Ima Sanchís desde hace 15 años en La Vanguardia, y en segundo lugar aproveché para darme una vuelta por la exposición que da título a este post.

En cuanto a la parte visual y de puesta en escena, la muestra divulgativa es coherente con el tema sobre el que trata. Pantallas de televisión por todas partes, dispositivos táctiles para seleccionar el contenido a reproducir, ejemplos 3D de los presentadores del futuro, un miniplató de televisión para ejercer de presentador del tiempo por un día, y ejemplos de los pasos que ha dado Televisió de Catalunya para adaptarse y explotar las posibilidades de la TDT o de la High Definition TV.

Esto por lo que respecta a la fachada de la exposición. En cuanto al contenido de la misma, debo reconocer que esperaba un repaso más profundo sobre la verdadera tendencia que, tanto la televisión como la radio están siguiendo últimamente.

A juzgar por el subtítulo de la exposición (Entra a la Tele i a la Ràdio del Futur), esperaba que hicieran sumario de los nuevos fenómenos en materia de TV2.0, bien sea citando herramientas como Joost, webs como Youtube o el fenómeno de los videocasters, y del mismo modo, ya en el ámbito de la radio, heché en falta una mención a los podcasters.

Por este motivo, creo que la muestra gratuita que estará abierta hasta finales del mes de Agosto, es en realidad un mero escaparate de la Corporación Catalana de Radio y Televisió, de cara a familiarizar a los posibles visitantes con las nuevas formas que están adoptando. Siendo así, creo que un título mucho más acorde con lo expuesto sería ‘El Futur de la CCRTV‘.