Cada 26 de novembre em costa descobrir/determinar/saber/dir/… quants en faig exactament.

I per cert, parlant d’aniversaris d’edats confuses, podeu llegir ‘Cent-vuit reverències d’aniversari’, text amb del segon premi al ‘concurs de relats breus de viatges: diari d’un viatge delirant’, organitzat en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona de l’estiu del 2009.

Data: Dim, 27 Nov 16:05 + 0800; Assumpte: Cent vuit reverències d’aniversari; A: família i coneguts

L’altre dia, quan a casa hauria arribat als vint-i-quatre anys, en vaig celebrar vint-i-sis amb més d’un centenar de reverències a l’interior d’un temple budista al sud de la península de Corea. M’explico: la diferència numèrica en l’edat no es pot atribuir – òbviament – a les set hores d’avantatge que em separen de vosaltres pels fusos horaris en direcció est; sinó amb la curiosa tradició coreana a l’hora de fer recompte dels anys viscuts: en néixer, l’infant comença el seu ‘primer any de vida’ – i no des de ‘zero’ com en els calendaris habituals -, que s’allarga fins a la nit de cap d’any, quan tothom a la vegada s’afegeix un any a l’edat en aquest recompte peculiar. Al cap de tres-cents seixanta-cinc dies del naixement, doncs, festa de celebració dels tres anys! I en paral·lel, i aquest és el meu cas: als vint-i-quatre anys europeus, vint-i-sis de coreans!

La jornada anterior a la peculiar efemèride personal, un grup heterogeni de personatges desconeguts i anònims abandonà la capital en un autobús decorat amb cortines ridícules. De les autopistes permanentment embotellades fins a perdre’ns unes hores després pels camins interiors d’un parc natural de vegetació tardorenca. Deambulàrem pel fabulós conjunt d’edificis centenaris de fusta pintada de colors atractius, primer com a visitants interessats en l’arquitectura adaptada al medi – un conjunt històric ‘patrimoni de la humanitat’ de centenars d’anys d’antiguitat -, després com a falsos budistes disfressats amb la vestimenta dels monjos – ens homogeneïtzàrem amb el conjunt grisós de pantalons i jaqueta que desféu les diferències. La samarreta del Barça – la passió arriba arreu! – d’algun visitant asiàtic al laberint de l’esplanada desaparegué sota l’uniforme d’una altra religió encara més incomprensible per als ‘no iniciats’.

El dia del meu aniversari seguí amb la mateixa dinàmica de sorpresa constant: llevar-se a les tres del matí hora local per sentir tocar els tambors i campanes descomunals que marquen l’inici de la jornada a la natura, una posterior caminada sota la pluja pels senders del parc nacional de Gayansan, unes hores de meditació en companyia d’un te interminable, diferents àpats basats en un mateix combinat de menjar picant consumit en silenci escrupulós. I l’atracció principal de l’estada al temple – això ho sé ara -: cent vuit reverències de cop!

El so monòton d’un petit instrument de fusta. Som-hi. La suor dels rostres encadenant reverències – de peu dret, caure sobre els genolls, abaixar les mans i el cap fins a terra, amunt de nou -. Sembla que va per llarg. L’estàtua d’un buda panxut, inabastable, somrient. Quan falta? Les paraules cantades que ressonen rítmicament durant llargs minuts. Ja en portem cent? El cos adolorit. Em trec les ulleres. I finalment les ‘cent vuit reverències’, símbol budista de les agonies humanes – l’essència religiosa que es mostra també físicament en el nombre exacte de pilars (108!) dels edificis del conjunt. Per fi!

Les valoracions de l’endemà – apart d’enviar un correu electrònic cap a Europa amb una petita crònica dels dies anteriors i dues fotografies perquè n’entengueu el context -: un any més al comptador (i no sabria dir quin!), ressaca a l’ànima, cruiximents als genolls!

The Christians – What’s in a word

Paraules que neixen i s’entenen, d’altres que neixen i moren, que han volgut ser enteses i no han tingut la oportunitat, on les puc trobar? Potser entre tu i jo, en el mar del context, aquest context difús que transforma qualsevol contingut en borrós. Paraules no rebudes, que tornen a l’emisor i no arriben mai al destinatari, paraules que elaboren frases i que també s’han perdut ja.

Frases mai més enteses, preguntes que mai més s’emetran i que continuaràn rebotant al meu cap, com pilotetes de goma amb moviment continu, dibuixant infinits segments.

Preguntes senzilles, transformades en complicades per haver de fer més d’un viatge boca-orella, per agafar matiços no desitjats cada vegada, per arrossegar més del que li tocava. Preguntes de fàcil resposta i de difícil emisió, vist des de la meva òptica. Càstigs d’aquells de dir… “deixa’m estar” i de no voler contestar, i de tampoc no dir que no vols contestar. Des de la meva òptica també, és clar.

Tristor, per tot plegat. Estimar és no haver de dir mai “ho sento”.

Durant un temps, el pare i Hitler sempre varen anar plegats, consolant-se l’un a l’altre, divertint-se i mofant-se del centre que els havia rebutjat. També sé que feien llargues passejades junts.

Penseu en això: El meu pare hauria pogut estrangular el pitjor monstre del segle, o simplement, deixar que es morís de fam o de fred, però, en lloc d’això, en va esdevenir un amic inseparable.

Aquesta és la meva principal objecció a la vida: Penso que quan hom és viu és molt fàcil cometre errors terribles.

de Kurt Vonnegut, El bala perduda.

Editorial Fonoll (2009).

Va ser aquell dia quan vaig entendre que dolor és una paraula que no té cap valor pràctic, com la por. Són paraules que espanten, que provoquen dolor i por. Però, de fet, quan la paraula no existeix, no existeix l’essència d’allò que volen significar.

Albert Espinosa
fragment de “El món Groc” (2008)

El passat més d’octubre tot fullejant “La Fura”* hem va sobtar una imatge, no per la imatge en sí, sinó pel que podia veure més enllà.

Mireu-la.

La veritat és que hi veig que l’escola avança tecnològicament. Un aspecte rellevant si som observadors de les tendències empresarials, tant en aspectes de producció, comerç com en les habilitats tecnològiques que es requereixen cada vegada més.

Però en aquesta imatge també hi veig:

-           Aïllament visual i auditiu vers la màquina

-           Relació tecnològica intensa

-           Mobiliari insuficientment ergonòmic

-           Postures dels alumnes alarmants

Llavors se m’ha despertat una veueta que amb les seves paraules hem deia: “Tinc la sensació que només sento a parlar de les noves escoles que es construeixen (Gràcies! Ja era hora de deixar els barracons), de les ajudes perquè tots els alumnes tinguin un ordinador (com he dit, important per l’entorn tecnològic que vivim i viurem), entre d’altres coses. Però també sento a parlar de la manca de professors/es (menys professor/es i més ordinadors, que he de pensar?)

Quan l’he vist he sentit enyorança de seure al costat d’un company/a, el xiuxiuejar o el passa paperets mentre parlava el professor/a, el badar per la finestra o amb els altres alumnes.

Hem pregunto si hauríem se sentir més a parlar de formacions específiques per als professors/es per adaptar-se al nou entorn educatiu y els nous aspectes tecnològics amb els que han d’interactuar, amb les noves problemàtiques derivades dels canvis que s’estan produint (ergonomia, aïllament,… )

No seria interessant incorporar assignatures noves derivades dels canvis educatius y de l’entorn en relació a les noves tecnologies (actitud digital, ètica y privacitat,…)

———-

* “La Fura”: Premsa gratuïta que es reparteix als forns de pa i que recull informació sobre l’Alt i el Baix Penedès. Espai digital: http://lafura.cat

Amat Centelles

Esteu al meu bloc personal, un espai que vull obrir a vosaltres per compartir paraules.

Les paraules poden parlar d’infinitat de coses, però en aquest espai es  parlarà d’allò que ens crida l’atenció, de la vinya i el vi, el coaching i del món en general.

Les paraules aniran apareixent en aquest bloc, jo us les escriuré , per oferir la meva versió sobre un tema. Del que es tracta és que cadascú pugui dir el que en pensa. Perquè un grapat de versions en fan una de nova més enriquidora.

Jo estaré aquí amb les meves paraules! Us ofereixo estar presents amb les vostres. L’elecció és vostre.

Amat Centelles

]]> http://amatcentelles.wordpress.com/2009/09/06/paraules/ Sun, 06 Sep 2009 22:49:42 +0000 Amat Centelles http://amatcentelles.wordpress.com/2009/09/06/paraules/

Paraules, lletres i frases

Nom que com a grup hem posat a unes coses i que tenen un significat conegut per a nosaltres.

Lletres: part més petita de l’abecedari tant oral com escrit. Paraules: Un grup de lletres. Frases: Un grup de paraules amb significat. Podem mirar de buscar definicions més o menys científiques, però per a tots en el fons es referirà al mateix, no?

Les paraules apareixen amb la comunicació i per la comunicació, sense elles la persona no seria persona, no creieu que aquesta capacitat de conversar ens permet reflexionar i interactuar, aquest és un tret distintiu que tenim com a persones.

Amb les paraules podem gaudir d’una conversa en un sopar, tot bebent uns vins i degustant els seus plaers. Amb paraules, ja siguin pròpies o perquè ens ho poden recordar descriurem i parlarem de les seves característiques visuals, ostres sí! He dit visuals. Un òrgan tant perfeccionat i només amb les paraules podem explicar les belleses que veiem. I a l’olorar, aquells aromes que a vegades et porten tant lluny en els records. Ben cert, els aromes són records, hem de saber d’ells per poder-ne parlar. I finalment tenim el gust, el vi recorrent cada racó de la boca, aprareixen de cop sensacions tèrmiques, tàctils i gustatives i a sobre, els aromes retronasals ens vénen a visitar. Tot entrelligat i amanit per tal d’intentar oferir un gran plaer entre sensacions i paraules.

Fem servir a tothora les paraules verbals, emocionals i corporals, ja sigui amb nosaltres o amb els demés. En som uns grans experts en les paraules verbals, dominem la seva expressió. Caldria pensar quin significat té per a nosaltres i pels demés, que generen el seu ús i fer-nos-en responsables.

En quan a les paraules emocionals i corporals, podria ser que ens comencem a fer preguntes, perfecte, podrem ser uns aprenents! Si volem tenir consciència real del que expresem corporalment, emocionalment i verbalment, hem d’aprendre de nosaltres.

Si creieu que hi ha alguna cosa que no us deixa avançar i ho voleu millorar, però creieu que per aconseguir-ho necessiteu l’ajuda d’una persona experta en aquestes transformacions.

Una de les opcions que podeu  escollir es la d’agafar un coach personal, conversant sobre allò que hem acordat de transformar anireu anant des d’un punt inicial a un punt desitjat, el coach anirà acompanyant-te per un camí on un mateix és el màxim responsable del procés, es tracta d’anar aprenent sobre sí mateix, descobrir-se i actuar de la manera més possibilitadora en cada cas.

Es tracta de convertir-se en expert d’ un mateix, conèixer les paraules verbals, emocionals i corporals amb les que fem la nostra definició i la definició que es pot fer de les nostres paraules verbals, emocionals i corporals. Fer-nos responsables dels efectes que tenen en nosaltres i en l’entorn on convivim.

Jo sóc aprenent!

Amat Centelles

Resulta ridícul adonar-se del temps que fa que volia escriure aquest post. Ni tan sols en forma de post, potser, però fer-ne alguna cosa. Em passa molt, idees que apareixen, i no saps massa bé què fer-ne. Seria un bon poeta si no tingués la rima al cul i la sensibilitat d’un rinoceront. I ara, pensant-hi, caus en que la raó per la que no n’has acabat mai de fer res és precisament que n’esperaves fer alguna cosa. Que zen, sí, potser sona així, però en realitat es força evident. Hi ha coses que tenen una força especial, o que al menys d’aquesta manera es perceben, per una raó o altra. En el cas que m’ocupa, va ser el dia que vaig tenir la feliç idea d’acostar-me a la biblioteca de la facultat per agafar un llibre per llegir, així en plan esbarjo. Vaig acabar a la secció de literatura nord-americana, inevitablement, i enduent-me una de les joies de la corona, tot i que jo encara no ho sabia; The Crying of Lot 49. No vaig trigar gaire en veure que el llibre duia sorpresa, el qual sempre aporta un toc de misteri, en la forma, aquest cop, d’un post-it descolorit, on algú havia escrit la llegenda:  Shall I Project a World? Potser pel moment en que ho vaig llegir, eren anys més aviat estranys, un pèl complicats potser, la frase em va semblar que portava d’equipatge una força especial, o alguna cosa que no sabria descriure. Com un eco de quelcom que ressonava. O potser, pel contrari, va ser un mer miratge, una impressió creada per la suggestió de que allò que havia trobat era un tresor. L’anècdota, amb els anys, ha perdut el seu color, com el post-it, però roman l’esperit de l’experiència, potser un contacte que valdria la pena retrobar. Potser és això el que se’n fa d’aquestes experiències estranyes. O potser no, ves a saber.

Hora de reprendre la història de la caixeta; després d’un llarg descans que no ha estat exactament un descans, però que d’alguna manera cal anomenar, i eixoplugat pel célebre crit almogàver, modificat respectuosament (?) a forma de conjura per treure’m la son de les orelles, torno amb diverses històries i noves idees, tot i mantenint la mateixa natura maldestre i habilitat qüestionable per posar-les per escrit, però què hi farem, miracles a Lourdes.

Amb un parèntesi tan llarg, suposo que és inevitable que les bones notícies es mesclin amb les dolentes. Avui mateix mirava de posar ordre en els links que penjo aquí a la dreta quan he caigut en que el blog de la Morenita ja no és més, vet aquí un gos i vet aquí un gat. Aquesta, senyors, es una mala notícia, i des d’aquí aprofito per enviar un salut i esperar que torni a treure el cap per aquí algun dia.

Per la resta, suposo que el to ha de millorar, inevitablement, i conduir la ment a contrades més alegres. La meva vida laboral segueix feta un garbuix, i encara em miro des de lluny el mercat laboral que teòricament és el meu, però noi, de moment el cel continua encapotat i seguim fent feines del que es pot. Però mira, suposo que millor ser optimista i creuar els dits.

En  una nota més alegre, i la veritat que bastant de forma inesperada, aquest setembre al final acabarem fent una escapada a Sicília, de vacances durant una setmana o així. Sicília, un destí francament inesperat, però que es va posar a tiro i al final ens ha atret i molt.  Veure l’Etna, visitar l’illa d’Stromboli, o posar els peus a la doblement cèlebre Cefalú (diuen que per Cinema paradiso, i per una altra raó més sinistra, si no m’equivoco el Sr. Crowley ens persegueix).

Així que aquest setembre pinten bastos i oros a parts iguals. Feina, viatge, inici del màster, fi de carrera, continuar escrivint( i fer allò del pulp potser), i d’altres reptes. Serà de tot menys desmotivador, així que potser no podré ser massa regular, pero quan escrigui, segur que de coses a dir en tindré.

Doncs si, avui em ve de gust recomanar un llibre que estic llegint i que em te enganxadissima des de la primera pàgina, cosa que feia mooolt de temps que no consseguia cap llibre. I no, no es cap de la trilogia Millenium, que encara que sembli mentida, no he llegit i tardaré a fer-ho.  Sempre procuro fujir dels llibres de masses i booms, i si, prefereixo el salt temerari a l’hora de triar un llibre per llegir, el encant i les sorpreses que pots trobar mereixen la pena.

narrativa negra, policiaca, intriga

Encara que pel nom sembli una novela de terror, que depen com es miri tambe pot ser, es en realitat un Thriller policiac ple de misteri.

Un vell enigmàtic, obsessionat amb el nassisme i una jove periodista han de investigar, descobrir i escriure sobre una de les moltes bojeries del tercer reich: el “lebensborn“, i altres coses que es van entrellaçant amb la historia.

El autor, Nicolas d’Estienne d’Orves, aconssegueix una narracio plena de intriga, acció i sorpreses, que fins ara, que estic per mitant llibre, no m’ha aborrit en cap moment.

Su voleu llegir un poc de la obra, ho podeu fer en aquest enllaç: extracte

És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules.

William Shakespeare

 ” Los muertos no necesitan

aspirina o

tristeza

supongo.

pero quizás necesitan

lluvia.

zapatos no

pero un lugar donde

caminar.

cigarrillos no,

nos dicen,

pero un lugar

donde arder.

 O nos dicen:

Espacio y un lugar para

volar,

da

igual.

los muertos no me

necesitan.

ni los

vivos.

pero quizás los muertos se necesitan

unos a

otros.

En realidad, quizás necesitan

todo lo que nosotros

necesitamos

y

necesitamos tanto

Si solo supiéramos

que

es.

probablemente

es

todo

y probablemente

todos nosotros moriremos

tratando de

conseguirlo

o moriremos

porque no

lo

conseguimos.

Espero que

cuando yo este muerto

comprendaís

que conseguí

tanto

como

pude. “

Consejo amistoso a un montón de jóvenes

Id al Tibet
montad en camello.
leed la Biblia
teñid vuestros zapatos de azul.
dejaos la barba.
dad la vuelta al mundo en una canoa de papel
suscribios al Saturday Evening Post
Masticad sólo por el lado izquierdo de la boca
casaos con una mujer que tenga una sola pierna y afeitaos con navaja

y grabad vuestro nombre en el brazo de ella

lavaos los dientes con gasolina
dormid todo el día y trepad a los árboles por la noche.
sed monjes y bebed perdigones y cerveza.
mantened la cabeza bajo el agua y tocad el violín
bailad la danza del vientre delante de velas rosas
matad a vuestro perro
presentaos al Alcalde
vivid en un barril
partios la cabeza con un hacha
plantad tulipanes bajo la lluvia.

Pero no escribáis poesía.

                                                                                             -Charles Bukowski-

Avui m’han convidad a un grup de flickr sobre fotos amb poemes, i revisant si en tenia alguna per a enviar, he trovat aquest treball que vaig fer sobre una escena que ¡Esco & Güilmon! aka Esco Axelrad a SL va fer a la seva exposició The red Leaf.

The red leaf by jeanette reinoir

 L’esco em va fer un retrat.

* El poema The red leaf:

Touch the heaven with your fingers,

hold the happiness while it burns…

and then fall,

fall down

like the leaf of an autumn tree

that will reborn next spring,

some time.

That’s love when you survive.

De tant en tant cuant et proposes fer alguna cosa, i passa el temps i sembla que les coses no avancen com voldries, ve be aturarse i fer un cop d’ull arrere, i vere com eren les coses avans i en que s’han transformat ara.

Pot ser es perque certs canvis son sutils i es fan poc a poc, fins que es converteixen en hàbits sense que ens adonem, i per aixo no els apreciem com deuriem.

Jo avui ho vull fer. He fet aquets dies balanç de com eren les coses fa uns mesos i com son ara, i encara em queda molt de cami i trevall que fer, però vull senyalar-m’els, remarcar i agrair els canvis.

La pau interior i el estar be amb mi mateixa i al mateix temps haver-me desfet en gran part de l’angoixa, el neguit i els vuits; el haver apres a no estar MOLT trista i continuar l’aprenentatge; el haver apres a fer les coses per qui s’han de fer i donar prioritat a lo que l’ha de tenir -hi queda molt de cami encara per fer, pero moooolt de fet- …

en primer lloc, agrair-m’ho a mi per haver-ho fet, a la persona que m’ha fet vore i entendre moltes coses i que m’ha ajudat amb tot aixo i que tants de cops m’ha ajudat a trovar l’energia per fer-ho :* ; i a tots els altres  que d’alguna forma o altra em donen energia, suport, experiencies, amor i el millor regal: la seva presencia en la meva vida -us estimo molt-.  I tambe, per supost, al remitent de la carta que vaig rebre fa uns dies .

GRÀCIES

Cuant la vida es torna tempesta, i tot es gira cap per baix, cuant sembla que el terra s’esfonsa i no queda res al seu lloc.

Ho he entes: Jo soc el meu refugi. -En mi habita la calma-.

… em quedo amb la definició dels antics. Ells deien que l’ombra era allò que sobrevivia a la persona, el seu record vivent. Tard o d’hora tot cau en l’oblit. Fins i tot les paraules de color de tinta amb les que omplo aquest quadern, es tornaran cendra. Arrencaré les seves pàgines i veure com el foc les consumeix. Abans, però, algunes, no totes, quedaran en mans del destí dels nàufrags. Viatjaran en aquesta bombolla, com si d’un missatge dins d’una ampolla llençat al mar es tractés. Deixo la seva sort en mans d’un curiós i estrany atzar. I, des de dalt el penyasegat, m’ho miro.

I

Una sonrisa,
iluminan los ojos
brillos de estrellas

II

Siento tu mano
trazando el sendero
a mi regazo.

III

Tu aliento en
mi boca y nuestros dedos
entrelazados.

IV

Sobre las aguas
un sendero de plata.
La luna llena.

Ens referim aquí concretament a l’adjectiu: bord/borda.

La cosa és que anàvem els Madrigalitos tots feliços i contents sota el sol de Lisboa, a disfrutar de l’últim dinar en aquella meravellosa ciutat, per allà a prop del monestir dels Jerónimos. Davant de la famosa Pastelaria de Belem hi ha un gran parc tot verd, ple d’un munt d’arbres que no sé com es deien (assignatura pendent, la dels arbres), i de tarongers (aquests sí que els tinc fitxats!). Total, que dinem (fantàsticament, per cert) a un dels restaurants amb terrasseta i carpa, carn amb salses estranyes, arròs, mongetes i pudding de mango… Bé, millor no recordar-ho

I jo que vaig a buscar el baix més alt que hi havia per allà perquè em culli unes taronges d’aquelles que m’estaven cridant… (gràcies Cabero!) N’agafem unes quantes, i després de fer una estona el mico començo a pelar-ne una, i en sec tota la penya tarraconensis del cor, des de la carpa, uns crits d’alarma “Que són bordes!!”. I dic ah, serà que no es poden menjar Tampoc era la meva intenció, tot sigui dit, perquè no feien gaire bona pinta, però es veu que una fruita borda sí que és això:

Clar, amb aquell sol, al març que semblava juny, que hi hagués taronges… Inquietante…

A mi l’únic que em sona semblant en castellà és allò de las “castañas pilongas”, però ningú m’ha sabut explicar de manera fiable si es refereix a una varietat de castanyes que no es poden menjar (al diccionari de la RAE no dóna la impressió que sigui del tot això)

Cada dia que passa

em sento morir l’ànima

gota a gota,

com l’aigua de pluja es seca

de l’estany amb la calor.

I sóc paisatge àrid

sense ombra on guarir-me

-no hi ha vida a dintre meu-,

i agonitzo en la mancança

d’uns braços que m’alberguin

als moments de solitud.

No se per quant temps mes, però ho he tornat a fer i de moment hi continuaré.

            Pot ser sí soc un poc bruixa… de vegades m’agrada pensar que tinc un sext sentit que m’avisa de certes coses… pero no cal fer-ho tant interessant: encara que no ho semble em fixo amb les coses, les asimilo, i pot ser es per aixo que de seguida me n’adono quant hi ha el mes minim cambi.

          Quelcom va cambiar divendres, en només unes hores. Jo em vaig posar a la defensiva i pot ser tu vas acabar de decidir.

         Clau: em vas preguntar si tan poc temps podia estar-me’n sense -o algo així-… però algo em deia que començaba una nova retirada i que pot ser serien els ultims.