El problema de la corrupció diuen que és endèmic a les democràcies, a l’igual que la desafecció. Probablement és més cert que són problemes endèmics del ser humà. Tots coneixem gent que no paga al metro o que defrauda impostos. La “subtil” diferència és que ells es representen a si mateixos i no els hem escollit nosaltres. Però sincerament crec que hi ha diverses receptes que mitigarien aquest problemes:

- Enduriment de la llei en casos de corrupció . No es pot condemnar igual algú que roba a un ciutadà individual a un que roba a milions. Tampoc no es pot condemnar igual algú que roba per menjar que algú que ho fa per enriquir-se encara més. Algú podria al•legar que tots som iguals davant la llei però bé que els parlamentaris tenen immunitat parlamentaria…

- Abaixar els sous de polítics i càrrecs de confiança.

- Reduir a la mínima expressió els càrrecs de confiança.

- Limitació de càrrecs retribuïts. Com s’explica que la dona del president Montilla tingui fins a gairebé 20 càrrecs?

- Una nova llei electoral amb llistes obertes.

- Rebaixar considerablement i controlar i fiscalitzar dràsticament les despeses als partits polítics. Primer perquè per molt que els hi donem, sempre gasten més (no hi ha ni una sol partit que les compleixi) i, a la fi, acaba apareixent el finançament il•legal de partits. A banda que és una mesura que el que fa és impedir l’alternança política donat que fa gairebé impossible la irrupció a les cambres de representació de nous partits polítics.

Fem tot això i, el primer que aconseguirem es guanyar credibilitat i augmentar la desafecció dels vividors polítics. Ara bé, el problema és que això depèn dels mateixos partits polítics així que no passarà!

Es pot considerar que amb l’inici d’este curs polític també comença la carrera electoral per a les pròximes eleccions valencianes, i per tant, és moment per a fer un alto en el camí i pegar una ullada a la situació actual i expectatives electorals de cadascun dels partits que es presenten.  Perquè no ens enganyem. Més enllà del nostre dia a dia, de la ràbia, de la impotència que puguem sentir en alguns moments, la política de partits té la seua màxima expressió en les eleccions. I per això ens hem d’ocupar i preocupar. Donarem per suposat que Francisco Camps esgotarà la legislatura i que per tant, les eleccions es celebraran en el darrer diumenge de maig de 2011 juntament amb les eleccions municipals de tot l’estat (tot i que és pensant-ho bé, en un altre post tractarem els efectes que es podrien donar amb un improbable però no impossible avançament electoral).

Comencem, com no, pel partit que ostenta una amplíssima majoria absoluta en les Corts i que estos dies alguns apunten que està morint de glòria. Parlem del Partit Popular, embolicat i de quina manera amb la trama Gürtel. Poca broma amb el que acaba de passar al sí del partit. Una instància d’àmbit estatal ha imposat el cessament del Secretari General del partit a València. Internament el PP torna a bullir, i sembla que Camps ha perdut el títol de valedor de Rajoy i possiblement les seues aspiracions a Madrid. Només cal vore les reaccions que han tingut altres barons territorials (Arenas, Feijoo i Basagoiti) per a fer-nos una idea de les ganes que tenien de parar la carrera ascendent del President de la Generalitat.

Ara bé, quins efectes electorals poden tindre? Si ens fixem en el que apunten les enquestes (aquelles publicades als diaris i aquelles privades que han passat per les nostres mans) no només no li afectaria negativament sinó que fins i tot creixeria tant en percentatge de vot com en escons. No podem descartar, però, que s’estiga generant un caldo de cultiu que a mitjà termini li acabe passant factura mitjançant l’abstenció o la fuga a altres opcions (UPyD?). Ara per ara, però, la crisi econòmica i la gestió de Zapatero, mantenen a l’alça a un PP que tornaria a trencar el seu sostre electoral.

I ja que parlem del PSOE, anem a centrar-nos en este cas digne d’estudi. Poca cosa podem dir, perquè mesos després del seu Congrés tot continua igual: falta d’un referent clar (ara amb la bicefalia Luna-Alarte), tombs polítics que ningú entén, desaparició absoluta als mitjans (i no només a Canal 9, que conste), i sobretot un perfil tan sucursalista amb el qual han lligat el seu futur al futur de Zapatero. I val a dir que el del President espanyol és un futur ben negre.  Els socialistes continuen pendents de les lluites internes (Congrés a València ciutat inclòs) i esperant que les errades de Camps els ajuden. Com no podia ser d’una altra manera, no només no aconseguixen menjar-li terreny al PP (que hauria de ser la seua tasca) sinó que a dia de hui baixen en expectativa de vot.

Com diria aquell, It’s economy, stupid! La crisi econòmica amb la pujada d’impostos com la particular Guerra de l’Iraq de Zapatero, i la sensació d’improvisació permanent hipotequen les possibilitats d’aprofitar electoralment els múltiples i constants escàndols del PP valencià.

A l’esquerra del PSOE ens trobem a la tantes voltes donada per morta, però sempre reviscolant Esquerra Unida. I és que la baixada del PSOE té el seu contrapunt en Esquerra Unida que arreplegaria part del descontent de l’electorat d’esquerres amb Zapatero. Amb la seua marca, ja tenen assegurat un cert plus, i ara es centren en donar a conéixer a la seua candidata, Marga Sanz, una cara més amable que la de Glòria Marcos, més relacionada amb tot l’afer Compromís. Així i tot no poden cantar victòria. Les enquestes apunten a una evolució favorable que a dia de hui els permetria entrar a les Corts amb un 5-5.5%. Però ja sabem que la polarització que es crea quan s’acosten les eleccions no els beneficiarà i que encara no han sigut capaços d’articular una proposta alternativa i atractiva (i és que la imatge importa, i molt!). Si la tingueren, les seues expectatives podrien ser més altes.

Arribem al BLOC. Al meu, al nostre, BLOC. A dia de hui i de manera superficial, podriem dir que poca cosa ha canviat en la seua dinàmica. Continua confiant en el funcionament i la tasca del seus col•lectius, i a les Corts fa d’altaveu d’estos implementant així el concepte de la política de Baix cap a dalt. A nivell mediàtic (d’àmbit nacional, almenys) la seua tasca a les Corts és invisible, bé perquè no es relaciona amb la marca BLOC, bé perquè el lideratge del grup parlamentari és portat per Iniciativa, o bé perquè les seues propostes no es poden entendre com una mena de relat, amb una determinada coherència de projecte “global”. Sembla que alguns d’estos dèficits estan camí de ser resolts (sindicatura i nom del Grup Parlamentari, per exemple).  Actualment, la política de pactes es vista com l’espenta que li fa falta al partit per superar el 5%. Més enllà de si puc estar més d’acord o en desacord amb esta afirmació, les enquestes no són unànimes. Van des d’un escenari d’un 3% a un del 4.5%. Cap dels dos és satisfactori, però estarem d’acord en que el tutto és preferible a la muette. Assignatura pendent por los siglos de los siglos i clau per a les properes eleccions: les grans ciutats… però d’això ja parlarem més detingudament.

Qui ens queda?

Iniciativa. Pendent del pacte amb el BLOC i els Verds i mentrestant liderant el grup parlamentari. No apareixen a cap enquesta de manera separada ni comptem amb dades d’anteriors eleccions per a poder analitzar les seues expectatives en solitari.

UPyD. Compte amb estos. Poden arreplegar vot descontent del PSOE (per la banda d’espanyolisme i crisi econòmica) i del PP (per la “regeneració democràtica” que representa per a molts Rosa Díez). És un perill tan evident que els mitjans que abans els donaven espai els estan silenciant.

Unio Valenciana: NS/NC. Potser els mateixos que els van donar les signatures de les europees els financen una campanya modesta per al 2011 amb els resultats previsibles. La seua última gran decisió: tornar a escriure sense accents.

Coalicio Valenciana. Sense Lladró han passat de les paelles gegants i tanques publicitàries a l’aerosol blau. Els seus pobres resultats electorals al 2007 poden passar a ser ridículs.

Units x València. Ja han desestimat oficialment concórrer amb el BLOC a les pròximes eleccions baix el paraigües de l’Espai Valencià de Progrés (que també englobaria candidatures verdes i Iniciativa). Buscarà aliances alternatives o esperaran en solitari altres escenaris més enllà del 2011?

Fet este repàs, queda pendent aprofundir diversos temes, com ara, el possible impacte d’un avançament electoral o ja relacionats estrictament amb el valencianisme polític: el futur electoral del BLOC a València, la formulació de l’Espai Valencià de Progrés, o el balanç de l’estratègia 2007-2011… No vos promet res però si vos interessa, estigueu atents…

Reagrupament ha celebrat la seva primera Assemblea Nacional, inaugurant oficialment la seva constitució en associació.

Publicat a Aubachs

M’encanta la foto de Pajin, Guerra i Aído puny en alt cantant la internacional que encapçala este post. Entre ells, un President del Govern que no alça el puny però canta allò de:

“Removamos todas las trabas
Que oprimen al proletario
Cambiemos al mundo de base
Hundiendo al imperio burgués.”

I és que clar, el PSOE ha renunciat a fer les reformes que necessita Espanya i només li queda quadrar els comptes pujant alguns impostos i justificar-ho tot amb un discurs ideologitzat: pujar els impostos als més rics per a que els pobres puguem (sic) viure millor. I qui no vulga pagar és un insolidari! (vaja, com Catalunya!)

Lluny queda la sentència aquella de que baixar impostos era d’esquerres. I és el que tenen les ideologies marxistes (no de Karl, sinó de Groucho) i és que els principis poden canviar a petició del consumidor (o de les circumstàncies).
Ara toca pujar impostos per a finançar entre altres ocurrències els 2.500 euros que va cobrar la Familia Reial pel naixement de la seua prole, els 400 euros de deducció pre-electoral que no va beneficiar a pensionistes però sí a Botín i les Koplowitz, o el gran Plan E (o Plan Zapatero, com intenten maxacar alguns).

I en això me vull detindre un poc. Perquè estareu d’acord amb mi que els impostos no tenen un justificació per sé, sinó que tenen una justificació aplicada. Vull dir, té sentit que paguem impostos en tant que això permet una redistribució de la riquesa gràcies a l’existència d’un Estat del Benestar que ens proporciona una educació, una sanitat, unes pensions, en definitiva, una série de prestacions que han d’anar en la direcció d’igualar les oportunitats de tot el món.
També paguem impostos perquè n’hi ha certes infraestructures i servicis que han de ser proveïts per l’estat. Parle per exemple de l’exèrcit, la policia, els aeroports o les vies de ferrocarril.

En canvi, ara cal pujar impostos per a finançar ocurrències populistes/electoralistes i un pla de xoc que només ha servit per a alçar voreres i tornar-les a posar. No per a millorar l’escola pública. No per a subvencionar projectes d’innovació. No per a accelerar el màxim inversions de profit (des del punt de vista econòmic com mediambiental) com ara el corredor mediterrani o la connexió Gandia-Dénia, sinó per a  inundar d’obres i cartells propagandístics les ciutats i pobles. Unes inversions que a la llarga s’haurien amortitzat reduint el nivell d’endeutament… massa poc populista per a ZP, supose.

A qui apunten els nostres governants amb esta pujada de la pressió fiscal? Bé, depén del dia i de l’hora però en principi a les rendes del capital (als meus estalvis de la llibreta jove de Bancaixa, per exemple). També han apuntat a tots aquells “multimilionaris” amb rendes altes (amb unes rendes suficientment altes per a sostindre l’estat del benestar però no tan altes per a contractar-se un bon assessor fiscal i evadir impostos).

A qui no apunten? Això ho tenen més clar que l’aigua. A les SICAV. Unes societats d’inversió col•lectiva que tributen a l’1% si complixen certs requisits. Tenen una història graciosa (per a segons qui, clar). Un dels pocs requisits és que siguen col•lectives i amb més de 100 membres, però normalment són utilitzades per les grans fortunes d’Espanya per a tributar a un nivell ridícul. Quan els inspectors d’hisenda van començar a investigar este fet, el Congrés va aprovar una reforma amb efectes retroactius per la qual queden fora del control de l’Agència Tributària i passen a ser controlades per la CNMV (una reforma, per cert, a proposta de CiU). Una reforma que va ser votada per tots els partits llevat d’Izquierda Unida. Existeixen actualment  3369 societats d’este tipus que mouen més de 27.000 milions d’euros.

La camarada Salgado ja ha dit que les SICAV no seran reformades. I l’explicació és ben senzilla: si hagueren de pagar, evadirien impostos i ja està!. No vos sona a una mena d’impost revolucionari o vil xantatge a l’estat? Però ay! Són els camarades com Botín els que fan la lluita més agradable i no la classe mitjana.

Mentrestant continuen afonant l’imperi burgés, per a que els pàries d’urbanització i jet privat puguen dormir tranquils.

No m’he pogut resistir a utilitzar esta expressió per a definir l’espectacle lamentable d’alguns al voltant del problema de la prostitució en el carrers del barri barceloní del Raval, publicitat amb una foto-denúncia per part del diari El País.

M’ha vingut al cap eixa frase quan he vist açò en la portada de la versió digital d’El Mundo.

Si vos doneu compte i llegiu les tres notícies la cosa queda així:

Joan Herrera, secretari general d’Iniciativa, que forma part del govern català -amb la conselleria d’Interior- i del govern municipal de Barcelona, reclama a les diferents administracions que parlen de l’assumpte i exigeix al govern central que actue d’una manera transversal i que es regule la prostitució… ja que això seria competència estatal.

Jordi Hereu (PSC – partit que governa a Espanya, Catalunya i Barcelona), alcalde de la ciutat, demana que es prohibisca la prostitució a través d’una llei que hauria de presentar el govern central i aprovar el Congrés.

Per la seua banda, Zapatero (President del govern espanyol) no es dona per al·ludit i demana a Hereu que prenga les mesures necessàries.

En definitiva, uns polítics que fan que les institucions s’assemblen cada volta més a una casa de putes i no a instruments per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i transformar la societat en un sentit positiu.

Jo me pregunte: Per a què volen tant de poder si després no saben que fer amb ell? La solució al tema de la prostitució al carrer no vindrà d’una sola institució i per tant és convenient que cadascú parle de la seua parcel·la de poder i se posen a treballar en un tema tan complexe com este.

Al final, tot seguirà igual mentre continua l’espectacle mediàtic entre fotos sensacionalistes i declaracions de polítics: Dones explotades, barris marginats, ciutadans que veuen perplexos com sembla que cap institució pot fer res per ells, i per tant, que el seu vot no serveix per a resoldre els seus problemes.

Ja vindrà el moment en que estos polítics que es diuen progressistes podran seure a l’oposició i queixar-se de l’amarga realitat, culpar als que en eixe moment governen i reclamar per a ells mateixos una mena de superioritat moral per representar el bé. Però de l’esquerra que plora i l’esquerra que governa (vos avance que jo m’apunte a esta última) ja parlarem un altre dia.

[ Si no heu llegit el post anterior, vos recomane fer-ho per a entendre per on van els tirs.]

Reprenem el tema d’Europe Ecologie, que presentàvem en l’anterior post i on descrivíem els encerts que havia tingut esta opció política a les eleccions europees. En este post, el que anem a fer, és buscar-li una aplicació pràctica al cas valencià. Com sempre, quan fem açò, ens hem de fixar a grans trets, perquè ni és comparable la situació política ni existeixen fórmules màgiques.  Però sempre podem aprendre dels que fan les coses bé.

Que podria aprendre el BLOC de l’èxit dels verds francessos?

En primer lloc, que una opció minoritària, per a esdevindre més important ha de representar una alternativa. La diferència entre el BLOC i altres opcions estatals no pot ser quantitativa sinó qualitativa. Un exemple: No només volem més escoles –que també-, sinó que volem un sistema educatiu diferent. El mateix en altres àmbits. Oferir un projecte diferenciat que siga capaç de ser votat per l’electorat. Per a ser una fotocòpia taronja d’altres, ningú se prendrà la molèstia de votar-nos. Ser l’opció progressista que trobem a faltar en el panorama valencià davant els conservadors de sempre i l’esquerra conservadora i/o oxidada.

Una alternativa que ha de passar pel valencianisme, des d’on s’han de derivar els nostres plantejaments. És el que ens diferencia d’altres opcions, allò que dona sentit a la nostra existència, i per tant, ha de ser el comú denominador des d’on explicar les nostres propostes, tal i com l’ecologisme ho era per a la coalició Europe Ecologie. Perquè som valencianistes, som progressistes i volem la cohesió social del nostre poble, amb igualtat d’oportunitats per a tots, on siguem capaç de generar riquesa i assegurar l’equitat al mateix temps. Perquè som valencianistes, ens estimem el nostre territori i entenem que la sostenibilitat és un valor sine-qua-non per al desenvolupament econòmic en el S. XXI. I perquè som valencianistes volem una democràcia on els valencians i les valencianes se senten partíceps.

En segon lloc, no oblidar quin és l’àmbit on ens presentem. És evident que cal connectar allò més global amb allò més local: la Ford d’Almussafes que depèn del corredor mediterrani (el de de veres, no el corredor València-Almeria), o l’exemple de la traca de la boda d’algun familiar que tan bé utilitzava Nomdedéu en campanya. Quan els col·lectius locals busquen  el vot per a les autonòmiques, està bé parlar de que serà la Generalitat qui construirà el centre de salut o el nou institut al poble. Tot això està molt bé, però no és suficient.

Cal visualitzar que a les generals,tu, a més de representar la veu valenciana sense sucursalismes,també oferixes un model d’Espanya diferent: plurinacional, amb un sistema de finançament no centralitzat. A Europa, passa el mateix, tot i que en este cas, l’errada no és només del BLOC sinó de les coalicions que se generen i que poques vegades representen alguna cosa més que la suma de les parts. No cal dir que esta “lliçó” també (o sobretot) és aplicable a nivell nacional. Per això que el nostre grup parlamentari servisca per a presentar iniciatives plantejades des dels col·lectius locals (que està molt bé), no vol dir que la seua tasca principal deixe de ser la de visualitzar una opció coherent i global en les diferents àrees que es decideixen en Les Corts: autogovern, servicis públics, model econòmic, model territorial, televisió pública, etc.

En tercer lloc, la suma sempre és necessària, però s’ha de fer de manera intel·ligent amb una explicació, amb uns arguments que en primer lloc ens convencen a nosaltres, com a primer pas per a convèncer el nostre electorat consolidat i potencial.  També ha de ser coherent amb el projecte que proposes. I sobretot, sent conscient que les eleccions no es decideixen amb els pactes que faces.

I finalment la qüestió de la imatge, que ací vindria acompanyada d’una qüestió organitzativa. Saber vendre de manera atractiva el nostre ‘producte polític’ és un pas necessari, imprescindible per assegurar l’èxit. Com també ho són altres qüestions de caire organitzatiu: campanya electoral, presència d’apoderats i interventors, etc que mai no podem menysprear.

En definitiva, estes són les reflexions aplicades al nostre context que em van suggerir els encerts de la coalició Europe Ecologie a França. Aprendre de la resta no vol dir copiar estratègies, sinó saber aplicar, o millor dit, traduir al nostre context particular allò que els altres fan bé. Aprenent i innovant, trobarem el model que ens portarà a ser, algun dia, majoritaris.

Les democràcies actuals són democràcies de partits i, en general, els partits estan molt més interessats a maximitzar el nombre dels seus càrrecs institucionals que no pas a propiciar la participació electoral (declaracions retòriques de les nits electorals a banda). La pregunta pertinent no és “per què hi ha abstenció?”, sinó més aviat “per què voten els que van a votar?”. Els ciutadans perceben diverses coses, encara que sigui de manera difusa:

Publicat a l’Avui.

Recorde com fa unes setmanes vaig poder gaudir d’un periòdic entre mans. D’eixos de paper que te deixen els dits negres quan passes les fulles. Jo, interessat per la política i per Europa, vaig llegir amb atenció un article sobre les expectatives de vot a França: “El centrista Bayrou crece a costa de los socialistas”. Com a interessat per les terceres vies, alternatives al PP (Sarkozy?) i al PSOE (Aubry/Royal?) vaig plantejar-me si eixe era el futur desitjable per al meu país. A falta d’estudiar a fons les seues propostes, el projecte de Bayrou, Modem, em semblava una interessant proposta de regeneració democràtica amb un fort component europeista i alternativa a “lo de sempre”. Si llegiu l’article voreu com parla de Sarkozy, del desastre del Partit Socialista i de l’opció de centre. La sorpresa, però no l’ha donat este partit sinó una altra opció: Europe Ecologie.

Una coalició verda formada per personalitats de prestigi (com ara una jutgessa que s’ha centrat en combatre l’evasió fiscal i la corrupció a nivell internacional), membres del món sindical i associatiu (el polèmic José Bové) i d’altres moviments polítics (per exemple, l’autonomisme amb la presència d’alguns coneguts d’ací com ara CDC – Catalunya Nord o Eusko Alkartasuna, i també bretons, corsos…). El comú denominador, evidentment, no és un altre que l’ecologisme, i és es d’eixe àmbit que tracten problemàtiques com ara la crisi econòmica, l’ocupació, l’agricultura o la política energètica, sense deixar a banda temes com els servicis públics o els drets humans.

Tot centrat en Europa. El nom ho diu: Europa Ecologista. El seu spot electoral també és clar.

Perquè ha sigut la sorpresa? Amb quasi tres milions de vots, ha estat a punt de superar el Partit Socialista, i ha aconseguit duplicar els resultats de l’anterior contesa electoral.

Al meu parer, els encerts han sigut múltiples:

-    Han representat l’esquerra progressista que articula una alternativa coherent, unes propostes que semblen realistes i necessàries. L’esquerra tradicional peca de conservadora quan es dedica a defensar els drets ja aconseguits sense plantejar una alternativa que no pot passar per deixar-ho tot com està. Un aturat, o una persona que tem pel seu lloc de treball, sap que la seua situació ideal no és cobrar l’atur 2 anys sense que la dreta li retalle drets social. El que vol és tindre un lloc de treball.

-    Han volgut parlar d’Europa! Quan Bayrou en el debat electoral centrava el seu discurs en Sarkozy (l’interessen les pròximes presidencials, no estes) , el candidat d’esta opció li ho recriminava: “vosaltres parleu de Sarkozy, però la gent sap que anem a votar a Europa, i nosaltres proposem esta Europa, quina proposeu vosaltres?” De segur que el candidat de Còrsega, de Convergència o Eusko Alkartasuna també han plantejat les seues reivindicacions de caire local, però sempre amb un projecte més ampli de rerefons, un model d’Europa coherent amb les seues reivindicacions.

-    Han sabut sumar de manera intel•ligent. Gent de prestigi que connecta amb allò que plantegen en el programa electoral. Si parlen de reformar el sistema financer internacional, qui millor que una jutgessa que s’ha dedicat a perseguir als roïns de la peli? Si parlen de fer front els transgènics, qui millor que José Bové?  Si parlen d’una europa diversa, qui millor que un representant del nacionalisme cors?

-    Imatge. Visiteu la seua pàgina web, o mireu els seus spots, i voreu com és una opció visualment atractiva per als seus potencials votants. Qui pense que es poden deixar de banda les qüestions estètiques perque “amb el discurs i les propostes és suficient” està molt enganyat.

I arribem al punt que més m’interessa. Quines lliçons podem extraure d’estos encerts per al BLOC? No crec que la resposta siga que hem de passar-nos del taronja al verd, buscar un jutge, canviar valencianisme per ecologisme i presentar-nos amb la marca País Valencià Ecologista. Si has arribat a eixa conclusió, és que dones per perduda la batalla del valencianisme…

Però bé, com m’he donat compte que el post m’estava quedant molt llarg, això serà motiu d’un altre post que penjaré en els pròxims dies (ja el tinc escrit!) i on compartiré les “lliçons” que jo trobe aplicables al cas valencià.

Au revoir!

Deia algú que per a guanyar una guerra el primer que cal fer és conéixer al teu enemic.

Ara i ací, per sort les guerres es decideixen a les urnes i no roden els caps, i això evita entre d’altres coses que hui Europa siga un camp sembrat de cranis de gent progressista i d’esquerres. La dreta, reconvertida en Juan Palomo, yo provoco la crisis y yo me la como, arrasa pertot arreu, davant una esquerra que no aconsegueix crear-se un índex general que ordene les pàgines del seu programa i doten de cohesió i credibilitat al seu discurs.

Davant una crisi tan gran, econòmica i política, davant la desfeta de les roses i punys, corbelles i martells i floretes eco-cool a tota Europa, he decidit parlar dels resultats d’ací, que al cap i a la fi, per a fer un anàlisi en clau no-nacional ja tenim a Rosa Diez. Així doncs, des de la meua condició d’amant asèrrim de la terreta no puc sinó parlar del cas concret del meu país. I per això començaré parlant de Múrcia.

Múrcia a banda de ser eixa comunitat autònoma uniprovincial que ens arrapa pel sud i que es caracteritza per tindre l’urbanització Polaris World, fent-nos clara competència deslleial cap a Marina d’Or (sort que la Igartiburu té més tiró que el rodal de suor de la camisa de Camacho) és una regió non-typical que ens mostra a les clares el futur que ens espera de cara a properes “batalles” electorals. PP 61,55% -PSOE 29,63% (IU no aplega al 3%). El PP dobla en vots al PSOE  i elecció rere elecció la dreta arrasa cada vegada més.

La veritat és que eixos resultats em donen ganes d’agafar el cotxe tirar cap al sud tot tieso i no parar fins arribar a eixa xicoteta illa uniprovincial de pensament únic per a condoldre’m amb eixos pobres aborígens progessistes amb un sentiment de superioritat quasi quasi que genètica i un paternalisme i condescendència que riu-te’n tu de quan Colom arribà a Amèrica. Això és el que em donen ganes de fer si no fóra per que abans de creuar el Segura hauria de passar per tot un país on la deriva d’empobriment democràtic està aplegant a quotes tan elevades que lo de Múrcia al costat nostre d’ací uns anys pot semblar una supercivilització extraterrestre mega-evolucionada.

el PP valencià aconsegueix el 52,3 %, el PSOE EL 37,42%; i efectivament més val prendre-s’ho amb tranquil·litat que de res no servix desesperar-se.

A Blanqueries, el capità Alar-triste encara està fent-se creus de com pot ser que ni el “te quiero mazo amiguito”, ni el bigotes, ni el Garzón, ni la no baixada de l’atur excepcional a tot l’Estat, hagen desgastat el més mínim al molt honorable i la formació política que representa.

La resposta, per a Alarte i per a tot el qui estiga interessat en conéixer-la la va donar anit Francisco una vegada coneguda la victòria.

“Han querido parar el avance de la Comunidad Valenciana, pero una vez más hemos demostrado que somos imparables“.

Camps i el PP són “l’avanç”, són la representació gràfica de tota una comunitat de persones que han plantat cara als atacs foranis i que han eixit victoriosos. I eixe és el problema, que veritablement ho són. Ho són, no perquè ho diga Camps, sinó perquè la societat valenciana ho pensa. I ho pensa, no perquè ho diga Canal 9 sinó perquè ho ha demostrat.

Han demostrat ser els únics que tenen un projecte per als valencians i les valencianes, simplement això. I quan l’alternativa no existix, ja pot vindre Garzón o la Mare de Déu del Lledó, ja se pot caure el cel o pujar l’atur al 50% que la gent atorgarà al PP la seua confiança.

La política valenciana és, a dia de hui, un tauler de joc on el PP disposa les seues regles i els demés juguen al seu joc. I així és impossible guanyar. La gent sempre votarà a qui té la partida. I és que si l’esquerra europea ha perdut per estar perduda, l’esquerra valenciana (espanyolista i valencianista) deguem ser el Robinson Crusoe en persona.

Tots amb la boca oberta diem: ja cauran, ja cauran… però no cauen! tot el progessisme valencià es pregunta: què va a passar? però encara ningú s’ha preguntat: què anem a fer? Pensem que les errades del PP ens beneficien però on estan els mèrits propis? Pensem que la victòria ens sorprendrà un dia, que vindrà el poble, ens tocarà a la porta i ens dirà: senyor, vol vosté governar-me?

Però la cosa no funciona així, i menys a casa nostra. No. Perquè als valencians i les valencianes mai ens han regalat res, tot ens ho hem hagut de treballar. Com deia Nomdedéu: els valencians ja exportàvem taronges a Europa quan ningú ni sabia que Europa era un mercat ( i sense l’ajuda de ningú, afegisc jo). Per tant, qui no treballa, qui no té una línia clara, unes conviccions fermes, un discurs superador, una actitut emprenedora, el poble els deixa fora de joc i el PP els guanya la partida.

No és que el PP siga millor, simplement va posar en marxa un dia una maquinària, davant un govern lermista d’orelles caigudes i cara de gos vell, una maquinària que seguix funcionant, amb picabaralles internes, amb cadires voladores als congressos d’Alacant, amb zaplanistes i campsistes, amb corrupcions i imputacions… però com va dir Galileu: eppur si muove. Funciona. I a la gent això li dona confiança. Ni més ni menys.

I nosaltres què? quan nosaltres posem en marxa una maquinària, tot i que siga xicoteta, els valencians i les valencianes diran. De moment anem en burro, i camí de Múrcia.

La pregunta que ens assalta avui és saber si després de 10 edicions del popular programa “Tengo una pregunta para usted”, els partits polítics espanyols disposen ja d’algú especialment format per entrenar als líders que s’aventuren a les interpel·lacions ciutadanes.

I parlo d’algú format especialment perquè aquest programa té ja la seva pròpia dinàmica a la vista de tots: diferents tipus de preguntes (des del “que hay de lo mío” als atacs sense saber del que es pregunta; passant per les preguntes soft ), diferents personalitats entre el públic (el que no sap del que parla, l’informat, el que baralla…) i fins i tot diferents maneres de passar de puntetes sobre tot.

Albert Medrán. Publicat a E-campanya

Josep Lluís Carod-Rovira ha llançat la tovallola. Finalment, ha admès la realitat: El candidat a les pròximes eleccions catalanes serà Joan Puigcercós. No es pot lluitar contra qui controla el partit. I en aquest sentit, Puigcercós té un suport important de la militància. Menys que en la resta de partits, però molt més que en Carod.

Pau Canaleta. Publicat a Estratèga

Se han publicado varios artículos recientemente en la prensa española que postulan el declive de la izquierda en Europa. En uno de ellos, publicado en El País (“La izquierda hace agua en Europa”, el 23-02-09) se habla incluso de naufragio. Lo que está ocurriendo, sin embargo, no es el naufragio, sino unos cambios muy notables que han pasado desapercibidos en la gran mayoría de medios de información españoles. Es muy cierto que hemos visto el declive de algunos partidos como el Partido Socialdemócrata (SPD) alemán y el Partido Demócrata italiano, resultado de su acomodamiento al liberalismo económico.

Publicat a Público.

Una de les afirmacions més importants en Programació Neurolingüística és que “el mapa no és la realitat”, per molt que sovint el nostre mapa personal de la realitat acabi convertint-se en la realitat mateixa. La política no escapa a aquesta interpretació de la realitat que fem cadascun de nosaltres de forma individual, basant-nos en premisses i prejudicis, mitjançant les nostres ulleres ideològiques. Aquests dies s’ha produït una noticia que ha permès veure com actua el component psicològic esmentat: la remodelació del govern Zapatero.

Publicat per Carlos Carrasco a Barcelona és bona si la bossa sona.

Model electoral espanyol:

El sistema electoral en democràcia sol respondre a dos models: majoritari i proporcional. Majoritari és eixe que en una circumscripció qui trau més vots s’emporta tots els escons i proporcional eixe que els escons es reparteixen segons el número de vots obtinguts per cada formació política.

El sistema electoral espanyol és un sistema proporcional, concretament és el sistema proporcional menys proporcional d’Europa, de fet s’ha arribat a dir que és un sistema quasimajoritari o que és un sistema proporcional amb tots els vicis majoritaris.

La circumscripció espanyola:

La proporcionalitat d’un sistema electoral, quan atén a criteris poblacionals,  és directament proporcional a la grandària de la circumscripció. Açò és, quan major és la circumscripció (i per tant té dret a un major nombre de representants) i menys circumscripcions hi ha, més proporcionalitat existeix entre el que vota la gent i el que es tradueix en les fileres de la cambra de representants.

A l’Estat espanyol existeixen diversos nivells institucionals, çò és: estatal, autonòmic i provincial, o dit d’altra manera (una, 17 o 51 possibles circumscripcions) i la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) estableix que la circumscripció serà la província, és a dir, l’element amb menor nombre de població i el més abundant.

Les diferències provincials i el mínim provincial

Soria és la província menys poblada de l’Estat espanyol amb 94.000 habitants (el districte de Quatre Carreres de la Ciutat de València en té 76.000) i Madrid és la província més poblada amb 6.200.000 habitants. Quan major és la diferència poblacional entre les circumscripcions més difícil es trobar un mecanisme de proporcionalitat, per a que fóra totalment proporcional Madrid hauria de triar 66 escons per cada escó triat per Soria. La LOREG a més diu que cada circumscripció independentment del número d’habitants tindrà un mínim de 2 escons. En la teoria i sent fidels a la màxima proporcionalitat, si Soria tria 3 escons, Madrid ha de triar-ne 66×3=198. En la pràctica, a les eleccions de 2004, Soria tenia 3 escons, Madrid 35.

Si la circumscripció en comptes de ser la província fóra la comunitat autònoma, per exemple, la desproporció de grandària de 66 a 1 [prov. de Madrid/ prov. de Soria] es reduiria a 26 a 1 [comunitat més poblada (Andalusia) / comunitat menys poblada (La Rioja)].

A més la LOREG també diu que Ceuta i Melilla (les dos tenen al voltant de 70.000 habitants) tindran un escó cadascuna.

Els efectes del sistema:

A tot plegat s’ha d’afegir que la traducció de vots en escons es fa mitjançant la fórmula d’Hont i la proporció que es genera, per tot allò dit abans és la següent (resultats de les eleccions generals de 2004):

 Els dos partits més votats al conjunt de l’Estat queden sobrerepresentats, per contra observem que els partits d’àmbit no estatal ronden a prop del 0% (proporcionalment representats) i que els partits menuts d’àmbit estatal (IU) són els qui acaben amb una desproporció més perjudicial.

Qui demana, què es demana:

I tot este rotllo ve a compte perquè últimament ha aparegut un nou partit que plateja una reforma del sistema electoral, UPyD. UPyD, que com IU i com en el seu dia va ser-ho el PCE o el CDS o  en futur podria ser-ho el CDL, són partits d’àmbit estatal amb número de vots reduït. Este model que seguix l’estela del PCE, troba el gran entrebanc d’un sistema electoral que els és totalment desfavorable i que de moment només ha permés a UPyD traure un escó per la província de Madrid (la que té més escons a repartir). A priori sembla absolutament raonable que un partit com UPyD plantege una reforma electoral, també sembla raonable que acuse al sistema de “poc proporcional”, ara, el que no s’entén és que se diga continuament que els nacionalismes perifèrics estan sobre-representats. Una fal·làcia d’eixa grandària només podia vindre d’un projecte nacionalista espanyol com el que capitaneja Rosa Díez. Però la cosa no acaba ací, i és que es demana una reforma electoral contra-nacionalista (que dic jo que deu ser una proposta del més cosmolita) que tinga com a objectiu prioritari minar la representació dels Partits d’Àmbit No Estatal (PANE’s), és a dir, els nacionalismes perifèrics.

Per què ningú els hereus del cas PCE (PCE’s) no plantegen la qüestió electoral en els veritables termes de proporcionalitat? per espanyolisme aferrissat i cabut? no, certament les intencions són altres. UPyD prefereix tindre un Congrés dels Diputats amb un PP y un PSOE sobre-representats que un Congrés dels Diputats amb 3 partits nacionalistes amb capacitat de formar grup propi. I per això planteja la possible reforma en estos termes, per això i perquè sap que és l’única manera que els dos partits grans recolzen la proposta, valga dir que sense eixa “desproporció favorable” que reben els dos partits més votats, al Partit Popular possiblement seria impossible tornar a vore’l governant en solitari amb majories absolutes.

En definitiva, els PCE’s volen un tomb en la política estatal, no un tomb per a governar puix saben que no poden, sinó per a influir en el govern, volen traslladar la capacitat de negociació i d’interlocució que hui en dia tenen CiU, PNB, BNG o CC cap a IU y UPyD. I volen fer-ho mitjançant alguna tracamanya al sistema electoral que impedisca que els partits nacionalistes obtinguen representació.

Que no s’encanten els PANE’s no siga cosa que en esta paràbola només acaben multiplicant-se els PCE’s.

Per raons professionals, recentment he hagut de fer una recerca sobre els programes dels partits. Sorprenentment, cap d’ells no facilita l’accés al seu programa a la pàgina d’entrada de la web. Tots sense excepció obliguen la ciutadania a passar una bona estona navegant abans de trobar el programa de les últimes eleccions.

Raimundo Viejo. Publicat a On the Wobbly’s Road.

Quina foto més esclaridora la de Rita Barberá mostrant un fotomontatge de l’incident de la línia d’alta velocitat que unirà València amb Madrid. Ja ho comentava Testigo Accidental. Només observant la imatge podreu traure les vostres conclusions.

Hui després de llegir una notícia d’El Mercantil Valenciano, m’he posat a buscar un altre somriure, esta vegada de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, que mentres es referia a l’accident de Metro de València, feia esta cara:

Tot perquè li ha fet gràcia que haja intentat dos voltes sense èxit localitzar l’accident del metro (Madrid… Sevilla…i finalment i entre somriures València).  Utilitzar la mort de 41 persones en una baralleta partidista ja és deplorable, però reduir-ho a una anècdota és inhumà.

Vicent  Sanchis, periodista valencià i ex-director de l’AVUI  em sorprén cada dia més.  Fa un temps es limitava a dir-nos a la resta de valencians allò que som o deixem de ser, que no és poc!. Ens va mostrar el camí cap a la salvació: “no pots ser valencià sense ser català”… només caldria afegir un efecte d’eixos de televisió després d’un bon acudit: purumpumpushhh. Després, deixava clar, per a tranquilitat de tots, que els catalans sí que podien deixar a banda la valencianitat. Per a ells, ser  només catalans els podia apanyar.

Ara, en canvi, ha deixat eixos debats de caire més filosòfic i ha entrat de ple en l’actualitat política valenciana, però sembla que tampoc és el seu punt fort. En primer lloc, qualifica de “filtracions” el fet de que la ponència haja estat publicada des del primer dia a la pàgina web del BLOC. Això diu poc (o molt, segons com es mire) d’un periodista.

Però cal reconéixer-li alguns mérits. I és que. tot i enterar-se de la ponència del BLOC per La Vanguardia, ha sigut capaç d’escriure dos articles en quatre dies dedicats a este tema. El primer es diu “Renunciar és sumar?”, on bàsicament com a periodista renuncia a demostrar que està ben informat. El segon, “D’un país que no anem fent” conjuga un títol tret del gran Raimon i algunes cites de Fuster per a certificar la mort del valencianisme polític. Poc original, certament.

Em costa contestar a certes coses que diu. Més per cansament que per altres motius . Havia pensat en fer un joc de paraules, en dir-li que renunciant a ser una força de govern renunciem a moltes altres coses que de segur (espere) ell també s’estima. Renunciaríem modernitzar el País Valencià, fent-lo un país més lliure. Renunciaríem a assegurar el futur de la llengua, a conservar i gaudir del nostre territori, a canviar els barracons per centres ben finançats, o passar de la rajola al I+D+i.  I podria continuar fins l’extenuació, però no sé si paga la pena.

També havia pensat en enllaçar el post sobre les Renúncies que va escriure Amadeu… o acabar sentenciant, amb un altre joc de paraules, que gent com ell i amb eixes actituds, de ben segur que “no anirà fent país”, però que almenys, per solidaritat esquerrana, ens deixe el camí lliure als que sí que l’anem fent (o com a mínim, ho intentem).

Però he arribat a la conclusió de que tot això seria inútil si no faig una cosa abans: demanar-li que abans de disparar i certificar la mort del valencianisme (això si, còmodament i a distància), se llija les ponències i si té algun dubte, investigue per la viquipèdia (per exemple, l recomane esta referència sobre l’himne). Almenys serà un periodista que es documenta abans de “disparar”.

Si heu vist la tele, sentit la ràdio o llegit la premsa estos dies segur que vos haureu trobat amb la paraula “consens” per tot arreu. I és que als 30 anys de l’aprovació de la Constitució Espanyola als mitjans els agrada parlar del seu tema estrela: la transició, els pares de la Constitució i el “consens” com a rerefons de tots els obstacles que se superaren per consolidar el pas d’un règim autoritari a un democràtic (que servidor voldria més democràtic, tot siga dit)
I no és només enguany. Com bé s’apunta a Geografía Subjetiva n’hi ha una sèrie d’efemèrides relacionades amb la transició que inunden any rere any l’atenció mediàtica. L’any passat feren 30 anys de les primeres eleccions de la restauració democràtica, al 2006, 30 de la llei de reforma política i al 2005, 30 de la mort del dictador.

Però jo volia parlar sobre la constitució i el consens, que és el que està d’actualitat. Des de la meseta mediàtica, troben a faltar el consens del 78, però fan un exercici d’hipocresia evident quan l’apliquen a casos concrets. L’altre dia en un debat parlaven de les reformes constitucionals, i sembla una opinió prou estesa la de modificar el títol VIII de la Constitució, aquell que parla de l’Autonomia de les nacionalitats i regions que integren l’Estat. I en quin sentit? Sembla evident, per protegir les competències de l’Estat… alguns, com sabeu, plantegen fins i tot la re-centralització de competències com ara la de l’Educació.

I quin requisit posaven? El consens. Però, que vol dir consens per a ells? PP i PSOE.

Els basta. “Pa què més?” I és que el consens el carrega el dimoni. Que ens ho diguen als valencians quan el consens valencià del 151 fou diluït al del 148 “por obra y gracia de Guerra y Martorell”. O quan el consens valencià aconseguit a Benicàssim al 82 fou substituït pel consens de ponent (un consens que a tots alcança, com el mal d’Almansa).  I que dir-vos del consens de 2006 entre Camps i el xic este que encara és diputat… Pla?

El PP i el PSOE no han de lluitar per aconseguir cap consens perquè ja el tenen. I els valencians ho patim dia rere dia. La seua voluntat de mantindre’ns sense veu, sense capacitat d’influir a Espanya o Europa, té unes conseqüències que tots coneixem. Una societat democràticament poc activa, uns comptes que no ixen tot i ser més pobres que la mitjana espanyola, un territori que destrossat, un atur que creix com l’espuma després d’haver-ho apostat tot al model de la rajola. PP i PSOE, PSOE i PP, i el seu “consens ” que ve dictat directament des de Madrid.

Caldrà lluitar per trencar eixe consens que tant ens perjudica i construir des d’ací, un nou consens: el consens valencià. I el valencianisme té un paper fonamental en esta qüestió. Ser el motor i volant d’este consens. Però per a ser-ho cal tindre una força que hui dia no en tenim. Caldrà doncs, marcar una fulla de ruta i triar un equip adequat per aconseguir-ho. A vore, espereu…. si és que tenim un Congrés ací al girar el cantó!… Un bon moment per començar, no creieu?

La història de la meua familia és prou curiosa. Per part de pare pertanc a una nissaga de republicans d’esquerres. Pocs hi ha que no hagen votat sempre al PSOE o a Esquerra Unida. El meu besavi Vicent va lluitar pel bàndol republicà a la Guerra Civil d’Espanya. Per part de mare, la cosa és ben diferent, el meu besavi José María va ser alcalde d’un poble de l’Horta (que hui és ja pedania de València) des que va acabar la guerra fins que va morir. Era carlí, segons diuen. A la familia de ma mare, no hi ha quasi ningú que no haja votat sempre al PP, i els que no ho han fet sempre és perquè abans votaven a Unió Valenciana. Ma iaia era de les que deien (ara ja la pobra diu poca cosa) que Franco era un sant. Mon pare sempre diu d’ella que era “més papista que el Papa i més franquista que Franco”.

Com és d’imaginar, els meus pares evitaven juntar a les families, sobretot als membres més polítics d’ambdues cases. I si ho feien, pregaven perquè ningú parlara de l’última decisió de Suárez, del rei o del PSOE de Felipe.

Enmig de tota eixa barreja, i d’eixes “dos ànimes” hi havia un personatge que destacava, precisament, per passar desapercebut. Eran mon iaio Vicent. Quan als dinars sorgien temes polítics i mon pare començava a bregar amb els meus oncles, ell seguia menjant en silenci fins que al final assenyalant el televisor deia: “Xé calleu, que van a parlar del València!”- Eixa fórmula sempre li donava bon resultat. Mai recorde haver sentit a mon iaio parlar de política, això sí, quan li preguntaven directament sempre amollava alguna de les seues animalades. Recorde una vesprada de diumenge on el tio Salvoret, tractava de convéncer a la meua avia de que els seus nets el que estudiaven a l’escola no era valencià sinó català – “Mos volen fer creure que es lo mateix! i damunt mos furten la cultura i se volen quedar en tot lo nostre! Vicent, i tu no dius res? que te pareix, els catalans?” A lo que mon iaio va respondre: “Jo encara no he vist a cap català furtant res, Salvoret, això sí, valencians burros i pesats, un cabàs”.

Mon iaio, de jove, tots els dies es creuava l’albufera en barca, perxant perxant arribava als camps d’arròs del Perelló, que eren de son pare, a faenar. De més major tenia també tarongers.  La seua dieta bàsica era l’arròs: arròs caldós, de perol, amb fesols i naps, al forn, de paella… De postre taronges i cacauets, i en estiu meló d’alger. Mai va parlar altra cosa que no fóra valencià. No sabia parlar castellà, la qual cosa li va costar més d’un disgust davant del metge, el retor, el notari o la Guàrdia Civil.

Una vesprada, quan jo no hi tenia més de 10 anys, estavem tota la familia a sa casa, feia mal oratge, havia plogut, però de sobte va eixir el sol. Al menjador, els debats sobre política bullien, la tia Carmen i mon pare discutien sobre el passat comú de valencians i catalans, sobre el mossarab i sobre el penó de la conquesta. Mon iaio em va mirar i em va dir: “Vols que anem a passejar per l’horta i a agafar caragols?”

Quan ja haviem recorregut un bon tros i ja duia jo mitja bossa plena de caragols “moros”, mon iaio em va dir: “t’has donat compte que els nets del tio Salvoret i la tia Carmen parlen tots en castellà?” “Sí”- vaig dir jo- “i t’has donat compte que dels teus cosins, i dels teus cosins segons, per part de pare i per part de mare, tu i ta germana sou els únics que parleu valencià?” “Sí”- vaig repetir- “però iaio, si tots els majors parlen valencià, per què els parlen en castellà als xiquets?” Mon iaio es va quedar callat, i mirant un camp de carxofes em va dir: “mira, veus els camps? veus els hortets de la tia Consuelo allà al final? veus la séquia que hi ha enmig? veus més avall l’alqueria de Tronaes i la de Paco el Rull?” “Sí”- vaig respondre de nou. “Pos això és València, ací has nascut tu, ací creixen les coses que menges i brolla l’aigua que beus. València no necessita salvapàtries ni polítics, necessita llauradors que la sembren i la facen florir”, “iaio, tu a qui votes?” “jo? a qui diga t’abuela fill, a qui diga t’abuela“.

Estic convençut de que si no fóra net de qui sóc, no seria qui sóc hui. Mon iaio mai va ser nacionalista, mai li va interessar la polítca, malgrat això, en cada cosa que faig relacionada amb el valencianisme, el tinc present. Tant de bo, algun dia València compte amb un exércit de llauradors que la facen florir. - Vicent. Llaurador valencià.

Sí, ho confese, escric este post perquè tinc ganes d’escriure, perquè m’agrada fer-ho, per amor a l’art.

Com a militant del BLOC, no tinc res especial que dir del congrés del PSOE-PSPV (nom definitiu, esperem), ni de que haja guanyat l’Alarte, ni de que ho haja fet per un estret marge de diferència. En realitat, el que faça o deixe de fer el PSOE valencià no em lleva la son. L’altre dia, un amic de classe, del PSOE i seguidor de Puig em deia: “als del BLOC vos convé que guanye Alarte, si guanya Puig vos farà mal, perquè portem un programa valencianista” i jo li deia això mateix, que m’era completament indiferent el que passara al congrés del PSOE, que dubtava molt que el resultat d’eixe congrés afectara en alguna cosa al meu partit. “Nosaltres ja tenim prou en pensar en nosaltres mateixos i en el nostre projecte”- li responia jo. El fet que fóra un xic que de valencianista no té res (i espere que no s’ho prenga malament) em feia estar fins i tot més tranquil. Què Puig té un programa valencianista? Enhorabona! és una bona estratègia, ja ho vaig dir. Però estratègia al cap i a la fi, i amb poques possibilitats de dur-la a terme, per a que ens anem a enganyar.

Més curiosos em resultaven els debats que dies abans del congrés sorgien entre este amic i un altre, que era alartista. Semblava que pertanyien a dos partits diferents. Era molt graciós vore’ls barallant-se, a mi almenys m’ho semblava. “Però si Puig porta perruca!” “Però si Alarte no te programa!” “però si jo recolze a Alarte perquè és de la meua comarca i no tinc més collons que fer-ho!” En fi, sincerament, no sé com pretenien que els qui escoltavem les discussions (que erem tots del BLOC, i si alguna cosa tenim els del BLOC és que estem ben assaonats) puguerem sentir-nos intimidats per qualsevol dels dos candidats.

“Alarte és un mal imitador de Zapatero, res més”- no ho dic jo, ho deia l’alartista, alartista per adscripció comarcal, és a dir, perquè li toca.  Jo no sé si Alarte és un imitador o no, no sé si tenia programa o no. De fet, vaig intentar vore algun Notícies Nou, per vore si el treien parlant i podia fer-me una mínima idea, què il·lús! les notícies sobre el congrés del PSOE duraven menys que els anuncis de “Sabe a Mixta”.

Tot i això si he pogut llegir quelcom a posteriori, via internet. “Ha guanyat la renovació, i ha perdut el lermisme” eixe podria ser el resum del que diuen els mitjans afins al PSOE. Curiosament la “Renovació” mitjançant la “plataforma Pajín” ve novament de Madrid, i és que hi ha coses que per molt que es renoven, sempre seguiran igual en el PSOE valencià. “Renovació” significa, o deuria significar, alguna cosa més enllà de un simple canvi de noms. Deuria significar, com a mínim, un canvi lo suficientment substancial com per a que les percepcions de la societat envers eixe partit canvien d’una manera considerable. És a dir, si canvies coses, però per a la gent, tot seguix igual, de que servixen els canvis? Quins canvis, més enllà dels dels noms, ofereix la victòria d’Alarte? Vorem una desvinculació de Madrid? No ho crec, ans al contrari, sembla que l’espanyolisme d’Alarte farà que el PSOE valencià mire més (encara) cap a la metròpoli. Vorem un discurs més valencianista? No, obviament no, quant més mires a ponent menys mires cap ací. Vorem un discurs més reivindicatiu? més esquerrà? o per contra el PSOE valencià continuarà mimetitzant-se amb la dreta valenciana en allò substancial? Esta per vore, però jo crec que no. No sembla que Alarte vaja a fer tombar el discurs de la formació cap a l’esquerra. Llavors, amb què ens sorprendran els socialistes?

Ara, a posteriori, recorde el que li vaig dir al meu amic de classe, el de Puig. I me n’adone que em vaig precipitar, en realitat, el resultat d’este congrés no m’era del tot indiferent. Sí m’era indiferent com a militant del BLOC, però no com a valencianista. Com a valencianista tinc molt clar el que vull per al meu país, tinc molt clar que qualsevol pas que es done en una determinada direcció, per xicotet que siga, importa. Tal vegada Puig haguera sigut una amenaça major per al BLOC que no Alarte (no ho sé), però ara no puc evitar pensar: i si el PSOE valencià, com tantes vegades hem fet els valencians, ha deixat passar un altre tren? Per desgràcia, això mai no ho sabrem. O sí? No ho sé, amb uns resultats tan ajustadets, i un PSOE-PSPV tan dividit tot és possible.

Ara només queda esperar a un altre congrés. Uno que eixirà en canal 9 encara menys que el del PSOE, que passarà sense pena ni glòria, però que per a mi i per a molts, serà molt important. Per a qui? Per a tots aquells que, com diu Pere Fuset senten amor per este país, i treballen dia a dia sense condicions ni contraprestacions, simplement, per amor a l’art.

Últimament s’està parlant molt de l’existència dels “relats” com a manera de comunicació política. Això és bàsicament resumir un projecte polític, unes idees o una trajectòria en una mena de relat o narració.

Ho estem veient amb Obama. El seu relat és una de les claus del seu èxit: Son pare de Kenia, sa mare de Kansas, ell nascut a Hawaii ha viscut en llocs com ara Yakarta, Los Angeles o Chicago. Ha aconseguit guanyar posicions en la vida, fer realitat el “american dream” de son pare, graduant-se en dret per Harvard i sent el primer afroamericà en presidir la prestigiosa revista “Harvard Law Review”.  Tot i l’èxit es va dedicar a fer política en xicoteta escala, canviant la seua realitat més pròxima organitzant “grups comunitaris” a Chicago on les empreses tancaven i l’atur augmentava. El seu relat també inclou altres episodis que potser altres polítics haurien intentat amagar: la superació d’obstacles com el seu flirteig amb les drogues.

Com tots els relats que funcionen, és un relat que connecta amb els valors compartits pels destinataris. L’esperança, l’auto superació, l’ajuda a la gent que passa per dificultats, la valentia i l’èxit.

I si parlem del Bloc? Té un relat que resumisca de manera fàcilment entenible el projecte o la seua trajectòria? Des del meu punt de vista, a hores d’ara seria difícil trobar-lo. Des del meu punt de vista podríem parlar d’un relat del Bloc en quant a la seua trajectòria des de la seua fundació (o potser des de que el procés començà en la segona meitat de la dècada dels 90) fins a 2003 o 2004.

Era un relat que parlava d’unitat, ja que partint d’un valencianisme polític dividit, s’havia aconseguit el més paregut a una casa comuna on tot el valencianisme polític progressista tindria cabuda. També era un relat d’acostament a la societat, trencant tòpics i assumint posicions més properes als valencians. I ho feia arriscant-se, i per tant també era un relat d’esforç i de valentia. Parlava també de modernitat, per l’estètica i posicionaments trencadors amb allò que era habitual fins eixe moment. I finalment, i potser el més important, era un relat d’èxit. Elecció rere elecció esta opció guanyava adeptes.

El seu èxit el feia digne de confiança per a aquell que dubtaven si era o no la seua opció: es donava una mena de cercle virtuós.

El principi de la fi d’este relat començà la nit electoral de 2003. Amb un 4.9% dels vots el Bloc es quedava fora de les Corts i la gran majoria dels seus militants ho assumien com un fracàs absolut. Vist amb perspectiva, crec que no té trellat pensar que els millors resultats del valencianisme polític no poden ser un fracàs, però este fou el diagnòstic i per tant el tractament incloïa acabar amb el relat amb el qual s’havia patit eixa “desfeta”.

Quin relat l’ha substituït? Jo crec que cap. Han sigut en tot cas micro-relats (que com sabeu és eixa modalitat literària de relats molt breus) . No és un relat coherent aquell que inclou un intent de pacte amb UV al 2004, el gir a l’esquerra i el pacte amb EU, el canvi cap a la triangulació a les corts per a després intentar encapçalar la llista de Llamazares amb perspectiva de consolidar una confluència entre forces a l’esquerra del PSOE.

Este núvol de narratives no només incoherents sinó totalment contradictòries en un període de temps tan curt només poden tindre un resultat: la desconfiança i per tant el fracàs. No és només una percepció meua sinó una dada objectiva: el Bloc ja no gaudix d’eixe cercle virtuós del que parlàvem adés sinó d’un cercle viciós.

És un pou sense eixida? Si la meua resposta fora afirmativa, ja m’hauria deixat açò de la “militància”. Com sabeu el pròxim febrer n’hi ha Congrés del Bloc. I crec sincerament que és el moment de prendre una decisió valenta i començar a escriure un nou relat que tinga més del primer, que del segon.

Continuarà, o com diria el destraductor que ha posat Camps a les aules…To be continued.