Les gaviotes juguen astorades en eixa basseta d’aigua verda i un poc pudenta que hi ha als peus del costat sud de la muralla de Peníscola. Elles són alienes al logotip del que en són protagonistes i nosaltres ens les mirem amb repelús, estem lluny de l’ornitologia i Hitchok ens va traumatitzar. Ja dins del recinte amurallat una venedora xarre pel mòbil asseguda al pedrís de la tenda de souvenirs, no crec que vengue moltes samarretes de Deco esta vesprada de festes de Candeleda, Sant Blai i Carnaval. El que en agost és una cafeteria d’orxata i granissat des de fora ara sembla un bar de poble, de caliquenyo i carajillo de Terry. No és que el caràcter de la gent del poble patisque una metamorfosi de l’hivern a l’estiu, és simplement una qüestió de dilució, l’autenticitat peniscola és més aigualida en estiu. Quan estem davant del castell hi ha més moviment, alguna parella de jóvens que fa turisme tranquil i algun altre que aprofita el tristot solet de febrer que ja se’n va per la serra d’Irta per fer una fotografia.

Caminar molt per la ciutat té certa mala reputació. Fer una volta per Barcelona des de Sants passant per San Gervasi, Putxet, Vallcarca, Gràcia i les Corts per tornar altra volta a casa a priori espanta més d’un, per l’anormalitat. A cadascun d’estos llocs hi ha un metro o un bus, però connectar-los, un rere l’altre, no té sentit. En canvi ningú s’esvera de la mateixa manera si proposem pujar al Penyagolosa, a Montserrat o al Turó de l’Home. Cert és que el paisatge bucòlic d’estos últims llocs no té massa a vore amb els aparadors d’Audis de Sarrià o els blocs de pisos silenciosos de General Mitre. Però és amb estos passejos de vesprada de diumenge decadent que valores la ciutat sense llums de tendes i gent en massa pel carrer. I vista així no té un poble res a envejar a una ciutat.

Foto de Heliyahu.