La semana pasada asístí a las  VII Jornadas Naciones de Secciones Bilingües en Cantabria. La verdad es que fueron muy intensas. Ponencias y experiencias de toda España.  Rescato de mis notas algunas frases que me llamaron la atención:

-Hay un reto diferente en el aula plurilingüe…Tenemos que convertir nuestros centros en “Comunidades de Investigación” (Carmen Alario Trigueros).

- Nos construimos como personas desde nuestro lenguaje. Somos lo que es nuestro lenguaje. Y el lenguaje es poder (Pilar Pérez Esteve).

- El profesorado tenemos que ser un modelo de referencia para el alumnado. Si queremos que lean, tenemos que entrar cada día con el libro que estemos leyendo (Fernando Trujillo). ¡Ah! Y nos recomendó “Caín” de José Saramago…

- Se respeta lo que se conoce (Centro extremeño: CEIP Zurbarán).

- La lengua es un entorno de participación social (Centro catalán: CEIP Amistat).

- Hemos avanzado mucho en los últimos años en la educación, pero ¿qué nos frena para avanzar más?…el propio sistema (Emilio García Prieto).

- No tiene sentido que niños de diez, once o doce años desperdicien con las subordinadas adverbiales el tiempo que le deberían dedicar a la escritura y a la lectura” (Francisco Lorenzo Berguillos citando a Salvador Gutiérrez Ordóñez en el discuro de ingreso a la RAE).

Por supuesto, con esto no agoto todas las ponencias…¡perdón por aquellas que no aparecen!.

Y lo que me parecieron mágicas, apoteósicas, geniales, alucinantes, maravillosas, increíbles, educativas, brillantes,….fueron las CLOWNCLUSIONES de unos payasos y payasas vascos que al final de cada jornada nos deleitaron con un resumen de aquellas cosas que más les llamaron a ellos la atención. Desde luego, creo que todas las personas que presenciamos esas conclusiones en tono de humor estaríamos de acuerdo en decir que fueron increíbles. El último día le pregunté al cámara y a la persona encargada de la grabación si también iban a colgarse los vídeos de las clownclusiones. Ellos no lo sabían porque no dependía de ellos sino de la organización de las jornadas. Por eso, pido desde aquí que, por favor, no se olviden de colgar esos vídeos maravillosos que nos hicieron reir y llorar con su visión de la escuela.

Sobre las Jornadas he encontrado resúmenes y comentarios magníficos en dos blogs que menciono a continuación. Uno es el de Fernando Trujillo, que también nos hizo reirnos muchísimo con sus comentarios en una de las ponencias y que tiene un blog que fue resumiendo a la perfección las intervenciones del resto de las personas. También ha creado un grupo en Facebook para todas aquellas personas interesadas en unirse en torno a esta temática de las secciones bilingües.

- Blog de Fernando Trujillo “De Estranjis“:

   Post 1 - Post 2 – Post 3 - Post 4 – Post 5 - Post 6 – Post 7

- Blog de Pilar Torres (CEP Córdoba) Post 1 – Post 2 (se puede ver un vídeo de poco más de un minuto de una de las Clownclusiones)

- Grupo en Facebook “Profesorado de Secciones y Centros Bilingües“

Un abrazo muy fuerte para el resto de las personas de Asturias que acudieron a las Jornadas y con cuya compañía disfruté…Pilar, Isidoro, Elvira y Belén.

Literalmente, ahora el cine se puede “disfrutar” en casa, es increíble que vagando por la red, uno se puede encontrar con las versiones digitales de películas que tienen sólo un par de días en el cine; DragonBall: Evolución por ejemplo, después de estrenarse en el cine, no pasó ni una semana para que alguien pudiera subir un archivo para facilitar su descarga vía internet. Peor aún, películas que no han sido estrenadas en las salas cinematográficas y ya han sido puestas para su descarga en medios virtuales, Street Fighter: The Legend Of Chun Lee, X-MEN Origins: Wolverine entre muchas otras.

El problema con estas descargas –fuera del marco legal– es que cada vez nos alejan más de salir, independientemente del dinero que uno se puede “ahorrar” al descargar una película de esta forma, se encuentra el hecho de que estamos perdiendo el contacto con el exterior y a menos que se tenga un excelente sistema de audio y vídeo que complemente estas cintas, no se disfrutan al grado que se haría en una sala de cine.

Con X-Men origins: Wolverine; sucede un caso muy particular, el archivo para descargar se trata de una versión no terminada de dicha película, lo cual hace que quienes la observan, se pierdan de una cantidad considerable de escenas, efectos de sonido y efectos especiales.

Por otro lado, alguien en mis contactos de Twitter mencionaba sorprendido que en BlockBuster México ya puede encontrar películas cuyo estreno en formatos caseros aún no han sido lanzados en EU. La razón, desde mi perspectiva es muy obvia, PIRATERÍA; si fuera yo un empresario dedicado a la distribución de filmes, por supuesto que me adelantaría a los estrenos en EUA con la finalidad de obtener un mayor mercado en un país dónde el consumo de productos piratas es muy alto, digamos que en EUA se pone a la venta una película en dos semanas, yo comienzo a distribuirla desde hoy, el margen de utilidad es mayor debido a que me adelanto a que se hagan copias ilegales de las versiones Estadounidenses y gano mercado, tanto de consumidores que esperan dicho film como de consumidores que por ver el estreno hubiesen comprado una versión ilegal.

Ahora bien, no quiero entablar un debate, ya sabemos que la mayoría de estas películas de dudosa procedencia son compradas por la falta del recurso monetario para ir a una sala cinematográfica, pagar un boleto, en ocasiones la golosina y muchas veces un transporte, también sabemos que la industria genera miles de dólares con la exhibición de películas y muchos más con la compra de las mismas, pero; ¿porqué debemos sufrir un costo excesivo en los cines o en la renta de una película de forma legal? Rentar una película tiene casi el mismo precio que una entrada para el cine.

Recuerdo cuando existía la “permanencia voluntaria” y los “intermedios”, francamente, disfrutaba mucho más cuando nos cortaban la película para “pasar a la dulcería”, esto incluso le ponía un poco de suspenso, saber que teníamos 5 minutos para comprar unas palomitas o una soda y podíamos regresar para ver la película justo en el momento en el que nos habíamos quedado acrecentando nuestra ansia por conocer el desenlace, y la permanencia voluntaria, bueno, para cuestiones monetarias, creo que ha sido una buena opción para los dueños de complejos cinematográficos.

No voy a decir que no compren piratería, ya saben que está mal, al igual que las descargas, ni mucho menos voy a invitarlos a que vayan a su cine favorito, eso depende de cada uno de ustedes.

El Rick

Esperant?

S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional. I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré. Durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats). En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat:  l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.

Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà,  forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que  potser serviran per endevinar tendències futures.

Núvols negres sobre el Govern

El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.

És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net. El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si  la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst  i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSC, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).

Tots ben progres...

Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSC. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSC  els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”. Només cal veure les darreres declaracions d’ahir del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.

Embadalit amb un 3r tripartit

L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit. Tant als  socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català:  el PSC i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern. Més PSC i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSC, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.

Una foto que cal amagar

L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme. La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i  a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment  i  d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.

Altra cop fora del Govern?

L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSC, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President. I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys  cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta. Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:

CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3

La variació d’aquests números permetrà, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:

Majories absolutes, ara?

El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa absolutament impensable a hores d’ara. El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSC fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSC acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris. Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.

Última oportunitat!

Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSC, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes. En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons),  PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).

Tornarà a ser "clau"?

Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSC com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.

Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.

Una iniciativa de la societat

El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc)  tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques. Aquestes iniciatives, lloables totes elles,  d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.

A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:

• - O la formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
• - O bé que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.

PSOE, PP... tant li fa!

Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb  algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya. O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra. El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.

S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional. I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré. Durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats). En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat:  l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà,  forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que  potser serviran per endevinar tendències futures.

Núvols negres sobre el Govern

El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.

És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net. El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si  la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst  i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSC, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).

Tots ben progres...

Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSC. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSC  els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”. Només cal veure les darreres declaracions d’ahir del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.

Embadalit amb un 3r tripartit

L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit. Tant als  socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català:  el PSC i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern. Més PSC i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSC, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.

Una foto que cal amagar

L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme. La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i  a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment  i  d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.

Altra cop fora del Govern?

L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSC, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President. I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys  cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta. Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:

CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3

La variació d’aquests números permetrà, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:

Majories absolutes, ara?

El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa absolutament impensable a hores d’ara. El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSC fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSC acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris. Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.

Última oportunitat!

Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSC, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes. En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons),  PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).

Tornarà a ser "clau"?

Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSC com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.

Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.

Una iniciativa de la societat

El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc)  tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques. Aquestes iniciatives, lloables totes elles,  d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.

A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:

• - O la formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
• - O bé que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.

PSOE, PP... tant li fa!

Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb  algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya. O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra. El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.

Bonjour !

Avoir de l’argent… ou pouvoir en dépenser est devenu une obsession au quotidien des français. La preuve est dans les médias pratiquement tous les jours. Le président Sarkozy en parle, le gouvernement réagit avec des textes de lois supposés vous aider à avoir plus de “pouvoir d’achat”. Les journaux télévisés touchent toujours un mot de la bourse et encore plus sur les fermetures d’usines de l’industrie, le chômage partiel des usines de constructeurs d’automobiles, etc.

Ce que je vais faire, c’est vous dévoiler mon quotidien: Qui je suis, ce que je fais dans la vie, combien je gagne, combien j’épargne, ou j’épargne, combien j’investis et pourquoi. J’ai l’habitude de lire la rubrique “Finances d’une famille” dans Mieux Vivre Votre Argent. Toujours voulant participer, mais jamais voulant laisser une photo, je préfère créer un blog dans l’anonymat total.

Un dernier point… Je m’excuse d’avance pour toute faute de français qui pourrait se glisser dans mes textes. Malgré ma présence depuis de longues années en France, je commets parfois des erreurs. Sorry.

De ansatte i politiet er i full krangel om politiets aksjoner. Politijuristene raser mot Politiets Fellesforbund, som de mener driver «elendighetsbeskrivelse» og en lønnskamp som rammer vanlige folk.

Dagsavisen 20.11 2008

Lokalt i politidistriktene har overtidsnekt og plutselige massesykmeldinger blant politifolk ført til en kritisk lav beredskap som rammer de som trenger hjelp. Politijuristene mener Politiets Fellesforbund (PF) må ta klart avstand fra slike aksjoner, eller sørge for å få de stanset.

– Helt uakseptabelt

– Vi er kritiske til at Politiets Fellesforbund forlanger innrømmelser fra regjeringen for å bistå til å få aksjonene avblåst. Å legge enkeltmenneskets rettssikkerhet på bordet som et forhandlingskort for å presse politikerne til å betale høyere lønn er helt uakseptabelt, sier lederen for Politiembetsmennenes landsforening, (PEL), Curt A. Lier til Dagsavisen.

Politiets Fellesforbund (PF) har 11.000 medlemmer og er polititjenestemennenes organisasjon. PEL organiserer påtalejuristene i politiet og har rundt 800 medlemmer, deriblant så godt som hele toppledelsen i norsk politi. Mens PFs leder Arne Johannessen har vært aktiv i offentligheten gjennom stadige opptredener i mediene, har PEL valgt å fremme sine krav gjennom mer ordinære forhandlingskanaler.

Grensen er nådd

Nå mener Lier at aksjonene som polititjenestemennene står bak går så langt at de både rammer den enkelte borger, og skader folks tillit til politifolk.

– Det er ingen tvil om at norsk politi på alle måter har for lite ressurser til å oppfylle de forventninger omgivelsene har til oss. Dette gjelder uansett om man er en polititjenestemann i ordenstjeneste eller om man er politiadvokat med påtaleansvar. Men vi kan ikke støtte aksjoner som svekker beredskapen så mye at politiet ikke rykker ut for å komme til unnsetning enkeltmennesker som rammes av vold og overgrep, sier Lier og understreker at grensen nå er nådd.

– Når samfunnet opplever å bli holdt som gissel av ordensmakten i den hensikt å oppnå lønnstillegg, utenfor lønnsoppgjørene, må vi reagere på vegne av politietaten, sier lederen for politijuristene til Dagsavisen.

Bryter spilleregler

Mens eksperter på arbeidsrett har vurdert aksjonene som ulovlige, ønsker ikke Lier å si gi sin vurdering av lovligheten.

– Det er heller ikke nødvendig. Så lenge de utad framstår som ulovlige er det svært uheldig for norsk politi, og vil kunne bidra til å svekke politiets omdømme, sier Lier som stiller seg undrende over at Politiets Fellesforbund fremmer krav om lønnstillegg nå.

– Arne Johannessen uttrykte moderat tilfredshet både på vegne av UNIO Stat og på vegne av sine medlemmer i Politiets Fellesforbund etter vårens Hovedtariffoppgjør. Faktum er at både hans medlemmer og PELs medlemmer kom relativt godt ut denne gangen. Det er også et faktum at det heller ikke ble reist noe krav om risikotillegg under hovedoppgjøret. Jeg er forundret over at kravet fremmes med frustrasjon og styrke nå – midt mellom to oppgjør, og stikk i strid med alle arbeidslivets spilleregler, sier Lier.

Curt A. Lier mener politiforbundets karakterisering av situasjonen i dagens Politi-Norge er en overdreven «elendighetsbeskrivelse».

– Etter vårt syn kan det ikke være noen tvil om at vi har sett en positiv trend innen satsing på politiet de siste årene. Selv om mye kan gjøres mer, og det er behov for økte ressurser, mener vi dagens regjering leverer langt på vei, med satsing på utdanning av flere politifolk, DNA-reformen, satsing på felles nødnummer og på kriminalomsorgen, sier han.

Overdriver

PEL-lederen mener Politiets Fellesforbund og Arne Johannessen overdriver sterkt når han hevder at mange polititjenestemenn slutter i politiet.

– I politiets eget fagblad, Politiforum, framgår at den såkalte turnoveren for polititjenestemenn kun er på 2,5 prosent, hvor 1,5 prosent skyldes at de går av for aldersgrensen. Til sammenligning er turnoveren for politijurister 10-20 ganger høyere, noe som faktisk er et stort problem for norsk politi, sier Lier.

Temaene er blant de han tar opp i sin årstale på PELs landsmøte på Losby Gods i Lørenskog i dag. Lier vil der kreve at det settes av ressurser til å styrke påtalemyndigheten i politiet, hos statsadvokatene og riksadvokaten.

Il 10 settembre suonerà a Milano, al Palasharp, ma questa sera lo troviamo a pochi chilometri dalla Madonnina. Per chi non ne vuole proprio sapere di aspettare Piero Pelù per altri 15 giorni, quello di Trescore Balneario (Bg) è un concerto che non bisogna farsi scappare. Anche perché, secondo la tradizione della Festa della Birra presso il Parco Le Stanze del piccolo paese bergamasco, lo show è rigorosamente gratuito. Lo show di questa sera (l’inizio è fissato alle 21) fa parte del tour estivo del nuovo lavoro, quel Fenomeni, uscito la scorsa primavera come 7° ciddì della sua intensa carriera da solista iniziata nel 2000. Ma è con una band che Pelù ha scritto le più rinomate pagine della sua storia da musicista.

Fonte: http://www.ilgiornale.it/a.pic1?ID=286118

So we found out something fun the other day.    We had a model that was up and running.   Everything was working fine, we were creating input sheets and submitting data.  Life was good.   Then stuff stopped working.    We created a new input form and tried to save it and got errors.   We tried to browse the cube in SQL Management Studio and it froze everything.  We tried to browse the data in the cube with Excel and it hung Excel.  We got error messages in Event Viewer.  We opened the model in the Planning Business Modeler (which we still could) and checked it out and it all looked fine so we deleted the cubes and redeployed and then found that this process just would not finish. 

So we did the logical thing and started to freak out.  In the back of our minds was the total number of late nights and weekends it would take to get us back to where we were if we had to do a complete rebuild from scratch.   Lesser men would have cried.

Then we calmed down and started to backtrack and look at what changes were made between when things last worked and when they stopped working.   It turns out that three new rules had been created and deployed and then things stopped working.   So we opened up PBM, deleted the rules, went into Analysis Services and deleted the cube and then redeployed — it all worked again!  

So what had happened?  Well one of the business rules that was written referenced itself.  In simplest terms, we had a formula like “A = A + B”.  So every time “A” changed, then it would take that value and add “B” to it which would mean that the system saw that “A” had changed so it had to add “B” again.  This would go on forever and ever.   The funny thing is that we did validate the rules using that function in the PBM and later found out that the validation routine only checks if your syntax is correct, not it your formula makes sense or not.    I am guessing that my cube was actually processing just fine, but it was literally going to take forever to finish.

I hope that the PPS development team will add the ability to check for circular references when rules validate in v2 of PPS.  Until then — watch yourselves.

When writing my prior post about PerformancePoint Back-End Rules vs. Excel Formulas I got to thinking about all the frustration we have had here about getting our heads around the rules engine within PPS.  And the more I thought about it the more I realized that one of the biggest problems out there is that there are just not enough examples of user created rules being posted for other people to use as guides.

So what I thought I would do is create a basic model with a few dimensions and create a back-end rule that will multiple some values automatically.   I think this type of rule will be very useful to use when designing models as well as being very common.  Get comfortable, this is a long post.

Here is the scenario.  You have a sales forecast.  Within that forecast you want the end-user (the one doing data entry) to enter in the number of units they think they will sell to a customer over the course of the year.  You also are allowing them to enter in the price they will be selling those units for as well as the cost of each unit.  Now I realize that in real life you probably would not have sales enter in the costs per unit but I didn’t want  to complicate the scenario.  Finally, you don’t trust the sales staff to be able to properly multiple the units to be sold by the price and cost per unit to get a total sales revenue figure and total variable cost figure.  So to ensure the calculation is correct you want to implement a rule that does it for them, and since an Excel formula can be overwritten you decide a back-end rule created in PEL is the way to go.   

So to this end, I created a Sales Forecast Model that utilizes 4 dimensions (Account, Customer, Scenario, Time).  Just so what i so it is very clear as to what I was working with I have provided screen shots of my setups below.

Here are the details from the Model Summary page:

Here are details on the Account Dimension:

Here are details on the Customer Dimension:

Here are details on the Scenario Dimension:

Here are details on the Time Dimension:

Here is a copy of the Sales Forecast Input Form from the Excel Add-In:

So looking above, what my rules are going to do are 1) multiply “Units Sold” by “Price Per Unit” and populate the “Sales Revenue” line and 2) multiple “Units Sold” by “Cost Per Unit” and populate the “Variable Costs” line.  Net Income will be calculated automatically by the built-in PPS functionality. 

I am not going to get into if these rules should utilize the “Automatic Rule Set” or the “Procedural Rule Set” or a “Definition Rule Set” as that is a whole other topic.  For good reference on that, go get yourself a copy of The Rational Guide to Planning With Microsoft Office PerformancePoint Server 2007.  I chose to create my rule under the “Definition Rule Set”.   

My first rule is entitled “SalesRevenueCalculation”.  The key here is to remember that a rule has 2 parts to it — “scope” and “this”.  The “scope” is what you want to effect and the “this” is what you want to do to it.  The syntax of my rule is shown in the screen shot below:

So here is my best attempt to translate this rule into plain English.   The “scope” portion of the rules says the following (remember my translation does not necessarily correspond to the order the items appear on the screen):

• For any month within the year 2008 (my input form and assignment only referenced 2008 and the months January to December)
• For any customer that I select (remember my model only had 3 customers in the dimension)
• When I am working with the “Forecast” scenario
• Modify the row “Sales Revenue” according to my “this” statement

Next we have the “this” component which states:

• Make “Sales Revenue” equal to “Units Sold” multiplied by “Price Per Unit”

What is cool about the way the scope works is that I could have had this rule execute only for particular months or only for a single particular customer.  Basically you can get very granular as to when a rule comes into play.

The example above shows the whole rule expression.  I like to use the Scope Editor which is the button with all the lines on it on the very right at the top of the screen.  I find it easier to create Scopes with it.  Below is a screen shot of the “VariableCostCalculationRule”:

Finally, since the rule will overwrite what the user puts in the “Sales Revenue” and “Variable Costs” fields, it might be nice to let them know that this is being calculated automatically and that any value they put in the field will be replaced.  To that end, I added a traditional Excel comment as shown below:

There you go.  I hope my example makes sense and helps some of you out when working with rules within PerformancePoint.

No ens agraden els pèls. Cada vegada menys. Un pèl a la sopa! Uix quin fàstic!

Un pèl al cos, eeeecs! Actualment sembla que no només les noies han d’anar ben depilades. També els nois: al gimnàs, crec que el 80% dels homes de menys de 40 anys es depilen, al menys, els pèls del pit o les cames. Molts també les aixelles o el pubis.

Sorprès per la constatació, he fet una enquesta entre algunes dones del meu voltant. Totes sense excepció, posades a triar, ens prefereixen pelats.

Els pobres peluts que tinguin masses pèls, ho tenen un pèl fumut. El jugador aquell del Barça de bàsquet amb l’esquena de l’ós Yogi, diguéssim que és l’antiimage.

He d’admetre que, si bé no considero depilar-me el pit, les cames ni les aixelles ni, encara menys, la zona genital, si tingués una esquena ben peluda, me n’aniria corrents a Corporación Dermoestética a fer-m’hi el làser.

Potser perxò totes les propagandes a revistes o diaris de centres de depilació làser van adreçades tant a dones, com a homes.

Si bé em sorprèn la rapidesa de l’avenç de la depilació masculina (què t’hi jugues que, en vint anys, tots ens depilem sense donar-li més voltes i, si veiem algun home que no ho fa, pensarem: pro que xono!), el cert és que bé, clarament prefereixo les dones sense cap pèl. Per tant, té sentit que les dones també prefereixin els homes depilats.

Veus, en canvi l’únic lloc on no acaba d’estar ben vist ser un pelat és al cap. I justament, jo llueixo una magnífica closca lluent i rapada! Ha! No hi ha res com ser un antitendències per marcar tendència!!

No ho sé, lectores i lectors meus. Com us agradeu més? Com us agraden més els homes/ dones?