Sembla que es tracta d’Hipàtia d’Alexandria (Hypatia, Ὑπατία) (370 – març, 415 aprox.),  la filòsofa neoplatònica que destacà en els camps de la matemàtica i de l’astranomia; filla de Teó (Theon), matemàtic i cap del Museu d’Alexandria, a Egipte. L’any 400, Hipàtia era considerada una autoritat en l’ensenyament de la matemàtica i la filosofia, i sembla que arribà a presidir l’escola neoplatònica de Plotí a Alexandria.

                    No és evident que Hipàtia fes investigació original en matemàtiques. Sí se sap que ajudà Teó a escriure les once parts del seu comentari a l’Almagest de Ptolomeu, així com es pensa que l’ajudà a produir una nova versió dels Elements d’Euclides, que seria la base de totes les edicions posteriors. Finalment, es creu que Hipàtia escrigué comentaris sobre l’Arithmètica de Diofant, les Còniques d’Apol·loni, i els treballs astronòmics de Ptolomeu. 

                    Però, per desgràcia, el que ha fet més cèlebre la figura d’Hipàtia, més enllà de l’admiració que aixecà la seva saviesa i docència, és l’episodi de la seva mort, just en el centre dels temps en què l’esplendor de la cultura greco-llatina, en filosofia i ciència, es veu superat per l’onada d’intolerància del cristianisme en expansió. Allà on la diversitat d’idees, coneixements, opinions, creences, i fins i tot religions, havia sabut conviure en un cert espai d’interelació, de simbiosi, i d’interfecundació, enriquidora i tolerant, allà mateix, la pitjor cara de l’irracionalisme sectari cristià va irrompre amb lamentables conseqüències. 

                    La ciutat d’Alexandria va veure Ciril esdevenir bisbe i patriarca de l’església l’any 412. Amb posterioritat serà convertit en sant, doctor de l’església l’any 1882, i pilar de la fe. Però hi van haver èpoques de no tanta glòria per a Ciril quan, per exemple, fou considerat heretge, i qualificat de monstre, nascut i educat per a la destrucció de l’església, per Joan I, patriarca d’Antioquia (tot plegat a propòsit del concili d’Efes, l’any 431). Els fets, però, són que Ciril era el cap de la cristiandat alexandrina, i més que probable instigador del crim, quan va tenir lloc l’assassinat d’Hipàtia, probablement el març del 415.  Aleshores, el Prefecte romà d’Alexandria era Orestes, amb qui Ciril protagonitzava l’aferrissada, i clàssica, lluita pel control del poder entre església i estat. Hipàtia era amiga d’Orestes  -com també n’era del bisbe Sinesi de Cirene-, fet que afegit als prejudicis contra les seves posicions filosòfiques, va fer que Hipàtia es convertís en el punt central de les lluites entre cristians i no-cristians. Sota l’ombra de Ciril, Alexandria ja havia viscut episodis dramàtics (va ser Ciril qui, per exemple, va fer expulsar els jueus de la ciutat), en els quals els cristians van cremar i destruir els temples i centres grecs, van perseguir a tots els acadèmics del Museu, i els van obligar a convertir-se al cristianisme si no volien morir. En aquella ocasió Hipàtia es negà, no va voler convertir-se a la fe cristiana ni renunciar a la filosofia i a la ciència gregues que durant vint anys havia après i ensenyat a la biblioteca del Serapèum (a alumnes ateus, jueus, pagans, cristians… potser als mateixos Orestes i Sinesi). Així, el març del 415, Hipàtia va ser acusada de conspirar contra el patriarca cristià, i va ser assassinada. Un grup de cristians la van trobar en el centre de la ciutat , i com diu l’historiador del segle V, Sòcrates Escolàstic: 

                    “Fue en aquel tiempo cuando se despertó la envidia contra esta mujer. Sucedió que pasaba mucho tiempo con Orestes, lo que provocó calumnias contra ella entre gentes de iglesia, como si fuera la culpable de que Orestes no se entendiera con el obispo. De hecho, un grupo de personas que, acaloradamente, alcanzaron la misma conclusión, dirigidas por un tal Pedro (a quien se había empleado como lector), vigilaron a la mujer mientras regresaba a su casa. La sacaron de su carruaje y la arrastraron hasta la iglesia llamada Cesarión. La desnudaron y luego la mataron con trozos de cerámica (ostraka). Después de descuartizarla, arrancándole miembro tras miembro, llevaron el cuerpo a un lugar llamado Cinaron y lo quemaron.”

                    O com explica el filòsof del segle V, Damasci, mestre de filosofia neoplatònica a Atenes, a la seva Vida d’Isidor: 

                    “Cirilo, el obispo del partido opuesto, pasó junto a la casa de Hipatia y advirtió la presencia de un grupo numeroso a su puerta… Había quienes llegaban, quienes se marchaban y quienes esperaban. Cirilo preguntó cuál era el significado de aquella reunión y por qué se producía tan gran revuelo. Sus criados le explicaron que se daba la bienvenida a la filósofa Hipatia y que aquélla era su casa. Aquella información hirió hasta tal punto el corazón del obispo que preparó un ataque asesino de la manera más detestable. Porque cuando Hipatia salía de su casa como de costumbre, varios hombres bestiales, sin temor a la venganza divina ni al castigo humano, se abalanzaron de repente sobre ella, la asesinaron, e hicieron a su país culpable de la más grande infamia y de derramar sangre inocente…”           (els textos de Sòcrates Escolàstic i de Damasci els recull Maria Dzielska a la seva obra Hipatia de Alejandría).

                    Hipàtia va ser l’última gran filòsofa de l’Antiguitat, la darrera representant del món clàssic, de la llibertat de consciència, de la recerca de la bellesa i de l’harmonia tant del cosmos com de l’interior de l’ésser humà, de la capacitat interrogadora i racional de la ment humana, en definitiva de tot allò que va ser derrotat a començaments del segle V del que anomenem la nostra era. Hipatia va ser assassinada per una multitud de fanàtics cristians, va ser víctima de la intransigència, de l’odi, de la difamació, de l’enveja, i de la por que les tenebres de la fe, i l’obscuritat de les religions i el dogmatisme, tenen de la llum de la raó, de la llibertat, i de la crítica.

http://www.agoralapelicula.com/

Diuen els psicòlegs que tots tenim una personalitat, que alguns en tenen diverses, que d’altres la tenen pobre i que molts infantil. De fet la majoria diem que fem el que podem amb la que ens ha tocat en sort.

Ara sembla que també hem de lidiar amb una personalitat a Internet, la que ve definida pel “rastre” que va deixant la nostra interacció amb el món virtual. El que passa és que en l’administració d’aquesta podem comptar amb alguna ajuda: proveu d’entrar en www.123people.es, poseu el vostre nom i cognom, seleccioneu a “Search for people”, l’opció “World” i prémer “Search” i en uns moments us trobareu a “vosaltres mateixos”. Virtualment parlant, és clar.

Trastegeu una mica pels resultats obtinguts i sabreu tot sobre vosaltres. ¡Ah! tot això sota la vostra responsabilitat, perquè podeu trobar-vos amb que el vostre nom ja està “ocupat” per algú més virtualment actiu que vosaltres. Però no passa res, molts tampoc ens trobem en el món real i anem tirant…

          …és la pel·lícula dirigida per Paolo Sorrentino (Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes), amb un extraordinari Toni Servillo en la pell de l’incombustible, i set vegades president del consell de ministres italià (i catorze vegades ministre), i senador vitalici des de 1991, Giulio Andreotti. La pel·lícula, de gairebé dues hores de durada, és una immersió en els darrers temps de la vida política italiana a cavall de la figura de qui ha estat anomenat Il divo, Eternitat, el Geperut…  Des d’una estètica, en alguns moments, hiperrealista, d’altres absolutament esperpèntica, la història avança pel fang de les obscures i llefiscoses convergències entre la Democràcia Cristiana italiana, la Màfia, i el Vaticà; la història va teixint el tapís horrible de la “necessitat” política del mal per a fer veure que se salva el bé. Tots els noms a què tant acostumats ens té la permanentment inestable política italiana hi apareixen: Aldo Moro (assassinat per les Brigades Roges), Antonio Segni, Arnaldo Forlani (primer ministre), Oscar Luigi Scalfaro, Francesco Cossiga, Ciriaco de Mita, Roberto Calvi (el banquer de Déu) i Licio Gelli (tots dos a l’òrbita de la lògia P2), Giuliano Amato,  Mino Pecorelli (periodista assassinat per la màfia), Carlo Alberto Dalla Chiesa (general assassinat per la màfia), Giovanni Falcone (jutge assassinat per la màfia), Toto Rina…   Una mascarada terrible per on desfila tota la pitjor lògica de l’exercici del poder exercit sense control, sota la protecció de la voluntat de Déu, i amanida per tantes dosis de violència com siguin necessàries.

          La pel·lícula t’agafa i no et deixa, et fa riure malgrat tot -per què no dir-ho?- en moltes ocasions (la gestió de la faceta humorística de tot plegat és esplèndida), se t’imposa en més d’una ocasió pel to gairebé pop d’alguns moments (les festes semi-psicodèliques dels homes de l’entorn d’Andreotti, la corriente), per les excel·lents fuetades musicals, pels comentaris irònics, sarcàstics, cínics, del protagonista, per les llums, les foscors, i les tèrboles ombres dels passadissos del poder, dels edificis del poder, dels gests, les converses, els sopars, i els crims del poder…  Escoltem a la pel·lícula que De Gasperi, fundador de la democràcia cristiana italiana, a missa, parlava amb Déu, mentre Andreotti parlava amb els capellans, perquè els capellans votaven i Déu no. Aquesta setmana Andreotti ha fet 90 anys, que ha pogut celebrar a casa, recordant que va ser absolt en tots els processos oberts contra ell (col·laboració amb la màfia, corrupció, homicidi d’un periodista…). Potser ha passat alguna estona contemplant la pel·lícula de Sorrentino, el treball de Toni Servillo és excel·lent (el mateix Giulio ho deu pensar així).

PERFIL CÉSAR

La prehistoria: Familia de clase media baja, hijo único. En la primea etapa de la escuela es el típico niño empollón, esto le marcará, ya que su relación con sus compañeros es casi nula, tiene pocos amigos por su timidez, y forma de ser. Terminará con buena nota y logra una beca para entrar en la universidad donde estudiara económicas, por su forma de ser ya un poco intolerante y sin un poder económico alto se sentirá un poco marginado y con poco éxito con las chicas. Terminará la carrera con bastante buena nota.

Nacido en Barcelona (1973). Huérfano de madre desde los 10 años, se cría con su padre en un ambiente gris y triste. Pero su padre le inculca un afán de poder, de triunfo, de aquello que él no pudo ser quizás porque alguien desde arriba se lo impidió. Eso hará que sienta rechazo tanto por los de arriba como por los de abajo; sólo cuenta él.

Entra a trabajar en una pequeña empresa de investigación, en la que llegara a un puesto intermedio de responsabilidad pero sus aspiraciones van más allá. En esta empresa conoce a la que será su mujer, hija de uno de los directivos. Él piensa que ese puede ser el camino a la cumbre, pero pronto se da cuenta que aspira a más y que ella no le sirve para eso.

Profesional: Cambia de empresa con propósitos un poco rebuscados y con la intención de escalar puestos de una manera rápida y aprovecharse de la situación.

Personal: Persona de pocos amigos y poco duraderos, arrogante, neurótico e intolerante, carece de toda gracia elemental. En su matrimonio un poco de conveniencia e inestable debido a la dedicación total al trabajo.

Descripción física: De 35 años, moreno, alto y delgado. Viste clásico elegante y siempre impecable.

Conflicto de relación: Ya que hará todo lo posible para subir de categoría y ganarse la confianza de la dirección. Esto creará una relación tensa con los compañeros.

Conflictos Internos: Es una lucha interna del personaje, los traumas de inferioridad y rechazo que ha sufrido de joven ahora los exterioriza y presenta esta actitud arrogante y de superioridad. Aunque pueda tener conflictos internos del tipo traumas, complejo de inferioridad, rechazo de la sociedad, etc. y los podemos mostrar al mostrar el personaje, creo que la película, el argumento, es de la relación con los trabajadores.

PERFIL MANUEL

La prehistoria: Manuel Heredia nace en Albacete en 1960. Tiene 2 hermanos. Familia de clase media. Su familia viene a Barcelona en 1968 y se instala hasta ahora. Educación familiar basada en el trabajo, el sacrificio, el respeto, la entrega. Educación académica de grado medio (Bachillerato). Empezó a trabajar en publicidad hace 25 años.

Profesional: Lleva 15 años en la empresa actual. Es un zorro viejo y sabe mucho del sector gracias a su gran experiencia. Prácticamente no tiene enemigos puesto que siempre esta dispuesto a ayudar al que le pide consejo. Es respetado, no es problemático y es muy cumplidor con sus responsabilidades. De hecho cumple más allá de lo que se le pide (horas extras y demás) sin pedir ni exigir muchas veces nada a cambio.

Personal: Persona afable y más bien bonachona. Brilla por su sencillez pero eficacia. Le gusta estar con amigos, es sociable y agradable.

Descripción física: Estatura media, complexión más bien regordeta con una cierta curva de felicidad. Viste trajeado pero porque su trabajo lo exige y no alardea de ningún tipo de condición.

PERFIL ALONSO

La prehistoria: Alonso nace en Bilbao en 1940. Su familia era procedente de la industria vasca. El siempre fue más imaginativo y creador que ellos y tuvo choques con sus padres para conseguir abandonar el mundo industrial. Probó suerte en muchos campos pero su verdadero camino surgió en la publicidad. Dado sus antecedentes empresariales no tardó demasiado en fundar su propia empresa de publicidad.

Profesional: Lleva 30 años dirigiendo su propia empresa. Tiene una gran experiencia debido a los años que lleva en esto, pero a pesar de eso no es una persona anclada y conservadora, sino que es muy abierta a entender los cambios y los nuevos tiempos. Tal vez sus luchas para que le entendieran en su pasado hacen que ahora comprenda con facilidad que todo cambia y nada es estático en este mundo veloz.

Personal: Transmite experiencia, saber, protección y justicia. Es agradable e interesante el conversar con él.

Descripción física: De 68 años. Como buen vasco debería ser un amante de la gastronomía y por tanto una buena curva de la felicidad sería lo más indicado. Viste trajeado y con clase.

PERFIL RAMIRO

Descripción física: De 38 años. Viste trajeado y elegante.

PERFIL JENNIFER

Descripción física: De 33 años. Viste de forma atractiva y elegante.

PERFIL CREATIVO

Descripción física: De 28 años. Viste de forma informal y algo friki.

O Orkut é cheio de surpresas… nele você reencontra amigos de muitos anos, aquele seu parente do Japão (que já teve trigêmeos e você nem ficou sabendo) ou ainda, o vizinho que liga o som etéreo (ou som estéril, como diria o outro) as 3 da manhã..

Mas nem tudo é uma maravilha… Há pessoas que exageram em seus álbuns de fotos. Pessoas na qual que o senso do ridículo simplesmente não foi instalado. Quem ganha com isso somos nozes quando nos deparamos com cenas absolutamente bizarras.

Aqui vai uma lista com vários desses profiles bizarros. Vale a pensa gastar um tempo clicando nos links. Um mais absurdo que o outro…

De onde veio esse teletubbie? Do inferno? http://www.orkut.com/AlbumZoom.aspx?uid=5243825922089411442&pid=2

E esse maluco fantasiado? http://www.orkut.com/AlbumZoom.aspx?uid=2748334375527869155&pid=7

Há também os célebres erros de Português: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=5899878126620296897

Os mais hã… exaltados: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=7002587623212687761

E as verdadeiras figuraças: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=1539744903941746659

Quer ver mais desses profiles? Há até comunidade especialmente criada para isso: http://www.orkut.com/Community.aspx?cmm=5264490

Até onde vai a criatividade (porque nem tudo o que é nom sense é ruim) e o falta do senso do ridículo dessas pessoas? Aliás, do ser humano em geral. Engraçado como nas nossas vidas fazemos coisas que parecem naturais e até muito engraçadas, mas depois de algum tempo (que pode ser anos ou meses) ficam claramente parecendo a coisa mais idiota que já fizemos. E como diria a frase: O passado te nos condena.

Graças a amiga Fe (sim, de novo ela), disponibilizo esses links bizarros.

O Orkut é cheio de surpresas… nele você reencontra amigos de muitos anos, aquele seu parente do Japão (que já teve trigêmeos e você nem ficou sabendo) ou ainda, o vizinho que liga o som etéreo (ou som estéril, como diria o outro) as 3 da manhã..

Mas nem tudo é uma maravilha… Há pessoas que exageram em seus álbuns de fotos. Pessoas na qual que o senso do ridículo simplesmente não foi instalado. Quem ganha com isso somos nozes quando nos deparamos com cenas absolutamente bizarras.

Aqui vai uma lista com vários desses profiles bizarros. Vale a pensa gastar um tempo clicando nos links. Um mais absurdo que o outro…

De onde veio esse teletubbie? Do inferno? http://www.orkut.com/AlbumZoom.aspx?uid=5243825922089411442&pid=2

E esse maluco fantasiado? http://www.orkut.com/AlbumZoom.aspx?uid=2748334375527869155&pid=7

Há também os célebres erros de Português: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=5899878126620296897

Os mais hã… exaltados: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=7002587623212687761

E as verdadeiras figuraças: http://www.orkut.com/Album.aspx?uid=1539744903941746659

Quer ver mais desses profiles? Há até comunidade especialmente criada para isso: http://www.orkut.com/Community.aspx?cmm=5264490

Até onde vai a criatividade (porque nem tudo o que é nom sense é ruim) e o falta do senso do ridículo dessas pessoas? Aliás, do ser humano em geral. Engraçado como nas nossas vidas fazemos coisas que parecem naturais e até muito engraçadas, mas depois de algum tempo (que pode ser anos ou meses) ficam claramente parecendo a coisa mais idiota que já fizemos. E como diria a frase: O passado te nos condena.

Graças a amiga Fe (sim, de novo ela), disponibilizo esses links bizarros.

          Alguns conreadors del valor ètic de l’amistat (en això tendim a seguir a Epicur i a Michel de Montaigne) han dit:

          “Home ocupat en escatir allò que no preocupa els homes i que no obstant això els determina, el 1984 obtingué el reconeixement oficial als coneixements estàndards que, dissortadament, només serveixen per obtenir el grau de Llicenciat en Filosofia. Conscient de la nescientia de l’aprés intenta confirmar-ho/refutar-ho/refundar-ho mitjançant l’exercici de la intuïció poètica. Per això ens ha regalat les premiades obres Cants d’Esblada (2002), IV Premi Maria Mercè Marçal; La mirada de Tirèsies (2003), XIII Premi Les Talúries; Cant de la devastació (2005), III Premi Sant Celoni de Poesia; el conte L’escorpí, dins Telefona’m i altres narracions, i el conte L’ànima de les basses, dins L’ànima de les basses i altres narracions, Premi Vent de Port 2006, les quals obres ha exposat a la nostra contemplació i edificació. I conscient que aquestes no arriben al cap de cap camí, de ben segur que, per il·luminar-se ell i nosaltres, s’endinsarà en noves destil·lacions.”