No és qualsevol cosa el que ha passat avui. Dotze diaris han publicat i firmat una editorial comuna per defensar La dignitat de Catalunya. Un fet tan excepcional només s’entén si hi ha al darrera una realitat que l’explica i que el justifica. I aquesta realitat és Catalunya. Les polítiques comercials, les tendències ideològiques, les tàctiques a curt termini i les rivalitats periodístiques avui han quedat aparcades per defensar una causa major, compartida malgrat les diferències habituals entre aquests rotatius.

Sempre m’ha semblat que sentir-se orgullós de ser d’un lloc o altre és una banalitat i un excés de sentimentalisme, una idea expressada sense deixar marge a la racionalitat. Però els arguments quotidians perden avui valor davant de l’aposta valenta de la professió periodística catalana. Avui, malgrat els dicteris de la raó, em sento content de ser català i també de ser periodista (en la mesura que encara me’n pugui considerar) perquè els meus col·legues han apostat pel compromís, han fet una passa endavant i s’han pronunciat unitàriament, han assumit amb plena consciència la responsabilitat que té tot mitjà de comunicació i han fet créixer en maduresa i professionalitat l’espai comunicacional de Catalunya. Demà es posaran de relleu novament les diferències entre tots ells, cadascú reprendrà les seves posicions en múltiples temes, optarà per solucions diferents per explicar el món i rivalitzarà per informar més i millor que la resta. Però avui han optat per dir en veu alta unes quantes coses de gran transcendència i relleu, i tanta importància han donat a la seva decisió que l’han compartit amb els seus competidors. Cal felicitar-los i cal que ens en felicitem tots plegats. Aquest sí és el periodisme que mereixem.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

(Editorial publicada per El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, diari de Sabadell i Diari de Terrassa, el 26/11/2009)

Hi he pensat força darrerament: a manca de lideratge polític, la societat civil ha de prendre el pols a la situació i plantar cara. Tenim dos grans exemples en els darreres mesos. Exemples que ens omplen d’optimisme envers el país i particularment envers el nostre futur. El primer exemple ve del centenari llarg de municipis que han tingut la valentia de plantejar el que és un crit inapelable: cap país pot renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. D’aquí es desprèn l’acte democràtic del proper 13-D.

El segon exemple arriba avui de la mà d’aquests dotze diaris que han consensuat una editorial en defensa del nostre estatut i per tant de la nostra llibertat. D’aquest més que simbòlic gest se’n desprenen moltes reflexions. La primera, ja està dita: la manca de lideratge del nostre màxim representant polític. Un bon gestor, tal vegada un bon home però que en cap cas pot aspirar a representar el líder que el nostre país necessita. Algú, per altra banda, i em dol el cor de reconèixer-ho, que fa faltes d’ortografia fins i tot quan parla.

Segona reflexió: per unir mitjans de comunicació tant diferents ideològicament sota un únic manfiest calen forts impulsos tan materials com immaterials. D’entre els materials, qui vulgui podrà trobar la dependència de tots ells, en diferents graus i quantitats, de l’erari públic. Cap mitjà sobreviu ja amb els propis ingressos. Entre els immaterials, la ja anunciada i imminent sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. En plena i lamentable guerra entre bàndols de magistrats i en mig del deplorable paisatge deixat per les filtracions a mitjans, l’anunci és un crit a les armes davant el retall anunciat. El meu agraïment per als qui van iniciar i promoure aquest gest memorable .

La tercera constatació, qui vulgui buscar paral·lelismes aquí en té un: d’un moviment similar a l’actual va sorgir la Solidaritat catalana, el moviment d’unitat que cent anys enrere va propiciar l’adveniment del primer front polític en defensa de l’autogovern. En un període de crisi econòmica, quan encara ens ressonen els escàndols de corrupció i davant el desprestigi del nostre govern i les institucions, aquí tenim la llavor del que pot representar una onada de restuaració nacional. No la deixem passar.

Avui, per fi, després de molt de temps, estic orgullós del meu país.

132 partits invictes i encara no eren notícia. Només han estat portada d’un diari digital en arribar la derrota, després de 4 anys de partits guanyats. Això li ha passat a l’Atlètic Barceloneta, un equip de waterpolo de la Divisió d’Honor. La maledicció dels esports minoritaris en el periodisme esportiu.

   Quan un professor programa a principi de curs les activitats extraescolars (extra- en el sentit que impliquen una sortida física de l’edifici-escola, tot i que estan, o haurien d’estar, plenament connectades amb el que es fa entre aquelles quatre parets), es troba avui en dia amb una gran varietat de propostes. Afortunadament, hi ha moltes d’institucions públiques i privades que en l’actualitat organitzen un munt –“un munter” dirien les meves filles– d’activitats didàctiques ben aprofitables per a afavorir l’aprenentatge de l’alumnat i per a acostar l’escola a la realitat social que viuen quotidianament.

   Els nostres infants i joves assisteixen així a interessants sortides en el medi natural, tallers sobre arqueologia o artesania medieval, actuacions musicals i teatrals, visites guiades a l’aeroport o a fàbriques i altres empreses… A més de les activitats que promou la pròpia Conselleria d’Educació, el Consell de Mallorca, o l’Ajuntament de Palma –com molts d’altres ajuntaments illencs– és destacable la tasca realitzada per fundacions privades i per l’Obra Social d’institucions com la Caixa de Pollença ‘Colonya’, la Caixa de Balears ‘Sa Nostra’, o La Caixa. No sé si és per un excés d’oferta, però de vegades tenc la impressió que certes activitats són poc aprofitades pels educadors i les escoles.

   Quan el mes de setembre em vaig assabentar que el fotoperiodista GERVASIO SÁNCHEZ (Córdoba, 1959) venia a fer una xerrada al Caixafòrum de Palma, dins el marc de les seves activitats educatives, vaig reservar correntsos la participació del nostre grup del Batxillerat de Ciències Socials perquè no volia que s’ho perdessin. La veritat és que quan dijous passat, el 29 d’octubre, arribàrem al Gran Hotel, la sala no era plena del tot: tan sols hi érem noltros i un grup (de 4t d’ESO) d’un institut. Llàstima.

   Llàstima, perquè va valer la pena. I molt. Llicenciat en Periodisme per l’Autònoma de Barcelona, Sánchez ha cobert els principals conflictes armats del món, tant la guerra del Golf como els de l’antiga Iugoslàvia, Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica. Ha fet feina per a l’Heraldo de Aragón, la BBC, i el Magazine de La Vanguardia i altres mitjans. Amb motiu del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (1998), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el nomenà Enviat Especial de la UNESCO per la Pau.

   Té una llarga llista de guardons, com el Premi Internacional de Periodisme Rey de España – Fotografia (2009), el Premi Ortega y Gasset d’EL PAÍS (2008) per la sèrie Vidas minadas, el Premi LiberPress (2005) en reconeixement a la seva tasca “en favor de la libertad de prensa y la denuncia de las injusticias“, i el Premi Cirilo Rodríguez (1996), el més prestigiós a Espanya per a periodistes que treballen a l’estranger com enviats especials o corresponsals permanents.

   Érem pocs, …i la conversa va ser molt profitosa. Quan ens presentaren, el primer que em va dir va ser: “¿De cuánto tiempo disponemos: dos, tres horas…? ¿Tenéis prisa?”. Començà a les 11:00 dematí i eren les 13:30 quan acabàvem, després de les preguntes que feren alguns dels nostres alumnes. Gervasio contà la seva experiència com a fotoperiodista (captant l’atenció dels estudiants de Cultura Audiovisual) però sobretot donà una lliçó de com es pot ser un gran professional, premiat múltiplement, sense trair les seves il·lusions com a lluitador en favor dels més dèbils i com a activista contra les mines antipersones. En aquesta descripció de la seva feina, va anar intercalant tota una sèrie de fotografies –algunes d’una cruesa molt dura, però ben reals, sense photoshop que valgui– que il·lustraren la narració d’anècdotes i de l’explicació del projecte Vidas Minadas, que ha duit a terme en col·laboració amb OnGs com Intermón Oxfam, Manos Unidas, i Médicos sin fronteras. Aquí en podeu veure algunes imatges.

   Per ventura vos sona el seu nom perquè quan el 7 de maig del 2008 rebé el Premi Ortega y Gasset, davant la plana major del grup PRISA, la vicepresidenta del govern, ministres del PSOE, Gallardón i Aguirre, i exministres del PP, armà un gran rebombori amb un petit però contundent discurs sobre la venda d’armes espanyoles en el món, que ha circulat, i ben molt, per internet. Aquí el teniu, amb algunes fotografies.

Ara llegesc en premsa que Gervasio Sánchez ha estat premiat amb el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura ahir per primer cop a un fotoperiodista. Des d’aquí li enviï la nostra enhorabona i, de pas, felicit La Caixa per haver inclòs Sánchez en aquest cicle dedicat a persones ben interessants que poden acostar l’autèntica realitat del món als més joves. No sé…, de qualque manera, crec que sent l’enèssim guardó d’aquest nº 1 com una miqueta més proper: més proper perquè dijous passat l’escoltàrem de primera mà durant més de dues hores. Vaig parlar amb ell uns minuts en acabar el col·loqui i, creis-me, la conversa em reconcilià en certa mesura amb el periodisme que es fa actualment (si més no, amb una petita però valuosíssima part d’ell). Com en Gervasio, jo també vull creure que Martin Luther King tenia raó quan negava que el Banc de la Justícia hagués fet fallida. No ens ho podem permetre. Mai.

Si hi ha quelcom de bo d’aquest sidral que ens ha dut la corrupció urbanística, a banda de per veure el senyor Zaragoza menjar-se les seves pròpies paraules, és per destriar el gra periodístic de la palla. Pel que fa al gra, cadascú que triï el que vulgui. Pel que respecta a la palla dos dels meus tres espantaocells preferits han quedat retratats aquests darrers dies en una veritable mostra de pornografia periodística. Un: Sostres. Poc més queda a dir d’aquest personatge. Potser que és un home que hauria de seguir ben aviat els passos del seu admirat Jiménez Losantos. És a dir, anar de cap al jutjat a gratar-se la butxaca i d’aquí passar a un mitjà de segona o tercera com per exemple e-notícies. Llàstima que ni ells el volguessin. Un mitjà esperpèntic i sensacionalista que ahir recollia la frase de la Sra.ReHola en la que la independentista dóna les gràcies a Garzón per venir a salvar-nos amb l’operació Pretòria.

La rèplica, d’un to baix, brut i per això mateix habitual i esperable, la dóna Sostres avui. Una rèplica a l’altura de la del dia precedent (amb aquest relat mític d’amistat i indigència moral). Una nova escomesa aquest cop contra la seva ex-amiga PIlar ReHola. Aquí la patètica justificació de la darrera. Tant un com altre individus són mostra evident d’aquest pseudoperiodisme autoproclamat patriota que vindria a ser la versió instruïda de la brutícia televisiva de mitja tarda. La seva raó de ser: alimenten tertúlies, venen diaris i generen rubor aliè. Vindria a ser la versió nostrada de la noia en pilotes que surt a la pàgina tres del The Sun. Quin flac favor que fan al moviment independentista aquests éssers lamentables.

La periodista Laia Altarriba ha obert un nou espai a la xarxa per explicar les notícies que no surten mai als mitjans de comunicació. Són esdeveniments que no tenen titulars, ni breus, ni imatges, ni cabuda en els grans grups mediàtics, i per tant no tenen significat per la majoria de la població. No en sabem res i per la majoria de gent resten en l’obscuritat. És la realitat que silencien els poderosos i els conservadors la que veurà la llum en aquest nou bloc.

Es diu L’esquena del món i també té un espai a Catalunya Ràdio, un dissabte al mes, en el programa Solidaris que condueix la Rita Marzoa.

En paraules de l’autora del bloc: “L’esquena del món vol explicar-vos aquestes altres realitats, les dels que no ocupen les pàgines principals dels diaris, les dels que queden darrere dels grans titulars, i especialment les dels que no perden l’esperança i emprenen la lluita per transformar la realitat a què els volen condemnar a viure.”

Malgrat que no abunden els exemples, sí que hi ha hagut alguns referents del periodisme que han obert camí en aquest sentit. I han anat al mateix lloc on estaven succeint les coses, han treballat, conviscut i han patit les mateixes condicions que els protagonistes de les notícies. L’esquena del món i la manera d’entendre la professió beu d’aquestes fonts, per això hi ha referències a en Robert Fisk,  Ryszard Kapuscinski, Wilfred Burchett i molts d’altres que ens esperen.

El bloc conté recomanacions de documentals interessants i la veu dels que no tenen veu, que curiosament com podreu constatar, la majoria són dones. Les dones que lluiten i treballen silenciades, que no volen titulars ni reconeixement, volen justícia.

Felicitats Laia per aquest treball i gràcies per mantenir-nos ben informades.

http://lesquenadelmon.wordpress.com/

Els dies 28 i 29 d’octubre l’Agència de Cooperació Internacional de les Illes Balears organitza unes Jornades que tenen per títol “Els mitjans de comunicació i el Sud“. Les persones que assisteixin durant els does dies a la seu de la Fundació “La Caixa” a Palma, tindran l’oportunitat de participar en un espai de debat i reflexió sobre el paper dels mitjans en la transmissió de la informació sobre la realitat dels països del Sud. Malauradament una informació centrada en la desigualtat, la pobresa i les guerres, i molt poques vegades en aspectes positius de la vida quotidiana d’aquests països. S’abordaran aspectes com els prejudicis, el tractament específic de l’Àfrica i de les dones musulmanes, com exemples paradigmàtics dels estereotips, així com el paper dels i les professionals del periodisme, de les ONGD, i de les persones espectadores.

Per les Jornades passaran experts com Javier Erro, expert en comunicació d’ONGD de la Universitat Pública de Navarra, Xavier Giró, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mario Lubetkin, director de l’agència Inter Press Service, Maria Galindo i Idoia Romano de la boliviana Radio Deseo i de l’associació feminista Mujeres Creando, Laura Navarro, investigadora de l’equip europeu Minoritymedia de la Universitat de Poitiers, i el fotògraf Gervasio Sánchez, entre d’altres.

Durant els dos dies es podrà visitar l’exposició fotogràfica “Afganistan: Dones contra l’oblit i la impunitat” de Gervasio Sánchez.

Si us interessa el tema, el CD2 us recomana la lectura del llibre “Comunicación y desarrollo: en busca de la coherencia” de Raquel Martínez i Mario Lubetkin (eds.) i publicat per la Fundació Carolina i Siglo XXI Ed. Un llibre que analitza el paper de la comunicació en el desenvolupament i s’ocupa de diversos temes que van des de les assimetries del sistema internacional de la informació fins a les bones pràctiques que poden ser útils a la cooperació espanyola.

De Gervasio Sánchez i Manuel Leguineche, “Los Ojos de la Guerra”. , de Plaza&Janés. Un recorregut per alguns dels grans conflictes del segle XX, i una radiografia profunda i descarnada d’un ofici tan mitificat com mal comprès. El llibre planteja també el buit de les zones devastades per la guerra quan ja no són notícia.

Finalment, de Javier Erro, “Comunicación, Desarrollo y ONGD”, publicada per Hegoa. Una guia que tot i publicada el 2002 continua sent una obra de referència per a qui vulgui posar en marxa altres formes de mirar allò comunicatiu i altres pràctiques comunicatives dins del camp de la cooperació al desenvolupament i de les ONGD.

Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 1 of 18
A CLASH OF CULTURES: The integration of user-generated content within professional journalistic frameworks at British newspaper websites
Alfred Hermida and Neil Thurman
Abstract
This study examines how national UK newspaper websites are integrating user-generated content (UGC). A survey quantifying the adoption of UGC by mainstream news organizations showed a dramatic increase in the opportunities for contributions from readers. In-depth interviews with senior news executives revealed this expansion is taking place despite residual doubts about the editorial and commercial value of material from the public. The study identified a shift towards the use of moderation due to editors’ persistent concerns about reputation, trust, and legal liabilities; indicating that UK newspaper websites are adopting a traditional gate-keeping role towards UGC. The findings suggest a gate-keeping approach may offer a model for the integration of UGC, with professional news organisations providing editorial structures to bring different voices into their news reporting, filtering and aggregating UGC in ways they believe to be useful and valuable to their audience. While this research looked at UGC initiatives in the context of the UK newspaper industry, it has broad relevance as professional journalists tend to share a similar set of norms. The British experience offers valuable lessons for news executives making their first forays into this area and for academics studying the field of participatory journalism.
Keywords: blogs, British newspaper websites, citizen journalism, online journalism, participatory journalism, user-generated content
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 2 of 18
Introduction
The Internet is increasingly being defined by new digital technologies that empower users to develop, create, rate, and distribute Internet content and applications (O’Reilly, 2005). Websites such as YouTube, MySpace, and Wikipedia provide platforms for so-called user-generated content (UGC), where citizens can publish their own comments, photos, videos, and more online. According to Paul Saffo (quoted in: Economist, 2006), in this new media culture the public is no longer a passive consumer of media, but an active participant in the creation of the media landscape.
2006 saw the purchase of MySpace by Rupert Murdoch’s News Corporation for US$580 million and Google’s acquisition of YouTube for US$1.65 billion, leading some commentators to state that UGC was the “paramount cultural buzz phrase of 2006” (Pareles, 2006). Indeed, such quantitative evidence as exists does seem to show that websites based on user participation generate significantly more usage than sites not based on this concept.1
The response of the British public to the July 7 2005 underground and bus bombings in London showed how visitors to online news sites were ready and willing to contribute content. The BBC received 22,000 e-mails & text messages, 300 photos, and several video sequences on the day of the attacks.2 The dramatic stills and video led BBC TV newscasts―the first time, according to Torin Douglas (2006), that such material had been considered more newsworthy than professional content.
The emergence of online tools that allow for broad participation in the creation and dissemination of content has repercussions for the role of journalists as conveyors of news and information. Gillmor (quoted by Lasica, 2003) argues that “people at the edges of the network have the ability to create their own news entries”. UGC may be instigating a fundamental shift in established modes of journalism, undermining the “we write, you read” dogma of modern journalism (Deuze, 2003).
This study seeks to understand how established news organisations in the UK are responding to the emergence of UGC. We examine UGC as a process whereby ordinary people have an opportunity to participate with or contribute to professionally edited publications. It builds on research by Neil Thurman (2008) in 2004–2005 that quantified and analysed the distribution of user-generated content initiatives (UGCIs) at ten leading UK news websites and examined editors’ attitudes to citizen journalism and participatory journalism.
In the first section of this study we examine the range of formats used to solicit material from readers, and the progressive adoption of UGC by UK newspaper websites. The second section explores senior news executives’ attitudes towards UGC within professional news organisations. We analyse: (1) the reasons behind the adoption of UGC initiatives, (2) its editorial and financial value, and (3) editors’ concerns about brand identity and reputation. More widely, our study examines the relationship between professional journalism and amateur content, and how UGC challenges the traditional gate-keeping role of journalists. The study comes as news organisations across the world are experimenting with ways of integrating UGC into professional journalistic models.3
Methodology
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 3 of 18
A combination of an online survey and in-depth interviews were used to examine the adoption of UGC by UK news organisations and to investigate the internal debates taking place in newsrooms over the publication of user media. The study focuses on the online experiences of the leading national newspapers in the UK, and, therefore, does not include the BBC, which is a publicly funded national broadcaster.
A survey was undertaken in November 2006 to measure the adoption of user-generated content initiatives (UGCIs) by 12 UK newspaper websites. The websites were studied over a period of 48 hours and visited a number of times at random during the day. For the assessment of the UGC functionality of each site, the unit of analysis was a web page. All sections of the websites studied were examined to see if they contained any UGCIs.
The interviews were semi-structured and did not set out to test any specific propositions. Instead the authors set out to investigate attitudes to user media, with use of prompts and follow up questions (McCracken, 1988). The following news executives were interviewed:
• Richard Avery—Internet Development Controller, Northern and Shell.
• Peter Bale—Editorial Director, Times Online.
• Alistair Brown—General Manager, Scotsman.com.
• Richard Burton—Editor, Telegraph.co.uk.
• James Montgomery—Editor, FT.com.
• Pete Picton—Editor, TheSun.co.uk.
• Steve Purcell—Editor, Mirror.co.uk.
• Alan Revell—COO, Associated Northcliffe Digital.
• Annelies Van den Belt—New Media Director, Telegraph Group.
• Simon Waldman—Director, Digital Publishing, Guardian.co.uk.
• Richard Withey—New Media Strategies, Independent Digital.
The participants were selected as representatives of a particular position in the social system in question (Lindlof, 1995): in this case as very senior editors and managers at the most popular newspaper websites in the UK. As such the findings have relevance to other established news organisations seeking to integrate UGC into their products and services, because journalism professionals tend to have a common set of norms and values (Weaver, 1998). While the number of participants in a typical qualitative research study is too small to be representative of the general population, the number of interviewees in this study exceeds the quantity that McCracken (1988) believes is sufficient for qualitative research based on in-depth interviews. A modified version of the issue-focused method recommended by Weiss (1994) was used to analyse verbatim transcripts of the interviews.
(I) Findings
New Formats Introduced
The website analysis identified nine generic formats used to encourage contributions from the public: ‘Polls’, ‘Messageboards’, ‘Have your says’, ‘Comments on stories’, ‘Q&As’, ‘Blogs’, ‘Reader blogs’, ‘Your media’, and ‘Your story’ (see: Thurman, 2008).
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 4 of 18
‘Polls’ are defined as topical questions where readers are asked to make a multiple choice or binary response. They provide instant and quantifiable feedback to readers and are easy to set up and run automatically, being inexpensive and risk-free. But they offer very limited interaction: restricted to ‘yes’ or ‘no’ answers, or a multiple-choice response.
‘Messageboards’ are areas that allow readers to engage in threaded online conversations or debates on topics often initiated by readers. They are usually reactively moderated.4 They are structured so that users can reply to any of the posts rather than just the original one. The discussions remain open for weeks or months.
‘Have your says’ resemble ‘Messageboards’ but with significant differences. These are areas where journalists post topical questions to which readers send written replies. A selection is made, edited, and published by journalists, with the submissions either fully or reactively moderated. ‘Have your says’ usually remain open for a limited number of days. This format has proved popular with readers.5
The ‘Comments on stories’ format allows readers to submit their views on a story. These comments are usually submitted using a form at the bottom of an article. This format may or may not require a reader to register with a news site.
‘Q&As’ are interviews with journalists and/or invited guests, with questions submitted by readers. By their very nature, ‘Q&As’ are moderated. But since they are usually webcast in audio or video, or transcribed, as live, they offer a sense of interactivity and immediacy.
‘Blogs’ are a relatively new addition to news websites in the UK. These have posts laid out in reverse chronological order and most allow readers to comment on the entries. Blogs are explicitly authored by one or more individuals, often associated with a set of interests or opinions, and can include links to external websites.
‘Reader blogs’ are a new format launched in 2006 by the website of the UK’s best-selling daily newspaper, The Sun. TheSun.co.uk allows readers to create a blog and have it hosted on the news organisation’s web servers.
‘Your media’ are galleries of photographs, video and other media submitted by readers and vetted by journalists. ‘Your stories’ are sections where readers are asked to send in stories that matter to them. These then are edited by journalists for publication on the website.
Opportunities for Reader Participation
The survey of 12 UK newspaper websites conducted in November 2006 revealed that only one, Independent.co.uk, was not providing any tools for reader participation. The results showed wide variation in the opportunities users have to contribute to the professionally edited publications studied. Three sites, Guardian.co.uk, TheSun.co.uk, and Scotsman.co.uk required users to register in order to participate. There were also variations in the use of moderation, with most of the sites (n=8) exercising a high degree of control on contributions by fully moderating content.
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 5 of 18
TABLE 1: User-generated content initiatives at a selection of British newspaper websites, November 2006
News sites
Polls
Message
boards
Have
Your says
Comments on stories
Q&As
Blogs
Reader blogs
Your
media
Your story
DailyExpress.co.uk
X
X
DailyMail.co.uk
X
X
X*
X
X*
DailyStar.co.uk
X
X
FT.com
X
X
X
Guardian.co.uk
X
X*
X
X*
Independent.co.uk
Mirror.co.uk
X
X
X
Telegraph.co.uk
X
X
X*
X*
X*
X
TheSun.co.uk
X*
X*
X
X*
X*
X
TheTimes.co.uk
X*
X
X
X
X*
X†
ThisisLondon.co.uk
X
X*
X*
Scotsman.com
X*
X*
X
X*
* New since April 2005. Three websites, DailyExpress.co.uk, DailyStar.co.uk, and Mirror.co.uk were not included in the previous survey by Thurman (2008).
† Platform to showcase readers’ travel stories.
Our study revealed substantial growth in the opportunities for readers to contribute compared to the analysis by Thurman (2008) in April 2005 (see Table 1). In particular, we identified significant growth in three formats: ‘Blogs’, ‘Comments on stories’, and ‘Have your says’. The number of blogs jumped from seven to 118 in the 18 months from April 2005 to November 2006 (see Table 2), although there were wide variations in the nature of the blogs and how often they were updated. The largest increase was seen at Telegraph.co.uk, which introduced 37 blogs; and at Times.co.uk, which created 39 blogs. TheSun.co.uk also introduced blogs for readers, with comments enabled.
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 6 of 18
TABLE 2: Progressive adoption of blogs at a selection of British newspaper websites
April 2005
November 2006
Comment
Moderation
Comment
Moderation
News site
Blogs
Full
Reactive
Blogs
Full
Reactive
DailyExpress.co.uk
1
x
DailyMail.co.uk
7
x
DailyStar.co.uk
2
x
FT.com
Guardian.co.uk
6
x
12
x
Independent.co.uk
Mirror.co.uk
2
*
Telegraph.co.uk
37
x
TheSun.co.uk
12
*
TheTimes.co.uk
39
x
ThisisLondon.co.uk
5
x
Scotsman.com
1
x
1
x
TOTAL
7
118
* Comments not allowed.
Most of the newspaper blogs allowed comments, though they were almost all vetted by journalists before publication. Only one site, Guardian.co.uk, allowed users to post comments directly to a blog, but readers had to register and confirm their e-mail address first.
The ‘Comment on stories’ format also saw rapid expansion in the 18-month period between surveys (see Table 3). The number of UK publications adopting this feature rose from one to six. Two-thirds of the sites were moderating comments, while those that did not required registration.
‘Have your say’ sections grew more slowly than ‘Comments on stories’ (see Table 3). The number of UK newspaper websites using this format rose from three to five. Four of these were fully moderated, with only TheSun.co.uk adopting the use of registration and reactive moderation.
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 7 of 18
TABLE 3: Progressive adoption of ‘Have your says’ and ‘Comment on stories’ at a selection of British newspaper websites
April 2005
November 2006
Have your says
Comment on stories
Have your says
Comment on stories
News site
Full
Reactive
Full
Reactive
Full
Reactive
Full
Reactive
Dailyexpress.co.uk
X
Dailymail.co.uk
X
Dailystar.co.uk
X
FT.com
Guardian.co.uk
X*
Independent.co.uk
Mirror.co.uk
Telegraph.co.uk
X
X
X
TheSun.co.uk
X
X*
TheTimes.co.uk
X
X
X
X
ThisisLondon.co.uk
X
Scotsman.co.uk
X*
Note: ‘Full’ and ‘Reactive’ refers to the type of moderation employed.
* Registration required
(II) Attitudes to User-Generated Content
The Fear of Marginalisation
The interviews with senior news executives revealed some of the factors that influence editorial attitudes towards audience participation. Our findings suggest that the growth identified in the survey is partly the result of editors’ and executives’ fear of being marginalised by user media. Richard Burton (2006), editor of Telegraph.co.uk, suggested that “the idea of becoming a forum for debate was an area that newspapers had to get into, otherwise they’d get left behind”. Richard Withey of Independent.co.uk suggested user media is a “phenomenon you can’t ignore”, even though the newspaper group he represented did not provide platforms for participation:
The whole idea of the newspaper proprietor and his editors telling people what was going on in the world and the world neatly reading that … that self-perpetuating
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 8 of 18
oligarchy has been broken down very rapidly, and user-generated content now forms quite a big part of national newspaper websites (Withey, 2006).
As editors jumped on board because of the perceived need to offer greater levels of interactivity with readers, they acknowledged that they were “latecomers to the party” (Burton, 2006) and that newspapers need to be in the business of interactivity. Alan Revell (2006) of Associated Newspapers said:
We firmly believe in the great conversation. These businesses are about interactivity and it’s about it being a two-way street and people joining the conversation rather than being lectured to or talked to. They do want to respond, not all of them, but people do want the ability to respond instantly and contribute and add.
Retaining Staff
The widespread adoption of blogs—a common vehicle for initiating the conversation with readers—at mainstream newspaper sites cannot be attributed solely to editors’ fear of marginalisation. Interviews showed that news executives were also motivated by a desire to retain control of journalists who may have otherwise created their own blogs. At TimesOnline.co.uk, leading Times’ and Sunday Times’ correspondents were offered blogs as an attempt to “give them a piece of property on the internet themselves, within our site” (Bale, 2006). At Telegraph.co.uk, blogs were first offered to foreign correspondents, as these were the journalists “most frustrated about not having their articles published in the paper” (Van den Belt, 2006). Blogs also allow journalists to target a different audience, perhaps one they are more comfortable with, as this quote from the editor of Mirror.co.uk shows: “Our science editor is keen to take a blog because he can address an audience in a way which he feels more comfortable with rather than having to dress everything up as a tabloid idea” (Purcell, 2006).6
Evolving Attitudes
While UK news sites have added UGCI features, there remained some concern (see: Thurman, 2008) that the trend has been over-hyped (Purcell, 2006). Editors tended to view these initiatives as complementary to professional journalism, rather than replacing it. There was a common view that “a good story will beat anything”, as Pete Picton (2006) of TheSun.co.uk put it, implying the superiority of professionally produced content to that from readers. Steve Purcell (2006) also argued that “there’s no substitute for a good story” and estimated that a story would receive “ten times” the amount of hits “than the comments attached to it”. Nevertheless he did agree that it was “still valid to give that feedback area.”
There has however been a shift in attitudes to UGC since Thurman’s study. In 2004 some editors described blogs as “extremely dull”, “mediocre” or of “very marginal interest” (Thurman, 2008). Our research showed a recognition by editors that they may have been too dismissive of blogging and that journalists appreciated the “extra flexibility that the dialogue with readers have given them” (Bale, 2006). There was an acknowledgement that a newspaper’s audience can be “very knowledgeable about certain areas”, as the editor of FT.com described his readers,
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 9 of 18
adding that he was “very interested in unlocking that information”. The FT.com was debating how best to tap into the knowledge of its readers. Montgomery (2006) suggested the newspaper was considering creating “niches” online to provide space for like-minded readers to discuss a topic, rather than “talking across a broad canvas.”
Questions remained however over the role of blogs within established news organisation. While endorsing blogs, Burton (2006) expressed reservations about the long-term value of blogs to Telegraph.co.uk, reflecting general concerns about how blogging fits within a traditional journalistic framework. Burton described blogs as “massively overrated” and as “a bit of fun”.
Shift to Gate-Keeping
Protecting the Brand
Our study found that news professionals were still working out whether and how to integrate user participation within existing norms and practices. The potential that UGC has to damage a newspaper’s brand remained a prevailing concern among some editors. The idea of publishing a comment without checking it first was described as “very dangerous” (Avery, 2006), while Bale (2006) said that not to moderate content would be an inappropriate brand risk.
The Scotsman was among the few UK newspapers that allowed readers to post comments to its website without moderation. The general manager described this as a “work in progress”, deciding at an article level whether comments should be pre or post moderated. The site attempted to mitigate risk by requiring all users to register and by avoiding allowing unmoderated posts on contentious subject matters. Brown (2006) said Scotsman.com was “from an editorial perspective, quite careful about where we enable post-moderation”.
One approach adopted by The Sun newspaper has been to create different areas online for professionally produced content and for user media. In October 2006, TheSun.co.uk launched a second site—MySun.co.uk—that allowed readers to start a blog and contribute stories, pictures, and comments on breaking news. This site is editorially separate from the news site, making a distinction between professional and amateur content. Picton (2006) said TheSun.co.uk wanted to “encompass both spectrums” by “providing people with the ability to put their own personal journal out there”. The Sun’s main competitor in the tabloid marketplace, The Mirror, was adopting a different approach, and questioned the value of allowing every reader to have a platform. Instead Purcell (2006) suggested the newspaper may run a competition offering readers the chance to be a Mirror blogger, “and out of that, we’ll select those who actually can write and have something to say.”
Controlling the Conversation
Our research found widespread moderation of UGC by UK newspaper websites. Bale stressed that, as an organisation, The Times wanted to use a lot of UGC but “it’s got to be the right user-generated content and it’s got to fit with our brands”. Editors tended to want UGC that provided content that met their understanding of their readers’ expectations, both online and potentially offline:
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 10 of 18
In this world where many people feel that they’ve got something to say, to comment and be heard, we still want to give our Telegraph audience the best and therefore we need moderation … What’s the percentage of our readers who have time to read through 15,000 comments on any particular article? It’s our job to display the most interesting ones. What we see more and more happening now on a particular topic is that we take the best and publish it in the newspaper the next day (Van den Belt, 2006).
Editors tended to view moderation in terms of the traditional gate-keeping role of journalists. This was considered to be one way of offering value to the audience:
We are an organisation that filters all the news and then compresses it. We do that partly because we serve a busy audience who don’t have much time to read the paper, who don’t have that much time to read the website, and they look to us to have done the filtering and the compression for them (Montgomery, 2006).
The notion of moderating UGC so that it fitted in with the identity of a newspaper came across in many of the interviews. Editors expressed apprehension at the “grey area” of the law as it relates to online content (Purcell, 2006), with newspaper lawyers themselves unsure on certain areas of the law:
The law’s so unclear about who’s published what, because there isn’t really any case law yet. In my role as new media director both here and in my previous organisation, I’ve taken advice from very senior law groups who’ve not been clear about who publishes what and what your culpability is. Therefore moderation has to be the way forward for a group that has anything to protect (Withey 2006).7
The Cost of Control and the Role of Technology
The gate-keeping model has cost and resource implications that have impacted on UGCIs. Moderation is “a real pain, it’s a real chore” Steve Purcell (2006) editor of Mirror.co.uk told us. He described a messageboard about Princess Diana they had hosted as “hugely successful”, but explained how it was “invaded with abusers, and just ploughing through the number of messages every day became more effort than it was worth”.
Newspapers are caught in a bind: the burden increases as the participation of users rises. Waldman (2006) said moderation becomes more difficult as blogs and other areas encouraging interactivity with the audience become more popular. He said that Guardian.co.uk had received so many comments on its World Cup blog that “it was almost too much”. The experience has led Waldman to start looking at traffic calming techniques.
Technology is seen as one way of alleviating a laborious and time-consuming process. The volume of comments received by the BBC News website has resulted in the investment in software to process and publish content, enabling journalists to scan e-mails and publish them with a click of a button.8 This technology still requires a team of journalists to moderate comments, which may be why The Guardian talked about potentially outsourcing the management of its comment areas (Waldman, 2006).
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 11 of 18
Defining the Value of User Participation
The Cost-Benefit Analysis
Our research found that news organisations were struggling to balance the resources needed to control—editorially—UGCIs with the commercial potential of user media. The cost of these operations is one of the reasons smaller news organisations like Independent.co.uk had no mechanisms for audience participation. Richard Withey (2006) of Independent.co.uk expressed concern that the need for moderation would drain resources away from what he called the good side of the newspaper model, meaning journalists researching and validating stories.
There remained a concern over the lack of a model to monetise these initiatives (see: Thurman, 2008). The editorial director of TheTimes.co.uk saw commercial potential in delivering niche audiences to advertisers. Peter Bale (2006) gave the example of a travel section, rich with UGC from a “good and interesting demographic”, which could offer a “very compelling proposition” for advertisers. But this was counterbalanced by a fear among editors that UGCIs were or could become what Waldman (2006) called “self-contained playgrounds”, catering to a niche audience of limited value to an advertiser. Purcell (2006) mentioned this as a concern he had about the forums of Mirrror.co.uk, which “attract the same people all the time”.
UGC offers some value to professional journalists as a source for stories. TheSun.co.uk was getting three or four stories each week from readers (Picton, 2006). In this case, editors value UGC as a digital form of newsgathering, rather than as a way of allowing readers to express themselves:
With user-generated content, people see it often in terms of what users write but quite often for us, it’s in terms of the stories they bring. And users were doing this prior to the web. They were ringing newsdesks with stories. It’s just a lot easier to do it online now. (Picton, 2006).
Although reader contributions can lead to stories, there was some doubt about whether this justified the cost of UGCIs. Burton (2006) acknowledged that at times a reader’s comment might be passed on to the newsdesk, but disputed it justified the expenditure on UGCIs. He said this was “just a complete and utter journalistic by-product”.
Levels of Participation
Our interviews revealed that editors doubted whether a large proportion of readers wanted to contribute. Withey (2006) argued “most people like to consume media as opposed to take part in it”. Quantitative data supports these views. Earlier research showed that although the BBC News website receives thousands of user comments on many ‘Have your says’, these contributions often come from just 0.05 per cent of the site’s daily unique audience (Thurman, 2008).
For some editors, the number of people who contribute does not necessarily matter as a small number can still make a UGC forum “worthwhile” (Revell, 2006). The Guardian estimated that only 1 to 5 per cent of readers contribute. But Waldman
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 12 of 18
argued they had created a “vibrant community” at the heart of the site, which is of value to advertisers and other users:
As you look at strategies around user-generated content, you need to realise that only a small number are really going to communicate, engage at that level. But that small number make it much more interesting for everyone else (Waldman, 2006).
Several editors mentioned that the perceived quality of comments rather than the absolute number received was a factor in judging the value of UGC. Brown (2006) related an occasion at Scotsman.com when a story on a proposed tram system in Edinburgh generated a level of debate that was “quite remarkable”, including a discussion about the geography of the city by geologists worldwide.
Discussion
Our study showed a dramatic increase in the opportunities for audience participation across all but one of the 12 national newspaper websites in the UK, building on Thurman’s 2005 survey of the adoption of UGCIs by British newspaper websites (see Thurman, 2008). Four of the nine formats for UGC―’Comments on stories’, ’Reader blogs’, ‘Your media’ and ‘Your story’ ―were not sufficiently established to be classified by Thurman in 2005. The last three of these formats can be seen as the most radical departure from the traditional publishing model, as they seek to present ‘news’, and comment on current events from the point of view of the audience. However the ‘Your media’ and ‘Your story’ formats are still edited by journalists. By contrast, ‘Reader blogs’, offered by TheSun.co.uk, are not vetted before publication. But this area of the site is clearly segregated from the professional content, creating what Bowman and Willis (2003) argue is a “closed-off annex where readers can talk and discuss, as long as the media companies don’t have to be involved”.
In the rapid adoption of blogging editors seem to have accepted that blogging can play a role in journalism, although they see blogs less as a platform for a conversation with the audience (Gillmor, 2004) and more as a way of taking advantage of the “limitless newshole” of the Internet (Paul, 2006) to give staff an outlet for copy.
The expansion of UGCIs is taking place despite editors’ residual doubts about the contribution UGC can make to professionally edited publications. Editors primarily judged the notion of value by balancing the resource needs of UGCIs against their commercial potential. While there was a recognition that contributions from readers could help journalists identify and report on stories, the lack of a model to monetise these initiatives remained a pressing concern. Some editors talked about the potential of UGC to increase brand loyalty and some of the literature backs up this assumption. Bowman and Willis (2003) talk of the “inherent psychological value of the creative process to the individual,” while Saffo (1992) argues that what he calls particitainment is the “most powerful hybrid of communications and entertainment”.
While news organisations are opening their doors to the public, they are also retaining the traditional gate-keeping role of journalists, as witnessed by the shift towards moderation shown in our study. Only 12 out of the 118 blogs we identified allowed readers to post directly without a comment being vetted by journalists, and even then, comments were reactively moderated. Our findings are in line with other
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 13 of 18
research that shows that news organisations tend to expand their operations to the Internet based on their existing journalistic culture, including the way they relate to the public (Deuze, 2003).
The integration of amateur content presents challenges to news organisations’ professional identities. Established media have an identity that is defined by professional content, while websites driven by audience participation serve as publishing platforms whose brand identity is defined by the nature of the user media. Editors are putting out a call for user content to be published under the masthead of a newspaper but perceive a need for it to fit the identity and values represented by the brand. Our study suggests that, in the longer term, established news organisations are shifting towards the retention of a traditional gate-keeping role towards UGC. This fits in with the risk-averse nature of newspapers9 and reflects editors’ continuing (see: Thurman, 2008) concerns about reputation, trust and legal issues.
Our findings show that news organisations are facilitating user participation, by filtering and aggregating UGC in ways they believe to be useful and valuable to their audience. This response reflects a worry also shared by some US publications that offering tools for participation could become a “free-for-all that annoys readers instead of generating useful conversations,” (Williams, n.d.). A gate-keeping approach may offer a model for the integration of UGC, with professional news organisations providing editorial structures to bring different voices into their news reporting. Postman (quoted in Fulton, 1996) said the problem facing journalism in the 20th century was an informational glut, whereas in the 19th century the problem was a scarcity of information. Postman argued the issue for journalism is how to decide what is significant, relevant information. As some editors said, the value in user participation becomes not just the content itself, but how it is sifted, organised and presented by professional journalists.
As this study shows, mainstream journalism’s approach to UGC is largely framed by its shared norms and values. While this research looked at user-generated content initiatives in the context of the UK newspaper industry, it has broad relevance, as professional journalists tend to share a similar set of norms. The British experience offers valuable lessons for news executives making their first forays into this area and for academics studying the field of participatory journalism.
Earlier versions of this paper were presented at the 8th International Symposium on Online Journalism, University of Texas, Austin, March 31st 2007; and at the Future of Newspapers Conference, Cardiff University, Wales, September 12th–13th 2007.
Notes
1. “The five UGC sites that ranked in the top 50 in the UK (measured by total visitors that month) – Wikipedia, MySpace, Piczo, YouTube and Bebo–generated an average of 4.2 usage days and 79.9 minutes per visitor, according to comScore. By comparison, sites in the top 50 that were not based on UGC saw far less usage”. Quoted by Wunsch-Vincent and Vickery (2007).
2. Douglas (2006) described July 7 2005 as a turning point for the media. He wrote that it was the day user-generated content came into its own in Britain and that when there were four more attempted bombings in London two weeks later, the public knew what was expected of them and photos and videos flooded into the BBC. This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 14 of 18
3. For example, on March 5 2007, USAToday unveiled a redesign of its web presence. In an editorial note published on the website, editor Ken Paulson (2007) and executive editors Kinsey Wilson and John Hillkirk said the newspaper’s journalistic mission was to “help readers quickly and easily make sense of the world around them by giving them a wider view of the news of the day and connecting them with other readers who can contribute to their understanding of events.”
4. ‘Messageboards’ are one of the oldest forms of participation, dating back to 1999 at Guardian.co.uk and 2002 at Dailymail.co.uk (Thurman, 2008).
5. On the day the popular British radio presenter John Peel died, in October 2004, the BBC News website received 35,000 e-mail submissions―rising to a total of 100,000―to the ‘Have your say’ that had been established in commemoration (Thurman, 2008).
6. Not all publications however had a rationale for selecting staff bloggers. At DailyMail.co.uk “the disarmingly honest answer is that it’s those who stuck their hands up basically,” said Alan Revell (2006). For Revell, the COO of Associated Northcliff Digital, it was important to have journalists who were willing to commit the time, rather than force people into it.
7. In 2003, the former British Member of Parliament and Secretary General of NATO Lord Robertson sued The Sunday Herald over a posting on a messageboard hosted by the newspaper that he alleged was defamatory. The case was settled out of court (see: Thurman, 2008).
8. Based on Alfred Hermida’s personal experience as a senior member of the BBC News website editorial team from 1997 to 2006.
9. A study by the Readership Institute (2000) found that US newspapers fell into the following culture types: Constructive – 17 newspapers, Aggressive-Defensive – 27 newspapers, Passive-Defensive – 21 newspapers, Mixed Passive/Aggressive – 25 newspapers.
References
AVERY, RICHARD, personal communication, August 2006.
BALE, PETER, personal communication, August 2006.
BOWMAN, SHAYNE and WILLIS, CHRIS (2003) “We Media: How audiences are shaping the future of news and information”, The Media Center, 21 September, http://www.hypergene.net/wemedia/weblog.php, accessed November 2006.
BROWN, ALISTAIR, personal communication, August 2006.
BURTON, RICHARD, personal communication, August 2006.
DEUZE, MARK (2003) “The Web and its Journalisms: Considering the Consequences of Different Types of News Media Online”, New Media & Society 5(2), pp. 203–230.
DOUGLAS, TORIN (2006) “How 7/7 ‘democratised’ the media”, BBC News, 4 July, http://news.bbc.co.uk/2/hi/uk_news/5142702.stm, accessed March 2007. This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 15 of 18
ECONOMIST (2006) “Survey: New Media, Among the audience”, 20 April, http://www.economist.com/surveys/displaystory.cfm?story_id=6794156, accessed November 2007.
FULTON, KATHERINE (1996) “A Tour of Our Uncertain Future” Columbia Journalism Review, March/April, http://backissues.cjrarchives.org/year/96/2/tour.asp, accessed December 2007.
GILLMOR, DAN (2004) We the Media, Sebastopol, CA: O’Reilly Media.
LASICA, JD (2003) “What is Participatory Journalism”, Online Journalism Review, 7 August, http://www.ojr.org/ojr/workplace/1060217106.php, accessed March 2007.
LINDLOF, THOMAS R. (1995) Qualitative research methods, Thousand Oaks, CA: Sage.
MCCRACKEN, GRANT (1998) The Long Interview, Thousand Oaks, CA: Sage.
MONTGOMERY, JAMES, personal communication, August 2006.
O’REILLY, TIM (2005) “What is Web 2.0”, O’Reillynet.com, 30 September,
http://www.oreillynet.com/pub/a/oreilly/tim/news/2005/09/30/what-is-web-20.html, accessed July 2007.
PARELES, JON (2006) “2006, Brought to You by You”, New York Times, 10 December, http://www.nytimes.com/2006/12/10/arts/music/10pare.html, accessed December 2006.
PAULSON, KEN, WILSON, KINSEY and HILLKIRK, JOHN (2007) “To our readers:”, http://www.usatoday.com/news/2007-03-02-editors-note_N.htm, accessed 7 March 2007.
PAUL, NORA (2005) “‘New News’ retrospective: Is online news reaching its potential?”, Online Journalism Review, 24 March, http://www.ojr.org/ojr/stories/050324paul/, accessed July 2007.
PICTON, PETER, personal communication, August 2006.
PURCELL, STEVE, personal communication, August 2006.
READERSHIP INSTITUTE (2000), “Culture Report: A Profile of the Impact Newspapers and Their Departments”, July, http://www.readership.org/culture_management/culture/data/final_culture_report.pdf,
accessed March 2007.
REVELL, ALAN, personal communication, August 2006.
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 16 of 18
SAFFO, PAUL (1992), “Consumers and Interactive New Media: A Hierarchy of Desires”, Saffo.com, http://www.saffo.com/essays/consumers.php, accessed November 2006.
THURMAN, NEIL (2008) “Forums for citizen journalists?: Adoption of user generated content initiatives by online news media”, New Media & Society 10(1) pagination unknown.
VAN DEN BELT, ANNELIES, personal communication, August 2006.
WALDMAN, SIMON, personal communication, August 2006.
WEAVER, DAVID H. (ed.) (1998) The Global journalist: News People around the World, Cresskill, NJ: Hampton Press.
WEISS, ROBERT (1994) Learning from Strangers, New York: The Free Press.
WILLIAMS, LISA (n.d.) “Frontiers of Innovation in Community Engagement: New Organisations Forge New Relationships with Communities”, Center for Citizen Media, http://citmedia.org/reports/newscommunities.pdf, accessed March 2007.
WITHEY, RICHARD, personal communication, August 2006.
WUNSCH-VINCENT, SACHA and VICKERY, GRAHAM (2007) “Participative Web: User-created Content”, OECD’s Directorate for Science, Technology and Industry, http://www.oecd.org/dataoecd/57/14/38393115.pdf, 12 April, accessed online July 2007.
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 17 of 18
Authors’ contact details:
Alfred Hermida
The School of Journalism
University of British Columbia
6388 Crescent Road
Vancouver
B.C. V6T 1Z2
Canada
(e) alfred.hermida@ubc.ca
(t) + 1 604 827 3540
Neil Thurman
Department of Journalism and Publishing
City University
Northampton Square
London
EC1V 0HB
(e) neilt@soi.city.ac.uk
(t) +44 (0)20 7040 8222
(m) +44 (0)7813 009590
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Hermida & Thurman: A Clash of Cultures Page 18 of 18
This is a preprint of an article whose final and definitive form has been published in the journal
Journalism Practice © 2008 copyright Taylor & Francis. The article is available online at:
http://www.informaworld.com/10.1080/17512780802054538
Notes on Contributors
Alfred Hermida is an assistant professor at the School of Journalism at the University of British Columbia. He is an award-winning online news pioneer, having been a founding member of the BBC News website. During a total of 16 years at the BBC, he gained extensive professional experience in television, radio and online, covering regional, national and international news. His research interests include the impact of digital communications technology on journalism and new multiplatform models of journalism education. Prof. Hermida is a frequent commentator on Internet trends, such as the rise of social media and the role of citizen content, and writes on developments in digital journalism at Reportr.net.
Neil Thurman is a senior lecturer in the Department of Journalism and Publishing at City University, London. His work on online journalism also appears in Journalism: Theory, Practice & Criticism, New Media & Society, Convergence: The International Journal of Research into New Media Technologies, and in Richard Keeble’s Print journalism: A critical introduction. Together with Alfred Hermida he is currently writing a follow up to this article for Garrett Monaghan and Sean Tunney’s forthcoming volume Web Journalism: A New Form of Citizenship, to be published by Sussex Academic Press.

Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.

Cada dia, una de diferent. Sense aturador, amb delectança, amb ritme, sense obsedir-me. 

1. Dijous passat vam presentar el Pla Integral de la Dansa. El conseller Tresserres, el president del CoNCA i els representants de les dues associacions del sector. Es tractava d’una roda de premsa, però a la sala hi havia més persones vinculades al món de la dansa que periodistes, tot i que de periodistes no n’hi havia pas pocs. Ple absolut, no hi cabia ningú més. Adhesió general. Felicitacions i rialles. Ara només cal aplicar-lo, posar-hi dates i xifres.

2. Divendres passat assisteixo a una representació de Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, dirigida per Sílvia Munt, interpretada, entre d’altres, per Ramon Madaula i Mònica Randall. Molt bé, ben dirigida, ben interpretada, convincent, eficaç. Llàstima que al text li falti profunditat, llàstima que no acabi de respondre a l’ambició del seu plantejament. Estic força d’acord amb la crítica que en fa Joan-Anton Benach, a La Vanguardia. En tot cas, un bon, magnífic, inici de temporada per al TNC.

3. Dissabte passat, entre la piscina dels nens, les compres setmanals i la neteja i l’ordre peremptoris de la llar, trobo el temps i els moments adequats per rematar La trobada, novel·la d’Anne Enright, irlandesa que s’endugué el premi Man Booker 2007. No sé si dir que es tracta d’un drama familiar. Potser podria dir que, de fet, és una comèdia familiar. Una comèdia agra, amb una desfilada de personatges que ballen entre el patetisme i el cinisme, atrapats pel sentit més pràctic de la vida, sense estalviar-se misèries i alegries senzilles, vivint com qui va saltant obstacles. Fins que topen amb l’obstacle insalvable, definitiu. I llavors s’aturen i asseuen al camí. O busquen una drecera. O graten a terra per passar per sota. O somien que s’envolaran per superar-lo camí dels núvols. O fan més gros l’obstacle afegint-se ells, de cos complet i present, a l’embalum físic que atura tota història. No feu cas del que acabo d’escriure: llegiu-la.

4. Diumenge passat ens enfilem al cotxe i fem cap a Montblanc. Hi té lloc Clickània, la segona edició d’una fira-trobada-mostra d’una de les joguines de més èxit de les darreres dècades: els clicks de Playmobil. L’excusa és que hi porto els meus fills, i certament ells s’ho passen d’allò més bé. Però he de confessar que em queia la baba repassant els impressionants diorames que mostraven centenars de ninots abillats com a guerrers medievals, pistolers, indis, àrabs, pirates, ferroviaris, romans… amb unes escenografies de plàstic pur i dur, però espectaculars i evocadores. Milers de persones van passar per la fira, i les cues per accedir-hi eren importants. I us asseguro que hi havia més adults que infants. La cita tòpica diu que la pàtria de cadascú és la seva infantesa. Doncs jo sóc una patriota amb tots els ets i uts.

5. Dilluns passat….. de fet, avui, inefable diada de la Hispanidad, opto per no comprar ni un diari, per no mirar les notícies, per aillar-me del món públic, per oblidar que debem una dia més de festa a una celebració que més que indiferència desperta mofa. Al cap del dia, però, engego la tele i em lliuro a la magnífica Bona nit i bona sort, de George Clooney. Bé està el que bé acaba.

Amy Goodman

Fragment de l’entrevista realitzada a Naomi Klein, per Amy Goodman, per la cadena Democracy Now!. És una dura crítica a la teoria del lliure mercat que la Paella pel Mànec hem traduït al català.

«Aquest llibre és un desafiament a l’afirmació central i més valorada en la història oficial: que el triomf del capitalisme desregulat va néixer de la llibertat, i que els mercats lliures van de la mà de la democràcia. En lloc d’això, mostraré que aquesta forma fonamentalista de capitalisme ha estat consistentment acompanyada per les formes més brutals de coerció, infligides al cos polític col·lectiu així com a innombrables cossos individuals». Així comença el llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”.

Què és la doctrina del xoc?

Bé, la doctrina del xoc, com totes les doctrines, és una filosofia de poder. És una filosofia sobre com assolir els seus propis objectius polítics i econòmics. I és una filosofia que sosté que la millor oportunitat per a imposar idees radicals de lliure mercat és fer-ho en el període que segueix a un gran xoc. Ara bé, aquest xoc podria ser una catàstrofe econòmica, un desastre natural, un atac terrorista o una guerra. La idea és que aquestes crisis, aquests desastres, estoven societats senceres. Les deslloriguen. La gent es desorienta. I s’obre una finestra, com la finestra en la cambra d’interrogatori. I en aquesta finestra es pot introduir allò que els economistes anomenen “teràpia de xoc econòmic”. És una espècie d’extrema cirurgia aplicada a països sencers. D’una sol cop. No és una reforma per aquí, una altra per allà, sinó el tipus de canvi radical que vam veure a Rússia els anys 90 o que Paul Bremer va tractar d’imposar a l”Iraq després de la invasió. Això és la doctrina del xoc.

Les dretes ho han fet, els feixistes ho han fet, els comunistes estatals ho han fet. Aquest llibre prova de ser un intent per comprendre millor la ideologia dins la què vivim, la ideologia dominant dels nostres dies, que és l’economia de mercat desinhibida.

Expliqui qui és Milton Friedman, que acusa enèrgicament en aquest llibre.

Acuso a Milton Friedman perquè és el símbol de la història que estic intentant qüestionar. Milton Friedman va morir l’any passat. Va ser conseller de Thatcher, de Nixon, de Reagan, de l’actual Govern de Bush. Va fer classes a Donald Rumsfeld en els primers dies de la seva carrera. Va assessorar a Pinochet els anys 70. També va assessorar al Partit Comunista de Xina en el període clau de reforma, fins els anys 80. Així que va tenir una influència enorme. Vaig parlar l’altre dia amb algú que el va descriure com el Karl Marx del capitalisme. I crec que no és una mala descripció, encara que estic segura que a Marx no li hauria agradat gens. Però realment va ser un popularizador d’aquestes idees.

Quin va ser el seu paper?

Tenia una visió de la societat en la qual l’únic paper acceptable per a l’Estat és implementar contractes i protegir fronteres. Tota la resta ha de ser abandonada per complet al mercat, ja sigui l’educació, els parcs nacionals, l’oficina de correus… tot el que pogués produir un benefici. Aquestes idees radicals de lliure mercat van arribar a dominar el món, van escombrar l’antiga Unió Soviètica, Llatinoamèrica, Àfrica… Aquestes idees han triomfat durant els últims trenta-cinc anys.

És a dir, la història oficial és que aquestes idees van triomfar perquè desitjàvem que així fos, que el Mur de Berlín caigués o que la gent va exigir tenir les seves Big Macs juntament amb la seva democràcia. I la història oficial de l’auge d’aquesta ideologia passa de Margaret Thatcher dient “No hi ha alternativa” a Francis Fukuyama dient “La història ha acabat”.

Vostè renega de Milton Friedman, però també de l’Escola de Chicago. Què era?

La influència de Milton Friedman prové del seu paper de popularizador real del que és conegut com l’Escola d’Economia de Chicago, on ell va ensenyar. Aquesta Escola realment representa la contrarrevolución contra l’Estat del benestar. Durant els anys 50, Harvard i Yale i les vuit escoles més prestigioses d’EEUU eren dominades principalment per economistes keynesians, gent com en John Kenneth Galbraith, que creien enèrgicament que després de la Gran Depressió era crucial que l’economia servís com una força moderadora del mercat, que suavitzés les seves arestes.

La Universitat de Chicago es va convertir en una espècie de zona zero d’aquesta contrarrevolució contra el keynesianisme. Quan Nixon va ser escollit, Friedman va esdevenir el seu assessor. Però les seves idees no van calar per la por de Nixon a perdre les eleccions, deixant clara la incompatibilitat d’aquestes idees amb la democràcia. No l’impedí, però, provar les idees de l’Escola sobre Llatinoamèrica i va convertir Xile, sota el mandat d’Augusto Pinochet, en un laboratori per a aquestes idees radicals, que no eren compatibles amb la democràcia a EEUU però sí infinitament possibles sota una dictadura a Llatinoamèrica.

Què va ocórrer a Xile?

Pinochet i Milton Friedman

Per a mi, l’agenda econòmica del Govern de Pinochet és molt més reveladora, perquè penso que coneixem els abusos dels drets humans, sabem sobre les detencions realitzades per Pinochet, com va dur a la gent als estadis, les execucions sumaries, la tortura… Però sabem una mica menys sobre el programa econòmic que va imposar en la primera ocasió que li oferí el xoc d’aquest cop militar. I és on encaixa la tesi de la doctrina del xoc. És més, podríem dir que si s’observa a Xile, podem veure-hi l’Iraq. Veiem tantes similituds entre la intersecció d’una crisi manufacturada i la imposició posterior immediata d’una teràpia de xoc econòmic radical!

El projecte econòmic de Pinochet feia referència a una societat de propietat, de privatització de la Seguretat Social, d’escoles per contracte, impostos de tipus únic. Tot això prové directament del guió de Milton Friedman. El document ja era a l’escriptori dels generals el 12 de setembre del 1973, quan van arribar a la feina després del cop d’estat, i aquest va ser el programa econòmic del Govern de Pinochet.

Parlem de L’Iraq, de la privatització de la guerra en aquest país.

Li posaré l’exemple sobre la decisió del Govern iraquià d’anul·lar la llicència de la companyia de seguretat nord-americana Blackwater per la seva participació en un tiroteig a Bagdad. Doncs bé, Donald Rumsfeld va ser alumne de Milton Friedman els anys 60, i Rumsfeld realment va anar més enllà que el seu mentor, perquè Friedman creia que l’únic paper acceptable per al govern era el manteniment de l’ordre, les forces armades. És l’única cosa que pensava que havia de fer el govern; tota la resta havia de ser privatitzada. Rumsfeld va estudiar amb Friedman, a qui va veure com un mentor, celebrava el seus aniversaris amb ell, però realment va dur l’assumpte un pas més lluny, perquè Rumsfeld creia que la tasca de manteniment de l’ordre i del combat en la guerra també podia ser privatitzada i subcontratada. I ho va deixar bé clar.

En realitat, Blackwater treballa amb soldats de Pinochet, però a L’Iraq.

Mira, Paul Bremer va ser assessor de Kissinger durant el Govern de Nixon, quan el suport a Pinochet va ser tan fort. Així que existeixen totes aquestes capes de continuïtat històrica. A Xile vam veure la fórmula de triple xoc i de la tortura com imposició d’aquestes polítiques. I penso que veiem la mateixa fórmula de triple xoc a l’Iraq. Primer va ser la invasió, després crear por i encegar, tallar els sentits a tota una població, i, finalment, crear una nació des de zero.

Com encaixa la presó de Abu Ghraib en aquesta fórmula?

La teoria operativa a l’Iraq va ser que els iraquians quedarien tan desorientats per la guerra i per la caiguda de Sadam que serien fàcilment duts del punt A a l’instant B. Com sabem ara, no va ser així. Quan va arribar Paul Bremer i va fer la seva cirurgia radical del país, va acomiadar a tot el servei públic iraquià, a gran part de l’administració, així com a l’Exèrcit; va declarar que obria l’Iraq als negocis, les importacions barates van inundar el país, les empreses iraquianes no van poder competir. Aquest primer estiu, va haver una immensa protesta pacífica davant la Zona Verda, i va quedar clar que no seria possible dur als iraquians del punt A a l’instant B. Després d’això, quan va aparèixer la primera resistència armada a l’Iraq, van dur la guerra a les presons. Així que van fer detencions de persones i les van dur a les presons, i van utilitzar la tortura, com va ser utilitzada a Llatinoamèrica, per a enviar un missatge a tot el país.

Un viatge al revés. Tant vostè com jo acabem d’estar a Nova Orleans. També la vaig veure fa dos anys allí, després de l’huracà. Col·loqui en aquest marc a Katrina i la reacció d’EEUU davant aquest succés.

Bé, Nova Orleans és un exemple clàssic del que jo anomeno la doctrina del xoc o capitalisme del desastre, perquè va haver aquest primer xoc, que va ser l’ofegament de la ciutat. I com ja sap, ja que acaba de tornar de Nova Orleans, no va ser precisament un desastre natural. I la gran ironia del cas és que realment va ser un desastre d’aquesta mateixa ideologia de la qual estem parlant, l’abandó sistemàtic de l’esfera pública. I penso que cada vegada veurem més cops això, perquè després de vint-i-cinc anys de continu abandó de la infraestructura pública, l’esquelet de l’Estat és feble i fràgil. I això és el que va ocórrer a Nova Orleans.

Què és el que la va horroritzar més d’investigar la doctrina del xoc?

Em va horroritzar que hi ha per aquí una reserva de literatura, que jo no sabia que existia, on els economistes, des de Milton Friedman a John Williamson, admeten que mai han pogut imposar una cirurgia radical de lliure mercat si no hi ha una crisi en gran escala, és a dir, que la mateixa gent que propugna que el mite central de la nostra època, que la democràcia i el capitalisme van junts de la mà, sap que es tracta d’una mentida, i ho admeten per escrit.

Extracte de l’entrevista emesa en el programa de la cadena Democracy Now!