Magister muri

Pia Crozet, escultora gironina.

Molts picapedrers tenien una signatura que els servia per identificar-se com a autors de l’obra. Document elemental d’autoria que els magister muri ratllaven a la pedra bé per responsabilitzar-se’n, bé per comptabilitzar monetàriament la feina feta. Així concloia Puig i Cadafalch els seus estudis sobre el sentit d’aquestes marques.

Independentment de la seva dimensió pràctica, o altrament, més enllà de la seva dimensió pràctica, hi ha un espai per la mirada contemplativa. És la que té lloc si ens situem just dessota de les tesis modernistes. Les marques com a signe d’identitat. Pura i netament, tatuatges a la pell de la pedra.

Més sobre la pedra

I tot plegat, es carrega d’un misteri sostingut quan passem els dits pel solc de qualsevol carreu marcat de la catedral. Totes les construccions havien de passar per les mans dels picapedrers i, per tant, la piràmide estamental medieval es quadriculava per moments. Havien de negociar directament amb els alts estaments. “Circumstància que els va donar el prestigi suficient per a gaudir d’uns privilegis superiors als que tenien altres gremis dels que estaven totalment dissociats. La mateixa dinàmica del seu desenvolupament com a gremi o classe especialitzada, els va portar a un esquema social tancat, hermètic, en el que es varen adoptar símbols i rituals secrets que els unia més entre ells i els separava encara més dels altres gremis. A més a més van lligar la seva activitat amb la religió en la creença de que amb el seu treball contribuïen amb Déu, a la tasca constructiva de l’Univers.
Per a realitzar la seva tasca s’organitzaren per colles o grups que anomenaven lògies i ells mateixos s’anomenaven maçons.”*

Lectures

Brassaï, via fotogràfica, també feia referència a una família molt propera de signes de presència que els historiadors s’han afanyat a diferenciar de les marques als carreus. Estem parlant d’uns treballs fotogràfics molt determinants del París dels anys trenta. La ciutat com un text, com un cos, com un objecte dislocat i fragmentari.

Així, objectes quotidians, tan quotidià com pot ser la marca d’un operari o d’un caminant vora el mur, presos en imatges que podrien semblar semànticament insignificants. Imatges (aquí amb la Pia, escultures, tapissos) que vénen carregades de vocabulari d’objecte gràcies a la mirada de l’art. I la ciutat i els seus murs –murs de monuments pels picapedrers, murs d’edificis profans per aquests autors outsiders que són els graffiters- es transformen en aparadors màgics de lectura. Les incisions a les parets, en definitiva, medievals, clàssiques o contemporànies, es converteixen en nous conceptes visuals que descobreixen, malgrat l’erosió del temps o la restauració de les façanes, flamants significats a la realitat.*

Agustí Esteve i Orozco de Nájar, president del cercle d’Investigació i Documentació Medieval de Catalunya.y