• Ha mort la Maria Dolors Alibés, que havia nascut a Vidrà el 1941. Cliqueu per ampliar les imatges i llegir unes pàgines del que potser és el seu llibre més conegut, el divertit Màquines d’empaquetar fum i altres enginys.
• Maria Dolors Alibés, Màquines d’empaquetar fum i altres enginys. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, 1980, 1996. ISBN 13: 978-84-246-8132-6.

Es licenciada en Bellas Artes por la Escuela Sant Jordi. Realiza sus primeros trabajos para la editorial La Galera y la revista Cavall Fort.
Ha diseñado numerosos carteles colaborando con el Departamento de Psicología de la Universidad de Barcelona el Congreso de Cultura Catalana y el Congreso de Cultura Tradicional y Popular, así como con la Consellería de Deportes de la Generalitat.
Ha ilustrado también libros de carácter didáctico, educativo y textos escolares.
Compagina su trabajo como ilustradora con numerosas visitas a escuelas, bibliotecas y otras instituciones…

Sus muñecas recortables son , como ella, geniales, fuera de convencionalismos, con  ingenuidad madura y atrayentes como un imán, cuando me compré sus recortables no pude evitar recortarlos aunque ya era adulta y jugué con ellas como si fuera una niña.

La familia Trip , sin palabras, con sus vestidos y complementos personalizados te obligan a imaginar mil historias y todas son divertidas, cada personaje refleja a través de sus complementos su personalidad y es que todos están un poco locos, con lo cual Pilarin nos regala una familia numerosa  en la que hasta sus mascotas reflejan cariño y optimismo.

El abuelo Max ,La abuelita

El padre Don José que es militar

La madre Doña Gertrudis  que tiene hasta la cartera para ir a hacer la compra y su  DNI

JULI LA COQUETA en plena adolescencia está en la edad del pavo

JUANITO SUPERMAN

ANITA LA PELIRROJA

TITIN  y sus  AMIGOS

—Talleu! —va ser la darrera ordre de l’Odila.
En Quel i l’Antònia estaven paralitzats al fons de la caixa.
En Quel va estirar el braç i tocà una cosa metàl·lica. Era un dels garrafons de gas de reserva. Al costat, hi havia uns ganxos de ferro lligats en una corda.
A baix, el ferrer de tall en un cantó, el mosso jove a l’altre, amb sengles destrals, tallaren a l’uníson els dos lligams que sostenien el globus fermat als guardarrodes de ferro.
Es gronxaven. Una sensació a la panxa, un fred sobtat… L’Antònia va tancar els ulls i es disposà a fer un crit. Bo i a les fosques, l’Odila li tapà la boca.
—Digueu pas res. Pas un mot!
I al cap d’uns segons:
—Muntem! Estem salvats!
Les teulades desapareixien en la nit, ombres estranyes passaven, un tossal es veia al davant, una riera lluentejava un instant…
Anaven pujant. L’operació «Aeròstat» havia estat un èxit.
Al pati de ca l’Odila ja no hi havia ningú. Tothom havia marxat o bé per les teulades o bé pels cellers, i passarien la nit en cases que no eren les llurs.
Els soldats de l’escamot d’aquell carrer corrien. No pas per apuntar a l’aeròstat. Corrien d’esglai, davant aquella fantasma grisa que pujava cel amunt.

• Josep Vallverdú, Els amics del vent, il·lustrat per la Pilarín Bayés, La Galera, Barcelona, 1979, pp. 66-67.

Josep Vallverdú és dels autors que més ha fet per tal que tinguem novel·la d’aventures en català (i bon català, es podria afegir: sempre amb plena exigència lingüística). Els amics del vent narra la fugida de dos nens durant la «Guerra del Francès». Tot i ser una novel·la de guerra, és poc fosca, amb força tocs d’ironia i molt pocs de violència.

Encara que no va ser cap èxit comercial llampant (la segona i darrera edició sembla ser del 1986, sense comptar la Biblioteca Vallverdú), aquesta no és una qüestió rellevant dins aquest bloc, on tindrà el valor d’una informació més.

• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»

Hi ha uns quants que m’heu demanat que publiqui els dibuixos que em va dedicar la Pilarín Bayés.
Doncs bé, dit i fet! Aquí els teniu. Són tamany DIN A5 en la realitat.

Esta tarde se ha presentado en la ciudad de Vic (Barcelona) un proyecto espectacular.
Espectacular en lo técnico, por el reto que significa, pero también en lo social, por su mensaje anti-xenófobo y de potenciación de la convivencia, el trabajo colaborativo inter-cultural e internacional, apoyando la integración y la tolerancia, en una ciudad como Vic, donde la población inmigrante supera ya el 24% del total. Los beneficios de la venta de los derechos a televisiones, se destinarán a organismos afines a la filosofía del proyecto, sin ánimo de lucro.

En la foto, Jordi Amorós hablando con Pilarín Bayés

“La rateta que escombrava l’escaleta” será una película de animación 3D de 1h de duración (incluyendo el making off), que tendrá la característica única de que se finalizará en 2 días y en un espacio público.
Los tiempos de producción de las películas de animación se suelen contar en años (2-4 años son tiempos normales en la industria), pero este proyecto, arrancará la pre-producción en breve, y en menos de 5 meses finalizará, haciendo el acabado final de parte de la animación, todo el render y todad la composición en el tiempo récord de 48h.

Los impulsores de la idea son Jordi Amorós, Pilarín Bayés, Marga Sala, Lluís Casellas y la fundació Embat Cultural. A este equipo promotor se han sumado ya instituciones públicas (la regidoría de cultura del ayuntamiento de Vic o la Universidad de Castilla-La Mancha), y un nutrido número de empresas y profesionales de reconocido prestigio. Entre las empresas se cuenta con el diseño de producción de Apunto La Pospo, el soporte técnico e innovación de Barcelona Media, la comunicación e imagen de la agencia de publicidad FMRG Compact, y la colaboración artística de la veterana dibujante Pilarín Bayés. El guión de Toni Coromina será una adaptación libre de la adaptación de los hermanos Grimm del cuento popular del mismo título. Pep Lluís Baño ha hablado de la infraestructura de comunicaciones para integrar el trabajo de los 200 ó 400 artistas y técnicos, de los que al menos 50 se citarán en la plaza del ayuntamiento durante un fin de semana del mes de Julio y que podrán ser vistos en acción por los visitantes. Paco Rodríguez, actualmente productor ejecutivo de Filmax, dará su apoyo con su experiencia en proyectos de animación y ventas internacionales. Lluís Casellas, director financiero, ha explicado cómo se ha elaborado el presupuesto, de 450.000Euros, que espera contar con un 50% de aportación pública, y otro 50% de aportación privada, mediante la esponsorización de empresas sensibilizadas con el proyecto.
El soporte en la parte musical cuenta con la participación de Pep Sala, Quimi Portet y Oscar Araujo.

Es sin duda un proyecto con mucha energía y muy refrescante, con todo el soporte técnico y artístico que garantice afrontar el riesgo técnico con las máximas garantías. Esperemos que los sponsors empiecen a llegar ya y pueda cerrarse el presupuesto para arrancar el proyecto.

Pilarín Bayés is a well-known writer and illustrator of children’s stories, who operates in a very close manner to the artistic world, with a broad curriculum compiled over several decades.

Bayés has specialized in creating biographies of artists so important that without them no one could understand the art as we understand it today, presented under the title of “Little History” of each of his characters. These are artists that have been referential in the whole world.

She has also written small stories of discoverers, musicians, inventors, as well as official organisations and such important discoveries that have marked the life of our times, such as railway, for example.

Thus, among her publications, we find biographies of creators so essential as Miro, Dali, Gaudi, Picasso or Subirachs. All of them released by Editorial Mediterrania.

Only a few days ago, Pilarín Bayés, visited the studio of Josep Puigmarti and both had a meeting at Hotel Estela Barcelona – Art Hotel in Sitges. It was a very successful and fruitful meeting because with this visit, the writer and Josep Puigmarti, agreed to issue what will be the “Little History of Puigmarti”, referential artist in the Catalan and Spanish plastic of the second half of the twentieth century.

Both agreed with great enthusiasm to work in order to be able to edit as soon as possible the publication.

HOTEL ESTELA BARCELONA
Av. Port d’Aiguadolç, 8
08870 Sitges (Spain)
Tel.: 0034-93-8114545
www.hoteldelarte.com

En el darrer post ja parlava dels meus records d’aquest espai i especialment dels seus jardins. No en tinc cap fotografia però he trobat aquesta il·lustració de la Pilarín Bayés de la glorieta que hui havia en els perduts jardins. El “Casino de Artesanos” ocupava un edifici del carrer de Sant Pere, 48 i que es componia de dos pisos i terrat i amb un hort grandiós que donava al carrer de Sant Pau. Aquest Casino va decidir canviar de nom i es va triar el de “Círculo Egarense” i des del 29 de maig del 1886 va passar a denominar-se d’aquesta manera.Immediatament van decidir convertir aquella casa i els seus horts en un edicifi majestuós i el seu hort en un dels millors jardins de la ciutat, invertint en la millora 400.000 pessetes de l’època.

Deixeu-me destacar el seu saló de ball, punt de reunió de l’aristocràcia terrassenca. El 14 de març del 1920 és va catalanitzar el nom i això va ésser causa de que alguns socis es donessin de baixa i constituïssin poc desprès el “Gran Casino”.

Comentari rebut: Diu el Ricard Font que en el Cercle Egarec (nom normalitzat) es varen encunyar unes fitxes, que aquí podeu veure amb unes imatges facilitades per ell mateix.