A Puigcerdà tenen llocs dos fires que no podeu deixar passar. Una a primers de novembre. L’altra a mitjans d’abril. Totes dues tenen com a protagonista el cavall. En totes dues hi trobareu milers de metres quadrats a disposició dels animals i els seus amos. Milers de visitants omplen el recinte. És una fira gegantina, que traspassa fronteres. No veureu mai tants cavalls junts. Hi ha moltes altres activitats associades a la fira que faran les delícies dels més menuts, i despertaran la curiositat dels més grans, com ara concusos d’arrossegada, tir i enganxada, parades, exposició d’altre bestiar, etc. A la tardor Puigcerdà es vesteix amb colors virolats. La tardor és molt bonica a la Cerdanya. A la primavera tot és verd, un verd tendre, recién estrenat, i la neu cobreix encara els cims. Si aneu a la fira quedeu-vos uns dies a la Cerdanya. Podeu allotjar-vos a La Molina, als apartaments Guitart, que per les famílies estan molt bé, i serà temporada baixa. Podeu dinar millor fora de Puigcerdà,que estarà molt ple de gent, potser a Alp, al Mesón Restaurant, carrer Sant Pere, 9. Telèfon 972 144 120. O bé a Llívia, al restaurant Can Cofa, al carrer Frederic Bernades, 29. Telèfon 972 896 500. Un bon lloc, tradicional i cassolà. Més bé de preu, amb menú, a Cal Russó, que també és un hotelet familiar. Telèfon: 972 146 398. Per allotjar-vos, a Puigcerdà mateix, penseu en els grans càmpings. L’Estel, situat camí de Llívia, o bé el Pirineus, a Guils, a les afores. També teniu hotels, que solen ser molt bonics, però molt cars, com ara el Prado, amb bones habitacions familiars, o el del Lago. En tots aquests allotjaments el servei de restaurant és esplèndit.

En Puigcerdà tienen dos ferias que no puede dejar pasar. Una a primeros de noviembre. La otra a mediados de abril. Ambas tienen como protagonista al caballo. En ambas encontrareis miles de metros cuadrados a disposición de los animales y sus dueños. Y miles de visitantes que llenan el recinto. Es una feria gigantesca, que traspasa fronteras. No vereis nunca tantos caballos juntos. Hay muchas otras actividades asociadas a la feria que harán las delicias de los más pequeños, y despertarán la curiosidad de los mayores, como los concusos de arrastrada, tiro y enganche, paradas, exposición de otro tipo de ganado, etc. En otoño Puigcerdà se viste con colores chillones. El otoño es muy bonito en la Cerdanya. En primavera todo es verde, un verde tierno, recién estrenado, y la nieve cubre todavía las cumbres. Si vais a la feria quédaros un fin de semana en la Cerdanya. Pueden alojarse en La Molina, en los apartamentos Guitart, que para las familias están muy bien, y será en temporada baja. Pueden comer mejor fuera de Puigcerdà, que estará muy lleno de gente, quizás en Alp, en el Mesón Restaurante, calle Sant Pere, 9. Teléfono 972 144 120. O bien en Llívia, en el restaurante Can Cofa, en la calle Federico Bernades, 29. Teléfono 972 896 500. Un buen lugar, con comida tradicional y casera. Mejor de precio, con menú, en Cal Russó, que también es un hotelito familiar. Teléfono: 972 146 398. Para alojarse, en Puigcerdà mismo, piense en los grandes campings. Stel, situado camino de Llívia, o bien el Pirineos, en Guils, a las afueras. También tiene hoteles, que suelen ser muy bonitos, pero muy caros, como el Prado, con buenas habitaciones familiares, o el del Lago. En todos estos alojamientos el servicio de restaurante es espléndido.

El Patronat Intercomarcal de Turisme de la Diputació de Lleida ha posat en marxa una línia d’ajuts per a la creació de serveis i productes turístics destinats a impulsar i atorgar una estructura més sòlida a projectes de recent creació.

Beneficiaris

Podran sol·licitar els ajuts les petites i mitjanes empreses amb la seu fiscal a les comarques de Lleida i que desenvolupin també la seva activitat total o parcialment a les comarques de Lleida.

Accions subvencionables

• Adquisició de béns directament relacionats amb la definició, articulació i configuració de productes o serveis i atractius turístics de diversos àmbits com per exemple del turisme actiu, cultural, gastronòmic, de natura i de salut, entre d’altres.

• Inversions destinades a la innovació tecnològica: incorporació de les tecnologies de la informació i de comunicació.

Requisits

S’estableix l’import del pressupost per a cada actuació en un mínim de 1.000 euros i un màxim de 10.000 euros.

Termini de realització

L’ajut concedit s’executarà durant el període d’un any a comptar des de la data d’atorgament de l’ajut sense possibilitat d’atorgament de pròrrogues. Es podrà imputar despesa realitzada a partir de l’1 de gener de l’any d’aprovació de la convocatòria.

Quantia i lloc de presentació

L’import de la subvenció en cap cas podrà superar el 75% del cost de l’actuació. Les sol·licituds es poden presentar al Registre General de del Patronat de Turisme.

Via: Oficina de Turisme del Pallars Sobirà

Enllaç: Bases reguladores (BOP Lleida 132 de 19.9.2009)

Us agrada molt l’alta muntanya?. Però no l’alta muntanya baixeta, sinó l’altíssima muntanya, la que depassa els 3.000 mts. A nosaltres també ens agrada, però és difícil accedir-hi amb infants petits. No caminen, es cansen aviat, necessiten serveis tot hora. A més, per arribar a l’alta muntanya de debó cal pujar per pistes forestals on deixereu mig cotxe!. Doncs ara us diré un secret. Que us semblaria arrribar al peu del massís del Maladeta, a les faldes de l’Aneto, per una carretera asfaltada?. I si us dic que te molt poques voltes, no fa gaire pujada i està en un estat envejable?. I si us asseguro que, al final d’aquesta carretera trobareu un hotel de quatre estrelles, amb tots els serveis, restaurant de primera, unes habitacions acollidores, molt ben pensades per famílies, lloguer de material, i tot a un preu prou raonable, donada la categoria de l’allotjament?. Mireu la foto: cims nevats que s’eleven al cel. Boscos frondosos de pi negre, un riu d’aigües netíssimes, roques, isards, una cabanya típica de pastor… tot a 100 mts de l’hotel Llanos del Hospital. L’Hospital de Benasque fou fundat a l’edat mitjana per acollir els viatgers que anàven camí de França. A l’hotel que el substitueix trobareu una magnífica exposició gratuïta sobre el mateix. Avui és un establiment modern de fusta i pedra, situat al capdemunt de la vall de Benasque, als peus de l’Aneto, a poca distància de la frontera a 2.000 mts d’alçada. A l’estiu hi trobareu fresca assegurada, rutes i excursions. O bé descans mentre els vostres fills i filles pasturen per allà, o xipollegen al riu. A l’hivern una estació d’esquí familiar, desconeguda del gran públic, amb kilòmetres de mantell blanc. Arribar-hi és molt senzill. Pugeu des de Lleida per Barbastro i Graus, passeu el Ventamillo i arribeu a Benasque. Després seguiu la carretera general fins que s’acabi. Baixeu al riu per una pista asfaltada i arribeu-vos a la porta de l’hotel. Molt d’aparcament uns 300 mts abans, i una mica davant la façana. Si aquest hotel us resulta un xic car pel vostre presupost, no cal patir. Podeu allotjar-vos en un dels magnífics càmpings de la vall, o a l’hotel Solana a Benasque mateix, on es menja molt bé, i passar el dia, o uns quants dies a la zona de Los llanos del Hospital, al Maladeta i pels bonics racons de la Vall de Benasque. Us encantarà!.

¿Le gusta mucho la alta montaña?. Pero no la alta montaña bajita, sino la altísima montaña, la que sobrepasa los 3.000 mts. A nosotros también nos gusta, pero es difícil acceder con niños pequeños. No caminan, se cansan pronto, necesitan servicios en todo momento. Además, para llegar a la alta montaña de verdad hay que subir por pistas forestales donde se deja uno medio coche. Pues ahora os contaré un secreto. ¿Que os pareceria llegar al pie del macizo de la Maladeta, a las própias faldas del Aneto, por una carretera asfaltada?. ¿Y si os digo, además, que esa carretera tiene muy pocas vueltas, no hace mucha subida y está en un estado envidiable?. ¿Y si os digo que, al final de esta carretera encontrará un hotel de cuatro estrellas, con todos los servicios, restaurante de primera, con habitaciones acogedoras, muy bien pensadas para familias, alquiler de material, y todo a un precio bastante razonable, dada la categoría del alojamiento?. Vean la foto: cumbres nevadas que se elevan al cielo. Frondosos bosques de pino negro, un río de aguas limpísima, rocas, rebecos, una cabaña típica de pastor … todo a 100 mts del hotel Llanos del Hospital. El Hospital de Benasque fue fundado en la edad media para acoger a los viajeros que iban camino de Francia. En el hotel que le sustituye encontrará una magnífica exposición gratuita sobre el mismo tema. Hoy es un establecimiento moderno de madera y piedra, situado en lo alto de la valle de Benasque, a los pies del Aneto, a poca distancia de la frontera, a 2.000 mts de altura. En verano encontraréis frescor asegurado, rutas y excursiones. O bien descanso mientras sus hijos e hijas pastan por allí, o chapotean en el río. En invierno una estación de esquí familiar, desconocida del gran público, con kilómetros de manto blanco. Llegar es muy sencillo. Hay que subir desde Lérida por Barbastro y Graus, pasar el Ventamillo y llegar a Benasque. Luego sigan la carretera general hasta que se acabe. Bajen al río por una pista asfaltada y acerquense a la puerta del hotel. Mucho aparcamiento unos 300 mts antes, y un poco delante de la fachada. Si este hotel les resulta un poco caro para su presupuesto, no se preocupen. Pueden alojarse en uno de los magníficos campings del valle, o en el hotel Solana en Benasque mismo, donde se come muy bien, y pasar el día, o unos días, en la zona de Los llanos del Hospital, el Maladeta y pasear por los bellos rincones de la Val de Benasque. ¡Os encantará!.

Arreau és una petita ciutat del Pirineu de França, capital d’una zona anomenada dels quatre valls. De fet és la capital del Vall d’Aure però si que és veritat que, des d’Arreau, et pots moure molt fàcilment per quatre preciosos valls pirinencs. És per aquesta raó que Arreau és un dels nostres destins preferits. Ens encanta aquesta petita vila i intentarem explicar-vos el perquè. Arreau és una cucada. Un poblet gran de cases velles, decadents algunes, amb una esglèsia romànico-gòtica molt interessant. El casc urbà, medieval, té un parell o tres de cases del segle XVI amb entramats de fusta, entre les que destaca l’anomenada casa Lys, que val la pena veure. L’ajuntament, (a la foto), està al costat d’un dels dos rius que creuen Arreau i, enfilat sobre les seves columnes, hostatja el mercat. Una serradora del XVII, amb la represa i el canal, un parell de ponts graciosos damunt l’aigua… què voleu que us diem, ens encanta. Des d’Arreau teniu multitud d’excursions a fer. D’estiu o de tardor com les dels llacs de Neouvielle, impressionant retaure d’altíssima muntanya. O bé el suau vall de Louron, amb el llac de Genós i el relax de Balnea. A la tardor és una simfonia de colors. O els mítics colls de Peyresourde o d’Aspin, fites ciclistes, destí i repte automovilístic. O els poblets encantadors de la zona, alguns amb esglèsies romàniques de mèrit, com Sarracolín. Tots aquests destins mai més lluny de 50 kms. I molts a només una vintena. A l’hivern la neu ho cobreix tot. És l’hora de l’esquí. Hi ha diverses estacions, totes desconegudes del gran públic, totes molt familiars. Totes properes, com Piau-Engaly o Saint Lary Soulan. A la primavera els verds més tendres i les flors inunden les valls. L’aire és amable. Potser el moment de fer més kilòmetres i arribar fins Lourdes, o fins el Tourmalet, o al Pic de Midi, més enlaire encara que el coll altiu. Potser Arreau ens agrada pel seu hotel, l’hotel d’Anglaterre, amb el seu luxós refinament, un pel extrany a casa nostra. Amb els seus menús cuidats, el seu ambient glamurós, la seva cuina refinadíssima. Bé, què voleu que us diguem més… ens agrada Arreau.

Arreau es una pequeña ciudad del Pirineo de Francia, capital de una zona llamada de los cuatro valles. De hecho es la capital del Valle de Aure pero si que es verdad que, desde Arreau, te puedes mover muy fácilmente por cuatro preciosos valles pirenaicos. Es por esta razón que Arreau es uno de nuestros destinos favoritos. Nos encanta esta pequeña villa y intentaremos explicar el porqué. Arreau es una cucada. Un pueblo grande de casas viejas, decadentes algunas, con una iglesia románico-gótica muy interesante. El casco urbano, medieval, tiene un par o tres de casas del siglo XVI con entramados de madera, entre las que destaca la llamada casa Lys, que vale la pena ver. El ayuntamiento, (en la foto), está al lado de uno de los dos ríos que cruzan Arreau y, encaramado sobre sus columnas, hospeda el mercado. Un aserradero del XVII, con la presa y el canal, un par de puentes graciosos sobre el agua … qué queréis que os digamos más, nos encanta. Desde Arreau teneis multitud de excursiones para hacer. De verano o de otoño, como las de los lagos de Neouvielle, impresionante retablo de altísima montaña. O bien el suave valle de Louron, con el lago de Genos y el relax de Balnea. En otoño es una sinfonía de colores. O los míticos puertos de Peyresourde o Aspin, hitos ciclistas, destino y reto automovilístico. O los pueblecitos encantadores de la zona, algunos con iglesias románicas de mérito, como Sarracolín. Todos estos destinos nunca estaran más lejos de 50 kms. Y muchos a sólo una veintena. En invierno la nieve lo cubre todo. Es la hora del esquí. Hay varias estaciones, todas desconocidas del gran público, todas muy familiares. Todas cercanas, como Piau-Engaly o Saint Lary Soulan. En primavera los verdes más tiernos y las flores inundan los valles. El aire es amable. Quizás el momento de hacer más kilómetros y llegar hasta Lourdes, o el Tourmalet, o el Pico de Midi. Quizá Arreau nos gusta por su hotel, el hotel de Anglaterre, con su lujoso refinamiento, un poco extraño en España. Con sus menús cuidados, su ambiente glamuroso, su cocina refinadísima. Bueno, qué queréis que os digamos más … nos gusta Arreau.

Entre els colls i ports de carretera de muntanya també hi han categories. I l’Aubisque no és un port qualsevol. És un mite. Un mite del ciclisme, una fita del Tour de França, un lloc ideal per empendre fantàstiques excursions i rutes pel Pirineu més potent, un desafiament pels automovilistes inquiets. Pujar l’Aubisque no és fer un port més. És un ritual. La carretera primer travessa boscos de faig de conte de fades. Més tard l’alta muntanya imposa la seva llei. dalt del cim, prats i bestiar donen una nota pastoral, tot i alguna sorpresa moderna (a la foto). La baixada, entre l’Aubisque i el coll de Saulor és no apta per cardíacs. La carretera va literalment penjada damunt el barranc més abismal. És només un balcó sobre el precipici. Ciclistes, amants de caminar, automovilistes… tothom pot disfrutar de veritat amb la pujada al mític Col d’Aubisque. A dalt hi ha prou aparcament i serveis. De fet diversos bars fan l’agost amb els turistes. Per menjar i dormir us recomanem la vall d’Azun. Hi ha un hotel molt bonic a Aucun: Le Picors. I molts més a Argeles-Gazost: com ara el Printania o el Best-Western Le Miramont. Si voleu anar a l’Aubisque des d’Espanya, i tornar, passant el port del Portalet, llavors heu de dormir a Sallet de Gállego o a El Formigal. Boníssim hotels a tots dos llocs. Recomanem l’Abba a El Formigal, tot i que hi ha més de deu hotels de tres i quatre estrelles en aquella zona. Per menjar baixant del coll d’Aubisque podeu fer-ho a l’encantador poblet de Arrens-Marsous. Allà hi ha un restaurant magrebí: “Les Mille et une épices” – Tél. 06.76.00.29.13. Fabulós. Si us ha agradat fer l’Aubisque plantegeu-vos fer tota la ruta dels colls mítics del Tour: Tourmalet, Aspin i Peyresourde. Si sou aficionats al ciclisme no podeu deixar de fer-ho. Si no ho sou també.

Entre los puertos de carretera de montaña también hay categorías. Y el Aubisque no es un puerto cualquiera. Es un mito. Un mito del ciclismo, una meta del Tour de Francia, un lugar ideal para emprender fantásticas excursiones y rutas por el Pirineo más potente, un desafío por los automovilistas más inquietos. Subir el Aubisque no es hacer un puerto más. Es un ritual. La carretera primero atraviesa bosques de haya de cuento de hadas. Más tarde la alta montaña impone su ley. Arriba, ya en la cima, prados y ganado dan una nota pastoral, a pesar de alguna sorpresa moderna (en la foto). La bajada, entre el Aubisque y el Coll de Saulor es no apta para cardíacos. La carretera va literalmente colgada sobre el barranco más abismal. Es sólo un balcón sobre el precipicio. Ciclistas, amantes de caminatas, automovilistas … todo el mundo puede disfrutar de verdad con la subida al mítico Col d’Aubisque. Arriba hay suficiente aparcamiento y servicios. De hecho varios bares hacen el agosto con los turistas. Para comer y dormir os recomendamos la Val d’Azun. Hay un hotel muy bonito en Aucun: Le Picors. Y muchos más en Argeles-Gazost: como el Printania o el Best-Western Le Miramont. Si quereis ir al Aubisque desde España, y volver, pasando el puerto del Portalet, entonces podeis dormir en Sallet de Gállego o en El Formigal. Buenísimos hoteles en ambos lugares. Recomendamos el Abba en El Formigal, aunque hay más de diez hoteles de tres y cuatro estrellas en esa zona. Para comer bajando el Aubisque pueden hacerlo en el encantador pueblecito de Arrens-Marsous. Allí hay un restaurante magrebí: “Les Mille et une Epices” – Tél.. 06.76.00.29.13. Fabuloso. Si os ha gustado hacer el Aubisque consideren la posibilidad de hacer toda la ruta de los puertos míticos del Tour: Tourmalet, Aspin y Peyresourde. Si sois aficionados al ciclismo no podeis dejar de hacerlo. Si no lo sois también.

Balnéa és, com el seu nom indica, un balneari. De balnearis n’hi ha molts. Per això us justificaré la raó per la que heu d’anar, tota la familia a Balnéa. Primer de tot direm que és un balneari familiar. Això és, no és un balneari carrincló, ple de iaios amb dolors reumàtics i àvies que van de font en font prenent les aigües. És un balneari per famílies amb infants, gent jove diversa i avis encara amb ànima exploradora. Fan tarifes familiars. Dues hores per a dos adults i dos nens, costen 33 euros. (del 2009). No és car, oi?. Aquesta és la segona bona raó per anar-hi. Res de centres exclusius, d’alt estànding, o de centres abusius que cobren l’oro i el moro per una pírrica sessió. Un altre bon motiu per anar-hi és l’entorn. Balnéa és al mig d’un paratge idílic, al mig del Pirineu, davant d’un llac on els infants poden nedar, anar amb canoa o amb pedalo. Rodejat de boscos que conviden a la passejada per la natura. Amb rutes a peu i en bici. Amb poblets de teulades de pissarra, cases de pedra i fusta. Res de balnearis al mig de ciutats, en racons del Pirineu sobreexplotats, plens de gent  i sorollosos. Aquesta és una altra bona raó per anar a balnéa abans que a altres centres lúdics. Res de fer cua per entrar o sortir del país, per moure’t pel país o per arribar al lloc. Res d’aglomeracions dins i fora del centre termal. Poc conegut, poc massificat, ideal. I on és, doncs, aquesta joia?. És a Loudunville, a France, a la vall de Loudun, prop d’Arreau, a la Vall d’Aure. I com arribar-hi?. Nosaltres hi anem per Ainsa i Bielsa, passem a França, baixant fins Arreau i pugem fins a Balnéa, a Loudunville. Uns 250 kms des de Barcelona. Però si necessiteu descans, en família, o sense, val la pena. Podeu dinar, bé de preu, al balneari: amanides, cuina natural, wonk… I per dormir teniu molts hotels. La nostra perdició és l’Hotel d’Anglaterre, a Arreau. Una passada. Sopars exquisits. Si ho voleu fer des d’Espanya, anar i tornar, ho teniu fàcil: l’hotel Bielsa. Bon preu i qualitat per dormir i menjar. De Bielsa a Balnéa no trigareu més de mitja hora llarga per tunel.

Balnea es, como su nombre indica, un balneario. De balnearios hay muchos. Por eso os justificaré la razón por la que debeis ir allí, toda la familia. En primer lugar os diremos que es un balneario familiar. Esto es, no es un balneario mohoso, lleno de abuelos con dolores reumáticos y abuelas que van de fuente en fuente tomando las aguas. Es un balneario para familias con niños, gente joven diversa y abuelos todavía con alma exploradora. Hay tarifas familiares. Dos horas para dos adultos y dos niños, cuestan 33 euros (2009).  No es caro, ¿verdad?. Esta es la segunda buena razón para ir. Nada de centros exclusivos, de alto estanding, o de centros abusivos que cobran el oro y el moro por una pírrica sesión. Otro buen motivo para ir allí es el entorno. Está en medio de un paraje idílico, en pleno Pirineo, ante un lago donde los niños pueden nadar, ir en canoa o con pedalo. Rodeado de bosques que invitan al paseo por la naturaleza. Con rutas a pie y en bici. Con pueblos de tejados de pizarra, casas de piedra y madera. Nada de balnearios en el centro de ciudades, en rincones del Pirineo sobreexplotados, llenos de gente y ruidosos. Esta es otra buena razón para ir a Balnea antes que a otros centros lúdicos. Nada de hacer cola para entrar o salir del país, para moverte por él o para llegar al lugar. Nada de aglomeraciones dentro y fuera del centro termal. Poco conocido, poco masificado, ideal. ¿Y dónde está, pues, esta joya?. En Louronville, en Francia, en la Val de Louron, cerca de Arreau, en la Val d’Aure. ¿Y como llegar?. Nosotros vamos por Ainsa y Bielsa, pasamos a Francia, bajando hasta Arreau y subimos hasta Balnea. Unos 250 kms desde Barcelona. Si necesita descanso, en familia, o sin ella, vale la pena llegarse. Pueden comer, bien de precio, en el balneario: ensaladas, cocina natural, wonk … Y para dormir tienen muchos hoteles. Nuestra perdición es el Hotel de Anglaterre, en Arreau. Una pasada. Cenas exquisitas. Si quiere ir desde España, solo ida y vuelta, lo tiene muy fácil: el hotel Bielsa. Buen precio y calidad para dormir y comer. Ir desde Bielsa a Balnea no llevará más de media hora larga para tunel.

El congosto del Ventamillo dona accés a la Vall de Benasque. Ja només per això és digne de figurar en un bloc on s’aconsellen sortides en família. Però, a més, el congost en si, val una detinguda visita. Aprofiteu per pujar de Lleida, cap a Graus i d’aquesta bellíssima població aragonesa cap a Castejon de Sos i Benasque. Feu-ho pel Ventamillo abans que una legió de camions obrin una nova carretera i la ruta perdi tot el seu encant. Encara podreu disfrutar d’una natura en estat decimonònic. D’una carretera estreta que s’adapta a les formes de la muntanya i que no permet presses. Corbes tancades, sense visibilitat. Llocs on amb feines i treballs passen dos cotxes. Llocs on la penya es tanca damunt vostre. Una ruta que ressegueix el riu Èssera, límpid, cristal·lí. Amb racons d’una bellessa quasi lírica, on l’aigua demana a crits que pareu el vehicle i baixeu a donar-vos un bon bany. D’aquí a molt poc temps, sense cap mena de dubte, volaran la roca per obrir una sèrie de túnels i el Congost del Ventamillo quedarà quiet i oblidat. Millor per les aus i els animalons. Millor pels conductors que podran còrrer més i amb més seguretat. Però els veritables viatgers, que ja hem perdut els Collegats i el Terradets, anyorarem per sempre els revolts i els punts de vista inigualables. Anyorarem el conduir lent i pausat disfrutant de les verticals parets, recobertes de vegetació, que no deixen passar la llum del sol. Anyorarem les raconades idíliques i fresques on parar el motor i posar els peus i la panxa, si cal, en remull. I els jocs dels infants que tiren pedres al riu i diuen, ohhh!!!, a cada nova sorpresa que la natura ens depara. Aneu-hi ara que encara hi sou a temps. I el premi, a més del congosto, serà la Vall de Benasque, al final d’aquesta muralla imponent, al darrera d’aquesta porta sublim. Benasque, el Pirineu en estat pur, els cims altius i les valls verdes. Allotgeu-vos a La Solana, a Benasque mateix. Familiar, bonic i bé de preu. S’hi menja de fábula. O a Casa Ciria, un luxe, o al final del Vall, a los Llanos del Hospital, natura salvatge, un racó càlid de món.

El desfiladero del Ventamillo da acceso a la Val de Benasque. Ya sólo por eso es digno de figurar en un bloque donde se aconsejan salidas en familia. Pero, además, el desfiladero en sí, merece una detenida visita. Aproveche para subir de Lérida, hacia Graus y de esta bellísima población aragonesa hacia Castejon de Sos y Benasque. Hágalo por Ventamillo antes que una legión de camiones abran una nueva carretera y la ruta pierda todo su encanto. Todavía podrá disfrutar de una naturaleza en estado decimonónico. Por una carretera estrecha que se adapta a las formas de la montaña y que no permite prisas. Curvas cerradas, sin visibilidad. Lugares donde con penas y trabajos pasan dos coches. Lugares donde la peña se cierra sobre si. Una ruta que recorre el río Ésera, límpido, cristalino. Con rincones de una belleza casi lírica, donde el agua pide a gritos que se pare el vehículo y bajarse a  darse un buen baño. Dentro de muy poco tiempo, sin duda, volarán la roca para abrir una serie de túneles y el Congosto del Ventamillo quedará quieto y olvidado. Mejor para las aves y los animalitos. Mejor para los conductores que podrán correr más y con más seguridad. Pero los verdaderos viajeros, los que ya hemos perdido Collegats y Terradets, hecharemos a faltar para siempre las curvas y los puntos de vista inigualables. El conducir lento y pausado disfrutando de las verticales paredes, recubiertas de vegetación, que no dejan pasar la luz del sol.  Los rincones idílicos y frescos donde parar el motor y poner los pies y la barriga, si es necesario, en remojo. Y los juegos de los niños que tiran piedras al río y dicen, ohhh!, a cada nueva sorpresa que la naturaleza nos depara. Id ahora que todavía estais a tiempo. Y el premio, además del desfiladero, será la Val de Benasque, al final de esta muralla imponente, detrás de esta puerta sublime. Benasque, el Pirineo en estado puro, las cimas y los valles verdes. Alojaros en Benasque en La Solana, donde también comeréis muy bien, o en Casa Ciria. O al final del valle, en los Llanos del Hospital.

L’ascensió d’enguany ha estat al cim del Bisaurin a 2.669m d’altitud. Des del refugi de Lizara, situat a la localitat de Aragües del Puerto, Huesca, vam agafar la senda que ascendeix cap a al vesant est del cim. Entre un tall a la paret, la senda puja suaument fins una vall. Aquesta vall la creuem per un prat verdós en direcció a la cara nord del cim. Davant de  nosaltres tenim una pujada amb molta pendent i un tram de neu que el creuem per arribar fins el collaet de Secús. Ací mateixa ens vam encordar per tal de tindre més tranquilitat en l’últim tram d’ascensió. Durant 200m vam pujar per una cresta amb molts agarres i fàcil de pujar que ens va regalar molts bons paisatges. Al final d’aquesta cresta, ens vam desencordar, i per la senda, poc a poc, vam recórrer els últims metres que ens separaven del cim del Bisaurin.

La imatge correspon al moment de fer el cim. Ana, Enric, Empar, Enric, Paco Lluís i jo.

El descens el vam fer per un altre recorregut diferent, molt més suau i molt menys aeri, en direcció al refugi de Lizara. Així féiem un circuit i acabàvem on havíem començat. El descens va ser molt divertit i vam poder anar comentant aspectes de l’ascensió, la nit anterior i, també, la nit que esperava!

El Bisaurin ha entrat a formar part de les perletes dels Pirineus que ens guardem a la butxaca. Els membres de l’expedició ho vam passar de luxe. Ens vam conéixer més. Ens vam riure més. I també vam aprendre una frase nova:

la por està en un montó i cadascú agafa la que vol.

«Caderno» de promoção turística à região dos Pirinéus, textos em francês de Louis Bertrand (da Academia Francesa), e de Pierre de Gorsse (autor de uma vasta monografia sobre a região). Ilustrada com desenhos (assinados «Havas») e fotografias. Pela estética parece anos 40/50. 26 páginas. 21 x 26,5 cm. /// Publié sous le patronage de la Conférence Pyrénéenne de Liaison des Comités Régionaux de Tourisme de Toulouse, Bayonne, Montpellier, avec le concours du Ministére des Travaux Publics, des Transports et du Tourisme, Commissariat Général au Tourisme. /// Preço: 8 euros.

I ara, amb el temps justetet de penjar 4 coses. Amb el temps justetet de desfer una maleta i prepara-ne una altra. Me’n vaig a pujar el Bisaurin. Un 2.669m d’altitut que segur ens delecta amb la seua bellesa i amb la seua proporció (controlada) d’aventura. Continuem buscant el Paraisos Artificiales…

Anar a l’Estany Gento és una excursió d’altura. I és molt divertida, sobretot per la canalla. Assolir el 2.410 mts d’alçada sense caminar és tota una experiència. Això és el que la cistella que puja de l’embassament de Sallente fins l’estany Gento ens permet. (Foto cortesia de Bernat Borràs. Les meves van quedar fatal). Emoció assegurada. Per arribar-hi cal anar fins la Pobla de Segur, per la carretera que puja a Vielha i la Vall d’Aran. Allà ens desviarem cap a Pont de Suert, i arribant a Senterada, agafarem la carretera que porta a Cabdella. Som a la Vall Fosca. Pugem fins el capdemunt de la Vall, passat Capdella i arribem a l’embassament de Sallente. Allà podem aparcar el cotxe. Hi ha uns serveis mínims, però eficients. El bar del telefèric, telèfon 973 25 22 3, fa un menú prou acceptable per un preu més acceptable encara. Mireu els horaris del telecabina, pagueu el bitllet, (no és molt car), i inicieu l’aventura. L’Estany Gento i els seus entorns són preciosos. Amb sol o amb neu, encara més. Des d’allà es poden fer petites excursions, o bé seguir rutes d’alta muntanya, pels llacs del Pirineu, o resseguir bones vies verdes, com ara la que aprofita el traçat d’un antic ferrocarril de via estreta, i arriba a Llessuí. Aneu a Gento en el transcurs d’uns dies per la Vall Fosca o el Pallars. Descobriu els petits poblets i els paisatges d’aquesta vall poc coneguda. Només us caldrà un cap de setmana, una escapada curta. Podeu dinar a molts llocs, i molt bé. Nosaltres ho hem fet a la Braseria l’Era Marxant, a la Pobleta de Bellveí, telèfon 973 66 17 35 , un boníssim restaurant. I per dormir recomanem l’hotel Vall Fosca.. També ho podeu fer a la Pobla de Segur, a l’hotel Sole. Av. Estació, 46, Telèfon 973680452. Un bon lloc per dinar i dormir. Te bon menú i uns apartaments familiars molt bonics.

Ir a l’Estany Gento es una excursión de altura. Y es muy divertida, sobre todo para los niños. Alcanzar el 2.410 mts de altura sin caminar es toda una experiencia. Eso es lo que la cesta colgante que sube del embalse de Sallente hasta l’estany Gento nos permite. Emoción asegurada. Para llegar hay que ir hasta la Pobla de Segur, por la carretera que sube a Vielha y la Vall d’Aran. Allí nos desviamos hacia Pont de Suert, y llegando a Senterada, tomaremos la carretera que lleva a Cabdella. Estamos ya en la Vall Fosca. Subimos hasta el final del valle, pasado Capdella y llegamos al embalse de Sallente. Allí podemos aparcar el coche. Hay unos servicios mínimos, pero eficientes. El bar del teleférico, teléfono 973 25 22 3, hace un menú bastante aceptable por un precio más aceptable todavía. Consulte los horarios del telecabina, pague el billete, (no es muy caro), e inicie la aventura. L’Estany Gento y sus entornos son preciosos. Con sol o con nieve, aún más. Desde allí se pueden hacer pequeñas excursiones, o seguir rutas de alta montaña, por los lagos del Pirineo, o las buenas vías verdes, como la que aprovecha el trazado de un antiguo ferrocarril de vía estrecha, y llega a Llessui . Id a Gento en el transcurso de unos días por la Vall Fosca o Pallars. Descubra los pequeños pueblos y los paisajes de este valle poco conocido. Sólo necesitará un fin de semana, una escapada corta. Puede comer en muchos lugares, y muy bien. Nosotros lo hemos hecho en la Braseria la Era Marxant, en la Pobleta de Bellveí, teléfono 973 66 17 35, un buenísimo restaurante. Y para dormir recomendamos el hotel Vall Fosca. También puede hacerlo en la Pobla de Segur, en el hotel Sole. Av. Estación, 46, Teléfono 973680452. Un buen lugar para comer y dormir. Tiene buen menú y unos apartamentos familiares muy bonitos.

No caminho de volta entre Toulouse e Barcelona fica a pequena cidade de Carcassonne.

O lugar é um nada, salvo o fato de ser um pedaço dos Pirineus que  faz fronteira entre a Península Ibérica e o resto do continente. No auge da ocupação moura, entre os séculos VIII e X, foi essa barreira natural que impôs limites aos invasores. A Catalúnia daqueles tempos, um pouco terra de ninguém, sofreu forte influência e proteção do Império Carolíngio francês, o que explica a relação já milenar dos povos catalães com os vizinhos do norte.

Além das montanhas, é claro que ali tem também um forte medieval, no caso o Castelo Comtal, cujo conjunto é gigante, impressiona mesmo.

Sem falar que no cercadinho do lado de fora tem um tremendo vinhedo em começo de carreira:

Quan vam decidir fer una escapada de dos dies pels Pirineus aragonesos i francesos no pensàvem que ho faríem amb una tan bona companyia. Però la casualitat va voler que la ràdio no funcionés i que ens poséssim en marxa amb un únic disc: Els millors professors europeus, de Manel. Encara que finalment vam acabar trobant una gasolinera amb música acceptable i que ens vam gastar quinze euros en uns altres dos discos (de REM i Los Brincos concretament), no vam poder escoltar-los sencers ni un sol cop: les dotze cançons d’aquest primer disc del grup barceloní ens van enganxar de tal manera que vam acabar recorrent gairebé 600km sense deixar d’escoltar-los en cap moment. I és que els Manel van voler que “féssim camí, molt lluny d’aquí…” amb ells.

Fotos de Gala Oró

La nostra primera parada és Alquézar, un poble de la província d’Osca, comarca del Somontano de Barbastre, que conserva gairebé intacta la seua forma medieval. Encara que quan el poble pròpiament dit (el que queda fora de la muralla del castell) va ser construït, ja era cristià, a la comarca hi vivien una gran quantitat de mudèjars (musulmans convertits). Això fa que els carrers d’Alquézar tinguin un traçat típicament musulmà, encara que alhora també és típic dels pobles de muntanya, que han d’adaptar-se al terreny abrupte d’aquestes zones.

Alquézar va ser un punt estratègic important durant els primers anys de la Reconquesta. El seu nom (al-Qasr, la fortalesa) fa referència a l’origen militar que tingué ja anys abans, quan diverses dinasties musulmanes van conquerir aquest poble. És al 1067, quan la fortalesa és conquerida per Sancho Ramírez, fill de Ramiro I, que es converteix en una fortalesa cristiana. Amb l’avanç de la Reconquesta, Alquézar va perdre importància com a punt estratègic militar però en va guanyar com a institució religiosa i centre comercial de la comarca.

Actualment el poble ha deixat de viure de l’agricultura de secà i ha passat a fer-ho dels serveis. I és que gràcies a la seua estructura històrica i també al seu entorn natural -el poble es troba situat dins del parc natural de la serra i els canyons de Guara- Alquézar és un poble visitat diàriament per turistes. De fet (potser perquè el visitem en dia festiu), de gent en trobem molta, però d’habitants del poble, molt pocs. És en aquest ambient que la lletra d’una de les cançons que hem vingut escoltant de camí, Roma, una mirada original dels Manel al pas del temps, ens fa imaginar la cara que posarien els habitants de fa uns segles o alguns dels seus conqueridors si ens veiessin ara fent quilòmetres simplement per anar a donar una volta pel lloc on vivien i captant imatges de carrers i carrerons amb uns aparells petits i estranys.

“I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.
I el guia els ensenya el mosaic del menjador.
Es retraten i passegen per la nostra habitació”.

Així que decidim deixar tranquils els fundadors, conquistadors i reconquistadors d’Alquézar, abans que la seua expressió confosa passi a ser de recel, i ens en tornem cap a Barbastre per la carretera per què hem vingut. Abans, però, ens aturem a Pozán de Vero, un poble petit que ens havia cridat l’atenció quan l’havíem creuat en direcció a Alquézar. No per ell mateix, sent sincera, sinó per la tranquil·litat que semblava respirar-s’hi i, sobretot, per la gent que hi havíem vist: tres padrins asseguts en un pedrís (d’aquells tan autèntics que apareixen en anuncis de llet, favada i productes per l’estil) i una nena vestida de rosa de dalt a baix jugant a caçar papallones (amb un caçapapallones). Ara la nena ja no hi és, però encara hi trobem dos dels padrins, que han canviat de seient i són ara en un banc que dóna al riu. Els demanem per fer-los una foto amb l’excusa que estem fent un reportatge fotogràfic de la zona. I amb un somriure entranyable que ens mostra alguns dels efectes del pas del temps i algun gest de timidesa ens responen quelcom com: “Va, Dolors, que avui serem dos nens grans, res de tonteries, res de ser especials”. Bé, això ens ho diuen lleugerament diferent i en un castellà amb un accent aragonès ben marcat, és clar: “Pero si nosotros no somos de retrato!”. Tot i això accedeixen a fer-se la foto i ens n’anem d’aquest poble petit sense massa encant aparent amb un regust dolç i un somriure a la cara. Direcció l’Aínsa.

Just abans d’arribar a l’Aínsa veiem l’embassament de Mediano, amb una aigua d’un color turquesa intens que ens enamora. Així que decidim dinar-hi a la vora. De fet, després de tanta insistència al llarg del camí amb allò d’anar al mar!, al mar!, al mar!, hagués estat impossible no fer-ho. Així que deixem la visita al centre de la vil·la per la tarda.

L’Aínsa (en aragonès) és un altre poble medieval aragonès que trobem a la comarca del Sobrarb. Les fonts oficials fixen l’origen d’aquest poble l’any 724, en l’inici de la Reconquesta. La llegenda explica que la gent que s’havia anat refugiant per les muntanyes properes a Jaca fugint de la dominació musulmana es van organitzar militarment, amb Garci-Ximeno de líder, i van baixar fins l’Aínsa per conquerir-la. La batalla va ser guanyada gràcies a una creu lluminosa que va aparèixer de forma misteriosa i va animar les tropes cristianes a “reconquerir” el poble l’any 724, la data en què es fixa el seu origen. Actualment encara se celebra aquesta victòria amb la festa de la Morisma. No obstant això, hi ha fonts que afirmen que els musulmans mai van arribar a establir-se en aquestes terres.

L’Aínsa és també un poble turístic per la seua fisonomia medieval i, com a Alquézar, s’hi pot veure molta gent que hi va per endinsar-se en el seu entorn natural. Després de donar una volta pels seus carrers, decidim fer un te de Marràqueix en una teteria àrab portada per gent del poble. Una altre punt de reflexió en torn el transcurs de la història (la teteria està situada en un poble que celebra cada dos anys l’expulsió dels musulmans del mateix) i la mescla de cultures que trobem cada cop amb més força en aquest món globalitzat. Un dels llocs més agradables del dia.

“Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai”.

Decidim no fer nit a l’Aínsa i creuar la frontera amb França pel túnel de Bielsa aquesta mateixa tarda. Sempre m’entesto en criticar les fronteres i en defensar la seua desaparició, així com –o sobretot- el que d’elles se’n deriva, però s’ha de reconèixer que en sortir del túnel ens poden les riallades i les ganes de fer quilòmetres. Al nostre favor haig de dir, això sí, que segurament no és tant pel fet d’haver canviat de país com pel de trobar-nos amb un paisatge completament distint, tot blanc. I és que la carretera sinuosa que ens endinsa cap a França està envoltada de muntanyes rocalloses ben nevades.

Parem al primer poble gran que trobem amb la intenció de buscar un lloc on sopar i passar la nit, però als cinc minuts de passejar-nos per Sent Lari e Sola (en occità; Saint Lary et Soulan en francès) ens adonem que aquest no és el nostre lloc: tornem a trobar-nos en un poble on no es veuen més que turistes i, a més, aquest cop, sense l’encant que podien tindre Alquézar o l’Aínsa. Xiringuitos de menjar ràpid, paradetes de souvenirs típics i casposos i uns carrers pels quals es fa difícil passejar a causa de la gran aglomeració de turistes que s’hi passeja (i, per cert, estem a França però no sentim parlar més que castellà). Sent Lari viu bàsicament del turisme ja que en ell s’ubiquen unes pistes d’esquí i potser també perquè és el primer poble amb entreteniments turístics que trobes quan entres a França. Però l’ambient no és el que buscàvem (és inaguantable de fet, si més no per nosaltres, encara que, per a gustos, els colors), així que seguim carretera avall fins trobar el nostre destí: Arreau.

Arreau és un poble tranquil, de poc més de 800 habitants i que sembla menys turístic (hi ha massa poca gent pel carrer com per descobrir per l’idioma la seua procedència, però en els cotxes tan sols veiem matrícules franceses). Els pobles que hem anat trobant des que estem a França no són com els d’Aragó, amb tot de cases de pedra cuidades i sostres de pissarra, però a Arreau li trobem un encant especial. Potser perquè estem cansades i aviat es farà fosc, potser, simplement, perquè som viatgeres frustrades i en quant ens trobem en un lloc en què ens sentim fora de casa ja sabem trobar-li quelcom encisador o potser perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. No ho sé.

Després d’intentar demanar una pizza en francès i que ens responguessin en castellà (un castellà força estrany, sorprenentment fluïd) tot i no haver dit cap paraula en aquest idioma entre nosaltres, ens n’anem a dormir al cotxe. No ens posem l’alarma perquè sembla evident que, dormint al mig de la plaça de l’ajuntament, ens aixecarem aviat vulguem o no. Però el tòpic que els francesos són prudents i silenciosos es compleix i ens acabem despertant a les 11 del matí. La plaça és plena de cotxes i hi ha força moviment de gent però nosaltres no ens hem adonat de res. Però bé, anar sense ruta marcada permet que aquestes coses no t’esguerrin cap pla, més que res perquè no n’hi ha. Anem a esmorzar una crêpe en un bar on sona una música francesa tranquil·la i relaxant que ens fa sentir viatgeres autèntiques durant uns moments i GAIREBÉ aconsegueix traure’ns del cap Manel per uns minuts. Reconec que les crêpes dels artesans de Lleida no tenen punt de comparació amb aquests, als que jo hi hagués posat més del triple de xocolate, però bé, ens entren també de meravella i, a més, aquests són francesos. I ben esmorzades, a migdia, a l’hora que segurament la gent d’aquest poble comença a dinar, ens tornem a posar en marxa.

Seguim la carretera que ahir ens va recomanar el cuiner de la pizzeria i, sense saber amb què ens trobarem, anem xafardejant per pobles tranquils de cases de colors que potser necessitarien una capa de pintura però que em sabria greu que se la donessin perquè crec que justament això és el que els dóna un atractiu especial. El lloc més remarcable d’aquest trajecte el trobem per casualitat quan estem ja a punt de tornar a creuar la frontera i entrar a la Vall d’Aran. Aquest lloc és Sent Biat (en occità; Saint-Béat en francès), conegut per les seues pedreres de marbre blanc. De fet, la gran quantitat d’estàtues que trobem pel carrer en aquest poble tant petit ens crida l’atenció des d’un primer moment, encara que l’encant principal de Sent Biat són les façanes que toquen a la Garona. I que bonic!, que bonic!, que bonic!

Poc després d’aquesta darrera parada a França, una duana plena de teranyines i un cartell verd, gran i cridaner ens donen la benvinguda a Espanya. Creuem la Vall d’Aran i Vielha però no ens hi aturem (continuem evitant estar-nos massa estona en els llocs més turístics). I en quant creuem el túnel reformat i modern, ens reafirmem en allò que el fet de canviar de paisatge no es deu a les fronteres humanes, inexistents, sinó a les naturals. I és que si durant tot el dia ens havia acompanyat un temps força agradable, sobretot tenint en compte les previsions meteorològiques amb què havíem sortit de casa, des que sortim del túnel de Vielha la pluja no ens dóna treva i ens indica que ja és hora de tornar a casa. I és que…

“És nit freda per ser abril,
No s’està enlloc com a casa”

La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)

• La cançó

La Chanson de Roland és una cançó de gesta francesa del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Roland (en l’original, Rollant. També és comú trobar aquest nom adaptat a la fonètica catalana, seguint diferents convencions: Roldan, Rotllan o Rotllà), un cavaller a les ordres de l’emperador Carlemany. En realitat, però, aquesta gesta remunta a fets ocorreguts 300 anys enrere, el segle VIII. Aquesta és una de les qüestions que ha mantingut més ocupats els cercles especialitzats i que tantes discussions i teories ha aixecat entre filòlegs, sociòlegs i historiadors: què hi haurà passat entre la data dels fets (el 15 d’agost del 778, batalla de Roncesvalls) i la de l’escriptura?

L’estudi paleològic del manuscrit d’Oxford, el més important a l’hora de reconstruir la cançó, ens indica que aquest se situaria pels volts de 1130-1150. Quin és, doncs, l’objectiu de la cançó, què representa, per què va tenir tanta repercussió, qui n’és l’autor…? Per ajudar a aclarir algunes d’aquestes qüestions (malauradament, gran part del contingut de les cançons de gesta entà encara per aclarir), consultar les investigacions socioantropològiques de Gaston Paris (teoria tradicionalista, o “de les cantilenes”), Joseph Bédier (teoria individualista), Frappier i Bezzola (teoria de l’anacronisme conscient), Erik Köhler (teoria sociològica), Georges Duby (estudi de les actituds mentals i de les genealogies), Grisward i Dumézil (historiadors antropòlegs), Paquette (estudi de l’èpica en general, no només francesa. Crea el concepte de territorialització).

• Argument

En set anys, Carlemany ha conquerit tota Espanya als moriscs tret de la ciutat de Saragossa, que es troba encara sota el domini del rei Marsil (Marsilie, en l’original). Aquest, aconsellat per l’ancià Blancadrín (Blancandrins, en l’original) i amb l’ajut del traïdor Ganelon (Guenes, en l’original; també Ganeló en català), que Carlemany havia enviat a negociar amb els moriscs, posa en marxa un pla per tal que l’emperador francès se’n torni a França: li ofereix riqueses, dones i els fills dels principals sarraïns com a hostatges i li promet que aviat el seguirà a Aix, on rebrà la llei cristiana. Es tracta, en realitat, d’una emboscada: Ganelon odia el seu fillastre, Roland, i pretén que aquest perdi la vida quan els sarraïns aprofitin la geografia muntanyosa dels Pirineus per atacar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany. Efectivament, quan el gros de l’exèrcit franc es troba a punt d’arribar a la Gascunya, la rereguarda, formada per 20.000 homes i encapçalada per Roland, és atacada per un exèrcit de sarraïns que els supera abastament en nombre i tots els soldats cristians acaben perdent-hi la vida. La batalla, però, és feroç i els cristians provoquen baixes considerables a l’exèrcit enemic. Carlemany, que s’assabenta de la traïció de Ganelon i de la mort dels seus pars, persegueix i venç, amb l’ajut de Déu, les restes de l’exèrcit sarraí. Ja en Aix, Ganelon és jutjat, considerat culpable i esquarterat.

• La veritat històrica i la ficció

El regnat de Carlemany està ben documentat en els anals carolingis, en genealogies, diversos textos i cròniques àrabs, i en vitae: la Vita Karoli (circa 830) d’Eginard (Egihnardo) i la Vita Hludovici Imperatoris (circa 840). Combinant les diverses fonts d’informació s’ha pogut reconstruir l’episodi que reflecteix la Cançó de Roland. L’any 756, l’emir Abd al-Rahman de Còrdova es proclama independent dels califes de Damasc, la qual cosa donà origen a una sèrie de conflictes interns entre els defensors de l’antiga i de la nova senyoria. Un dels que s’oposen a la sobirania de Còrdova és el Suleiman Ibn al-Arabi, que demana auxili a Carlemany a canvi de lliurar-li algunes ciutats espanyoles. Això interessa a l’emperador franc, que desitjava veure la seva marca estendre’s cap al sud. Carlemany arriba a Espanya l’any 778 amb la intenció de trobar-se amb el Suleiman a Saragossa, però s’adona que aquest ha canviat de bàndol. Carlemany posa setge en aquesta ciutat durant dos mesos. Aleshores se’n torna cap a França amb la intenció de resoldre problemes a les fronteres a l’est de l’imperi. En passar pels Pirineus, el dia 15 d’agost del 778, el seu exèrcit va ser atacat i vençut pels wascones. Degut a l’ortografia de l’època, no se sap si aquests wascones fan referència als vascones o als gascones. En tot cas, sembla gairebé segur que es tractava dels bascs, que tant podrien ser els del nord com els del sud dels Pirineus. La història que ens explica la Cançó de Roland és, però, una obra de ficció construïda amb una una finalitat estratègica i moralitzadora: a Carlemany se’l volia representar com el model d’home cristià que governaria sobre la terra sota els designis de déu (tant és així que els dotze pars de cavallers representen, molt probablement, el model bíblic dels 12 apòstols). Se’l volia glorificar com a l’imperador que reuniria els regnes d’Orient i d’Occident. En aquest sentit, seria contraproduent admetre una derrota davant d’una tropa reduïda i mal armada de wascones. Així, doncs, es va inventar tota una trama tan al gust de l’època.

Mort de Roland

• Roland i els dotze pars

En el segle XI, els pares curiae eren els vassalls que auxiliaven el senyor en les causes judicials. Abans, però, a l’època carolíngia, existien els primi palatii (o primi in curia), que consistien en els principals vassalls al servei del rei, els més importants. L’autor espanyol de la Nota Emilianense (circa 1054-1070) haurà incorregut en l’error de creure que la paraula primi tenia el valor semàntic de cosí –’primo carnal’– i va escriure que Carlemany “habuit duodecim neptis” (‘tenia dotze nebots’) ja que, si tots eren cosins entre si (primi), haurien de ser tots nebots de Carlemany. D’aquesta forma s’explica l’error llargament difós que Roland era nebot de Carlemany. El que sí és possible és que fos el seu fill il·legítim. Aquesta és una teoria amplament considerada pels romanistes i explicaria les tensions entre Roland i Ganelon, així com explicaria la preocupació i la preferència de Carlemany per Roland. Seguint aquesta teoria, segons la qual Roland era fill il·legítim de Carlemany (il·legítim i incestuós, ja que Roland seria un fill que Carlemany hauria tingut amb la seva germana!), sembla ser que se’l va deixar a la cura d’un dels grans vassalls reals, Ganelon, perquè se’n cuidés, encobrint, així, l’escàndol i la vergonya pública, i  defugint les represàlies de l’església. El fet que Roland fos un vassall menor i, no obstant això, rebés un tracte preferent de part de Carlemany, és un dels motius de conflicte entre Roland i Ganelon. A més a més, segons Köhler, al començament del segle XI els grans vassalls (com Ganelon) tenien un contacte directe amb el rei i una presència freqüent a la cort. Al llarg del segle XI, però, cada vegada s’hi troben més funcionaris de la petita i mitjana noblesa i aquests, a finals del segle XI, són els que van agafant paulatinament més importància i protagonisme en l’entorn del rei. Els grans vassalls no accepten veure’s allunyats de l’entorn reial i expressen la seva oposició en contra del rei trencant el jurament de fidelitat que li havien fet. Aquí podríem fer una referència a la teoria de l’anacronisme conscient de Frappier i Bezzola, que ve a dir que hi ha situacions i conflictes que s’expliquen literàriament (a les cançons de gesta) en el marc temporal dels segles VIII i IX, però que, en realitat, pertanyen al context historicosocial del segle XII. Per tant, la tensió viscuda per Roland i Ganelon, personatges del segle VIII, és una plasmació de la realitat del moment d’escriptura. El mateix passa amb la descripció del vestuari i de l’armament, que són més aviat característiques del segle XI que no pas del VII.

• Turoldus

Ci falt la geste que Turoldus declinet.

Aquest vers, l’últim de la cançó i, sens dubte, el més discutit, ens indica el fi de la cançó però no només això: ens esmenta un personatge, Turoldus, que declina aquesta gesta. “Ci falt” significa ‘aquí acaba’; “la geste” podria ser la mateixa Cançó de Roland, així com també podria ser un text anterior en la qual aquesta cançó estaria inspirada –possiblement la Geste Francor, citada a la cançó–. “Declinet” pot interpretar-se com ‘donar a conèixer’ però també pot assumir el significat que el verb decliner tenia a la retòrica llatina: transformar una oratio recta en una oratio declinata significava ornamentar artísticament l’oració senzilla a través de les tècniques de paràfrasi i amplificatio. La natura polisèmica d’aquest concepte ens obre un ventall de possibilitats interpretatives:

1. la cançó i el manuscrit poden ser una creació d’aquest Turoldus, el qual hauria aplicat la tècnica de l’amplificatio sobre un text molt més breu;
2. la cançó pot haver estat copiada per Turoldus, en qual cas existiria un manuscrit previ i també, necessàriament, un autor, ja que Turoldus només en seria el copista que la donaria a conèixer;
3. Turoldus pot haver estat l’autor del text en el qual algú s’haurà basat per produir el manuscrit d’Oxford.

Turoldus és Turold, un nom molt freqüent a Anglaterra i a la Normandia entre els anys 1050 i 1150. El millor candidat a ser aquest Turoldus és el normand Turoldus de Fécamp, que va ser el primer canonge de Bayeux, va participar a la batalla de Hastings (1066) i, un cop establert a Anglaterra, va ser l’abat de Malmesbury i de Peterborough, on, segons un inventari de l’any 1362, hi havia dos manuscrits sobre la batalla del Roncesvalls. Turold de Fécamp va morir l’any 1098. El manuscrit d’Oxford, el més important alhora de reconstruir la cançó i el que acaba amb aquest enigmàtic vers, està format per 4002 versos en rima assonant i està escrit en una llengua que té molts trets característics de l’anglonormand. L’estudi paleològic el situa pels volts de 1130-1150. A més, els estudis indiquen que aquest manuscrit no és l’original, sinó que es tracta d’una còpia feta al sud d’Anglaterra per un copista. La comparació d’aquestes dates ens indica indefectiblement que Turold de Fécamp no pot ser l’autor material del tan famós manuscrit d’O (lletra amb què es coneix el manuscrit d’Oxford, de la mateixa manera que el manuscrit de Venècia se’l coneix com a V4.), però és segurament l’autor d’un text anterior en què algú es va basar per fer aquesta còpia.

• Estil

La Cançó de Roland pertany al Cicle del Rei, un cicle de cançons entorn a la figura de Carlemany, i està construïda amb els trets propis de l’èpica, tals com els seus personatges arquetípics i plans, les descripcions detallades del combat i la hipèrbole. No es tracta d’una obra pensada per a ser llegida, sinó per a ser recitada. Aquesta cançó és, de fet, un poema oral, com es pot veure en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l’escena de l’olifant, les invocacions al cavaller…). El ritme narratiu és força ràpid i s’hi destaquen les escenes narrades diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l’època. Les estrofes, altrament conegudes amb la paraula del francès antic laisses (‘tirades de versos’), estan escrites en rima assonant i tenen un nombre de versos irregular. La rima assonant no té en compte les consonants, només la vocal tònica (es diferencia, per això, de la rima consonant). La rima pot ser feminina o masculina, depenent de si el vers acaba amb la síl·laba tónica o si després hi ha alguna altra síl·laba. Per exemple, la paraula espaigne faria rima feminina, mentre que la paraula enemís faria rima masculina. De les estrofes encara se’n podria dir moltes coses, com per exemple que acostumen iniciar-se amb un vers d’entonació, en el qual el joglar invocava el protagonista, cridava l’atenció del públic i iniciava una entonació melòdica determinada, i que, al final de l’estrofa, normalment hi ha un vers de conclusió. Que les estrofes es construeixen per repetició i progressió, que n’hi ha que són paral·leles i d’altres que són similars, que la construcció de l’estrofa es fa per acumulació d’oracions, una a sota de l’altre (construcció paratàctica) i, algunes, per subordinació (construcció hipotàctica), etc etc…

• Repercussió

La Cançó de Roland ha tingut tant de ressò pertot Europa des de la seva gènesi que el seu protagonista ha entrat, fins i tot, a narracions i llegendes de diferents països (el Roland/Roldan/Rotllan/Rotllà català, el Roldán castellà, l’Orlando italià…). Roland és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s’usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.

Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Localització: St. Petersburg, Ms. Ermitage.

Barcelona, 8 de març de 2008

David Pinheiro

La Comunitat de Treball dels Pirineus convoca el “Premi dels Pirineus”.

El termini de presentació de candidatures estarà obert entre el 16 de febrer i les vint-i-quatre hores del 1 de juny de 2009.

El premi es concedirà, cada any, a aquelles persones que destaquin per la seva activitat en favor dels Pirineus. Es premiarà una persona o un grup de persones, de l’àmbit públic o privat, l’activitat, compromís i obra creadora tinguin una autèntica repercussió en el desenvolupament, el reconeixement o la valoració dels Pirineus i dels territoris que componen la Comunitat de Treball dels Pirineus.

Els projectes han de referir-se a un o varis dels següents àmbits:

• cultural
• científic
• universitari,
• agrari
• econòmic
• mediambiental

Via: Iflash

Enllaç: CTP

Una nova mostra de l’activitat de Can Ramona o desde una institució municipal ha apdrinat 6 vaques, amb la modalitat de “tall”.  Que com saben els nostres clients es la modalitat d’escorxador inclosa.

Es una mostra mes que les institucions públiques aposten per aquesta faceta.

La agroecología és l’aplicació dels conceptes i principis de l’ecologia al disseny, desenvolupament i gestió de sistemes agrícoles i ramaders sostenibles.

L’enfocament de l’agricultura i ramadería convencional sempre ha buscat incrementar la producció de collites agrícoles sense considerar les conseqüències posteriors sobre l’ambient en el qual es practica. Així ocorre, per exemple, amb el llaurat intensiu del sòl, pràctica de monocultiu, ús indiscriminat de fertilitzants sintètics, el control químic de plagues i arvenses, ús intensiu d’aigua de pous profunds per a l’agricultura i la manipulació genètica, entre altres pràctiques de l’agricultura moderna.

Aquestes són pràctiques promogudes i aplicades sota l’enfocament de l’agricultura denominada convencional. No s’ha de descurar i negar que l’aplicació de les pràctiques i innovacions tecnològiques convencionals incrementi la producció agrícola, però tampoc es pot negar que la seva pràctica en activitats agrícoles deteriora els recursos naturals en forma considerable i ocasionalment irreversible.

La deterioració de la coberta vegetal, l’erosió del sòl (eòlica, hídrica, de fertilitat), l’increment de la salinidad dels sòls, disminució considerable dels mantells freáticos, la pèrdua de diversitat agrícola biològica i genètica, la resistència constant de plagues i malalties agrícoles, el azolve de preses, les inundacions naturals, la eutrofización de llacs i la contaminació de l’aire, són algunes de les múltiples conseqüències de l’agricultura basada en agroquímicos i en l’ús de grans quantitats d’energia.

Fonaments d’aplicació

Davant els múltiples factors negatius de l’agricultura i ramadería convencional, emergeix la concepció de l’agricultura ecològica que promou la producció agrícola on es recolza en la conservació dels recursos naturals elementals de la producció d’aliments tals com el sòl aigua i biodiversitat.

Aquestes accions es basen en el respecte a les comunitats rurals (qui aporten el material genètic de menor contaminació, gairebé pur genèticament) i als principis ètics i humans en la realització d’aquestes activitats.

Aquesta agricultura i ramadería ecològica promet ser altament productiva i al seu torn sostenible en producció i conservació a llarg termini amb la finalitat de poder solucionar el proveïment d’aliments a una creixent població humana. Per a atendre aquest repte, actualment es desenvolupa la ciència de la agroecología la qual es defineix com l’aplicació de conceptes i principis ecològics al disseny i maneig de agroecosistemas sostenibles i implica la realització de pràctiques agrícoles sustentades en el coneixement tècnic i científic dels processos ecològics, agronómicos, i socials que ocorren per a la seva producció.

En aquesta perspectiva, el disseny i maneig de agroecosistemas sostenibles no pot ni ha d’abandonar les pràctiques convencionals sinó que ha de considerar les pràctiques tradicionals per a justificar el seu sosteniment.

Es tracta de dissenyar científicament noves concepcions i tecnologies agrícoles, sobre la base dels mètodes i coneixements ecològics actuals i els principis tradicionals de conservació dels recursos naturals que moltes comunitats rurals tenen i en les quals cobrixen les seves necessitats alimentàries sense requerir grans insumos externs en el seu cicle productiu.

Els països europeus, seguits per uns altres altament industrialitzats tals com EEUU i Austràlia, són a l’ avantguarda en implementació de principis agroecológics en les seves polítiques de desenvolupament agrícola. No obstant això, diversos països de Latinoamerica, Àsia i Àfrica estan engegant projectes nacionals agrícoles que consideren la protecció de l’ambient.

Ressalta el cas de Veneçuela, on la nova constitució nacional inclouria en el seu article nombre 305 el següent text: “L’Estat promourà i desenvoluparà la agroecología com base estratègica del desenvolupament rural integral, a fi de garantir la seguretat i la sobirania alimentàries de la població, enteses com la disponibilitat suficient i estable d’aliments en l’àmbit nacional i l’accés oportú i permanent a aquests per part del públic consumidor.”.