-Adhesió a l’Editorial publicada per els diaris catalans-

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). 

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Y con un cigarrillo a las 5:34 h del 23 de Noviembre del 2003 declaro inaugurado este pantano. ¡Viva España! http://www.corrupcioncero.com

Ya escribiré algo con más calma

Escriure aquest article pot arribar a ser un exercici d’allò més agoserat, no pel que s’hi diu; sino perquè tot es formula sobre una gran incògnita referida a la tant famosa i poc desitjada sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estaut.

Dic incògnita perquè a hores d’ara molt pocs o gairabé ningú sap com, ni quan arribarà; ni què s’hi dirà.

En aquest país nostre, acostumats a rebre la justícia a cops de portada de diari, el fet d’esperar sembla tant inquietant que hom fins i tot escriu un article.

Dins méu es debaten moltes coses, potser perquè forma part de la meva naturales intrínseca o potser perquè tinc les coses poc clares.

A mi no em sembla descavellat dir i escoltar de la mà del President de l’estat espanyol que el TC, sigui “el cor de la democràcia”.

Em sembla una observació important, i a primer cop d’ull totalment certa, car el mateix estat designa un guardià que vetlli  pels drets fonamentals dels ciutadans i fins i tot de la vulneració que ell mateix pugui efectuar (entre moltes d’altres coses que els puristes del dret reclamarien si no posés aquest parèntesi).

No obstant resideix en mi, i com entenc en molta d’altre gent amb qui parlo o llegeixo; que entenen el valor d’una norma refrendada democràticament pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

El  valor d’una aspiració col·lectiva d’avançar no cap el reconeixament estèril del país com a nació (en el sentit més conservador);  sino de fer camí plegats cap a la nació ciutadana, la del país preocupat per als seus ciutadans, per als més desafavorits i per a poder administrar més eficaçment les competències per tal de donar respostes als problemes de la ciutadania.

Així doncs no veig jo que l’Estatut quebri l’estat, ni que atempti contra drets ni llibertats individuals, ni contra els pilars de l’Estat social.

Xoca amb alguns resquillons de la constitució? Segurament.

Segurament per al temps, per el que suposa comparar una norma moderna amb una excessivament pactada ja fa més de 25 anys.

Aquí doncs se’m planteja, de nou, una altre questió:

I doncs, perquè no reformem la Constitució?

A la vegada m’amuina profundament que la discusió política (viseral) hagi arribat a impregnar el pròpi jutge del estatut, el TC.

Que la seva reforma encara no s’hagi aprovetat, i que aquell que te que avalluar la norma catalana sigui qui evidencia en forma de blocs de juristes les dues Espanyes (que ja hauriem de começar a superar).

Així doncs, la nostra norma refrendada pels ciutadans, ha de veure-se-la amb un tribunal amb certa crisi de legitimitat, i intentant adecuar-lo amb una Constitució que molts comencen a anomenar de anecrònica.

Jo hi veig una opció a tot això, maglrat  a hores d’ara faig palès no estar-ne del tot convençut i obert a questionar-la.

Si el TC, toca l’Estatut, votem-lo.

Convoquem de nou un referèndum per preguntar democràticament a la ciutadania, sense grans cataclismes ni escarafalls, què en pensa que aquest jutge garant d’aquest marc legal questioni l’Estaut i el retalli a efectes pràctics.

P.D: JO recordo encarà el referèndum de l’Estatut, i els mateixos que en aquell temps el varem defensar dient que significava posar al país al S.XXI, espero que hi tornem a ser ara, convençuts com avanç (sense dobles cares) que varem dir sí perquè crèiem que calia fer-ho, no solsament per al país, sino per als seus ciutadans, vinguin d’on vinguin, siguin qui siguin.

I que el volem sencer.

Salut!

Em entrevista, ao vivo, para a 2ª edição do Jornal da Educativa no último domingo (08-11), o secretário chefe de gabinete do governador e ex-reitor da UFPR, Carlos Moreira falou sobre o estado de saúde do governador após o acidente ocorrido em Paiçandu. “O governador está muito bem, deve ficar imobilizado por alguns dias. Mas ele vai usar uma bota ortopédica o que vai facilitar seu trabalho nesses primeiros dias”.

O chefe de gabinete também falou sobre como o governo trata da Educação, sendo o estado que mais investe nesse setor. No momento o estado vem tratando da Universidade de Palmas e do caso dos diplomas do IESDE/VIZIVALI. Segundo o secretário o problema dos diplomas, abrange mais de 35 mil profissionais que concluíram seus estudos e não tiveram seus diplomas reconhecidos.”Por uma atitude do governador Roberto Requião em conversa com o ministro Fernando Haddad, decidimos que o Instituto Federal do Paraná irá complementar esses estudos e assim terão condições de ter um diploma de pedagogia, um diploma ainda melhor do que o de normal superior”.

Em relação a Universidade Católica de Palmas, Moreira explicou que naquela região havia uma necessidade de uma universidade pública e como o governador Requião dá prioridade à Educação, já no ano que vem o Instituto Federal do Paraná deve assumir o controle do campus” afirmou.

Para as eleições de 2010, Moreira disse que o PMDB irá reunir líderes do partido para discutir uma proposta para as eleições presidenciais e o PMDB sendo o maior partido do país tem obrigação de apresentar novas diretrizes para as eleições e o PMDB do Paraná já tem candidato próprio “Com certeza o vice-governador Orlando Pessuti” afirmou.

Assista ao vídeo na íntegra, acesse o link:

http://www.aenoticias.pr.gov.br/modules/educativa/visualizar.php?video=20770

EDITAL DE DIVULGAÇÃO DE RESULTADO DAS PROVAS PRÁTICASA PRESIDENTE DO TRIBUNAL REGIONAL ELEITORAL DO PIAUÍ, no uso de suas atribuições

legais e tendo em vista a realização das Provas Práticas para os cargos de Analista Judiciário -

Área Apoio Especializado – Especialidade Taquigrafia, Técnico Judiciário – Área Serviços Gerais -

Especialidade Artes Gráficas e Técnico Judiciário – Área Administrativa – Especialidade Transporte,

de acordo com o Edital de Abertura de Inscrições, publicado no Diário de Justiça Eletrônico do TRE

- PI, ano 2009, número 079 de 08/05/2009 e retificações posteriores, RESOLVE:

I – INFORMAR que não houve interposição de recurso quanto à aplicação das Provas Práticas.

II – INFORMAR que os candidatos Dario Carvalho de Sousa, nº de documento 0763531 e Pedro

Henrique Rocha Ferreira, nº de documento 129910485, realizaram a prova prática ao cargo Técnico

Judiciário – Área Serviços Gerais – Especialidade Artes Gráficas, por força de decisão judicial e,

aplicados os critérios do item 4 do Capítulo XIV do Edital de Abertura de Inscrição são considerados

eliminados do Concurso.

III – TORNAR PÚBLICO os resultados das Provas Práticas, por meio dos Anexos I e II deste Edital e

do site www.concursosfcc.com.br a partir da publicação deste Edital, de acordo com os Capítulos

XI, XII e XIII do Edital de Abertura de Inscrições.

Teresina-PI, 20 de outubro de 2009.

Desa. Eulália Maria Ribeiro Gonçalves Nascimento Pinheiro

Presidente

ANEXO I

HABILITADOS EM ORDEM DE CLASSIFICAÇÃO (APÓS PROVAS PRÁTICAS)

026022i SONIA MARIA MOITA 0000000001202905 8.88 1

1 Candidato(s) nesta opção

004602e BRENO PONTE DE BRITO 0000000001934548 6.72 1

015934h PATRICIA REGIA SODRE NICACIO 0000163822920019 6.64 2

009024e GILSON LOPES DE SOUZA 0000000000461005 6.36 3

3 Candidato(s) nesta opção

003664k ANDRE LUCIO ANDRADE GUERRA 0000000002695880 9.79 1

010205c JAMES DEAN OLIVEIRA DA SILVA 0000000557871964 9.15 2

008565a FRANCISCO MENDONCA FILHO 0002002034049050 8.71 3

009929g ITALO CESAR MOUSINHO SANTOS 0000000001067710 8.65 4

008259e FRANCISCO CICERO MARTINS DA ROCHA 0000091015078314 8.64 5

004952j CARLOS EUGENIO SOARES RODRIGUES 0000000001586689 8.57 6

013785g MARCOS ANDRE ALVES 0000000420215147 8.50 7

009356h HELDER LARRY MARTINS NOGUEIRA 0000000001416190 8.50 8

009353b HELDER DE BARROS CARLOS 0000000002537302 8.43 9

016107k PAULO ROBERTO DA SILVA JUNIOR 0000000006134953 8.36 10

008881k GERALDO LUCIO MENDES 0000097002123277 8.29 11

010578i JOAO BATISTA DOS SANTOS FILHO 0000000001668670 8.29 12

008969c GILBERTO JOSE DA SILVA JUNIOR 0000000001509292 8.29 13

006388f DIRCEU CASSIMIRO DO NASCIMENTO* 0000000001152579 7.00 14

14 Candidato(s) nesta opção

* CANDIDATO INSCRITO COMO PORTADOR DE DEFICIÊNCIA.

ANEXO II

DEFICIENTES HABILITADOS EM ORDEM DE CLASSIFICAÇÃO (APÓS PROVAS PRÁTICAS)

006388f DIRCEU CASSIMIRO DO NASCIMENTO 0000000001152579 7.00 14

1

…dupa “marea” de cravate rosii “fluturind in vint, zalog de legamint” ai zice ca in locul minerilor au sosit …pionierii ! Va aduceti aminte:…” trec pe sub arcul de triumf pionierii si soimii patriei de la”…bla,bla,bla !  da, numai ca astazi in locul pionierilor de ieri care aduceau omagiu si flori lui Ceausescu Nicolae – vezi pozele cu Adrian Severin si altii – a aparut pe valul neocomunismul in toata spendoarea sa….maret partid, iubit partid ! Si de aceea si eu voi vota Traian Basescu, pentru ca “linistea ” promisa Romaniei de Geoana, promisa anterior si de Nastase, care vroia sa transforme Romania in “tara in care toti in cor gindesc si exprima la fel” si “nu este problemele care este”, sa nu devina cumplita realitate ! Va amintiti ? deranjat ca nu poate lectura romane politiste de vacanta “nepotul politic al lui Iliescu”…dispunea ca discotecile sa fie inchise dupa orele 24:00; tocmai pentru “linistea” oamenilor muncii de bine si binisor…. !!!

Intento reflexionar sobre allò que diuen que 30 anys de govern desgasten i que condueixen  a una innegable debacle electoral.

És aquest raonament cert i indiscutible?

Són els pronòstic polítics equacions científiques que ocorren matemàticament?

Analitzem-ho.

Parlar de canvi a Barcelona és parlar de dues coses, pr un cantó parlar d’eslogan de campanya electoral de Xavier Trias, i per altre parlar de la ciutat en si mateix.

Començarem pel darrer:

Avui algú recorda com era la Barcelona del 75? i la del 83? Potser algú encara recorda com era la Barcelona del 91?

El barri xino encara existia en el primer dels casos, l’aluminosi feia caure algun que altre bloc a l’altra de Nou Barris i a la Mina (més citada que coneguda) s’hi lliurava la batalla del Besòs en el segon.

En el tercer escenari, el del 91, el MACBA encara no existia i la Rambla del Raval començáva a agafar forma en els plànols mentre la ciutat es preparava per a la festa olímpica.

Barcelona ja ha canviat en 30 anys, es totalment diferent, i ho ha fet fins fa 26 amb la complicitat expressa de la majoria dels ciutadans.

Tenim avui més escoles, mes biblioteques, mes centres d’atenció social… hem actuat a tots els barris i també varem actuar a nivell ciutat per batrens colze a colze amb qualsevol ciutat europea.

Per això no se’m fa estrany parlar de canvi.

Abordem ara el segon canvi del què es parla a Barcelona: Xavier Trias.

És curiós, però en certa manera si que és un canvi: És un canvi de situació perquè mai ha passat que clarament un candidat convergent superi al partit del govern municipal, no solsament en intenció de vot sino com a preferència.

És un canvi perquè els ciutadans que ens votaven (record de vot en les darreres eleccions) diuen que ara no ho faran, (no ho dic jo, ho diu GESOP)

És un canvi fins i tot dins de CiU perquè com si fos el ultimo moicano, és l’unic supervivent del sector d’en Miquel Roca dins la federació nacionalista.

En aquests aspectes Xvier Trias si que suposa un canvi, és innegable malgrat no ens agradi.

No obstant, no suposa un canvi per a Barcelona de qui ja hem dit que ja porta 30 anys canviant.

Això també sembla innegable.

Aleshores reflexionem i pensem que efectivament no necessitem del canvi convergent per canviar Barcelona, perquè durant molts anys ja l’hem posada a to i els ciutadans ho han avalat fins ara.

I doncs que passa?

Pot considerar-se el llegat de 30 anys de canvi de barcelona genuina un llastre per al PSC?

Hi ha que ser curt de mires o força mandrós per considerar aquest enunciat com a valid per justificar les decisions preses dins de l’aparell electoral.

No obstant el món es ple de “facilpensadors” que amb actitud grotesca decideixen tirar pedres sobre la propia taulada abans de revisar el contracte de lloguer.

Concluim doncs:

Xavier Trias suposa un canvi per a si mateix, no per a Barcelona. -Innegable-

Barcelona ha canviat hi molt en els darrers anys i successivament haviem cultivat cada vegada més suport entorn al projecte de ciutat que defensavem.

“Luego”, no es atribuible el desgast electoral als 25 anys precedents, quan dia a dia el nostre electorat s’engrandia.

I finalment preguntem:

Si dels 30 anys els 25 poden no suposar un problema, on ésx aquest?

(malgrat no comparteixin els enunciats, formulin la pregunta)

Sóc a l’AVE camí cap a Madrid,  enrera deixo la nostra Barcelona entre corradisses de turistes que fan tard a algún tren destinació Salou i que te origen a l’estació de Sants.

La Cabina sembla en un inici buida, però en poc temps s’ha començat a omplir de tota aquella gent que li han/hem (en minuscúles) fet el salt al pont aèri de l’aeroport del Prat.

El paissatge inòspit ha donat pas de cop i volta a les proximitats de Saragossa que s’alça com un oasis en mig del desert en un mar de vies.

M’alegra veure una imatge que és la que em duu a agafar l’ordinador i escriure algunes ratlles avanç d’arribar a Madrid.

Una petita, però gens menyspreable, desfilada de maletins concorre el pasadís camí a la porta de sortida  que condueix a l’estació dolçament anomenada: Zaragoza-Delicias.

Em fixo en un d’aquests executius amb tratge i em dono compte que del seu maletí i penja una tira d’una aerolínea.

Molt bé! Exclamo interiorment.

Això és una de les moltes coses que dona sentit i avala allò que durant molt anys varem demanar i que hem realuitzat en els darrers anys.

La meva satisfaxió es gran, segurament per l’entusiasme particular que un servidor té per aquestes coses.

Segurament l’esmentat executiu prové d’una reunió de negocis al extranger o al contrari potser ve aquí a fer-ne.

Però la qüestió sobretot és un altre!

Aquest senyor ve de l’aeroport del Prat i agafa l’Ave per anar a Saragossa.

Això vol dir que les coses funcionen, que no solsament varem fer totes aquestes infraestructures per dur d’un lloc a l’altre turisme, sino per generar també altres tipus d’activitat económica, per “re-engegar” de nou el motor de Catalunya, per esdevenir Barcelona una peça clau en l’escenari de la “pell de brau” de la cual haviem anat baixant posicions.

Catalunya es mou, oi tant!

Es mou al costat de Barcelona, aquesta gran ciutat que mereixia que aquest señor decidis escollir l’aeroport català per desplaçar-se comodament gracies a la bona conectivitat d’ambdós imfrasetsructures.

Una Barcelona que ara hauria de tornar  a pensar en aquella vella idea de la doble capitalitat!

Es cert que a voltes això sembla estrany però cal fer-ho, n’estic convençut.

Contribuirem així a la organització federal  cap a la que te que avançar Espanya, perquè malgrat políticament no ho tingui clar; l’economia i la societat ja s’hi están avançant.

I tot canviant les paraules de  Torres i Bages direm que:

Espanya serà federal o no será.

Vea todas las noticias relacionadas a la crisis de política y gobierno de la República de Honduras

Blog del Centro por la Justicia y el Derecho Internacional (CEJIL) al servicio de defensores y defensoras de derechos humanos en Honduras

“E PUR SI MUOVE” (José Saramago – El País)

“Y sin embargo, se mueve”. Estas palabras las diría como si fuera un susurro casi inaudible Galileo Galilei al terminar la lectura de la abjuración a que fue forzado por los inquisidores generales de la Iglesia católica el 22 de junio de 1633. Se trataba, como se sabe, de obligarle a desmentir, condenar y repudiar públicamente lo que había sido y seguía siendo su profunda convicción, es decir, la verdad científica del sistema copernicano, según el cual es la Tierra la que gira alrededor del Sol y no el Sol alrededor de la Tierra.

El estudio del texto de la abjuración de Galileo debería hacerse con conveniente atención en todos los establecimientos de enseñanza del planeta, fuese cual fuese la religión dominante, no tanto para confirmar lo que hoy es una evidencia para todo el mundo, que el Sol está parado y la Tierra se mueve a su alrededor, sino como manera de prevenir la formación de supersticiones, lavados de cerebro, ideas hechas y otros atentados contra la inteligencia y el sentido común.

No es, pese a la introducción, Galileo el objeto primero de este texto, sino algo más próximo en el tiempo y en el espacio. Me refiero al Barómetro Hispano-Luso del Centro de Análisis Social de la Universidad de Salamanca, publicado ayer, sobre las eventuales posibilidades de creación de una unión entre los dos países de la península Ibérica de cara a la formación de una Federación Hispano-Portuguesa. Los lectores que acompañan regularmente este y otros comentarios míos recordarán la polémica, adornada con unos cuantos insultos elegidos y unas cuantas acusaciones de traición a la patria, que mi pronóstico de una unión de ese tipo suscitó hace relativamente poco tiempo. Pues bien, de acuerdo con el sondeo de la Universidad de Salamanca, 39,9% de los portugueses y 30,3% de los españoles apoyarían esa unión. Los porcentajes muestran un sensible avance, tanto en un país como en el otro, sobre los cálculos realizados en aquella altura. Los que rechazan la idea constituyen poco más del 30% de las personas consultadas, es decir, 260 de los 876 ciudadanos entrevistados durante los meses de abril y mayo de este año.

Al contrario de lo que generalmente se dice, el futuro ya está escrito, lo que ocurre es que nosotros no tenemos todavía la ciencia necesaria para leerlo. Las protestas de hoy pueden convertirse en los acuerdos de mañana, y, por supuesto, también podría suceder lo contrario, aunque una cosa es cierta, y la frase de Galileo tiene aquí perfecto encaje. Sí, Iberia. E pur si muove.

Hoy, y discutiendo con alguien muy querido, he oído a hablar de una de esas falacias tan recurrentes a las que por pereza o por complacencia nos adaptamos a creer como si fueran leyes naturales.
Freqüentemente, y aparte de algunas historias urbanas como la niña de la curba o las suposiciones sobre si Walt Disney nació en Almería o sobre si està congelado, podremos oir también aquello recurrente en algunas partes de “la pell de brau” que los andaluces no trabajan. Que son alegres y fiesteros, como si ello llevara implicito ser perezosos y trabajar (los pocos que supuestamente lo hacen) mas bien poco.

Eso que parece muy alejado del raciocinio del que fruto del progreso el ser humano se ha dotado, no parece ser muy olvidado por un sector de la poblacíón cuya necesidad de levantar el país degenera en autocoplaciencia y a la vez desprecio hacia la clase trabajador del sur.

Uno, escucha (boquiabierto sin duda) tales afirmaciones, y en unos instantes se somete a un sueño momentaneo que le lleva a imaginarse como de cansada es la vida en Barcelona y como de comoda lo es en Sevilla, Jaen, Malaja o qualquier lugar de la sierra gaditana.

Y al cabo de tanto soñar, coge uno, un poco de aire y despierta de la ambolia momentanea que le ha llevado a desvariar en un conjunto de estupidezes tales que parecen un insulto a la humanidad.

Y es que en medio de tanta tonteria, uno se da cuenta con que ligereza soltamos las palabras y como a la vez ponemos el grito al cielo cuando alguien se refiere despectivamente a una persona de color, a quien etiquetamos de racista, o cuando un “premier” italiano califica de rosa un gobierno con alta presencia de mujeres cuyo calificativo no es mas que de “sexista” o cuando alguien en Berlin y con bigote lanzaba proclamas incendiarias contra los judios, los polacos, los gitanos… a quien hemos aprendido a calificar de fascista.

En nuestro caso, en esto en lo que nos ocupa, no cabe mas calificativo que el del silencio, que es el que mas inquieta al ignorante, calificativo que merece al final el personaje comentado.

Lo preocupante, no obstante, es la frequencia con la que abundan tales personajes en la naturaleza pictorica española, mas tirada a la España de charanga y pandereta que a la utilizacion cerebral como parte de uno mismo.

Y a todo eso, Miguel hernandez, les dijo pensando seguramente en quien ya insuaba todo este desproposito:

“Andaluces de Jaén, 
aceituneros altivos, 
decidme en el alma: ¿quién, 
quién levantó los olivos? 

No los levantó la nada, 
ni el dinero, ni el señor, 
sino la tierra callada, 
el trabajo y el sudor. 

Unidos al agua pura 
y a los planetas unidos, 
los tres dieron la hermosura 
de los troncos retorcidos. 

Levántate, olivo cano, 
dijeron al pie del viento. 
Y el olivo alzó una mano 
poderosa de cimiento. 

Andaluces de Jaén, 
aceituneros altivos, 
decidme en el alma: ¿quién 
amamantó los olivos? 

Vuestra sangre, vuestra vida, 
no la del explotador 
que se enriqueció en la herida 
generosa del sudor. 

No la del terrateniente 
que os sepultó en la pobreza, 
que os pisoteó la frente, 
que os redujo la cabeza. 

Árboles que vuestro afán 
consagró al centro del día 
eran principio de un pan 
que sólo el otro comía. 

¡Cuántos siglos de aceituna, 
los pies y las manos presos, 
sol a sol y luna a luna, 
pesan sobre vuestros huesos! 

Andaluces de Jaén, 
aceituneros altivos, 
pregunta mi alma: ¿de quién, 
de quién son estos olivos? 

Jaén, levántate brava 
sobre tus piedras lunares, 
no vayas a ser esclava 
con todos tus olivares. 

Dentro de la claridad 
del aceite y sus aromas, 
indican tu libertad 
la libertad de tus lomas.”

Que alguien,luego diga, que la poesía no es vital en el hombre, que sin ella todo estaría igual.

Buenas Noches.

Albert Dalmau

Ontem, assistindo às notícias políticas em alguns telejornais, fui buscar meu nariz de palhaço.

Já o utilizei para votar nas últimas eleições, mas foi um protesto solitário, já que em minha pequena cidade poucos tem consciência política. Okay, também tenho minha grande parcela de culpa, não conheço a metade dos vereadores eleitos. Eles tão pouco fizeram questão de serem lembrados após o pleito.

Fui buscar meu velho nariz e estou pensando em adotá-lo como visual permanente, já que é isso que somos, um bando de palhaços. Com todo respeito é claro aos Palhaços artistas, que encantam com sua arte.

Seríamos nós os tolos. Enganados e ignorados pelos que nós demos poder. Bem Feito!

Acreditando no voto-protesto e sem muita informação sobre isto, já venho votando em branco à algumas eleições.  Tolice minha, caso sejamos maioria ( nulos e brancos) apenas adiaremos a eleição por 20 ou 40 dias. Talvez isso seja um susto, mas não vai passar muito disto.

O que fazer então?

Campanhas de conscientização política, claramente não funcionam.

Fácil, a elite, alvo dessas campanhas é a minoria e está longe de eleger qualquer governante.

Talvez ações conjutas e a não obrigatoriedade do voto possam trazer resultados.

Mas nem prense nas próximas eleições, até que a geração apolitizada que nasceu no final da ditadura seja minoria, não vai mudar muita coisa.

O fator de risco ai, é que é exatamente essa geração que acredita que todo político é ladrão, que precisa ensinar as próximas sobre política.

E agora?

Bem, acho que por enquanto vou comprar um nariz de palhaço novo, vi um esses dias que piscava uma luz dentro…

allora, mr. b. ( si sempre lui!) può offrire un drink a minorenni e in ticinese sotto i 16 anni ti multano.
E se ci fosse un nesso tra il rifugio nell’alcool della 14 milanese e l’aspirazione delle teenager di partecipare ad uno dei format televisivi tutti finti…poi da grandi si fanno i festini colla bamba e la bambolina….Il tutto ripreso che sembra un reality.

E l’esodo di mr. B. a Bari mi ricorda un po’ il governo Badoglio che si fa la scappatella a Brindisi…sempre puglia siamo, terra dellu sule e dellu mare!
mo parete la tarantella…buone vacanze.

Farsi prendere per i fondelli da questa specie di caricatura di Micahel Jackson è stato il massimo.

Ante al calamor del ciudadano,  algo de los medios,  alguna órden del poder central y la ineficiencia explícita de la Ministra,  al final renunció.

Se supone que su sucesor, además de ser amigo personal del Gobernador del Chaco,  el Sr Capitanich, entenderá algo de Salud.

Pero allí no termina la cosa, porque la Sra. Sandra Mendoza, fué premiada  con ser candidata a diputada por la Provincia.

Napoleón y Josefina

En un alarde mas de nepotismo, una persona que debió renunciar por inepta para el cargo, se la  postula para un cargo de Legisladora Nacional.

Este país da para todo

En realidad no tiene mucha importancia, porque en definitiva levantará su mano cada vez que se le pida votar a favor de alguna ley,  sin tener que hacer nada mas que eso y a cambio cobrará su sueldo suculento, mas el desarraigo, mas los pasajes etc.etc.

Lo bueno de este enroque es que allí no podrá  hacer tanto daño y se confundirá como una  levantamanos  mas de todo el espectro de legiladores oficiales.

Hubiera sido lo mismo postular a cualquier ciudadano sin escrúpulos y sin preparación, total para levantar la mano solo hay que tener un brazo.

Hoy, una vez mas siento verguenza.

Me acaba de llamar un amigo, argentino,  desde España para preguntarme como fué la elección de las listas,  al anterarse que scioli era candidato a diputado.

__Che, Scioli no era Gobernador?

__Si,__Dije__sigue siendo.

__Y que carajo hace en la lista de diputados?

__Lo puso Kirchner.

__Entonces renunció__me dijo con cierta ironía.

__No Jorge, __contesté__Va a seguir siendo Gobernador

__No entiendo.

__Mirá__ agregué__ Son 45 candidatos que después de ser elegidos por Kirchner van a continuar en sus puestos anteriores. Son candidatos truchos.

__Pero como no hubo internas?

__Si la interna de Kirchner, el los elige, los pone, los saca, los candidatea y después hacen lo que se les canta las pelotas.

__ Y la gente no elige nada?

__ No Jorge, desde 1988 el peronismo no tiene internas, todo es a dedo del poderoso de turno__concluí.

El dedo elige

Para ese momento ya sentía que me ponía colorado, pero para aumentar mi bochorno agregó

__Y la gente no dice nada?

__No__dije, ya sudando bastante__los ciudadanos se olvidarton qué  es la democracia.

__Y los demás partidos?

__Igual, solo los radicales hicieron algunas elecciones, pero los puestos importantes se los agarraron los dirigentes del partido según conveniencia.

Y,  esto se llama cuidar el queso, con agujero y todo.  Se llama conseguir el poder a cualquier costo.  Se llama… mejor no sigo porque me pongo colorado de verguenza de nuevo.

Los argentinos estamos viviendo una era de sensaciones muy complejas.

Creemos que algo sucede y en realidad no es cierto. Es solo una sensación.

Por ejemplo:

El dengue es una sensación. Los muertos y la epidemia no es tal. Está inflado por los opositores.

La inseguridad es una terrible sensación. Vivimos en un país donde la delicuencia esta por debajo del resto del mundo, seguramente.

Las cifras del INDEC no estan manejadas, es solo una sensación. Las cifras dibujadas por el siniestro Moreno son verídicas y el que diga otra cosa es un desestabilizador.

Que nos quieren cagar con los candidatos truchos (testimoniales) es solamente sensación. Es una práctica democrática utilizada solamente para ayudar a la gente a decidirse sin tener que pensar, y evitarle ese problema.

Que la inflación es galopante es sensación. Todo lo contrario, los salarios por el ascensor y la inflación por la escalera

Que el país esta lleno de pobres es simplemente sensación. No hay pobres en Argentina, solo gente que no les alcanza el dinero.

Que muere gente de hambre en nuestro país no es creíble. Sólo a mentes perversas se les puede ocurrir un desatino de esa índole. Simplemente tenían la sensación de hambre y no tenían dinero para comprar alimentos.

Que el adelantamiento de las elecciones se hizo por motivos diferentes a lo explicado también es sensación. Fué para beneficiarnos a todos y que no jodamos con las campañas estériles.

Que la guita de Antonini Wilson era para la campaña, es solo sensación.

La patota de Moreno . No se de donde sacaron eso.

D¨Élía. es una mala sensación pero solo virtual.

La mejora institucional prometida, la eliminación de listas sábanas y todas esas boludeces son simplemente sensaciones.

Que Cristina está en el gobierno y Néstor en el poder, solo lo puede decir un desquiciado que solo percibe sensaciones.

Que el matrimonio presidencial se ha enriquecido junto a todos sus empresarios amigos es una sensación que tenemos, pero porque somos mal pensados y malos administradores con nuestro dinero y ellos no.

Que los legisladores son solo levantamanos es una sensación de la oposición

Que el veto de la ley de los glaciares tiene fines espúreos es solo sensación

Que tenemos las pelotas por el piso es una estúpida sensación, utilizada solamente con fines políticos y opositores, de personajes siniestros que solo quieren poner palos en la rueda a este gobierno prograsista que sólo trabaja honestamente para lograr la equidad y la igualdad de oportunidades….

El martes 24 de marzo, el presidente de la república del Perú se reunio con los CEOs de los bancos latinoamericanos con la intención de convencerlos para invertir en la economía peruana. Con la finalidad de darles tranquilidad con respecto a la estabilidad política del país dijo:

Tú NO serás presidente (Ollanta Humala!) !!

En Perú el presidente tiene un poder, no puede hacer presidente al que él quisiera, pero sí puede evitar que sea presidente quien él no quiere. Yo lo he demostrado.

Durante mi vida he escuchado muchas veces como Alan García era muy versado y tenía gran dominación sobre las palabras.. ¿y esto es lo mejor que puede decir?

Para comenzar, ¿qué tipo de tranquilidad puede darle a los banqueros y financieros este comentario? Todos sabemos que Alan García no es Ollanta Humala (felizmente), pero la insinuación que cualquier persona en poder decida quien sera su sucesor no es algo que tranquiliza, por el contrario un comentario así es el primer paso hacia la dictadura.

Lo que mas sorprende es la torpeza de un hombre que tiene fama de ser un maestro con las palabras. ¿Eso es lo mejor que puede hacer para tranquilizar a inversionistas?

Por último, mas disgusto me da la gente que está intentando defenderlo que Alan García mismo. Si Ollanta Humala, Evo Morales o Hugo Chávez hubiese dicho semejante barrabazada las mismas personas que estan intentando justificar al presidente estarían crucificando a los otros. La hipocresía es lo que harta. Nunca vamos a salir adelante si seguimos excusando a nuestros políticos. Tienen que ser responsables de cada palabra que dicen.

Eu sou uma pessoa de cabeça fraca e sem força de vontade, admito. Não resisti à sessão dupla dos 50 filmes no TCM e continuei a assistir depois que o primeiro acabou, todo dia [exceto ontem, mas apenas mudei de canal pra acompanhar o futebol americano, então ficou do mesmo tamanho]. Agora güenta esse sono que não passa.

Ah, atualizo o post dos filmes todo dia, depois de assistir.

Em compensação, ontem entreguei o que provavelmente foram as duas últimas análises críticas do ano. Liberdade!

Por coincidência, a última foi a que mais gostei de fazer – não só porque era a última, mas pelo tema: fisiologismo político. O livro é uma reunião de artigos publicados entre 1982 e 1987 pelo Professor José Arapiraca, abordando os efeitos desta prática na educação.

O legal é que dá pra extrapolar tudo pra nossa realidade regional contemporânea quase como se fosse um gabarito e perceber que são as mesmas coisas com nomes diferentes. Digo, não legal no sentido de que usar a res publica em proveito próprio seja bom, ou de saber que isso ainda acontece e em qualquer lugar seja bom, mas no sentido de interessante – palavra que perdeu sua força e passou a significar “não dou a mínima” depois de House.

Me ajudou a entender, por exemplo, por que me incomodou a última ação do prefeito de uma pequena cidade do interior de SP, próxima a Marília, antes de deixar o cargo [dar o nome do pai a uma obra pública] ou o fato de que dois antigos diretores de escola envolvidos na perseguição cultural contra as crianças japonesas no pós-Guerra [citados até no Corações Sujos, do Fernando Morais] batizam duas ruas em Pedra Lascada – e, pior, duas ruas perto de onde eu moro, humpf.

Ímpios.

Aliás, agora bateu curiosidade de saber que apito tocava a pessoa que batiza a rua nonde moro. Provavelmente era alguém de “família tradicional” da cidade, já que o Google não retornou nada.

[O povo gosta muito de "família tradicional da cidade" por aqui. Pode-se dizer que Pedra Lascada tem um fumo oligarquista no sangue.]

Na Inglaterra do início dos anos 90, o IRA – Exército Republicano Irlandês – não dava muita trégua. Todo dia a gente saía de casa e acabava plantada durante horas numa plataforma de metrô porque o serviço tinha sido interrompido por uma ameaça de bomba. Ou então mal entrava na loja de departamentos e já tinha que fazer meia volta porque alguém tinha dito que tinha uma bomba em algum lugar. Nenhuma mala, sacola ou bolsa podia ficar dando mole por um minutinho que fosse, porque o esquadrão anti-bombas aparecia do nada, isolava a área e - bum! – bye bye mala, sacola ou bolsa.

Aparentemente, o objetivo do grupo não era fazer vítimas, mas sim causar o máximo de confusão possível na rotina dos súditos de Sua Majestade. Os terroristas chegavam a ligar para a Scotland Yard avisando que tinha uma bomba em tal lugar, e que eles fossem lá desarmar. Uma vez, em um shopping center no norte do país, a polícia não chegou a tempo, a bomba explodiu e várias pessoas se feriram. A Scotland Yard reclamou com o IRA, pôxa, vocês avisaram em cima da hora, não deu tempo de fazer nada. O porta-voz do grupo pediu desculpas pelos jornais, eles tinham mesmo feito um cálculo errado, foi mal aê. Dias depois foi colocada uma outra bomba, desta vez nos trilhos de um trem, novamente a polícia chegou tarde, outra explosão. E outra reclamação. Só que aí os terroristas ficaram ofendidos, ora essa, eles avisaram com antecedência sim, a Scotland Yard que ficasse esperta e tratasse de se mexer.

Eu nunca tinha visto nada tão esquisito na vida, terroristas com código de conduta? Brincando de esconde-esconde com a polícia? Era quase engraçado, embora os ingleses, no melhor estilo Rainha Vitória, afirmassem categoricamente que ‘they were not amused’. Não estavam achando a menor graça.

Mas vendo os atentados de agora, fico pensando que aquilo tudo estava longe de ser o pior. Hoje os terroristas chegam, atiram, explodem, incendeiam, executam, sem a menor cerimônia. Nada de avisos com antecedência, nada de desculpas por um erro de cálculo. Realmente já não se fazem mais grupos terroristas como antigamente…

Una espècie de letargia anul·ladora dels somnis i aspiracions que el futur ens deparava.

Ja fa uns anys que tot això va quedar enrere sota la primera onada de canvi d’aquelles eleccions fallides (de forma totalment injusta) de l’any 99.
Han passat moltes coses, del presidencialisme inmovil hem tingut ja ara, dos nous presidents, un d’ells nascut fora i senyal d’identitat de que Catalunya, ha sabut i sap integrar a tothom en forma d’acollida.

Varem pregonar que arribava la Catalunya del canvi, l’alternativa àgil i alegre que somrient remouria les seves bases adormides per viure desperts la Catalunya somiada. Era l’època del “treballem, treballem” (emulant la cançó “de la sibada”), dels ciutadans del (i pel) canvi, de la il·lusió col·lectiva que va creure que ara després de tants anys, podia posar de nou, en marxa el país.

El temps de pensar que d’una vegada per totes, anàvem a posar solució a tants problemes callats durant tant de temps, la Catalunya dels pobles i les ciutats (de la tant desitjada Àrea Metropolitana), del desplegament dels mossos, de l’habitatge públic, el medi ambient, l’educació, la sanitat, l’estatut, la cultura, la Catalunya que pensava en els ciutadans, les dones, els pagesos, els nou vinguts i la gent gran, la d’un nou model territorial més proper, les vegueries; la d’una nova llei electoral. en definitiva una Catalunya que encarnava les idees de progrés i que estava disposada a tirar endavant per viure el futur en el present.

Van ser, apart de la il·lusió col·lectiva, els anhels dipositats en el “canviar d’aires”, en la justa mesura entre el famós seny i la necessitada rauxa, les ganes de sota una nova paraula, “el canvi” gestionar el futur d’una Catalunya que estava decidida a no dormir-se com abans havia fet.

Érem l’alternativa somrient a 23 anys de son que ens havien fet arribar tard a masses coses.

Ara, quan tot just fa 6 anys, fem una mirada enrere i ens preguntem: què n’és de tot això?

La inicial “M” no ha canviat, però sembla ser que un cert clima d’aixafament ha envaït a moltes d’aquestes veus. Fem un repàs, i veiem que algunes d’aquestes coses que junts varem demanar fa uns quants anys, s’han anat quedant pel camí, i que lluny ens queda la immediata reposició de la Corporació Metropolitana que en Pujol havia fet anular per por a perdre el poder. En breu, la reforma educativa continuarà subvencionant les escoles que separen nens i nenes, i sovint grans obres de govern queden aparcades en un debat interminable.

És cert que en aquests darrers anys, hem posat Catalunya a to, que hem fet coses –Oi tant!-
I que les hem fetes bé. Però també és cert que aquest mantell que ho cobreix tot de gris pessimista rau en alguna part.

No se si és com molts afirmen, culpa dels mitjans, la oposició (que es situa en uns nivells de baixesa política preocupant) o de que “no sabem comunicar-nos”, en tot cas, i si és així solucionem-ho!

Per altra banda si el problema no és aquest, parem uns minuts, pensem i refem l’alternativa.

Parem, per tornar a aixecar-nos. Per retrobar els punts d’unió que ens varen dur a gestionar temporalment, les ganes i les voluntats d’aixecar de nou un país que volia créixer, i tornem a donar motius per comprendre que això pot tornar a passar.

No son , aquestes, ganes de autoflagelar-nos, però un no és molt propens a l’auto convenciment, i pensa que hem d’escoltar allò que els ciutadans ens diuen i els resultats confirmen: volen que governem, però que governem diferent.

(I és motiu d’orgull, tot sigui dit, continuar guanyant eleccions)

Cal refer, modernitzar, recuperar velles i belles idees i incorporar-ne de noves, per tornar ha estar de nou en l’avantguarda política d’aquest país.

Tot el que varem dir ara fa deu anys, tenia sentit i encara en té, i cal avaluar fins a quin punt hem dut a terme aquell somni

Tot és possible, i sabem que podem fer-ho, recuperar l’anhel d’un canvi (entès com quelcom que va molt més enllà dels gira i tombes de color polític), recuperar l’anhel de canviar aquest país és possible, i el millor de tot és, que és factible i que hem demostrat ser els millors per gestionar la Catalunya somrient que va dipositar la seva confiança en nosaltres.

Fem-ho, fem-ho plegats, però tornem a posar fil a l’agulla per teixir de bell nou el somni col·lectiu del canvi.

Ara sabem quina és la nostra base, però ens toca reexplorar el nostre sostre.