El dèficit (o espoli) fiscal d’alguns territoris –especialment els dels Països Catalans-, i la manca d’autonomia financera de les comunitats autònomes (tret de les basques) són dos elements estructurals de l’arquitectura política de l’estat de les autonomies. Una arquitectura que en els seus elements bàsics no ha quedat alterada per la darrera onada de reformes estatutàries.

Sense tenir en compte això, no pot fer-se una avaluació raonable del darrer acord de finançament.

Jordi Muñoz. Publicat a Tribuna.

Tan bon punt es va comprovar que alguns incendis al Pla de Lleida s’havien originat en les màquines de segar o empaquetar dels pagesos, el Saura ho va tenir claríssim: que no surtin a treballar a les hores de sol. Quina mania, aquesta dels pagesos, de posar-se a segar precisament a l’estiu i a les hores que fa més sol! Que ho facin a la primavera o passat Tot Sants, o si no que ho facin a primeres hores del matí, o a les darreres de la tarda!

Però el que no es pot negar al Saura és el seu sentit de l’equanimitat. Ell mai hauria pres una mesura com aquesta contra els pagesos, per aprofitar-se de la seva feblesa com a sector; per enganyar-los com a pagesos, vaja. Mai. Ell, objectivament, si hi ha una causa que provoca incendis, ordena atacar la causa.

Ara resulta que, com en anys anteriors, les torres elèctriques també són causa i origen de molts incendis. Doncs, claríssim: es clausuren les torres. Que l’electricitat hi circuli a la nit i a les hores de la fresca, però no a ple dia.

I és que tenim un Conseller que no ens el mereixem!

Per Antonio Galeote

http://3.bp.blogspot.com/_COVsuw_ks-M/RuTfbgkKA7I/AAAAAAAAABM/lFvqUBMulBU/s320/mentir.jpg

Bé, ja ha acabat aquesta interminable comèdia del finançament. Com és habitual en aquests casos, tothom ha guanyat: el Govern central, el Govern de Catalunya, el PSOE, el PSC, Esquerra …

El problema, considerant les coses en els seus justos termes, és que en aquest assumpte una meitat dels que parlen no saben el que estan dient, i l’altra meitat està enganyant als ciutadans.

Una dada. El Govern central diu que ha posat una quantitat addicional de 11.000 milions d’euros, cosa que ningú ha desmentit. Tanmateix, si se sumen les cantiidades que cada autonomia diu que rebrà, surten uns 19.000 milions, més o menys.

Sembla que va ser un torero el que va dir allò de que “el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible”. Doncs això, estem davant d’això, estem davant la quadratura del cercle, o alguna cosa semblant.

En aquest assumpte del finançament es pot establir un marc general, un esquema, un sistema. El que és impossible és parlar de xifres concretes, perquè tot depèn de l’evolució de l’economia, que marca les recaptacions tributàries en què es fonamenta aquest sistema.

Malgrat tot, tothom dóna les seves xifres, en una divertida comèdia que, de fet, està cansant bastant als qui -per obligació, en la majoria dels casos -estan seguint amb una mica d’atenció aquest procés.

La comèdia, en qualsevol cas, és divertida. Especialment destacable és la interpretació dels dirigents d’Esquerra, un model de l’art dramàtic en la seva versió de la comèdia bufa. La Generalitat hauria de concedir a aquests dirigents el premi nacional de teatre, o alguna cosa així.

Fins i tot algú tan aparentment sensat com el conseller d’Economia de la Generalitat, Antoni Castells, al final s’ha animat i s’ha convertit també en actor. La veritat és que no ha quedat molt convicente, però voluntat no li ha faltat.

El dolent de la pel lícula ha estat Artur Mas. Encara no està clar si li han assignat aquest paper o si ho ha agafat ell per voluntat pròpia. En qualsevol cas, ha quedat fatal. Molt lluny de la professionalitat interpretativa dels dirigents d’Esquerra.

Hi ha hagut més. Més intèrprets. Sindicats, patronals, cambres de comerç… En fi, una llarga llista de figurants que s’han apuntat a darrera hora a veure què treuen, a veure què cau. Però en aquesta comèdia són actors secundaris, sense paper important.

Però, després de tot, aquí la gran protagonista ha estat Catalunya. Una Catalunya que, com no és capaç de trencar amb l’Estat, interpreta aquestes comèdies de baixa calitat. Després, a fer de ploramiques, com sempre. Si no li agrada, que es vafi. Hi ha un concepte que es diu independència. Però això és massa, no?

Els republicans estan molt satisfets del nou acord de finançament perquè realment és un acord de país, molt més transversal que no sembla. D’una banda, és un acord basat en el sistema i l’estil convergent de peix al cove, i aquesta vegada sembla un peixet considerable; i de l’altra, tal com afirmen els socialistes catalans companys de signatura, de govern i de satisfacció pel pacte, l’acord cohesiona l’Estat espanyol.

Però ERC va més enllà en aquest objectiu de posar peixets al cove i de cohesionar l’Estat espanyol. Aquesta setmana ha fet aprovar al Parlament de Catalunya una moció per a consolidar i enfortir el centre de producció a Catalunya de la Televisió Espanyola.

Sincerament no sé de què es queixen els senyors del Mundo i companyia. Amb un enemic com aquest, on trobaran un aliat millor?

Millor un no acord que un mal acord. Aquesta frase va ser pronunciada per primera vegada per Joan Puigcercós ara fa un any i després fou repetida pel govern de la Generalitat, com a eslògan de quina era la posició davant la negociació del finançament del Principat. L’Estatut del 2006 establia un model ple d’ambigüitats, principis genèrics i equívocs significatius que distava molt del què s’havia aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005. Per aquesta raó i algunes altres, Esquerra vam decidir rebutjar l’Estatut en el referèndum del 18 de juny de 2006.

Amb aquest Estatut insuficient i retallat , Esquerra no va renunciar a deixar en solitari els partidaris de la retallada (CiU, PSC, ICV) per negociar l’aplicació del finançament. Al contrari, vam decidir jugar perquè crèiem –i creiem- que el nostre escepticisme amb l’Estatut era la millor garantia per obtenir un finançament adequat al què marca aquesta llei.

I hem jugat i hem guanyat, amb unes regles del joc fetes en contra nostra.  Tenint en compte els límits del text estatutari, hem guanyat: un mínim de 3.855 milions d’euros al 2012 i arribar al 105 en relació a la mitjana espanyola en distribució de recursos. El què demanava la Cambra de Comerç, el que es situava com a impossibe el gener d’aquest any. Evidentment que això no és el concert econòmic (prohibit per l’Estatut), però sí que és un pas endavant: recuperem 1/3 del dèficit fiscal. Com deia un destacat membre del govern a proposta d’Esquerra: Cada any ens roben tres camions. La guerrilla catalana ha aconseguit recuperant-ne un, i amb hostatges. Els hostatges –en termes no militars, la garantia- és el paper determinat dels tres diputats d’Esquerra al Congrés, que ja han tingut un mèrit important provocant derrotes del PSOE i el govern espanyol a la cambra baixa, mostrant la debilitat parlamentària d’aquest i empenyent-lo perquè veiés el precipici.

Evidentment no és tot el que voldríem, ni de bon tros. Serà sempre un finançament d’una comunitat autònoma espanyola, i nosaltres volem ser un estat d’Europa. Però això és el que van decidir els catalans en referèndum el juny de 2006. Hem jugat per tancar la carpeta estatutària. Podem estar satisfets però sense triomfalismes, amb humilitat. Un pas endavant necessari per continuar fent un llarg camí. I un cop tancada la carpeta sense una nova frustració que hagués accentuat el pessimisme que plana en la nostra societat, ara és l’hora d’obrir un nou cicle, basat en el dret a decidir.

L’ha sort s’ha llençat. S’ha tirat el dau . El finançament català ha estat aprovat. Ara cal vehicular simbòlicament els resultats de l’acord. Resta un any per les properes eleccions autonòmiques. La campanya permanent dóna el seu tret de sortida. L’estabilitat del tripartit cohesiona el relat intern de cadascun dels membres , i si bé , aquesta darrera etapa negociadora deixarà cicatrius internes en alguns partits , crec sincerament que la no aprovació d’un bon finançament hauria resultat encara pitjor.

Domènec Pérez. Publicat a La Tancada.

El catedràtic de la Universitat de Princeton analitza a El Singular Digital el nou model de finançament.

Publicat a El Singular

Això de la política no hi ha qui ho entengui. Tenim un Govern tripartit, anant cap al final de la seva segona legislatura, que ha tingut sempre en el seu programa l’elaboració de la nova Llei elctoral de Catalunya.

Quan el Conseller Ausàs, d’ERC, va anunciar que es proposava crear la ponència parlamentària, els socialistes, amb el President al capdavant, se li van tirar al damunt dient que ara no era el moment adequat: una llei d’aquestes característiques s’ha d’aprovar al principi d’una legislatura, i no al final.

Però resulta que els mateixos socialistes, a través del seu satèl·lit Ciutadans pel Canvi, han presentat una Iniciativa Legislativa Popular que proposa precisament la creació de la comissió parlamentària que ha d’elaborar la Llei, amb les propostes dels socialistes incloses, naturalment.

Aleshores, els mateixos que volem impulsar la Llei aquesta mateixa legislatura s’oposen a tramitar la ILP, adduint que la intenció dels socialistes ja es veurà satisfeta amb la proposta del Govern. I els mateixos que s’oposen a què el Govern tramiti la Llei aquesta legislatura són els qui presenten la ILP per a fer-ho…

Qui els entengui que els compri!

(I si algú els compra, que se’ls endugui ben lluny!)

comunicat de premsa que ahir dilluns Reagrupament va trametre a tots els mitjans de comunicació amb la nostra posició i valoració en relació a l’acord de finançament.

http://www.directe.cat/imatges/reagrupament-logo.jpg

Davant el nou sistema de finançament pactat entre el govern espanyol i les comunitats autònomes, Reagrupament vol denunciar l’entusiasme frívol amb que des de Catalunya s’ha rebut aquest acord. El nou model, lluny de la propaganda triomfalista que alguns venen, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política de l’Estat i incompleix de manera flagrant alguns dels preceptes de l’Estatut. Reagrupament també lamenta que el debat sobre el sistema es faci des del reconeixement de l’autoritat de l’Estat a cobrar els impostos dels catalans i les catalanes i a decidir unilateralment quina part retorna.

És per tot això que Reagrupament denuncia que l’acord de finançament:

· No suposa un canvi de model. La ministra Salgado ha reconegut que les bases del sistema són les mateixes que va presentar el ministre Solbes el passat mes de desembre i que van ser rebutjades pels mateixos partits que ara, en un sorprenent canvi de criteri, donen suport.

· Segons aquest model, els diners que hauria de rebre la Generalitat depenen únicament i exclusiva de la quantitat total que el govern espanyol vulgui destinar al conjunt de les comunitats. Fins i tot els 11.000 milions d’euros addicionals al sistema anunciats pel 2012 queden relativitzats quan la mateixa ministra assegura que ‘només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris‘.

· Per tant, les xifres que frívolament alguns avancen des de Catalunya només són una suposició sense garanties que en cap cas han estat confirmades per la ministra d’Economia.

· El nou sistema també està dissenyat perquè res no canviï. És injust i insolidari amb Catalunya. Els diners que rebrà cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos que s’ajustarà amb tres fons diferents. L’esperit d’aquests fons permetrà retallar per una banda el que la Generalitat obtingui per una altra.

· No garanteix el principi d’ordinalitat. Cap territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del nou model. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya perdrà posicions després de l’aplicació dels diferents fons del model.

· El sistema no és transparent. Les condicions que ha de complir un territori per ser beneficiari del sistema han de ser conegudes i quantificables.

Amb el nou model, en canvi, comunitats com l’Aragó o la Rioja -amb un PIB per habitant superior a la mitjana estatal-, rebran més diners del que paguen d’impostos. El finançament acordat, per tant, només servirà perquè tothom es mantinguin com estava i evitar un conflicte polític territorial perpetuant l’espoli fiscal de Catalunya.

·  No hi ha cap limitació quantitativa. La contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per evitar que es perjudiqui el seu desenvolupament. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia de que es redueixi. La Generalitat, doncs, accepta perpeturar l’espoli fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que després d’aquest acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.

13 de juliol de 2009

REAGRUPAMENT
http://www.reagrupament.cat

Ho va dir Miquel Iceta: l’acord de finançament, fantàstic, honora l’Estatut. I compareix tan panxo al costat de l’Huguet que qualifica de traïdors els qui van pactar aquell Estatut. És clar que, per ell, dels qui van pactar l’Estatut només són traïdors els convergents.

Aquest finançament és un pas més en l’autogovern de Catalunya, diuen els republicans, i ho diuen tan panxos al costat dels socialistes que afirmen que aquest acord de finançament cohesiona Espanya.

Aquest acord no servirà per als interessos de Catalunya, afirmen els Populars catalans. I ho diuen tan panxos al costat dels seus companys de partit que diuen que els catalans rebrem massa diners.

La pila de coses que podrem fer ara amb aquests 3.800 milions, diu en Castells. Està clar que no els rebrem fins al 2012, si li sembla bé al Zapatero o a qui governi aleshores. Però en tot cas ho diu tan panxo després de reconèixer que el dèficit de l’any passat va ser de més de 4.000 milions. El 2012 no eixugarem ni el dèficit del 2008.

El del 2009, el 2010 i el 2011,… Déu dirà. I tan panxos, nosaltres.

No hi veig solució. Com sempre, el resultat és un pas endavant, un pas petit, però pas al final, que desactiva les possible critiques viscerals. Però ens trobem més o menys com ahir. Acords a llarg termini amb lletra menuda. Sempre el mateix.

Al final, ni Pujol, Margall o Montilla… Hi han masses interessos econòmics que obstaculitzen que aquest país es situï al nivell que li pertocaria per geografia, historia i situació.

Ens trobem un PP que troba l’anticatalanisme un pou de vots al estat espanyol i també li assegura uns fidels seguidors a Catalunya. A diferencia d’altres comunitats, aquí el partit no defensa més diners sinó el contrari del contrari… vaja, que el punt principal i únic es un rotund no al nacionalisme català.

Desprès hi ha ICV i EUiA que en aquest punt només es situen, com sigui, al costat del PSC. No tenen sentit crític per que creuen que aquesta no és la seva batalla i tant els hi fa un resultat que un altre. Ells son els ‘pepito grillo’ per situar el PSC a la banda més de l’esquerra. Quan hi ha una llei d’educació que va en contra l’escola pública si es posen forts, però en el tema del finançament no els hi toca.

ERC segueix ‘pujolitzant-se’, concretant la reivindicació independentista en un projecte a llarg termini i recorregut a futur, i situant-se còmodament en el govern com a ‘pepito grillo’ catalanista. Han de fer notar que sense ells, el govern socialista acabaria amb la Catalunya catalana.

CiU segueix amb el cinisme clàssic de les dretes: ells pacten un acord amb el PP dolent i era el màxim que podíem aconseguir com a poble. Altres aconsegueixen més i ho consideren traïció. Ells pacten amb ZP un estatut retallat i devaluat i ara es mostren trasbalsats per un acord retallat i devaluat. No es treuen UDC de sobre (son els que tenen els cales) i continuen assegurant que son com un moviment nacional: des de independentistes fins a regionalistes, de socialdemòcrates a neoconservadors.

I finalment, un PSC que te una líder al congres madrileny, la Carme, que ni obre la boca pel finançament. Que afirmen sense posar-se nerviosos que ells no son el PSOE, tot i que mai han votat en contra d’una proposta important del PSOE. Son el garant del ordre i del manteniment del sistema. Sempre queden com el policia bo per que altres sempre fan de policies dolents.

Frustració i Resignació. Mai havia pensat en la opció de l’abstenció, de no-anar a votar. Però ara mateix, no veig una opció més sensata i ètica. Es fan lleis orgàniques com l’Estatut que desprès es desquartitzen, desmunten i s’incompleixen sense cap problema. S’entren en subhastes de xifres que son fàcilment manipulables marejant l’opinió pública intentant fer passar blanc per negre. Si critiques el finançament, ets de CiU o el PP. Si hi estàs a favor, es una baixada de pantalons en tota regla. I els politics segueixen en el seu món paral•lel al món real dels ciutadans/es.

El PSC sortirà al carrer a celebrar-ho

3.000 persones repartiran informació arreu de Catalunya sobre l’acord al que s’ha arribat

Comentari

Nom

E-mail

Ciutat

Comentari

caràcters.

Introdueix el texte de la imatge * És un codi per evitar enviaments automàtics

Enviar

Avís

Aquests comentaris són opinió exclusivament dels usuaris. No s’admeten comentaris insultants, racistes, ni contraris a la llei. No s’admeten comentaris que no estiguin relacionats amb la notícia.

No hi ha imatges per aquesta noticia.

Votar

Enviar a un amic

El teu nom

El teu e-mail

Nom del teu amic

E-mail del teu amic

Missatge

Enviar

El portaveu del PSC, Miquel Iceta, ha explicat que dissabte que ve el PSC protagonitzarà una jornada d’acció al carrer per traslladar a la ciutadania les principals actuacions del Govern de Catalunya i el profund canvi que suposa el nou model de finançament. Durant la compareixença informativa posterior a la reunió de la Comissió Executiva, el dirigent del PSC ha explicat que hi participaran 222 agrupacions amb més de 300 taules a tot el territori, una acció que mobilitzarà més de 3.000 persones que repartiran informació arreu de Catalunya.

PER E.NOTICIES

http://cronicaoscura.files.wordpress.com/2009/03/ladron.jpg

El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: “Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde”.

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris.

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model  de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple,  l’Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l’Estat del que paguen d’impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d’evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L’actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.

Reagrupament

Aquest dissabte el Consell d’Inciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) de les Comarques Gironines va presentar un informe en el qual proposa de soterrar la línia de molt alta tensió (MAT) entre Bescanó (Gironès) i Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà) atès que consideren que és la millor solució tant des del punt de vista econòmic com tècnic.

Publicat a El Pati Descobert i Crònica.

La complexa situació política generada arran del principi d’acord sobre el finançament mereix tres reflexions. En primer lloc, algú va equivocar-se -i molt- en inflar de manera exagerada les expectatives associades a aquest nou sistema de finançament. Des del moment en què es va pactar l’Estatut a la Moncloa, el marc i els marges de la negociació van quedar fixats. Haver suggerit que aquest nou model podria solucionar el dèficit fiscal català o que ens podria acostar en resultats al model del concert era crear un miratge que contribueix poc a la credibilitat dels qui l’han alimentat. Quan es va acceptar seguir dins del règim comú, les cartes estaven ja marcades.

Jordi Muñoz. Publicat a l’Avui.

Per fi, fumata blanca! Ja tenim un acord per al nou finançament. Ara les feines seran per explicar-lo; o millor dit, perquè les explicacions no siguin contradictòries i puguin ser mínimament creïbles.

Un acord magnífic, diuen els socialistes catalans. Oi tant que ho deu ser, perquè ells el desembre passat ja donaven per bona una proposta que es quedava a la meitat.

Per al PP s’ha anat massa enllà; com en l’Estatut, és clar. Massa diners per a Catalunya, que no els necessita ni per a millorar el sistema sanitari ni l’educació ni per a noves infrastructures. Encara confien que si ells guanyen les eleccions generals podran fer el mateix que sol fer el Zapatero: passar-se pel forro la llei i el que s’hagi pactat.

L’Estatut diu que, com a màxim el nou sistema s’ha d’aplicar en tres anys, i l’acord a què s’ha arribat preveu fer-ho en quatre. Però Montilla afirma amb tota la rotunditat de la seva saviesa que l’acord compleix plenament amb l’Estatut, i Esquerra diu que si l’incompleix és perquè el text estava pla de paranys. De tres a quatre, n’hi va un: són matemàtiques de parvulari.

Aquest finançament és magnífic, diuen els socialistes i els republicans. Pels socialistes, a més, aquest acord “Honora l’Estatut”, en canvi pels republicans l’Estatut continua essent una merda per més que permeti acords “magnífics i històrics”.

CiU afirma que no s’ha complert amb el seu Estatut, que aquell sí que era històric. I que quan torni al Govern obrirà de nou la caixa dels trons. Seran trons petits, però: petits serrells, peixets per al cove (allò que ara els republicans han batejat com a pluja fina).

I Iniciativa? Ells estan de festa, molt guais, ells. Han signat aquest com haurien signat qualsevol altre acord. Doncs, que continuï la festa!

http://2.bp.blogspot.com/_2IF7dfWET9g/SgAWFUU6AoI/AAAAAAAAAjc/_XDJkZhvCC4/s400/Humillaci%C3%B3n.+Dibujo+de+Carlos+Rodr%C3%ADguez+Brea+(Rivirichu).jpg

“No veig cap altra opció que la independència per no haver d’anar a pactar les escorrialles cada dos per tres i aguantar que ens insultin quan anem a demanar el que és de Catalunya”. Ho ha dit Joan Carretero, el dissident d’ERC que va crear el grup Reagrupament, que també ha parlat de “demanar caritat”.

De fet, és irrellevant qui digi això. La realitat és que, el digui qui el digui, té raó, que aquestes paraules reflecteixen perfectament l’episodi que, cada cert temps, protagonitzen els representants de la Generalitat de Catalunya per negociar la renovació de les quantitats econòmiques que rep de l’administració central.

Aquesta vegada, la negociació ha durat més del previst. Portem ja un any amb aquest lamentable espectacle que consisteix en que els representants de Catalunya reclamin constantment ajuda als catalans per demanar almoina al Govern central, al Govern espanyol.

És necessària aquesta humiliació pública d’uns representants repetidament menyspreats pel poder central, que es nega a donar-los una almoina fins que accedeixin a ser uns bons nois? És realment necessari aquest degradant espectacle?

Potser, sí. Potser, cal aconseguir de qualsevol manera els recursos per que l’administració de Catalunya i els serveis públics catalans puguin seguir funcionant adequadament. Potser calgui agrair a aquests representants de Catalunya i dels catalans que, cada cert temps -aquesta vegada portem un any-, acceptin de forma estoica aquesta humiliació.

Potser, en nom del pragmatisme hagi d’acceptar aquesta vergonyant situació. Però, potser, cal fer d’altres consideracions, d’altres valoracions. Potser, cal tenir en compte d’altres qüestions. Potser, de vegades el pragmatisme hagi de ser rebutjat.

Perquè, ¿on queda la dignitat? Cal tirar la dignitat per la finestra del pragmatisme perquè el poder concedeixi les seves almoines? ¿Cal suportar tota aquesta humiliació i rebre impassibles tot aquest menyspreu en nom del pragmatisme?

Probablement, ha arribat el moment de dir que no. Probablement, ha arribat el moment de retirar-se, per mantenir la dignitat, i que facin el que vulguin. És cert que la dignitat no es menja, però, val la pena poder menjar pagant el preu de la humiliació?

S’ha arribat a un moment en què, en aquest assumpte, el problema ja no és de nacionalisme, ni d’independència, ni de banderes, ni d’himnes. S’ha arribat a un moment en que el problema és només de lucidesa i de dignitat. Ni més ni menys.

Per Antonio Galeote

No es pot negar que els polítics tenen unes qualitats gaire bé sobrenaturals. Són uns mags de la paraula i de la persuasió, uns veritables artistes.

Ja tenim nou finançament. El mateix que fa uns mesos era inaccptable ara és fantàstic. Els mateixos números serveixen per a demostrar que compleixen escrupolosament amb la lletra i l’esperit de l’Estatut, i a l’hora per a demostrar amb el mateix rigor que el vulneren absolutament. Els diners de més que es treuen d’un lloc no van endetriment de res ni de ningú, ningú els ha de trobar a faltar. Tots els qui subscriuen l’acord hi han sortit guanyant, com si fos una nit electoral. I els qui hi estan en contra, hi haurien estat amb aquests o amb uns altres números.

Però, les qualitat sobrenaturals dels polítics, la seva màgia, el seu talent d’artista no està en tot el que són capaços de fer i de dir per arribar a un acord o desacord com aquest, sinó en què cadascú és capaç de convèncer els seus de la genialitat de la seva acció.

Són uns artistes consumats.

Com cada any, sorgeixen veus criticant la programació del Festival GREC de Barcelona, perquè margina i menystè la cultura catalana. Unes crítiques que no afecten en absolut el Govern de la Ciutat, perquè això ja forma part del programa.

Si es va anar a buscar l’argentí Ricardo Szwarcer per a dirigi el Festival Grec no era pas per les seves qualitats excepcionals, perquè a casa nostra trobaríem molts altres bons gestors i directors culturals que haurien fet millor la seva feina; sinó perquè posar-hi un personatge com aquest dóna la coartada perfecta per no haver d’atendre les demandes d’un GREC més català, i dóna un toc cosmopolita d’allò més “xic”.

Que les poques produccions catalanes que s’exhibeixen al festival acabin sent les que tenen més èxit de públic, això no vol dir res. El Festival no es fa pas perquè tingui èxit de públic, sinó perquè tingui èxit (èxit cosmopolita, s’entén) per als seus organitzadors. Si fos al revés, aleshores sí que es faria valdre l’argument de l’escàs interès del públic per les produccions catalanes; però, en aquest cas s’argumenta que si hi ha menys públic és precisament perquè el gran director del Festival ha programat uns espectacles d’allò més cosmopolites i d’avantguarda (és a dir que no són catalans).

Hi ha gent que entén els cosmopolitisme com una forma d’estar obert al món: per normalitat, la de casa; però anar a buscar les genialitats de fora. L’Ajuntament de Barcelona, en canvi, ho entén al revés: per normalitat, i en aquest cas mediocritat, les de fora, tant si són les produccions com el Director del Festival; i només alguna genialitat es reserva per als de casa.

Cosmopolitisme en estat pur.

A vegades, des de sectors nacionalistes, sentim veus poc informades que es queixen de la manca d’entesa entre CiU i ERC, quan és evident que s’entenen a la perfecció. Ho hem vist ara amb el tema de l’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Els convergents, un xic desmemoriats ells, retreuen a ERC que formant part del tripartit hagi pactat amb el PP per concedir-los una plaça més al Consell de Garanties Estatutàries, facilitant així que, igual que al País Basc, entre socialistes i populars hi tinguin la majoria.

La resposta d’ERC a través de la seva portaveu no s’ha fet esperar: que no recorden què van fer els convergents amb el Consell Consultiu, que també van beneficiar el PP en detriment d’ERC?

Uns i altres tenen raó. CiU i ERC coincideixen com a mínim en què abans de possibilitar cap majoria nacionalista sempre és millor afavorir el PP. Són més iguals del que sembla, no?

Per bé que sovint la lectura de Hamlet va associada a la bogeria , el propi cos dramàtic de l’obra de Shakespeare arrela els seus fonaments en el conflicte polític del príncep renaixentista de Maquiavel.

Publicat a La Tancada.

Aquests d’Esquerra sempre busquen tres peus al gat (de fet, si n’hi busquen tres, encara els en sobrarà un). Ara mateix la Pilar Albiol, Secretària d’Administració i Finances del partit, s’ha queixat pel tractament donat per un diari tan seriós com la Vanguardia a les finances d’ERC.

Resulta que el periodista que va cobrir la informació devia tenir altres maldecaps que entretenir-se a contrastar les dades. I, com que va sentir que es parlava d’un dèficit de 280.000 euros, les hi va engaltar sense més ni més, tot procurant que una xifra tan irrellevant comparada les que es remenen en altres partits, semblés apocalíptica. La veritat és que la xifra publicada per La Vanguàrdia no es corresponia al dèficit financer del partit, que enguant fins i tot ha tingut superàvit, sinó a la diferència entre el cost de la campanya electoral europea i els retorns pels resultats obtinguts.

Però bé, això són subtileses periodístiques que no tenen massa importància. Ja se sap que hi ha una màxima periodística que diu: “no contrastis mai una notícia, que podries perdre un titular”. I la gent d’Esquerra ho hauria de saber. No té sentit que ara es queixin del tractament que els ha dispensat la Vanguardia, que al capdavall encara els ha fet un favor, perquè sempre val més que se’n parli, encara que sigui malament.