Una de les coses que més em toca la moral és la gent curta de mires, si avui començo aquest post “a lo duro”!!. Ús explico una mica de que va el tema i segur que ús podreu sentir identificats en alguns casos de la vostra vida.

Moltes vegades ens trobem amb situacions a la vida on volem viure, o actuar d’una certa manera, volem aconseguir uns objectius que per a molts dels nostres amics o familiars són simplement inabastables. Per molts motius sempre m’ha fet il·lusió viure fora d’aquest país que em va veure néixer, rondar per Europa, veure altres cultures i sobretot conèixer gent d’altres parts d’aquest món, però ja em topat amb els amants de les quatre parets.

Persona que viu entre quatre parets: Sigui aquella persona la vida de la qual roman sempre entre els mateixos carrers, la mateixa gent i de la mateixa manera des de que neix fins que mor.

No és que trobi malament que hi hagi gent d’aquesta manera, però no tots podem ser iguals si no quina porqueria de mon. Hi ha d’haver gent per a tot i de totes les maneres, i a mi em van ensenyar a que si vols aconseguir una cosa que nassos aconsegueix-la!!.

Un cop ja ens em posat en solfa m’agradaria deixar anar una pregunta als bits, per que ens costa tant posar-nos a la pells dels altres? encoratjar-los? veure el que els convé?. M’agradaria poder comentar amb la gent del meu voltant el que penso, el que m’agrada i el que no m’agrada, el que m’agradaria fer, etc i sobretot sense que m’hagin de titllar de boig!!.

No m’agrada haver de posar-me un xip en funció dels amics, o familiars, amb els que estigui, m’agradaria poder ser jo mateix. M’agradaria que la gent pogués veure que som diferents, si diferents, no podem ser tots iguals, principalment per que si no el mon seria força avorrit!!.

Espero que en un futur ens puguem tornar tots menys eufemístics, menys falsos i puguem ser una mica més lliures els uns amb els altres.

En ocasions anteriors ja he comentat les nàusees que em produeix l’ús generalitzat i indiscriminat dels termes políticament correctes…! N’estic més que tip! I crec que tots hauríem de començar a estar-ne…!

Potser és arribada l’hora de deixar d’agafar el rave per les fulles i tornar a anomenar les coses pel seu nom… I deixar-nos, d’una vegada per totes, de virtuosismes terminològics…

Existeixen, les guerres santes? I les preventives? I el foc amic? I els partits no-nacionalistes, constitucionalistes o d’unitat? I el Ministerio de Defensa? I els països en vies de desenvolupament? La democràcia participativa? L’administració competent? L’autoritat materna o paterna? El periodisme independent? La imparcialitat judicial? Els intel·lectuals crítics o compromesos? El teixit cultural del país? Les llengües universals…?

Avui ha esdevingut omnipresent una expressió prou curiosa, si ens aturem a pensar-hi un xic: els piquets informatius? Ens els darrers temps se n’ha fet un ús tan intensiu que quasi han acabat convencent-nos que no n’hi pot haver cap altre de més escaient, per a definir aquest tips d’actuacions dels sindicalistes en vaga…

Potser faríem bé de demanar-nos – o, millor encara, de traslladar-los la pregunta – de què pretenen informar, aquests piquets? Del motiu pel que fan la vaga? Del que demanen? O potser, senzillament, informen de que, si algun teòric company seu no accepta, voluntàriament, de secundar-la, potser els seus camions poden patir, eventualment, un accident seriós?

Als informatius de TV3 hem sentit com els informadors televisius ens informaven de com els piquets informatius informaven als desinformats transportistes que havien comés l’errada d’exercir el seu dret de no afegir-se a la vaga!

El periodista corresponent ha comentat la notícia amb una objectivitat impecable, sense deixar-se dur per cap mena de prejudici: <<Tots els transportistes que tractaven de passar s’han afegit a la vaga, una vegada informats pels piquets…!>>.

Com deia en Carod, futur ex-vice-president del govern: <<Parlant la gent s’entén…!>>. Tots – remarquem-ho, tots, tots… – han decidit secundar la vaga, un cop informats! Sense que la seva lliure decisió s’hagi vist, en cap cas, condicionada pel fet que els camions dels piquets haguessin tallat, casualment, la carretera…!

Que content, que n’estaria, Marx, si pogués aixecar-se de la seva tomba – malgrat la inscripció de la seva làpida: <<Perdoneu-me si no m’alço…! – i pogués veure com germina la solidaritat obrera…! Que content n’estaria de que <<la primera part de la primera part contractant>> s’entengués tan de pressa amb <<la segona part de la part contractant>>!

Hem estat testimonis amb alleujament, doncs, de com els piquets no han cregut necessari informar gaire…, encara!

Això sí, en cas de no haver assolit tan de pressa una entesa, qui sap si no s’haurien plantejat d’informar als seus teòrics companys amb major intensitat…

Com ho van fer, per exemple, els amabilíssims piquets dels sindicats de TMB, que informaven als conductors que creien que tenien dret a circular… N’informaven amb tant de convenciment, amb tanta força –i, sobretot, brandant i esgrimint uns arguments tan sòlids – que, tot solidaritzant-s’hi, fins i tot els vidres, pneumàtics i les portes d’algun dels autobusos rebels es trencaven com per art de màgia…!

dilluns, 9 de juny del 2008

PS. Podem, doncs, vanagloriar-nos de poder viure en la fantàstica societat de la informació…!

http://www.racodelaparaula.com/