Queda clar que tota oportunitat és poca per fer públiques les pròpies idees. La tradicional cercavila de la Festa Major de Sant Andreu del Palomar ha servit, avui, per fer exhibició de voluntats sobiranistes. Un dels gegants de Porrera exhibia una magnífica estelada, com si fos una capa, amb tota naturalitat. I els gegants del Masnou han tingut clar que la concorreguda trobada gegantera era una magnífica ocasió per fer publicitat del primer dia de campanya de la consulta sobre la independència que es celebrarà a nombrosos municipis catalans el proper 13 de desembre. En les imatges hi teniu les proves. Màrqueting del bo.

Dans mon livre à moi, 5 h 30 le samedi matin était encore considéré comme le vendredi soir… J’imagine que les choses changent en vieillissant. Faut dire que mon réveil a commencé à sonner à 5 h 30 parce que j’étais inquiet de pas être debout à l’heure, mais tout de même, je devais être debout tôt.

Vers 7 h 30, j’étais à la porte chez ma directrice générale, et peu après on était en route pour le Brunch des élu(e)s de l’ACFO d’Ottawa. Pour la 10e édition, le Brunch invite les gens d’Ottawa à rencontrer ses élu(e)s pour discuter, pour échanger et pour partager en déjeunant. Pour moi, c’était ma première édition. Une belle façon de débuter la journée que de déjeuner en compagnie des Madeleine Meilleur, Royal Galipeau, Phil McNeely et Benoit Pelletier de ce monde. Des politiciens de tous les niveaux (fédéral, provincial, municipal et scolaire) étaient rassemblés à la chapelle du pavillon Tabaret de l’Université d’Ottawa pour rencontrer la communauté francophone. Une belle opportunité de renforcer nos liens!

À l’année prochaine j’espère — il y aura surement une élection par ce moment là. Ça aussi ça sera intéressant…

No és qualsevol cosa el que ha passat avui. Dotze diaris han publicat i firmat una editorial comuna per defensar La dignitat de Catalunya. Un fet tan excepcional només s’entén si hi ha al darrera una realitat que l’explica i que el justifica. I aquesta realitat és Catalunya. Les polítiques comercials, les tendències ideològiques, les tàctiques a curt termini i les rivalitats periodístiques avui han quedat aparcades per defensar una causa major, compartida malgrat les diferències habituals entre aquests rotatius.

Sempre m’ha semblat que sentir-se orgullós de ser d’un lloc o altre és una banalitat i un excés de sentimentalisme, una idea expressada sense deixar marge a la racionalitat. Però els arguments quotidians perden avui valor davant de l’aposta valenta de la professió periodística catalana. Avui, malgrat els dicteris de la raó, em sento content de ser català i també de ser periodista (en la mesura que encara me’n pugui considerar) perquè els meus col·legues han apostat pel compromís, han fet una passa endavant i s’han pronunciat unitàriament, han assumit amb plena consciència la responsabilitat que té tot mitjà de comunicació i han fet créixer en maduresa i professionalitat l’espai comunicacional de Catalunya. Demà es posaran de relleu novament les diferències entre tots ells, cadascú reprendrà les seves posicions en múltiples temes, optarà per solucions diferents per explicar el món i rivalitzarà per informar més i millor que la resta. Però avui han optat per dir en veu alta unes quantes coses de gran transcendència i relleu, i tanta importància han donat a la seva decisió que l’han compartit amb els seus competidors. Cal felicitar-los i cal que ens en felicitem tots plegats. Aquest sí és el periodisme que mereixem.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

(Editorial publicada per El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, diari de Sabadell i Diari de Terrassa, el 26/11/2009)

“S’ha volgut construir sobre mi la imatge de persona que no estima, que no valora, Barcelona. És més que una mentida. És un insult a la meva intel·ligència, i m’ofèn. Sé molt bé que, sense Barcelona, Catalunya no podria tenir ni la meitat de les aspiracions que té. (…) Sempre hi ha hagut una certa dualitat entre Barcelona i la resta del país. Per no anar gaire lluny en el temps: la tensió es va fer evident durant la República, amb en Francesc Macià a la presidència de la Generalitat i en Lluís Companys a l’alcaldia de Barcelona.

Les circumstàncies polítiques, demogràfiques i els resultats electorals van fer que als anys vuitanta els partits d’esquerra volguessin construir un contrapoder a la Generalitat que tingués com a centre la ciutat de Barcelona i tota la seva àrea d’influència. Per aconseguir-ho van revitalitzar la Corporació Metropolitana de Barcelona, un organisme supramunicipal creat per l’alcalde Porcioles el 1972. (…) La Generalitat no havia de pesar igual que l’Ajuntament de la capital i les ciutats del seu entorn, com pretenia l’alcalde Pasqual Maragall. La Generalitat pesava  més. A Catalunya, la bicefàlia, la diarquia, eren contraindicades. Va arribar un moment que la Corporació Metropolitana es va dotar de simbologia, amb una bandera i un himne propis. Tot plegat una orientació política i un projecte d’estructuració del poder institucional de Catalunya que calia frenar perquè comportava el rebaixament i la marginació de la Generalitat com a màxima institució. La Corporació va ser suprimida pel meu govern l’abril del 1987.”

Pujol, Jordi. Memòries. Temps de construir (1980-1993). Proa, 2009.

Estic enfilat en un tren Alaris que va de València a Barcelona, meravellat del fet que la connexxió internet del meu ordinador portàtil funcioni correctament, després de participar a les jornades joves 3·D, organitzades per la xarxa joves.net a Sagunt. Estic content per moltes raons, però la fonamental és que m’hagin convidat a aquesta trobada i m’hagin rebut i tractat de la manera excel·lent com ho han fet. M’han portat entre cotons i he rebut manta elogis, que no sé si mereixo.

La xarxa joves.net agrupa 22 municipis del País Valencià (Comunitat Valenciana, si ho hem de dir a dreta llei) que treballen plegats per coordinar les seves polítiques d’informació i participació juvenil. Es tracta d’una experiència gairebé única a l’Estat espanyol, exemplar en el seu plantejament i excel·lent en la seva execució. Podria (de fet, hauria) de ser un exemple a seguir per moltes realitats geogràfiques que cerquen un model d’intervenció en joventut que lluiti contra les dificultats territorials o geogràfiques i, perquè no dir-ho, contra l’escassedat de recursos. I podria (hauria) de ser imitat també en alguna zona o territori concret de Catalunya, òbviament, amb totes les adaptacions que fossin necessàries.

La feina de la xarxa és molt bona des del punt de vista tècnic, però ara que els he visitat he de dir que aquesta qualitat innegable queda superada de llarg per la seva cordialitat. No podia haver rebut més atencions ni més bon rotllo. El tècnic de gestió de la xarxa, Jaume Cortina, el president de la xarxa, Juan Medina (de Quart de Poblet), la vicepresidenta, Mariajo Cortés (de Burjassot), i el Jesus, tècnic de Quart de Poblet, han estat encantadors i amabilíssims. I em deixo la llarga llista de tècnics i regidors que durant aquestes escasses 24 hores que he estat amb ells he conegut i saludat.

Joves 3·D (Diversitat, Diàleg, Democràcia) ha estat una completa experiència en la que els amics valencians han parlat de polítiques de prevenció, han organitzat una trobada de joves, tècnics i polítics europeus en el marc del programa europeu Joventut en Acció (amb delegacions de Megara, Grecia, d’Arenzano, Itàlia, de Bij Brest, França, i d’una organització de la República Txeca), i han compartit amb tots ells les respectives experiències de gestió de polítiques de joventut.

Jo he pronunciat la ponència central d’avui mateix, per enmarcar la posterior exposició d’experiències. El contingut de les jornades el podeu conèixer clicant aquí, amb imatges, videos i documents diversos.

Totes les administracions viuen immerses aquests dies en la tasca cabdal d’elaborar els seus pressupostos per al proper exercici econòmic. Si bé és cert que aquesta no és mai  la feina més agraïda dels qui tenen responsabilitats públiques, s’ha de reconèixer que en els temps que corren el mal necessari es converteix en pura tragèdia. La durada de la crisi, i segurament la fragilitat del sistema econòmic en què se sustentava la bonança dels darrers anys, fan que la seguretat en què vivíem instal·lats comenci a fer figa. I un dels efectes més visibles ja el tenim aquí: els pressupostos de les administracions, especialment els dels municipis, són ja un espai d’equiliri impossible. El deute s’acumula fins a percentatges alarmants i la capacitat de maniobra es limita dràsticament, amb consistoris que tenen autèntics problemes per gestionar la seva liquiditat.

Tothom que té a les seves mans la responabilitat de gestionar un departament, una àrea o algun servei públic espera amb neguit les notícies dels caps de les finances per saber, no ja si hi haurà o no retallada, sinó de quina quantitat o percentatge serà l’escapçada pressupostària. Els informes interns i els argumentaris per defensar l’absoluta prioritat de mantenir nivells dignes de finançament per al negociat de cadascú són a l’ordre del dia, i els gestors del diner públic graten els racons més insondables del seu intel·lecte per trobar la raó última que ha de convèncer els amos del pressupost de mantenir quieta i aturada (perquè si es mou serà cap avall) la seva parcel·la.

La retallada es perfila habitualment amb un percentatge de reducció del pressupost de despesa que s’aplica arreu. De forma extraordinària, alguns departaments o partides s’escapen de la disminució perquè els dirigents de la cosa pública els consideren prioritaris, i les bufetades (vull creure que metafòriques) per formar part d’aquest paquet de privilegiats són antològiques. Determinades inversions i els serveis de primera necessitat són els pressupostos més respectats; en canvi, sempre hi surten perdent els que habitualment ja conviuen amb la migradesa i la precarietat. Si a un pressupost baix i esquifit se li aplica una reducció percentual igual que a la resta de departaments, els efectes són molt pitjors i no hi guarden proporció. És com si aquestes àrees patissin un doble càstig, perquè quan és època de vaques grasses no reben gaires beneficis de la bonança i no creixen mai en la mateixa proporció que la resta, però quan arriben les vaques flaques els efectes negatius es reparteixen amb inusitada equitat. És el cas de les politiques culturals i les de joventut, habitualment dotades amb escassa generositat i per a les quals les retallades pressupostàries tenen uns efectes devastadors.

Encara no hi ha pressupostos municipals aprovats, però ja sovintegen les notícies sobre companyies artístiques, creadors i managements d’espectacles que pateixen anul·lacions de compromisos per a 2010. En molts casos fins i tot hi ha contractes ja firmats que es desfan davant de les males previsions. En el calendari d’aquestes companyies van apareixent buits que cada cop serà més difícil d’ompir perquè els programadors municipals  veuen reduïts els seus recursos de manera dràstica. D’altra banda, comencen a còrrer missatges alarmants de tècnics de jovetut que contemplen astorats previsions pressupostàries amb una reducció per als seus projectes de fins al 50 per cent. En algun ajuntament petit fins i tot es parla, purament i simplement, de la desaparició de la partida de joventut.

Per a les polítiques que treballen en relació directa amb les persones, en camps de promooció d’hàbits, de contingut educatiu, d’acompanyament estable de projectes d’origen cívic i cultural, els resultats són sempre la conseqüència de molts mesos i anys de treball, i una aturada de l’activitat i del servei, per curta que sigui, pot arribar a ser devastadora, irrecuperable. Vull dir amb això que les tisorades al pressupost han de ser ponderades i ajustades a la capacitat i dimensió de cada àrea, i haurien de tendir a respectar fins allí on fos possible els espais menys dotats econòmicament perquè són, habitualment, els més fràgils.

Els efectes econòmics de la crisi els anem veient i els combatem amb major o menor fortuna. Però hauríem de fer el possible per evitar els efectes socials, culturals, educatius i cívics, perquè la recuperació (quan arribi) en aquests camps serà, amb tota seguretat, molt més lenta que en l’economia estricta.

(Publicat a El Punt el 10/11/09)

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.

Jamais aura-t-on parlé autant de l’Islam depuis l’époque médiévale pour ainsi dire. L’Islam, en tant que civilisation, ou l’islam en tant que culte,religion, ont été à toutes les sauces pour reprendre une expression assez familière. De l’avènement de la Seconde Intifada palestienienne, en passant par les terrorismes islamistes,la problématique de la Burqa et du voile dans l’espace public, sans oublier l’emergence croissante des nouveaux penseurs de l’islam et la croissance exponentielle que cette religion connait depuis une vingtaine d’années environ dans les pays developpés.De la crispation des esprits en passant par la cristallisation des sentiments, le monde musulman a semble-t-il depuis son “Age d’Or ” connu une espèce de sclérose notamment intellectuelle face aux réalités mondaines. Les thématiques contemporaines abondent pour nous donner une idée des débats houleux sur le sort reservé à cet islam suspendu entre deux mondes : Un Islam de progrès ouvertement parlant et Un Islam nostalgique d’un passé combien glorieux à bien des égards. Des thématiques allant de la place de l’Islam au 21ème siècle,du role qu’il a à jouer en ce siècle de globalisation et de mondialisation, au clash des civilisations,en passant par la résurgence des « talibalismes » contemporains aux idéologies suicidaires, l’injustice et la ghettoisation croissantes des faubourgs des grandes villes musulmanes, le recul des valeurs laiques et democratiques,sans oublier l’apre lutte entre les partisans d’un islam orthodoxe attaché à ses dogmes et traditions et instrumentalisé par les adhérents farouches aux écoles de jurisprudence islamiques et les libertains et autres penseurs intellectuels qui en appelent à un reformisme necessaire et progressiste des bases de la religion musulmane en partant d’un revisionnisme des textes sacrés, leur relecture, leur contextualisation, le rapport du coran à la réalité et à la chose humaine. On se pose la question alors de savoir quel sort sera reservé à l’islam dans les années à venir. Ira-t-on vers une laicisation progressive de la foi islamique et de ses principes ou ira-t-on vers une cristallisation des positions ? Si l’incertitude en la matière demeure, il n’est point sujet au doute qu’il faille decider pour ou contre d’une seule voix de ce que le monde musulman d’aujourd’hui entend faire de l’islam de demain :Un islam pur et saint ou un islam syncretiste ou enfin un islam de convergence et en phase avec l’idéologie du progrès et des sciences. Les avis en la matière divergent selon qu’on est théologien et partisan d’une des quatres écoles de jurisprudence islamiques ou selon qu’on est issu de l’école de la Republique ou l’école laique en occident notamment pour ne pas dire selon qu’on est philosophe musulman. A notre humble avis, ni l’un ni l’autre fut-il théologien ou philosophe ne gagnera la voix de la Oummah islamique :Les théologiens assez méfiants à l’égard des philosophes  avec leurs arguments scholastiques,hermeutiques ou hermeneutiques,et l’appui des hadith ,des traditions prophétiques, les philosophes avec leur pretention idéologique, leur esprit trop critique, leur prise de position souvent tranchée et leur incohérence ou mésentente quasi-perpetuelle en faveur d’une position unique,claire et definie font plutot pencher la balance en faveur des docteurs de la loi qui sont le plus souvent au service d’une théocratie qui ne dit pas son nom et proche aussi des pouvoirs politiques. Une chose parait certaine en l’état actuel des choses, seule l’idéologie capitaliste,mercantiliste, néolibérale au service des politiques, des puissances dites occidentales fait son petit bonhomme de chemin. Et il n’y a pas à attendre longtemps pour qu’elle s’infiltre petit à petit dans les sphères du religieux et du dogmatique au nom d’une valeur universelle qu’elle entend definir pretendument et sur laquelle elle entend reunir les dissendents autour d’une meme table à la cérémonie d’un banquet durant lequel mufti,pape,pretre,rabbin et autres chefs spirituels trinqueront à satiété.

Les murs ont des oreilles, pourtant personne ne leur parle.

Avec ma collection de cicatrices, je crois plus au pragmatisme qu’à la rédemption.

Je pourrais attendre patiemment la réinsertion ou le jugement dernier, mais je n’ai jamais eu de penchant pour la science fiction.

Je voudrais passer à table, mais la faim me tiraille, car je sais que j’ai plus de chance d’avoir une épitaphe qu’une autobiographie.

J’ai besoin qu’il y ait plus de crimes que de coupables, pour que l’ordre ait un sens, pour mordre et que l’on me l’ordonne.

Les désirs de futurs en commun font les promesses de réussites individuelles.

La vie rêvée se venge de tout ce qu’elle n’a pas pu, de tout ce qu’elle n’a pas voulu quand la misère a frappé à sa porte.

Qui a dit que les mauvais cauchemars passaient et que les monstres n’existaient pas ? Sûrement ceux qui les fabriquent, puis les entretiennent pour mieux les combattre un soir de sondage.

Je préfère avoir le moral que la morale.

Le code pénal n’est pas un guide de survie en société, alors la rue trouve une forme de justice sociale dans l’argent sale.

Gardez bien à l’esprit que la loi du plus fort n’est rien face à celle du plus résistant.

Les gyrophares rythment tout, mes insomnies sans chagrin raisonnable, les jours de minimas sociaux, mes gueules de bois pour une mise en abîme, les nuits où l’on fait semblant d’aimer à deux, la messe pour acheter un peu de foi, les récréations où les enfants n’en sont déjà plus.

L’école a la mémoire trop usée pour se remémorer à quoi pouvait bien lui servir ses mains.

Pour former les nouveaux citoyens, on envoie ceux qui ne croient plus en être, ou pire, ceux qui pensent que le mensonge est acceptable au regard de leurs échecs.

Je vote plus par habitude que par conviction.

J’aimerais que l’on organise un suffrage universel pour désigner Dieu, une fois pour toute. Je me lasse d’être tenu en laisse par ses subalternes car ils meurent plus vite qu’ils ne mentent.

Laissez-moi parler au proxénète, m’entendez-vous ?

J’ai vu l’information passer du devoir au pouvoir sans que nul ne se plaigne du voyage, enfin, jusqu’à l’arrivée.

En avoir plein les yeux, c’est sûrement plus important qu’en avoir dans la tête ou même dans le pantalon, du moment que la simulation est parfaite.

Ce qui différencie un fait probant d’une vérité vague ? Le nombre de personne qui y croit !

Demain tu pourras voir l’ennemi public numéro 1 se confondre avec ton concitoyen célèbre préféré et secrètement, tu aimeras les deux.

Apparemment j’ai le choix entre être une victime et un criminel, dans le deux cas le public scandera mon nom.

Quand la journée s’écrase en catastrophe sur ce goût d’inachevé logé dans ma gorge, je me pince pour être sûr que tout ça est bien vrai, afin de me rassurer.

Mais en fait, j’ai besoin d’un verre de plus pour tenir le coup au cas où demain viendrait à voir le jour.

Entre mes besoins et mes envies, mon cul bascule.

Finalement, comme souvent, je me retrouve avec une inconnue, dans un lit qui n’est pas le mien non plus, c’est déjà mieux que la solitude, enfin c’est peut-être ça, la solitude.

Le bien et le mal, ce n’est qu’une histoire, une belle histoire si tu le veux, continue à dormir.

Personne ne t’attend et ne compte sur toi, remplis les cases, satisfais les quotas, deviens une statistique et tout ça pour quoi ?

Je me demande parfois, au crépuscule de nos actes manqués, comment fait-on pour continuer une guerre lorsqu’on sait qu’elle ne se terminera jamais ?

Sûrement parce que nous ne sommes pas plus cons qu’ils le pensent, mais moins que ce nous voudrions.

Alors j’ai choisi l’arme au lieu de l’âme parce que la première a un prix et la seconde n’en a pas. Je ne suis pas philanthrope.

J’ai dû me perdre entre la vitrine et l’arrière-boutique pour avoir autant chercher la sortie.

…

J’ai vu la ville s’éteindre de tout son peuple pour ne jamais se réveiller.

Une prison comme on les aime, ouverte 24h sur 24h, même le dimanche, avec plus de ciment que de sentiments, plus de morts que de vivants.

Et les hommes dans tout ça ! Je pense que personne ne leur a dit qu’ils faisaient juste partie du décor.

El diari El País publica avui una notícia sobre el projecte Escuela 2.0 del govern central. L’article es titula Los portátiles aún no llegan a ningún aula en ocho comunidades. I això que es tracta de la part, crec jo, més senzilla: comprar els ordinadors… Els problemes reals vindran quan arribin aquests ordinadors als centres: problemes de connexió, de qui és l’ordinador, va a casa o es queda a l’escola… I sobre tot, què faran els mestres i els nens amb ells…

Està clar que en el projecte hi ha un forat molt gran: la formació del mestre. Difícilment hi haurà innovació si no hi ha un canvi de metodologia.

A debate is waging between the deflationists and inflationists.  It will come as no surprise to those who’ve read my previous posts on the subject that I fall into the latter camp.  I have indicated numerous times that I’ve put my money where my mouth is.  In January, I was so convinced that there would be inflation, that I eventually decided to implement a strategy of holding little cash but rather oil and gas and gold mining stocks.  I’ve also shorted the US dollar.  This strategy is paying off handsomely so far.   Besides the inflationists have many decades of contemporary monetary history to back their point of view, and the knowledge that government deficits generally feed inflation.  The current Obama deficit is profligate and never seen in the US before Obama. In Bloomberg, David Reilly asks whose face should go on the $1,000,000 bill, but never suggests Obama, apparently because he is afraid to be put on the President’s enemy list.

It is true that the credit bubble was popped last Autumn, and this caused deflation.  But this has been reversed.  Consumers don’t see it yet because consumer goods haven’t increased in price yet.  But rising prices is not the definition of inflation.  One mustn’t confuse the symptom with the cause.  Inflation is caused by an expansion of the money supply without a corresponding growth in real wealth (i.e., goods and services).  When the supply of money is inflated, prices will rise to accommodate it.  This is what is already happening to gold, oil, and the stock market.  In Canada, there is an increase in real estate prices.  Next, consumer prices will catch up and everyone will feel the pain when their pay cheque won’t go as far.  Witness that oil is already back above $80 per barrel, gold is above 1050, and the Canadian dollar is almost en par with the dollar.  These are all symptomatic of the re-inflation of the US money supply.  Meanwhile, the Koreans are buying Harvest Energy Trust, a sign that the Asian, creditor nations are abandoning the dollar for hard assets in commodity interests around the world, including Africa.

Irwin Seltzer writes in a his column, “The Dethroning of King Dollar?“:

Which puts the ball right back in the Fed’s court. Unless Bernanke drains liquidity from the financial system, and shrinks the Fed’s balance sheet by winding down $2 trillion in support programs — and does so precisely when the recovery takes hold so as not to cause a relapse by moving too early — the dollar’s decline will accelerate, shattering confidence in its long-term value. One well-respected expert tells me that in two-to-five years the dollar will no longer be considered safe enough to be the currency in which the world does business. Its replacement: separate deals in local currencies — the Chinese paying for Brazil’s oil in renminbi, which the Brazilians use to purchase stuff made in China — and the International Monetary Fund’s drawing rights, bits of paper backed by a basket of currencies, including but not limited to the dollar. That would mark the end of an era that has seen world trade flourish and millions emerge from poverty. Sad.