Underwater World, de Commons

L’altre dia xerràvem a 2n d’ESO sobre les profunditats a les quals es poden submergir els rellotges. Algunes venien en metres i d’altres en atmosferes de pressió. Vàrem intentar saber quina relació hi havia entre una i altra i vàrem veure que la relació era la següent:

1 atm=10.33 m de profunditat (vegeu-ne la demostració)

O sigui, que si estam submergits a 10 m de profunditat, tendrem una pressió de 2 atmosferes (aproximadament): una de l’aire de l’atmosfera i una altra dels deu metres d’aigua que tenim damunt. El que passa és que nosaltres ja estam acostumats a una pressió de 1 atmosfera i a 10 m de profundidat només “notam” 1 atm addicional.

Nota: Com que 1 atm ≈ 1 bar, la relació també funciona amb bars.

Font: Todobuceo.com

Banda sonora: Weezer – Island in The Sun

De nou els treballadors de Renfe Operadora (RO) han utilitzat el dret a vaga com a eina de pressió per aconseguir certs objectius, no tant laborals, sinó polítics en aquest cas.

El Sindicat de Maquinistes SEMAF és especialista en desconvocar in extremis vagues després de maratonianes reunions amb el Ministeri de Foment. A més en aquesta ocasió la vaga també tenia el suport del Comitè de Empresa de Renfe Operadora, UGT, CCOO, CGT i SF.

Aquesta vaga del 9 i 10 de juny, que finalment ha quedat desconvocada a les 4 de la matinada, tenia com a objectiu reclamar a Foment que no deixi la potestat a la Generalitat de no renovar el contracte programa amb Renfe Operadora quan aquest finalitza el 2012. Així mateix també denuncien que la Generalitat pugui crear una empresa que absorbeixi els treballadors de Renfe Operadora a Catalunya.

Sincerament, no entenc cap de les dues reivindicacions.

La primera no té sentit en cap cas, i em deixa perplex, en un marc de mercat del sector ferroviari liberalitzat (Llei 39/2003 de 17 de novembre del sector ferroviari), impulsat per directives de la Unió Europea (En aquest sentit em pregunto que van votar els sindicats de Renfe Operadora diumenge… Abstenció contra Europa?). En un sector com el del ferrocarril liberalitzat l’administració ha de convocar en la fi del Contracte Programa amb Renfe Operadora un concurs públic obert a la competència per tal que hi hagi certa competitivitat en ofertes i s’adjudiqui a l’empresa amb millor puntuació.

CAPÍTOL 3 - Article 53.2 de la Llei 39/2003

Entenc que Renfe Operadora hauria de participar en el concurs públic el 2012 amb igualtat respecte a les altres empreses del sector, i el material mòbil i els recursos humans, si Renfe Operadora perd el concurs, haurien de ser cedits fins a fi del Contracte Programa a la nova empresa adjudicatària dels serveis, en tant ha estat finançat amb fons públics.

5a Disposició transitòria de la Llei 39/2003

També s’haurien de preveure mesures pel que fa al traspàs de personal de Renfe Operadora a l’empresa adjudicatària dels servicis, entenent que cal que tinguin una habilitació específica amb una formació llarga que avui només disposen els treballadors de Renfe Operadora (especialment pel que fa a personal de conducció).

Pel que fa a la segregació de Renfe Catalunya, tal i com demana el Conseller de PTOP crec que els treballadors no han de sortir ni entrar tenint en compte que ni els llocs de treball ni les condicions labroals perillen.

Amb una cosa SÍ QUE ESTIC D’ACORD amb el Comitè d’Empresa de Renfe Operadora: el traspàs del servei NO SOLUCIONARÀ cap dels problemes que la xarxa ferroviària de proximitat de la RMB té actualment. Tal i com diuen cal preveure inversions que ara no hi són (desdoblaments, nous túnels per Barcelona, quatriplicacions i millora en la senyalització i gestió del trànsit -ERTMS-…).

Aquestes vagues deixen en evidència la força que tenen els representants dels treballadors en marcar l’agenda en una empresa de les dimensions de Renfe Operadora. Ara bé, les seves reivindicacions no van més enllà de la por de perdre l’hegemonia i el temor a l’entrada d’una competència (regulada per directius de la UE).

Caldrà veure quan es triga a convocar una nova vaga. En aquesta amenaça de vaga el Comitè d’Empresa ha aconseguit una seient en les negociacions bilaterals Estat-Generalitat del traspàs.

L’ebullició és un fenòmen que no pel fet d’haver-lo vist mil vegades és menys interessant, tot el contrari! Ara bé, per entendre’l cal saber una sèrie de coses abans, així que comencem pel començament.

Tots sabem que l’aigua s’evapora, si deixem un plat amb aigua al sol durant el temps suficient aquesta aigua “desapareixerà”, o molt millor dit, aquesta aigua s’evaporarà passant de líquid a vapor.

Però, per què s’ha evaporat aquesta aigua?

Imagineu-vos l’aigua com a una gran quantitat de mol·lècules que es mouen aleatòriament. Un got d’aigua sembla que no es mogui, però si el poguéssim mirar amb un microscopi molt potent veuríem que les mol·lècules del líquid no paren de córrer amunt i avall, sense ordre ni concert i canviant de direcció només quan col·lisionen entre elles o amb les parets.

No és res estrany que una mol·lècula corri ràpidament cap a la superfície i hi impacti amb suficient energia com per escapar del líquid i esdevenir vapor: aquesta mol·lècula s’haurà evaporat.

Imagineu-vos ara aigua en un recipient tancat on n’hem fet el buit (és a dir, pressió 0) i on hi hem col·locat un manòmetre per medir la pressió. El què passarà és sorprenent però si heu entès el què acabo d’explicar és força obvi.

A mesura que passi el temps la pressió que ens mostra el manòmetre anirà pujant, el motiu és simple: el líquid està evaporant-se i cada cop hi ha més vapor fent pressió (xocant) amb les parets del recipient.

Però arribarà un punt on la pressió s’estabilitzarà i deixarà de pujar, per què? El protagonista d’aquest segon fenòmen és la condensació: el fenòmen contrari a l’evaporació, imagineu-vos el recipient, a sobre de l’aigua hi ha tot el vapor d’aigua que s’ha evaporat, format per moltes mol·lècules d’aigua que es mouen aleatòriament. No sembla descabellat pensar que alguna d’aquestes mol·lècules pot impactar amb l’aigua i quedar-hi atrapada: aquesta mol·lècula haurà condensat, o el que és el mateix, haurà passat de vapor a líquid.

I el cert és que això passa, quan la pressió deixa de pujar no significa que no s’evaporin més mol·lècules: significa que s’evaporen tantes mol·lècules com en condensen, de manera que als nostres ulls no passa res però a dins del recipient s’hi està produint evaporació i condensació.

Doncs bé, aquesta pressió “màxima” s’anomena pressió de vapor i és característica de cada substància a cada temperatura. En les substàncies més volàtils (com ara l’alcohol) la pressió de vapor és superior perquè les mol·lècules estan menys aferrades entre elles. D’altra banda, aquesta pressió augmenta amb la temperatura, el motiu és simple, quan escalfem un líquid li donem energia, és a dir, fem que les mol·lècules del líquid corrin més, i el fet de fer que corrin més fa que més mol·lècules arribin a la superfície del líquid amb suficient energia (velocitat) com per escapar-ne i evaporar-se.

Doncs bé, entesos aquests conceptes ja podeu entendre què és l’ebullició.

Torneu-vos a imaginar un líquid, aquest cop en una olla. Com ja sabeu, les mol·lècules del líquid es mouen aleatòriament, amunt i avall, amunt i avall… però de cop i volta, per capritxos de l’atzar, tot de mol·lècules col·lisionen en un sol punt i se n’allunyen ràpidament: durant uns breus instants de temps en aquest punt del líquid s’hi farà un petitíssim forat on no hi haurà aigua!

I ara ve l’interessant: aquest forat buit a dins del líquid és el mateix que el nostre recipient tancat amb aigua de dins: les mol·lècules d’aigua líquida del voltant d’aquest forat poden evaporar-se a dins d’aquest forat i omplir-lo de vapor d’aigua.

A temperatures baixes les pressions de vapor de l’aigua són molt baixes, de manera que la pressió atmosfèrica explota aquests forats. Però si escalfem la nostra aigua la pressió de vapor d’aquesta augmenta, de manera que cada cop hi ha més vapor a dins d’aquests forats de buit.

Si escalfem suficientment el nostre líquid arribarà un moment on aquests forats buits que s’hi fan tinguin suficient pressió com per aguantar la pressió atmosfèrica. Quan la temperatura del líquid arribi a aquesta pressió el líquid començarà a bullir!

En el cas de l’aigua, la temperatura que fa que la pressió a dins d’aquestes bombolles sigui d’una atmosfera és… sí! 100°C! És per això que l’aigua bull a 100°C, a menors temperatures els forats de buit no arriben a una pressió suficient per sobreviure a la pressió atmosfèrica.

Espero que tot plegat us hagi sorprès tant com quan m’ho van explicar a classe fa un parell de setmanes

A l’actualitat, els països occidentals vivim en una cultura on l’ideal de bellesa és tenir un cos prim. Com exponent d’aquesta pressió per aprimar-se, tenim les models de passarel·la, que estan adquirint una popularitat i importància social molt gran. També trobem la publicitat, estem continuament rodejats d’imatges de dones altes, elegants, sense un gram de greix, seductores, que gràcies a la bellesa i el seu cos prim donen a entendre que tenen éxit a la seva vida, al seu treball, que tenen el noi perfecte, etc. Aquest bombardeig continu de missatges d’aquesta mena fa que moltes noies es plantegin l’acceptació del seu cos. I les estadístiques indiquen que 3 de cada 4 dones estan insatisfetes.

Aquesta conducta d’insatisfacció té diversos factors involucrats.

Entre els factors personals que poden influir les conductes alimentàries, estan:

- L’edat, normalment es desenvolupa a la pubertat en el cas de les dones i a l’adolescència en el cas dels homes.

- Haver patit obesitat infantil.

- No acceptar-se com a persona.

- Tenir tendències depressives o patir trastorns d’ansietat o de personalitat.

- Haver escollit alguna afició o carrera que li donin més importància al pes.

- Ser perfeccionista i exageradament autocrític.

- Tenir una baixa autoestima, personalitat depressiva, sensibilitat extrema i temor als enfrontaments i conflictes.

Entre els factors familiar i ambiental que afavoreixen l’aparició d’una psicopatologia alimentària són:

- Tenir familiars obesos.

- Tenir antecedents familiars de trastorns depressius, obsessius o d’alcoholisme.

- Tenir antecedents d’abús sexual.

- Conviure amb persones que donen molta importància al pes i a l’aparença física.

- Tenir prejudicis i mala interpretació de valors.

Entre els factors socioculturals, trobem:

- La pressió social i mediàtica que existeix, ja que la moda i la publicitat inciten més a aprimar-se que a una bona salut.

- La discriminació cap als obesos en tots els àmbits de vida social, escola, treball, amics, i fins i tot aquells llocs que no estan adaptats a la gent amb sobrepes.

- La difusió a través de revistes i pàgines de Internet pro-anorexia.

- L’inadequat funcionament de campanyes contra la obesitat estipulades per les secretaries de salut a favor de tenir una millor qualitat de vida.

Poden existir detonants diversos, com pot ser l’abús sexual, un avort, els comentaris d’una amiga o fins i tot una festa on s’ha de lluir vestit, les constants pressions familiars, etc.

El què fem quan bevem amb una canya és molt simple però poca gent sap el motiu pel qual el líquid puja per la canya, i això és el què us intentaré explicar tot seguit.

El funcionament d’una canya és molt semblant al de les bombes d’hèlix per extreure aigua d’un pou. Per si no teniu el referent al cap, em refereixo a aquest tipus de bombes:

Per extreure l’aigua del pou, la bomba d’hèlix fa el buit a la canonada tot extraient-ne l’aire, i el fet de que a la canonada hi hagi pressió 0 i a nivell de l’aigua hi hagi pressió atmosfèrica és el què fa pujar l’aigua. Per entendre-ho qualitatiu i quantitativament és necessari recórrer a l’equació fonamental de la fluidoestàtica:

Aquesta fórmula ens indica que, en un punt 2 inferior al 1, la pressió és igual a la pressió del punt 1 més la densitat del líquid per la gravetat per l’altura que té.

En el nostre cas de la canonada, la pressió al punt 1 és 0 perquè la bomba ha extret tot l’aire, de manera que la fórmula queda així:

Ara ja només ens resta substituir rho per la densitat de l’aigua, g per l’acceleració de la gravetat i la pressió al punt 2 per l’atmosfèrica i  obtindrem l’altura que ascendeix l’aigua per la canonada: 10,3m.

Però aquests 10,3m que ascendeix l’aigua per la canonada no són una quantitat casual. És força conegut el baròmetre de Torricelli per a mesurar la pressió atmosfèrica amb un tub sellat al buit i mercuri a la base, doncs bé, a nivell de mar el mercuri ascendeix 760mm en el tub de l’experiment de Torricelli, usant l’equació que us he mostrat abans podeu veure molt fàcilment que els 760mm de mercuri indiquen la pressió atmosfèrica.

Però aquest experiment es pot reproduir exactament igual amb aigua enlloc de amb mercuri, de fet la bomba d’aigua que us he explicat abans no és res més que l’experiment de Torricelli amb aigua enlloc de mercuri, i el fet que l’aigua ascendeixi 10,3m i el mercuri 760mm no té cap més motiu que la densitat dels dos fluids. La densitat de l’aigua és de 1kg/m3 i la del mercuri és de 13579,04kg/m3, la densitat del mercuri és aproximadament 13,5 vegades la de l’aigua. Si multipliqueu les 13,5 vegades més dens que és el mercuri pels 760mm d’alçada que aconsegueix pujar  obtindreu… 10,3m! L’alçada que aconseguia la nostra canonada d’aigua d’abans!

És possible que tot això us hagi semblat força estrany, de fet l’ascensió dels líquids provocava força mals de cap a l’antiguitat. Al no conèixer la pressió atmosfèrica creien que els líquids ascendien perquè tenien fuga vacui , una por natural al buit que els feia pujar. A més a més, va ser a Florència quan es van adonar de com de forta era aquesta fuga vacui, quan van intentar elevar aigua amb una bomba d’hèlix van veure que l’aigua no podia ascendir més de 10,3m, van consultar-ho a Galileu i aquest va dir que el terror que té la naturalesa al buit té una força de 10,3m d’aigua, és a dir, una atmosfera de pressió.

Òbviament tots aquests valors estan mesurats a nivell de mar, si augmentem l’altitud la pressió disminueix perquè la gravetat no aconsegueix retenir les mol·lècules de gas.

Doncs bé, suposo que amb tot això he aconseguit que deduïssiu per vosaltres mateixos com funciona una canya de beure, per si encara no ho heu fet us donaré una pista, abans que pugi el líquid espirem aire, i al espirar aire no estem fent res més que el què fa una bomba d’hèlix: fer el buit a la canya.