Com a sistemes d’impermeabilització per projecció en fred de betum modificat amb elastòmers, in situ, un exemple del preu d’una partida d’obra  és Impermeabilització de parament amb polímer en dispersió aquosa ref. RAPIDFLEX de la sèrie Impermeabilitzacions de IMPER RAPIT amb una dotació de 3,5 kg/m2.

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

No Molestar / Endrecin l’habitació

Per a l’hotel La Sèquia Molinar ,de Campdevànol

Realitzat l’estiu del 2009 a l’empresa Quimera Solucions Visuals

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

Des que ma germana es va fer càrrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint més, totes amb bona acollidantre la clientela.

Aquesta manera de fer ha viscut una acceleració, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia faré un post de la seva mítica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebé esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cóc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cócs salats (de fet és una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellós de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallà, orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinó es crema i el conjunt amargueja. A més, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havíem equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar també de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

Heu de tenir present que aquest cóc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, ràpid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboració i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cóc) és deliciós i certament sorprenent: l’all no és habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no té res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cóc de tomata.

Els cócs són, sense cap mena de dubte, un dels productes més tradicionals de les fleques vinarossenques i també de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de Castelló. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallà, sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebé, de l’arqueologia gastronòmica. Si més no, de la recerca històrica (casolana) gastronómica…

Salut!

Massitet

Juanjo Roda és un bé de Déu. Els qui el coneixen de fa temps ja ho saben i nosaltres, que tot just fa un parell d’anys que gaudim de la seva amistat, ho anem descobrint cada cop que ens trobem. Per sort, darrerament, és molts cops. Entre altres coses, perquè és el responsable que servidors de vostès estigui entretingut escrivint un llibre sobre dolços i pastes tradicionals de Vinaròs. I aquest Tots Sants, la darrera castanyada, ens va fer uan demostració de carinyo que no te preu…

Entre altres coses, Juanjo dóna classes de cuina en un institut de Tortosa. I resulta que a l’octubre, com no podia ser d’altra manera, han estat fent panellets. I Juanjo, que és un cul de mal asiento que diem al meu poble i no fa gaire ha descobert el Facebook, la setmana passada es va dedicar a penjar fotos, comentaris i receptes (sí amiguetes, al Facebook!). Total, que se’m va ocórrer fer-li al típica broma que tots faríem davant tal festival d’imatges i receptes: “Ié, Juanjo, envia-me’n un quilet a Barcelona!!”. Collons, i el tio ho va fer!!!

Total, que aquesta castanyada hem tingut la gran sort de menjar panellets fets per alumnes de Juanjo, sota el seu mestratge. Mojito, trifàssic de Bayley’s, festuc, taronja confitada, café (amb la forma d’un gra!) i els més clàssics de pinyons, ametlla i també coco. Ja us deveu imaginar, oi? Sublims! A més, amb una mida perfecta per cruspir-te-ls en un mosset o, com a molt, dos. Com explicava el mestre Roda al Facebook, boletes de 16 grams. Van arribar en una caixa rectangular daurada, com un lingot d’or. Tota una metàfora del que hi havia a dins…

Desconcertant (però bo, eh?) el de mojito; brillant el de pistatxo (el millor de tots?); una sorpresa encantadora el de taronja confitada… Sobris, clàssics, però molt ben executats els d’ametlla, coco i pinyons… Està clar que aquests nanos tenen un bon mestre i que ells s’hi posen; que tenen ganes. Pel cap baix, fent panellets… Servidors de vostès, que ens dediquem a l’educació, coneixem perfectament com pot arribar a costar motivar els alumnes per a que es centrin i facin la feina com cal…

No m’estranya que una persona com ell,  tan amable i generosa, tingui amics allà on va. I no us penseu que s’ha quedat a casa. Membre imprescindible de l’organització de tots els Fòrums Gastronòmics (Vic, Girona, Cambrils, Santiago…) i ma dreta de tots els cuiners estrellats que van passar per Frankfurt quan la cultura catalana va ser la convidada i va voler fer una demostració de potència gastronòmica. No hi ha restaurant català de prestigi on citis el seu nom i el cuiner somrigui i et demani que els facis arribar els seus records… No m’estranya, insisteixo: és impossible no voler ser amic d’aquest xiquet de Vinaròs…

Moltes gràcies pel regal, mestre…

Massitet i kissumenja

L’Aude és una contrada gourmet i gourmand, no en tenim cap dubte. La raó no és solament el nivell de la seva restauració pública, com us explicàvem aquí. Ho demostren, sobretot, els seus comerços. Un lloc amb tantes botigues d’alimentació interessants i suggeridores és senyal que la seva gent sap menjar (i viure…) bé. Aquest post només és una petita mostra de tot el què s’hi pot trobar, que no és pas poc…

Comencem per Carcassona…
La Cité, la part vella de Carcassona, és una successió de botigues i botiguetes interessants. També n’hi ha de molt turístiques, en el pitjor sentit del terme, però hi ha cada joieta que no té preu. La Vinoteque està especialitzada en vins de la zona i en productes gourmet del territori que es poden comprar o menjar allà mateix. Proximitat a la botiga, vamos. Aquí vam poder sopar amb unes anxoves de Colliure descomunals i uns embotits i formatges del país que poc tenien a envejar als millors del Pirineu català o dels Ports. Tot, acompanyat d’una oferta inmensa de vins a copes…

Ara bé, les botigues que ens van semblar més originals i espectaculars van ser les dedicades a les galetes i altres golafreries. La Cure Gourmande, literalment fins al sostre de xocolates, galetes i caramels, ens va sobrepassar tant que no ens en vam recordar ni de fer fotografies. Però L’Art Gourmand, d’on són les fotos de galetes i fruites confitades que veieu per aquí, ens va semblar una autèntica preciositat. Productes de qualitat (i boníssims!) posats en escena amb molta cura.

El mercat de Carcassona, tot i petit, tenia cops amagats. I no pas fluixets. La parada de formatges, dels quals us hem de parlar necessàriament en un proper post, valia la visita per ella sola. I si no en teníem prou, la d’embotits artesans venuts per la mateixa parella encantadora que els fa colma, segur, tota expectativa. Les de verdures eren ja una mica més discretes, però la d’espècies obligava a passar i repassar per davant per veure i olorar tanta exhuberància…

De compres pel Canal del Midi
No només a la gran ciutat de l’Aude es podien comprar bons productes. La Peniche Epiciere, ara ja tornant a Le Somail, era sense cap mena de dubte la botiga més especial de totes. Una antiga barcota de mercaderies (peniche, en terminolgoia del canal) convertida en una mescla ecantadora de botiga gourmet i super de barri. Ep! I flotant! Bons vins i formatges, galetetes salades de tota mida i un pa artesà respectable.

Als pobles del canal el petit comerç és d’una qualitat notable, en especial els artesans. Messié Collon, a Argeliers, fa uns patés i embotits de idem . Cinquena generació de xarcuters i pare de la sisena, era un culé militant i encantador. Amb els seus productes artesans vam fer un excel·lent sopar aquell vespre al nostre bateau. Ja sabeu, al restaurant més especial de tots…

De tota manera, el que més ens va cridar l’atenció és que en qualsevol botigueta de comestibles de qualsevol poblet del canal podies comprar productes locals de bona qualitat, més enllà dels habituals de grans multinacionals o empreses més o menys industrial. De fet, una de les compres més especials que vam fer va ser en una benzinera d’una carretera comarcal! És cert que és una zona turística, però us imagineu comprar formatges i embotits artesans en una benzinera de la Costa Brava o la Daurada?

Fins i tot a les llibreries de la contrada es menja bé. Mireu quina prestatgeria vam trobar a la Libraire Ancienne du le Somail, una botiga gegant on tenen llibres des de 1840. Si mireu bé la fotografia, veureu el llom d’una edició de 1853 de La Physiologie du goût de Jean Anthelme Brillat – Savarin, considerada com una mena d’obra fundacional de la teoria de la gastronomia. Llàstima que valia 60€… i que no sabem prou francés!

En tot cas, refieu-vos del nostre judici: l’Aude també té, a banda dels més coneguts, bons arguments gastronòmics que justifiquen una visita dels afeccionats al bon menjar…

Massitet i kissumenja

Vrem să muncim, spun tinerii care absolvesc fel de fel de facultăţi…
Bolnavi de subnutriţie, ce să facă acest enorm batalion de tineri ai Moldovei?
Crescuţi pe cartofi ortăviţi aduşi din Turcia,
sau şi mai şi – otrăviţi cu carne adusă tocmai din Brazilia…
mi-e milă de ei…
Stau şi mă întreb: de ce stat-ul nu oferă cîte un credit din sumele fabuloase dăruite de UE, ca aceşti tineri să poată creşte
roşii, mărar, varză, cartofi, iepuri, găini, porci etc.etc.etc. …
să nu aducă afaceriştii toate acestea pline de chimicale
şi paraziţi şi să ne omoare cu începul oamenii…
Unde sunt medicii? Unde e ministerul economiei?
Cu cel mai bun pământ din lume, domnilor,
de ce aţi umplut pieţile cu produse alimentare
atât de dăunătoare sănătăţii umane…
DE ce nu apar emiciuni TV despre cele ce se întîmplă
în pieţile şi magazinele noastre…
E mare jale de acest popor…

Reporter
MMHolding

Tornem del nostre viatge de noces per l’Aude encantants, amb ganes de tornar a vistar aquesta contrada a cavall entre la nostrada Catalunya nord i Occitània. El paissatge, l’experiència de navegar per un canal, la bonhomia de la gent que ens hi vam trobar són bones raons. També ho és, però, la gastronomia, que ens va agradar tant per les dolces semblances a la cuina catalana com pel nivell mitjà de la cuina que s’hi fa i dels productes que s’elaboren…

La cuina: bones preparacions i bona relació qualitat preu
No hi ha cap restaurant des tots on hem menjat, ja sigui més clàssic o més modernillo, que no ens hagi agradat i on la relació qualitat – preu no ens hagi semblat positiva, tenint en compte que estem en una zona turística. De fet, una de les coses que més ens va cridar l’atenció de la cuina pública de l’Aude és que els restaurants t’oferexien simultàniament un mínim de dos menús, encara que en alguns te n’ofereixen tres i, més excepcionalment, quatre.

Com a principi general, un menú està al voltant dels 15€, l’altre entre els 25 i els 30€. En cas d’haver-ne un tercer ja rondaria els 35€ i el quart voltaria els 50€. Això en els restaurants més populars però també en els gastronòmics, on els preus s’eleven (el més barat, ja per sobre dels  25€) però l’oferta de diferents menús es manté. En teniu un exemple la foto de la terrasseta de La Fontaine d’Helios: ja veieu la carta, els dos menús i els preus.

Entre els restaurants que destacaríem per la zona del canal estan Le Comptoir Nature, ubicat en una petita joia anomenada Le Somail. Aquí vam menjar el millor paté fet a casa de tot el viatge i, probablement, de la nostra existència. A la mateixa vila vam poder sopar a L’O a la Bôuche, el local postmo de la contrada i on la brandada de bacallà (per cert, un plat d’origen occità!) ens va robar el cor. Competia en postmodernitat i bona oferta gastronòmica El Café du Port, a Paraza, un local regentat per anglesos on vam menjar un crumble de verdures  i una tartaleta de llardons i roquefort inoblidables. Per no esmentar l’oferta de postres, digna d’un restaurant de molta més categoria.

Un entorn molt més clàssic ens envoltava a En Bonne Compagnie, el primer petit restaurant que vam conèixer en arribar Homps (d’on sortiem per fer el creuer) i que ja ens va anunciar que per 20€ per cap es podia menjar molt bé a l’Aude. En aquest cas el pastís de salmó fresc i creme frche; i el carré de corder ja ens van avisar que en aquesta contrada no menjaríem, precisament, malament… Tot això, teniu-ho present, en municipis per sota dels 500 habitants…

On més àpats vam fer va ser a Carcassona, per raons que després us explicarem. Aquí vam poder menjar la famosa cassoulet occitana més popular a L’Auberge de Madam Carcas i la més gourmet a  Compte Roger. La diferència? La qualitat del producte, la mida de la ració i el servei. La gastronòmica no te la serveixen en la cassola tradicional, sinó que te l’escudellen al davant i la serveixen en un plat. Totes dues eren excel·lents de sabor, però la mongeta de la fina es desfeia a la boca i la qualitat de l’embotit i de l’ànec era notablement millor en la de més categoria. Quin plaer, però, haver pogut repetir de cassoulet!!! Òbviament, han vingut uns quants pots d’aquesta joia en conserva cap a Barcelona…

De l’únic que ens queixaríem, potser, és que el gastronòmic no va assolir les expectatives (tret de la cassoulet…;-) ). Correcte, però en canvi la relació qualitat preu no ens va semblar tan ajustada. Ara bé, diem que potser ens queixaríem perquè estem disposats a deixar-ho passar per alt solament pel nivell de l’assortiment de formatges que Massitet es va arrear de postres. Solemne perquè sí…

El restaurant més íntim de tots…
Posats a queixar-nos, ens queixem també del temps, que durant els dies de navegació el sol no va aparèixer gaire. Però a nosaltres, que ens agrada buscar la part positiva, ens quedem amb que la pluja ens va regalar l’oportunitat de menjar, més d’una vegada, en el restaurant més especial del viatge: Ha Penny (el nostre bateau).

El que veieu a la foto és el nostre primer sopar al vaixell, composat per una mostra excel·lent de productes de la terra: paté, saucisson i formatge de vaca. Per veure, La Pompadour, el típic vi que compres perquè l’etiqueta és xula i te n’acabes emportant unes ampolles a Barcelona. Tot, comprat en el supermercat d’una benzinera en una carretera local. De debó! Ens va semblar al·lucinant el què es pot trobar en qualsevol botigueta d’aquests pobles, amb productes que a Barcelona aniriem a buscar, probablement, en una botiga selecta…

En fi, ja vegeu que malament no hem menjat i que coses per provar i conèixer, solament en el pla gastronòmic, n’hi ha per donar i per vendre. Una sorpresa molt agradable en un territori d’on solament coneixíem la cassoulet i n’hen tornat enamorats, també, de la seva cuina i els seus productes…

Salut!

Massitet i Kissumenja

Nota: properament, a les seves pantalles. un post sobre les gastrobotigues de l’Aude…

Sabíem que la podríem provar, perquè l’Ester ens ho havia dit: “Nosaltres portarem ratafia de la meva àvia”. També sabíem que era una recepta antiga, que feia anys que emprava la senyora Maria, la ratafiaire de la familia. Però no sabíem que darrera de l’etiqueta feta a mà on posava Ratafia 08 hi havia tanta i tanta història; tant i tant de carinyo i dedicació.

La senyora Maria és de les que surt al bosc pels volts de Sant Joan a buscar les herbes que li calen per fer la seva ratafia. Mai són les mateixes, però: només les tria si estan bones, al punt que ella vol. Aquell puntet que ella sap quin és i que li dóna el toc especial a la seva ratafia. I si per tenir-les cal sortir diferents dies o a diferents hores, doncs es fa: les que troba les va guardant fins que les té totes. La senyora Maria ja ha superat la vuitatena, però sembla que l’edat mai ha estat un impediment per a fer la ratafia que la familia beurà tot l’any següent. Només necessita l’ajut dels seus néts per anar a buscar la cua de cavall a la vora dels riu: és una dona sensata, sap que pot caure. També per recollir les nous: als seus 84 anys, les branques de la noguera estan un pèl altes ja… Està clar: amb la senyora Maria hem de parlar un dia.

La recepta no és fixa: si un any no troba una herba perquè no està al punt que ella vol, doncs no es posa. I si tenim menys d’una altra perquè ha segut una mala primavera, doncs no en posem tanta com l’any passat. Per això la ratafia és cada any una mica diferent. Un producte de temporada, vaja. D’aquells que el paisatge és, sense cap mena de dubte, al got.

És una ratafia fosca i densa, però sense arribar a pastosa. És molt fresca, massa fàcil de beure fins i tot. Però sobretot és entranyable: una ratafia feta amb la dedicació que ho fa una àvia de 84 anys no pot tenir un gust vulgar. No pot ser una ratafia més. La Ratafia 08 té gust a carinyo, a paciència i a sabiduria. A emoció. O sigui, una ratafia diferent. Millor. La millor.

S’ha de beure a poc a poc i amb mesura, que no n’hi ha massa i  és irrepetible. A saber quines herbes trobarà l’àvia Maria per Sant Joan de 2009…

Massitet i Kissumenja

Amb la cervesa Estrella Damm Inèdit tenim una relació una mica particular. No diré que vam córrer a buscar-la quan va sortir al mercat, però sí que la vaig estar buscant fins que la vaig trobar. La veritat és que la campanya de llançament que van fer va ser força efectiva en el meu cas i va generar força expectatives sobre el que podia aportar-nos aquesta beguda. Cervesa gastronòmica, pensada per a meridatges difícils, capaç d’acompanyar un àpat d’alta cuina sencer… Déu n’hi do, el que ens van dir que en podíem esperar. No?

Doncs no sabríem què fer-ne…
La vam comprar i  la vam provar. Vam treure les copes addients, la vam posar a la temperatura recomenada, vam fer un bon sopar, ens la vam beure amb la ment oberta i ganes que ens agradés… I des d’aquell dia ja mai més vam saber què fer-ne. Ara m’explico. No creiem que sigui un mal producte i té unes característiques que, a priori, ens semblen molt interessants: gas molt discret i integrat, és mooooooolt densa i te una escuma cremosa i saborosa. Però després el sabor és… és… és… Ostres! És que no ens sembla una cervesa!

És tan perfumada, tan dolcenca, tan afruitada, tan matisada, tan especiada, tan sofisticada, tan de tot que no ens sembla una cervesa. I clar, a mi aquí ja m’han matat. Digueu-me clàssic o de ment tancada, però si compro una cervesa espero doncs això, una cervesa. Tot el sofisticada que vulguis, però cervesa…

Això la col·loca en una situació molt delicada a casa nostra. Kissumenja mai no ha estat gaire de cervesa. Un servidor ho va ser durant molt de temps, i a més d’Estrella Damm. De fet, signaría com a propi el recorregut vital que els estimats cuiners vermells expliquen al seu bloc: Xibeca, Estrella, Voll Damm, AK Damm… Ara, però, hem assignat a la cervesa papers clars: sopar informals i beguda refrescant a l’estiu. I si volem birreta més complexa, doncs alguna artesana com les del Montseny o la tarragonina Rosita. O si no, alguna cosa més exòtica com les alemanyes de blat o una belga d’abadia contundent.

Per a àpats més formals o quan busquem una certa sofisticació, un bon vi. Blanc, negre, rossat o cava. Anem buscant aquelles sensacions que ens agraden o que podem esperar d’un bon vi, preferentment català. Els matisos i la riquesa, ja ho veieu, nosaltres els busquem en el suc de raïm fermentat. Per tant, la Inèdit ho te bastant complicat a Ca n’ Olleta. No ens sembla una cervesa, i per tant no val per al paper que nosaltres li assignem a aquesta beguda. I contra el vi doncs… no té res a fer. No podem dir-ho d’altra manera…

I ara ens la trobem fins a la sopa
Així estaven les coses fins fa unes setmanes: un producte més al mercat que no havia fet forat a casa nostra, tot i les ganes que li vam posar. Però resulta que des de principis d’any tenim la sensació que ens la trobem cada dos per tres. Encara més, fins i tot tenim la sensació que la Inèdit ens persegueix. Metafòricament, és clar!

Just abans del Fòrum, tres blocaires diferents ens van explicar que des de Damm se’ls hi havien adreçat, per separat, per organitzar un tast amb blocaires. Al Fòrum, literalment omnipresent: a totes les parets, que per alguna cosa era patrocinador principal. També ens van convidar a un tast per a blocaires (amb sommelier inclòs). Aquest tast va ser d’una sofisticació espectacular: el van fer amb plats de carxofa perquè és molt dificil de maridar amb vi. La cervesa, que sí quedava bé, podia demostrar com era de bona acompanyant plats complicats! Sublim, la tàctica… Per acabar-ho d’enllestir, ens han contat que el Juli Soler, copropietari d’El Bulli i coautor intel·lectual de la cervesa, en va fer un espot al mig de la seva intervenció al Fòrum… També ens han parlat de la seva presència notable al Barcelona Degusta.

Després del Fòrum, hem rebut dos correus (dos!), un de la Damm i un de l’empresa que porta la campanya de comunicació. Ens volen convidar a una visita guiada, a un altre tast, a una trobada de blocaires i ens volen enviar a casa un paquet amb productes Damm. Òbviament, amb Inèdit a dins…

Un problema de màrqueting?
Tots aquests esforços de comunicació, no pas menors si no més aviat el contrari, em fan pensar que tenen un problema de màrqueting, que no estan sabent col·locar la seva flamant cervesa gastronòmica en el mercat. De fet, una persona de l’equip de màrqueting de Damm ens ho va dir clarament: tothom ha interpretat que la Inèdit vol substituir el vi en alguns àpats, i l’empresa diu que això no ho volia. Certament, si això és així tenen un problema greu, perquè tothom que conec ha entès que la Damm ha creat la Inèdit per competir amb el vi.

Si realment volien enfrontar-se al vi, la nostra experiència és que s’ha equivocat: no crec que la col·loquen gaire en aquest segment. Potser per això ara diuen que no volien fer-ho, perquè han comprovat que van errats. Si realment no volien, tenen dos problemes: canviar aquest punt de vista, que jo crec força estés; i intentar llançar un missatge alternatiu, una de les coses més difícils de fer en el marquèting… Se’ls ha girat feina, als de Damm. I crec que aquí és on entrem els blocaires. Tinc la sensació, però, que amb això també es poden equivocar. Amb tanta energia aplicada sobre els blocs, com a mínim sobre nosaltres, la sensació que em trasmeten és de certa desesperació, de massa pressa per situar la cervesa en el mercat. Abans, efectivament, que sigui massa tard. I a mi, això, no em genera precisament confiança…

No se vosaltres, estimats lectors, si compartiu aquest punt de vista. M’agradaria saber-ho amb els vostres comentaris. I, si de passada, algú que mai ha deixat un missatge ho fa per primer cop, doncs millor que millor. Digueu-nos que us sembla la Inèdit, val? Potser som nosaltres que, senzillament, no l’hem entesa…

Salut!

Massitet

P.S.: La primera foto és de Sara Maria, que ens l’ha deixada del seu rebost de les delícies.La tercera l’he treta d’un grup de fans de la Inèdit de Facebook…

Els nostres amics d’Euskal Herria, com els de Barcelona, ens tenen ben fitxats i saben perfectament què ens agrada. Per això, de regal de noces ens van donar una capsa farcida de productes de la terra: espàrrecs, pebrots del poquillo i tomàquets ecològics de Conservas Pedro Luís; carxofes i menestra de Conservas artesanas Anko, Ibarrako Piparrak, formatge del Roncal, dues ampolles de txakolí (una de Bizkaia i una de Getària) i un parell de reserves de la Rioja alavesa. I la joia de la corona de la nostra despensa: tonyina en oli feta de casa! Total, que portem uns mesos recreant els nostres moments de joia gastronòmica per terres basques i volem compartir amb vosaltres una recepta.

Simple a més no poder i efectista de nassos
La recepta en qüestió no pot ser més senzilla i surt de les recomenacions gastronòmiques que fa la conservera Pedro Luís per gaudir dels seus productes. Només necessiteu un pot de carxofes en conserva, un parell de dents d’all, una culleradeta de postres de farina, una mica de mantega i 50 grams de pernil salat del vostre gust. Nosaltres, per fer honor a unes excel·lents carxofes vam emprar el millor pernil que coneixem per a aquests casos: les virutes de pernil ibèric MR que venen a les xarcuteries Andreu.

Agafem els dos dents d’all i els sofregim amb la mantega en una cassola ampla. Mentre, escorrem les carxofes i guardem el líquid.  Quan l’all comenci a daurar-se, hi posem el pernil i al cap de poca estona la farina. Ho removem tot i llavors afegim el líquid. Ho deixem coure cinc minuts i hi incorporem les carxofes. Ho deixeu dos minutets més i ja es podrà treure. Quedaran unes carxofes molt saboroses i lligades per la salseta sortida de barrejar la farina amb el suc de la conserva…

Òbviament, aquesta recepta es pot fer amb carxofes fresques, que caldrà pelar fins deixar el cor i bullir-les a foc baix per a que no es desmuntin. Queda un plat que fa goig a la vista (o sigui efectista…) que es pot menjar tant com a platillo en un àpat basat en tapes, com a entrant d’un menú amb plats més contundents o com a acompanyant de carns, tant a la planxa / brasa com guisada…

Salut!

Massitet

Al poble sempre li hem dit així, regalís de palo. El “de palo” era per diferenciar-la de la de gominola, negra o vermella. Aquesta era, simplement, regalís. Efectivament, és la regalèssia. Però ja sabeu que a Vinaròs ja fa temps que parlem una mica malament, amb castellanismes que clamen al cel com “hasta”, “pos” (pues) o “entonses”. No serà menys en qüestió de menjar! Perquè dir regalèssia si es pot dir el més curt regalís?

Total, que el dissabte vaig tenir una superregressió infantil en passar per les paradetes dels artesans de la Plaça del Pi de Barcelona. Allà, a la parada de xocalata tenien aquests farcellets que veieu a la foto:  no me’n vaig poder estar. De seguida que les vaig veure em va venir al cap la bola que es feia a la boca amb els  fils que quedaven quan s’acaba el pal. Ja veus, quines coses et poden agradar quan eres xiquet!

Vosaltres també en menjàveu? O potser ho he de preguntar en present, perquè també teniu regressions?

Salut!

Massitet