clinica rosello 1927

La reglamentació del 1923 porta un títol una mica apocalíptic: “Reglamento de la prostitución de la ciudad de Terrassa para la profilaxis pública de las enfermedades venéro-sifilíticas, aprobado por la Junta Local de Sanidad”.

En aquest cas tenim un reglament que contempla el punt de vista mèdic i el penal, ja que hi participen tant els metges com una brigada especial de guàrdies municipals que s’encarreguen de mantenir l’ordre en aquests temes.

De la seva lectura podem destacar que es prohibeix exercir la prostitució a dones amb tares físiques o mentals i que en els bordell no hi podrà haver-hi familiars de les prostitutes entre els 3 i els 40 anys, o sigui que les prostitutes només podien estar amb els seus fills fins als 3 anys.

Les revisions mèdiques es tenien que fer cada 2 mesos i el bordell també tenia que tenir el permís sanitari i acomplir les següents condicions: una cambra de bany per l’ús exclusiu de les dones, aigua abundant i bona ventilació, cap porta que dificulti la sortida, lavabos nets, les finestres exteriors han d’estar protegides amb cortines que no deixin veure l’interior. No es poden posar anuncis ni elements que identifiquin l’edifici i s’hi prohibeix la venda de productes alcohòlics.

Sembla ser que no sempre es feien les revisions mèdiques pertinents i un dels enganys que es feia servir era dir-li al client que la prostituta no tenia la cartilla ja que no era una prostituta professional sinó una dona decent que oferia els seus serveis per necessitats econòmiques i que ell era el primer client que tenia, desprès del seu propi marit (i alguns s’ho creien).

reed-room 1921

A finals del S.XIX i principis del XX a la Vila de Terrassa hi van haver alguns locals que, si bé no eren prostíbuls, si que eren coneguts com a “bars de cambreres”, el més antic és un que es va instal•lar a la plaça de la Creu, 16 i d’altres que es té noticia estaven situats al carrer del vall 19 i a la carretera de Montcada, 89. Aquests locals tenien prohibida l’entrada a menors de 16 anys i tenien que tancar abans de la 1 de la nit en dies feiners. En aquests cafès o bars les dones no tenien que oferir serveis sexuals i en canvi si que tenien que procurar que els homes beguessin tant com pugessin ja que el seu sou era un percentatge del que el client hagués consumit. Si desprès feien altres serveis aquests ja formaven part d’un acord privat entre elles i els clients. En canvi en els bordells l’acord era sempre entre els clients i la mestressa. La prostituta cobrava els serveis amb xapes, que posteriorment bescanviava per diners.

De principis de segle era conegut un bordell anomenat “la casita blanca”, propietat d’una tal senyora Emília Menéndez, que ja al 1904 va sol•licitar obrir un bordell al camí que portava a Sabadell i que posteriorment va traslladar a la carretera de Castellar.

Aquest bordell va ser clausurat per mesures sanitàries, tot i que en anys posteriors aquest nom perdura en altres locals de la ciutat i als anys 40 i 50 el trobem situat en una zona actualment travessada per l’actual avinguda de Jaume I (al costat del molí).

Un altra bordell obert en aquells anys va ser al carrer Vallparadis, 127. Si bé de locals en tenim constància, de noms de prostitutes ja és més difícil i només podem destacar la Maria Baldún, prostituta de l’antic poble de Sant Pere a mitjans del S.XIX com la més antiga coneguda, tot i que sembla que exercia el seu ofici a les rambles de Barcelona.

Per les classes burgeses podem citar un club privat al carrer Sant Pere anomenat “Reed-Room” en el que només hi podien entrar homes i que disposava d’una entrada secreta des del Teatre Principal per on podien entrar les “senyores de la vida” que es com s’anomenaven les prostitutes per quedar bé. I perquè a la vida hi ha d’haver-hi de tot, podem citar l’existència d’unes prostitutes de classe baixa al final de la Rutlla, cantonada amb el carrer Viveret i que oferien els seus serveis als soldats dels campaments militars que s’entrenaven on avui hi ha l’avinguda Jacquard.

Ja sé que aquest no és un tema del que normalment se’n parli massa, però crec que podem dedicar-li uns quants records (en total seran 4 parts).

És evident que actualment l’exercici de la prostitució no és legal, però paga la pena dir que  a Terrassa si que hi ha hagut, al llarg de la seva història, diverses reglamentacions que l’han amparada. La primera és de l’any 1904 i desprès hi va haver la del 1923 i finalment la del 1945.

La del 1904 porta un títol ben explícit “Reglamento a que deben sujetarse las casas de prostitución en este término municipal” i entre altres coses deixa ben clar que els bordells s’hauran de situar extramurs i que les cases que s’obrin hauran de comptar amb el vist-i-plau del propietari i dels veïns del costat, cas de tenir-ne. Deixa clar la prohibició de que entrin als bordells els homes de menys de 19 anys i no diu rés evidentment de les dones ja que en aquells anys els clients eren exclusivament homes.

De les prostitutes indica que hauran de ser més grans de 23 anys i que els bordells hauran de tenir un registre de les seves dades i que aquestes no podran fer ostentació del seu ofici pels carrers de la vila.

Per no alterar l’ordre públic es prohibeixen els jocs i els crits i s’obliga que un metge visiti les prostitutes abans de que comencin a treballar en el bordell i desprès, una vegada a la setmana mentre hi exerceixin el seu ofici. Cal indicar que les visites del metge les pagava l’encarregada del bordell (la “madame”). En cas de que es detectés alguna malaltia se li prohibia exercir fins que el metge li donés l’alta mèdica. Totes les prostitutes tenien una cartilla mèdica que tenien que presentar si se’ls hi demanava per part de qualsevol client.

“…Pero la prohibición no sólo no soluciona todo eso, sino que coloca a las mujeres en una mayor indefensión. Tanto el aborto como la prostitución son asuntos complejos de manejo difícil; pero creer siquiera por un momento que la prohibición servirá de algo es una mentecatez muy peligrosa, un pensamiento mágico alejado por completo de lo real. Sólo reconociendo la realidad y regulándola podemos intentar cambiarla poco a poco, lograr menos abortos y menos mafias.”

(extret de Mágico, de Rosa Montero. Text complet AQUÍ)

Quan encare retrunyen la controvèrsia i el debat per la pràctica de la prostitució a l’aire lliure en l’entorn de la boqueria i les imatges que varen transcendir a la premsa  encare son fresques, ahir ens en varen arribar unes altres en la que es pot veure com immigrants sense papers s’apilonen per la nit en aquest mateix indret en un mercat a on s’hi ofereixen productes de dubtosa procedència. Això és un no parar!.

És cert que el moment econòmic no permet massa alegries i que l’abundància de sense papers fa prou difícil que qui viu en la marginalitat pugui guanyar-se la vida sense delinquir, però és trist que en una societat moderna això hagi d’existir sense més. Em fa l’efecte que els problemes com, prostitució, immigració, etc. cremen i qui hi hauria de procurar sol·lucions es tapen els ulls o miren cap a altres costats fins que la pressió mediàtica els obliga.

És difícil habilitar una sol·lució d’avui per demà, per això sempre he reclamat que es parli d’aquestes qüestions fora dels processos electorals a on assistim al ja conegut espectacle de la denúncia populista d’una banda i de l’etiquetatge de xenofòbia i racisme per l’altra part sense que al final se’n parli de veritat i es cerquin mesures.

Probablement el desplegament de policia que ha fet l’Ajuntament de Barcelona al voltant de la Boqueria sol·lucionarà un problema en aquell sector concret temporalment traslladant-lo a altres indrets, però és així com s’ha de sol·lucionar aquest tema?. A mi em sembla que no.

Parlen d’això també:

• Mercat il·legal a la Boqueria – El bloc de Raquel Mateos
• Debat sobre la prostitució – Duran i Lleida blog
• Prostitució al carrer – Bloc de Júlia Tremols

 El 90% de les dones prostituïdes són estrangeres i d’elles, la majoria són forçades per màfies mitjançant accions violentes o amenaces que s’estenen a les seues famílies. Pretendre que estem davant d’una activitat laboral normal que ha de ser regulada per a les persones que lliurement decideixen exercir-la pareix un terrible sarcasme.

   Les recents protestes veïnals en la ciutat de Barcelona contra la prostitució en el carrer han ficat aquest tema novament d’actualitat. A Castelldefels, també s’ha produït una polèmica davant els intents dels propietaris de dos grans prostíbuls de reobrir els seus locals prèviament clausurats per ordre judicial. En els registres la policia hi va trobar drogues i hormones de diversos tipus que eren subministrades a les prostitutes per tal de millorar el seu “rendiment”.   En molts llocs del País Valencià els prostíbuls urbans, els macroprostíbuls i la prostitució de carrer son també una lamentable realitat.

Esquerra Republicana de Catalunya ha llançat diverses iniciatives en el Congrés dels Diputats per tal que es legalitze la prostitució. El seu portaveu, Joan Tarda, va defendre en el parlament que és regule la prostitució com “l’única manera de garantir els drets socials i laborals dels persones que l’exerceixen”. El que proposa ERC és una regulació semblant a l’existent a Holanda o Alemanya i que, suposadament, facilitaria la reinserció de les prostitutes “si aquest és el seu desig” i també la persecució de la delinqüència associada.

No hi ha dubte de les bones intencions dels republicans, però, la realitat és molt pitjor del que Tarda planteja. Segons fonts policials, en l’estat espanyol el 90% de les dones prostituïdes son estrangeres i d’aquestes la majoria son víctimes de la tracta. Estem davant de persones majoritàriament pobres i forçades per les màfies per mitjà d’accions violentes o d’amenaces que s’estenen a les seues famílies. La brutalitat i la perversitat de les màfies son extremes. Aquestos grups delictius exigeixen a les dones esclavitzades quantitats de diners inabastables, també filmen els seus fills o a d’altres familiars en els països d’origen com a prova que controlen tota la seua vida i que poden causar dany greu i immediat als seus essers mes volguts. De fet, l’assassinat també s’utilitza de vegades.

   En aquest context, pretendre que estem davant d’una activitat laboral, com una altra qualsevol, que ha de ser regulada per a les persones que lliurement decideixen exercir-la pareix un terrible sarcasme.

   Una Comissió mixta del Congrés i el Senat va convocar en 2007 una àmplia consulta sobre la prostitució en què van participar mes de cent experts espanyols i d’altres països. Els treballs parlamentaris van concloure, per unanimitat, que “la prostitució no es pot considerar un ofici i que és una forma d’explotació de la dona…”. També és va acordar que considerar la prostitució, com a treball, és contrari als articles 9 i 14 de la Constitució. En aquesta mateixa línia s’han expressat també l’Organització Internacional del Treball (OIT), el Parlament Europeu i l’ONU.

   Però, a mes a mes, la proposta republicana xoca contra la realitat allà on s’ha aplicat. En països com Alemanya, Holanda o Grècia, la legalització no tan sols no ha solucionat el problema sinó que, segons dades d’UNODC (Oficina dels nacions Unides per a la lluita contra el Crim i els Drogues), ha provocat un increment de la tracta de dones amb fins d’explotació sexual. El missatge per a les màfies és que “consumir” dones és legítim i per tant, orienten la seua activitat cap als països que legalitzen aquesta pràctica. Ben al contrari, Suècia o Noruega van llançar potents campanyes de conscienciació ciutadana i van prendre mesures molt enèrgiques incloent-hi la penalització del client o “prostituïdor”. El pla també va preveure importants mesures d’inserció social per a les dones prostituïdes. L’aplicació d’aquests procediments ha generat una reducció de la prostitució del 90% en eixos països nòrdics.

    Els amos de la prostitució tracten, des de fa temps, d’influir en els mitjans de comunicació i en els àmbits polítics per tal de normalitzar la prostitució i aconseguir la seua legalització. Per si la seua activitat no és prou repugnant, a mes a mes, estan entrellaçats amb grups d’extrema dreta, un clar exemple és José Luis Roberto, assessor jurídic i portaveu d’ANELA (asociación nacional de empresarios de locales de alterne) i conegut líder de l’extrema dreta a València des de fa anys.

    El Ministeri d’Igualtat considera una prioritat el desenvolupament del “Pla Integral de Lluita Contra la Tracta d’Essers Humans amb fins d’Explotació Sexual” aprovat pel Govern central al desembre del 2008. El pla inclou la protecció i assistència a les dones prostituïdes, canvis legals per tal de millorar la persecució dels proxenetes i les màfies, i accions de sensibilització social. Com era de preveure, ANELA està promovent una campanya contra aquest pla.

    La prostitució no te res a veure amb la felicitat, ni amb la llibertat sexual. Estem davant d’una forma d’esclavitud que necessita una presa de consciència general, especialment per part dels homes. Aquest drama humà és una qüestió moral, però també estem davant d’una decisió del model de societat que volem i en el que la igualtat entre homes i dones ha de ser un valor essencial.

   Somaly Man, premi príncep d’Astúries de Cooperació, i que va ser traficada i explotada sexualment de xiqueta va dir: “atenció de prendre ací un camí fàcil cap a la regularització, no cap regular”.

Joan Calabuig Rull per a Saó

Una prostituta nigeriana ha estat atropellada aquest cap de setmana a la Jonquera, quan fugia dels mossos d’esquadra. Una mort gratuïta arrel d’un problema social massa greu per a continuar essent ignorat.

El concepte sud-africà ubuntu parla de la inteconexió entre tots els éssers. Prové de saber que cadascun de nosaltres pertanyem a un tot i que aquest sofreix quan els altres són humiliats, torturats o oprimits i s’expandeix quan les nostres accions són de millora. En el cas de la prostitució, més enllà dels plantejaments mediàtics dominants i postures polítiques desorientades:

• Quan es sigui conscient que excepte un percentatge ínfim, les dones no escullen lliurament ser prostitutes, sinó que són víctimes de màfies que aprofiten les desigualtats entre països – la major part provenen de països en vies de desenvolupament – i una cultura que legitima la seva explotació
• Quan s’entengui que la prostitució no és una feina, per les condicions de coerció en les que succeeix: sustracció de documents d’identitat, amenaces, abusos, maltractaments físics i psíquics, riscos de contracció de malalties, necessitat de prendre drogues per a suportar-ho…
• Quan la prostitució es percebi com un problema de violència contra les dones i pertant de gènere
• Quan es qüestioni l’ús d’un cos humà com un objecte i es plantegi la inexistència de fonaments ètics que ho legitimin, així com la violació dels drets humans que comporta
• Quan el debat tingui en compte el prostituïdor-client i la seva demanda com a elements clau del problema
• Quan s’entengui que una societat que legalitza – i implícitament normalitza – la explotació sexual de persones, s’erigeix en un valor de despreci per la vida
• Quan es prengui consciència que legalitzar la prostitució implica un creixement de la prostitució – legal i il·legal, prostitució infantil, tràfic de persones, i enfortiment de màfies, com ha succeït a Holanda, Alemanya, Bèlgica,…
• Quan es comprengui que les polítiques per eliminar-la s’han de desenvolupar a nivell global – lluita contra les màfies i tràfic de persones i a nivell nacional i local, amb la penalització de la compra, la reinserció de les dones ex prostitutes, campanyes d’educació, de sensibilització, etc.

potser llavors, en el sentit ubuntu, tal com ha passat amb altres tipus d’esclavitud, explotació, racisme,…. quan la prostitució faci mal a l’ànima i les seves víctimes no ens siguin indiferents, serem capaços d’emprendre un debat sensat sobre el tema, que permeti comprendre’n les veritables causes i efectes i així desenvolupar i aplicar polítiques adequades per a eradicar-la.

prostitución

Nou article de setembre del www.bondia.cat:

Fa uns mesos va estar a debat a Lleida la modificació de l’ordenança de civisme quan al tema de la regulació de la prostitució al carrer, ahir sentíem les paraules de l’Alcalde de Barcelona, que en el mateix sentit que l’ordenança aprovada fa uns mesos a Lleida, apuntava la necessitat de treure la prostitució de la via pública, i demanava a instàncies superiors empara legal per poder denunciar i combatre aquesta situació creixent en barris de diferents ciutats de Catalunya i de la resta de l’Estat.

A la vista d’aquestes declaracions, i amb les dades que es desprenen de l’informe de 24 de maig de 2007 presentat per la Comissió Mixta de les Corts Generals dels drets de les dones i la igualtat d’oportunitats sobre la situació actual de la prostitució, crec que ara – coincidint amb les declaracions de l’Alcalde Hereu – caldria prendre mesures i actuar respecte a aquest fenomen, però no només traient-lo de la via pública (ja que normalment les deixa encara més indefenses), com demana el Batlle, sinó essent valents i apostar clarament per un model abolicionista, que eradiqui la violència, la discriminació i el tracte denigrant cap a les dones ja sigui al carrer, als bordells, a les pensions o on sigui.

Pots continuar llegint aquí.

Aquesta setmana el diari El Pais ha publicat un reportatge, amb fotos extremadament explicites, sobre la prostitució als carrers de Barcelona i, com era previsible, això ha provocat la típica reacció social hipòcrita, inútil i cutre: les associacions de veïns s’han dut les mans al cap, la oposició al Ajuntament ha començat a bordar i el Govern Municipal s’ha limitat a fer una redada on s’han detingut a 4 prostitutes i 12 clients, tots ells d’origen estranger.

Com, segons el Codi Penal vigent, ni la prostitució ni la contractació de serveis sexuals son delictes tipificats, aquestes persones seran identificades i posades immediatament en llibertat i ni tan sols els podran repatriar, degut a la dificultat per esbrinar el país de procedència en el cas de ciutadans subsaharians.

L’únic que sembla preocupar a la opinió pública es l’aparença d’aquest greu problema: la imatge que dona la ciutat al turisme i poc més, com si traslladant a les meretrius a un lloc més discret tot estigues solucionat.

Però no ens quedem a la punta del iceberg, anem a la arrel del problema:quans proxenetes han estat detinguts? Cap. I això si que és un delicte i greu! Però clar, es molt més senzill enviar els mossos a enxampar a quatre barjaules cridaneres, dels centenars que passegen per la rambla, que iniciar una costosa investigació policial internacional.

Segons fonts d’ONG’s, les noies que es dediquen a exercir la prostitució pels carrers de la Ciutat Comtal venen de països africans amb pobresa extrema, on han estat enganyades amb promeses de feina per poderoses xarxes internacionals de tràfic de dones, treballen unes 9h hores diàries cada dia de la setmana, sense cap mesura higiènica, on estan obligades a contractar un mínim de 12 serveis diaris, a 30 euros cada un, dels quals 20 son per a la organització i 10 per als intermediaris inmediats.

Tenim una màfia despietada dedicada al esclavisme sexual en massa a les portes de casa i tan sols ens capfica que pensaran els japonesos quan vinguin a fotografiar la Sagrada Família i es topin sobtadament amb una escandalosa fornicació pública. A que estem jugant?

I, per postres, resulta que Espanya està adherida al Protocol de Palerm, elaborat per la ONU el 2006, on s’estableixen les pautes per actuar davant màfies d’immigració on, al apartat destinat a la tracta de persones, estableix clarament que cal protegir a les víctimes explotades, per tal que puguin testificar contra els seus macarres, incidint en que les autoritats públiques els hi han de donar assistència legal, mèdica, psicològica i material, així com han de possibilitar l’accés a educació, ofertes de treball digne o habitatge, per tal que surtin d’aquest cercle viciós.

De nou l’Estat renuncia a fer pedagogia social i saltant-se la seva pròpia legislació, tira pel dret, cedint a la pressió de la demagògia pamfletària. Igual resultarà que tenia raó Stieg Larsson quan, al segon volum de la seva aclamada trilogia Milenium, insinua que el proxenetisme estén els seus tentacles fins als despatxos de fiscals, empresaris, funcionaris policials, directius polítics i redaccions periodístiques on, en un món encara massa dominat pel patriarcat, sempre queda millor carregar les culpes a una puta que a un prestigiós financer que s’enriqueix violant i explotant noies acabades d’arribar de Camerun. Animo des d’aquí als periodistes de El País a que tirin per aquest camí en posteriors reportatges, tot i que el resultat, de ben segur, no serà tan morbós.

PD: I no, aquí no estem debatent si legalitzar o no la prostitució voluntària, un apassionant debat que deixo per una millor ocasió, ja que sospito que el voluntariat en aquest cas brilla per la seva total absència.

Després d’uns mesos de silenci blocaire motivat bàsicament per l’excés de feina, retomo el blog amb l’inici del curs polític, per constatar que les coses no han canviat gaire en aquests mesos. La crisi continua, diuen, però els temes de que es parla als mitjans de comunicació són uns altres:

- El PP acusa sense proves de conspiracions a tres bandes (político-policial-judicials, molt en la línia dels “peones negros”) per a tapar les actuacions pressumptament delictives d’alguns militants seus a Madrid i València, en la coneguda com estratègia del calamar que ja casi podríem rebatejar oficialment com estratègia pepera, ja que fa anys que la practiquen. Tots recordem el cas Naseiro (tresorer del PP), que ells van intentar rebatejar com a cas Manglano (nom del jutge instructor), i des d’aleshores n’han hagut d’altres.

- CiU i els de la seva corda perden el temps en marejar la perdiu sobre la hipotètica resposta a donar una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional que practiqui un hipotètic retall sobre l’Estatut, donant per fet que aquest retall es produirà. Ja donen per fet això (ahir Felip Puig parlava de laminació de l’Estatut) i demanen referèndums, eleccions, i de tot. Jo ja tinc clar que encara que el Tribunal Constitucional només toqui una coma de l’Estatut, ells diran que s’ha trencat la seva columna vertebral, així que no cal donar-hi més voltes.

- En la mateixa línia, uns altres volen fer un referèndum inútil amb un motiu que, novament, no pot ser altre que continuar fent bullir l’olla de l’independentisme d’opereta que practiquen. Jo no crec que cap administració pública hagi de participar en això, perquè la llei s’ha de complir per tothom, però em sembla perfecte que uns particulars ho facin si estan avorrits i no tenen res millor en que entretenir-se, no tinc res en contra. Només demano que després no ens vinguin a vendre la moto de que el resultat, siguin quin sigui, té algun significat, perquè com diria el Molt Honorable Jordi Pujol, “això no serveix per res”.

- També s’ha parlat darrerament de l’alliberament de la pressumpta etarra Maite Aranalde, amb el líder del PP basc, Basagoiti, demanant caps de forma totalment demagògica i irresponsable. A mí no m’agrada que els assassins i els que els ajuden estiguin lliures, però prefereixo posar l’accent en la part bona de tot això. Ha quedat demostrat que l’Estat de Dret funciona, i que les seves normes s’apliquen fins i tot en favor d’aquells que el volen destruir. Crec que és la millor resposta que els podem donar.

- I per acabar, la prostitució, tema que sembli que ha aparegut ara (malgrat li diguin l’ofici més antic del món) i que només es practiqui a Barcelona. No cal dir que no és agradable (si més no per a mí), veure turistes borratxos practicant sexe amb prostitutes al carrer. De fet, tampoc seria agradable si ells no fossin ni turistes, ni borratxos, ni elles fossin prostitutes. Amb tot, crec que el problema de la prostitució no és que sigui més o menys visible, i que porta un rerefons molt complex que no es pot solucionar només amb presència policial. Presència policial que, d’altra banda, no es pot mantenir eternament (la policia té, malauradament, temes més greus de que ocupar-se). En aquest temes, com en tants d’altres, cal evitar la demagògia i treballar per trobar solucions.

Total, que la crisi existeix, però menys per als que la pateixen directament, no sembla importar molt.

A ver, parece ser que esto se va a convertir en mi blog mega personal, y de verdad os digo que no era mi intención incial. No sé cual era, pero no era para ir vertiendo opiniones personales. Pero aquí está y al fin y al cabo los planes están para cambiarlos.

Todo ha empezado con este post, de Gemma Lienas, en el que hace referencia a las fotos del reportaje sobre prostitución en Barcelona que salió antesdeayer en El Pais (o al menos yo lo ví allí). Gemma se me ha adelantado y estoy de acuerdo en todo lo que dice, por lo que no voy a repetirlo. Os recomiendo, casi os pido, que vayáis y lo leáis. Escribe mucho mejor de lo que lo hubiera escrito yo y con más conocimiento de causa. Mi intención era poner una entrada en el blog recomendándolo.

Peeeeeeeero ha habido una media conversación en twitter con Anna (@ultrasonica) y claro, me he visto obligada a escribir.

Personalmente, las imágenes me parecieron terribles. Como Gemma, considero que no es sólo prostitución y nulo pudor, son también racistas, ofensivas, te imaginas al chulo extorsinador detrás de la otra columna y ves los 10€ que puede cobrar esa chica por prostituirse.

Lo que no podemos imaginarnos es lo que ha pasado esta chica hasta llegar a España. Puede haber cruzado África para meterse en un barco y ver cómo moría su hermano o su novio en el trayecto, pero ella ha llegado. Puede que haya venido en un avioncito y se haya quedado. Puede que haya venido en un avioncito, pero haya llegado a vetetúasaber qué punto de Europa, haya pasado por vetetúasaber cuántos paises (ilegal, claro), vetetúasaber a quién y cómo ha dejado su pais, vetetúasaber cuántas veces le ha dolido una muela, una pierna, la cabeza o le han metido una patada en la boca por no chuparla bien. O vetetúasaber cuántas veces la habrán violado.

No estoy yendo de guays ni de alarmista ni de lo que queráis. He sido voluntaria en Médicos del Mundo, y sé lo que estoy diciendo.

La prostitución es fea. Mucha gente alrededor de ese polvo o esa mamada está sufriendo.

Sería fantástico que fuera una forma de ganarse la vida como cualquier otra. No veo porque si a una persona le da igual intimar (piel contra piel es intimar) con otra cualquiera a cambio de dinero no tiene que poder hacerlo. El tema es cuando por ese dinero no sólo te pegas un revolcón, muchas veces la persona que paga considera que puede usar el cuerpo del otro para lo que quiera (en prostitución masculina también hay horrores). Te pueden violar, pegar una paliza, meterte una patada, quemarte… Da igual. Te estoy pagando y estoy en mi derecho.

Supe de lo relativamente extendida (y aceptada y disculpada) que está la prostitución en ciertos entornos cuando un jefe me pidió que le borrara los mensajes del móvil porque le molestaba tener ese buzoncito parpadeando en la pantalla (negado para las tecnologías y se preciaba de ello). Le borré nosecuántos sms de felicitación navideña y de San José de un puticlú de una ciudad cercana a la que vivía. Poco antes había hablado con una chica indignada porque estaba llegando tarde y ella llevaba ya media hora esperando y estaba harta de que le hiciera esperar porque luego tenía más trabajo (tal cual).

Me pareció muy raro. Un señor que tenía todo el día a su santa esposa en la boca, que ganaba una pasta, de qué tenía que estar metido en temas de putas.

Me indigné, claro. No puedo con la doble moral.

Entonces lo comenté con un amigo jefe de obra de una gran constructora cuando la construcción en Mallorca era el más mejor negocio jamás habido, y con una amiga visitadora médica.

El jefe de obras me comentó que sí. Que cuando había una reunión importante entre señores que gestionan grandes promociones… podían terminar las comidas en un puticlú. Era como el colmo de la machez y de la confianza. La cosa es que los obreritos que cobraban una pasta por trabajar a destajo, también se gastaban ese dinero en prostitutas y drogas, que se vé que alguna vez algún jefe podía comentárselo y ellos lo aceptaban como válido. Sólo que el obrerito se gastaba su dinero y podía acabar a día 20 sin un duro, pidiendo un anticipo, cuando se había llevado entre nómina y B 2.500€.

La visitadora, igual. Que tenía un par de médicos (cultura media alta, respetables señores casados, status social bien gracias) que solían ir de prostitutas y casi se preciaban de ello. Se justificaban con crisis familiares y que a su señora le daba igual porque lo que quería era vivir fácil y seguir con el dinero que ganaba su marido.

Las circunstancias y justificaciones que cada uno quiera darle me dan igual.

Me repatea el hecho que todos estos señores seguramente son mentes bienpensantes (cuántos habrá casados, devotos, nazarenos en Semana Santa?) , que no quieren ni oir hablar de leyes que regulen la prostitución, que no quieren centros cívicos cerca de su casa, que son contrarios a la educación sexual, a que se repartan preservativos, a que haya talleres de salud pública en los barrios, que no quieren meterse en un centro de salud y que haya una persona como las que ellos se encuentran en esos sitios, que no quieren que sus hijos paseen o jueguen cerca de esos establecimientos y/o con hijos de esas chicas… Hacen algo sabiendo que no está bien, sabiendo que no quieren que la gente que aprecian se mezclen y les conozcan.

Este post ha empezado por este tuit: si la responsabilidad recae en la cultura del patriarcado o del matriarcado. Yo soy de las que piensan que las mujeres tenemos parte importante de culpa. Por consentir. Por aceptar desde la cuna que un niño y una niña pueden llegar a ser diferentes y tener diferentes prioridades. Que los hombres tienen sus cosas, que ya se sabe, que es que son como son, que hay que hacer la vista gorda ante ciertos comportamientos pero que luego cambian… Todo eso es muy dañino.

Recordaré siempre unas palabras de la ex-mujer del alcalde de Marbella el que estuvo con la Pantoja, donde respondía a la pregunta ¿pero tú no preguntabas de dónde salía todo el dinero?, y ella contestaba con todo el papo del mundo: “es que si preguntas ciertas cosas te quedas sin dinero y sin marido, vale más no saber”. Pues nada chica, a consentir. (encontraría los nombres fácil en google, pero es que no quiero mi molestarme en buscarlos, no me acuerdo y punto, no son importantes).

Todo lo anterior para decir que hay cosas que no se deben tolerar. La prostitución consentida es la punta de un iceberg donde mucha gente sufre, donde mucha gente se aprovecha de personas que, por uno u otro motivo, no han podido elegir (y siguen sin poder hacerlo) el tipo de vida que llevan. Es un ambiente del cual no es fácil salir. Drogadicción es lo mínimo. Enfermedades venéreas a la orden del día. Violencia gratuita. Falta de respeto. Trata de mujeres. Chicas con dificultades que son engañadas por gente inhumana, obligadas a prostituirse tanto si quieren como si no, muchas veces inducidas a la drogodependencia, aunque sólo sea para que se callen y sean productivas.

Y no vale eso de: no, no es en todos los sitios ni siempre. Vale, pongamos que es en la mitad de los casos. Es tan dañino, tan sucio y tan de desgraciados que es como si fuera en todos los sitios y siempre. Por una que puede no pasarlo mal hay 15 que lo pasan tan fatal que vale por esa que no está mal. Cada vez que un caballero va a un respetable puticlú a acostarse con una chica, está contribuyendo a que, en otro sitio, que puede ser otro puticlú o en medio de la calle o detrás de un contenedor o dentro de una furgoneta o en el sitio más desagradable e insalubre, alguna chica, puede que menor, puede que obligada, puede que drogadicta, sea violentada y/o violada por 15€, o por una chuta, o por una lata de comida.

Lamentablemente hasta que las cosas se regulen y alguien se decida, tolerancia 0 con los puteros. Hasta que llegue ese momento, el género femenino tenemos el trabajo de educar, de contribuir a que se vaya cambiando la idea de que una mujer se posee. Una mujer no es de nadie más que de ella. Una mujer prostituta, por desgracia, puede no tener más remedio que ser de su chulo. Y para doble desgracia, de su chulo y de los clientes que decidan que pueden hacer lo que quieran, más de lo pactado, por el hecho de pagar.

Evidentemente me subleva como mujer que se considere el cuerpo de una mujer (cualquiera) como una” cosa” que puede ser poseida. Por dinero o por lo que sea. El último extremo es el “la maté porque era mía”. Pero eso da para ocho postes más.

Anka László: A budapesti prostitúció és szexpiac története a boldog békeidőkben. Valóság, 2006. június, XLIX. évfolyam 6. szám.

“Magát a prostitúciót a legősibb mesterségként szokták emlegetni, így leírhatjuk: nem magyar sajátosság az, amelyet az alábbiakban bemutatok, hanem kortól és tértől független jelenség, amely mindig elkísérte az emberiséget történelme során. Annak a szép- és szakirodalomnak, illetve filmeknek, amelyek a közönség elé tárták Veronica Franco, Imperia, avagy a lazább erkölcsű nők közül Anna Karenina történetét, igen komoly valóságtartalmuk van. A XIX. és a XX. század fordulóján a valóságtartalmon csak annyi változás történt, hogy sokkal nyíltabbá vált a prostitúció és a szexpiac az emberek előtt, akik a korábbi prűd magatartás helyett megbámulhatták azt művészi alkotásokon is. A művészek ily módon kvázi legitimációt adtak a prostitúciónak a világon mindenütt.

A korszakban sok minden kedvezett a kommerciális kéjelgés terjedésének és nyilvánosabbá válásának. Legjobb terjesztési eszközei voltak az 1851-től rendszeresen megrendezett világkiállítások, amelyek tömegeket mozgattak meg szerte a világon. Ezek a rendezvények oly módon kapcsolódtak a prostitúcióhoz, mint manapság egy-egy autóverseny, amelyet évente tartanak a Hungaroringon. Örömmel üdvözölte a kíváncsi közönség a francia eredetű kánkán megjelenését, a páros táncok térhódítását, amely intimebbé tette a nők és férfiak szórakozását. A századfordulóra a prostitúció már nemzetközi szinten szakosodott.”

Tovább a teljes szöveghez …

Tovább a teljes szöveghez …

Két fókuszcsoportos vizsgálat tanulságai

Milyen fogalmi keretek között esik szó a prostitúcióról a hétköznapi beszélgetésekben? Minek tekintik a prostituáltakat, és mivel magyarázzák a prostitúciót? Az alábbi tanulmány két fókuszcsoportos beszélgetés elemzésével e kérdésekre keres választ. A vizsgálat a Bűn és bűnhődés: hátrányos helyzetű csoportok kriminalizálása a médiában című kutatás részeként készült.

Tovább …

Text de Justa Montero i Begoña Zabala publicat al bloc de  La Paella pel Mànec*.

Les treballadores del sexe han pres la paraula i s’han manifestat obertament pels carrers de diverses ciutats proclamant les seves exigències i denunciant els efectes de les polítiques que s’imposen des de governs municipals. Les seves veus han donat una nova dimensió al debat feminista sobre la prostitució i obliguen, des del nostre punt de vista, a una reflexió i actualització del discurs i les propostes feministes.

El moviment feminista ha aconseguit no només fer visible la realitat de les dones sinó també considerar-les com subjectes de drets. Durant aquest recorregut ha posat de manifest la varietat de formes que adopta l’opressió de les dones i la pluralitat d’identitats des de les que s’enfronten a aquestes situacions. Això ha dut moltes feministes a qüestionar alguns anàlisis i discursos que, per lineals, mantenen tancades a les dones en categories abstractes i que formulen plantejaments que deixen fora els processos personals i les  propostes de moltes d’elles. Això succeïx amb diferents col·lectius de dones, entre d’altres, amb el de les treballadores del sexe. Elles han començat a oferir una visió de la seva realitat molt més complexa del que una mirada plena de prejucidicis és capaç de captar, posant de manifest les diferents circumstàncies en què realitzen i es posicionen enfront del seu treball, hi ha dones que volen deixar la prostitució i d’altres que volen treballar venent aquests serveis sexuals.

Atendre a tot això que les treballadores del sexe plantegen ens obliga a fer anàlisis que s’endinsin en les diverses realitats de la prostitució, hem de diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada; entre les diferents situacions de qui realitza aquest treball, si són migrants sense papers, mestresses de casa o estudiants; i les diferents condicions materials en què el realitzen: al carrer, a un pis, als clubs.

El debat en el feminisme

Entre les posicions oposades de les que defensem els drets de les treballadores del sexe i de les que neguen aquesta condició i defensen l’abolició de la prostitució existeix un acord bàsic: donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i a les seves demandes que exigeixen a les administracions públiques mesures de caràcter laboral i social que ho facin possible.

Aquest consens s’estén a la denúncia i condemna de les màfies de la prostitució, que extorsionen i forcen les dones mitjançant argúcies, coacció i violència a treballar al seu servei, mantenint-les en molts casos tancades, privades de llibertat en condicions pràcticament d’esclavitud. La urgent exigència de mesures eficaces i contundents per a perseguir aquestes màfies ha d’anar acompanyada de polítiques que atenguin la seva demanda inicial, que no és altra que la de treballar, oferint-los una regularització legal i laboral i evitant així l’aplicació de mesures policials que no tenen cap altre objectiu que expulsar-les cap el seu país d’origen. És evident que el fenomen de les màfies està relacionat amb les polítiques d’immigració i no és casualitat la coincidència actual entre els governs d’Europa de l’aplicació de mesures cada com més penalitzadoras i abolicionistas respecte la prostitució i també les polítiques restrictivesde la immigració per mitjà de lleis que retallen els drets de les persones immigrants.

El desacord entre les diferents posicions no es produeix per la caracterització de les màfies sinó per la caracterització de la prostitució, per la identificació que les posicions abolicionistas realitzen entre aquesta i les màfies i, per tant, per l’extrapolació de les circumstàncies que concorren sota les màfies a tot l’exercici de la prostitució. S’obvien així altres formes d’abús i explotació de les prostitutes, òbviament condenables però no equiparables a les màfies esclavistas. Per exemple, es produeixen extorsions a les treballadores del sexe immigrants a partir de les xarxes “comercials” i fins i tot familiars que les introdueixen il·legalment al país, cobrant-los enormes quantitats de diners que les deixen endeutades durant anys. Es tracta sens dubte d’una extorsió horrible i condemnable, però no és del mateix tipus que la de les màfies. Aquí no hi ha engany ni coacció sinó usura, explotació i l’utilització d’una legislació que margina, de fet, tant la prostitució com la immigració realment existent.

El centre de la polèmica sorgeix de forma més clara quan hem d’atendre les demandes de les persones que s’autodefineixen com treballadores del sexe, afirmen que la prostitució no sempre és producte de la coacció, si més no, no ho és en el seu cas, i que elles volen continuar treballant de prostitutes. L’existència d’aquestes persones està qüestionant l’argumentació ideològica central de l’abolicionisme que identifica prostitució amb esclavitud. Quan el sexe es monetaritza, i en més mesura, si no existeix cap tipus de regularització i per tant en absència total de drets reconeguts per a les prostitutes, es produeix impunement la sobreexplotació de les dones pels amos de clubs, els proxenetas, els clients. Però això, contra el que evidentment es manifesten les pròpies treballadores del sexe, no és esclavitud, sinó explotació què ja és a dir molt!

Reduir les diferents realitats de la prostitució a una definició ideològica prèviament establerta en termes d’agressió i esclavitud sexual no s’ajusta a la complexa realitat, i per tant no resol els problemes, més aviat al contrari perquè sense el reconeixement de drets s’accentua la vulnerabilitat de les prostitutes i s’afavoreix la impunitat de qui es beneficien d’aquesta situació d’il·legalitat.

És més, independentment del que per a cada persona representi la prostitució, abolir-la resulta impracticable perquè les seves causes estan profundament arrelades en les estructures socials i construccions ideològiques d’aquesta societat patriarcal i capitalista. Les causes últimes de la prostitució cal buscar-les en la confluència que es produeix entre, d’una banda el mercat i la progressiva mercantilització de cada vegada més aspectes de la vida i les relacions socials, i per altra banda un model sexual androcèntric i heterosexista. Un model travessat per les relacions de dominació dels homes i la subordinació de les dones que, entre altres característiques, situa en el centre la satisfacció del desig sexual dels homes al considerar que la sexualitat masculina està guiada per l’objectiu d’aconseguir el seu plaer sexual, com sigui, mentre que la sexualitat femenina, a més de no haver de ser explícita, hauria de saber controlar aquest desig.

Tampoc cal perdre de vista que el model de família manifesta serioses limitacions com a institució legitimadora de les relacions eròtic-afectives produint relacions sexuals profundament insatisfactòries.

Però a més cal entrar a analitzar quines són les causes que mouen, aquí i ara, a una dona a treballar venent serveis sexuals. Les causes poden resultar molt variades i fruit d’un cúmul de circumstàncies personals i laborals, així com de múltiples condicionaments socials, culturals i econòmics. En molts casos la raó resulta òbvia: la urgent necessitat de guanyar-se la vida. Que aparegui com una opció de treball amb avantatges econòmics respecte a altres opcions, per exemple per a les dones immigrants, mostra també fins a quin punt són escasses i fortament precàries les alternatives laborals que se’ls oferixen (servei domèstic, hostaleria), i que, igual que en aquests altres treballs, hagin anat reemplaçant a les dones autòctones que s’han desplaçat a altres sectors laborals.

La prostitució: un treball

La prostitució és un treball: la prostituta realitza una transacció econòmica en la qual ven, no el seu cos, sinó serveis sexuals a canvi de diners. En una societat on el treball és la principal via d’integració social negar-los la seva condició de treballadores no només les despulla de la seva condició de ciutadanes sinó que reforça fins al límit l’estigma que duu la prostitució. Però no és un treball com qualsevol altre, no només per la seva duresa, pels abusos econòmics i sexuals, pel maltractament i menyspreu que han d’aguantar de clients i que els resulta difícil denunciar al no reconèixer-les com subjectes de drets. Si fora així no s’explicaria que es donés un tractament substancialment distint al que succeïx en algunes relacions no comercialitzades, on està present la violència, l’assetjament, fins i tot l’assassinat.

La prostitució no és un treball com altre qualsevol per l’estigma que comporta, pels abusos i menyspreu que reben les prostitutes de la pròpia societat, per la criminalització i discriminació que suposa. La doble vara que s’utilitza per a amidar a les treballadores del sexe i a la resta de dones té a veure amb la desestabilització que les prostitutes introdueixen en el model tradicional de dona, simbolitzen en l’imaginari col·lectiu la trasgressió dels límits imposats a les “bones dones”, representen a la dona provocativa, promíscua, que manifesta obertament la seva sexualitat.

L’estigma que per aquest fet reben es tradueix en un rebuig social que les aïlla i per tant les fa més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i a l’explotació, i impedeix la millora de les seves condicions de treball. Però també suposa una desvalorització que s’estén a tota la seva vida quedant així immersa en la categoria de prostituta: no treballa “de” sinó que “és” prostituta. No s’accepta la seva existència més enllà de com la societat les defineix, per tant no hi ha cap diferència entre el seu treball i la seva vida privada en la qual també se’ls nega qualsevol posició de subjecte, fins a l’extrem de tancar la possibilitat de relacions sexuals triades i agradables per a elles. No és d’estranyar, per tant, que moltes d’aquestes dones assenyalin com un dels seus principals problemes aquesta estigmatització social.

La capacitat de totes les dones per a formular les seves necessitats i drets, que el feminisme preconitza i impulsa, es nega per principi a les prostitutes des de les posicions abolicionistes. Articulen un discurs en el qual fan desaparèixer a les dones de l’àmbit dels drets per a reduir-les a la seva condició de víctimes, subjectes passius incapaços d’expressar les seves necessitats. És tal la victimització que fan recaure sobre elles elles que fins i tot en la seva manera d’anomenar-les fan servir participis passius, com “dones prostituïdes” i “dones traficades”. Per aquest procediment es nega la possibilitat que totes les dones tenen, encara en situacions tan difícils com les que afronten moltes treballadores del sexe, de prendre les regnes de la seva vida. Però com han expressat clarament algunes prostitutes-activistes, la seva professionalitat resideix en la capacitat de controlar els seus serveis sexuals, i per tant el seu cos, en aquesta relació comercial, negociant amb el client i determinant ella els serveis que vol prestar.

Volem una societat on les relacions no estiguin mercantilitzades, on no existeixin institucions opressives ni estereotips adscrits a cada sexe, ni relacions de poder entre homes i dones, entre el Nord i el Sud; on la sexualitat l’exercim des de relacions lliures. I com ocorre amb altres problemes no veiem factible avançar, des de les múltiples dimensions de la lluita feminista, sense abordar els problemes socials tal i com avui es plantegen pels diferents col·lectius de dones. Per això, contra l’estigma i la discriminació defensem el reconeixement de les treballadores del sexe com a subjectes de dret de ciutadania, i per tant drets socials i laborals. Potser així es crearan les condicions per eliminar la prostitució forçada i per permetre el seu exercici en condicions de legalitat i respecte per a les dones. Això significa en primer lloc el seu dret a ser escoltades, a establir aliances entre les dones dins la línia del feminisme d’anar articulant la diversitat, i de donar suport als col·lectius amb els quals treballen.

No sabem què passarà en el futur respecte el sexe, l’amor, o nosaltres mateixes, però sí sabem que la defensa de la llibertat i l’autonomia de totes les dones requereix defensar els seus drets i combatre qualsevol estigmatització patriarcal.

Revisió adaptada de l’article publicat en el nº 87 de la revista Viento Sur, juliol de 2006.

*Justa Montero és cofundadora i membre de l’Assemblea Feminista de Madrid. Begoña Zabala és cofundadora i membre d’ Emakunde Internacionalistak de Nafarroa. L’original fou publicat al número 32 de la Revista Pueblos, el juny de 2008.

Una altra vegada tornem a tenir aquí Tinc Pis, i contents que n’estem!

Aquesta vegada ens trobem davant tot un dilema moral: sexe a canvi de diners, una bona professió? Segurament no trobarem una resposta contundent, però si passareu una bona estona.

I recordeu, a l’apartat d’enllaós de la dreta trobareu el link al seu blog!

Aquests dies s’ha parlat de certs polícies que encobrien aquests llocs de prostitució femenina a l’àrea d’influència de Barcelona. A Castelldefels, en aquest cas.

Heves Gergelyné, szül. Farkas Piroska – családon belüli feszültségfenntartó szakreferens, testi gyönyörök szekció

Negyvenhárom éves, mestersége pedig egyike a legrégebbieknek a világon. Egyből erre gondoltatok, tudom én…
Mint tudjuk mindenütt jelen vannak és ez alól Senkiháza sem kivétel. Igaz, hogy kis falunkban ő az egyetlen hivatásos művelője a szakmának, mégis – stílszerű leszek – minden igényt maradéktalanul kielégít egyedül is. Messzi földről, a szomszéd községből érkezett nemrég a nyugodt falu unalmas életébe. Onnan az új pap füstölte ki, aki egyébként egy súlyosan borgőzös éjszaka után az ő ágyában ébredt és betelt nála a pohár (szaftos pletyka, de sajnos mindkettejüket köti a szakmai titoktartás esküje, így csak ennyit sikerült megtudnom). Mondanom sem kell, nem ő a legszebb asszony a környéken, de a csábítás nem is az ő dolga. A senkiházi asszonyok azt vallják, hogy „nekik a léjlek a fontos, nám a tásty”, ezért hát sereglenek hozzá a férfiak az egész faluból. Mind a tizenöt megfordult már nála, a gyanútlan kiskorúakat is beleértve, akiket lekváros palacsintával szokott megkínálni ha arra járnak.

A kliensei (ha szabad így fogalmazni), azt mondhatjuk, hogy elégedettek vele. Persze ha megkérdeznénk erről például Kötél Marcit, vagy Szabad Győzőt, esetleg magát Semmit, egészen biztosan azt a kitérő és merőben diplomatikus választ adnák, hogy „Van aki dícséri…”. Pedig! Pedig! Pedig ha nem lenne ő és az ő speciális lakosztálya, akkor tájmasszázs se lenne, szexuális felvilágosítás se lenne (palacsinta), és a hatodik parancsolat igazi és leplezetlen mikéntjéről sem folynának olyan mélyreható, kimerítő, izzasztó és penetráns beszélgetések sehol a faluban. A legfelvilágosultabb és legmodernebb falulakó, ehhez nem fér kétség. Ő volt az első nő, aki kendő nélkül mert az utcán mutatkozni, és nem ez az egyetlen szívesen mellőzött ruhadarabja. A mai napig ő az egyetlen aki teleshoppingol (onnan van neki a porszívóról működtethető bugyborékoló a cseberben) és ő az egyetlen aki az interneten is fent van már.
A ház előtt ül egész nap és cigarettázik. Kigyérült , hosszú vörös haját a vállára engedi, ha pedig előre egyeztet egy pácienssel, akkor két copfba köti, úgy várja a padon az illetőt. Az asszonyok nem nézhetik botrányos öltözködése miatt: „A frézája s a vakolat a képén még hagyján, de a szoknyája alól állandó jelleggel kilátszik a két bokája. Én nem tudom, de gamat na…”. Azt azonban nem tagadhatják, hogy amióta ez a fehérnép megjelent a faluban az uraik egyre többet tudnak a Tantra meg a Káma Szútra tanításairól és a testi szerelemről úgy általában. És látják, hogy ez jó. Csupán azt sajnálják, hogy mindig csak a vacsora közben osztják meg velük ezt az értékes elméleti tudást, azt’ utána jól megverik őket lefekvés előtt, ahogy szokták, és elalszanak.
Sokrétű, sokoldalú és kétségkívül furcsa nőszemély. Gonosz boszorkány, vagy művelt kurtizán? Esetleg egy közönséges lotyó lenne a szomszéd községből? Talán ő maga sem tudná megmondani. Annyi biztos, hogy hozott magával hideget-meleget: ő lett a falu – úgymond –kulturális nagykövete és egyben a férfiak megrontója. Felkavarta az állóvizet és én látom, hogy ez jó.