Al perseguir als assassins de Sforza, Giovanni arriba a Venècia, on intercepta una carta codificada dels conspiradors. Descodificar aquest document per esbrinar els noms de qui han orquestrar la conspiració serà de vital importància.

El proper 19 de novembre de 2009 a 2/4 de 7 del vespre dins la Sala de Juntes de la Facultat de Dret i Economia, tindrà lloc la presentació del llibre: “Les dones al món rural en Catalunya”.

Els temes que s’hi tracten són:  La dona rural catalana i el seu rol dins l’espai rural; l’explotació agrària a Catalunya, la seva titularitat i la llei de successions des d’una perspectiva de gènere; l’associacionisme agrari i l’àmbit empresarial rural amb la participació de les dones.

El Grup Ethos de la Universitat Ramon Llull, llença una nova revista, Journal of Applied Ethics, que  sortirà publicada el juny del 2010.

Per a tots aquells que hi estiguin interessats s’ha convocat un call for papers que finalitza el 14 de desembre per tal d’enviar propostes d’articles.

Trobareu més informació a l’enllaç.

La Taula de treball per a l’alimentació escolar ecològica ha redactat el llibre A taula! Manual per a la introducció d’aliments escolars escolars ecològics a les escoles, el podreu trobar a gencat.cat/dar/pae disponible per a la seva descàrrega gratuïta.

Els dies 28 i 29 d’octubre l’Agència de Cooperació Internacional de les Illes Balears organitza unes Jornades que tenen per títol “Els mitjans de comunicació i el Sud“. Les persones que assisteixin durant els does dies a la seu de la Fundació “La Caixa” a Palma, tindran l’oportunitat de participar en un espai de debat i reflexió sobre el paper dels mitjans en la transmissió de la informació sobre la realitat dels països del Sud. Malauradament una informació centrada en la desigualtat, la pobresa i les guerres, i molt poques vegades en aspectes positius de la vida quotidiana d’aquests països. S’abordaran aspectes com els prejudicis, el tractament específic de l’Àfrica i de les dones musulmanes, com exemples paradigmàtics dels estereotips, així com el paper dels i les professionals del periodisme, de les ONGD, i de les persones espectadores.

Per les Jornades passaran experts com Javier Erro, expert en comunicació d’ONGD de la Universitat Pública de Navarra, Xavier Giró, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mario Lubetkin, director de l’agència Inter Press Service, Maria Galindo i Idoia Romano de la boliviana Radio Deseo i de l’associació feminista Mujeres Creando, Laura Navarro, investigadora de l’equip europeu Minoritymedia de la Universitat de Poitiers, i el fotògraf Gervasio Sánchez, entre d’altres.

Durant els dos dies es podrà visitar l’exposició fotogràfica “Afganistan: Dones contra l’oblit i la impunitat” de Gervasio Sánchez.

Si us interessa el tema, el CD2 us recomana la lectura del llibre “Comunicación y desarrollo: en busca de la coherencia” de Raquel Martínez i Mario Lubetkin (eds.) i publicat per la Fundació Carolina i Siglo XXI Ed. Un llibre que analitza el paper de la comunicació en el desenvolupament i s’ocupa de diversos temes que van des de les assimetries del sistema internacional de la informació fins a les bones pràctiques que poden ser útils a la cooperació espanyola.

De Gervasio Sánchez i Manuel Leguineche, “Los Ojos de la Guerra”. , de Plaza&Janés. Un recorregut per alguns dels grans conflictes del segle XX, i una radiografia profunda i descarnada d’un ofici tan mitificat com mal comprès. El llibre planteja també el buit de les zones devastades per la guerra quan ja no són notícia.

Finalment, de Javier Erro, “Comunicación, Desarrollo y ONGD”, publicada per Hegoa. Una guia que tot i publicada el 2002 continua sent una obra de referència per a qui vulgui posar en marxa altres formes de mirar allò comunicatiu i altres pràctiques comunicatives dins del camp de la cooperació al desenvolupament i de les ONGD.

Ha sortit la publicació el clima no està en venda,editada amb col·laboració de la Directa, llegeixa-la i difon-la!

Podeu trobar-la als punts de distribució de la Directa

com a punts de distribució de la campanya n’hi ha a:

Xarxa de Consum Solidari de Ciutat Vella – BCN

Plaça Sant Agustí Vell, 15 (barri de La Ribera)de 10h a 14h i de 17.30h a 20.30h de dilluns a divendres

Infoespai (Gràcia- BCN)

Plaça del Sol, 19-20

IAC (BCN)

Via Laietana, 57, 4t pis

Espai Obert (Sants – BCN)

Violant d’Hongria, 71 1er pis

DESCARREGAR EN PDF

si no va l’enllaç, ves directe a: http://elclimanoestaenvenda.files.wordpress.com/2009/10/el-clima-no-esta-en-venda_baixa.pdf

A partir d’avui dilluns i fins el proper dia 23 es celebra la I Setmana Internacional de l’Accés Obert, Open Access Week, i de nou el CRAI de la UB se suma a la celebració adoptant el lema “Obre el teu coneixement i comparteix-lo” per donar a conèixer què és l’accés obert.

Aquí podreu veure el vídeo de presentació i aquí anireu al corresponent wiki:

Eventos Semana del Acceso Abierto

Trobareu més informació d’aquest esdeveniment a la corresponent Notícia del CRAI.

Desde o GAAP queremos dar noticia nesta ocasión dunha serie de próximas publicacións vinculadas á actividade do grupo. A primeira delas ten a súa orixe na celebración do IX Congreso Internacional de Estudos Galegos (A Coruña, Santiago de Compostela e Vigo, 13-17 de xullo de 2009). Trátase dun número monográfico do Boletín Galego de Literatura que recollerá os relatorios sobre materia poética presentados no devandito congreso, e cuxa coordenación corre por conta de María Xesús Lama (Universitat de Barcelona) e María Xesús Nogueira (USC). A publicación, impulsada polo GAAP, incluirá os contributos desenvolvidos nos paneis A poesía galega actual: suxeitos, discursos referentes en perspectiva comparada e Nación e xénero nas poetas galegas e irlandesas contemporáneas, para alén doutros relatorios individuais presentados no mesmo congreso e que atenden a autores/as, poéticas e enfoques de carácter plural e diverso. Prevese a aparición deste monográfico cara ao mes de maio de 2010.

Un segundo núcleo de publicacións está relacionado coa rede internacional de investigadores e investigadoras Poetics of Resistance, en cuxa nómina constan varias das persoas que integran tamén o GAAP. A partir das achegas xeradas nos dous encontros da rede (o de Leeds, en marzo de 2008, e o de Santiago de Compostela, en abril de 2009) será publicado un libro na serie Hispanic Studies: Culture and Ideas, da editora Peter Lang, coordenado por Ben Bollig (University of Leeds) e Arturo Casas (USC) e co título provisorio de Prácticas poéticas de resistencia y emancipación. A obra compilará aproximacións diversas ao fenómeno poético, entendido nun sentido expandido e abordado desde perspectivas teóricas e aplicadas.

Outra publicación vinculada a Poetics of Resistance é a que conformará un monográfico da revista australiana Cosmos and History, especializada no ámbito da filosofía. Os artigos que integrarán este número especial, procedentes tamén dos contributos efectuados nos dous encontros da rede, centran a súa atención no concepto de resistencia, tanto no que se refire á súa delimitación conceptual canto na análise da súa aplicación en prácticas de carácter literario, audiovisual e artístico en xeral.

Text sobre l’historiador Joan Ferreres i Nos amb motiu de la presentació a Traiguera del seu llibre L’esplendor de la Traiguera renaixentista.

Ara, per fer la presentació de l’autor del llibre que es presenta avui en aquest espai del Pes Fariner, que va adquirint potser més lentament que no seria d’esperar el seu caràcter emblemàtic per a la cultura de Traiguera, podria començar dient que Joan Ferreres és professor de secundària i doctor en història, amb una tesi doctoral sobre l’escultor Joan Baptista Folia, jordienc com ell; i que és un historiador amb una llarga trajectòria en l’estudi del Maestrat Vell de Montesa, la seua terra i la seua gent, sobretot des del Centre d’Estudis del Maestrat, de Benicarló, pràcticament des dels seus inicis a finals dels anys 70 del segle passat. Podria dir que s’ha centrat, com vam tindre ocasió de presenciar aquest estiu en aquest mateix espai, arran de la presentació del seu anterior llibre, Territori, població i economia de la Batllia de Cervera a l’edat mitjana, en l’estudi de l’edat mitjana i de l’edat moderna de la nostra comarca; podria afegir-hi que és un coneixedor especialment expert dels arxius històrics que contenen la documentació que és la petja del nostre passat, dels nostres orígens medievals i moderns, com ara l’Arxiu del Regne de València, per posar-ne un sol exemple significatiu. I seria dir veritat. Com ho seria dir que ha publicat llibres, estudis i articles de caire històric en tal quantitat que algun dia haurien de sistematitzar-se per poder-se formar una idea exacta de quina és la dimensió que va adquirint la seua obra d’historiador. Podria fer tot això, efectivament, però seria fer curt.

Perquè avui, aquí, toca parlar de la relació de Joan Ferreres amb Traiguera i la seua història. Tots coneixem els llaços familiars que l’uneixen al poble. Aquesta vinculació i la seua dedicació a la història local del seu poble natal, Sant Jordi, van portar-lo, al meu entendre des de bon començament, a estudiar la història de Traiguera, i a comprendre en profunditat quina és la relació històrica existent entre els dos pobles que un dia van pertànyer a la mateixa municipalitat. Lluny del provincianisme més localista que de vegades ha interferit en la relació entre dos pobles veïns, el seu és un exemple de com haurien de ser aquestes relacions, en el present i en el futur.

I és que Joan Ferreres ha estat protagonista destacat, per no dir protagonista principal, de l’estudi de la història de Traiguera en els darrers 30 anys. Recordem al respecte dues referències bàsiques del que avui sabem sobre la història de Traiguera, els títols Traiguera, història documentada, de 1986, i La Font de la Salut. Religiositat popular. Història del Reial Santuari de Traiguera, de 1992, tots dos escrits en coautoria amb Daniel Llatje, un altre protagonista de l’estudi de la història de Traiguera, alhora que actor de la dinamització de la vida cultural del poble, que avui amb tota seguretat ens acompanyaria molt de gust. No menys important és el títol Patrimoni terrisser de Traiguera. Set-cents anys de canterers, de 2006, producte d’anys de recerques documentals i estudis arqueològics recollits en altres tants articles, que constitueixen el bo i millor del que avui sabem sobre la tradició terrissera del nostre poble, una tradició que s’hauria de recuperar i dinamitzar com a riquesa patrimonial i cultural. Aquest llibre és la base historiogràfica per conèixer el fenomen dels canterers de Traiguera al llarg de la història i per recuperar-ne la tradició com a element cultural distintiu; una tradició que no s’hauria de deixar perdre.

Veiem, per tant, que les aportacions fetes per aquest home al coneixement de la història de Traiguera que tenim actualment poden considerar-se, avui per avui, com les més significatives, les fonamentals. En aquesta època que ara vivim es parla molt del concepte de la recuperació de la memòria. Al meu entendre, en realitat, el que estem fent no és tant recuperar la memòria d’uns fets determinats que per circumstàncies històriques hagen pogut quedar amagats o silenciats, com fer una reinterpretació del nostre passat que done resposta a les preguntes que es pot fer qualsevol generació: qui som, d’on venim? a fi de poder-nos contestar una altra pregunta crucial: on volem anar? En aquest sentit, l’evolució de la ciència històrica en el context de la societat dels darrers 30 anys ha jugat bastant al nostre favor. Així com en el passat la Història, així amb majúscules, es limitava als grans fets històrics, que tenien una funció política expressa en el reforçament ideològic dels estats, en aquesta època nostra ha florit l’anomenada microhistòria, en la qual els estudis d’àmbit local, orientats a la descripció de la societat i les formes de vida, han donat a conèixer, de manera científica i documentada, quin ha estat el passat de comunitats d’àmbit més restringit com puga ser el de Traiguera. S’hi ha d’afegir, certament, que la democràcia en els darrers 30 anys ha obert la porta a la recuperació d’uns senyals d’identitat nacional que l’estudi històric permet de fer aflorar. I al respecte, val a dir que ha estat una sort comptar amb la tasca historiogràfica de Joan Ferreres, perquè tot l’estudi sobre el Maestrat l’ha vehiculat sempre en llengua catalana, que aquí anomenem naturalment valencià.

En conseqüència, podem dir que el conjunt de l’obra de Joan Ferreres, de la qual em deixo d’assenyalar encara no poques referències, és una contribució de primer ordre a la cultura de Traiguera. I ho és per una raó senzilla que cal remarcar. Es tracta d’una aportació a la cultura escrita, feta amb una metodologia científica, acadèmicament homologable. I estarem d’acord que en aquest aspecte de la cultura local tenim camí per recórrer. L’obra de Joan és una fita en aquest camí.

Avui, es presenta en societat aquest darrer llibre seu que porta un títol més que significatiu: L’esplendor de la Traiguera renaixentista. I aquest títol, el segon en el curt lapse d’uns pocs mesos que el mateix autor trau a la llum, ve a ser, també, l’esplendor de la seua obra d’historiador. I és per això que és una sort per a Traiguera poder comptar amb complicitats com les de Joan. Perquè en aquest llibre hi ha la referència d’una època mítica de la història de Traiguera, hi ha els noms i les cases i el treball i la cultura de l’època de la plenitud i la puixança de la vila foral, de quan va alçar-se el campanar i l’església que coneixem avui, de quan la Font de la Salut va convertir-se en un centre espiritual d’anomenada. I hi ha aquella Traiguera que, vista des d’aquest nostre present que pareix que ja ho tinguem tot fet, potser va arribar a existir.

Joan Ferreres és sobretot això: un descobridor coherent d’un passat que hauríem de tindre sempre present, per saber qui som, d’on venim i on volem anar.

Igman és una muntanya que es troba al centre de Bòsnia-Herzegovina, a l’oest de la ciutat de Sarajevo. Tradicionalment havia estat zona d’esbarjo per a la pràctica de l’esquí i altres esports de muntanya. De fet, el 1984 va acollir proves dels Jocs Olímpics d’Hivern celebrats a Sarajevo, quan encara formava part de la República Federal de Iugoslàvia.

El nom d’Igman va tristament lligat a la guerra que del 1992 al 1995 va sacsejar la convivència en aquestes terres. El turó fou escenari de diverses escenes de guerra, símbol de la resistència bosniana i el lloc per on la Brigada “Àguila” formada per britànics, neerlandesos i francesos van trencar el setge a la ciutat de Sarajevo, el juliol de 1995, després de 40 mesos de resistència. No és casual doncs, que Igman-Acció Solidària, sigui el nom que porta l’ONG nescuda a Reus a partir d’una de les diverses plataformes ciutadanes que es van crear arran del conflicte iugoslau. Dir-se Igman és tot un símbol de resistència a l’oblit. És per això que quasi vint anys després aquesta organització continua treballant en el post-conflicte, en projectes de desminat de les muntanyes que envolten Sarajevo, i en projectes de sensibilització com el que han portat aquest mes d’octubre al campus de la Universitat de les Illes Balears.

Igman va ampliar la seva presència, i ara treballa a altres zones del món com Palestina, Guatemala, Xiapas, Perú, i també a les Illes Balears, on el 2007 obrí una representació que s’uneix a les seus de Barcelona, Reus, Valls, Vilafranca del Penedès, L’Hospitalet de Llobregat i Cambrils. A més de les tasques habituals de moltes organitzacions en matèria d’acció humanitària, cooperació al desenvolupament i sensibilització, aquesta organització destaca per tenir una especial dedicació a la difusió del coneixement, del pensament i la reflexió. Fruit d’aquest interès és la Revista trimestral ONGC, que ja porta 38 números editats, i que desde la primavera de 2008 té una secció fixa dedicada a les Illes Balears. Darrerament, també ha impulsat una nova revista, editada en anglès per la Fundació CATmón, Catalan International View, que ja té 4 números al carrer.

Aquest cop però, Igman, ens porta a la memòria Srebrenica. Un altre nom tràgic de la guerra iugoslava, i que anirà per sempre lligat al genocidi de més de 8.000 persones del juliol de 1995. En col·laboració amb el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat de la UIB, l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans de la Generalitat de Catalunya, i el Centre de Documentació en Cooperació al Desenvolupament (CD2), es podrà visitar del 8 al 16 d’octubre a l’edifici Ramon Llull i del 16 al 23 d’octubre a l’edifici Gaspar Melchor de Jovellanos, l’exposició “SREBRENICA. DE L’OBLIT A LA MEMÒRIA”.

L’exposició s’acompanyarà de dos actes principals. Dimecres 14 a les 12 hores a l’Aula de Graus de Ramon Llull es presentarà el documental “Bòsnia: de la foscor a la llum“, que porta el mateix títol del llibre de fotografies de Francesc Parés sobre la postguerra a Bòsnia, editat l’any 2003 i que podeu trobar al CD2. També es presentarà el llibre “Srebrenica” del fotògraf Tarik Samarah.

El següent dimecres dia 21, a l’Aula de Graus de Dret tindrem de nou l’oportunitat de veure el documental, a més d’assistir a la conferència “Srebrenica: de l’oblit a la memòria” a càrrec de la professora de Dret Internacional de la UIB, Margalida Capellà, i del membre d’IGMAN-Acció Solidària, Carles Bargalló.

El PNUD acaba de publicar el darrer Informe de Desenvolupament Humà. Amb el títol “Superando barreras: movilidad y desarrollo humanos”, aquest any està dedicat a les migracions i el desenvolupament. Si voleu consultar l’informe, a la pàgina web especialmente editada per l’ocasió trobareu el document complet en pdf, material addicional com ara audiovisuals, figures i gràfics. També podem trobar en pdf els treballs de recerca encarregats per a l’elaboració de l’informe als principals experts en migracions i desenvolupament, encapçalats per Hein de Haas. El cap de recerca de l’informe ha estat el veneçolà Francisco R. Rodríguez.

L’informe, a part de desmitificar algunes qüestions entorn de les migracions, assegura que la migració pot contribuir al desenvolupament però en cap cas ser alternativa ni substituta de les iniciatives i polítiques generals de desenvolupament. Així mateix, i a diferència de les posicions de molts països occidentals, l’informe defensa la necessitat d’abandona postures proteccionistes quant a les migracions, en especial en temps de crisi.

Com és habitual en l’elaboració d’aquest tipus d’informes, a més de l’encàrrec de diferents papers, es celebren multitud de seminaris i de reunions consultives de caràcter regional. Tota aquesta informació també es pot trobar a la web de l’IDH 2009.

A part dels treballs sobre el tema central de l’informe, l’interès de cada any és consultar el rànquing de països segons l’índex de desenvolupament humà que publica el PNUD, amb les dades combinades de l’esperança de vida, la taxa d’alfabetització i de matriculació, així com el PIB per càpita. Aquest any hi ha diverses novetats, una és la diferenciació que es fa per primera vegada entre els països que tenen un IDH alt d’un IDH molt alt. Si el 2007-2008 el primer lloc l’ocupava Islàndia, aquest any ha baixat a la tercera posició, superada per Noruega (nou líder) i Austràlia. Espanya per la seva part, passa de la 13ª a la 15ª posició, superada per Àustria i Luxemburg.

Fins a 10 països han donat el salt de ser considerats de desenvolupament mitjà a desenvolupament alt: Equador, Perú, Colòmbia, Veneçuela, Líban, Kazajstan, Turquia, i les illes caribenyes de Santa Lucia, Dominica i Granada. 3 països africans han deixat el grup de desenvolupament humà baix per passar al mitjà: Angola, Nigèria i Tanzania. En sentit contrari, també han estat 3 els països que han davallat de la zona mitjana a la baixa: Gàmbia, Timor-Leste i Togo. Si el 2007-2008 el país amb el nivell de desenvolupament humà més baix era Sierra Leone, enguany és el Níger qui ocupa la darrera plaça.

Finalment, trobareu també accés als divuit informes anuals publicats anteriorment, des del primer de 1990. L’any 2010 es celebrarà el vintè aniversari de l’IDH, i no passarà gens desapercebut, ja que coincideix amb la revisió decennal dels Objectius del Mil·lenni, i la de Beijing+15. Amb aquest triple motiu, el PNUD ha impulsat la creació de la Plataforma Desenvolupament Humà 2010. La Plataforma, que porta com a subtítol “Les persones prenem la paraula” és un forum per a mobilitzar la societat civil i altres actors per a contribuir a la visió emergent d’un nou multilateralisme i promoure el compromís cívic en favor del desenvolupament humà.

Akal acaba de publicar el recopilatori de les ponències presentades a les X jornades de Filosofia Política organitzades per la Societat de Filosofia de Castilla-La Mancha, l’abril 2007.

Per a més informació podeu visitar la plana d’Akal

L’índex és el següent:

I. TEMAS BÁSICOS

• Fundamentación filosófico-política-republicana de la renta básica de la ciudadanía (D. Raventós)
• Derechos humanos y ciudadanía en una sociedad global (M.ª José Fariñas)
• Fundamentalismos y diálogo entre religiones (Juan José Tamayo)

II. LA POLÍTICA EN EL SIGLO XXI DESDE LA PERSPECTIVA DE ALGUNOS FILÓSOFOS

• Reflexiones sobre el cosmopolitismo a partir de la obra de Kwame Appiah (Fco. Javier Espinosa Antón)
• Coincidencias de Rawls y Rorty sobre política sin metafísica (Fernando García-Cano Lizcano)
• Una reconsideración crítica de En busca de la política de Zygmunt Bauman (Nemrod Carrasco Nicola)
• El papel de la ciudadanía en la teoría liberal (Jesús Pérez Zafrilla)
• Cosmopolitismo y anticosmopolitismo en el neoconservadurismo: Fukuyama y Huntington (Joan Lara Amat y León)
• Una visión cosmopolita a raíz del dividendo de recursos globales de Thomas Pogge (Rosa Canal i Parals)
• La necesidad de una globalización ética según Fernando Savater (Israel José Pérez Calleja)
• El papel de la religión en los debates sociales actuales según Habermas. ¿Debemos autocensurar las convicciones científicas de cariz secularista en las deliberaciones de la esfera pública? (Francisco Javier Gil Martín)
• Ciudadanía inmunizada democráticamente. A partir de la obra La démocratie immunitaire de Alain Brossat (Jose Ignacio Benito Climent)
• La noción de «soberanía» y el «señorío» hegeliano. La vigencia de Bataille en la sociedad actual (Paloma Núñez Tomás)

III. TEMAS POLÍTICOS DE ACTUALIDAD

• La identidad europea y sus tensiones con las religiones y los nacionalismos (Gerardo López Sastre)
• Orden político y sujeto moral en el cine de ciencia ficción: «Blade Runner» (José Luis Pozo Fajarnés)
• Desgarros y tensiones ético-políticos en la pluricultural sociedad europea actual: ¿estamos ante una sociedad «éticamente» cosmopolita? (Alejandro de Haro Honrubia)
• Liberalismo, democracia y civismo: Tocqueville en el siglo XXI (José Luis Algaba Portillo)
• El idealismo alemán: un freno al cosmopolitismo (José Manuel Sánchez López)
• Las raíces ilustradas de la gobernanza (María Luisa Cámara Garcia)
• Laicismo día tras día. Para una fundamentación filosófico-política (Miguel Ángel López Muñoz)
• Dilema moral y colectivo (José Luis García Martínez)
• La justicia, la política y la vida: una reflexión acerca de la pena de muerte en Europa y en el mundo (Iván Parro Fernández)
• La potencia de la nada. Del repliegue individualista al desbordamiento cosmopolita (Javier Aguado Rebollo)
• Retos de la filosofía política en el siglo XXI (José María Carabante Muntada)
• El rechazo europeo ante el mundo musulmán. Propuesta para el cambio de actitudes (Alejandro Ballesteros Bienzobas)
• Las «perplejidades de los Derechos del Hombre», medio siglo más tarde (Eduardo Cañas Rello)
• Espacio público y sociedad del espectáculo (Rodrigo Castro Orellana)
• Europa, una aventura inacabada, un sueño compartido (Sebastián Gámez Millán)

Ya está a la venta la nueva edición

Fundación Alonso Quijano

Revista Mi biblioteca

Ja està disponible en línea al TDX la tesi de Roger Martínez Taste in music as a cultural production Young people, musical geographies and the imbrication of social hierarchies in Birmingham and Barcelona.

La tesi agafa la vessant normalment privada de l’apreciació musical, encara sovint entesa exclusivament a partir dels seus aspectes interns i individuals, i per tant només analitzada des de la seva vessant estètica, com a objecte d’estudi sociològic, utilitzant eines sociològiques per descobrir les lògiques col·lectiva, compartida i simbòlica de la formació de les zones aparentment més privades d’experiència. L’aproximació a l’estudi del gust i els grups juvenils i la sociologia de la música intenta participar en els debats actuals en aquestes àrees desenvolupant una aproximació teòrica original a la producció cultural que, a través d’una recerca comparativa sobre el gust musical entre els joves a Birmingham i Barcelona, vol contribuir a la comprensió de les divisions i distincions socials a la cultura popular contemporània.

Hi ha diverses àrees on la tesis intenta utilitzar la recerca empírica per avaluar diferents aproximacions acadèmiques a l’estudi de les subucultures i la cultura juvenil. En concret, intenta superar el debat subcultura/post-subcultura en el camp de la recerca sobre les cultures juvenils, mitjançant la reivindicació d’elements com l’anàlisi de les “homologies’, les “possibilitats objectives” i els “circuits integrals”, arraconats darrerament per conceptes com “pràctica significativa” i la noció post-moderna del discurs flotant i lliure.

La tesis combina diferents aportacions sociològiques per elaborar una aproximació analítica que ajudi a entendre l’objecte d’estudi. Empra la perspectiva del construccionisme social per dibuixar nivells d’experiència juvenils i d’anàlisi social (les jerarquies i relacions privades/personals i interpersonals, els paisatges anònims de les geografies musicals i socials). Les dades del treball de camp s’utilitzen per mostrar com aquests nivells estan entrelligats, i com la noció d’“homologia” ajuda a connectar-los, evidenciant la multiplicitat de combinacions possibles en relació a la seva complexa localització en jerarquies socials més àmplies i en els camp d’avantatge i desavantatge generalitzat. Per encaixar tot això de manera flexible, s’utilitza la noció d’“imbricació”, que mostra com les forces i ubicacions socio-estructurals poden ser invisibles i opaques, però que estan en ple funcionament a través d’un conjunt de formes i pràctiques simbòliques que no poden ser enteses, en darrera instància, independentment d’una perspectiva social i històrica més àmplia, que és la que les permet situar correctament.

En el seu conjunt, la tesi mostra com, mitjançant la utilització de les eines d’anàlisi adequades, la complexitat i abast de possibilitats i opcions personals dels joves estudiats no impedeix fer-ne una anàlisi socio-estructural, la qual cosa implica una contribució original als debats actuals en el camp. A les conclusions s’identifiquen algunes tendències d’associació entre orígens de classe i gust musical, tot mostrant com aquestes associacions són multiformes i presenten diverses variants i opcions, així com diferents relacions en relació a l’organització interna del camp dels gustos musicals en un centre comercial i unes perifèries minoritàries. La tesis, per tant, analitza la relativa autonomia de les formes culturals mostrant clarament els espais d’autonomia i els espais de dependència. En el capítol final, se situa la imbricació de les homologies simbòliques en el marc d’una tipificació més àmplia del canvi social, i d’un tercer estadi de desenvolupament del capitalisme en el qual l’extensió de la “provocació i transgressió normativa” ha originat àmplies zones, tant en termes espacials com temporals, on s’esdevenen inversions d’estatus (situant els grups inferiors o estigmatitzats en posicions d’aparent influència i prestigi social), que condicionen de manera crucial com es conformen les identitats i s’erosionen en la consciència les estructures socials, tot i continuar mantenint, en el mateix procés, el mateix protagonisme en la reproducció social.

(Veure tesi en pdf)

La Direcció General de Cooperació del Govern de les Illes Balears compta amb dues publicacions periòdiques, la Revista Cooperant i els Quaderns de Pau i Solidaritat.

La Revista Cooperant està dedicada a la cooperació al desenvolupament a les Illes Balears, té periodicitat quadrimestral i s’emmarca dins els programes d’informació i sensibilització de la cooperació per al desenvolupament que du a terme la Direcció General de Cooperació. S’edita des de l’any 2004 i conté seccions fixes com ara l’entrevista, l’opinió, el dossier. Per la seva banda, els Quaderns de Pau i Solidaritat, són monogràfics trimestrals que tracten diferents temes de desenvolupament, cooperació i relacions internacionals.

Aquest estiu han sortit els darrers números d’aquestes dues publicacions. El número 42 de Quaderns de Pau i Solidaritat està dedicat a “L’Anticooperació”. El text és una síntesi del llibre Anticooperación. Interferencias globales Norte-Sur, que publicaran l’Observatori del Deute a la Globalització i l’editorial Icaria el setembre de 2009, de l’autor David Llistar i Bosch, coordinador de l’Observatori, que pertany a la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la Universitat Politècnica de Catalunya.

El número 17 de la Revista Cooperant també dedica la seva opinió als conceptes d’anticooperació i de decreixement, alhora que inclou un dossier sobre el Pla Regió Marroc 2009-2011 recentment aprovat pel Govern de les Illes Balears, i una entrevista al missioner javerià Donato Lwiyando. Procedent de la ciutat de Bukavu, a l’est de la República Democràtica del Congo, va visitar Palma per assistir a l’edició anual del Diàleg IntraRuandès. Lwiyando parla sobre el conflicte dels Grans Llacs, els interessos sobre els recursos naturals que s’hi troben, així com el drama de les violències sexuals a la regió. La revista també se’n fa ressó de la pàgina web del CD2 i dels serveis que s’hi ofereixen.

Bangalore, capital de l’Estat indi de Karnataka, és coneguda com el Silicon Valley de l’Índia, per ser un dels principals centres d’empreses de tecnologies de la informació del país. Una d’aquestes empreses és Informatics Limited, que des del febrer de 2006 ens ofereix una interessant base de dades amb accés lliure a milions d’articles de revistes acadèmiques.

El portal Open J-Gate és una important contribució a la iniciativa d’accés obert (Open Access Initiative, en anglès), i indexa unes 5.800 revistes (de les quals més de 3.300 són peer-reviewed) de diferents àrees de coneixement, amb enllaços als textos complets dels articles a través de les pàgines dels editors.

Els enllaços es revisen regularment, i cada any s’afegeixen més de 300.000 articles. Les revistes estan classificades per àrees temàtiques en tres nivells, facilitant la cerca d’aquelles publicacions que ens interessin. A més es pot tenir accés a les taules de continguts que cada número, i fer cerques per títol, autor, resum, editor, paraula clau,…

L’univers de revistes està classificat en sis categories: ciències biològiques i agrícoles (amb revistes sobre biotecnologia, agricultura, pesca, boscos, aigua,…), arts i humanitats (amb revistes sobre drets humans, estudis sobre les dones, religió, cultura i societat, literatura, història, filosofia,…), ciències bàsiques (amb revistes sobre medi ambient, canvi climàtic, ecologia, desenvolupament sostenible,…) ciències biomèdiques (que inclouen VIH/SIDA, nutrició, salut pública,…), enginyeria i tecnologia, i ciències socials (que abasta temes centrals pel desenvolupament com ara economia, comerç, dret internacional, política i dret ambiental, propietat intel·lectual, legislació fiscal, antropologia, estudis demogràfics, planificació urbana, estudis de gènere, polítiques públiques, estudis de desenvolupament, sociologia, relacions internacionals, entre d’altres).

Open J-Gate és una versió reduïda del Portal comercial J-Gate, creat per la mateixa companyia el 2001 i que dona accés mitjançant una subscripció a més de 20.000 revistes electròniques, oferint altres serveis documentals i bibliogràfics. Un recurs interessant que ofereix J-Gate és el llistat i enllaç a 768 revistes electròniques de l’Índia, on podem trobar també una àmplia gamma de publicacions sobre temes de desenvolupament.

Casa Àfrica convoca els Premis per a Assajos sobre temes africans CASA ÀFRICA 2009, amb els quals pretén reconèixer, incentivar i divulgar assajos, originals i inèdits que contribueixin a un millor coneixement de les relacions hispano africanes en dos àmbits específics: les relacions econòmiques Àfrica Subsahariana-Espanya i Consolidació Democràtica a l’Àfrica Subsahariana. El Jurat valorarà la qualitat i actualitat dels treballs, així com la seva contribució al millor coneixement de cadascuna d’aquestes matèries. El termini de presentació és el 31 d’octubre del 2009, i el premi per a l’assaig guanyador a cada categoria és de 4.000 euros. La resolució del premi es farà pública abans del 15 de gener de 2010.

Casa Àfrica acaba de presentar a la seva seu de Las Palmas de Gran Canaria el llibre que recull els assajos guanyadors de la primera edició d’aquest premi. Gustau Nerín, Óscar Mateos Martín i Vicente J. Montes Gan i Eva Media Moral, són els autors dels tres assajos guanyadors, que tracten sobre les relacions entre Àfrica Subsahariana i Espanya des de diversos àmbits: història, desenvolupament econòmic i processos de consolidació democràtica.

A la pàgina web de Casa Àfrica podeu consultar les bases del premi d’enguany, i fer la inscripció. També podreu consultar les diferents activitats i projectes que des del 2007, any de la seva fundació, duu a terme aquest consorci públic que té per objectiu sensibilitzar la població, promoure el mutu coneixement, potenciar la cooperació hispano-africana i euro-africana, i servir de nexe entre institucions públiques, organitzacions del món acadèmic, empresarial i de la societat civil.

Així mateix, podreu accedir al catàleg de la Mediateca de Casa Àfrica, un centre documental i multimèdia especialitzat en la cultura, l’economia, la societat i la política de l’Àfrica Subsahariana.

El proper dissabte 1 d’agost a les 18 hores tindrà lloc a Ses Voltes, Palma, la primera reunió de persones interessades en la creació d’un col·lectiu decreixentista a Mallorca. Aquelles persones interessades en assistir poden contactar a l’adreça: mallorcadecreixement@gmail.com.

Les teoríes del decreixement estan agafant força volada arran de la crisi econòmica i financera en què el sistema capitalista es troba immers. Considerada com la darrera teoria del desenvolupament, comença a extendre’s durant els anys vuitanta del segle XX. El romanès Nicholas Georgescu-Roegen és considerat el pare d’aquesta teoria que s’inspira en la termodinàmica. El 1971 publica The Entropy Law and the Economic Process, on estableix que el model econòmic neoclàssic no té en compte el principi de degradació de l’energia i la matèria (és a dir, el segon principi de la termodinàmica, pel qual l’entropia en l’univers només pot augmentar amb el temps).

Comença tot un corrent a favor d’una limitació i reducció del creixement econòmic i del productivisme, en defensa d’un nou equilibri entre la natura i els éssers humans. Un corrent que abasta els àmbits polític, social i econòmic i que lliga amb els corrents del post-desenvolupament, i els alter-globalitzadors.

Un dels principals exponents actuals del decreixement és el francès Serge Latouche. A Espanya, qui ha publicat últimament sobre decreixement ha estat l’expert en Europa de l’Est, Carlos Taibo, amb el llibre En defensa del decrecimiento : sobre capitalismo, crisis y barbarie, que podeu trobar a la biblioteca del CD2.

Al llarg i ample de l’Estat s’han anat creant grups partidaris d’aquestes teories, tant des de l’àmbit acadèmic com des dels moviments de base. Relacionats amb les teories del creixement, han aparegut corrents que defensen un fre en els models de producció i consum, i en la vida “ràpida” a favor de tornar a models basats més en la qualitat que en la quantitat, en la “lentitud”. És el cas del corrent “slow food” o darrerament del “Cittaslow” o “ciutat lenta”.

Nescut a Itàlia el 1998, a l’igual que l’Slow Food, aplega a un grup de ciutats decidides a decidides a millorar la qualitat de vida dels ciutadans amb un conjunt d’iniciatives: la promoció dels productes alimentaris locals, de la sostenibilitat ambiental, de l’hospitalitat, de l’arquitectura pròpia, etc. L’abril de 2009, impulsada per l’alcalde de la localitat empodarnesa de Begur, Joan Català, neix l’Associació Espanyola de Cittaslow, integrada per les localitats de Pals i Begur (Catalunya), Bigastro (Comunitat Valenciana), Lekeitio i Mungia (Euskadi) i Rubielos de Mora (Aragó). De moment no hi ha cap localitat de les Illes Balears, tot i que la premsa mallorquina se n’ha fet ressó de la iniciativa darrerament, i la característica calma illenca bé podria fer-se mereixedora d’integrar-se en aquesta xarxa global de la calma.

El CD2 recomana la lectura del llibre “Elogio de la lentitud”, de Carl Honoré, un altre dels noms propis d’aquests moviments decreixentistes, i posa a disposició d’aquelles persones interessades en conèixer més sobre decreixements i lentituds aquest dossier de recursos. Us deixem amb un vídeo sobre la xerrada de Luis González, d’Ecologistas en Acción, en el marc de les V Jornades Socials i de Promoció de la Participació Ciutadana organitzades pel Forum Social de Campo de Criptana.

Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.

Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.

(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)

Lady Bird torna amb força! I ens comenta el seu punt de vista de la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar, Ágora.

La taquilla espanyola porta dues setmanes als peus de la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar: “Ágora”.

Alejandro Amenábar, director espanyol, incomparable amb altres directors del país, ja que ell crea un cine diferent a tots els altres, juga en una altre galàxia molt llunyana. Amenábar és un director amb un estil particular, i amb una trajectòria espectacular: amb només quatre pel·lícules (Ágora és la cinquena), ha batut tots els èxits, ja que totes les seves pel·lícules han estat un èxit rotund en pantalla. Pel·lícules amb un aire de Hollywood, sense estar rodades a Hollywood, produïdes a Europa, però amb un toc molt particular.

Amenábar fa un pas més a la seva carrera cinematogràfica, i s’embarca en una superproducció de proporcions desmesurades a el què ens té acostumats.

“Ágora” és una pel·lícula que parla a partir de l’any 391 d.C, a ulls del poble l’Alexandria, cuitat que ja no es governada pels egipcis, sinó pels romans. Tota la història succeeix al voltant de la figura d’Hipàtia (Rachel Weiz), on a través d’ella anirem veient com la ciutat es transforma degut a les revoltes religioses que aniran succeint al llarg dels anys, entre romans, cristians i jueus. La figura d’Hipàtia, una científica dedicada completament al estudi de l’astronomia, ens anirà portant per la sèrie de fets que marcaran la seva vida, i també el món que coneixíem., com per exemple, la destrucció de la biblioteca d’Alexandria, la biblioteca més important de tots els temps.

Amenábar ens vol explicar que el món no ha evolucionat tant com ens pensem, i durant la pel·lícula ens en donem compte clarament, que el món actual és pràcticament igual al món antic. Continuen havent-hi guerres, conflictes entre religions, autoritarisme, entre moltes altres coses, però sempre, encara que passi tot això sempre hi haurà un nen que plori en alguna part del món, un home sense poder menjar, una persona que rigui, i per suposat continuaran les guerres.

Aquesta és la visió que ens vol transmetre Amenábar, jugant amb plans diferents als que estem acostumats, plans des del cel, com si les estrelles ens observessin, plans zenitals que ofereixen una visió més gràfica del que succeeix, i jugant amb els plans el director ens posa a prova per mitjà de les emocions que causen aquests plans.

Com a opinió personal de la pel·lícula, he d’esmentar que m’esperava més. Es nota que el director té grans idees, però crec que falta una mica d’experiència alhora del muntatge del film, ja que en moments de la pel·lícula les imatges que es procedeixen no estan ben editades. Apart d’això, la basant científica de la pel·lícula és molt interessant, i més si ho apliquem a la societat actual, societat científica en molts àmbits. Això ens fa pensar en els grans pensadors i científics dels altres temps, i ens dóna a conèixer el poc paper que jugaven les dones en aquest sector, ja que Hipàtia és una de les primeres dones científiques que es coneixen. Tot i que Hipàtia va ser un personatge real en aquella època, es conserven pots treballs d’ella, cosa que dóna a pensar.

Apart de la part visual de la pel·lícula, hem de destacar la magnifica banda sonora, digne d’una pel·lícula èpica, que és del que es tracta, on Dario Marianelli posa el seu toc antic i inspira moltes escenes genials.

Per acabar, us recomano anar a veure la pel·lícula, encara que no sigui brillant, està molt ben realitzada, i us farà reflexionar sobre el què ens planteja el director. Tot i no acabar d’arrodonir la pel·lícula no hem de treure el mèrit al esforç de voler fer cinema a la americana, siguent d’aquí, ja que la pel·lícula, rodada a Malta, ha comtat amb tècnics d’arreu d’Europa, esforç que hem de recolzar, anant a veure la pel·lícula.

Lady Bird

Enllaços: agoralapelicula.com