[ eng. Useless in politics? Yes, but with nuances. ] [ esp. Inútiles en la política? Si, pero con matices. ] [ fr. Inutile dans la politique? Oui, mais avec des nuances. ] [ deu. Useless in der Politik? Ja, aber mit Nuancen. ] [ it. Inutile in politica? Sì, ma con sfumature. ] [ ch. 在政治上没有用呢？是的，但有细微差别。 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عديمة الجدوى في السياسة؟ نعم ، ولكن مع اختلافات طفيفة ]

A la política hi arriben moltes persones que no serien bons professionals enlloc més. Es pot evitar? No. Sempre hi haurà personatges de tota mena, a la vinya del Senyor. Però seguint el fil del meu darrer article, si no podem evitar-ho, hauríem d’aconseguir que la ciutadania pogués escrutar fins al darrer detall de la vida dels “nostres” inútils. Conèixer-los a fons, vaja.

Recordeu quan es va crear el primer tripartit? Una de les promeses que es van fer va ser que no hi hauria tants assessors personals ni càrrecs de lliure designació, com en l’administració convergent, que havia governat durant 23 anys.  No va transcórrer ni un any, i els càrrecs nomenats a dit ja superaven de llarg els del darrer mandat de Convergència. Haver d’alimentar 3 boques famolenques (el tripartit), obligava a donar de menjar a molta més gent. I el DOGC cremava, amb nomenaments a dojo.

L’estat del benestar “nostrat” ha de permetre que els llepes, els addictes a l’adulació, els conserges, cambrers i repartidors amb ambicions polítiques, puguin usar el cèlebre “ascensor social” que van descobrir els savis, malgrat que no acreditin cap mèrit ni actitud que ho justifiqui. Però aquesta tolerància amb els polítics incapaços  ha de tenir un límit. I aquesta limitació no és cap altra que la d’exhibir-ne la seva baixesa intel·lectual i moral davant de tothom. Com es fa això? És molt senzill.

Cal prohibir els nomenaments de càrrecs a través del DOGC, sense cap altre mena de control que el de donar-ne publicitat. Hauria de ser obligatori que qualsevol persona proposada per a un càrrec de designació directa -inclosos consellers- se sotmeti a un escrupolós escrutini, a través de la comissió parlamentària corresponent, davant dels diputats. Aquest escrutini hauria de consistir, bàsicament, en una explicació oral del candidat sobre el seu historial professional, sobre les seves aptituds pel càrrec proposat, sobre el coneixement de les matèries que haurà de tractar i, com no, sobre les relacions polítiques, professionals i personals, amb la política, alhora que sobre el seu patrimoni. I aquesta exposició pública l’hauria de fer l’ínclit en solitari, sense cap mena de suport informatiu (dossier, memoràndum, o similar) de cap mena. I ser pública i publicada.

Seria nomenat sempre i quan superés el tràmit del nomenament amb l’aprovació d’un 75% de la comissió. En segona instància, amb una aprovació del 66%. I en tercera instància, sempre i quan aconseguís l’aval de la meitat més un (51%). S’evitaria d’aquesta forma que els inútils aconseguissin saquejar l’erari públic? No, però si en una gran mesura.

Està demostrat que cap partit polític, institució o grup organitzat s’atreveix a enaltir personatges sense cap mena de personalitat, criteri o vàlua… excepte que ho puguin fer d’amagatotis i sense donar-ne explicacions. Perquè els ciutadans hauríem de permetre que els partits polítics nomenin a qui vulguin, per ocupar càrrecs de responsabilitat, sense donar-ne explicacions? Reitero, doncs, que en política no haurien de permetre res que els partits i els professionals  de la política no poguessin explicar públicament.