Un dimarts al matí, com qualsevol altre dimarts de les nostres vides. De camí a la facultat, es fàcil prendre el pols al batec d’una ciutat que desperta a poc a poc i entre lleganyes s’adreça com pot fins al treball.En una cèntrica plaça de la ciutat, homes i dones caminen com hipnotitzats per un pas de zebra acabat de pintar que els fixa una ruta cap a no sé sap massa bé on.

Uns metres allà, repartidors de diaris gratuits es salten olímpicant els dictats de la competència i del gran mercat i somriuen i fan conya mentre reparteixen els diari entre una bona colla de sonàmbuls. Tant hi fa la competència ferotge per la contractació de publicitat d’aquests mitjans o per tenir una millor posició en la propera onada de l’OJD. No es tallen un pel si han de treballar colze a colze, per superar la duresa d’una matí qualsevol.

A la porta del departament de població de l’Ajuntament hi ha, com qualsevol altre matí, una bona cua. Amb el canvi d’hora abans de les 8 ja pica el sol i es fa una mica més suportable esperar a peu de carrer, per tenir un certificat que t’acredite que vius aquí, però la seua supervivència als mesos d’hivern, afegit al dolor d’una situació que en molts casos els allunya dels seus, els converteix en herois quotidians, els de veritat.

Sota els peus d’un Jaume I de Pedra, hi ha una reunió de gent que no té casa. Van a la seua, aliens a dos Guàrdies Civils que corren per allà. No sé com portaran el nou fitxatge de la ministra de Defensa, però els dos fan cara i canes de que els queda poc recorregut al cos com per a tanta novetat.

El tour quotidià acaba com cada dia a la porta del Mestalla, que es guarneix per a una d’aquelles grans nits de futbol, i acull alguns seguidors disposats a tornar al camp i restar a mercè de la situació de l’equip que tafaneja perillosament la zona del descens. Una vegada més hi ha una nova incorporació a la convocatòria de l’equip valencianista. La Mare de Déu dels Desemparats accedeix de nou a jugar entre els tres pals d’un dels gols del camp. Per allò d’estalviar-se miracles per curar la decepció de l’afició.

Arribe a classe, amb 5 minuts de retard. No hi ha cap retret. Curiosament, avui hi havia la visita d’un director d’un diari gratuït. Qui diu que el món no roda com li dona la gana?