Us agraden les reconstruccions històriques?. Aquestes magnífiques festes i festivals on voluntaris i voluntaries, vestits d’època, ens fan retrocedir en el temps fins l’imperi romà, l’edat mitjana o les guerres napoleòniques?. A nosaltres molt. Ens agraden perquè, més enllà dels espectacles, concerts i mercadets que les acompanyen, són una valuosa aportació a l’educació i cultura dels infants. A més, permeten conèixer el nostre país, les seves viles i ciutats, la seva gent i les seves maravelles. Moià, al cor de Catalunya, entre Vic i Manresa, és una vila inquieta, culturalment molt viva. Durant tot l’any celebren fires molt lluides i interessants. Com ara aquesta festa barroca que evoca els fets de l’11 de setembre de 1714. Una dramatització molt ben feta d’alt nivell, amb episodis recreats amb tots els ets i uts, amb ganes de fer-ho bé. Evidentment el cap de setmana de la diada, no podía ser altrament. A Moià va nèixer Rafael de Casanova, l’heroi de 1714. S’hi pot visitar la casa natal. Ja veieu que Moia, tot i sense festes, en sí mateix, és molt recomanable. Una vila molt important, molt més que avui dia, durant els segles XVI al XVIII. Conserva encara un nucli antic que mereix fer-hi una visita. Els seus voltants esplèndits. Teniu abans d’arribar-hi, Castellterçol, amb la casa museu de Prat de la Riba. I al nord Santa Maria de l’Estany, un monestir romànic de campanetes. Moià celebra també una molt interessant diada prehistòrica. Perquè prop del poble hi ha les famoses Coves del Toll. Pujeu doncs, si no teniu res millor que fer, a Moià. Sobretot si us agraden les reconstruccions històriques.

¿Os gustan las reconstrucciones históricas?. ¿Estas magníficas fiestas y festivales donde voluntarios y voluntarias, vestidos de época, nos hacen retroceder en el tiempo hasta el imperio romano, la edad media o las guerras napoleónicas?. A nosotros mucho. Nos gustan porque, más allá de los espectáculos, conciertos y mercadillos que las acompañan, son una valiosa aportación a la educación y cultura de los niños. Además, permiten conocer nuestro país, sus villas y ciudades, su gente y sus maravillas. Moià, en el corazón de Cataluña, entre Vic y Manresa, es una ciudad inquieta, culturalmente muy viva. Durante todo el año celebran ferias muy lucidas e interesantes. Como esta fiesta barroca que evoca los hechos del 11 de septiembre de 1714. Una dramatización muy bien hecha, de alto nivel, con episodios recreados con todos los pormenores, con ganas de hacerlo bien. Evidentemente el fin de semana de la diada, como no podía ser de otra manera. En Moià nació Rafael de Casanova, el héroe de 1714. Se puede visitar la casa natal. Ya veis que Moia, aun sin fiestas, en sí mismo, es muy recomendable. Una villa muy importante, mucho más que hoy en día, durante los siglos XVI al XVIII. Conserva un casco antiguo que merece una visita. Sus alrededores són espléndidos. Tienen, antes de llegar, Castellterçol, con la casa museo de Prat de la Riba. Y al norte Santa Maria de l’Estany, un monasterio románico de campanillas. Moià celebra también una muy interesante fiesta prehistórica. Porque cerca del pueblo se encuentran las famosas Cuevas del Toll. Suban a Moià pues, si no tenéis nada mejor que hacer. Sobre todo si les gustan las reconstrucciones históricas.

Pel Bruc tots i totes hi passem sovint. Anem camí de Lleida per la A2. No hi parem esment. El tunel del Bruc fa anys que ens va alliberar de la penosa pujada al coll. Ja no circulen gaires vehicles per davant de l’escultura que abans tots els automovilistes coneixien. Doncs, aquí, al Bruc, els amants de les reconstruccions històriques, i els seus fills i filles, poden passar un dia molt entretingut. Pel juny s’hi fa una reconstrucció històrica de les batalles del Bruc. Canons, soldats, trabucaires, miquelets, somatents i fins divisions senceres vingudes de França i de l’Aragó. Tots, vestits d’època, amb casaques napoloniques, es fan un fart de cremar pólvora i fer soroll. A més hi ha molts actes paral·lels: fires, trobades… El Bruc és bonic de paisatge. Teniu Montserrat al vostre abast per fer-hi bones rutes. A més teniu l’esglèsia de Santa Maria, amb unes pintures gòtiques del primer gòtic, casals com Can Casas o Can Díez, el castell de la Guàrdia i Sant Pau Vell com a atractius turístics suplementaris. Pugeu al Bruc el segon cap de setmana de juny i disfruteu de la festa del timbaler. No hem dinat ni dormit mai al Bruc, perquè només hem anat a la festa en una matinal o una tarda. Però hi ha molts restaurants, a peu de l’autovia A2. Al carrer del mig hi ha Cal Noio i Cal Xico. Si hi mengeu ja ens direu el què. Mireu-vos la pàgina web de turisme de l’Anoia.

Por El Bruc todos pasamos a menudo. Vamos camino de Lleida por la A2. No prestamos atención. El tunel del Bruc hace años que nos liberó de la penosa subida al puerto. Ya no circulan muchos vehículos por delante de la escultura que antes todos los automovilistas conocían. Pues, aquí, en el Bruc, los amantes de las reconstrucciones históricas, y sus hijos e hijas, pueden pasar un día muy entretenido. En junio se hace una reconstrucción histórica de las batallas del Bruc. Cañones, soldados, trabucaires, Migueletes, Somatenes y hasta divisiones enteras venidas de Francia y de Aragón. Todos, vestidos de época, con casacas napoloniques, se lian a quemar pólvora y hacer ruido. Además hay muchos actos paralelos: ferias, encuentros … El Bruc es bonito de paisaje. Montserrat tiene buenas rutas. Además está la Iglesia de Santa Maria, con sus pinturas góticas del primer gótico, o mansiones como Can Casas o Can Díez, el castillo de la Guàrdia o Sant Pau Vell como atractivos turísticos suplementarios. Subid al Bruc el segundo fin de semana de junio y disfrutéis de la fiesta del timbaler. No hemos comido ni dormido nunca en el Bruc, porque sólo hemos ido a la fiesta una mañana o una tarde. Pero hay muchos restaurantes, a pie de la autovía A2. En la calle del mig están Can Noio y Cal Xico. Si comeis allí ya nos comentareis. Leed la página web de turismo de la Anoia.

Resulta interessant de reconèixer hores d’ara en aquest procés de “dretització” europea, les aportacions més recents que la Ciència Política fa a la dimensió científica de la interpretació de tot plegat, i com que sempre l’explicació més senzilla és la més conseqüent, és a dir aquella potser més fiable, aquella de més vàlida, descobrir en les escasses 110 pàgines a través de les que el politòleg italià Giovanni Sartori ens descriu “La democrazia in trenta lezioni”[1], és descobrir un micro – tractat basat en la necessitat de recórrer al llenguatge planer, a fer-ne un manual, una fulla de ruta comprensible al profà, sobre una matèria en la que ell ja havia fet reflexions importants com ara en “The theory of democracy revisited”[2] o en “Democrazia cosa è[3]”, és en definitiva una autèntic plaer intel·lectual.

A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat  model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “…la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l’anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c’è da risalire un poco di più….”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet,  la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “…quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico…” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “…l’uomo massa…è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

Una de les coses que em feia més il·lusió visitar era Noto. Però sobretot el seu duomo i la seva cúpula. El 1996, la ciutat va patir un important terratrèmol que enderrocà part de la cúpula de la catedral de San Nicolò. Noto és una ciutat barroca, plena de palaus i esglésies, però no se n’havien preocupat abans. Fins que mitja cúpula del duomo quedà a terra. Va ser a partir d’aquell moment que els ciutadans i les administracions van valorar tot el que tenien.

La famosa cúpula estigué uns quants anys a terra. Les imatges que havíem vist abans d’anar-hi m’havien captivat. En certa manera, tenia una “il·lusió” per veure-ho, per poder contemplar el cel des de dins la catedral.

Però la nostra sorpresa fou una altra. Després de sopar férem una volta pel corso Vittorio Emmanuele direcció la Porta Reale. Arribem a la Piazza Municipio, podem veure la catedral esvelta que ens observa des de dalt, amb aire de majestuositat. Al fons la cúpula. Els ulls la volten, esperen trobar el cràter. No hi és. Finalment, cap al 2004, l’administració i la Unió Europea acabaren les obres de restauració.

Una mica més d’història

El passat de les poblacions sicilianes està marcat pel dolor. Un dolor provocat pels homes, però també per la natura. Els volcans i els terratrèmols són el pa de cada dia. L’actual Noto és relativament jove. El 1693 un terratrèmol, més ben dit: el terratrèmol, va ensorrar la ciutat. Un noble, Giovanni Battista Landolina encarregà a Rosario Gagliardi -arquitecte local i amb influència de Borromini- el projecte d’una nova ciutat. La nova Noto es va construir a 9 quilòmetres de l’antiga.

L’espectacularitat i majestuositat de Noto varen fer que entre els anys 1837 i 1865 desbanqués la capitalitat a Siracussa, ja que havia participat en les revoltes contràries als Borbons.