Què passaria si de sobte sorgira un polític que sempre diguera la veritat? Què passaria si hi haguera transparència absoluta, no només pel que fa als comptes i moviments bancaris dels nostres representants, sinó per al finançament dels partits? que passaria si un dia un president del govern, un ministre, un conseller seguera en un plató de televisió amb un munt de fulls a les mans i diguera: “senyores i senyors, vaig a contar les coses tal i com han succeït”?

Hi ha una opinió estesa amplament entre la població, la valenciana i l’espanyola, que la política és per se una cosa fosca, obscura, amoral quan no immoral. Amb frases com “tots els polítics són iguals”, “són tots uns lladres” o “la política és una mentida” s’evidencia un desencant per part de la població, una disconformitat latent… una hipocresia majúscula.

Hipocresia, pura i dura. Per què no hi ha un polític que diga sempre tota la veritat? senzill, perquè ningú el votaria. Per què la democràcia s’ha convertit en un procés borreguil, submís i empobrit consistent en dipositar paperets en urnes de plàstic cada quatre anys i res més? Potser perquè hi ha qui no vol que “se’l moleste” més que una volta cada quatre anys.

I la pregunta que hauríem de fer-nos és: per què qui no vol que se’l moleste es molesta en criticar? Com podem permetre’ns dir que els polítics ens mentixen quan voríem malament que ens digueren la veritat? Qui pot, des d’un punt de vista ètic, invertir en política només un matí de la seua vida per votar al PP i després queixar-se de que Fabra és un corrupte?

No ens enganyem, si els polítics mentixen, si els mitjans manipulen, si els comptes s’amaguen, si Fabra és president de la diputació de Castelló… és perquè tu, jo, ell, nosaltres i vosaltres consentim i callem. I mitjançant el nostre silenci els donem a ells el xec en blanc de la política.

Quan dic que sóc estudiant de Ciències Polítiques, la majoria de la gent sol donar per bo que quan jo acabe la carrera seré polític. No sé que passarà pel cap d’eixa gent, potser imaginen una mena de bossa de treball on els partits polítics van a fitxar nous “llicenciats” en el noble art de la retòrica, alguna cosa pareguda al Draft de la NBA. Sincerament, em resulta quasi tan trist com quan veig a la gent preguntant el dia dels comicis que com està això del vot al Senat i el llençol color salmó.

Si és tanta la gent que té un desconeixement tan gran de la política, si es tan dolenta la imatge que es té i tan aclaparadora la falta d’implicació, amb eixos inputs cal esperar una classe política competent? és més, cal esperar una classe política decent?  Si són representants nostres, i nosaltres estem com estem, llavors qui pot culpar-los?

Òbviament amb esta reflexió no pretenc fer d’advocat del diable ni convertir-me en el defensor de la classe política que tenim. Sols dic que tenim la classe política que ens representa. I, amb tota la pena a l’ànima, he de dir que l’estime una classe política mediocre que entenc és fruit d’una concepció de la política empobridora i dolenta.

Va dir algú que en tota societat és l’educació allò que fonamenta tot el demés. Jo aniré un poc més enllà, no tant l’educació sinó els valors. Si dediquem uns minuts a reflexionar al voltant dels valors que, nosaltres com a individus, associem a la política, ens n’adonarem que, partint d’eixa base no es poden augurar fins massa elevats, ni mitjans massa pulcres.

Ara, front la situació econòmica que hem provocat per acció o per omissió, els éssers humans i sobretot aquells que vivim en allò que se’n diu primer món haurem de mirar enrere i plantejar-nos en que hem fallat, per a, en el futur, no tornar a caure en les mateixes errades. En eixa reflexió serà necessari que es revisen els fonaments, que es revisen els valors i que ens eduquem en una altra manera d’entendre l’economia, el sistema productiu i sobretot allò que diuen: el mercat financer. Si hem de vore una revolució econòmica, jo de pas desitge una revolució política, perquè sense ésta la primera no serà possible ni serà completa.

Però no sols la desitge per la crisi, que ha servit de nou per a manifestar la incompetència d’aquells que ens governen i per a deixar en evidència els ferros rovellats que sobre-eixen en la nostra manera d’entendre i concebir la política, tampoc perquè siga una qüestió de salut pública i social sinó perquè crec que és un pas necessari per a la transformació global de la societat i de la nostra manera d’entendre el món. Una cosmovisió que ens permeta arribar a una societat més evolucionada  on l’objectiu últim i únic de l’Estat i d’allò que els antics en deien Res publica siga assolir la felicitat i el benestar de tots els ciutadans i on éste valor associat, este fi de la política mai es veja desplaçat, embrutat ni maquillat.  És necessària, per tant, una revolució de la política.

Després de dos anys i escaig i 214 posts,  esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels  símbols. Amb açò vull fer notar, que no és un tema que considere necessari tractar de continu, tot i que pense que és un tema interessant. Sempre he intentat, des que milite al valencianisme polític i des que escric a este blog, buscar i tractar assumptes que ajuden a generar un bon enteniment entre les persones que ens estimem allò valencià. Per altra banda, també és cert, que no sempre s’aconseguix, i que de vegades és important també criticar aquelles coses que no et semblen bé, també aquelles que venen del teu partit, o del teu àmbit polític.

Sobre la ponència política i estratègica del BLOC,  s’estan dient moltes coses, la immensa majoria d’elles referides a l’apartat que tracta sobre simbologia i sobre el marc estatutari. Estos assumptes es tracten a la segona part de la ponència, que du per nom: “El valencianisme progressista: Qui som i què volem“. (Ho dic per a facilitar-los la feina de recerca a aquells que encara no l’han llegit, hagen o no hagen parlat ja sobre el tema).

I si decidisc tornar a parlar d’este tema és perquè veritablement comence a sentir-me molest, estic molest i per això parlaré, i ho faré de la manera més clara possible.

Estic molest perquè des dels mitjans de comunicació, i des d’altres tribunes, en internet per exemple, s’esta fent un esforç per part d’alguns en treure-li els colors al BLOC per la seua ponència política amb unes formes que, amablement, podria qualificar de menyspreables.  Em considere una persona dialogant, amb la que es pot debatre, també em considere prou respectuós, per altra banda em considere un demòcrata radical que té valors com el de Justícia Social o el de la Llibertat d’expressió. Per això em dol vore com la llibertat d’expressió s’utilitza de forma injusta i per mentir, manipular i desqualificar al personal amb arguments falsos, manipulats o inventats. Però quan estes pràctiques s’utilitzen en contra del meu partit i venen de persones suposadament afins el dolor es transforma, irremeiablement, en molèstia. Molèstia, no per la crítica, que sempre ha de ser ben rebuda, tampoc per la contundència, que facilita l’enteniment, sinó per la mentida, per la intencionalitat destructiva, i la demagògia.

Els redactors de la ponència han estat:

Albert Girona (Ribera Baixa)

Helena Malonda (La Safor, Bloc Jove)

Natxo Bellido (L’Alacantí)

Rafa Carbonell (L’Alcoià, regidor d’Alcoi)

Juli Just (L’Horta Nord, membre del BES)

(Extret del blog de Pere Fuset).

Amb açò intente fer vore que allò que he pogut llegir a algun lloc, que la ponència havia estat redactada des del Cap i Casal sense tindre en compte a les comarques és simplement absurd. Igual d’absurd que dir, que la gent del BLOC, amb esta ponència, pretén donar un tomb cap al blaverisme, el regionalisme, l’espanyolisme i fins i tot cap al centrisme polític.

Respecte a açò últim, em resulta francament divertit el fet que precisament ara, i davant esta ponència, hi haja gent capaç d’acusar al partit de girar al centre. I em resulta divertit, no ja pel fet, més que demostrat, que els nostres diputats, regidors i alcaldes desenvolupen dia rere dia polítiques clarament progressistes i d’esquerres als seus càrrecs públics sinó perquè per primera vegada, almenys per primera vegada des que en sóc conscient, el BLOC té un discurs propi clarament d’esquerres, i m’explique. El BLOC naix allà pel 98, des de llavors hem tingut dos etapes clares, l’etapa que podríem dir-ne fundacional, amb Pere Mayor al capdavant, i després l’etapa Morera, en la qual encara hi som. Bé, en la primera etapa, el BLOC, a través de Mayor, va manifestar en alguna ocasió la seua voluntat de centrar-se, a través de fórmules com “el tercer espai transversal”´, el “no som ni rojos ni blaus” i la insinuació que no es descartava un pacte nacional amb el PP, per tant, podríem dir, que en aquell temps sí hi va haver una voluntat de centrar-se, que es va intentar materialitzar a través de la Tercera Via giddensiana. Després amb Morera, sembla que el partit va abandonar este camí, i és cert, però va quedar en certa mesura orfe de discurs ideològic a nivell nacional, “com?” molt senzill, agafem el programa electoral del BLOC a les eleccions nacionals de 2007, llegim-lo i després fem el mateix amb el programa d’Esquerra Unida- País Valencià, que ens trobem? Doncs bé, ens trobem dos programes idèntics pel que fa al discurs ideològic i les propostes socials “per què?” perquè el BLOC  va copiar el discurs social d’EU a falta de discurs propi.

On estaven llavors els defensors de les essències esquerranes? Per què ningú no va protestar ni va dir res del fet, que el nostre partit, no tinguera un discurs d’esquerres propi? I el que és més important, i a mi em resulta divertit, per què ara, que s’explicita el discurs social propi del BLOC de tall radicalment progressista , en un document de 170 pàgines i es toquen tots els temes, presentant un projecte d’esquerra global, modern i, torne a remarcar, propi, se’ns acusa de gir al centre? Senyors! si la ponència és el primer document que deixa ben clar la importància que donem al partit al fet de ser d’esquerres i progresistes! (Torne a recomanar a tot el món que li faça una ullada).

Jo personalment valore molt positivament que a nivell nacional tinguem per fi un discurs progressista i d’esquerres, ben definit i propi.

Anem ara amb allò de la blaverització i espanyolització del BLOC.  Primerament assenyalar que la primera ponència política del BLOC, és a dir, la del primer congrés, ja diu que s’assumix la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians (Res de nou sota el cel). Pel que fa a l’actual ponència açò és el que diu per a introduir la qüestió dels símbols:

Nosaltres considerem que ja s’han balafiat massa esforços, massa temps i massa energies en les baralles i les discussions bizantines, mentres la majoria de la societat valenciana ha deixat resolts gran part d’eixos debats. El BLOC pretén representar i aglutinar tot l’Espai Valencià, i per eixa raó cal abordar la qüestió històricament controvertida de la simbologia valenciana; amb una intenció i una pretensió ben clara: superar velles batalles, i reconciliar postures i tancar ferides, per tal d’enfortir el projecte. Ja va sent hora que es produïsca una sincera reconciliació entre totes aquelles persones que volem un país no dependent, una nacionalitat amb més autogovern. Un País amb una política, pensada en termes propis.

Així veiem com l’equip de ponents lluny de seguir enfrontant una simbologia valenciana amb una altra simbologia valenciana el que pretén és superar eixe conflicte. Acabar per sempre amb la desconnexió entre gent que pot estimar-se el país des de marcs simbòlics diferents i  sobretot, acostar el marc simbòlic del valencianisme polític al marc simbòlic de la majoria de valencians.

I això com es fa? és cert que es renuncia al marc simbòlic tradicional com ha dit tanta gent? La ponència diu:

El BLOC ha d’assumir com a pròpies, totes les diferents manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc.

No, efectivament no és cert, no es renuncia a res, ans al contrari,  s’ incorpora al moviment tot allò que siga representatiu dels valencians, i tot allò que el nostre poble s’estima com a part de la seua identitat. I jo em pregunte: pot un moviment nacionalista aconseguir el suport del seu país, si este moviment es nega quan no es posiciona en contra dels símbols que la seu paí s’estima? vos imagineu al PNV cantant-li a la ikurrinya “amb eixa bandera farem una foguera”?  Vos imagineu al catalanisme polític rebutjant la creu de Sant Jordi o acusant a les sardanes de ball “caspós i provincià”? o als navarresos basquistes acusant als sanfermins de festa “espanyola i retrògrada”? És que un moviment nacionalista no ha d’estimar-se tots els trets culturals, simbòlics i folklòrics (identitaris al cap i a la fi)  de la nació a la que representa sobretot quan el poble s’identifica majoritàriament amb ells? És que la millor manera de fer que l’espanyolisme deixe d’enganyar i de fer-se passar per valencianisme, no és no donant-los treva reivindicant la nostra valencianitat absoluta, completa i global?

Però vaig més enllà, esta qüestió, la dels símbols, no és cosa d’ara, la ponència l’únic que fa és plasmar en paper una realitat que ve donant-se i consolidant-se al BLOC  des de la seua fundació: la convergència de les diferents maneres d’entendre el valencianisme en un projecte únic. I a les proves em remet:

Actes i pàgines web  del BLOC on  es manifesta la pluralitat i germanor simbòlica:

Processó cívica del Bloc 8 octubre

Aplec del Puig 2006

Aplec del Puig 2008

Bloc Jove Plana Baixa

Bloc Jove l’Alacantí

Bloc de Progrés Valencianista

Bloc Jove  a la processó cívica del 9 d’octubre

Tanmateix podria posar moltes altres fotografies i documents.

Ací podem vore com hi existeix eixa voluntat dins la formació, almenys per part de un important nombre de militants (entre ells els ponents) de recuperar tot l’univers simbòlic del valencianisme, la ponència no s’inventa res, recull una realitat, i si fins ara el partit no s’ha fet blaver ni espanyolista, no entenc perquè hauria de passar a partir d’ara. Es pot estar més o menys d’acord, però la ponència no diu  res respecte als símbols, que no estiga passant al partit des de la seua fundació.

El problema, és un altre, el problema és que qui veu açò malament és un intolerant. Qui odia un símbol valencià i valencianista que es pense ben bé a qui esta fent-li el joc. Jo no sóc fusterià, no vinc de la tradició fusteriana, però entenc i assumisc tot símbol valencià, muixeranga quatribarrada i Fuster inclosos com a meus, tant costa fer el mateix amb els altres símbols valencians? Què està per damunt la nostra intrasigència o la necessitat de fer tot allò possible per a millorar el nostre país?

Per a conéixer un poc més eixos símbols “tan horribles”, heus ací uns documents:

Sobre la senyera coronada.

Sobre l’himne de l’Exposició. (La ponència parla de la versió nacionalista, en la qual es substitueix el “per ofrenar…” pel “Davall els plecs de la nostra senyera”).

Com a conclusió, només afegiré, que com a valencià i valencianista em sent orgullós de tots els símbols valencians, i tots els considere meus, qui els ataca i sobretot els falta al respecte, no em mereix massa bona consideració. El nostre país en necessita a tots, plegats.

En febrer-març de l’any que ve tindrà lloc el Vé congrés del BLOC. A la pàgina web del partit ja es troben a l’abast de tothom les ponències que es debatran i serviran de fil conductor de l’acte.

Sobre les ponències i el seu contingut se’n parla molt (bé, molt molt tampoc) en fòrums d’internet, blogs i altres llocs de discussió.

Desperten opinions de tot tipus, sobretot depenent d’on provinguen estes opinions, i sembla que ja han eixit al “candelabro” les qüestions més polèmiques que entranya l’aposta i proposta del BLOC de cara al futur. Mentre uns parlen de refundació dins dels paràmetres del valencianisme estricte, altres s’afanyen en aprofundir en les “renúncies” que les ponències, segons el seu parer, manifesten.

Respecte a estes darreres opinions, sols diré que els canvis poden ser interpretats bé com una renúncia o bé com una oportunitat, jo m’estime més interpretar-los com lo segon. Més que res perquè, com ja he manifestat anteriorment, no crec que es puga renunciar a allò que no es té. I perquè crec que la recerca d’una fórmula que permeta el creixement del valencianisme i per tant la transformació gradual del panorama polític i social cap a posicions més favorables i més dignes per al nostre moviment, és necessària i adient.

No crec en l’immobilisme, no crec en els dogmes, ni en les veritats absolutes, i menys encara en matèria política. Per contra, crec que s’ha d’aprofitar tota oportunitat, s’ha de valorar tota proposta i s’ha d’intentar qualsevol camí que, a priori, siga útil per al creixement.

La missió de qualsevol partit polític és l’obtenció de les majors quotes de poder possibles, per a, des d’eixes posicions de poder, dur a terme les reformes i transformacions amb les quals l’ideari d’eixe partit s’identifica. Per a obtindre el poder, en democràcia (sense oblidar és clar, que la democràcia que vivim és força millorable), cal el suport de la gent que es tradueix en suport electoral, vots. Per tant, la missió d’un partit és obtindre el major número de vots possible, i quan eixe partit és, o vol ser, la punta de llança d’un moviment de (re)construcció nacional, eixa missió esdevé un deure.

Un partit no és un club social, no és una associació cultural, ni un casal fester. No és un lloc on gent que té unes determinades adscripcions acudix a satisfer la seua necessitat d’autoafirmació i realitatció personal. Un partit és un instrument que serveix per a condicionar la realitat política recolzant-se en el suport electoral. Té unes finalitats clares i ben definides que tot i que poden anar acompanyades per altres finalitats, en cap circumstància poden vore’s bellugades per éstes.

Centrant-nos en el BLOC, la seua finalitat és obtindre el major suport electoral per a dur a terme un seguit de polítiques en clau valencianista i progressista. Fins ara, el BLOC ha fracassat en la consecució d’esta finalitat, alhora que ha anat variant la seua estratègia i ha anat adaptant el seu corpus ideològic al llarg dels anys en un intent d’apropar-se a l’electorat valencià i guanyar-se la seua confiança. I com dic, fins ara ha fracassat.

Ha fracassat perquè per ell mateix no ha estat capaç de superar la barrera del cinc per cent, és a dir, no ha estat capaç de guanyar-se la confiança d’un cinc per cent de l’electorat valencià (tenint sempre present, que es tracta d’una barrera injusta i empobridora). Només mitjanant una coalició amb EUPV, s’ha pogut donar un pas endavant i fer acte de presència a les Corts Valencianes, però esta presència no ha servit per a consolidar al BLOC com a força parlamentària sinó més bé per a evidenciar les seues febleses. El pas per les Corts, de moment, no està servint per a aglutinar i sumar confiances, sinó per a crear desconfiances.

El BLOC és un partit amb una capacitat municipalista evident, ha demostrat que pot governar pobles i ciutats, o fer oposició i que pot i sap fer les dos coses bé. A nivell municipal ha sabut guanyar confiances, ha sabut generar il·lusió i ha sabut crear-se un espai. En canvi, a l’hora de fer el salt nacional, la capacitat municipal del BLOC s’ha tornat campanarisme, l’estructura organitzativa s’ha articulat per taifes i el treball i reivindicacions nacionals han esdevingut més prompte un altaveu del treball i reivindicacions municipals, que un projecte nacional propi.

Els pactes i les coalicions, sumats a la falta de projecte nacional i als culebrons del Compromís han minat part de la confiança am la que fins ara el partit comptava. A açò hi ha que afegir un factor importantíssim, l’electorat (real o potencial) del BLOC, a diferència del que passa amb el PP o el PSOE, no perdona les errades. Una mostra més de la manca de confiança, del fracàs del BLOC en guanyar-se als electors.

Hi ha que tindre en compte també la complexitat del valencianisme polític, en el seu sentit més ample (molt ample). Les “capelletes”, a mesura que el BLOC es mostra incapaç de consolidar-se com a Casa Comuna, van augmentant en nombre i varietat. Darrerament, el sorgiment de centres d’opinió i pressió política com el CAV- Faustí Barberà, les fuetades provinents de mitjans de comunicació com el Temps, els moviments creixents ins dels altres partits valencianistes, el sorgiment de noves corrents crítiques al si del partit (BdC, Generació BLOC) estan acabant d’arredonir la delicada situació que travessa el partit i evidenciant la necessitat d’un canvi profund en l’estructura, el discurs, la imatge i les pràctiques polítiques.

Crec que tot açò pot servir per entendre perquè les ponències parlen de refundació o introdueixen qüestions polèmiques no resoltes d’importància capital. Pot servir també per entendre perquè Enric Morera va pronunciar 6 vegades al seu discurs de l’aplec del Puig la paraula “renovació”, i crec que pot servir per explicar també el títol d’este post.

Efectivament, pense que el proper Congrés ha de suposar un punt d’inflexió. Allò que Carles Choví va dir al seu discurs del sopar de commemoració de la Declaració Valencianista on comparava al BLOC amb la casa de fusta del conte dels “3 porquets” i evidenciava que era necessària la construcció de la casa de rajola que ningú poguera tombar ho trobe molt encertat. El BLOC ha de saber alçar-se sobre uns fonaments lo suficientment sòlids com per a esdevindre eixa casa de rajola. Eixa casa comuna, eixe partit capaç de generar confiança, de crear complicitats necessita materialitzar-se al proper Congrés.

Personalment tinc confiança en que els meus companys de partit sabran estar a l’alçada de les circumstàncies, crec que ha ningú no se li escapa, que ha arribat l’hora d’entendre els canvis com oportunitats, i no com renúncies, que ha arribat l’hora de construir la casa de rajola, de construir un projecte sòlid, un discurs propi, una imatge atractiva, una il·lusió renovada, una mentalitat nacional capaç de soterrar el campanarisme. Hem arribat al punt d’inflexió.

Més avant, en nous posts, parlaré de com crec que ha d’articular-se, en propostes concretes eixe canvi.

Quan algú té alguna cosa a perdre, es pensa molt bé el donar un pas en una o altra direcció, sap que moure’s suposa arriscar-se, que pot perdre, en eixes situacions és comprensible que eixa persona decidisca no donar cap pas, quedar-se com està per por a que el fer una determinada cosa el faça perdre el que té. Per contra, sol passar, que quan u no té res a perdre, quan s’és pobre i es té fam, u sent la necessitat de moure’s, de fer tot el possible per a canviar la seua situació. El moure’s i, tal vegada, trobar quelcom millor o bé el quedar-se quiet, sabent que l’immobilisme porta com a conseqüència indestriable el seguir sense tindre res, eixa és, en realitat la disjuntiva.

El problema rau en que moltes vegades la persona que no té res a perdre, troba motius per a quedar-se quieta, normalment eixos motius venen argumentats i divulgats per aquells que estan en millor situació que ell. Així, a l’edat mitjana, l’església i els poderosos li va donar al poble el motiu d’”el regne dels cels serà per als pobres”, de que si tenien un comportament submís en vida, la mort els conduiria a la vida eterna en companyia de la immensa bondat de Déu.  Més avant, i al llarg de la història, s’han succeït els motius i les excuses, que han servit per mantindre la desigualtat entre els éssers humans, i que han servit per a mantindre als qui no tenen res, quiets. Un treball mal pagat, una hipoteca i la satisfacció de pertànyer a la classe mitjana i… voilà, un nou “opi del poble”, una nova fal·làcia, novament l’idea de que paga la pena no moure’s perquè es té alguna cosa que perdre: el cel, l’honor, el treball, la satisfacció de pertànyer a una determinada classe social… excuses, sempre excuses per a que qui no té res a perdre, no es menege.

El perfeccionament d’esta manera d’obrar arriba, precisament, quan qui no té res a perdre està convençut de que ell està molt bé, que té moltes coses guanyades a les que no vol renunciar (el cel, el treball, l’status…) i per tant pren la decisió de quedar-se com està.

I ací és on volia jo arribar, a les renúncies. El diccionari definix “renunciar” com: “Algú, cedir per pròpia voluntat (allò que li pertany, a què té dret)”. Als poderosos, sempre els ha interessat que els qui no tenen res, pensen que sí ho tenen, i per tant cresca en ells el sentiment de no voler renunciar a allò que tenen, el sentiment de conservar-ho a qualsevol preu, fins i tot qual el preu és callar i obeir. Els qui no tenen res s’han cregut que tindrien el cel (que era el seu dret, la seua compensació per patir en vida), s’han cregut que el treball era seu (quan en realitat, estan exposats a ser acomiadats en qualsevol moment), s’han cregut que ningú té la capacitat de llevar-los el seu status o la seua dignitat (quan tots sabem que els Drets Humans es violen diàriament). Però el qui no té res, s’ha cregut cegament que sí té, i per tant no vol “cedir allò que li pertany”, no vol renunciar.

Què tenim els valencianistes? Tenim alguna cosa guanyada? alguna cosa que siga nostra, algun triomf en l’aparador de trofeus que ens permeta dir: “no podem renunciar a…?” Què és allò, eixa cosa que tenim i a la que no podem renunciar? Tenim allò que volem? Perquè, no ho oblidem, només es pot renunciar a allò que es té.

Este missatge, este post, va dirigit a totes aquelles persones que es consideren valencianistes i que diuen allò de “no podem renunciar a…”:

Als qui diuen que “no podem renunciar a la senyera quadribarrada” jo els pregunte: la tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar al nom de “Regne de València”o al de “País Valencià”" jo els pregunte: és eixe el nom que tenim?

Als qui diuen que “no podem  renunciar a que el valencià siga una llengua diferent del català”, jo els pregunte: és eixa la realitat que tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar a parlar d’independència”, jo els pregunte: la tenim

Als qui diuen que “no podem renunciar als Països Catalans i a la nació catalana”, jo els pregunte: els tenim?

Si cap d’eixes coses es té, a cap d’elles es pot renunciar. Són idees. Són estructures mentals, són l’opi del valencianisme. Les excuses que hem cregut, i hem assumit com a bones. Excuses que ens han dividit a aquells, que malgrat creure’ns molt diferents i molt allunyats els uns dels altres, tenim una cosa fonamental en comú: no tenim res a perdre, no tenim massa coses a les que poder renunciar. No es pot renunciar al Cel, perquè el cel és una idea, no es té. No es pot renunciar a totes eixes coses que ens divideixen, perquè senzillament, no existeixen, només al nostre cervell, només al tauler d’escacs que ells han preparat per a nosaltres i que nosaltres hem assumit.

Si no es tracta de renunciar, de què es tracta doncs? D’assumir. D’assumir, que som eixos que no tenen res a perdre, d’assumir allò que ens uneix i desterrar allò que ens separa, perquè allò que ens separa, no ho tenim, no existeix, és el Cel, la Terra Promesa, la Gran Fal·làcia. Assumim-nos. Assumim-nos com som, assumim els errors, assumim als altres, i la nostra posició dins del seu tauler d’escacs. Assumim el diàleg i el compromís de deixar de ser els qui no tenen res. I llavors moguem-nos, tots junts, tots alhora, en la mateixa direcció, una direcció nova, nova respecte al fet de romandre quiets, en la nostra torre, que per deixadesa no és ja ni peó. Quan no es té res a perdre, moure’ns és convertix en una necessitat, en un deure. El deure del pobre, de buscar un futur millor. El deure del valencianisme, de construir-se a d’ell i al seu país, un país nou, que serà fruit del moviment de les persones. De persones que malgrat no tindre res, han comprés que la dignitat no vindrà a tocar-los a la porta de casa, i que cal fer tot el possible per a algun dia tindre allò, que amb les nostres pròpies mans haurem construït. I llavors podrem parlar de renúncies, mentrestant, només seran excuses

Assumiràs la veu d’un poble, i seràs per a sempre poble.

Com sabeu, este mes de novembre, el valencianisme commemora el 90 aniversari de la Declaració Valencianista. Una cita molt coneguda d’Alfons Cucó i que Pere Fuset reproduïx al seu blog quan parla d’esta efemèride deia que “Paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval.[..] probablement aquest fet no és cap casualitat.” I no, no és cap casualitat. I sobretot, no ho és quan el valencianisme està emmarcat dins d’eixa història recent i ha sigut un actor important que ha determinat el que som hui.

La part positiva d’eixe desconeiximent és el redescobriment. És quan els valencianistes ens retrobem amb la nostra història com a moviment, aquella que va des de els primers compassos del Segle XX, fins als nostres dies, i l’assumim sencera, amb els seus moments dolços i agres, amb els seus èxits i fracassos, i ens permet, tot plegat, vore amb una certa perspectiva històrica l’anhel per un país millor.

Si 1902 i Faustí Barberà són assenyalats com el punt de partida del valencianisme polític, és 1918 any de la publicació de la Declaració Valencianista la prova més contundent de la seua maduresa com a projecte. I per tant, este aniversari no podia passar debades.

Així, la nit de dimecres, un centenar de valencianistes varem estar presents en un acte promogut i organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el CAV Faustí Barberà. Un acte on es podia respirar una pluralitat que feia goig amb un significat ben evident i senzill alhora: que tots mantenim eixa declaració com a un referent ineludible per explicar el que som i el que volem.

Tot i l’antiguitat, la declaració planteja un projecte fet amb instruments que ens poden servir en l’actualitat. És una declaració allunyada de maximalismes però amb les coses clares, i disposada a oferir un projecte assumible a tots els valencians. Combinant intel•ligentment el desig de transformar la realitat amb la convicció de que eixa transformació ha de ser possible i realitzable.

Des d’ací i després de decidir no estendre’m massa en este post, perquè sóc capaç d’enrotllar-me més que una persiana, només puc fer dos coses. En primer lloc recomanar-vos la lectura del llibre que l’ACV Tirant lo Blanc ha editat per a l’ocasió (i que encertadament ha posat a disposició de tots els internautes).  I en segon lloc esperar que les lliçons del passat, aquelles que ens ajuden a avançar, ens siguen útils. El recentment signat “Manifest per un compromís polític valencianista” és un primer pas. Esperem, com afirma Enric Nomdedeu, que en la celebració del centenari puguem celebrar l’encert d’un camí que ja haurem recorregut.

La història de la meua familia és prou curiosa. Per part de pare pertanc a una nissaga de republicans d’esquerres. Pocs hi ha que no hagen votat sempre al PSOE o a Esquerra Unida. El meu besavi Vicent va lluitar pel bàndol republicà a la Guerra Civil d’Espanya. Per part de mare, la cosa és ben diferent, el meu besavi José María va ser alcalde d’un poble de l’Horta (que hui és ja pedania de València) des que va acabar la guerra fins que va morir. Era carlí, segons diuen. A la familia de ma mare, no hi ha quasi ningú que no haja votat sempre al PP, i els que no ho han fet sempre és perquè abans votaven a Unió Valenciana. Ma iaia era de les que deien (ara ja la pobra diu poca cosa) que Franco era un sant. Mon pare sempre diu d’ella que era “més papista que el Papa i més franquista que Franco”.

Com és d’imaginar, els meus pares evitaven juntar a les families, sobretot als membres més polítics d’ambdues cases. I si ho feien, pregaven perquè ningú parlara de l’última decisió de Suárez, del rei o del PSOE de Felipe.

Enmig de tota eixa barreja, i d’eixes “dos ànimes” hi havia un personatge que destacava, precisament, per passar desapercebut. Eran mon iaio Vicent. Quan als dinars sorgien temes polítics i mon pare començava a bregar amb els meus oncles, ell seguia menjant en silenci fins que al final assenyalant el televisor deia: “Xé calleu, que van a parlar del València!”- Eixa fórmula sempre li donava bon resultat. Mai recorde haver sentit a mon iaio parlar de política, això sí, quan li preguntaven directament sempre amollava alguna de les seues animalades. Recorde una vesprada de diumenge on el tio Salvoret, tractava de convéncer a la meua avia de que els seus nets el que estudiaven a l’escola no era valencià sinó català – “Mos volen fer creure que es lo mateix! i damunt mos furten la cultura i se volen quedar en tot lo nostre! Vicent, i tu no dius res? que te pareix, els catalans?” A lo que mon iaio va respondre: “Jo encara no he vist a cap català furtant res, Salvoret, això sí, valencians burros i pesats, un cabàs”.

Mon iaio, de jove, tots els dies es creuava l’albufera en barca, perxant perxant arribava als camps d’arròs del Perelló, que eren de son pare, a faenar. De més major tenia també tarongers.  La seua dieta bàsica era l’arròs: arròs caldós, de perol, amb fesols i naps, al forn, de paella… De postre taronges i cacauets, i en estiu meló d’alger. Mai va parlar altra cosa que no fóra valencià. No sabia parlar castellà, la qual cosa li va costar més d’un disgust davant del metge, el retor, el notari o la Guàrdia Civil.

Una vesprada, quan jo no hi tenia més de 10 anys, estavem tota la familia a sa casa, feia mal oratge, havia plogut, però de sobte va eixir el sol. Al menjador, els debats sobre política bullien, la tia Carmen i mon pare discutien sobre el passat comú de valencians i catalans, sobre el mossarab i sobre el penó de la conquesta. Mon iaio em va mirar i em va dir: “Vols que anem a passejar per l’horta i a agafar caragols?”

Quan ja haviem recorregut un bon tros i ja duia jo mitja bossa plena de caragols “moros”, mon iaio em va dir: “t’has donat compte que els nets del tio Salvoret i la tia Carmen parlen tots en castellà?” “Sí”- vaig dir jo- “i t’has donat compte que dels teus cosins, i dels teus cosins segons, per part de pare i per part de mare, tu i ta germana sou els únics que parleu valencià?” “Sí”- vaig repetir- “però iaio, si tots els majors parlen valencià, per què els parlen en castellà als xiquets?” Mon iaio es va quedar callat, i mirant un camp de carxofes em va dir: “mira, veus els camps? veus els hortets de la tia Consuelo allà al final? veus la séquia que hi ha enmig? veus més avall l’alqueria de Tronaes i la de Paco el Rull?” “Sí”- vaig respondre de nou. “Pos això és València, ací has nascut tu, ací creixen les coses que menges i brolla l’aigua que beus. València no necessita salvapàtries ni polítics, necessita llauradors que la sembren i la facen florir”, “iaio, tu a qui votes?” “jo? a qui diga t’abuela fill, a qui diga t’abuela“.

Estic convençut de que si no fóra net de qui sóc, no seria qui sóc hui. Mon iaio mai va ser nacionalista, mai li va interessar la polítca, malgrat això, en cada cosa que faig relacionada amb el valencianisme, el tinc present. Tant de bo, algun dia València compte amb un exércit de llauradors que la facen florir. - Vicent. Llaurador valencià.

per vore-ho en gran: http://3.bp.blogspot.com/_eZlJxkloDCE/SM_vN93mKfI/AAAAAAAABUI/s8PM3WdM9fU/s1600-h/2851494961_f5809bf69f_b.jpg

Ja fa molt de temps (massa, ho sé) que no escric al blog. De fet, Taronget també porta una sequera important, i sembla que el blog ha sofert un sobtat abandonament. Doncs ja n’hi ha prou, no?

I com tornar sempre costa, millor fer-ho a poc a poc, així que el tema de hui és un tema “light”, però que ha donat prou que parlar. Fa no massa temps vaig obrir un fil a Valencianisme.com amb l’esquema satíric que veieu més amunt, en ella pretenia fer una crítica graciosa (però al mateix temps dura, a la situació del valencianisme polític). En principi açò és una tonterieta com qualsevol altra, sense cap trascendència, de no ser perquè sembla que l’esquema ha agradat prou. A valencianisme.com va servir per a que s’encetara un fil de discussió que ja porta més de deu pàgines al voltant de “la nació dels valencians”. el blog Vent d Cabylia també es feia ressò de l’esquema i a més a més donava una explicació més o menys detallada de cada “capelleta”, eixe post acumula 24 comentaris, que en són prou, que per a tractar sobre una frikada com ésta, són molts. També apareix a un fil obert al fòrum de la PJV sobre la unió del valencianisme i curiosament sembla que també agrada (per cert, no, no em molesta que el pengeu).

Davant este xicotet “èxit” de tan absurda iniciativa, crec que l’esquema mereixia un lloquet a Nocapencapcap. A més m’agradaria fer una xicoteta reflexió sobre la situació atual del valencianisme.

Bo, allà vaig. El valencianisme polític, entés com el moviment que se fonamenta en la construcció nacional del poble valencià des de l’àmbit de lo polític i que al friki-esquema apareix delimitat per les fronteres de Mordor i Polònia; és un moviment actualment en decadència. D’entre les causes que originen esta situació trobe que la principal és, sobretot, que molta de la gent que conforma eixe moviment no reconeix als altres com a part del mateix. Amb açò, vull dir, que l’entesa entre els diferents corrents no només no existeix sinó que sembla totalment inviable.

Això té molt de sorprenent, puix tot i les diferències ideològiques i estratègiques, és norma, que en tot moviment de construcció nacional existeisca entre les parts una mínima comunicació i contacte i que tots es reconeguen com a part del mateix moviment. Ací no. I no cauré en l’anàlisi fàcil de dir que el poble valencià és meninfot, i que el valencianisme és reflex d’eixe meninfotisme, perquè tots sabem que el problema és un altre, el problema és de base, de fonament. I per això el valencianisme polític es mostra incapaç d’avançar en la convergència de les seues parts cap a un lloc comú de diàleg, comunicació, enteniment i reconeixement mutu (aclarisc de bestreta per a qui em puga malinterpretar que no estic parlant ací d’una unió material ni de la creació d’un front únic).

Este problema de base, impedix el reconeixement de les parts i per tant la coordinació i la cooperació (que no la integració) d’éstes com a part d’un tot i per tant dificulta l’eixamplament del moviment. Este problema de base, naix amb la divisió en blocs, fruit de la transició política dels setanta i dura fins al dia de hui. El problema de base no és altre que la qüestió lingüística. La llengua dels valencians en lloc d’unir-los, els separa i els enfronta (podria ser éste el titular). Açò en Galiza, per exemple no passa. Allà també existeix la controvèrsia envers la llengua, no obstant això els galeguistes es reconeixen a sí mateixos i no fan de la qüestió lingüística una divisió de blocs irreconciliables. Això em porta a entendre, que el valencianisme, tot el valencianisme, confon l’eix prioritari de divisió. Confon el cleavage. El cleavage del valencianisme, el principal, el vertaderament important deuria ser el nacional (espanyolisme–valencianisme) i no el lingüístic (valencià, llengua compartida–valencià llengua diferent). Nosaltres, tot el valencianisme, és qui ha donat a eixe eix la importància que té hui en dia, tal vegada perquè en el passat, per circumstàncies històriques el nacionalisme va agafar la llengua com a principal element estructurador, i va entrar en la dinàmica del nacionalisme lingüístic, dinàmica que hui en dia continúa dividint-nos en comptes d’apropar-nos i que sembla que no som capaços de trencar.

La llengua és i ha de ser una peça clau en la construcció nacional del poble valencià, però l’estratègia emprada, la de seguir utilitzant la llengua com una frontera més, entre la de Mordor i la de Polònia i a més a més molt més profunda i evident que estes dos, és una estratègia funesta per a aconseguir eixamplar el valencianisme i per tant és negatiu per a la construcció nacional. Aprengam dels altres pobles que lluiten com nosaltres per la construcció de les seues respectives realitats polític-nacionals. Retornem l’eix nacional (valencianisme-espanyolisme) al lloc que li correspon com a principal. Només així podrem fer algo de profit. És un suggeriment.

N’hi ha dos classes de persones (o de criatures si fem cas a la foto que encapçala este post): aquelles que marquen el rumb i aquelles que el seguixen. Clar que, com en tot, normalment som una classe de persona o l’altra depenent del moment i les circumstàncies. N’hi ha, però, qui tota la vida exercix de líder i marca el camí a seguir, sap obrir portes i s’atrevix a avançar més que la resta (normalment rebent crítiques per eixa valentia) i qui tota la vida es conforma amb seguir les pautes de la resta, sense cap ambició més enllà de deixar-se endur pel corrent del moment.

Si en lloc de persones parlem de països podem dir que el nostre respon a este últim tipus de “persones”. I és que quan els valencians tinguerem l’ànim d’avançar, ens tallaren les ganes des de ponent (amb la complicitat d’alguns d’ací, és clar). Que li ho pregunten a aquells que es van recòrrer el país i van aconseguir les signatures dels municipis per a poder reclamar l’autonomia per la via ràpida (eixa via que ens negaren als valencians els mateixos que la promogueren per a Andalusia –segur que el futur PSCV es declara hereu d’eixe “”valencianisme””). I des de llavors anem a remolc. L’anomenada Clausula Camps, n’és un clar exemple. Ens conformem amb avançar al ritme que ens marquen uns altres, beneficiant-nos dels avanços pels que altres han lluitat.

I últimament tenim molts exemples. Les balances fiscals, que el PPSOE valencià no volia que es publicaren s’han publicat i les seues dades són utilitzades ara des del desgovern valencià per a reclamar que som “molt solidaris” (una solidaritat decidida per altres és solidaritat?). La revisió del model de finançament que impulsa des de fa anys Catalunya compta ara amb el suport dels antigament més anticatalanistes que sempre han titllat d’insolidaris i peseteros als catalans. El mateix passa amb el model de cogestió dels aeroports ara baix les ordres de la totapoderossa AENA que margina els aeroports amb una gestió centralitzada que només potencia Barajas. Recordem que l’Altet és uno dels més grans de l’Estat i el de Manises agonitza sense poder ser competitiu.

En tots estos temes, els valencians ens hem de conformar en trobar-nos baix el titular: “Otras autonomias reclaman…” Mai una posició valenta i decidida. Mai una posició de lideratge, de valentia. Per què vos penseu que des de Canal Nou s’encaboten tant en dir que som els millors del món, capdavanters en totes les esferes? Fa temps que només som liders en creixement de l’atur, destrucció del territori, manca de llits per hospital, o en la fractura digital… però per alguns continuem vivint en un món meravellós ple de progrés i benestar…

A què ve tot este rotllo, vos preguntareu? L’altre dia a voramar es va obrir el debat sobre la independència de Catalunya. Jo com a valencià, no la desitge, perquè estic segur que el nostre futur a curt i mitjà termini (i si ens posem realistes i som sincers podriem dir que a llarg termini també) està a Espanya, i que les coses que més m’agraden de l’Estat Espanyol no haurien sigut possibles sense els catalans. Parlem de la descentralització política, de les poquetes mostres de pluriculturalitat, de lés competències que gaudim com ara l’educació. En quina Espanya viuriem si els catalans s’hagueren independitzat al 1977? Una Grande Libre y “Sociata”?. Hauria sigut València el motor d’una altra Espanya?

És trist comprovar com el nostre país no té a hores d’ara l’espenta que necessita per exercir el lideratge que li correspon. Però al derrotisme no el podem vèncer amb més derrotisme. Estic segur que algun dia deixarem arrere el complex de meninfots, i liderarem. N’hi ha matèria prima. Valencians que canvien la seua realitat més pròxima. Per què no aplicar-ho a la política a gran escala? Clar que per que això passe caldrà abans que el valencianisme polític lidere este país. Aquells que tenen les seues aspiracions a un despatx de la Castellana, mai no podran fer del nostre un país capdavanter.

Ser xinés és relativament fàcil, tens  1/6 possibilitats de ser-ho,  ser comunista xinés també deu ser molt fàcil, malauradament en este cas no podria traure un percentatge aproximat. Ser xinés, comunista, home i parlar mandarí, també es relativament fàcil. Tot açò és fàcil si ho comparem amb ser valencià. Per estadística és més fàcil ser xinés comunista mascle i parlant de mandarí que ser valencià. El nostre poble és menut, en comparació amb els xinesos comunistes mascles mandarí-parlants. Bé, menut és poc, és rídicul. Per a un xinés comunista mascle mandarí-parlant (XCMMP) els valencians debem resultar-hi ben exòtics! Ja tornant a casa, per als valencians lo exòtic seria trobar-se amb un valencianista (més encara que trobar-se amb un XCMMP!). Certament no en som molts, i lo pitjor és que no ens reconeixem entre nosaltres.

L’altre dia em deia un amic que no entenia això de “ser valencianista”, deia que li recordava a l’afició del València C.F. i a Coalició Valenciana. Ell no se sent valencianista, ell és (segons ell) “del rotllo”. Segons ell jo també sóc “del rotllo”, i segons ell hi ha moltíssima gent al país que és “del rotllo”. Eixa gent, la gent del rotllo no milita en un partit concret, però si respon a unes característiques concretes. Una persona “del rotllo” és (segons ell): Catalanista (no vaig gossar demanar-li que em definira el concepte), d’esquerres, ecologista, feminista, progressista, alternatiu, valencianoparlant i ateu. Jo li vaig respondre que jo no era algunes de les coses que ell havia posat, em va respondre, que si fallava en alguna no passava res. També em va dir que si  jo volia anomenar a la gent que és així  “valencianista” que li pareixia molt bé, però que per a ell, eixa era “la seua gent”, la gent a la que, per exemple havia d’adreçar-se el BLOC, la gent amb la que s’havia de comptar per a canviar les coses a este país. Eixa era per a ell, l’avantguarda del País Valencià. Des dels joves que van als concerts de Celtas Cortos i Obrint Pas, passant pels adults catedràtics de la Universitat, fins a arribar als vells veterans que havien viscut el franquisme, la transició política i la lluita per les llibertats des de la trinxera política.

Jo bocabadat, li vaig dir que NO. Que certament no pensava en esta gent quan parlava de valencianistes, tot i que no dubtava que molts d’ells ho fóren. “Molts d’ells no voldrien que els clasificaren de cap altra manera que no fóra ésta” (“ésta” vol dir per a ell:catalanista, d’esquerres, ecologista, feminista, progressista, alternatiu, valencianoparlant i ateu; en este o en diferent ordre), “i a esta manera de ser, jo l’anomene ser del rotllo”.

He començat l’escrit parlant de XCMMP, apuntant que ser un XCMMP és relativament fàcil, ja que xinesos hi ha molts, comunistes xinesos hi ha molts, homes comunistes xinesos hi ha molts i homes comunistes xinesos que parlen mandarí hi ha molts. Imagineu lo fàcil/dificil que és ser valencià i del rotllo? (del rotllo= catalanista, d’esquerres, ecologista, feminista, progressista, alternatiu, valencianoparlant i ateu), Déu meu! em pareix increible que existisca una sola persona “del rotllo” al País Valencià! (i que em perdonen els del rotllo per haver dit “Déu”), quan naisquera algú del rotllo quasi quasi que s’hauria de fer una festa, tal vegada açò només esdevé una vegada a l’any, o quan s’alinien els planetes…que se jo! Colló si que calen carnets per a ser del rotllo, carnets i tindre-ho tot ben claret!

Si per a un XCMMP un valencià és un “ser exòtic”, un valencià del rotllo deu ser per a cagar-se i no torcar-se. “Si et sembla que som pocs, t’he de dir que encara hi ha menys valencianistes (com tu els entens) que gent del rotllo”- Em va dir quan vaig començar a ser sarcàstic amb ell. “si juntem a la gent que entén el País Valencià com la seua nació, encara hi són menys”.

Sí, la veritat és que en això té raó, nacionalistes valencians en som pocs, però també és cert que els “valencianistes” no són només els nacionalistes valencians. Això va ser el que li vaig contestar i en un principi no me va entendre. “Entonces per a tu què és ser valencianista?” (me alegra que me haga usted esa pregunta, querido amigo- vaig pensar). Ser valencianista és ser valencià de forma activa, de forma conscient. No cal que ningú deixe de sentir-se res (per a ser valencianista, no cal deixar de sentir-se espanyol, o català, o romanés, o equatorià), només cal sentir-se valencià i dur-ho a la pràctica. Un veí de Bunyol que munta un restaurant a París anomenat: “El rinconcito de Valencia” i prepara plats típics de la nostra terra per a donar-los a conéixer a l’estranger, és un valencianista. Una xica del Marroc que va a classes de valencià, és una valencianista. Un estudiant de Pego d’ERASMUS en Amsterdam que li explica a un nord-americà què són les fogueres de Sant Joan està exercint de valencianista. Un faller és un valencianista, un dimoni d’un colla de Camp de Morvedre és un valencianista. Un músic que toca la dolçaina en la boda del seu cosí és un valencianista. Tot valencià que participe activament de la seua valencianitat. Tot valencià que siga capaç de, en algun moment, exercir com a valencià, és susceptible de exercir com a valencià en tot allò que fa. Per tant, potencialment, valencianistes som tots. Realment, quotidianament tots exercim de valencianistes en algun moment donat, i diàriament és molt més senzill demanar-li a la gent que exercisca com a valencianista que demanar-li que renuncie a ser lo que vol ser.  No cal ser nacionalista per tal de portar lo valencià al cor, tampoc cal ser-ho per a exercir de valencià activament, no cal ser nacionalista per a parlar valencià o per a ser faller. Tampoc cal ser nacionalista per a votar a un partit nacionalista valencià.

A l’igual que tot valencià estaria ben content de que hi haguera un “rinconcito de Valencia” en París, a l’igual que qualsevol valencià pot sentir-se gratament sorprés fins i tot emocionat d’escoltar a una xica del Marroc parlant en valencià, a l’igual que tot valencià pot sentir-se orgullós de que un xic a Minnesota explique als seus pares que són les fogueres de Sant Joan. A l’igual que per a molts valencians, ser faller o dimoni o membre d’una filà mora és tot un goig i motiu d’alegria, a l’igual que qualsevol valencià pot sentir cosquerelles a l’estòmag a l’escoltar una dolçaina en la boda d’un cosí. A l’igual que tot açò, és possible que qualsevol valencià exercisca com a valencianista també en lo polític. Per tant, preferisc seguir confiant en la potencialitat del meu poble, sencer, que anar buscant xinesos comunistes mascles mandarí-parlants, tot i que siga ben fàcil trobar-los.

Portem un estiu de nostàlgies. Fa 20 anys de la publicació de Document 88, 90 anys de la Declaració Valencianista, i sembla que esta avinentesa ha fet resorgir en els cors i els blogs d’alguns valencianistes el record d’allò que es va anomenar (i s’anomena): Tercera via.

El meu company de blog ja ha dit la seua al respecte, molts altres també ho han fet. A mi m’agradaria dir la meua, demanant disculpes de bestreta. Disculpes, no per allò que diré ara (que és una opinió com qualsevol altra), sinó perquè parle des d’un desconeixement important. Jo no vaig viure la Transició, ni la Batalla de València. No vaig estudiar valencià a Lo Rat Penat als seixanta, ni vaig descobrir el nou valencianisme de Fuster a la biblioteca de la Universitat de València. No porte massa manifestacions del 25 d’abril a l’esquena, i tot i això ja sent que me’n sobren unes quantes. La meua familia no és catalanista, ni tampoc blavera (almenys, no la més pròxima). No vaig viure les reunions a l’hotel Inglés, ni vaig vore el naixement de la Tercera Via. Per a ser sincers, he de dir que no recorde ni el Lizondisme, ni la creació del BLOC. Ni tan sols estava present quan Mayor deia això de “ni rojos ni blaus, som taronges” ni militava al 2003 en la fatídica nit electoral. Jo sóc nou, i Déu sap que m’ha costat entendre com estan les coses en el món valencianista. Jo sóc de la generació “Barberà”, lo de Barberà és per Rita, no per Faustí, i és que des de que tinc consciència, no he conegut cap altra alcaldessa al meu “poble”. Per tant, a mi,  si em preguntaren això de l’anunci de KAS: ¿y tú de quién eres?  M’ho voria magre per a contestar. Jo no sóc ni fusterià ni blaver, ni adlertista ni mirista, ni tercerviista ni ratpenatista ni nosaltrista. Jo sóc Amadeu, i vinc de ma casa a treballar pel poble valencià (si em deixen). De segur que acabaran posant-me etiquetes, de fet ja me n’han posat de tots els colors, però el que vull dir és que per edat i per temps, jo no vinc de cap tradició ni tinc un curriculum valencianista que permeta etiquetar-me de manera clara.

Si haguera de definir-me faria això que ha dit Pere Fuset al seu blog: valencianista i punt. I així és com m’agrada entendre també a la resta de persones que es mouen pel “mundillo” del valencianisme, independentment de la tradició de la que vinguen o el curriculum que porten. Estic d’acord amb això que diu Pere de que la Tercera Via ha donat a llum al valencianisme de hui en dia. Però no estic d’acord amb que la Tercera via haja mort. la Tercera Via ha donat com a fruit el diàleg entre valencianistes, ha apropat les vores del riu, però no ha fet que les vores es junten. Així, la tercera via no ha servit per a que les altres corrents desapareguen, s’ha instal·lat al bell mig de l’eix del valencianisme, entre blaverisme i catalanisme. I la seua contribució ha propiciat que es suavitzen els posicionaments, que s’encete el diàleg i sobretot, com ja he dit, que el sorgisca el valencianisme com alguna cosa mínimament sòlida.

Mínimament, perquè només ha sorgit en dos àmbits, el teòric, i el polític. Als llibres i als partits, per a que ens entenguem. I quan dic partits, m’estic referint al BLOC. el BLOC no és un partit tercerviista, és un partit valencianista. És l’instrument polític que millor ha sabut donar acollida al valencianisme que va donar a llum la Tercera Via. La gent del BLOC, en la seua majoria, és gent que ve d’una vora del riu,  gent que ve d’una tradició, gent que té un currículum determinat. Vora, tradició i currículum que tots coneguem sobradament. I alhora eixa gent ha sigut la que ha donat el pas d’obrir el camí al valencianisme sense vora, tradició ni currículum. Ho diuen els documents, ho diuen els estatuts, ho diu el seu secretari general i els seus militants i també ho diuen els seus fets: El BLOC pretén ser la casa comuna del valencianisme. La casa de tots, sense currículums, ni vores, ni tradicions.

Però el BLOC és un partit, un partit menut, no cal que ho diga, un partit modest. I supose que tampoc cal que diga que els partits estan formats per persones. I les persones no som perfectes. Segurament el BLOC no ha fet tot el que estava al seu abast per a esdevindre eixa casa gran que pretén ser. Segurament ha comés molts errors, errors importants. Segurament, el BLOC s’haja desviat del seu camí inicial. Però senyors, no es pot acusar al BLOC d’haver fracassat en este sentit. Perquè a banda d’este partit, qui més ha fet alguna cosa per a apropar-se a la societat? qui més ha modificat postulats i ha renovat el discurs de manera tan clara com ho ha fet el BLOC? ONV? UDPV? UV?

Com he dit, el BLOC pot  haver errat en moltíssimes coses. Jo mateix podria omplir 3 posts sencers a este blog sobre errades, o faltes de perspectiva o males estratègies. És criticable, l’actuació del BLOC, clar que sí! Però que més hi ha? on estan els qui, aplicant la seua visió del valencianisme han aconseguit un mínim suport de la societat? on està el partit valencianista que a colp de resultat electoral li demostre al BLOC que la seua manera de fer valencianisme no és la correcta? On estan els milers de valencianistes que reclamen un nou rumb al principal partit del moviment?

Quan anava a escola vaig conéixer a un capellà jove, no arribaria als 30, un dia, encuriosit li vaig preguntar que com podia estar dins d’una institució tan passada de rosca com l’esglesia. Ell em va respondre que estava en contra de moltes de les coses de l’esglesia, però que pretenia canviar-les des de dins. Vos assegure que és molt més senzill canviar el valencianisme del BLOC des de dins que canviar l’esglesia des de dins. I amb açò no convide a ningú a que s’afilie al partit, sinó que convide a tots aquells que no els agrada el panorama a aglutinar forces i a presentar una alternativa, des de dins o des de fora. Però pretendre obrir el meló, començar de zero, quan no se sap amb quina gent es compta. Engrescar a la gent des de l’anonimat per a que faça coses o parlar del fracàs del BLOC quan ningú ha aconseguit arribar mes lluny des dels temps de Lizondo (suposant que Lizondo puga considerar-se valencianista, que no ho sé) em pareix, com a mínim, injust.

Les persones no som perfectes, el BLOC no és perfecte, el valencianisme no serà mai perfecte. Amb el que tenim, amb això és amb el que hem de treballar. Si haguera d’esperar la perfecció mai m’haguera afiliat, però crec que les coses poden millorar-se, podem millorar-les, entre tots, junts, sent conscients de que el valencianisme mai plourà a gust de tots.

Estem a l’any 2008 després de Jesucrist. Tot el País Valencià està assimilat per la Gran Castella… Tot? No! Un moviment format per irreductibles valencianistes resisteix ara i sempre a l’invasor…

Així perfectament podria començar un còmic llegit per un xiquet valencià a l’any 2030 (data en la que calcule que ja serem història). Segurament, l’autor, per fer-ho més entretingut li donaria als protagonistes noms graciosos com: Palleterix l’orxater, Xequebonix el llauro o Sobiranix el gosset republicà. Per a fer-ho èpic i donar-li acció, mostraria als valencianistes com herois que resisteixen units, viuen aventures en les que sempre ixen victoriosos i que sempre estan fent-los la mà als espanyolistes.

Res més lluny de la realitat. Si el còmic fóra mínimament realista, tots sabem que el conte diria que Blaverix era un espanyolista camuflat, que Fusterianix era un llepaculs dels visigots del nord, que Terceraviix era un idealista somiador i que el gosset republicà pretenia fer la guerra pel seu compte mossegant els turmells dels desgraciats que anava trobant. Per suposat, als “irreductibles valencianistes” no els importava viure en una mena de ghetto, estaven barallats entre ells i quan es dignaven a parlar, debatien sobre si la llengua que parlaven era romànica o protoibèrica, si el color de la capa del sant al que idolatraven havia de ser blava o a franges roges i grogues o sobre si els visigots eren cosins o germans.

Segurament l’autor, per a tancar les aventures dels herois com toca, els dibuixaria a tots reunits al final de cada llibre fent un gran banquet amb una paella gegant al mig, bevent i rient. Nosaltres sabem que si fóra fidedigne hauria de dibuixar una paella amb tots els ingredients apartats sense ser cuinats i un tapís de cossos famèlics al voltant (que per suposat, es barallen entre ells per si la paella porta llonganissa o caragols).

I és què, la història del valencianisme, és tan summament trista que si li la contaren a un xiquet del 2030 (tot i que fóra amb dibuixets de còmic) el faria plorar.

Això ho sé jo, i ho saps tu. Ho sabem tots. Tal vegada hauríem d’anar plantejant-nos canviar d’història no? Per a que almenys algun dia puguen escriure amb ella un conte de xiquets del que puguen riure’s ben a gust, en comptes de llevar-los l’amor per la lectura.

Tot arran d’un comentari que va escriure el company UtopiaXXI a Valencianisme.com, fa temps que vinc pegant-li voltes a un assumpte. El dissabte, la intervenció de Pere Sampol (PSM) i la d’Antoni Vives (CiU) a la taula redona “Bipartidisme i Nacionalisme” emmarcada dins la Conferència Nacional del BLOC, em va fer seguir amb l’enrònia i finalment decidir-me per escriure al respecte ací.

Bé, anem per parts, del comentari a valencianisme.com em va cridar poderosament l’atenció esta frase:

“que deixe [referint-se al BLOC] de voler ser “un tercer espai” “entre” PP i PSOE, per liderar un segon espai polític, el del valencianisme enfrontat al de l’espanyolisme… “

I em va cridar l’atenció perquè després de pensar-ho molt, crec que el company té raó en una cosa: dir que el PP i el PSOE representen dos espais és dir massa. Si bé ho pensem, PP i PSOE representen dues cares d’una mateixa moneda. El seu status de grans partits, de ser els qui reparteixen “l’abadejo” en la política estatal, el seu nacionalisme espanyol intrínsec, la seua poca capacitat per a articular un model de societat per al País Valencià que vaja més enllà de ser el que és hui en dia etc. converteixen a estes dos formacions polítiques en companys d’”espai” o espectre polític.  

I crec que convé aprofundir en esta idea. A dia de hui, cap ciutadà de l’Estat espanyol amb dos dits de front pot negar el fet de que la creació de les comunitats autònomes ha estat tot un encert de la democràcia espanyola. Espanya no tindria hui els nivells de benestar i progrés, no existiria una distribució del benestar i dels recursos com la que tenim sinó fóra precisament pel model d’estat autònomic. Açò no t’ho discutixen ni al PP ni al PSOE. Plantejar ara al sí de qualsevol dels dos partits la possibilitat de tornar al model centralista seria titlada de desgavell. No obstant això, cal recordar que durant la Transició el “règim d’autonomia” sonava a xinés mandarí tant a les files d’Alianza Popular com a les del jacobiníssim PSOE. És a dir, si tenim autonomies hui, és gràcies als nacionalismes perifèrics en contra de la voluntat de molts socialistes que hagueren d’empassar-sho.

Per altra banda, si demà s’encentara una reforma constitucional (que més volguerem alguns no?), qualsevol proposta de modificació encaminada a: reconéixer la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, a dotar-nos d’un sistema electoral més proporcional (recorde al lector que l’actual sistema beneficia als dos partits més votats i no als nacionalistes períferics), acabar amb la institució arcaica de la monarquia o ampliar el Títol primer per a incloure drets sobre minories… vindria de la mà dels partits nacionalistes perifèrics i no de la del PP ni de la del PSOE (per contra, ells proposarien segurament mesures tan revolucionàries com abolir la llei sàlica per a que puga regnar Leonor).

En altre ordre de coses, i fent una breu menció al cas de Navarra, el govern de la qual va estar entregat pel PSOE al PP “por sentido de Estado“, m’atrevisc a afirmar sense cap tipus de dubte, que l’existència d’organitzacions federals com el PSC dins del PSOE, es deu únicament a la voluntat de molts socialistes catalans i mai a la creença dels socialistes espanyols en eixe model de relacions. És a dir, si el PSC és hui com és, açò es dona ”a pesar de” la voluntat del PSOE i no “gràcies a”.

Podria parlar també del paper de socialistes destacats com Joan Clos o Montilla en la vergonyosa censura de TV3 al País Valencià. Podria parlar també d’un partit en el govern d’Espanya que calla (quan no s’alegra) de que una empresa estrangera (Air Berlin) trepitje i es mofe dels drets lingüístics i les aspiracions dels ciutadans balears (i de pas dels de tots els valencianoparlants). Podríem parlar també, deixant un poc a banda les qüestions de caràcter cultural-lingüístic-nacional, del paper del PSPV-PSOE durant els seus anys de govern a la Generalitat, de com manipulaven Canal 9 de la mateixa manera que hui ho fa el PP, o de com menejaven fils per a desarticular la pluralitat política.

I tot açò em du a reafermar-me en el que ja he dit abans, PP i PSOE  són dos cares de la mateixa moneda, o millor dit, del mateix espai.  Un espai que no busca la cohabitació amb cap altre espai, sinó que busca eixamplar-se. Tal i com va dir Pere Sampol a la taula redona, existeix una estratègia, perfectament definida, seguida sistemàticament pels dos partits, per tal de copar tot l’espectre polític a l’Estat. Eixe espai només pot ser definit d’una manera: “espanyolisme” (el de sempre) i la seua estratègia deu ser definida de totes totes com “espanyolització”. Destacava també Sampol que per a tal efecte, ambdos partits centren la  seua praxis en l’enfortiment de Madrid com a motor de tot este procés, arribant al punt de que Espanya i Madird es confonen.

Que ens queda als demés? que podem fer nosaltres, que no som altra cosa que eixos agents polítics que fins ara han demostrat ser els únics capaços de fer progressar este Estat cap a postures diferents de l’empobridora homogenització? Sens dubte ens cal unió i cooperació i en este sentit es va manifestar Antoni Vives (CiU) que va parlar sobre la recerca constant de vots de centre del PSOE i el PP mentre jo des de les últimes fileres de la sala observa sorprés com cada paraula i cada afirmació provocaven en un company de partit que estava assegut davant meua contundents assentiments amb el cap. Lo curiós és, que qui assentia sense parar era un militant d’Esquerra Valenciana. Si més no, em va sorprendre vore com el discurs d’un nacionalista català de centre-dreta provocava eixe grau de empatia i identifiació en un nacionalista valencià d’esquerres. Eixa va estar per a mi una demostració prou gràfica de que en realitat, el company utopiaXXI té molta raó quan parla de dos espais. Que PP i PSOE representen un espai, estava clar. Ara el que hem de tindre clar, nosaltres, els qui no pertanyem a eixe espai, és que nosaltres estem forçats a entendre’ns com l’espai alternatiu independentment del posicionament en l’eix esquerra-dreta que es profese. I no m’estic referint a fusionar partits o projectes, tot partit ha de definir-se ideològicament i no crec en absolut en un partit que arreplegue representants de tot l’espectre ideològic. El que vull dir és, que si tenim clar que lo més paregut a un espanyolista de dretes és u d’esquerres, hem de tindre clar que nosaltres, els nacionalistes perifèrics, independenment del posicionament ideològic o de la nació que representem viatgem tots en el mateix vaixell. Som el segon espai de la política d’este Estat.

Ara bé, ens calen fórmules per a fer créixer eixe espai, i eixes fórmules han de cristalitzar-se en postures i posicionaments que, en primer terme, els representants del primer espai siguen incapaços d’assumir i en segon terme siguen incapaços de destruir. Així, per exemple, el reemmarcar el discurs i el fer un ús adequat del llenguatge és fonamental. Taronget ha parlat molt al respecte, i ho podeu vore ací ( I, II). Però a més a més hem de fer servir instruments i hem de revestir el nostre discurs nacional de posicionaments, actituts i polítiques que el PP i el PSOE per la seua condició de mantenidors de l’status quo i per les seues limitacions no poden ni podran assumir mai. Regeneració democràtica, justicia social, drets de les minories, models de convivència multiculutalistes, diversificació econòmica per a cada país, enfortiment del teixit associatiu i regeneració de la societat civil, sostenibilitat del territori, polítiques de governança i participació ciutadana, recerca de noves fòrmules de democràcia participativa, aprofundiment en el model europeu, pluralitat i indepèndencia dels mitjans de comunicació públics i un llarg etcètera (a banda clar està de les reivindicacions nacionals que hauran d’anar mesurant-se en cada lloc i en cada moment segons siga adient).

A més caldrà fer gala de tots estos valors i deixar clara la voluntat transformadora dels nostres moviments, per tant les nostres maneres de comunicar hauran de ser igualment originals i revolucionàries. Tenim en Nafarroa Bai un referent pel que fa a la revolució del discurs, ací podeu vore vídeos electorals i de promoció que van en eixa línia. També trobem casos de revolució comunicativa en partits com el conservador britànic, el líder d’este partit (David Cameron) va sempre acompanyat d’una vídeocamera que fa servir per a donar a conéixer, no només el seu treball com a polític, sinó la seua personalitat i conducta en la seua esfera privada. Amb vídeos on apareix, per exemple,  jugant amb els seus fills, ha aconseguit crear un vincle molt especial entre el polític i l’elector. Fórmules com estes han de ser tingudes en compte si es vol fer  palesa l’existència d’una altra manera de fer política, l’existència d’una altra manera d’entendre la política, l’existència, en definitiva, d’un segon ESPAI (tot i que l’anomenem “tercer”).

 Ahir apareixia publicada a Valencianisme.com la següent notícia:

 L’assemblea del BES proposa al BLOC recuperar el color taronja

 I a mi açò em va alegrar, i molt. Al text s’expliquen els motius que dóna el BES per a fer esta proposta, i també apareixen els motius pels que, fa uns anys, esta corrent interna es van posicionar en contra d’eixe mateix color i a favor d’un altre, el roig. Els arguments que ha donat el BES a favor del taronja ara o a favor del roig fa uns anys, o els que puga donar jo ara, crec que poc importen en realitat.

Tal vegada algú puga pensar, que parlar de colors és banal o superflu, que és una qüestió simbòlica més, d’eixes que tant ens agraden als qui militem en el valencianisme. També hi ha qui veu açò com un nou “tomb” en la política del BLOC o com un “no saber que fer”, una evidència de que el partit està perdut i no troba el nord. Res més lluny de la realitat. Hui en dia les qüestions d’imatge són importants per a tots aquells que volen comunicar alguna cosa a la societat, i per suposat, per als partits polítics també. Pense que juntament amb el discurs, el treball de base i el carisma dels líders; la imatge és fonamental per a determinar l’èxit d’un partit. Per això el fet de que, els qui deien que no volien el taronja, ara el proposen en decisió assembleària em sembla més que significatiu.

Podria donar ací mil arguments de perquè estic a favor de recuperar eixe color, o millor dit, de perquè pense que mai es deuria haver abandonat. Podria dir que adoptar el taronja és un pas valent cap a la diferenciació del projecte; que és una mostra de que el BLOC vol liderar, i no confondre’s dins d’una barreja de sigles; podria dir que és la prova més fefaent de que es vol remarcar el motiu d’existència del partit, ser la casa comuna del valencianisme progressista, en tant que el taronja s’identifica amb la valencianitat. Podria dir que és un color viu i càlid, cridaner, atractiu per a la vista. Però sóc conscient de que dient tot açò puc trobar-me amb contra-arguments igualment vàlids i contundents: El taronja és un color de partit de centre; el taronja el gasta Convergència Democràtica de Catalunya, per tant adoptar-lo vol dir que volem apropar-nos a ells; el taronja és emprat per partits com Esquerra o Coalició Valenciana i ha estat utilitzat en el passat per el PP… Tanmateix, podria trobar arguments a favor i en contra de tots els colors, el roig indica progressisme i esquerra però es utilitzat pels altres dos grans partits d’esquerres (PSOE i EU). El blanc és un color neutre que inspira confiança i futur però és massa asèptic i podria ser entés com color de partit de centre. El verd és el color de l’esperança i de l’ecologisme, però dóna la imatge de partit purament verd i ens faria mimetitzar-nos amb IdPV. El blau…. bo, millor no diré res del blau. El que està clar és que tots podríem trobar mil arguments a favor i en contra del taronja. Del taronja i de qualsevol altre color. Per tant seria absurd que jo tractara ara de defensar este coloret des d’un punt de vista objectiu, donant arguments “racionals” amb la intenció de convèncer a algú.

Preferisc, per altra banda, donar la meua visió subjectiva, com a persona, com a militant del valencianisme polític i com a somiador despert. El meu color preferit és el roig, després el groc, després el negre. El taronja no figura entre les meues afinitats cromàtiques. Però recorde que fa temps, algú em va passar pel messenger l’adreça d’una pàgina web: Valencianisme.com. Per aquell temps, jo començava a interessar-me pel món del valencianisme, les circumstàncies i el poc que coneixia del tema, em feien pensar que hauria de triar entre “catalanistes” o “blaveros”, dos conceptes llavors difusos en la meua ment (tant de bo encara ho foren) , pensava que no em quedava més remei, si volia defensar la meua terra des de lo polític, que entrar a formar part dels “rojos” o dels “blaus” en una mena de guerra civil a la valenciana. I sempre recordaré el que vaig sentir quan la finestra de l’internet explorer es va obrir davant els meus ulls i el taronja va impregnar les meues retines. Simplement era perfecte! Taronja, com el tapiç de l’horta valenciana, com la barreja de l’or i la flama, un color que no indicava conflicte, no anunciava guerra civil, ni em demanava que triara bàndol, un color que només hem deia una cosa: benvingut, estàs en casa. Després amb el temps descobriria més coses sobre el color. Descobriria el paper que havia jugat en el tercer espai del BLOC, el partit que havia apostat veritablement per la convergència del valencianisme i la societat valenciana, descobriria a eixe BLOC “taronja” que deien havia existit, que va estar a punt de fer història a falta d’un grapat de vots, del taronja que havia servit per a que valencianistes de tot tipus segueren davant d’un ordinador a debatre els uns amb els altres i que altres valencians, com jo, que veníem de fora del moviment ens sentirem a gust i anàrem integrant-nos des de posiconaments de respecte i tolerància i amb molta il·lusió.

“Què és una mula?”- esta va ser la pregunta que li va plantejar un professor a una companya de classe, tot esperant una resposta molt concreta: “és un híbrid de cavall i ase” o com a mínim “algo paregut a un cavall”. La companya no es va prendre massa temps per a pensar i va respondre: “una mula és una vaca”. Com que esta vegada no vaig a parlar de joventut ni d’educació obviaré comentar perquè una xica de 22 anys que esta a la Universitat no sap que és una mula. La qüestió és que quan vaig arribar a casa se me va ocórrer preguntar-li a ma germana: “Teta, què és una mula?” La resposta va ser clara: “un bou”. La cosa ja començava a emprenyar-me, seria jo qui estava confós? seria una mula vertablement algo paregut a una vaca i no algo paregut a un cavall?

“No! una mula és un empelt de cavall i burro! perquè tot lo món pensa que és un bou?”-li vaig dir jo a ma germana. “perquè quan preguntes això a tot el món li ve al cap el Portal de Betlem” (es veu que jo no entre dins de tot el món), ella va seguir: “La mula eixa porta tota la vida al costat del buey, i el buey és molt més vistós que la mula, per tant quan preguntes per la mula el cervell automàticament pensa en el buey y la mula del portal de Betlem i com que el bou és més vistós pensa en el bou”.

Jo em vaig quedar, que el llavi de baix me tocava terra, seria cert açò? la qüestió era que a la xica de la meua classe segurament també li havia passat açò de pensar en el portal de Betlem, que coses té la ment! Em vaig acomiadar de ma germana i quan ja eixia per la porta de la cambra ella va dir: “És lo mateix que vos passa a vosaltres, al BLOC” Això si que va ser una sorpresa, ma germana anava a fer un anàlisi polític quan mai s’ha interessat el més mínim pel tema, jo ja m’imaginava q anava a posar a Morera de xiquet Jesús i anava a parlar-me de reis mags o algo, però no, va dir: “Al igual que la mula s’ha donat a conéixer per el portal de Betlem, els partits vos doneu a conéixer sobretot en les campanyes electorals, a la mula li ha passat que per estar al costat del bou la gent ja no la veu com a mula sinó com algo paregut al bou, i a vosaltres vos passa que per ajuntar-vos amb altres la gent no vos veu com el que sou sinó com algo paregut als qui vos acompanyen”.

Hi ha que vore el que dona de sí el portal de Betlem, ma germana és una crack, i jo no ho sabia.

En moltes ocasions se’ns acusa als valencians (els de la ciutat de València) de centralistes. Jo, que sóc de la ciutat tal vegada no percep igual eixe centralisme, com per exemple el pot percebre un pegolí o un benicarlando, però arran de les celebracions d’ahir m’ha vingut al cap l’idea de que és injust i centralista que totes les celebracions del 800aniversari del naixement de Jaume I programades per la Generalitat s’hagen realitzat a la capital del país (també estan programades exposicions a Alzira a partir de la setmana que ve). Em preocupa que una data com esta quede reduida per les nostres institucions a l’àmbit de la província i focalitzada en el Cap i Casal. Sembla que el provincialisme es promou des de dalt quan ja està prou estés, sembla que es vol convertir als valencians de cada província en cossos polítics amb objectius i reivindicacions diferents (i en alguns casos oposades). Jo em negue a que açò siga així, jo no sóc ni vull ser més valencià que qualsevol altre i no vull que des de les institucions valencianes es faça entendre que València, per ser capital del país o veges tu per quin estúpid motiu, és més valenciana que Alacant, Oriola o Sagunt.
Des del valencianisme polític no hem de caure mai en eixe error, de dividir-nos, de jerarquitzar la nostra valencianitat en funció de la proximitat del nostre poble o comarca a la capital, que és el que em dona la impressió que alguns dels nostres dirigents pretenen. Si bé és manifestament necessaria la consecució d’un projecte sòlid i fort per a la ciutat de València (el qual des d’ací molts reclamem) no és menys cert que eixe projecte no ha d’eclipsar altres projectes o monopolitzar l’atenció del valencianisme (tot i que a voltes semble necessari el seure i reflexionar profundament del nostre paper a esta ciutat), en definitiva, València ha de ser capital i motor del país, però no ha de confondre’s amb ell. València és una part, no és el tot. Per sort, això els valencianistes ho tenim clar. Com clar hauriem de tindre també, que ciutats com Alacant o València necessiten un projecte i una planificació política ambiciosa per la nostra part, el nacionalisme valencià no pot permetres i menys ara, quan estem en una situació històrica inmillorable, no implantar-se i consolidar-se en les grans ciutats del país, amb ambició i força però sense caure en el parany centralista i provincialista del PP.

Posts anteriors: (I, II)

Al post anterior de la sèrie parlava sobre el concepte de marcs (estructures mentals que conformen la nostra manera de vore el món) i la seua relació amb la política. Utilitzava la metàfora d’un terreny de joc, on qui decidix la grandària de les porteries i no qui té els millors jugadors és qui pot marcar més gols. Manuel Castells també explica la teoria d’una manera més elaborada. Però a banda d’estes metàfores i cites caldria recordar l’importància dels marcs en el debat públic, citant el mateix Lackoff.

“Una vez que tu marco se acepta dentro del discurso, todo lo que dices es sencillamente sentido común. ¿Por qué? Porque el sentido común es razonar dentro de un lugar común, de un marco aceptado”.

Normalment els valencianistes hem cedit i hem jugat dins del marc dels altres. Hem assumit la posició que ells volien que prenguerem i hem contribuït a aprofundir eixes percepcions. Caldria reconsiderar alguns tòpics i reemmarcar-los dins del nostre “marc”.

Alguns exemples:

Som els nacionalistes?

És un “tic” prou extés entre els valencianistes el definir-nos com a “nacionalistes” -a seques- mentres la resta queda com a no-nacionalista. L’altre dia a un debat molt important sobre l’estrategia del Bloc a les pròximes eleccions un conseller nacional de l’organització deia que “n’erem pocs nacionalistes”. Jo crec que tots podem estar d’acord en qué el problema és que n’hi ha molts! Massa. Però clar, no és el País Valencià el seu marc nacional sinó Espanya. El nacionalisme espanyol és el més potent i el més invisible de tots, perquè es troba amagat darrere de l’oficialitat i els símbols que suposadament “compartim”.

Jo crec que un primer pas és parlar sempre de nacionalisme valencià i nacionalisme espanyol, tenint en compte que el 99% de la població actua en clau nacional (tot i que ells no ho expressarien amb eixes paraules).Sinó… perquè s’alegra la gent de que guanye Alonso? O perquè tenen clar que a Europa s’ha de defendre els interessos d’Espanya? Perquè se senten com a part de la mateixa comunitat política que un gallec que mai no coneixeran en la vida?

També, quan parlem de catalans, bascos, etc… cal parlar de nacionalistes no espanyols. Si t’acusen de “nacionalista” com un gran pecat, com si estigueres tot el dia amb una senyera cap amunt i cap avall i desitjant el mal a tots els forasters, has de deixar clar que no eres “nacionalista” a seques sinó nacionalista valencià. Què eres tan nacionalista com qui t’acusa de nacionalista. Moltes vegades pensem que els únics nacionalistes espanyols són alguns del PP. Meec! Errada. El PSOE, fins i tot IU i la gran majoria de la població compartixen, amb diferents graus d’intensitat el seu espanyolisme/espanyolitat en clau nacional, que viuen, això si, amb total normalitat.

Un pas definitiu per acabar amb este “emmarcat” que ens perjudica tant seria utilitzar els termes de “valencianistes” per definir-nos (que quedaria davant els “espanyolistes”). Qui té les seues aspiracions màximes o prioritats polítiques al País Valencià? Els valencianistes. I qui les té a Espanya/Madrid? Els espanyolistes. Així de senzill i així de clar. I mai no oblidar que només som valencians que volem viure com a valencians amb un projecte polític valencià.

Som els catalanistes?

Fa poc vaig descobrir quin sentit li dona molta gent al mot “catalanista”. Diuen que és catalanista qui diu que català i valencià són la mateixa llengua. Jo, sincerament, pensava que era aquell que s’estimava a Catalunya, que volia més autogovern per a Catalunya, etc. El que més em va sorprendre, però, és que molts valencianistes han interioritzat este concepte i es definixen com a “catalanistes” pel fet de pensar que els catalans parlen valencià. Això més que jugar en terreny contrari és directament clavar-te un gol en contra. (Assumir la posició de catalanista davant la resta que queden com a “valencianistes” és senzillament, un suïcidi argumental)

Jo no he conegut a cap argentí que es definisca com a espanyolista o castellanista per saber que compartixen llengua amb els espanyols, mexicans, etc… Cap. Així que cap gol en contra. Els valencianistes no som catalanistes per pensar que compartim la llengua.

I bé, açò són només unes aportacions, maneres de reemmarcar… estes serien les meues propostes però de segur que cadascú les pot vore d’una altra manera.

Deixarem altres (aldeano vs ciutadans del món; excloents?) per a una pròxima entrega. Que sinó, el missatge se fa massa llarg. Salut i recordeu, ni som ELS nacionalistes, ni catalanistes. Senzillament, valencians valencianistes.

Quizá leer estas líneas os sorprenda, seguramente os sorprenderá tanto como raro se me hace a mí escribirlas.

El primer tema tabú que os planteo es, como supongo ya habreis adivinado, el de si se puede y si conviene hacer valencianismo en castellano.

El que poder, se puede, resulta tan fácil como demostrarlo:

Los objetivos del BLOC son:

- La consecución de la soberanía plena para el pueblo valenciano y su plasmación legal mediante la aprobación de una Constitución valenciana soberana que contemple la posibilidad de una asociación política con los países con los cuales compartimos una misma lengua, cultura e historia.

- La participación en el proyecto de una Europa de los pueblos, unida, confederal, democrática y plural.

- La defensa de los intereses valencianos.

- La plena normalización cultural y lingüística.

- La defensa de la república como forma de gobierno así como la defensa de los valores republicanos.

                                             (…)

Así, se puede decir lo mismo, transmitir las mismas ideas y con la misma firmeza también en castellano. Ahora bien, ¿es conveniente hacerlo? Seguramente a la mayoría os ha resultado muy extraño leer ciertas ideas y objetivos (sobre todo el primero) en castellano. No os equivoqueis, a un valencianista este texto le suena tan raro como llamativo y diferente le puede resultar a un valenciano castellano-hablante.

Y es que, el nacionalismo valenciano, ha sido, desde siempre, un nacionalismo lingüísitico, tomando la lengua como caballo de batalla ha habido quien ha llegado incluso a proponer la partición del País Valenciano (sí, sí, este término también suena raro) en dos comunidades pertenecientes a nacionalidades diferentes, basándose, por supuesto únicamente en la lengua. Pero en las circunstancias en las cuales nos encontramos, es decir, con un país dividio en dos regiones lingüísticas, donde una de ellas es monoligüe castellana y la otra bilingüe con predominio del castellano en las zonas más pobladas ¿es conveniente usar como lengua vehicular únicamente el valenciano? ¿es inteligente cerrarse en banda a la posibilidad de transmitir tus ideas a gran parte de la población? ¿No es la barrera lingüística autoimpuesta un obstáculo mucho más perjudicial que la barrera electoral del 5%?

El nacionalismo valenciano, tiende y ha tendido siempre a buscar un referente en el nacionalismo catalán, por los vínculos históricos, culturales, lingüísticos y a veces, también por la compatibilidad de proyectos políticos. El problema es que Cataluña parte de un mapa monolingüe catalán (no como en nuestro caso), que ha permitido al catalanismo tomar la reivindicación lingüística como la piedra principal de todo su movimiento.  Luegola buena aceptación y el crecimiento del catalanismo ha hecho el resto.

Sin embargo, no es este el caso valenciano. Partimos de un territorio históricamente dividido en dos áreas lingüísticas, de unas carencias identitarias evidentes y de un nacionalismo poco potente. ¿no sería bueno buscar un referente que se ajustara más a las caractarísticas de nuestro caso que el caso catalán? Se me ocurre por ejemplo el caso vasco. Tras la muerte de Franco, el euskera era una lengua prácticamente extinta, diversa y dispersa solo era hablado por un 5% de la población de las tres províncias del actual Euskadi, y la mayoría de hablantes eran de pueblos pequeños y aislados. Obviamente el caso es mucho más extremo que el nuestro, pero lo cierto es que actualmente el vasco es practicado por aproximadamente un 20% de la población.  El nacionalismo vasco, mucho más potente que el valenciano, ha logrado mejorar la situación del euskera a base de concienciar a la gente ¡en castellano!, y además cabe preguntarnos ¿sería hoy el nacionalismo vasco igual de potente si solo hubiese utilizado en sus reivindicaciones el euskera como lengua vehicular? Es más, ¿seguiría vivo el euskera de haber sido así?

A veces he oído un comentario que siempre me ha resultado chocante: “És que un castellanoparlant mai votarà al BLOC”, pues con esa mentalidad, mal vamos, francamente, el pensar que un castellano-hablante no puede llegar a votar e incluso a militar activamente en un partido como el BLOC es simplemente falso, sin ir más lejos en el colectivo del BLOC JOVE de Valencia, al cual pertenezco, puedo contar a ojo almenos a 4 personas castellano-hablantes, algunas de las cuales comenzaron a practicar el valenciano después de afiliarse. Pensar que un castellano-hablante no puede ser nacionalista valenciano es simplemente absurdo. Igual de absurdo que pensar que un partido que utiliza el castellano como lengua vehicular (según los casos) no puede ser nacionalista valenciano. Y cuando digo según los casos espero que se me entienda bien,  no hablo únicamente de utilizar el castellano en aquellas comarcas históricamente de lengua castellana. Si no de hacerlo en aquellos puntos clave, esas grandes ciudades que pese a estar dentro de lo que se conoce como el “domini lingüístic” son totalmente monolingües castellanas o hay una proporción mucho mayor de castellano-hablantes que de valenciano-hablantes . Estos son los casos de ciudades como Valencia (capital del país y ciudad más grande con casi un millón de habitantes), Alicante (2ªciudad del país, 320.000hab.), Elche (3ª ciudad del país, 215.000hab.), Torrevieja (5ª ciudad del país, 85.000 hab.) y Orihuela (6ªciudad del país, 75.000 hab.). Teniendo en cuenta el peso demográfico de estas ciudades en el conjunto del país ¿es lógico utilizar como única lengua vehicular el valenciano si lo que se pretende es dar a conocer el discurso y hacer que el proyecto político crezca? ¿Es viable un nacionalismo lingüístico o cabe plantear otros modos de penetración en estos importantes municipios?

Se levanta la sesión. Reflexionemos.

Sembla que hi ha temes que bé per l’intens debat que generen o bé per la complexitat que comporten, romanen amagats darrere d’una cortina de la casa del valencianisme. Hi ha qui diu que hi ha temes que estan més que parlats, en canvi, no s’ha aconseguit resoldre’ls. Altres diuen que parlar de certs temes i resoldre’ls seria “renunciar a massa coses”. Altres simplement no diuen res. I així passen els dies, passen els anys i el llistat de “tareas pendientes” del valencianisme polític va acumulant entrades.

Des de No Cap en Cap Cap ens hem proposat, si més no, traure a debat alguns d’estos temes, amb la clara intenció de generar debat al voltant d’ells, i de vore les diferents postures o reaccions que van sorgint arran les nostres reflexions, per això vos convidem a que digueu la vostra en cada tema tabú, puix tot i que lo més segur és que no apleguem a cap conclusió unitària o satisfactòria per a tots, almenys haurem contribuït a reduir la llista negra de temes tabú del valencianisme.