Alguns mails d’aquests que corren per internet val la pena obrir-los i llegir-los. Aquest portava una reflexió del candidat al Premi Nobel de la Pau, el cantautor argentí Facundo Cabral. Són  pensaments expressats des de la perspectiva d’un creient, però al cap i a la fi estem tots en el mateix barco i veiem les mateixes coses, hi creiem o no.

No estás deprimido, estás distraído, distraído de la vida que te puebla.
Distraído de la vida que te rodea: Delfines, bosques, mares, montañas, ríos. [...]

No estás deprimido, estás distraído, por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un sólo pelo de tu cabeza por lo tanto no puedes ser dueño de nada.

Además la vida no te quita cosas, te libera de cosas. Te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela, por eso lo que llamas problemas son lecciones. No perdiste a nadie, el que murió simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos.[...]

Además, la felicidad no es un derecho sino un deber porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio. [...] Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileros, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven, Caraballo, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas, el bien es mayoría pero no se nota porque es silencioso, una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que le destruyan hay millones de caricias, que alimentan la vida.

(gràcies Clara pel link)

O sigui que apliquem-nos el cuento i fem cas del primer cor del Dido&Aeneas (monotema setmanal), aquell que diu “Banish sorrow, banish care, grief should ne’ver approach the fair”.

enjoying: el temps de descans de l’estudi i formatge de Maó amb pa

Ya se sabe que una obra tocada por dos personas difícilmente será la misma. Pero creo que no es sólo que la percepción de la obra sea algo personal, sino que sencillamente uno toca como es. Cómo va a ser diferente nuestra actitud de nuestra música si es con el cerebro con el que pensamos en el fraseo, en las líneas… Más allá de la técnica, la personalidad de cada músico se refleja no ya en su postura en escena o en su actitud respecto al instrumento, sino en el sonido que saca de él y en el efecto que produce en quien lo escucha.

Aún no tengo tanta sensibilidad como para concluir que una persona es de esta manera o de otra solamente escuchando cómo toca, supongo que para eso se necesita, a parte de un oído entrenado, una buena parte de experiencia vital en cómo son las personas. Pero sí que cuando ya conozco a alguien lo suficiente, puedo entender muchas de sus características como músico, e incluso, a veces de una manera automática y evidente, encajarlas con su manera de ser. Es como conocer a las personas de dos formas diferentes…

Así que será que aprender a tocar como uno quiere es al fin y al cabo aprender a ser como uno quiere… Y para eso se necesita un buen rato después de haber superado las dificultades técnicas. Ya lo dicen, que la música es la carrera más larga de todas… O también lo dicen del derecho, y de la medicina, y…?

Ahir a la nit abans de dormir intentava postejar això i el món de les ones se’m va girar a la contra i no vaig poder (ni reiniciant el router, ni res)… Però aquí està, una frase del filósof holandès Baruch Spinoza:

“La paz es “no la ausencia de la guerra,[...]

Es una virtud, un estado mental, una disposición en pro de la benevolencia, la confianza, la justicia.”

D’aquí poc tindré una mica més de temps per comentar d’on he tret tot això…

De moment la Banda Municipal de Barcelona prepara aquesta setmana la seva participació en la mostra iberoamericana de música per a banda que tindrà lloc la propera setmana a Santa Cruz de Tenerife, amb un programa de 1h20min de durada (!), amb peces especialment compostes per a la ocasió. A més, hi participen les bandes municipals de Bilbao, Santa Cruz de Tenerife, Albacete i La Coruña. Demà últim assaig!

Des de fa un temps no escric gaire sovint al blog… Aquest any es presenta amb més feina de la prevista, i la meva personalitat electrònica ha hagut de passar a un segon pla. Entre d’altres coses, com ja vaig mig-comentar, he començat a explorar una nova faceta del cant, la tècnica moderna de pop o teatre musical. Bé, doncs ahir va ser la primera classe d’allò que anomenen Voice Craft. I em vaig alegrar molt de ser-hi.

El Voice Craft és una tècnica que va desenvolupar la cantant americana Jo Estill, amb l’objectiu de tenir un control tècnic més gran sobre la veu i els seus diferents recursos. És a dir, que quan t’inicies en el Voice Craft, el que fas és començar a etiquetar tots aquests sons, moviments o mecanismes que abans feies servir espontàniament. Se’n fa un observació, es classifiquen i s’apren a controlar-los separadament. Apassionant.

I a mi, que vinc d’un altre món, no he pogut evitar que em recordi en certa manera als meus principis en la direcció: ara mateix veig que el Voice Craft seria com una mena de “tècnica Celibidache de la veu”, tot mesurat, precís, estructurat… I encara que sapiguem que després la direcció o el cant no tenen per què reduir-se a aquestes figures que aprenem al principi, personalment trobo molt positiu aquesta “rigidesa” inicial, aquesta manera de crear una escola de direccions clares i precises… potser també pel meu passat científic, ves a saber…

I ja que hi sóc i he tret el tema ciència, fa poc vaig estar amb febre i vaigdescobrir (a través dels links de loxai!) aquesta pàgina… Pot ser una mica frustrant que després dels meus inicis com a científica hagi hagut d’acabar entenent alguna cosa sobre quàntica en un text divulgatiu, però mira, què hi farem. De moment, quàntica i relativitat, a veure si acabem entenent una mica més el món.

::

::

::

Una notícia terrible.

Una música enganxada al cap.

Quan cantem, cantarem per tu, sempre.

::

::

::

[Costa d'escriure moltes paraules, també poques.]

Per al Charlie, on estigui.

]]> http://martacarreton.wordpress.com/2008/07/08/y-que-habria-pasado-si/ Tue, 08 Jul 2008 14:01:48 +0000 martacarreton http://martacarreton.wordpress.com/2008/07/08/y-que-habria-pasado-si/

… en vez de darnos por usar el aparato respiratorio para hacer música, hubiéramos desarrollado el silbido? Habrían salido virtuosos del silbido, la técnica rusa, la técnica alemana, escuela superior, arias silbadas… Y los silbadores más agudos serían los divos, y los profes respira lila y siente que silbas burbujas de jabón… Y por qué no podría haber sido! Ahora, sin duda no sería tan guay… Digo yo.

En la primera clase, reflexiones sobre la evolución de las especies. Genial!

[no en feu cas, paranoies post-aules. Estic taaaannn contenta...! La setmana que ve, més. ]

Va, que no puc deixar això sense video ni res… Una altra descoberta de Ronda Litoral, by Lourdes. Això és Stars and the Moon, del musical Songs for a New World (que per cert estan fent al Teatre Gaudí!), cantat per aquesta dona que m’encanta com ho fa que es diu Audra McDonald, i acompanyada al piano pel compositor, Jason Robert Brown (un hurra també).

Lyrics aquí…I met a man without a dollar to his name
Who had no traits of any value but his smile
I met a man who had no yearn or claim to fame
Who was content to let life pass him for a while
And I was sure that all I ever wanted
Was a life like the movie stars led
And he kissed me right here, and he said,

“I’ll give you stars and the moon and a soul to guide you
And a promise I’ll never go
I’ll give you hope to bring out all the life inside you
And the strength that will help you grow.
I’ll give you truth and a future that’s twenty times better
Than any Hollywood plot.”
And I thought, “You know, I’d rather have a yacht.”

I met a man who lived his life out on the road
Who left a wife and kids in Portland on a whim
I met a man whose fire and passion always showed
Who asked if I could spare a week to ride with him
But I was sure that all I ever wanted
Was a life that was scripted and planned
And he said, “But you don’t understand —

“I’ll give you stars and the moon and the open highway
And a river beneath your feet
I’ll give you day full of dreams if you travel my way
And a summer you can’t repeat.
I’ll give you nights full of passion and days of adventure,
No strings, just warm summer rain.”
And I thought, “You know, I’d rather have champagne.”

I met a man who had a fortune in the bank
Who had retired at age thirty, set for life.
I met a man and didn’t know which stars to thank,
And then he asked one day if I would be his wife.
And I looked up, and all I could think of
Was the life I had dreamt I would live
And I said to him, “What will you give?”

“I’ll give you cars and a townhouse in Turtle Bay
And a fur and a diamond ring
And we’ll be married in Spain on my yacht today
And we’ll honeymoon in Beijing.
And you’ll meet stars at the parties I throw at my villas
In Nice and Paris in June.”

And I thought, “Okay.”
And I took a breath
And I got my yacht
And the years went by
And it never changed
And it never grew
And I never dreamed
And I woke one day
And I looked around
And I thought, “My God…
I’ll never have the moon.”

i dius, vaig a intentar resumir-ho, a veure què. No, si la Núria tenia raó, al final, mola un cacho això de llegir i no entendre res, i posar-te a escriure sense més. Total, que molt metro, retalls de conversa, uy, pero eso hasta que… nunca sabes. Re-fa-laaa: San Inazio. tren honen hebidea Etxebarri da. O algo así, que això abans no ho deia. Les tietes, els tiets, jo sóc d’allà, tots com si haguessin canviat el xip de l’idioma i la senyora del jutjat que sembla guiri. Però no no. I mon àvia allà, Abuela, qué me cuentas! Pues nada hija, aquí un poco sola pero bien: molts anys que no la veia, massa de fet, que sempre m’havia fet d’àvia, con la cecina y el chorizo caseros y todo, come un poco más hombre, que no has comido nada.

Així des dels núvols s’escriu bé, segur que amb la baixada de pressió se t’activa la creativitat, jo que no en tinc mai.

Pocs dels que estan ara a l’avió han dinat preparat que venia en una bossa que deia Kosmeren Semeak Ogitegia, una empanada i dos nectarines, es deu notar que sóc d’aquí. Sí sí, alhora sóc d’aquí i d’allà, que llegeixo el pirat aquest de l’escriptura automàtica, en realitat sóc d’on estic ara, del recorregut d’aquest avió entre aquí i allà, curiós.

Hala ja baixem joe que ràpid, si no es veuen els carrers quadrats de l’eixample ni el pirulo ni res. Ah que només giràvem. Total, que no m’ha donat temps de fer la meitat de les coses, he escanejat les fotos, això sí, per fer els videos aquests retro que estic fent com que fa deu anys que conec els amics de Chicago.

Realment jo l’estil aquest el travesso A perquè realment és creatiu no com aquest i B perquè realment m’interessa saber què té al cap aquest senyor, que si fos un altre no hauria passat de la primera pàgina, crec. I si hagués passat hauria abandonat ara que porto mig llibre i encara no entenc res. Bé, sempre he estat bastant lenta per identificar personatges i clar, aquí és més difícil. És a dir conclusió, que si fos un hipotètic lector d’aquest post no hauria passat del primer paràgraf. Jo que sé, parlaré amb la Núria a veure si m’escriu algo que fa més ilu aquí que al facebook.

Uis, marró per la finestra. Ara sí que baixem. Su asiento en posición vertical! Jope, el mar brilla com l’oli del menjar al plat quan està calent, fan ganes de menjar-se’l o de banyar-s’hi…

[PER ALS EXTRAVIATS: pseudo-relat sui gèneris de la meva estada de 3 dies a Bilbao. Tranquils que no us heu perdut res... Només cal que llegiu El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver, i us atureu a la següent frase:

"tir la bolla al mig però tot me fa voltes com si l'orquestra simfònica de Bratislava m'estigués empenyent amb l'energia invisible d'un glissando a l'uníson amb tots els intèrprets mirant-me amb els ulls sortint-se de les òrbites per moments i el trompa dos plorant de les rialles."

i ho entendreu... ]

El dissabte, mentre plovia a bots i barrals, a dins d’un cotxe, alegria infinita començant a perfilar les vacances d’estiu. Coves, cases, cales, bicicletes… I l’Urdintxo vindrà amb nosaltres, i hi posarem aquareles, i ulleres per mirar sota l’aigua i veure tota la llum que hi ha.

Ahir, explosió d’alegria en aprendre el pas del final de Riverdance que porto 10 anys perseguint! És aquest, el del minut 2:08 al 2:29 (i mola):

Moltes vegades un ja és feliç imaginant el futur, i després quan finalment arriba l’esdeveniment no és més que la confirmació lògica del que sabíem que passaria… Ostres, això és molt bo! Tot i que, segons la Nurieta, “sempre és ara”… Investigarem sobre el tema.

Ostres, que raro. Ha plogut dos dies seguits. Que aviat que s’acostuma una a lo bo… Ja m’he tornat una mica més de per aquí, que amb les quatre gotes que queien he agafat el paraigua… Encara que la pluja sense vent no molesta tant. I a més aquí l’aigua que cau està més templadeta. Total, que que plogui si vol… Algú ho agrairà, i a mi no em molesta, ja he pintat es meu sol de jugueta.

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s’olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.

Tothom té defectes,
jo encara t’enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d’estrelles.

Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquàtic i deshabitat
perquè m’estic tranformant en un amfibi.

Antònia Font [A Rússia] Aquesta pluja

[ Ja la sé tocar! ]

[Edit 20/02] Uallla, i avui xirimiri… Això sí que és un esdeveniment. Ara sí que estic contenta. El trobava a faltar! Encara recordo un cop a Donosti que vam dir a un amic que agafés el paraigua encara que la pluja fos tan fina, perquè a aquest tipus de pluja li deien “calabobos”… I no se li va acudir res més que dir “Bah, no creo que me moje.” D Hasta la médula, claro.

Com d’estúpid és dir “no tinc temps” quan realment te n’és donat el mateix que a tothom, és a dir una quantitat determinada i desconeguda de minuts, hores i dies. No es pot dir “no tinc temps” quan realment t’és donat un temps, i tu en fas el que vols.

Such a rush to do nothing at all
Such a fuss to do nothing at all
Such a rush to do nothing at all

Such a rush to get nowhere at all
Such a fuss to do nothing at all
Such a rush

[Coldplay, Such a rush]

I avui que no se m’oblidi donar gràcies perquè puc respirar pel nas amb una soltura que ja havia oblidat. Serà que anem per bon camí.

En les últimes hores de l’any, repàs a les seves aportacions: que consti que no es tracta (pròpiament dit) d’un tagcloud, i, en conseqüència, la mida (bàsicament) del text és purament aleatòria i no va (lògicament) en relació a la importància del subjecte i/o objecte. Happy new year!

la ricotta el Firefox la Maria Soler la Costa Brava el VLC media player el Lluís el Naumon i totes les seves conseqüències No Somos Nadie la reconciliació amb Londres el curs de Siena i la seva gent Canto Coronato Poblenou Blackle el Goethe Institut Berlin&Weimar The Phantom of the Opera el Cor Albada Irish tapdancing El cor de la URL Cálico Electrónico Grey’s Anatomy el curs de Gary Graden i la seva gent The IT Crowd the Deathly Hallows l’Azureus Fritz Madrigal IKEA l’Anna Valls Heroes el cor de Sant Quirze l’encontre de l’OJIPC i tota la gran família les classes de piano de la María  el Bicing     les ostres      el shortbread el para-para dirigir un cor

Creo que les voy a pedir un pensieve a los Reyes.

Porque las cosas que tengo en la cabeza me ocupan demasiado sitio, pero también porque me encuentro con que hay cosas que quiero recordar y no puedo.

“Otherwise it really would just be like a diary, wouldn’t it? Confined to what you remember. But the Pensieve recreates a moment for you, so you could go into your own memory and relive things that you didn’t notice at the time. It’s somewhere in your head, which I’m sure it is, in all of our brains. I’m sure if you could access it, things that you don’t know you remember are all in there somewhere.”

  [J. K. Rowling on MuggleNet interview]

Igual la versión muggle sería grabar un DVD con los datos que sobran… A ver si me lo traen, que me hace falta.

Jo és que sóc molt especialeta per les coses que porto escrites a les samarretes… Especialment no suporto les que en 5 paraules ja aconsegueixen fer 3 faltes d’ortografia, quan s’empenyen en escriure frases “cool” en anglès. També he d’estar profundament d’acord amb el missatge… Aquests són alguns exemples de samarretes que sí portaria:

+ African dreams

+ Sastakai Txaranga

+ No a la guerra

Contra esta semana sin voz, mucho Automatic for the People, crema de apio casera, el CD del Alguna Pregunta Més, el príncipe Gitano, companyies a les quals estic molt agredida, el proyecto de las “Esproncediadas” con Estela [veladas musicales caseras con obras fáciles para poder fliparse enseguida],

y una paranoia difícil de realizar, pero… soñar es gratis:

Nuestra futura gata Vera?

Al bolso

Alessandro Baricco, Océano mar

Stephenie Meyer, Twilight

A la prestatgeria

Quim Monzó, Vuitanta-sis contes

Fiodor Dostoievski, El idiota

Patrick Süsskind, El perfume

Umberto Eco, El nombre de la rosa

Alfredo Bryce Echenique, Un mundo para Julius

Andrea Barrett, El viaje del Narwhal

Salvador Espriu, Laia

Mercè Rodoreda, Mirall trencat

Ramon Solsona, Llibreta de vacances

J. R. R. Tolkien, The hobbit

Henry James, The turn of the screw

Chinua Achebe, Things fall apart

Torcuato Luca de Tena, Los renglones torcidos de Dios

Rainer Maria Rilke, Cartas a un joven poeta

José Saramago, La caverna

Eduardo Mendoza, El misterio de la cripta embrujada

León Tolstoi, La muerte de Ivan Ilich

Fiodor Dostoievski, Crimen y castigo

John Perkins, Confessions of an economic hit man

Dante Alighieri, La divina comèdia

Antoni Bassas, Carles Capdevila, Equip APM, Alguna pregunta més?

A la memòria

Maria-Antònia Oliver, Colors de mar

Josep Maria Tamarit, El bes de Tosca

Jostein Gaarder, El món de Sofia

Julio Cortázar, Bestiario

Joan Miquel Oliver, El misteri de l’amor

Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes

Pablo Tusset, Lo mejor que le puede pasar a un cruasán

Haruki Murakami, Tokio blues (Norwegian Wood)

Javier Marías, Mañana en la batalla piensa en mí

Robert Neimeyer, Aprender de la pérdida

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

Arturo Pérez-Reverte, Las aventuras del capitán Alatriste

Arturo Pérez-Reverte, El maestro de esgrima

Arturo Pérez-Reverte, La tabla de Flandes

Antoine de Saint-Éxupéry, Le petit prince

Jean M. Auel, El clan del oso cavernario

William Shakespeare, Romeo and Juliet

William Shakespeare, Macbeth

J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings trilogy

J. K. Rowling, Harry Potter series

Ramon Solsona, Les hores detingudes

Aldous Huxley, Un mundo feliz

Paul Auster, Brooklyn Follies

Paulo Coelho, Veronika decide morir

Espido Freire, Melocotones helados

Michael Ende, La historia interminable

Michael Ende, Momo

Dominique Lapierre, La cité de la joie

Javier Marías, Corazón tan blanco

Edgar Allan Poe, Nouvelles histoires extraordinaires

Susie Morgenstern, La sixième

Michel Piquemal, Le jobard

Tahar Ben Jelloun, L’écrivain public

Julien Gracq, Au château d’Argol

George Orwell, 1984

René Goscinny, Les aventures du petit Nicolas

Joseph Joffo, Un sac de billes

Georges Simenon, Maigret et la vieille dame

Franz Kafka, La metamorfosis

María Gripe, Los escarabajos vuelan al atardecer

Andreu Martín y Jaume Ribera, Todos los detectives se llaman Flanagan

Andreu Martín y Jaume Ribera, No pidas sardina fuera de temporada

Miquel Martí i Pol, Estimada Marta

Jean Anouilh, Antigone

José Saramago, Ensayo sobre la ceguera

Henrik Ibsen, Peer Gynt

Robert Louis Stevenson, La isla del tesoro

Henry Rider Haggard, Ella

Fernando de Rojas, La celestina

Molière, Le médecin malgré lui

Molière, Le malade imaginaire

Molière, Dom Juan

Molière, Le bourgeois gentilhomme

José Zorrilla, Don Juan Tenorio

Kuki Gallman, Siempre soñé con África

Luis Sepúlveda, El viejo que leía novelas de amor

Dalai Lama, El arte de la compasión

Mai acabats (per cap raó en especial…)

Arturo Pérez-Reverte, La piel del tambor

Isabel Allende, La casa de los espíritus

Jane Austen, Pride and Prejudice

Jules Renard, Poil de carotte

León Tolstoi, Anna Karenina

Las mil y una noches

Al cap

Algun de Terry Pratchett

Elspeth Huxley, The flame trees of Thika: memories of an African childhood

Melinda Atwood, Jambo, mama

Ernest Hemingway, Las verdes colinas de Africa

el silenci :: l’aigua del mar templadeta :: cantar :: Harry Potter :: vestir de blanc quan fa sol :: cuinar :: Josep Maria Flotats :: tocar en una orquestra :: Barcelona :: el latin jazz :: riure :: el primer dia de l’any que fa olor d’estiu :: las estrellitas de patata :: Lord of the Rings :: escoltar :: trepitjar les fulles seques del terra :: la corda do de la viola :: Kenneth Branagh :: que em tallin els cabells :: els jerseis de punt :: Coldplay :: els idiomes :: The Lion King :: el te :: Estrella Morente :: el mar quan fa mal temps :: Moulin Rouge :: que m’escoltin :: la pizza 4 formatges (sense gaire del blau) :: fer ritmes amb les mans :: les arbequines :: el violoncel :: les arracades de materials naturals :: els ulls verds :: Antònia Font :: entrar a casa quan està la calefacció posada :: els lavabos de l’esmuc! :: la Costa Brava :: les samarretes de tirants :: la flauta en sol :: Shakespeare :: els musicals :: despertar-me sense despertador :: les cookies acabades de fer amb llet fresqueta :: el olor de jazmín :: els acords afinats :: Alanis Morissette :: dibuixar :: el sashimi del Shunka :: el sol als braços a l’hivern :: les espelmes :: el suc de taronja natural :: la platja de La Concha :: llegir :: el coco :: dutxar-me amb aigua molt calenta :: es carrer blanc de sol :: la historia interminable :: els cavalls :: viatjar :: Bono i U2 :: el torró d’Alacant :: el so de piano quan sembla de caramel :: passejar per la ciutat :: Àfrica :: les buleries :: els noms de noia bascos :: Iceland :: els gossos grans :: escriure :: la xocolata :: els texans blau clar :: Javier Marías :: les pelis en anglès :: les crêpes :: la música irlandesa :: Menorca :: les xuxes sense picapica :: esquiar :: els quaderns de fulls en blanc

- Què és, perquè la gent triï quan t’hagi de fer un regal?

- Podria ser. Però diria que més aviat és un intent de reconstrucció.

- Ah.

- Estic pensant en portar una gata a casa.

- (…)

El otro día a la hora del gadgeto-té hablábamos de la sensación que producía volver a escuchar las canciones que escuchábamos hace unos años, en la primera adolescencia, digamos. Para mí no es tanto recordar situaciones, o personas que me recomendaron esa determinada música, que también tiene su aquél, sino volver a las canciones que me gustaban porque sí. La música que yo elegí y con la que me identifiqué por alguna razón: volver a escucharla es como juntar las piezas del puzzle que he llegado a ser…

Haciendo un max-mix de la conversación, en la que también repasamos nuestro top (y bottom) five de profesores de superior, pero eso ya es harina de otro costal, intentaré hacer un top 5 de mis canciones-puzzle:

Alanis Morissette [Jagged little pill] All I really want

- -> Regalo de mi hermano por mi cumpleaños, debía de ser el 12 o así). Fuerza y un poco de mala leche para pasar una época difícil… Alanis me ha acompañado desde entonces.

Alejandro Sanz [Más] Siempre es de noche

–> El primer concierto en directo al que fui. Me encanta la combinación de la música y la letra de esta canción.

The Corrs [Forgiven not forgotten] Erin Shore / Forgiven not forgotten

–> Y aquí empezó mi relación con las música irlandesa, que pasaría luego por Riverdance, The Chieftains, U2, Gaelic Storm, y compañía, hasta llegar a mi actual clase de los martes con zapatos de suela dura

Hanson [Middle of nowhere] Thinking of you

–> Mientras la mayoría se colgaba de cualquiera de los integrantes de Backstreet Boys, yo rayaba el disco de estos tres hermanos americanos de los que hoy ya nada se sabe. Alternativa?

Rosana [Lunas rotas] Furia de color
–> A esta mujer cuando salió la confundí con Gloria Estefan… No le pillé el acento canario, mira por dónde.

Os invito a hacerlo, es terapéutico…

El verano se acaba cuando:

- Por la mañana la leche del desayuno ya no te apetece de la nevera.

- Ya no duermes con la sábana sola… Hay que rescatar el edredón.

- El all-time camiseta de tirantes pasa a la historia: tienes que mirar el tiempo para ver qué te pones.

- Te planteas la posibilidad de ponerte calcetines.

- Te olvidas de que el aire acondicionado es uno de los mejores inventos de la humanidad.

Y así, esperando las primeras lluvias… “You can stand under my umbrella.” Aquí dejo esta versión que me encontré por casualidad (pff… lo iba a explicar, pero demasiado complicado… otro día). Esta americana medio japonesa se llama Marié Digby, y parece ser que está camino de la fama así sin más, a través del YouTube. Muy fuerte. A mí desde luego me gusta mucho más esta versión que la original, más sencilla, sin minifaldas de cuero ni tacones ni gritos ni historias: será el zen que le viene de parte de madre…

El problema de no ver la tele ni leer los periódicos es que no te enteras de las cosas. Yo creía que cualquier noticia que afectase el universo paralelo de los músicos correría rápidamente y me enteraría a pesar de vivir aislada de la actualidad… Pero no. Me he enterado hoy (y por casualidad) de la muerte de Pavarotti. A pesar de no ser un cantante de mi generación (cuando yo empecé con la música su carrera ya andaba por otros derroteros), en sus tiempos mozos estoy segura de que habría sido un gustazo escucharle en directo. Tengo con él la misma sensación que con Montserrat Caballé: creo que para apreciar su calidad artística hay que retroceder unos cuantos años… Pero no se me olvida aquel día que escuché en una grabación antigua un fantástico Signore, ascolta (Liù en Turandot), y aluciné con los agudos pianissíssimo de la Caballé.

O sea que, aunque no le haya conocido en la época de su esplendor, sirva este vídeo/audio de homenaje. Es el Nessun dorma (El príncipe Calaf en Turandot), que tenía que ser interpretado por Pavarotti en la gala de los Grammys: su enfermedad le impidió asistir a la ceremonia, y en su lugar le pidieron que lo hiciera a otra pedazo de voz, ésta sí de mi generación. Dejemos que Aretha Franklin bluesee por nosotros.

Atención / Spoiler Alert: Este post contiene información sobre la trama (y puede que el final, según cómo me dé) del libro Harry Potter and the Deathly Hallows.

______________________________________________________________

And finally it ended. And for some reason it reminded me of the comment I was told about the Kill Bill movies. “It’s not what you think it is. Well, it is, it’s about fighting and killing, but in the end it’s the greatest love story.” And it really was.

So I come to chapter 33 (coincidence that’s the number I chose to put in my nickname when I saw fawkes was taken). Certainly the train was not the best place to read about the Prince’s tale, but anyway. I would like to explain how I felt while reading all those flashbacks in his life, but I guess I don’t want to give up any of the details to people who haven’t read it yet. I just want to say that when I knew his whole story, I couldn’t help going back to the previous chapter and re-read his last words… And in reaching the bit when “the green eyes found the brown”, I understood. That was it. So Lily’s eyes had always been there, reminding him of her death and the enormous task it had brought with.

It’s amazing how this book changed my intense feeling of hatred into one of deep understanding and admiration for the same person (although imaginary). I thought nothing would compare to the despair I felt after Dumbledore’s death, but certainly this does… Brava J.K., you did it again.

And that’s it, I’m done with my Harry Potter geek side

Res, que demà marxo cap a Itàlia, no precisament de vacances sinó a un curs d’estiu, i pràcticament a partir de llavors els esdeveniments estiuencs s’aniran encadenant irremediablement fins al 15 de setembre, de curso en curso i adornats amb trasllats de pianos, postes en marxa d’aire condicionat, i demés coses que es fan durant les vacances…

O sigui que deixo el meu e-spai per uns mesos, no sense desitjar-vos un molt bon estiu: sobretot això, que sembli un estiu… (espero que ho pugui dir del meu, que aquest any em sembla que m’he passat una mica omplint-lo)

The Go-Go’s – Vacation

I per despedir-me, mira, una cançó que curiosament m’ha vingut al cap ara. Dic curiosament perquè no me n’havia tornat a recordar des que la vaig conèixer el meu primer estiu a Chicago, per la Kelsey, una nena de 8 anys que pel que es veu escoltava temes ochenteros. I me’n recordo d’escoltar-la miiiiil vegaaaades (o més) mentre jugàvem a les Barbies al jardí o veníem llimonada als veïns. Quins temps. I quines coses, tu.

Apa, have a great vacation!

Les 3 de la matinada i porto una hora esperant l’N4 que no arriba. Quina és la millor manera de passar el temps? Doncs practicant els sons percussius propis de les llengües bantu de Sudàfrica [no en vaig tenir prou amb el treball de l'any passat!]. És que s’ha de ser friki…

Total, que ja arribada a casa (en taxi…) i buscant el significat precís de la paraula bantu “mandela” (significa força), he trobat aquest vídeo de Nelson Mandela en el qual explica el terme “ubuntu”.

A part de ser un sistema informàtic derivat de Linux (em sembla que a l’Esmuc ens en van regalar el CD, però no he gosat ni carregar-lo), és un concepte molt significatiu de la cultura bantu, segons el qual una persona és una persona a través dels altres (“Ubuntu ngmuntu abantu”, que diuen els zulu). Hippie, però com de millor seria el món si hi fessim un mínim de cas.

Interessant… Tant una acepció com l’altra. Seguirem investigant.

Lalani kahle!*

(*: bona nit)