SANT VICENT FERRER I “VOSALTRES DE LA SERRANIA” (I)

Una de les cites mes airejades pels acatalanats en el seu rebordonit objectiu d´acabar en l´ultim rasquit d´autoestima del poble valencià, es aquella atribuida a sant Vicent Ferrer que forma part del sermo XCVIII “Fferia Vª”, sobre “els bens que rebem per les tribulacions i dolors d´este mon”, en el qual es llig: “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e de Cathalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català. La nostra vida es al mig: dessus es la gloria e dejus es infern…” (Sermo nº 7 del vol. IV “Sermons” de “Els nostres classics”. 1977. p 64)

Qualsevol persona normal que analisara la cita, voria que sant Vicent Ferrer parla d´una “Serrania” que es troba entre Castella i Catalunya, en la qual els seus habitants n´amollen una en castellà i una atra en català. Pareix dificil traure d´ahi res d´especial que puga afectar als valencians.

Pero com els pobrets acatalanats van prou curts d´arguments, resulta que no tenen mes remei que intentar traure suc d´una estopa i autoalimentar-se de maganches. El primer pas de la manipulacio es inventar-se que el sermo anava “…adreçat als serrans valencians”, sense que en el sermo hi haja el minim indici que puga dur ad eixa conclusio. (Ferrando dixit en “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”). A partir de l´invent, com sant Vicent diu que els habitants de la “Serrania” prenen “un vocable castellà e altre català”, ensomien en que sant Vicent Ferrer li diu “català” a la llengua valenciana. Uns atres en mes poca vergonya, que ya es difícil, desvarien i diuen que com la comarca de “Els Serrans” no fita en Catalunya, aixo vol dir que sant Vicent Ferrer afirma ¡que Valencia es Catalunya!, alcançant el destrellat cotes inimaginables. Al respecte hem de saber, que tant la delimitacio com el nom actual de “Els Serrans”, son producte de la “Proposta de demarcacions territorials homologades” que publicà la “Conselleria d´Administració Pública” l´any 1988, existint precedents en les propostes de Felip Mateu i Llopis en 1933, de Emili Beüt i Belenguer en 1934, de Sanchis Guarner en 1966… Actualment, el nom de “Els Serrans” conviu en uns atres com “La Serrania del Turia” o simplement “L´Alt Turia”. No cal dir que transpondre llimits i conceptes del sigle XX al XV, nomes denota falta de neurones.

Si estudiarem l´infima possibilitat de que fora certa l´interpretacio dels acatalanats producte d´una imaginacio ben retorçuda, hauriem de saber que nos trobariem davant de lo que en critica textual es diu “hapax legomenon”, que en grec vol dir “dit nomes que una volta”. Nos ho confirma Enric Valor quan escriu que, “sólo un ejemplo documentado poseemos de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua: fue un gran valenciano, San Vicente Ferrer quien lo hizo, en su famoso sermón a los serranos, a los habitantes de la serranía valenciana lindante con Aragón”. (“Paraula de la terra” Universitat de València 1998). Contestant als bacores que puguen pensar que sant Vicent Ferrer no conexia els llimits del Regne de Valencia o pensava que no existia perque era Catalunya, haurien de saber que sant Vicent fon un dels 3 representants del Regne de Valencia en el compromis de Casp, que junt a tres de Catalunya i tres d´Arago, decidiren la succesio de la corona d´Arago a favor de Ferran d´Antequera, donant fi, segons els catalanistes, a l´imaginaria “dinastía catalana” de la que tant parlen. ¿Es creuran deveres que sant Vicent pensava que anaven 6 representants de Catalunya i tres d´Arago? Informar-los, que sant Vicent digue de Ferran d´Antequera en el sermo de sant Joan Evangeliste que: “…aquest rey tot es aragones e valencià… concebut fo en Regne de Valencia” ¿A on, a on? ¿En Catalunya?

I hem de saber, que un “hapax legomenon”, es precissament lo que en critica textual, posa en guardia als experts, obligant-los a un analisis en mes profunditat, deguent-se estudiar la possibilitat d´erros de copia o de transcripcio, poguent inclus fer dubtar de l´autenticitat d´un text. En eixe cas, seria llicit pensar en la possibilitat de les “transposiciones de conceptos”, “alteraciones en el texto”, i “constante equivocación de las citas”, que Chavás trobà en els sermons de sant Vicent que estudià, i que atribui als copistes que actuaven “al oído… de lo que se oyó en el mismo sermón” (p.131 de “Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos” 1902). En la p. 193 de “Archives” (1850) de la “Société d’histoire du canton de Fribourg”, tenim el testimoni d´un copiste, “Frater Fridericus”, que seguia a un “…famosus praedictor de ordine Jacobitarum, nomine magister Vicentius Ferrarii de Valencia…”, afirmant que “reportavi omnes sermones quos tunc praedicavit, de ore suo, meliori modo quo potui…”, es dir que escrivia els sermons que sant Vicent predicava, de la millor manera que podia.

Front al proces d´investigacio al que obligaria la deteccio d´un possible “hapax legomenon”, l´inefable Ferrando, il·l·lustrissim academic de l´AVL i autor del pamflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”, en acabant de reproduir la cita de la que parlem, exclama extasiat: “Sobra qualsevol comentari”. I es que per als nostres acatalanats “cientifics” de secà, posar-se a investigar, seria enfangar-se en un hort, a on nomes trobarien proves que invalidarien el seu dogma. Els ix mes rentable la mentira, la prepotencia i l´adoctrinament.

Pero anem a vore com tot es mes senzill, perque el sermo no va dirigit als “serrans valencians” i per tant no es tracta d´un “hapax legomenon”, quedant-se Enric Valor sense el seu unic “…ejemplo documentado…de que aquí se aplicase el nombre de “catalán” a la lengua”, falcant-se lo que consta en la tesis doctoral de Lluis Fornes, en la qual fent referencia al presunt “triomf del gentilici “català” com a nom de la llengua” del que parla Ferrando en el llibre nomenat diu: “En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana”

Passem a contestar una primera pregunta ¿Existia en temps de sant Vicent Ferrer (1350-1419) un territori dit “Serrania”, que fitara en Catalunya i en Castella? I la resposta es afirmativa. “Serrania” era una de les tres governacions d´Arago desde 1348. Ho llegim en la p 135 del vol. 7 de “Anuario de estudios medievales” a on diu: “Desde 1348, la procuración se sustituyó por tres gobernaciones que englobaban varias sobrejunterías de Aragón: 1ª: Zaragoza con las de Zaragoza, Tarazona y Ejea, 2ª: Serranía con las de Calatayud, Daroca, Teruel, Ariza y Cetina, y 3ª: Huesca con las de Huesca, Jaca, Sobrarbe y los Valles”. Per la p 119 de “Aragón en la Edad Media‎”, sabem que Miguel Pérez de Zapata, fon governador de la “Serrania”. (ACA reg 953 fol 70 v).

En segon lloc, ¿Tenim referencies valencianes d´eixa “Serrania”? La resposta torna a ser afirmativa. El 13 d´octubre de 1335, els Jurats de la ciutat de Valencia parlaven de: “…la multitud de gents que de la Serrania e d´Arago son ya declinades e continuamente declinen de venir a la ciutat e al regne…” (AMV; Lletres missives f.45 v). Els Jurats, no poden ser mes clars. Si les gents de la “Serrania” venien a la ciutat e al regne, es perque ni estaven en la ciutat, ni en el regne. Eren els “serrans” que entraven en la ciutat de Valencia per la porta “dels Serrans”. En conclussio: tornem a comprovar, que la “Serrania” de que parla sant Vicent, no es troba en el regne de Valencia. Com ad algu pot sorpendre que els jurats parlen de la “Serrania” i de “Arago” independentment, recordar les paraules de Jaume I que consten en el “Llibre dels fets”: “…exim nos de Terol e entramnosen en Arago”, es dir, Terol, que com hem vist formà part posteriorment de la governacio de la “Serrania”, no es “Arago” per al rei en Jaume.

Es interessant saber que la denominacio “Serrania”, perdurà en el temps. A 24 de maig de 1484, el sindic Garcés de Mamila, impugnava la jurisdiccio de l´inquisidor Solivera sobre Terol, perque “haec prouincia non est Regnum Aragonum”, es dir, que Terol no es del Regne d´Arago. Li diuen que eixa “provincia” te un nom, “quia vocatur Serrania”, afegint que “qui hic nascuntur et habitant non dicuntur nasci neo habitare in Aragonia, sed in Serrania”, es dir, “…que els qui aci naixen i habiten no diuen haver naixcut i habitar en Arago, sino en Serrania”. (“En torno a la inquisición aragonesa” de P.M. de la Pinta) ¿Esta clar a quina “Serrania” es referix sant Vicent?

A continuacio, anem a demostrar que sant Vicent estava en eixa Serrania i no en el regne de Valencia quan predicà el sermo en qüestio. Vejam: El sermo esta datat “in fine sermonis octabarum nativitatis sancte Marie”, que es correspon en un 15 de setembre, segons comprovem en la p 252 del llibre “Martirologio romano”. Tambe sabem que es predicà en “Fferia Vª”, que equival a “dijous”. Pero en principi, no sabem de quin any. En el llibre “La escritura transformada: oralidad y cultura escrita en la predicación…”, hi ha un estudi de l´itinerari de sant Vicent. Es sabut que la predicacio per la corona d´Arago i Castella, es concentrà entre el 1408 i el 1416. Podem descartar alguns anys en els que es te constancia d´a on es trobava els respectius 15 de setembre. En 1408 es trobava en Perpinyà, en 1409 en Barcelona, en 1411 en Toledo i en 1413 en Mallorca. En els anys que no sabem a on estava els 15 de setembre, acudim al “Perpetual yearly calendar”, comprovant que l´unic any en que coincidí “15 de setembre” en “dijous”, fon l´any 1414.

Vejam a on es trobava sant Vicent en setembre de 1414. Sabem que a mitant de juliol, sant Vicent es reuni en Morella en el rei Ferran d´Antequera i el papa Lluna, per a intentar solventar el cisma en que es trobava l´iglesia catolica. Sanchis Sivera nos ho conta en “Historia de San Vicente Ferrer”: “De Daroca se dirigió á Morella, donde debía reunirse con Benedicto y el rey, para tratar y discurrir sobre los medios conducentes á la terminación del cisma”. El rei aplegà a Morella el 16 de juliol i el papa Lluna el 18, alçant-se la reunio entre el 10 i l´11 de setembre, sent que per el “Epistolari de Ferran I d´Antequera” sabem que el rei encara es troba en Morella a 10 de setembre, estant el 12 en Alcanyis, i que el 13 de setembre trobem al papa Lluna, en sant Mateu. (p 181 de “Cultura y prehumanismo en la Curia Pontificia del Papa Luna…”). Sanchis Sivera nos diu en la p 362 del seu llibre citat que “Después de las infructuosas conferencias…”, sant Vicent Ferrer “…marchó a Zaragoza entrando allí el 1 de Noviembre…”, lo qual es confirma perque “Scrita en Çaragoça a VII dies de noembre del any MCCCCXIIII”, el princep Alfons comunica al rei Ferran que “Stant ir dimarts en la missa que maestre Vincent celebrave…”

I per tant, ¿A on es trobava sant Vicent el 15 de setembre de 1414? ¡Fora del regne de Valencia, travessant per la historica “Serrania” que hem vist anteriorment, cami de Saragossa! L´itinerari de 1414 el trobem representat en el mapa 14 de “La escritura transformada…”. Ni oldre l´actual comarca valenciana de “Els Serrans”.

Una conclussio rapida podria ser: ¿Quantes manipulacions mes estem disposts a aguantar els valencians d´esta recua d´acatalanats indocumentats, que per a mes inri viuen dels nostres imposts? Un mege, un arquitecte, si s´enganyen en la seua faena per la que cobren, encara que siga involuntariamente, la paguen. I estos que mentixen i manipulen a posta ¿Com pagaran el mal que han fet i que seguixen fent?

LA CONTINUITAT DEL TITUL DE “REGNE DE VALENCIA” (i III)

Si be es cert que si anarem mes arrere, trobariem que a principis del s.XI, en territori valencià, Valencia, Xativa, Denia i Alpont, foren ciutats, caps de territoris, que s´independisaren del califat de Cordova, en diferent sort i duracio, considere molt mes important demostrar que el territori ocupat pels actuals valencians es un espai concret i delimitat, des d´epoques remotes, per estar ocupat per un poble diferenciat. Un regne, no es mes que un territori que te rei privatiu. Es molt mes important el poble que el regne.

Johann Jakob Reiske (1716 – 1774) fon un erudit pioner en filologia arap i bizantina. Transcriu del grec l´obra “De ceremoniis” de  l´emperador bizanti, Constanti VII Porfirogeneta (905 – 959). En la p.652 de “Constantini Porphyrogeniti. De cerimoniis aulae Byzantinae. libri duo”, referent a l´any 949 escriu: “…Videtur Romanus Lecapenos expeditionem contra Cretenses Saracenos animo agitans in societatem belli regem aliquem Christianum in Hispania, forte Arragonium, sollicitare voluisse, qui e mari mediterraneo eos adorietur, aut regulum Valentiae Muhammedanum armis vexaret, eotque prohibiret, ne ille Saracenis Cretensibus, suis civibus, succurreret. Saraceni enim Hispani e regno Valentiam Cretam imperante Teophilo rapuerant….”, que vol dir aproximadament que “Romano Lecapenus, degut a l´expedicio contra els sarrains de Creta, volgue associar-se per a la guerra en algun rei cristia en Hispania, qui assaltaria per la mar al reieto mussulma de Valencia per a impedir que socorreguera les ciutats dels sarraïns de Creta, sent que els sarraïns hispans del regne de Valencia havien capturat Creta mentres manava Teofil” ¿Per qué individualisa Reiske als musulmans que havien conquistat Creta diguent que eren del regne de Valencia?

L´any 902, tingue lloc la conquista de Mallorca. Abel Soler, en “La conquesta de Mallorca per Musulmans de Xarq al-Andalus i la toponimia balear.”, troba “una relació de 108 topònims antics -estrats tardolatí i aràbic-”, de possible influencia valenciana. Afig que “La majoria dels noms de lloc peninsulars, homònims més o menys exactes, es concentren a le comarques de València –Sagunt (25), la Vall d´Albaida-la Safor (23), La Plana- el Baix Maestrat (26) i la Marina de Dénia (13)”. Alguns dels toponims valencians de Mallorca son: Alacant (l´Alacantí) -     Alacantí (Mallorca); Serrella (serra del Comtat) – Serrella (Mallorca); Cocentaina (el Comtat) – Rafal Constantiní (Mallorca); Muro (el Comtat) – Muro (Mallorca); Senija (La Marina) – Sanitja (Menorca); Vernissa (La Marina) – Vernissa (Mallorca); Teulada (La Marina) – Teulada (Mallorca); Elca (Salem, la Vall d´albaida) – Benihelca (Mallorca)…

Abderramán I, fon el creador de l´emirat de Cordova, independent politicament de Bagdad, governant des de 756 fins a 788. Dels tres fills que tingue, Sulayman, Hisham i Abd Allah, el succei, Hisham, qui morí l´any 796. El nou emir fon Al-Hakam, fill de Hisham. Pero, Ibn Hayyan (987-1075), citant com a font el “llibre primer” d´al-Jazaini diu que “cuando les llegó la noticia de la muerte de su hermano Hisam en Al-Ándalus, fue ‘Abd Allah quien se apresuró a cruzar el mar y entrar en dicho país, quedándose en la cora de Valencia, su región superior, a residir entre sus bereberes con toda su parentela e hijos, entregado a promover la sedición”. Citant com a font a al-Razi, (¿? – 890) escriu que s´instalà “…en la cora de Valencia entre los bereberes, quienes se pusieron a su lado haciéndose sus partidarios”. Per eixa rao, les fonts es referixen a ‘Abd Allah com “al- Balansi” o “el valencià”. Sabem que “al- Balansi”, al front de la cora de Valencia, dominà Osca, pel nort s´anexionà fins a Girona, i pel sur, Tudmir. S´atrevi inclus a demanar ajuda a Carlesmagne, a canvi d´entregar-li Barcelona. Els “Annales regni francorum”, nos donen noticia de la seua presencia en el palau d´Aquisgran l´any 797: “Et in Aquis palatio Abdellam Sarracenum filium Ibin Maugem regis…” Finalment, a partir del text d´al Razi, sabem que l´any 803, Abd Allah “se acogió a Valencia y estableció en ella, dejando de promover sedición y entablando correspondencia con el emir Al-Hakam…con las condiciones de que recibiría una pensión mensual de mil dinares y habitación de por vida en la ciudad de Valencia, donde estaba, sin moverse de ella ni serle impuesta la visita a la capital (cordobesa)” (Almuqtabis II-; traducció de Mahmud Ali Makki i Federico Corriente)

Joaquín Vallvé i F. Ruiz Girela, en “La primera década del reinado de Al-ḥakam I, según el muqtabis II, 1 de Ben Ḥayyān de Córdoba” parlen de Abd Allah, diguent-li “virrey de Valencia” (p.31), “…virrey en todo el Levante español con sede en Valencia y gobernando con plena autonomía”. Comprovem l´existencia d´un territori, “la cora de Valencia”, com a entitat que ya es presenta com autonoma en plena epoca de l´emirat de Cordova. ¡Mare, si els catalans pogueren presumir d´autonomia quan encara ni existien! ¡La llanda que nos donarien!

Leovigilt, fon un rei visigot que governà entre els anys 573 i 586. Era de religio arriana. El seu fill Hermenegilt, que era catolic, s´alçà contra son pare. El Chronicon de Joannis Biclarensis (n ap 540), nos informa de que el privà del regne enviant-lo a l´exili a Valencia: “Leovigildus rex filio Ermenegildo ad republicam commigrante, Hispalim pugnando ingreditur: civitates et castella quas filius occupaverat, cepit et non multo post memoratum filium in Cordubensi urbe comprehendit et regno privatum in exilium Valentiam mittit” Puix be, Leovigilt, acunyà una moneda que era un trient d´or de 20 mm de diametro i un pes de gram i mig, en l´anvers de la qual es troba el perfil de Leovigilt i la llegenda “REX VALENTA”. En el revers, hi ha una creu sobre grades i la llegenda “LIVVIGILDUS”

Per a qui dubte de que “VALENTA” es “VALENTIA”, hem de saber que en les monedes de Leovigilt, els grups vocalics es reduixen a una sola vocal. Aixina, “CAESARAUGUSTA”, s´escriu “CESARACOSTA”

Les referencies a la moneda son variades i antigues: En el llibre “Dissertation historique sur les monnoyes antiques d’Espagne” (1725), en “Monnoyes d´or de Rois Goths qui on regné en Espagne tirées du Cabinet du Roy de France”, en l´apartat de “Leuvigilde”, “Valence” tenim: “3. LVVIGILDUS CNO, une croix. Rev. VALENTIA REX, son buste mon”. En la p. 285 del “Tomo quarto” del “Diccionario numismatico general” escrit per D. Thomas Andres de Gússseme, i publicat en  1776, es troba la descripcio de la moneda que fa 9 de Leovigildo. Diu: “REX. VALENB. Busto, ut suprà * Ono. LIVVIGILDVS. Cruz sobre tres gradas, y a los lados: A y Ω.”. En el llibre editat en 1793, “Lexicon universae rei numariae veterum et praecipue Graecorum ac Romanorum” de Johann Christoph Rasche, en la p. 654 del “Tomi quinti pars posterior” escriu: “VALENTIA in numis Regum Gothorum in Hispania. 1. VALENTIA PVS (sic loco PIVS) vid Chintila. Lex. n T. I.P.ll.512.- 2. REX VALENB. vid. Leovigildus. Lex n T. I.P.ll.1606. n.9) Gusseme VI p.481”. En la p. 328 de “Revue numismatique” publicada en 1854 per la “Société française de numismatique” llegim: “Una pièce fort curieuse est cell que Le Blanc a publiée (p. 32 nº 2), et dont Florez (qui ne l´avait pas vue) discute la légende p. 189 d´après Le Blanc et Mahudel. On lit d´un côté, sur l´exemplaire de cette pièce que possède le Cabinet de France (pl. XIII, nº 40), VALENTA + REX, de l´autre LIVVIGILDUS; le type n´est plus celui de la Victorie, mais la croix portée sur les degrés, aux deux côtés de laquelle on croit apercevoir les vestiges de l´A et de l´Ω. Il reste ONO du différent impérial…”

Suinthila (621-631), Khinthila (636-639), Egica i Witiza (698-702) tambe acunyaren moneda en Valencia, pero el primer rei que apareix en l´historia com a “Rei de Valencia”, fon Leovigilt. S´havia alvançat 7 sigles a Jaume I. Qui ultimament ha estudiat la moneda en questio, aportant senyes interessants, ha segut Miquel Ramon Martí Matias.

A pesar de tot lo dit, es evident, que tampoc no s´ha que minusvalorar l´obra de Jaume I. Fa poc, Eduard Mira, comissari de l´Any de Jaume I declarà que “Aunque los valencianos tenemos orígenes remotos, hay un antes y un después de la llegada de Jaume I”. Serà interessant escabussar-nos en els origens remots de l´actual poble valencià. Vorem com Leovigilt tampoc no fon el primer rei del nostre poble.

LA CONTINUÏTAT DEL TITUL DE “REGNE DE VALENCIA” (II)

A 19 d´abril de 1238, Zait Abuzeit, dona al bisbe de Sogorb les iglesies d´Alpont, Tuejar, Domenyo i atres (p. 87 de “Segorbe en el siglo XIII” de Garcia Edo) Llegim: “…quod ego Aceyt Abuçeyt, vel potius Vincentius, rex Valentie, nepos Miramamolin, ductus spontanea…”. Lo mateix havia fet el 22 d´abril de 1236, respecte de les iglesies de l’Alt Millars: “…quod nos, Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vincentius, rex Valencie, nepos Almiramamolini; attendens…”. (Archiu del Regne de Valencia. Real Justicia. Vol. 806 ff, 18-20v). El 30 de giner de 1232, en Terol, Abuzeit havia renunciat als seus drets sobre la ciutat de Valencia a favor de Jaume I: “…ego, Çeyd Abuçeyd, rex Valentia… domno Jacobo, regi Aragonum…”. De 1225 es escritura 1ª que consta en el “Bullarium ordini Sancti Jacobi”, de la qual es despren l´oferiment de vassallage d´Abuzeit a Fernando III de Castella. “…Zeyt Abuzeyt rex Valentie, accedens ad me apud Moyam, devenit vasallus meus, et osculatus est manus meas”.

De 1212 es el document que es troba en la p CIII dels apendixs del llibre “Memorias históricas de la vida y acciones del rey Don Alonso el noble octavo del nombre entre los de Castilla”. Es una carta de “Frater Arnoldus, Dei gratia Narbonensis archiepiscopus” a “Arnoldo abbati cisterciensis”. Tracta de la batalla de les “Navas de Tolosa”: “Fuit autem bellum anno domini MCCXII. Kalend. Augusti, II feria ante Magdalenae, in loco qui dicitur Navas de Tolosa.” Llegim: “Dictum est tunc exercitu, quod Rex Valentiae patruus Miramolini…”. Es tracta de Zayd Abu Abd Al·lah, el pare d´Abuzeit, que fon rei de Valencia de 1190 a 1213.

Roger de Hoveden o Howden (? – 1201), fon un croniste angles del sigle XII. En la seua cronica “Chronica Rogeri de Houedene” (ed. William Stubbs), llegim: “Et in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales; quorum unus dicitur rex de Cordres, id est Corduba… Alter rex dicitur Gant ; tertius dicitur rex de Murcia ; quartus dicitur rex de Valencia…Deinde in eadem Hispania Sarracenica incipit terra regis de Valencia, qui est frater predicti Almiramimoli…Deinde incipit Hispania terra regis Arragoniae. In cujus regni principio est Ampost castellum, deinde Turtusa, civitas episcopales”

Ibn Mardanish, el rei Llop, fon rei de Valencia des de l´any 1147 al 1151 i del 1152 al 1172. Entrà sense dubte en el joc de relacions feudals en els atres regnes hispanics. En la p. 191 del t. XLII de “Relaciones topográficas de España: relaciones de pueblos que pertenecen hoy a la provincia de Guadalajara” consta: “Facta carta Çurita VI ydus febroari era MCIXXXIJ quando Imperator habuit ibi colloquium cum rege Valençie Medonis qui idem Lop at eum cum rege Murciae Abenafamusco…” De juny de 1149 es el pacte suscrit en la Republica de Genova, que diu: “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege Valenciae… (tom. XI, p.7 de  “Notices et extraits des manus. de la Bib du roy”). De 24 de decembre de 1151 es el document en que es diu: “quando comes Barchinonensis et princeps Aragonensis fuit in hoste et socorro ad Lop, rex Valentie super macmutos.” (Pascual Galdido: Reconstitución del Cartoral del Pilar, en “Universidad”. XI, 1934, p. 605, doc. núm. LXXXII). El papa “Alexander pontifex magnae et almae Romae”, es va dirigir “Ad Lupum regem Valentiae”, diguent-li “glorioso Valentiae regi Lupo, coelestis Creatoris notitiam et bene placitum ei servitum exhibere” (Patrologiae cursus completus…p 936). En bula del Papa Adrià IV de 1158, (Regesta Pontificum Romanorum, nº. 10. 419) consta: “…quod treuga et pax inter eum et Lupum Valentiae Regem dicissa sit et penitus violata…” De 1164 es la “Convenientia pacis et treugae inter Alfonsum II Aragoniae Regem, et Lupus, Regem Valentiae e Murciae. Anno MCLXVIII”. (p.328 de “Viage literario á las Iglesias de España”)

La “Chronica Adefonsi Imperatoris”, relata els fets del regnat d´Alfons VII de Lleo i Castella (1126-1157) i fon escrita per un contemporaneu. Llegim: “Et moventes castra de Corduba…et cum eis Avenganiam, Valentie rex, cum tota sua militia…”. Es referix a Ibn Ganiya, almoravit que en 1134 derrotà a Alfons el Batallador en la batalla de Fraga.

En la “Historia ecclesiastica” de Ordericus Vitalis (n 1075 m aprox 1143),  referent a fets que Lacarra data en 1124, llegim: “Tandem, pugnantes contra Amorgan regem Valentiae per Sativam urbem convenerunt…”

L´any 1085, Alfons VI entronisà a Yahya al-Qadir com a rei de Valencia, eixercint un protectorat de fet. Sera rei fins a l´any 1092, en el qual sera assessinat per Ibn-Djahhâf, motivant el siti de la ciutat de Valencia i la posterior conquista del Sit. En la “Historia Roderici” escrita sobre l´any 1.100 segons Menendez Pidal, podem llegir: “Rex Alcadir regnabat tunc in Valentia… Ut autem audivit Alcadir, qui tunc temporis erat Rex Valentiae… sic Regem Valentiae, cum eo amicabiliter pacificaverunt. Simili modo de omnibus castellis, quae erant rebellia Regi Valentiae… quod Alcadir Rex Valentiae pacificaverant cum Roderico…”.

L´historiador Ibn Said (1029-1070), parlà de “Mamlaka Balansiya”, es dir, del regne de Valencia. Per a qui dubte de l´identitat de significats, entre mamlaka i regne, pot ser indicatiu que L´Institut Cervantes publicara l´any 2004 l´obra de José Ramón Trujillo titulada “El Reino / Al Mamlaka”. Pierre Guichard, en la p. 554 de “Al Andalus frente a la conquista cristiana” escriu que en ocasions, els soberans o emirs musulmans de Valencia, “…aparecen calificados como muluk (“reyes”) por los textos árabes”

I simplement sabent llegir ¿Com es pot mantindre l´aberracio de dir que Jaume I fon el primer rei de Valencia i que creà el Regne de Valencia? Hem vist com reis hispanics parlen dels reis musulmans de Valencia i pacten en ells. Tenim referencies de cronistes hispanics i estrangers, de Papes, dels propis reis. ¿Quin interes hi ha en escampar una mentira tan grossa? ¿Seran els catalanistes cristians fonamentalistes que pensen que el regne de Valencia, o era cristià, o no era?

Darrere de la negacio del regne, es troba la negacio de l´existencia d´un territori que tinguera personalitat diferenciada previament a Jaume I. Aixina, Josepa Cortès, en la p. 8 del llibre “Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie”, parla de “La creació del regne de València com un nou espai polític, com una entitat autònoma i diferenciada” ¿Sera que els reis dels qui hem vist parlar no ho serien d´un espai politic o d´una entitat autonoma o diferenciada? ¿De que ho serien en cas contrari? ¿D´una massa amorfa indiferenciada? ¿No es aixo lo que pareixen tindre alguns catalanistes en el cap, lo que els fa vore la realitat distorsionada? ¿O els fa no voler vore-la?

Varem vore que la primera volta que es troba documentada la paraula “Catalania” (Catalunya) i “catalanenses” (catalans), es en el “Liber maiorichinus de gestis pisanorum illustribus”, que nos conta fets succeits entre el 1114 i el 1115. En la p. 316 de “Studi francesi” (Università di Torino, Université de Lyon II, U.E.R. d’études françaises – 1957), es diu que el “Liber maiorichinus”, podria haver segut escrit fins al 1175, i la cita no correspon al moment dels fets que es conten sino al moment en que s´escriu el llibre.

Sense dubte les referencies al regne de Valencia son anteriors a les mencions a Catalunya. I engolir-se aixo, pareix massa dur per ad alguns catalanistes. ¡I que anem a fer-li! Els mentirosos son els qui tenen el problema.

LA CONTINUÏTAT DEL TITUL DE “REGNE DE VALENCIA” (I)

“Crear” vol dir “establir, fundar o introduir per primera volta”. Convindrem en que tot lo que existix, o ha segut creat, o es producte de l´evolucio. Nomes els falsaris darrere d´algun vergonyos interes, poden mantindre que es crea lo que ya existix.

Els catalanistes, han mantés que Jaume I fon el “creador” o “fundador” del Regne de Valencia. Vejam uns eixemples: Enric Guinot Rodríguez, en la p. 240 de “Els fundadors del Regne de Valencia I” escriu sobre “…el fet que Jaume I, en aquest cas, va crear un nou regne: el Regne de Valencia”. Rosa Enguix Alemany i Joaquim Seró Dobón escriuen en “Història d’Espanya: què ensenyar?”, que “…la resta del curs la dedicàvem al programa d´Història d´Espanya i alguns temes del País Valencià com la fundació del regne de València…”. Juan Vicente García Marsilla en la p. 164 de “Història de L’art Medieval‎”, nos diu que “…el procés de creació del regne no va ser gens fácil.”. No acaben de posar-se d´acort en el moment de la presunta “fundacio”. Si Guinot, en la p. 14 del llibre citat parla de la “creació del Regne de Valencia l’any 1240”,  en la p. 33 del llibre “Temps de rebel·lió: 25 d’abril dia commemoratiu a la Universitat de València”, distints professors universitaris mantenen “…la creació del Regne el 9 d´octubre de 1238…”. Ho presenten com un acte d´arbitrarietat i de demostracio del poder de Jaume I. Aixina, Antoni Furió, en la p. 20 de “Història del País Valencià‎” diu que “Tampoc la conquesta cristiana no comportava necessàriament la creació del regne de València…”, i Enric Guinot, en la p. 121 de “Les senyories medievals: una visió sobre les formes del poder feudal” escriu que“Al capdavall, la mateixa creació del regne de València, en comptes d´incorporar directament les terres valencianes a l´Aragó o de fraccionar-les entre Aragó i Catalunya, no havia estat sinó un acte d´afirmació del poder reial”.

Anem a vore com les afirmacions anteriors, en persones no ignorants, no es poden entendre mes que des d´una proyeccio d´actituts personals. Els qui son arbitraris, inventen i abusen del seu poder, es pensen que aixo es lo normal. Per sort, Jaume I, era d´una atra raça i sabia que havia de respectar i en tot cas reformar, tot allo que ya existia. Per aixo,  Mateu i Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” destaca de Jaume I: “…su respeto al “reino moro”, sin incorporaciones o anexionismos”.

Estudiem en primer lloc, lo que pensa, el presunt “creador” o “fundador”, respecte del tema que nos ocupa. I comprovem que Jaume I en el “Libre dels feyts”, diu que “…Deus volia que nos fossem rey del regne de Valencia”. Nos conta que “… fo nostre acort que aguessem tregua ab Seyt Abuzeit qui era lavos Rey de Valencia, e quens donas la quinta de Valencia… de les rendes que el hauia”, en relacio a lo que escriu que Zayyan li digue “…que mentre les quintes prenguem nos, no era ell senyor del regne de Valencia, que Zait Abuzeit ne era rey”. Es dir, que nos diu que Deu volia que ell fora el rei d´un Regne, del qual coneixia a dos reis, Zayyan i Zait Abuzeit. Explicant-nos la progressio de la conquista nos diu que “…nos hauem la major partida del regne de Valencia, e Xatiua es del regne”, diguent del castell de Xativa que “…era clau del altre regne de Valencia…”

Pot ser que els acatalanats de sempre, deixen caure que el “Libre dels feyts” no es mes que un llibre d´histories, que fon escrit posteriorment a la “creacio” i que en la narracio, la mencio al regne de Valencia, previament a la conquista, no es mes que un anacronisme. Vejam per tant documents anteriors.

Dos anys abans de la reconquista cristiana de Valencia, el 28 d´octubre de 1236, en Lleida, Jaume I parla de “expugnandum regnum Valencie pro exaltacione fidei christiane…quod si Deus civitatem et regnum Valencie nobis dederit adquirendum” (Liber Instrumentorum, ff. 1r-2r). El 30 de setembre de 1236, en Taraçona, escriu Jaume I: “nos Don Jayme por la gracia de Deus rey Daragon et de Mayorchas et de Valencia, comte de Barçalona et de Urgel et señor de Montpeller”, (Itinerari p.124). A 23 de juliol de 1231, es referix el document que es troba en el “Llibre de Privilegis i Franqueses” de l´Archiu del Regne de Mallorca en el qual es llig: “Signum + Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, et regni Maioricarum, et Valencie, comite Barchinone et domini Montispesulani.” El 2 de juliol de 1227, en Almudévar, Jaume I establix unes constitucions de pau i treua per al regne d’Arago. Llegim: “Nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comes Barchinone et Urgelli ac dominus Montispesulani. Paci et tregue totius nostri regni”

Encara que puga estranyar que Jaume I es declare rei de Valencia, sense haver-la conquistada, hem de saber que en les relacions feudals de vassallage, el rei ho era dels seus vassalls i Zait Abuzeit era vassall de Jaume I, rao per la qual li havia pagat “les quintes”, es dir, la quinta part dels diners que recaptava. No obstant la senzilla explicacio, els catalanistes desvarien i diuen que les cites no son mes que l´expressio d´un desig de Jaume I de ser el rei d´un futur regne de Valencia.

Pero tirant arrere, en el document 4, de la “Colección diplomática de Jaime I el Conquistador” de 13 d´octubre de 1217 (Archiu Municipal de Lleida. Reg. 1372, f. 123), llegim: “Sit notum cunctis, presentibus atque futuris, quod nos Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani…”. Si Jaume I, naixque en 1208,  l´any 1217 tenia 9 anys. ¿Ensomiava en 9 anys en ser rei d´un futur regne que crearia? Es interessant coneixer que son pare havia mort en 1213 i no fon declarat major d´edat fins a setembre de 1218.

Retrocedim encara mes en el temps. Alfons VIII de Castella i Alfons II d’Aragó, subscriuen el 20 de març de 1179, el tractat de Cazola. Diuen: “…et in perpetuum possideant libere, solide, et absolute, non interveniente aliqua contraria ab uno ab alterum, Valenciam et totum regnum Valencie, cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis, que sibi [pertinent] et pertinere debent. ”. En la p. 19 del “Cartulari de Poblet” trobem el document de “Donació de Cebolla per Anfós I” de febrer de 1176: “…cum tanto etiam terre in convenienti loco et obtimo domui vestre ibi construendam, videlicet in regno Valentie…” ¿Tan tararots serien els reis de Castella i Arago de parlar d´un ent inexisten? ¿Sera un cas de premonicio del futur que deu passar a l´historia de lo paranormal? ¿O sera que ya existia el regne de Valencia, mas que els pese als nostres catalanistes?

I els “regnes”, tenen “reis”, independentment de la religio que professen. En la “Primera Cronica General de España”, Rodrigo Ximenez de Rada, diferencia al rei musulmà del cristià, senyalant que el primer no porta corona, sino que es cobrix “con un sombrero de tela, que puede arrojarlo al suelo en sus momentos de cólera para que los suyos entiendan que ha despertado su ira” (p 231 de “El enemigo en el espejo” de Ron Barkai)

En la p. 104 de “Histoire d’Espagne depuis le premiers temps jusqu’à nos jours”, parlant d´un rei musulma que es titula rei de Valencia, llegim: “Le titre de roi de Valence, qui lui est donné dans cette pièce, est donc conforme à la vérité historique… ”. I es que per desgracia, la veritat historica els importa molt poc als catalanistes valencians, que s´enrossinen en amagar-la i deformar-la “ad maiorem gloriam” dels seus amos catalans. Per a tots aquells que no tenim, ni volem tindre, amos estranys o forasters, continuarém repassant un poc mes d´eixa veritat historica, constatant com l´historia conegue a molts reis de Valencia anteriors a Jaume I. I els reis, ho son d´un regne.

ELS FURS I LA COSTUM DELS VALENTINI (i II)

Una atra institucio valenciana present en els Furs primigenis i que nos informa de les costums dels valencians anteriors a Jaume I es el “escreix”. L´escreix valencià originari, consistix en una aportacio que fa el marit a la muller, sempre que esta aporte dot, exigint-se la consumacio del matrimoni.

Comenta Honori Garcia que la donacio del marit a la muller en temps de boda, procedix del dret iberic i es general en el dret historic espanyol.  Pren el nom de “arras” en Castella i Navarra, de “firma de dote” en Arago i de “esponsalici” en el dret primitiu de Catalunya, a on posteriorment es confon en la “morgengabe goda”, diguent-li tambe “escreix”.

L´exigencia de la consumacio del matrimoni, fa coincidir l´escreix valencià en el de Tortosa i el separa de les “arras” castellanes, de la “firma de dote” aragonesa i del “esponsalici” català. Pero tant l´escreix de Tortosa, com l´esponsalici català, nomes obliguen al marit si la dona va verge al matrimoni, mentres que l´escreix valencià es obligatori per al marit, sempre que la dona aporte dot, independentment de la seua virginitat.

Al respecte afirma Honori Garcia: “La imposibilidad de atribuir la paternidad del “escreix” valenciano a las instituciones similares del resto de España y del derecho romano que antes se han enunciado, da motivos para creerlo de origen consuetudinario y tenerlo por institución practicada por los muzárabes valencianos, máxime cuando en él se ven combinados elementos romanos con otros musulmanes…Unidas estas dos instituciones la “donatio ante nuptias” y la “hadia” musulmana, nos dan todos los caracteres del “escreix” valenciano; y esta unión sólo pudo realizarse por el contacto de dos civilizaciones, la romana y la musulmana, que establecieron los muzárabes…”

Una atra institucio propia dels furs valencians, consistix en que, mort el marit, la muller te dret a disfrutar d´un any d´usufructe dels bens del difunt. Passat  eixe any, la viuda pot exigir als hereus llegals, que li tornen els bens aportats per ella al matrimoni (eixovar, dot) i aquells que li donà el marit (escreix). Lliggam un extracte: “Com lo marit dalcuna fembra sera mort los fills o qualque altre hereu…no pusca alcuna cosa tocar ne administrar…entro que la muller sia pagada de lexovar, e de la donacio per nupcies e de les altres coses quel marit dona a la muller el temps quel matrimoni fo feyt entre ells” “Si morra lo marit: la muller no pusque demanar lexovar dins un any…”.

D´este dret diu Honori Garcia que es “institución genuina del derecho valenciano”. Diu que posteriorment es modificà concedint a la viuda unicament el dret d´aliments “para corregir la discrepancia tan profunda entre las antiguas costumbres y las nuevas leyes”. Esta institucio, una volta descafeinada, fon incorporada a la “Costum” de Tortosa ya que, “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara ese usufructo vidual”. Este dret genuï valencià, s´escampà per terres catalanes. Honori García afirma que: “en Cataluña fue minando el terreno al mismo usatje: Vidua”…fins aplegar a substituir-lo. Va ser fora de Valencia, a on esta institucio, prengue la denominacio de “any de plor”, denominacio posteriorment acollida pels valencians. Afig Honori Garcia que: “Los juristas encargados de la redacción de los Fueros, debieron encontrarse con este usufructo vidual que contradecía la construcción romana de la dote y la separación de bienes”.

Passat  el “any de plor”, la viuda tenia dret a mantindre l´usufructe dels bens del difunt marit, mentrimentres els hereus no li tornaren els bens que ella havia aportat al matrimoni (eixovar, dot), aixina com aquells que el marit li havia donat en vida (escreix). Els Furs ho regulen escomençant: “E sils parents no li volran retre com lany sera complit…”

Esta institucio, originariament indisoluble del “any de plor”, acabà configurant-se com a una nova institucio. Honori Garcia escriu que: “El legislador de Valencia, consideró los derechos de la viuda como penalidad civil impuesta a los dichos herederos por su morosidad en el pago de la dote y escreix”. Diu que aço confirma la “permanencia de la costumbre ancestral del usufructo vidual”. Continua afirmant que “Esta forma ecléctica de armonizar uno y otro derecho, el indígena y el romano debió tener fortuna entre los juristas del siglo XIV porque la constitución “Hac nostra”… dada por Pedro IV en las Cortes de Perpiñán de 1351, se acogió en Cataluña la institución que…recibió allí el nombre de tenuta”. Hem de saber que este nom de “tenuta”, es totalment extrany a la llegislacio valenciana.

Fins a este punt hem vist la regulacio dels Furs, per al supost, en que la dona, tenia capacitat economica per a aportar “eixovar-dot” al matrimoni, rao per la qual en un regim de “separacio de bens”, eren bens propis, que se li retornaven al quedar viuda, junt a l´”escreix” que li havia donat el marit, per haver aportat dot.

Pero era possible que la dona no poguera aportar res al matrimoni. I com si la dona no aportava “dot”, no tenia dret a que el marit li donara l´“escreix”, al faltar este, es quedava en l´indigencia. Pero aixo ho eviten els Furs al regular que: “Aquell qui per sa voluntad pendra per muller alcuna fembra verge, o no verge, e no pendra ab ella alcuns bens…que ella pusca demanar en los bens del marit LXX morabatins dels mils morabatins…”, concretant que eixa proporcio del 70 per mil dels bens del marit, es calcula descontats deutes i carregues.

Diu Honori Garcia: “En uno y otro caso se refleja la tendencia musulmana de que la mujer obtenga siempre ventaja pecuniaria en el matrimonio y la tendencia hispano-goda de que no exista matrimonio sin donación que el marido haga a la mujer…Esta fusión de elementos musulmanes e hispano-godos necesariamente ha de ser anterior a la reconquista. No es probable que sea influencia catalana porque la legislación del Principado, ningún derecho concede a la mujer en este caso, aplicándose la quarta uxoria justineana por importación del derecho romano, ni tampoco tortosina porque la C.12.R.1ª, L.V de la Costum ya está tan romanizada que más bien es adaptación de dicha quarta uxoria que precepto de origen consuetudinario”

Proseguix exponent Honori García: “Y si de la naturaleza del derecho de la viuda indotada se pasa a su cuantía, ¿De donde hemos de suponer procedente el setenta por mil? Como ninguna de las legislaciones españolas la establece, por la fuerza se la ha de considerar o facticia o consuetudinaria. No es probable que sea creación de los redactores del código de Jaime I porque lo más natural es que al establecer esta cuota se atuviesen a la establecida por el Derecho romano que gozaba de autoridad”

Arcadi Garcia i Sanz, en la p 150 de “Institucions de dret civil valencià” nos informa d´un atra “…originalitat del dret valencià, de la que no en coneixem altres exemples de la baixa edad mitjana ni de la moderna…”. Es tracta del “…còmput dels graus de parentesc en la línia col·lateral…” definits en uns furs “…que son tots de Jaume I i, provablement, provenen de la primitiva Costum de València, de 1239”. Diu que es seguix “el mètode canònic del Decret de Gracià, i no pas el civil de la Instituta”

Segons els nostres Furs, “menor sia dit tro a XX anys…” El dret romà i el de Tortosa i Lleida, l´establien en 25 anys. Tambe era distint del dret aragones i del català.

Al catalanisme no l´interessa vore la multitut d´evidencies que demostren que Jaume I es trobà en un poble valencià, descendent dels iberorromans valencians, que practicava les seues costums i que parlava el seu romanç valencià derivat del llati vulgar. El nou rei cristià de Valencia, no feu mes que constatar-ho i respectar-ho. Per a qualsevol persona normal, es impensable que els redactors dels Furs, inventaren noves institucions inexistents previament, tenint a la ma el dret romà, els “Fueros de Aragón” i els “Usatges de Barcelona”,  junt a mes “Costums” i “Codis” d´atres llocs. Pero com els acatalanats estan acostumats a inventar histories inexistents, pensen que Jaume I, tenia el mateix problema que ells i inventava dret inexistent.

En els articuls sobre “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, varem coneixer als “valentini” que estaven junt a catalans i aragonesos en l´epoca de la reconquista. Hui hem conegut algunes de les seues costums, moltes de les quals regularen la vida dels valencians fins a l´abolicio del Furs del Regne de Valencia.

ELS FURS I LA COSTUM DELS VALENTINI (I)

En articuls precedents hem vist, que previament a l´entrada en Valencia del rei en Jaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part del qual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (per convenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlar el romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil dels iberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.

Es parla de que la Costum, que “…debió promulgarse inmediatamente después de la caída de Valencia, siempre antes de la finalización del año 1238.” (p 320 de “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” de Rafael Narbona), es l´antecedent dels “Furs”. I es sol dir que fins a 1251, no apareix la denominacio de “Furs”. Per aixo estranya que en la p. 312 de “Estado social y político de los mudéjares de Castilla” de Francisco Fernández, conste privilegi concedit a la catedral de Valencia en 1241 en el qual llegim: “…in quo assignavimus generale forum Valentiae fieri, sicut determinatum est in consuetudine Valentiae…”

En els Furs del Regne de Valencia llegim: “Comencen les costumes e.ls establiments del regne e de la ciutat de Valencia…”. Sabem que el dret que partix de les costums, el dret consuetudinari, es una part del dret privat, basat en formes de relacio establides per la tradicio. Jaume I decidi codificar-les perque  “…si costumes no eren posades en scrit, porie esser entre aquels qui pledejen gran confusio e porie.n exir gran materia de contendre…”

Els catalanistes no poden acceptar que en els Furs es codifiquen “costums”, perque aixo denotaria ser sabedors de la preexistencia d´un poble valencià que les seguia. A mes, si quan llegim “llengua valenciana”, hem d´entendre “llengua catalana”, si quan llegim “corona d´Arago” hem d´aborronar-nos pensant en la “confederacio catalanoaragonesa” ¿Com se nos passa pel cap el pensar que quan llegim “costum” hem d´entendre “costum”? ¡Per favor quin desbarat! ¿Com han de ser les coses com son i no com als catalans els haguera agradat que hagueren segut?

I entrant en materia, hem de saber que fon Honori Garcia, qui va estudiar el fondo consuetudinari del dret valencià. Notari naixcut en La Vall d’Uxó (1896-1953), fon membre de la junta de cultura del Colege Notarial de Barcelona. Part dels seus treballs es publicaren en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”, en tituls com “Sobre el fondo consuetudinario del derecho de Valencia” (XVIII, 1943, p.17-29), “Los elementos germánico y musulmán en los Furs” (XXXI; 1955, p.80-85) “Posibilidad de un elemento consuetudinario en el Código de Jaime I” (XXIII; 1947, p.428-450) “El any de plor” (XXIII; 1947, p.121-127), “La tenuta” (XXIV; 1948, p.307-312) i atres.

Manté Honori que la “…afirmación categórica de la ausencia absoluta de un elemento consuetudinario indígena en el Código de Jaime I peca de apriorística; obedece a una premisa tomada como cierta, como es la ausencia de un pueblo cuyas costumbres hayan de ser recogidas y reducidas a escrito, más que a un examen detenido de las instituciones contenidas en los Fueros”, senyalant que “al Juez de Apeos y deslindes de la Orden de Montesa, no le pareció tan evidente esta falta de un pueblo que practicase costumbres que hubieran de ser recogidas”. I deixant-se dels apriorismes, que tant agraden i interessen al catalanisme, es posa a estudiar, “la existencia de un elemento jurídico popular, indígena, recogido y en muchos casos desfigurado por los redactores de dicho código”

Hem de saber que l´organisacio del matrimoni, influida per distintes condicions, historiques, economiques i socials, ha individualisat historicament als pobles. Per a trobar la costum dels iberorromans valencians, s´ha d´analisar la redaccio dels Furs, “…en su forma primitiva, en la que se dio originariamente”, i estudiar aquells furs en els quals es regula, l´aportacio de bens al matrimoni, aixina com la seua particio per haver faltat un dels contraents.

I ya alvancem, que s´aplega a la conclusio, de que les institucions originaries valencianes, son especifiques i distintes d´aquelles que regulaven el matrimoni tant  en Arago com en Catalunya. Es mes, certs elements de les institucions valencianes, foren adoptats posteriorment, pels catalans.

En primer lloc, crec convenient comentar que el regim matrimonial foral seria mes paregut al regim actual de separacio de bens que a qualsevol atre. L´aplicacio d´este regim, conduia a una dependencia total de la dona respecte del marit, sent que usualment, est era l´unic que acostumava a treballar de forma remunerada.

I anem a començar per la dot o eixovar, que la dona havia d´aportar al matrimoni, sempre que tinguera possibilitat economica de fer-ho. La dot es una institucio que ve del dret romà i l´eixovar, es una donacio matrimonial hispano musulmana, que segons Rafael de Ureña consistia en “las ropas etc, para uso personal de la novia que ésta compraba con su fortuna o le entregaba su padre”. Els furs, segons Honori, “…ordinariamente usan de una u otra denominación indistintamente…”, encara que algun fur, “…deja entrever que son cosas distintas…”. I diu Honori Garcia: “los redactores del Código de D. Jaime conocían una aportación de la mujer al matrimonio (la dote romana) y, asimilando esta aportación de la mujer al derecho por ellos conocido, la regulan en forma romana transformándola de sólo las ropas y utensilios de uso personal en todo lo que la mujer aporta al matrimonio, si bien como parece desprenderse del fuero antes aludido, se conserve la denominación popular para el primitivo xuar y se aplique el nombre de dote a todo lo demás que aporte la mujer. Con la práctica, vienen a confundirse en la vida jurídica ambas denominaciones y al final exovar y dote vienen a ser dos nombres distintos de una misma institución.”

Hem de saber que la paraula “eixovar”, deriva de l’àrab “ax-xuwar” i que hui es paraula viva en valencià, en el significat hispano-musulmà, junt a les variants “eixauar” i “eixoguar”. Carlos Ros, en 1764, matisà dient: “Eixahuar: Se toma en Valenciano por los pañales, y todo el aparato que previenen las mugeres para los niños recien nacidos”. “Eixobar: El aparato de ropas que se haze la mujer para casarse”. Es despren que en la memoria dels valencians, encara hui existixen idees provinents dels iberorromans valencians anteriors a Jaume I.

I una mostra de que els catalans no tenen ni punyetera idea de lo que vol dir “eixovar”, es la definicio que consta en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana”,  a on llegim: “Aixovar: Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la seva futura muller quan aquesta és instituïda hereva o quan aquell ha d’anar a viure a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur marit.” Res que vore en la realitat.

No cal dir, que les costums propies dels descendents dels iberorromans valencians, regulades pels Furs, en absolut es corresponien en aquelles dels moros regulades per la “çuna e xara”, encara que per la convivencia, es degueren influir.

Pero el rastre que deixaren els “valentini” en els nostres Furs, encara es pot esquadrinyar en mes institucions que determinaren la vida dels valencians fins al Decret de Nova Planta. Felip V, alegant el “…justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas…”, establi que “…doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia”.

Hui tenim un atre enemic que, sense donar la cara com feu Felip V, intenta corcar l´arrail del ser i sentir-se valencià. I eixe enemic es diu catalanisme. Enfortint i endurint el nostre sentiment valencianiste, conseguirem que els corcons catalanistes es muiguen de fam.

LA MENTIRA SOBRE “ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA” (IV)

L´ardua faena de Guinot espigolant catalans i traguent-los de baix de les pedres, el fa anar a documents del sigle XIV, per a seguir manipulant, i per supost, tot lo que olga a valencià, per ad ell es català. La seua finalitat es que s´ha de trobar justificacio, com siga, al dogma de partida.

I anem a vore mes proves que invaliden el dogma. De la ponencia “Circuitos marítimos de intercambio y comandas mercantiles en Valencia durante la primera mitad del siglo XIV”, del XVIII Congrés d´història de la Corona d´Aragó, a carrec de Antonio José Mira Jódar de l´Universitat de Valencia extraguem que de l´estudi de la “rica documentación de carácter notarial conservada”, de la primera mitat del XIV, es coneixen referencies de 167 comandes mercantils corresponents a 80 operacions. I el resultat de l´arc de relacions comercials es: “En primer lugar los puertos del norte de África (24 operaciones, el 30 %): Alcudia, Trípoli, Mostaganem, Túnez, Argel, Bugía, Honein, Alcoll, Bona, Tenes. En segundo lugar la clásica y bien conocida “ruta de las islas”, que enlazaba Mallorca, Cerdeña Sicilia (22 operaciones, el 27 %). En tercer término las costas del Languedoc y de la Provenza (17 operaciones, el 21%): Montpellier. Colliure, Aigües Mortes, Marsella. Y por último la zona castellana. especialmente Sevilla (11 operaciones, el 14 %).20 Llama la atención la práctica ausencia de vínculos mercantiles con Cataluña (apenas 2 operaciones, con las ciudades de Barcelona y Girona)” Es dir, quan les relacions comercials havien d´haver segut fluidissimes i “naturals” pels vinculs familiars i d´orige (segons Guinot el 80% de “fundadors” eren catalans), va i resulta que les relacions comercials en els catalans es poden calificar ¡d´inexistents! I es que les mentires cauen per elles a soles, i quan mes grans son ¡mes forta es la baquinada!

Hem de coneixer, que la repoblacio de Valencia ha segut, en general, interessadament magnificada. En el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els moros que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. (pp.85-86 de “Colección de documentos inéditos para la historia de España”) En l´any 1270, el rei Jaume es queixava de que el numero de pobladors cristians no aplegava a 30.000, pensant que havien d´haver segut 100.000: “e no trobarem que en tot lo regne de Valencia age poblat de Christians oltra XXX milia homens e per ço quan nos havem vist quel regne no ha son compliment d’omens ni de gent, volemlo y fer; car segons semblança nostra ben deuria aver cen millia Christians en el regne de Valencia” (Colección diplomática de Jaime I, el Conquistador, ed. A. Huici, 3 vols, doc. 1.341). Com un numero tan baixet no quadra en les tesis catalanistes, Burns en “El regne croat de València”, diu que el rei en Jaume es referix a caps de familia, rao per lo qual els multiplica per 4, aplegant a 120.000. Segons aixo no s´entendria la queixa de Jaume I, perque 120.000 son mes que 100.000. I si pensem que els 100.000 tambe hem de multiplicarlos per 4, resultaria que Jaume I volia despoblar Arago i Catalunya, respecte de la demografía de les quals diu Guinot: “la població d’ambdós països no arribava al mig milió d’habitants” I tornem a lo de sempre: ¿Cuantes idiotades se poden dir per a justificar lo injustificable? En la p.612 del llibre d´Escolano “Decadas de la Historia de Valencia”, pres de la cronica de Viciana, llegim document del rei Jaume de l´any 1275, traduït del llati, que diu: “…de los cavalleros que dejamos muy pocos hallamos, porque no habían quedado en Valencia sino algunos de los que no tenían heredamientos en Aragón o en Cataluña… E que ninguna cosa de estas cumplieron sino que vendieron los heredamientos que les dimos y con los precios de ellos se fueron. Y otros que dejaron arruinar sus heredamientos por estar ausentes.” Es coneguda l´alta freqüencia de documents de persones en noms cristians que venen propietats a persones en noms musulmans.

Referent a demografia, es interessant coneixer que sobre un 30% del actual territori català, estava en poder dels moros un sigle abans de la conquista de Valencia. Y en l´anterior, practicament un 50%. En el s VIII, nomes un 15%, o no fon conquistat pels moros, o fon recuperat molt pronte pels francs. Seguint les teories “repobladores” dels catalanistes, ¿A on esta la poblacio autoctona? L´Enciclopedia Catalana, diu d´El Ripollès, comarca catalana fronterera en França que en 880, “va tenir com a tasca principal repoblar i reorganitzar aquestes terres”. ¿Hem de creurenos que eixe 15% va repoblar tota la Catalunya actual, tot el Regne de Valencia i segon alguns (Muntaner) inclus Murcia? ¿Seguirien algun sistema de cria de catalans com el de les gallines en gabies? I es que les teories rupturistes i de desplaçaments globals de poblacions no tenen ni el minim soport i ultimament han segut desacreditades per la genetica.

Una ultima pinzellada d´un tema relacionat en la genetica, es el de l´index cefalic. Es calcula per la relacio entre l´amplaria i la llargaria maxima del cap. Del “Mapa del índice cefalométrico en España por F. Oloriz” (Madrid 1894), s´extrau que les tres provincies valencianes, son les uniques d´Espanya que es troben dins del marge entre 76 i 76,99. Les tres provincies aragoneses es troben entre 77 i 77,99. De les quatre provincies catalanes, Barcelona, Girona i Lleida superen els 78 i Tarragona es troba entre 77 i 77,99. Les atres provincies que fiten en el Regne de Valencia Conca, Albacete i Murcia, superen els 78. Al respecte, hem de saber que en l´any 2002, l´articul “A reassessment of human cranial plasticity: Boas revisited” de Corey S. Sparks i Richard L. Jantz trobà que “Results indicate the relatively high genetic component of the head and face diameters” es dir, que els resultants indiquen que la forma del cap te un component genetic relativament alt.

Com hem vist, els “coneiximents” de Guinot, del sigle passat, s´han convertit en aigua passada (i bruta per l´intent de manipulacio que amaguen). La genetica del s. XXI, li ha pegat un bon carchot ¿Informarà als seus alumnes dels nous coneiximents”. Ho dubte.

I a modo de conclusio, i per a tancar esta serie d´articuls, contestem a la pregunta ¿D´a on descendim els valencians? I segons lo expost, els valencians descendiriem del homens del paleolitic que dibuixaven en la Cova de la Sarga, dels homens del postpaleolitic que pintaren en el Barranc de les Dogues, dels homens del neolitic que imprimiren ceramica en la Cova de l´Or, dels homens del eneolitic que feen figures antropomorfiques en la Cova de la Pastora, dels homens que crearen la cultura del Argar i la cultura del Bronze valencià, dels homens de l´edat del Ferro que feen les puntes de flecha de la Penya Negra, de l´influencia fenicia, dels ibers (contestans, edetans i ilercavons) que feren el guerrer de Moixent i la dama d´Elig, dels romans que fundaren Valentia, dels visigots que nos deixaren el conjunt monumental de Ribarroja del Turia, dels pocs araps, berebers i en general nortafricans que vingueren a la peninsula el 711, de la minoria de “conquistadors” que vingueren en Jaume I i es quedaren aci, (navarros, aragonesos, lleitadans, catalans, occitans…) i de tots els que historicament han vingut a treballar en esta terra, i que han segut ben acollits nomes en la condicio de respectar als valencians.

LA MENTIRA SOBRE “ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA” (III)

Continuant possant de manifest tant l´incorrecte metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats del seu llibre que dona titul a l´articul, començarem parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem en “Berengario de Montecathano”, “Petri de Cabeçon”, “Bernardo de Roma”, o “Gomicio de Soria”. Sense dubte, poden representar procedencia, pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste” o “Berengarius de Montpao, dertusensis”, vegem que el toponim no referix a l´orige. Tambe es frequent, que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions. Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se tant al de la Conca de Barberà com al d´un llogaret de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot, va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans, tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia valenciana” que ya hem citat.

Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” (p.356), i de 1261 la de “Mahometo Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians no poden ser els descendents dels valencians de l´epoca visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio ecclesiae valentinae), o conversos, seguiren vixquent, de forma majoritaria, en esta terra? La major part d´ells, mantindrien les seuen propietats, llevat d´alguns, que per una necesaria reorganisacio, rebrien noves donacions.

Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar, que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la “repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte, en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat en Valencia en l´any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila, nº 1426, pp 502-503; Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom, hauràn segut contats per Guinot com a catalans.

Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que “La presencia d’occitans segurs es insignificant” (p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una «València occitana» ni d’altres orígens «foscos» o «amagats».”(p.241) ¿I perque li molesta? Trobem la resposta en l´apartat “La llengua catalana fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l´Universitat de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas prevalencianas”, quan, parlant de l´occità en relacio al català diu: “és cert que aquestes dues llengües s’assemblen, sobretot en l’època més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d’arribar a destriar l’una de l’altra)” Pero Burns, en la p.229 de “El Regne Croat de València”, parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els seus subdits de Montpeller l´havien acompanyat a la croada valenciana i s´havien quedat per instal·lar-se a València en nombre tres vegades superior als de Lleida, i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una secció especial dins la ciutat conquistada.”. De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans, es que tambe els llinages eren pareguts, En la p.330 de la “Historia de la literatura española” de MG Ticknor, traduida per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors “que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”, en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo de Miraval”. En “Annales du Midi” (p.538), trobem a “Pétri Doménech” i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans Carbonell”. ¿Quants occitans d´orige, vinguts directament, o indirectament d´unes atres regions d´Espanya, ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur que moltissims.

Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta “ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en els dos articuls precedents, hem vist que una ciencia real, la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”, desconcertada, es preguntarà ¿I d´a on venim els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”. Traduixc de l´angles: “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”. De l´estudi de 15 pobles del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen a la conclusio de que “Valencia s´alça en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns atres pobles que han ocupat l´area Mediterranea durant diferents periodos historics”

I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia genetica. Els pobles endogens tendixen a l´atrofia. Pero la nostra condicio de poble obert, no ha d´impedir que guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni de traidors a esta terra, ni d´aquells que en la seu pasivitat donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia com a poble.

LA MENTIRA SOBRE “ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA” (II)

Per a continuar, en l´articul anterior, es normal, que en acabant de coneixer els pobles dels quals nos separa una major distancia genetica, nos preguntem pels grups d´estudi dels quals nos separa una distancia genetica menor. I son per este orde: Cantabria (0’0159), Cadis (0’0198), Cordova (0’0198), Sevilla (0’0191) i Huelva (0’0163). Segur, segur, que mes d´un, al vore tants pobles d´Andalusia, pensarà que el paregut, poguera ser per la forta influencia de l´invasio d´araps i nortafricans. I tambe la genetica s´encarrega de trencar la falsa idea d´una substitucio racial de la poblacio autoctona.

L´any 2001 es publicà un estudi de determinats departaments de la Stanford University i de l´Universitat Pompeu Fabra, entre atres, sobre la relacio genetica existent entre la poblacio de la peninsula i la del noroest africà, en relacio al cromosoma-Y. La conclusio fon que: “The Islamic rule of Spain, which began in A.D. 711 and lasted almost 8 centuries, left only a minor contribution to the current Iberian Y-chromosome pool.”, es dir, que l´aportacio de casi 8 sigles de dominacio islamica al mapa genetic de cromosomes-Y iberics, es ridicul. (7% segons l´estudi). En articul publicat en “American journal of human Biology 18:187-195 (2006)”, titulat “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” llegim que “MDS and AMOVA results generated from Alu data reveal that the Mediterranean has acted as a strong genetic boundary between the north (Europe) and the south (Northen Africa), resulting in significant gene diversity between the population of the two regions.”, es dir, que el Mediterraneu, ha actuat com a forta barrera genetica entre el nort (Europa) i el sur (nort d´Africa), resultant una significativa diversitat genetica entre la poblacio de les dos regions. Per a que esta barrera es faça visible, podem comparar valors de “distancies genetiques” entre els valencians i alguns pobles del sur del estret de Gibraltar. Consten en la tesis doctoral de Flores Infante: Etiopia: 0’1953, Mali: 0’2273, Mauritania: 0’2491, Araps del Marroc: 0’2677, Sahara: 0’3439, Berebers del Marroc: 0’3644. Vegem que les diferencies, entre estos valors i els que mostaven les distancies genetiques entre valencians i uns atres pobles d´España, son representatives.

Referent al tema, Carmen Barcelo, intentant desacreditar al nostre arabiste Ribera, que digué que l´element arap “entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles”, escrigué en el seu articul “Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe”, entrecomillant “La raza hispanica”, com fent chança, que “No merece la pena hoy argumentar contra esta tesis” Aixina es que vegem que la genetica, que sí que es ciencia i no lo que fa Carmen Barcelo, chafiga la prepotencia dels catalanistes. ¡I ella que s´hauria cregut descendent d´alguna reina mora, i va, i ve la genetica a baixar-la del burro!

I podem preguntar-nos: ¿I que ha fet tan malament Guinot en el seu llibre “Els fundadors del Regne de València” per a aplegar a resultats tan discordants en la realitat?

Per a començar, s´ha de deixar constancia de que una abrumadora majoria de la documentacio del s XIII, es troba redactada en llati. R.I. Burns, en “Diplomatarium I”, diu que “Transposar un cognom del llatí al català pot ser perillós”, perque “un nom llatí podria suportar tot de transcripcions romàniques diferents.” Proseguix diguent-nos que “Un editor català podria catalanitzar tots els noms neutrals que no fossin obviament aragonesos per la forma, la toponimia o la visibilitat històrica.”, afegint que aixo no li pareixeria correcte perque seria una “mena de cooptació imperial”, que per al cas es equivalent a “una mona captant per a l´imperi” (català). L´esquizofrenia catalanista, li fa dir en “Moros Jueus i cristians” que “Tendesc a catalanitzar els noms de persona, perquè el Regne de València sembla que fou, de bon principi, un món més aviat català” ¡Si senyor, aixo es coherencia i ciencia, i lo demes favades! No obstant, diu que “Trobar i fer encaixar el nom en romanç apropiat a cada candidat… pot ser tan frustrant com posar mitjons a un pop”

I vegem que Guinot, tirant-li mes cara que una “parà” de ninots, no nomes els posa calcetins al polps, sino que els posa caroteta, camisola, gamboixet, i per a arrematar-ho una “barretina” a cada u. I com a mostra de lo que podem esperar d´esta gent, mirem com maltracten i manipulen els noms de les persones: En la “Cronica” del rei en Jaume llegim que “…e era ab nos lo maestre del espital e Don Blasco dAlago…”. Guinot escriu en la p.136 del llibre que comentem: “Aquesta ciutat va ser ocupada pel noble aragonès Blai d’Alagó…” Es dir, “Blasco”, es convertix en “Blai”. Per a acabar-ho d´arredonir, si llegim a Burns, Blasco es ¡“Balasc”! ¿Sera que per la meua condicio de valencià, soc “acientific” per naturalea i en acabant de vore aço ya no me crec res? Pero…continuarem traguent suc als “argumentos de la razón” de Guinot.

Hem de saber, que quan un no cristià es convertia, prenia noms cristians. I com aixo destorbaria la faena “contadora” de catalans de Guinot, en la p.51 del seu llibre diu: “Ara bé, els resultats de les conversions foren molt reduïts.” Burns diu en la pag 37 de “Moros cristians y jueus”: “Hi havia un cert grau de conversions, en aquell moment tant de l´islam com vers l´islam; els dominicans adjetivaren llurs conversions valencianes dient que eren <prou considerables>”. ¿Com nos aclarirem en estos “cientifics” que no fan mes que contradir-se? Per la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, sabem que abans i despres de l´entrada oficial del rei Jaume es produïren no nomes batejos, sino tambe, confirmacions, bodes, soterrars i inclus ordenacions. Vejam-ho: “…quod predictus episcopus de Alberrezino…dabat indulgentiam, contirmaverat, baptizaverat et ordinaverat in ecclesia Sancti Vincentii” “Quod idem episcopus ordinaverat clericos, baptizaverat, confirmaverat et fecerat nuptias.” “Quod baptizaverat, confirmaverat, et ordines celebraverat, et mortuos sepelierat”“Quod baptizaverat duas sarracenas” ¿Quans no cristians canviarien de nom i pendrien noms en romanç? Vejam un eixemple encara que posterior: “Nós havem entés que vós, ab induccions de Manuel Salvador, convers que solia haver nom Mahir Suxén, de Xàtiva…” I un atre “Per part d’En Manuel Torres, convers, olim juheu appellat Aburrabe, ciutadà de Xàtiva…” ¿Quans Torres i Salvadors, estaran en les llistes de catalans de Guinot?

I per a acabar per a hui, hem vist que en la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, a mes de batejos, consten ordenacions, confirmacions ¡I bodes! (fecerat nupcias) ¿A qui casava el bisbe d´Albarrasi quan encara, ni el rei en Jaume, havia entrat solemnement en Valencia? ¿Es casaria alguna amazona del seu eixercit? ¿seria una boda homosexual entre guerrers? ¿O seria alguna boda de cristians valencians, que es lo unic que te trellat? Vegem que tot i per tot, nos parla de la continuitat de la poblacio valenciana i de la mentira de la teoria rupturista que mante una substitucio de la poblacio autoctona per una massa de repobladors.

LA MENTIRA SOBRE “ELS FUNDADORS DEL REGNE DE VALENCIA” (I)

El diari “El País” de 31 d´octubre de 1999, nos informava, que en el sopar dels XXVIII Premis Octubre, s´havia presentat el llibre “Els fundadors del Regne de València” d´Enric Guinot. Tots els presents estaven molt contents i coincidien en que “la obra marca un hito”, perque Guinot “demuestra que alrededor del 80% de los repobladores era de origen catalán.”, afirmant, que per a aplegar a dita conclusio, “ha utilizado los argumentos de la razón”

Anem a vore clar i ras com els arguments de Guinot, no tenen res a vore en la rao i anem a demostrar, esta volta sí, cientificament, la gran mentira de la conclusio. Vorem com, repetint les paraules de Guinot (p.16), “…en realitat es tracta d’un evident problema de mètode d’investigació i de context historiogràfíc; i, en darrera instancia, però, de manipulació política.” I es que “Diu el mort al degollat ¿qui t´ha fet eixe forat?

Ya s´escomença en un titul enganyos. Dir-li al llibre “Els fundadors del Regne de València”, presupon l´inexistencia previa del Regne de Valencia, per no haver segut “fundat”. Puix be, en la p.328 de “Viage literario á las Iglesias de España” llegim: “Convenientia pacis et treugae inter Alfonsum II. Aragoniae Regem, et Lupus, Regem Valentiae e Murciae. Anno MCLXVIII”. I es que segons Guinot, Alfons II, devia estar tan pardal, que va subscriure “pau i treua” en un rei d´un Regne inexistent. Al respecte, hem de saber que hi ha referencies al Regne de Valencia, anteriors a esta de 1168, encara que considere important la reproduida, per quan indica, que el Regne de Valencia i Murcia fitaven quan era regent el rei Llop. I es sabut, que per a solventar conflictes d´amollonaments de termens municipals en el s.XIII, es fea acodir sistematicament a musulmans. No seria d´extranyar que els llimits del Regne musulmà de Valencia, no foren molt distints dels actuals. Si Guinot haguera parlat del nou Regne cristià de Valencia, aixo, hagueren segut unes atres calces.

Guinot, presenta el seu treball i les seues conclusions com a “cientifiques”. Ampar Cabanes, en la “Revista de Filologia Valenciana” nº 8 de 2001, estudia el llibre, demostrant “l´escas rigor cientific de l´obra analisada que deixa sense valor els seus resultats”, mantenint que en este llibre “la <utilitat> de l´antroponimia ha segut transformada en una <utilisacio> de la mateixa”. Pero com els catalanistes dogmatics no lligen a Ampar Cabanes, anem a vore com inclus els seus correligionaris (de la religio d´adoradors de les “mungetes amb butifarra”), el posen en dubte. Antoni M. Badia i Margarit, en la p.45 del llibre “Moments clau de la història de la llengua catalana”, quan parla de “l´aportació recent d´Enric Guinot, (1999)”, diu d´ella: “tampoc no indiscutible”, es dir, que no se la creu. I encara tenim un atre eixemple de com els propis catalanistes el desdiuen. Afirma Guinot respecte del “Llibre del Repartiment” en “Els fundadors del Regne de València”, que “constitueix un altre mite que ha gaudit d´una gran difusió” (p.82), afegint en la p.87 que “Aquests tres volums són sobretot, el llibre del repartiment del botí i de les recompenses per a aquells qui participaren en la host reial durant la guerra”. Per a contestar desficaci tan gran, en el llibre editat en motiu del “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” Valencia 2001, Esperança Piquer Ferrer, pareix que es burla quan interroga a Guinot: ¿Com es justificaria aleshores, la presència en el Llibre del Repartiment de dones soles?, afegint, que “Del total de 364 dones, n´apareixen 176, la designació de les quals no té cap vinculació amb els homes”. I les preguntes son inmediates ¿Hi havien dones guerreres en la host de Jaume I? I com no hi ha dubte de que no, la següent pregunta es: ¿S´ha llegit i ha estudiat Guinot el “Llibre del Repartiment?, perque, si ho ha fet, ¿com es pot dir eixe destrellat? ¿Sera que com a Guinot no li agrada lo que es despren del “Llibre del Repartiment”, lo que vol es desacreditar-lo? ¿Hem de creure-nos que s´ha estudiat tots els atres documents que diu haver estudiat?

A partir d´ara, anem a alternar entre la demostracio del pobre “mètode d’investigació” de Guinot, que es unicament un metodo de manipulacio, i la veritat cientifica.

I passem a la veritat cientifica. Com a introduccio, hem de saber que la genetica de poblacions, es una rama de la genetica, que estudia la variabilitat de l´especie humana. Les diferencies entre poblacions d´un mateix continent, inclus d´un mateix pais, poden donar noticies de la historia demografica de cada poble. Dos son els mecanismes pels quals el temps influïx en la diversitat de poblacions. Un es la “deriva genetica”, fonamentalment consequencia de canvis aleatoris. L´atre es el “fluix genetic”, que es produïx per la mescolança de poblacions, previament diferenciades per “deriva genetica”, resultat de moviments migratoris. El grau de diferenciacio entre poblacions, referit a multiples regions del genoma, es medix cientificament, per un parametro que es diu “distancia genetica”.

Puix be, en decembre de 2001, Carlos A Flores Infante, presentà en L´Universitat de La Laguna (Tenerife), la seu tesis doctoral titulada “Composición genética y posible origen paterno de las poblaciones humanas canarias, deducidos de su polimorfismo en el cromosoma Y”. En l´estudi hi ha una taula de “Frecuencia (%) de haplotipos del cromosoma Y en la Península Ibérica y Normandía” (Taula 6 p.87), aixina com el resultat de les “distancies genetiques” entre les poblacions estudiades. Hem de saber, que el “cromosoma Y” revela l´influencia genetica heretada per via paterna.

I la conclusio es espectacular. Resulta que la major distancia genetica entre els valencians i tots els demes pobles estudiats es dona quan nos comparem ¡en els catalans! Efectivament, la distancia genetica entre valencians i catalans es de 0’0781, prou major que la que existix entre els valencians i uns atres pobles en notables divergencies, com son, gallecs (0’0492) i bascs (0’0485). Parafrasejant a Carlos Infante, es despren la conclusio cientifica de que catalans, gallecs i bascs, com a grups mes distants, deuen haber contribuït molt poc a la distribucio dels llinages paterns valencians.

I aixo, no pot mes que dur-nos a pensar, que ¡llastima d´arbres tallats per a fer el paper dels dos volums del llibre de Guinot “Els fundadors del Regne de València”, segons els quals es “deduïx” que el 80% dels repobladors eren d´orige català! ¿Serien tots esterils? ¿Serien impotents? ¿Com es que han deixat tan poc de rastre en la genetica dels valencians? La contradiccio entre la “deduccio” de Guinot i la ciencia de deveres, no pot mes que induir-nos a creure que els seus “arguments de la rao” no son mes que una rastrera de maganches (ho vorem). I trau a la llum la diferencia entre els desijos del catalanisme i la realitat. ¿Quants diners mes, estan els acatalanats disposts a tirar per terra, per a intentar escampar nomes que manipulacions i mentires?

“CATALUNYA” I “CATALANS” EN TEMPS DEL REI EN JAUME  (II)

Anem a comprobar hui, la inexistencia de conciencia catalana dels lleitadans i tortosins de l´epoca de la conquista del Regne de Valencia.

Respecte de Tortosa, s´ha de deixar constancia de que quedaren fora de la delimitació territorial dels citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva”del 23 de juny de 1218. Si segons els catalans, dites assamblees eren antecedents de les Corts Catalanes, ¿Seria perque Tortosa ni era ni es considerava catalana? Vejam el text: Jaume I, “…illustrissimi domini Jacobi primi.”, diu que  “…paces et treugas facimus et constituimus a Cincha usque ad Tortosam, et usque ad Salsas, cum suis finibus.” (Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII). Barcelona 1994)

En la minuta de l´argumentacio de la part de Tarragona feta per Vidal de Canyelles, del proces per a l´adjudicacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae” llegim: “Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancte Marie Valentie…Qui clerici excommunicabant ex parte achiepiscopi Terrachonensis… ab episcopo Dertusensi, vicino eisdem, qui est de provincia Terrachonensi.” Es dir, es pot interpretar, que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), es vei dels “clerici catalani”, La conclusio seria molt clara: Tortosa es veina dels catalans, Tortosa no es catalana. Els tortosins que pogueren haver vingut a la conquista de Valencia, ni eren ni es consideraven catalans.

Es de destacar, que inclus despres de la unio del comtat d´Urgell en el de Barcelona, tant Urgell com Tortosa, seguien sent objecte de particions. El capellà d´Alfons el Magnanim nos conta com el rei Amfos “jaqui IIII fills: lo primer hac nom Pere, lo segon Jaume qui fon compte de Urgel, lo terch Ferrando qui fon marques de Tortosa, lo qúart Johan; e huna filla que hac nom Gostança que fon reyna de Castella”

Si estudiem el cas de Lleida i els lleitadans, hi ha un fet historic que posa ben claret que en 1238 ni eren ni es consideraven catalans. Jaume I, en el seu tercer testament, deixà Arago al seu fill Alfons, i “Catalunya” a l´infant Pere. En 1243, Jaume I convocà Corts en Daroca per a que els d´Arago juraren fidelitat a l´infant Alfons. Els convocats eren “…omnia concilia civitatum et villarum a Sichore usque Faritiam”, es dir, desde el Segre fins Ariza. Com dins d´eixos llimits entren el lleitadans, acodixen a Daroca i juren fidelitat a l´hereu d´Aragó. Jeronimo Zurita (1512-1580), en “Anales de Aragón”, nos ho conta aixina: “Este año tuvo cortes el rey a los aragoneses en Daroca; y vinieron a ellas los síndicos de la ciudad de Lérida como lo acostumbraron en todas las que en este reino antes de esto se celebraron; y en ellas juraron al infante don Alonso su hijo por primogénito heredero y sucesor después de los días del rey en el reino de Aragón hasta las riberas de Segre.”

Les pressions dels catalans en les Corts de Barcelona de 1244, conseguiren que Jaume I definira els llimits de Catalunya de Salses fins al Cinca. Llegim-ho segons consta en la p.114 de Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon“Quia super limitibus Cathalonie et Aragonis…vestigiis inherentes comitatum Barchinone cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia limitamos liceo limitatio ipsius comitatus et Cathalonie predicte per pacis et treugue ordinationes en civitate Barquinone et Terrachone…” Segons un català, aixo fon “no sense l’oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans.” Com vegem, de nou, els catalans varen fer us de les seues forces en contra de la voluntad dels lleitadans.

La conciencia de que Lleida no era catalana la trobem en Matieu de Caersi, trovador refugiat en la cort del rei Jaume I despres de la creuada contra els albigenses, qui en motiu de la mort del rei, escriu en 1276: (“Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p 261-262) “Tant suy marritz que no.m puesc alegrar”, es dir “Estic tan afligit que no em puc alegrar”. Llegim: “Ay! Aragos, Cataluenha e Serdanha / e Lerida, venetz ab mi doler, / quar ben devetz aitant de dol aver / cum per Artus agron silh de Bretanha.” Es dir: “Ai Arago, Catalunya i Serdanya i Lleida veniu en el meu lament, que deveu tindre tant de dolor, com tingueren per Artur els de Bretanya.”. La cosa crec que esta prou clara. Vegem que “Lerida” es cita a banda de “Cataluenha”. Lleida, a la mort de Jaume I encara es considerada com a part diferenciada de Catalunya.

En “El regne croat de Valencia”, p 678, Robert Ignatius Burns reproduix un document de Valencia de 12 de juliol de 1270. Diu que el document parla de “reparar o construir “els dos ponts” de la ciutat, l´un a la Porta dels Serrans i l´altre a la Porta dels Catalans.” El text original diu “…condirectis illis duobus pontibus qui sunt in civitate Valencie, <quorum>unus est apud ianuam Serranorum et alius apud ianum hominum Ilerde.” ¡Que t´ha paregut canut! Hem de saber que Burns es jesuita, i com yo vaig estudiar en els jesuites, puc assegurar que m´ensenyaren allo de no alçar falsos testimonis ni mentir. Segurament Burns deu ser un dels retors que proclama que hi ha que fer lo que ells diuen i no lo que fan, perque ¿Que es traduir “hominum ilerde” (homens de Lleida o lleitadans), per “catalans”? ¿No es alçar falsos testimonis i mentir?

Ni Lleida era catalana en 1238 ni els lleitadas es consideraven catalans. Es evident que en 1238, no pogueren vindre catalans de Lleida. ¿Seria “cientific” dir que el zar Nicolas fon un mandatari de l´Unio Sovietica? Per a alguns “cientifics” catalanistes, la resposta deu ser afirmativa.

Per a acabar, simplement deixar constancia de que tant Urgell com Lleida com Tortosa, formen lo que els “resabuts” diuen “català occidental”. I resulta que en 1238, ni Urgell, ni Lleida ni Tortosa eren catalanes. Es despren que els molts o pocs que pogueren haver vingut al Regne de Valencia, ni considerarien català a lo que parlarien -el rei Jaume parla de romanç- ni tindrien conciencia catalana alguna.

“CATALUNYA” I “CATALANS” EN TEMPS DEL REI EN JAUME  (I)

Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català” Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “L´argumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió s´apresuren a signar l´importancia que te l´autor i l´época…” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: «en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado»”

L´inexistencia ni d´una minima conciencia catalana i al contrari, l´existencia d´una conciencia valenciana propia, es demostra, entre atres, en una conciencia llinguistica particular, anterior, superior i mes fructifera, que la conciencia llinguistica dels catalans.

Algunes explicacions, podrien donar la resposta. En primer lloc, poguera ser, que els valencians, arraïlats desde sempre en esta terra, independentment de la relligio que professaren, foren molt mes numerosos de lo que volen fer-nos creure. Hem conegut als cristians valencians que trobà el rei en Jaume, els “valentini” que consten en el proces per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Tindrem temps per a coneixer als no cristians. En segon lloc, poguera ser que siguen certes les teories que mantenen que el numero de catalans que vingué a repoblar el territori del Regne de Valencia fora insignificant en el conjunt dels nouvinguts junt en la poblacio autoctona. Ampar Cabanes i Antonio Ubieto, han segut els que millor han tractat el tema, aplegant a resultats compatibles en la realitat d´inexistencia de conciencia catalana. Per ultim, poguera ser que una major part dels repobladors, inclus vinguent de terres de l´actual Catalunya, no tingueren conciencia de catalanitat. I no es pot donar lo que no es te. No cal dir que les tres possibilitats poden complementarse entre elles i poden haver-se donat al mateix temps.

La pregunta que anem a intentar respondre es ¿Que era Catalunya en 1238, quan Jaume I entrà en la ciutat de Valencia?

Sabem, que produïda la unio personal entre el rei d´Aragó i el Comte de Barcelona, els comtats de Rossello i de Pallars-Jussà s´unixen al de Barcelona abans de 1238. Continuen independents el d´Urgell, el d´Empuries i el de Pallars-Sobirà. ¿Es consideraven catalans els d´Urgell, els d´Empuries i els de Pallars-Sobirà? Estudiem el cas d´Urgell.

I no hi ha cap dupte de que en temps de la conquista de Valencia, els d´Urgell ni eren ni volien ser catalans. No molt de temps abans, Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escriu: (“Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p.166) “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…” Vegem que el “d´Urgelh” no es “Catalan”.

La constatacio diferencial, la tenim en la seua condicio de feudataris. El 28 de febrer de 1258, Jaume I, reclama a Alvar, comte d´Urgell auxili d´homens i armes, en motiu de la guerra contra Alazrach. (“Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz  p.92)

En la p 20 de “Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon”, de Bofarull, llegim: “porque estos condes de Urgel pretendían ser tan señores en sus tierras, que no les obligaban las Constituciones y Usajes de Cataluña, ni tenian obligación de asistir a Cortes”. Al respecte, hi ha que matisar que dir a  les “costums i usatges” de Barcelona “Constituciones y Usajes de Cataluña” es un desficaci mes dels catalans, a no ser, que podria ser cert, que Barcelona s´identifique en Catalunya. I si els d´Urgell, com hem vist, ni eren ni volien ser catalans, ¡puix a la força! En 1278, el rei Pere I, requerix al comte d´Urgell Ermengol, per a que observara les “costums i usatges” de Barcelona, llevat de les costums especials d´Urgell: “…fueris requisiti ad consuetudinem et usaticos Barcinone quos in predictis comitatu et vicecomitatu et aliis locis volumus observari salvis specialibus consuetudinibus predictarum terrarum”. Sabem, que el comtat d´Urgell no s´uní al de Barcelona fins al 1314.

Per lo expost, es mes que evident, que els d´Urgell que pogueren vindre a la reconquista de Valencia, dificilment podrien dur ni la minima conciencia de catalanitat.

Tambe es deduïx de lo vist fins ara la falsetat de la divisio que fan els catalans parlant de la “Catalunya vella”, entre la qual claven el comtat d´Urgell i la “Catalunya nova”. Si els d´Urgell ni eren catalans ni volien ser-ho, malament podien formar part d´una “Catalunya vella”.

Respecte de la “Catalunya nova”, destacar, que abans de les conquistes de Tortosa en 1148 i Lleida en 1149, Ramon Berenguer, havent-se ya formalisat la unio entre Arago i el comtat de Barcelona, es titula en 1140 com a “comes barchinonensis et princeps Aragonensis” (“Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia”. p.75). Es important deixar constancia de que els nous territoris conquistats, no s´unixen al comtat de Barcelona, creant-se marquesats independents, per lo qual els tituls de Ramon Berenguer IV, s´amplien a “comes Barchinonensis, princeps Aragonensis, Tortosae, Illerdaeque Marquio”, com podem llegir en document de 1151 que consta en la p.223 de “Disertacion sobre el poder que los Reyes españoles ejercieron…” de Juán Antonio Llorente. Es deu tambe destacar que als nous territoris no s´imposarán les “costums i usatges” de Barcelona, sino que tindran ordenaments propis: “Lo codi” en Tortosa i “Els costums” en Lleida. I ve la pregunta ¿Es consideraven els lleitadans i els tortosins catalans en 1238? Vorem com no.

ELS “GERMANS EN L´ISLAM” VALENCIANS

Com a “moros” i “sarrahins” es com s´han nomenat tradicionalment als “germans en l´islam”, que governaren i vixqueren en Valencia fins a la conquista de Jaume I, i que varen conviure en esta terra junt a cristians i judeus.

Els catalanistes han intentat escampar una falsa i interessada idea de homogeneitat entre “els germans en l´islam”, com a instrument per a negar la pervivencia d´una important linea de continuitat d´elements preislamics, tant racials com culturals.

1. En primer lloc, passarem de puntelletes per la “invasio” dels moros. A la primera cronica, anonima del sigle XI, que nos parla del tema li diuen    “Ajbar Machmua”. De la traduccio d´Emilio Lafuente en “Col. Obras arábigas de Historia y Geografía” llegim: “Muza nombró jefe de la vanguardia a Tarik, (…) para que fuese a España con 7.000 musulmanes, en su mayor parte beréberes, pues había poquísimos árabes, y pasó en el año 92 (711)….Musa… había mandado construir barcos y ya tenía muchos, le mandó con ellos 5000 hombres, de suerte que el ejército acaudillado por Tárik llegó a 12.000…Cuando vieron esto (los musulmanes), desearon pasar prontamente allá, y Musa nombró a un liberto suyo, jefe de la vanguardia, llamado Tárik ben Ziyed, persa de Hamadan -aunque otros dicen que no era liberto suyo, sino de la tribu de Sadif-, para que fuese a España con 7000 muslimes, en su mayor parte de berberiscos y libertos, pues había poquísimos árabes, y pasó el año 92

Dos coses es posen de manifest. La primera es que des del principi es parla de dos etnies diferenciades en dos llengues distintes; d´una part els araps i d´un atra els berebers. La segon, que inclus en les matisacions al alça, que s´han fet de la poblacio arabo-bereber vinguda, aplegant a multiplicar per 10 els 25.000 del “Ajbar Machmua” esta, havia de ser infima en relacio a la poblacio autoctona. Moviments migratoris posteriors tant de fora de la Hispania visigotica com interns deguts a les pressions de la reconquista, junt als continuos enfrontaments grupals per la ortodoxia respecte de l´interpretacio del Coran, fea dels moros valencians un grup molt heterogeni. Anem a comprobar-ho.

Francisco Codera nos conta en la p. 311 de “Decadencia y desaparición de los almorávides en España” de les filles d´Ibn Mardanix, rei moro de Valencia, naixcut en Penyiscola l´any 1124 i mort el 1172, que “dicen los autores árabes, ponderando la especie de fascinación que sus rubios cabellos y ojos azules ejercieron”. En 1282, s´identifica a una valenciana com a “una mora blanca latinada per nom Fatom” (Estudios de edad media de la corona de Aragón, V (1952), 177 n). El Dietari de Jeroni Soria, nos informa parlant de 1524 com  “Mos. Jaume Ros, negre, canta missa en Valencia a sancta Catherina de Sena a XXVIIII de Juny”. Comprovem com, del blanc, en ulls blaus i monyo ros, al negre, Jaume I, degue trobar una important varietat de “germans en l´islam”.

La carta que Sayyid Abu Sayd ultim governador almohade de Valencia envià en novembre de 1231 “al traidor Zayyan”, rei de Valencia quan Jaume I la conquistà, posa de manifest unes atres diferencies. Reproduixc fragments de la traduccio de la carta que consta en la revista “Husun” nº 2 de l´any 2006: “Siempre despreciasteis, por bereber y africano, a mi pueblo…cuando hace casi cien años atravesamos el mar para ayudaros por ser hermanos en el islam, tu tío abuelo Muhammad ben Sad el Peñiscolí, (Ibn Mardanix) luchó encarnizadamente contra mi bisabuelo Abd al Mumín… Nos acusáis, a mí y a mis hermanos, de pactar con los cristianos. Incluso de haberme bautizado. ¿Y tú, de dónde procedes tú? ¿Con quién pactaba tu tío el Peñiscolí? ¿Cuál es tu ascendencia, víbora? ¿Qué te importa a ti el Islam, el Profeta, el Corán, si sólo te mueve el oro y la ambición?… …donde, como siempre, los andalusíes nos traicionasteis, cobardes, huyendo del campo de batalla.” Havent pactat en Jaume I, diu d´ell que “Está dispuesto a añadir un nuevo reino a su triunfante Corona lo más justo posible entre las Gentes del Libro, como lo hizo el Islam al someter la Hispania visigoda. Eso sí, como nosotros entonces, exigirá condiciones, orden y lealtad. Fatuos andalusíes, que entendéis a vuestra conveniencia la Ley, siempre abominasteis de la regla almohade Pero me hago responsable de su suerte porque son los míos. Les procuraré una digna salida. Bautizándose o no, según su voluntad, permanecerán en el Sharq si lo desean”. Llegint lo anterior, sobra qualsevol comentari respecte de l´evident existencia de distintes rames en l´islamisme. L´autoctonia i la continuitat preislamica d´una d´elles està fora de dupte.

Parlant  d´Ibn Mardanix, el penyiscolí, en relacio als cristians, nos diu Codera en la p. 114 del llibre citat  que “…gustaba de hablar su lengua…”. Jaume I, en “El Libre dels feyts”, quan li envien una carta els moros diu “…e nos faem la legir a vn sarrahi qui sabia dalgarabia”, especificacio que dona a entendre que hi haurien sarraïns que no sabrien d´algaravia. Nos conta que “Ali Albata que fo de paniscola natural…qui era tracmany”, es dir traductor, per lo qual seria bilingüe i necessari perque hi haurien moros que nomes sabrien “d´algaravia”. Continua Jaume I contant-nos que “E quan nos som a Cuylera… enuia messatge a don Pelegri I sarray qui savia nostre lati…” Parlant dels “sarrains de Billena”, estant en Biar nos diu la Cronica que “…a la nuyt ells nos enviaren ·II· sarrayns ab la resposta, e la hu daquels era latinat… E donam a aquel qui era latinat C besants.”. En quant a la llengua, tambe vegem una important varietat. Existien moros llatinats, moros algaraviats i moros bilingües. Podriem preguntar-nos per la quantificacio de cada grup. Nomes tenim lo que escrigué Martín de Viciana, naixcut en Burriana l´any 1502, qui fa una estimacio en el seu llibre: “Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Diu: “… que habiendo en este reino entonces (quan l’entrada del Rei Jaume) dos tercios de Agarenos Algaraviados, y aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan Arábigo…”. Segons aço, un terç dels moros, a la vinguda del rei JaumeI, no serien algaraviats.

Als catalanistes, els interessa la simplificació de dir de forma generica, que els moros nomes parlaven en arap, i parlar de “la muralla de la llengua”. No es difícil demostrar, i ho farem, la mentira de la citada “muralla”. Pero no hem de caure en el parany de mantindre lo contrari. No es correcte dir que tots els moros parlaven en romanç valencià, perque no tots el coneixien. La situacio, segur, fon mes rica i diversa, produïnt-se en el temps l´integracio d´una part en la nova civilisacio dominant i l´exclusio de l´atra tendint en el temps a l´aïllament  en defensa de la seua cultura diferenciada. Tots estos elements, sense dupte colaboraren en la formacio de la personalitat del poble valencia i de seua llengua, la llengua valenciana.

ELS CRISTIANS VALENCIANS QUE TROBÀ JAUME I (II)

El contingut del proces sobre la “ordinatio ecclesiae valentinae”, conte molta mes informacio d´importancia per a la nostra historia.

Consta que no nomes hi havien cristians en la ciutat de Valencia. Tambe declararen testics que afirmaren que el primer bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220) atenia als cristians d´Olocau i Almenara.

“Rodericus, archidiaconus de Alpont” declara que havia sentit que el bisbe “Martinus”, qui era vicari del arquebisbe de Toledo i en nom d´eixa provincia, celebrava en Almenara i en Olocau. “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebavit in Almanara et in Alocau“

“Ffacundus, cantor de Alberrizino“, afirma haver oït que el bisbe Martino, vicari de Toledo en uns atres que estaven en ell, celebraven en Olocau quan fon pres i quan tornà a Santa Maria d´Albarrasi, digué… “Quod audivit ab episcopo Martino, vicario domini Toletani in provincia Toletana, et ab aliis, qui cum eo erant, quod celebraverat in Alocau, quando captum fuit. Quando venit ad Sanctam Mariam de Alberrezino dixit…” Quan li pregunten que qui eren als qui els ho havia sentit “Qui erant a quibus audiverat“, diu que a alguns coneixia i a uns atres no, pero que eren bons homens que venien de Valencia. “Quod quosdam cognoscebat, et quosdam non; set boni viri erant, et veniebant de Valentia.“

En la minuta de l´argumentacio de Tarragona, feta per Vidal de Canyelles, un dels tres juges pontificis i bisbe d´Osca, treta del archiu de la catedral d´Osca (sign 9-239: nº de ficher 2445), pot llegir-se que “Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus“. Es dir, que desde fea 50 anys, retors catalans celebraven en l´iglesia de Santa Maria de Valencia i administraven sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven. Lleopolt Penyarroja diu en “Cristianos bajo el islam” (p 212), que “El ejemplar del Archivo Vaticano, en cambio concreta diciendo que aquellos sacerdotes eran “vel catalani vel aragonenses” (catalans o aragonessos), expresión repetida poco después; “Alii quia viderunt capellanos catalanos vel aragonenses”. Proseguix Vidal Canyelles, bisbe d´Osca, afirmant, que lo argumentat ha segut probat per els testics “ut hec omnia probantur per testes” ¿Qui podien ser eixos testics sino els “valentini” que ya hem conegut?.Tambe considera “probatur per testes”, “…qua clerici, qui ibi administrabant a XL annis citra, erant ibi ex parte archiepiscopi Terrachonensis”, es dir, que els retors que alli administraven desde fea 40 anys estaven alli de part del arquebisbe de Tarragona. Per desgracia, com ya s´ha dit, els atestats de la part de Tarragona no es troben o s´han perdut.

Segons hem vist, venien retors de fora per a atendre als cristians valencians, els “valentini” i ajudar al retors valencians, aquells “valentini” i “clerici” que “..recipiebant de manu eius ecclesias” (de mans de Pere d´Albalat). Hem llegit sobre l´existencia de l´iglesia de Sancta Marie Valentie, que sense dupte es la mateixa que es cita en una donacio que fa el Cit, en l´any 1098, en la qual es llig: “Donamus quoque prescripte sedi atque pontifici aliam almuniam que est iuxta ecclesiam beate Marie extra murum prefate urbis…” (Vore “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena” de Menéndez Pidal.). Del diploma es despren que l´iglesia es trobava extramurs, i Vicent Castell considera que s´ubicaria en Campanar. Durant el proces, tornem a sentir parlar d´ella, quan Petrus de Azagra diu: “Quod, tribes annis antequam Valentia caperetur, multi dicebant quod <episcopus Valentinus> erat suffraganeus Toletani, et multi, quod erat suffraganeus Terrachonensis. Et hoc audivit in heremo, et in populato, et in Podio Sancte Marie, prope Valentiam.”

Anem ara a comentar alguna cosa sobre un atra iglesia que existia en Valencia en temps de la conquista: l´iglesia de Sant Vicent, en Rayosa.

Diu Carmen Barceló en la p 129 de “Minorías islámicas en el País Valenciano”: “Todo esto permite suponer que Rayosa ya no era un arrabal poblado y que existían allí unas ruinas que los conquistadores identificaron con una iglesia, aunque por el hecho de ser reconciliado el templo, según todas las declaraciones, parece evidente que allí no existía culto”. Burns, un atre dels “factotums” del catalanisme, sense el grau d´histeria de l´anterior diu en la p 599 de “El Regne Croat de València” que “Pel 1238, Sant Vicent devia servir ja com a mesquita: segons les actes del judici entre Toledo i Tarragona, l´arquebisbe de Tarragona trobà que calia purificar-la i consagrar-la abans de celebrar-hi cap missa”. I nos quedem a quadros, perque com els dos son tan, tan cientifics, ¿Com pot ser que Sant Vicent fora unes ruines i al mateix temps una mesquita?. Per a conciliar el “cientifisme”, nomes cap ¡una mesquita en ruines!¡Quantes barbaritats se poden dir i queden escrites! La frase de “…ser reconciliado el templo, según todas las declaraciones…”, simplement es una mentira. La que diu que “…l´arquebisbe de Tarragona trobà que calia purificar-la i consagrar-la abans de celebrar-hi cap missa“, una atra mentira, sobre tot perque si Burns s´haguera estudiat el proces, sabria que el primer que celebrà en Sant Vicent fon el bisbe d´Albarrasí i no l´arquebisbe de Tarragona.

Com no es el lloc per a entrar pormenorisadament en les declaracions de cada u dels testics, (cosa que feu Penyarroja en “Cristianos Bajo el Islam”), li pase la paraula a Vicent Castell Maiques, autor del “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246.”, qui en la p. 196 del llibre “En torno al 750 aniversario” deixà escrit: “No havent constancia expressa de que fora abans beneida -lo qual va ser preguntat a un testic-, es dona a entendre que no habia segut profanada i que en ella es mantenia cult permanent”

Per posar algun eixemple, “Sancius Munnoz”, nos diu “Quod vidit episcopum <de Albarrazino> celebrantem missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie, et erant ibi milites armati …”, es dir que va vore al bisbe d´Albarrasí celebrant missa en l´iglesia de Sant Vicent, extramurs de Valencia, a on estaven militars armats. “Iohanes, Pintor” nos diu “Quod vidit episcopum de Albarracino celebrantem primam missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie”, es dir que va vore al bisbe d´Albarrasí celebrant la primera missa en l´iglesia de Sant Vicent.

Celebrar missa en una iglesia, ¿Es celebrar missa en unes ruines?¿Haura viajat en el temps – cientificament, per supost- Carmen Barcelo, i sap mes que els que varen estar presents?¿Tindra poders paranormals? I es que s´agarra mes pronte a un mentiros que a un coixo!

ELS CRISTIANS VALENCIANS QUE TROBÀ JAUME I (I)

Una volta Valencia deixà d´estar “sots senyoria de moros”, per obra de Jaume I, començà una batalla legal per a decidir a quina provincia eclesiastica corresponia la seua adscripcio. Els pretenents, ho eren, en representacio de les dos principals provincies: per una banda el metropolita de Tarragona, Pere d´Albalat i per un atra el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada. La resolucio del proces judicial hauria d´adjudicar el dret a la “ordinatio ecclesiae valentinae”.

En primera instancia, el papa Gregori IX, en document de 22 d´abril de 1239, decidí confiar la causa a tres juges delegats, especificant-los les seues atribucions. Durant el jui es barallaren tant el “dret de propietat”, sobre la base de drets historics, com el “dret de possesió”. Es de resenyar que Pere d´Albalat, sense renunciar a la defensa del “dret de propietat” incidix especialment en el “dret possesio”. Este dret de possesio tenia dos importants aspectes: “possessionem presentem” i “possesionem antiquam”.

Els procuradors de cada una de les parts, propongueren que es prenguera testimoni a persones que havien estat en la conquista de la ciutat. Nomes es conserven els testimonis de la part toledana, havent-se perdut els de la part de Tarragona.

L´obra magna sobre este proces la va escriure el doctor en historia Vicent Castell Maiques, es publicà en 1996 i porta per titul “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246.”

Anem a vore alguna de les declaracions:

“Ferrandus Petri, de Turolio, iudex et juratus Concilii, iuravit”, es dir, jura Ferrandus Petri, de Terol, juge y jurat del Consell. Quan li pregunten sobre l´arquebisbe de Tarragona diu (“Et dixit”):”Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, es dir que els valencians el tenien com el seu arquebisbe. Quan li pregunten de quina manera ho demostaven (“Quomodo”) contesta: “Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que els “valentini“, li exhibien reverencies, complien els seus preceptes, tant els clercs com els laics, i els clercs recebien de les seues mans les iglesies.

“Iohanes Pintor, de Turol, uxoratus, iuravit”, es dir, jura Iohanes Pintor, de Terol, casat. Quan li pregunten que com sabia lo que acabava de respondre, (“Quomodo sciebat”), diu: “Quod quia <ipse>erat de regno Aragonie, et illi de Valentia servabant precepta eius”, es dir, que aquells qui eren del regne d´Arago i aquells de Valencia, complien els seus preceptes.

D´estes dos declaracions, (una de les quals es feta per un juge), es despren l´existencia de cristians valencians en el mateix moment de la conquista. Mes encara, de sacerdots valencians als quals l´arquebisbe de Tarragona els entrega de les seues mans les iglesies.

Pero, no nomes els testics nos conten l´existencia d´eixos valencians. Tambe els subdelegats encarregats de fer els atestats sabien de la seua existencia segons es despren de les preguntes que fan. A Petrus Minor i a Garsias Ochoa els pregunten (Interrogatus) si “Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo”, es dir si els valencians consideraven com arquebisbe seu al de Tarragona. A FFerrandus Petri, li pregunten si “illi qui erant Valentie obedirent ei tamquam archiepiscopo suo”, es dir si aquells qui eren de Valencia li obedien com al seu arquebisbe. A Rodericus Munnoz, li pregunten si “Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”, es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien….

En 1997, es publicá en la “Revista de filología española” l´articul “Mozárabes de Valencia y <lengua mozárabe>”de Carmen Barceló. El “subtitul” de l´autora, “Universidad de Valencia”, apunta a que es pensa que l´universitat de Valencia es ella, en evident analogia en la frase atribuida a Lluis XIV: “El estat soc yo”, significativa d´un sentit patrimonial, tiranic i absolutiste. En la pagina 261 diu: “Tal y como ha sido señalado por diferentes autores, resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII….Tampoco hay testimonios en el pleito entre Toledo y Tarragona por el obispado de Valencia. ¿Será que no había?.” I yo em pregunte ¿Sera que esta dona no llig? ¿Com es pot degradar algu fins al punt d´enrossinar-se en negar evidencies, perguent la vergonya a dir mentires? Si la ciencia es una aproximacio a la realitat a partir de fets objetius i accesibles a diferents observadors, obviar una realitat, no fent-la accesible, es tot lo contraria a fer ciencia. ¡I aço es lo que tenim ensenyant als nostres universitaris! Nomes ensenyen que dogmes, sense els quals la “paraeta” que tenen montada deixaria de ser el seu pesebre.

Per una atra banda, hem vist tambe que en una de les declaracions es diferencia entre aquells del “regno Aragonie“, i aquells “de Valentia” o “valentini“. Durant el proces, tambe apareixen catalans: “Qui, cum sint catalani et aragonensi…“. Queda per tant demostrat, que en el moment de la conquista, existixen aragonesos, catalans i valencians. Aço posa de manifest l´engany masiu que va supondre en 1988 la “Comissió del 750 Aniversari del Naixement del Poble Valencia”, que publicaren el llibre d´Arcadi Garcia Sanz “La Generalitat en els 750 anys d’historia del poble valenciá”. Segons esta jama de manipuladors, els pobres “valentini” que hem citat, ni havien naixcut, ni tenien historia. Lo unic que s´havia d´haver celebrat es que fea 750 anys que Valencia havia deixat d´estar baix sobirania dels moros. No res mes.

Esta “ratzia” contra la historia, te una clara finalitat politica que tots coneguem. Quan els resultats d´una pretesa demostracio cientifica son un desficaci, no cal ni analisar els arguments. No hi han arguments que puguen demostrar l´inexistencia d´un poble valencià, en conciencia de llengua propia i en forta personalitat des dels origens. Si els arguments conduixen a eixa conclusio, son falsos arguments, perque contradiuen la realitat. Espere que siga de veres allo de que la veritat sempre sura, i que els falsaris paguen d´alguna manera el mal que estan fent.

EL NOM DE LA “CIUTAT E REGNE”

El signe mes representatiu del estat de sumisio al poder català en que es troba l´Academia Valenciana de la Llengua i la vergonya mes gran que tinguem que patir els valencians, es estar obligats a escriure el nom de la ciutat i regne de Valencia, tal i com la pronuncien els catalans: “València”.

Com no tenen la força de la rao, mantenen la rao de la força, donant-se el cas de que a un valencià poden suspendre-li un examen per no escriure el nom de la seua terra tal i com la pronuncien els catalans. ¿Es pot pensar en una humillacio mes gran?.

En un moment en que els catalans han conseguit el dret a que Girona o Lleida siguen els unics noms oficials en tota Espanya, per ser els propis i com diuen els catalans, fent desapareixer del mapa Gerona o Lérida, tal com dien els castellans, resulta que als valencians no se nos vol donar eixe dret, perque es veu que els drets catalans estan per damunt de qualsevol atre dret, i per consegüent del dret dels valencians, rao per la qual hem d´escriure Valencia, com la pronuncien els catalans i no com la pronunciem els valencians.

En primer lloc, anem a deixar clar com la pronunciem tots els valencians. Cedixc la paraula a Jordi Colomina, “il·lustrissim” de Academia Valenciana de la Llengua, i gens sospitos de radicalisme valencianista. Diu: “Pel que fa al timbre de la vocal tònica és a l´hora d´ara unànimement tancat en tot el territori valencià.”

La rao “cientifica” que fins ara s´havia mantes per a escriure “València” per Valéncia (pose l´accent per a diferenciar-ho), l´havia formulada Sanchis Guarner. El “mestre indiscutible” dia en la seua “Gramàtica valenciana” (1950) que, “Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en -ència”. Podeu llegir i rellegir…¿penseu que se pot ser mes ridicul?¿pot trobar-se una excusa mes roïn, -la poesia-, per a no dir que, “convé escriure-la amb è”, perque es com la pronuncien els catalans?. ¿Una paraula rima en poesia quan s´escriu o quan es pronuncia? ¡Valencia!…¡quina paciencia!

Ultimament, el mon catalaniste, pareix que està descobrint que la llengua que parla el poble valencià no es el “sac de desperdicis” que havien volgut fer-nos creure, seguint una estudiada estrategia, consistent en ferir de mort l´autoestima dels valencians, intentant convencer-nos, de que no erem res i que no sabiem ni parlar, per a acabar llançant-nos, en els braços dels “super-herois catalans”. No se si s´han acabat de percatar de que en questio de llengua, el poble sempre, sempre, te la rao. La missio dels filolecs, es estudiar i explicar la llengua del poble, no imposar-ne una atra, al mes pur estil dels que tant critiquen, quan la llengua imposta ha segut la castellana.

El Sr Abelard Saragossà, presentà un estudi titulat “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” en el “IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana”, celebrat en Ontinyent, l´any 1995. Despres de dir-nos que “els valencians que tenen consciència nacional i una certa formació en normativa tendeixen a creure que la pronúncia amb una e tancada seria una influència del castellà”, es pregunta si “és prou ferma aquesta base per a sostenir tal deducció”. Fets una serie de raonaments, aplega a la conclusio de que “si Jaume I i els militars feudals devien pronunciar Valéncia, aquesta pronúncia és la que també hi hauria en les crides públiques que degueren fer per atraure repobladors cap a les terres conquistades.”, es dir, que la pronunciació Valéncia es la que ha segut sempre, que els valencians mai no hem pronunciat València, i que Valéncia no es castellanisme.

Jordi Colomina quan escriu “Sobre l´accent del nom de la capital del Regne”, aplega a identica conclusio: “Per tant, la majoria dels habitants del Regne dels segles XIII i XIV pronunciaven Valéncia. Esta fixació del nom de la Ciutat i del Regne en els primers segles forals degué ser un factor decisiu de resistència a un eventual canvi de timbre.”

Ara, el que els catalanistes que tenen el poder (AVL i Universitat), hagen vist, que el poble valencià ho diu com sempre s´ha dit, no vol dir que pogam escriure-ho. Analisem per damunt l´escrit de Saragossà, per a que sapiam de quin element parlem. El titul de l´escrit “…pronúncies del nom de la capital valenciana” ya porta una falsetat implicita, que ell mateix reconeix, quan diu que “no solament es tracta del nom de la ciutat valenciana més populosa, sinó encara del nom que el poble pla (aquella part de la població que no ha caigut en el parany del provincianisme i la despersonalització col.lectiva) dóna al seu país (Sóc de València, independentment que u haja nascut a Alcoi o a Alzira, a Sagunt o a Vila-real)”. Es evident que el Sr Saragossà no deu contar-se entre “el poble pla”, que li deu fer oix, perque ell, be que es preocupa en tot l´articul de gastar eufemismes com “el país on vivim, pel nostre país, al seu país, fora del País Valencia….”. Diu: “…primer intentarem dibuixar les línies generals de la pronúncia catalana medieval del topònim…” Vegem, que una volta més, es dona el pas mes “cientific”. “Qui parla català, es català”. I la veritat es que a mi, “la pronúncia catalana medieval”, se me´n fot. En tot cas unicament podria interessar-me la pronunciacio valenciana medieval. Un atre eixemple: “no sembla massa aventurat concloure que la pronúncia Valéncia és ben genuïna i catalana.” ¡Ya estem salvats! ¿Com es catalana, es valenciana? ¿O com es valenciana es catalana? ¿O es catalana i prou? ¿Es que els valencians no existiem?¿No existim? ¿Serem l´ensomi d´un porc?

Ara, el surrealisme fet seudociencia, ve en les “conclusions”. Parla de les “Condicions davant dels canvis normatius que són emblemàtics de moviments socials”. S´acaba de donar conte de que la terra es redona, pero…¿Que pasaria si es reconeguera publicament?¡Es bambolejaria el dogma!. Per aixo, estos “canvis normatius”, son massa per a la carabassa. Encara que se sapia, decidixen actuar com si no es sapiera. Es mes, en el temps i una canya…… “cada curs tinc alumnes que no solament pronuncien València, sinó que, damunt, s’esdevé a vegades que troben lletja la pronúncia Valéncia”., i es que entendre que la terra es redona, no els es cosa facil. Es mes bonico que siga plana.“…..és necessari que tinguem en compte aquest procés regularitzador incipient, i que estudiem com evoluciona en els pròxims trenta o quaranta anys”.

Aixina es que, qui s´haguera fet ilusions, pareix ser que haurem d´esperar encara 40 anys, a vore si nos fem catalanets aplicats. ¿Hi haura alguna manera d´acabar en esta nova inquisició que castiga de mala manera als valencians?

Reprèn l’edició Resume Editing
Hom coneix que lo camí cap a l’alliberament nacional i ètnic pot ser, a voltes, dur per al ésser Valencià pervertit per les costums alienes i foranies. Penalitats, atacs, emboscades criminals….indescriptibles son els mals amb els que ens agredeixen els enemics diàriament.

Per’xò, sempre ve bé una injecció d’autoestima, a fi de combatre el lumpen immigrant que des d’Almansa s’endinsaren per pertorbar llur destí els genocides de la Nació Valenciana. Vos deixem amb el poema que hem titulat: “Renaix, Pàtria Valenciana”:

On està la Valencia Imperial
ab la qual tot lo món va entropessar?

Per la seua fermesa, honor e seny
serà recordada per llurs fidels.

Per la sang, ferositat e dolor
serà odiada pels rebels a mort.

Nostra gran Nació a la fi morí
quedant lo nostre Regne dividit.

Però de les cendres amb vers glòria
tornarà d’aquell fènix la joia.
Que no és altra que l’identitat:
saber ser la València Imperial.

E la veu del Poble retronarà,
atemorint als reis e llurs vilans.
Una set de venjança ens farà
tornar a ser l’Imperi oblidat.

Aquest regarà de sang tots els camps
d’aquells que no es vullguen doblegar.
Crideu ab força e veu atronant,
vixca,vixca València Imperial!!!

Nicolau Lledó I Ferrer.

Texto proporcionado por Raul Selles.

VERSIÓN CLÁSICA

La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.

Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.

La cigarra piensa que la hormiga es tonta y se pasa el verano haciendo turismo, bailando y de juerga.

Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.

La cigarra tiritando y sin comida, muere de frío.

FIN

________________________________

VERSIÓN ESPAÑOLA


La hormiga trabaja a brazo partido todo el verano bajo un calor aplastante.

Construye su casa y se aprovisiona de víveres para el invierno.

La cigarra piensa que la hormiga es tonta, y se pasa el verano haciendo turismo, bailando y de juerga.

Cuando llega el invierno, la hormiga se refugia en su casita donde tiene todo lo que le hace falta hasta la primavera.

Un dia, tiritando a la salida de un bar de copas, la cigarra organiza con la Sexta una rueda de prensa en la que se pregunta ¿por qué la hormiga tiene derecho a vivienda y comida cuando quiere, cuando ella tiene frío y hambre?

La Cuatro, las cadenas de TV estatales y la cadena SER,, organizan un programa en vivo, en el que la cigarra sale pasando frío y calamidades, y a la vez muestran extractos del video de la hormiga calentita en su casa y con comida en la mesa.

Los españoles se sorprenden de que en un país tan moderno como el suyo, dejen sufrir a la pobre cigarra, mientras que hay otros viven holgadamente Las asociaciones contra la pobreza se manifiestan delante de la casa de la hormiga. TV1 transmite en directo la protesta.

Los periodistas de El Pais y El Periodico, escriben una serie de artículos, en los que cuestionan cómo la hormiga se ha enriquecido a espaldas de la cigarra, e instan al Gobierno de Zapatero a que en solidaridad, le aumente los impuestos de la hormiga.

Maria Teresa Fernandez de la Vega, muy implicada con los animales, especialmente con los chimpancés, hace una rueda de prensa desde su casa, en el mismo Zoo de la Casa de Campo.

Respondiendo a las encuestas de opinión, el Gobierno de Zapatero elabora una ley sobre la igualdad económica, en la que califica a la hormiga como una rémora del franquismo, y promueve en el Congreso, una ley anti discriminación, con carácter retroactivo contra las hormigas.

Ian Gibson publica su libro: ” Las hormigas y el franquismo”, que el Gobierno incluye en la asignatura de Educación para la Ciudadanía.

Los impuestos de la hormiga han sido aumentados, y además le llega una multa porque no contrató a la cigarra como ayudante en verano, y eso además se tipifica como que “produjo a la cigarra un maltrato psicológico”.

Garzón embarga la casa de la hormiga, ya que ésta no tiene suficiente dinero para pagar la multa y los impuestos.

La hormiga se va de España,

‘Está Pasando’ de Tele 5, hace un reportaje donde sale la cigarra con sobrepeso, porque ya se ha comido casi todo lo que había en la casa de la hormiga, mucho antes de que llegue la época….

La antigua casa de la hormiga se ha convertido ahora en un albergue social para cigarras, pero la casa se deteriora rápidamente, porque nadie hace nada para mantenerla en buen estado.

Al Gobierno se le reprocha no poner los medios necesarios, por lo que Rubalcaba y Garzón, ponen en marcha una comisión de investigación que costará 10 millones de Euros.

Entretanto la cigarra muere de una sobredosis de Cocaina.

La Cope y Telemadrid comentan el fracaso del Gobierno para intentar corregir el problema de las desigualdades sociales.

La Cadena SER, EL PAIS, Iñaki Gabilondo y la tribu catalana del PSOE, (Carles Francino, Angels Barcelo y Gemma Nierga), dicen que la culpa de todo es de Aznar, Irak, Franco y la Falange.

La antigua casa de la hormiga, ha sido ya ocupada por una banda de delincuentes, asesinos y narcotraficntes y el Gobierno de Zapatero se felicita en la TV, por la ” pluralidad cultural de España, ejemplo del éxito de la “Alianza de Civilizaciones “.

Y colorín colorado, otra vez nos la han colado.

L’estandart de Valéncia (o el escut del Regne de Valéncia) no ha segut sempre la Senyal Real, se troben diversos documents històrics en els que l’estandart del Regne de Valéncia no era atre que la pròpia Ciutat de Valéncia fortificada. Els dos emblemes s’alternaren fins al segle XVIII. Ací deixe alguns documents que ho ilustren:

Escut de la Catedral

Mapa de 1640 (dalt de “Valentia Regnvm” apareix l’escut del Regne)

Cortejo fúnebre de Carlos V (1559) museu Plantin-Moretus d’Amberes

Carte historique des Royaumes d’Espagne et Portugal (Any 1705-1739)

Mapa d’Espanya i Portugal (Forlani de Veronese) (Any 1560-1600)

Pues el que he dit, hui es el día en que naix oficialment Avuí.com, un blog destinat a combatir tota la basura contaminada que ens envien alguns moviments i diaris nacionalistes catalans. Tota i cada una de les noticies de tots i cada un dels diaris contaminadors i calumniadors podrán ser contrarestades en Avuí.com.

Demane la vostra col.laboració per a poder fer mes gran este projecte, i per tant obric una secció per a rebre solicituts de colaboració a les que estaría molt agrait, donat que tinc molts blogs que mantindre i tinc poc de temps.

Espere que la iniciativa siga un exit i que el projecte naixa en força.

Açò no se pot deixar escapar, i es que me pareix que és lo millor que s’ha fet en molt, molt de temps. I lo que tenim davant dels nassos no és atra cosa que una reunió de totes les persones que se senten identificades en la lluita contra el catalanisme de tota l’antiga Corona d’Aragó.

I és que és més que evident que molts d’estos pobles (si no tots) estem sometent-mos als caprichos d’una gentola sense escrúpuls, coneiximent ni res de res. És tant que en mentires que tots coneixem i que només ells mateixos se creuen volen fer vore a l’humanitat que si ells no hagueren existit al món mosatros no seríem lo que hui en día som, ¡jajaja! Be, deixem-mos de parlar d’açò que me desvie. Retome.

Segons la web de Valencia Freedom (principals organisadors de tan magne event) deixe el comentari a on s’anunciava tot. I en castellà ademés, que recodem que no tota la gent del territori de l’antiga Corona d’Aragó parla valencià, mallorquí o dialecte barceloní i mos entén:

Aragon, Baleares, Valencia, territorios amenazados desde hace años por el avance del catalanismo. Son varias las entidades y asociaciones de estas tierras, las que a diario luchan por defender sus derechos y libertades, frente a la amenaza del genocidio cultural de sus pueblos.

Ahora hemos decidido conocernos mejor, entablar conversaciones, organizarnos. Para ello, se ha propuesto que una vez al año se celebre un “encuentro” en un determinado sitio de estos territorios. El I Encuentro de Entidades de la Antigua Corona de Aragon se celebrara en Valencia los próximos días 5 , 6 y 7 de septiembre.

Aunque es Valenciafreedom quien organizara este primer encuentro, no seria posible sin la colaboración que por parte de las diferentes entidades y militantes están teniendo de forma ejemplar con nosotros.

Círculo Balear, FACAO de Aragon, la Plataforma Balear, la Asociació Cultural Lliterana “Lo Timó” de Huesca, nuestros amigos de Valencia per sempre y la Asociació Cultural Baix Aragó de Teruel, ya se han adherido a este encuentro. Para aquellas entidades que deseen adherirse o acudir a este encuentro no dudéis en mandarnos un e-mail.

Para este primer encuentro contamos con una zona de acampada acordonada para los asistentes, parking privado, paelleros cubiertos y barbacoa, piscina, pistas de padel, futbito, baloncesto y petanca. La seguridad correrá a cargo de la organización. El sitio y precio se os dirá mas adelante.

Com se diu, tots els detalls en més profunditat se aniràn diente més avant, quant tot estiga ben nyugat. I cóm no, per ací mos farem eco de totes les notícies que amplíen tota esta informació. Ara deixem en el programa provisional d’actes (que també se confirmarà dins d’uns dies):

Viernes noche:

-Bienvenida a los primeros asistentes.-Cena de torrada (carne a la brasa).-Visitar el entorno de la acampada.-Acomodarse cada uno en su estancia.

Sábado mañana:

-Desayuno.
-Bienvenida al grupo en general.
-Senderismo hasta el nacimiento del rio, que está ubicado junto a la zona de acampada (existen diferentes rutas de senderismo en función de la edad).
-Baño en el rio.

Sábado tarde:

-Comida de hermandad. Paella gigante
-Charla de una de las entidades participantes.
-Esta tarde la aprovecharemos para disfrutar de las diversas actividades que tenemos preparadas en función de la edad (taller de radio; manualidades; concurso de dibujo; taller de pulseras; cursillo de supervivencia y primeros auxilios; curso de graffiti
artístico; cucañas; gymcama, entre otras).
-A las 7 de la tarde se hará una “chocolata”.

Sábado noche:

Cena de hermandad (carnes a la brasa).
-II Charla de las entidades participantes.
-Actividades: taller de astronomía (contaremos con un telescopio profesional); Nit del Rat (se escenificará con candeleros el logo de valenciafreedom); KARAOKE. Se esta estudiando la actuación de un grupo de rock valenciano.

Domingo mañana:

-Desayuno.

-Visita a museo y al entorno de este enclave histórico..-Comida de hermandad y despedida.

Com podreu observar és de lo més complet que n’hi ha. Un 10 per a l’organisació de tot açò. Chapó. Més informació molt pronte.

Primar l’infame e infecte dialecte barceloní (català actual) per damunt de la històrica Llengua Valenciana no sols és una aberració històrica sinó que reflexa el desconeixement bàsic dels elements essencials que categorisen una llengua per a ser tal.

L’ilustre gramàtic espanyol Ramón Menédez Pidal, en la seua Gramàtica Històrica (Madrid ,1977) de la cual hem begut la majoria de filòlecs del segle XX, sempre va reconéixer la independència i categoria històrica de la Llengua Valenciana, en la seua trajectòria evolutiva, respalada per els tres elements indispensables que fonamenten una llengua:

1. les seues etimologies genuïnes.

2. la seua trajectòria d’acort en els principis i lleis d’evolució de la llengua.

3. l’autoritat indiscutible d’uns Clàssics que l’han desenrollat i consagrat al llarc d’un Segle d’Or Literari.

La Llengua Valenciana té eixos tres elements indispensables junt a atres, també, d’essencial calibre:

1. posseïx des del segle XV d’una koiné o substrat lingüístic en plena autonomia fonètica, lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica;

2. posseïx gramàtiques que la estructuren com a llengua ( Gramàtica d’Andreu Sempere .Alcoi 15).

3. posseïx diccionaris ( Líber Elegantiarum ..”el mes antic llexic d’una llengua romanç” del valencià Joan Esteve . 1472).

4. posseïx una Bíblia traduïda del llatí ( Bíblia de Frai Bonifaci Ferrer .1478).

5. posseïx un Kempis , traduït del llatí per Miquel Perez (1482).

6. i …, sobretot, posseïx el primer Segle d’Or Literari d’una llengua neollatina europea durant el qual centenars d’autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres  el seu “estic escribint en nostra vulgada llengua materna valenciana” .

Al contrari , l’infame i infecte dialecte barceloní, aixína definit per el gran gurú de l’investigació catalana Pare Batllori, no té tot l’arsenal lingüístic abans mencionat ya que no alcança el seu estàndard lingüístic fins a 1906, quan el químic Pompeu Fabra ho fabrica en el seu laboratori esperantic “creant una llengua bombarda infestada de galicismes” (Unamuno dixit).

Són infinits els testimonis que denuncien tan clamoroses carències. Un dels més sonats és el que mos dona el mateix organitzador d’eixe I Congrés de la Llengua Catalana, el capellà mallorquí Antoni Alcover quan diu allò de: ”Quin dret ni categoria literària té (el dialecte) barceloní , davant del català, balear i valencià? Donar al barceloní tal dret i categoria no és tal vegada crear un centralisme lingüístic? “… anticipant-se aixína a l’aberrant colonialisme catalanista que, només per ignorant militància, s’intenta expandir pel nostre històric Regne.

Tan clamoroses carències i tan paupèrrim background del dialecte barceloní s’han volgut suplir per mig de  l’espolio i robatori permanent del patrimoni literari genuïnament valencià.

I és que… sense nosatres, sense lo nostre, sense lo valencià, ells, els secessionistes catalanís, no són res. L’erudit català Ramón Miquel i Planes, gran estudiós d’els nostres clàssics valencians, confessava en honestitat en 1905 : ” Vist el cas (de la llengua) des de Catalunya, no hi ha dubte que, quan més extremen els valencians  les pretensions d’autonomia de la seua varietat idiomàtica, enfront del català, major necessitat hi ha per la nostra part de reivindicar la unitat lingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la península amb les Illes Balears …”; “ privar a Catalunya i a la seua literatura de l’aportació que representa la producció de les lletres valencianes de aquella època“..” seria deixar la nostra literària truncada en el centre del seu creixement i ufana; més encara: seria arrancar de la literatura catalana la poesia quasi per complet, perquè en cap un altre moment abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l’esplendor amb què se’ns mostra gràcies als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar i a altres cent més” .. (Pròleg del Cansoner Satíric València dels segles XV i XVI”.1905).

Sobren comentaris al text per a aclarir els possibles dubtes, si n’ hi hagueren, sobre les raons exposades per a justificar la primacia de la histórica llengua valenciana.

Texto extraido de 1.”Lengua Valenciana, una lengua suplantada” (Diputación de Valencia 2006);2.”Cronologia Historica de la Llengua Valenciana” (Diputación de Valencia.2007).

TERESA PUERTO

Coalicio Valenciana critica con dureza y califica de adoctrinamiento catalanista sin precedentes la campaña que bajo el falso título de “Llegir en Valencià 2008” esconde una actividad promovida por la Fundació Bromera con el patrocinio de la Generalitat Valenciana, el Ministerio de Cultura y la Academia Valenciana de la Lengua, además de tener como colaboradores a Escola Valenciana i Federació d´Associacions por la Llengua, la Universidad de Valencia, Universidad Jaume I, Universidad de Alicante, el Instituto Interuniversitario de Filología Valenciana, UGT-PV, CCOO-PV y STEPV.

La formación liderada por Juan García Sentandreu quiso recordar que esta campaña no es nueva, y el año pasado la Fundació Bromera se llevó una importante cantidad de ayudas oficiales por promocionar a conocidos catalanista como Enric Valor, Manuel Sanchís Guarner, Vicent Andrés Estellés, María Beneyto, Martí Domínguez o Ernest Martínez.

Desde Coalicio Valenciana se ha señalado que en esta ocasión se ha pretendido ocultar bajo un disfraz mucho más lúdico y familiar la nueva colección de 13 libros y 31 fichas que Levante EMV y El Mundo distribuirán sobre temática deportiva, cultural, fiestas, tradiciones, comarcas valencianas y otras cuestiones que quizás parecen menos agresivas, pero que en definitiva ocultan una fórmula peligrosa de adoctrinamiento ideológico entorno a la catalanización de nuestra lengua y cultura valenciana.

Sentandreu acusó al gobierno de Camps de plegarse a los intereses del catalanismo más beligerante, financiando con dinero público campañas que lanzan mensajes contradictorios y confusos a los ciudadanos, especialmente a nuestros jóvenes.

En este sentido, el líder valencianista lamentó que estas campañas supuestamente promocionales de la lengua valenciana que realiza el PP de Camps, y donde presuntamente se pretende concienciar a los valencianos sobre la necesidad de leer en nuestro idioma, se pacten y acuerden con entidades catalanistas y bajo el paraguas de la AVL, en lugar de realizarlas con instituciones que defiende la identidad y personalidad propia de nuestra lengua, como la Real Academia de Cultura Valenciana, que por desgracia es marginada cultural y presupuestariamente por la Generalitat Valenciana, Diputación y Ayuntamiento.

Estamos de estreno y de enhorabuena. Ya se puede acceder al blog a través de REINODEVALENCIA.COM o a través de su anterior dirección, VALENCIANS.WORDPRESS.COM.

REINODEVALENCIA.COM ha sido una vieja pretensión, aún teniendo el problema que dicho dominio estaba registrado a otro nombre. Bien es cierto que  en  Valenciano hubiese sido óptimo, el primer paso ya está dado. Bienvenidos de nuevlo a REINODEVALENCIA.COM.

Federacio Coordinadora d´Entitats Culturals del Regne de Valencia

La Federacio Coordinadora d´Entitats Culturals del Regne de Valencia, en sessio de la seua Junta Directiva de 7 d´abril de 2008 va pendre l´acort de fer aplegar a l´opinio publica un manifest contra les intromissions i agressions que està patint la llengua i identitat valencianes.
PRIMER.- Denunciem davant l´opinio publica l´escandalosa manipulacio i humillacio que està patint la llengua valenciana de la ma dels representants i academics de l´Academia Valenciana de la Llengua (AVL), institucio naixcuda d´un pacte politic entre la Generalitat Valenciana i la de Catalunya en l´any 1997 i que treballa en l´unic objectiu de suplantar el nostre milenari idioma valencià per la llengua catalana.
SEGON.- La presencia de membres d´Esquerra Republicana de Catalunya en la Comisssio d´Evaluacio del personal de l´Academia Valenciana de la Llengua demostra no a soles el control directe que eixercix el nacionalisme catala dels destins de l´AVL sino l´escandalos servilisme que esta institucio, adscrita al presupost de la Conselleria de la Presidencia de la Generalitat Valenciana, presta a l’Institut d´Estudis Catalans, del qual son membres molts dels academics de l’Academia Valenciana de la Llengua.
TERCER.- El dictamen del 9 de febrer de 2005 de l´Academia Valenciana de la Llengua aon lliteralment es proclama en el seu articul 6 que “tant llegal es la denominacio de valencià com la de catala per a la nostra llengua” supon un contrafur manifestament antiestatutari i ahistoric que conculca l´espirit i lletra de l´articul 3 de la Constitucio Espanyola, per lo que esta Federacio Coordinadora califica este dictamen, qualsevol atre document i activitats de l´AVL, i a la propia institucio academica com a ILLEGALS I OFENSIUS AL DRET I POBLE VALENCIÀ.
QUART.- La presencia institucional i blindage de l´Academia Valenciana de la Llengua, reforçà per la seua inclusio en l´articul 6 del nou Estatut d´Autonomia valencià de 2006 pactàt entre el PP i PSOE, està produint una serie de conseqüencies juridiques, politiques, judicials, academiques i socials que està duguent a la nostra llengua valenciana a la perdua de la seua identitat propia sent suplantà per la llengua catalana en coleges, instituts, universitats, mijos de comunicacio i administracions, provocant primer un factor de confusio entre la ciutadania i en acabant un manifest rebuig per part d´un poble que vol mantidre l´idioma heretat desde fa sigles i en el que els classics valencians escrigueren alcançant el seu gran esplendor en el Sigle d’Or de la Llengua Valenciana.
QUINT.- Les conseqüencies judicials a partir de la publicacio del dictamen de l´AVL de 2005 han segut verdaderament tragiques per a la llengua valenciana. El fet de que no s´impugnara la vigencia del nomenàt dictamen i no es declarara la seua nulitat per contravindre l´Estatut valencià i la Constitucio espanyola ha fet que reiteraes sentencies judicials reconegueren l´homologacio dels tituls de catala per a la ensenyança de la llengua valenciana. Es especialment significativa i greu la sentencia del Tribunal Suprem del 6 d´abril de 2006 que va donar la rao a “Acció Cultural del País Valencià” aon es manifesta lliteralment que dita homologacio naix de l’acatament per part de l’AVL de la falsa unitat de les llengües valenciana i catalana i de la doble denominacio “valencià-catala”, i lo que es mes humillant i vergonyos: per l’acatament explicit en dit pleit per part de la Generalitat Valenciana de que la llengua valenciana es un simple dialecte del catala. Textualment diu la sentencia: “La llinea argumental seguida per la Generalitat Valenciana en el seu escrit d’oposicio a la casascio ve a reconeixer lo anterior desde el moment en que posa l’accent de la seua oposicio en que el valencià es una varietat de la llengua catalana”.
SEXT.- A nivell llegislatiu europeu les conseqüencies tambe han segut desastroses. La presencia de l’AVL i el seu dictamen ha segut decisiu per a modificar fatalment la Carta de les Llengües Regionals o Minoritaries del 21 de setembre de 2005. En l´informe del Comite d´Experts d´Estraburc, en la pag. 7 aon es referix al valencià manifesta que “la Academia Valenciana de la Llengua reconeix que el valencià forma part del mateix sistema llingüistic utilisàt en els diferents territoris despres de la seua incorporacio a la Corona d’Arago: Catalunya, Illes Balears, Principat d’Andorra, la Franja oriental aragonesa, la ciutat d’Alguer en Sardenya, i el territori que hui en dia constituix el departament frances dels Pirineus Orientals”. Aço fa que en el dictamen referent a la llengua catalana la comissio dictaminadora afirme que “el sigle XV es va descriure com el Sigle d’Or de la Llengua Catalana”.
SEPTIM.- La falta de compromis en la defensa de l´autentica, historica i popular llengua valenciana per part tant del PP com del PSOE ha fet que a nivell de tota Espanya l´idioma valencià no tinga ni el reconeiximent ni el tractament que li pertoca com heu demostra la mateixa sessio d´investidura del president del Govern i dels presidents del Congrés i Senat espanyol aon l´absencia de la llengua valenciana i dels problemes i necessitats de la nostra Comunitat Valenciana ha segut motiu de tractament mijatic i de denuncia social per les entitats valencianistes.
OCTAU.- Esta Coordinadora vol tambe denunciar l´humillacio que ha supost la presencia de la Consellera de Cultura de la Generalitat Valenciana, Trinitat Miró, en els actes d´exaltacio i homenage al rei Jaime I aon es va reivindicar l´unificacio del valencià i el català i l’ unitat territorial i politica dels antihistorics “països catalans”. La presencia institucional, el silenci, o lo que es el mateix, la falta de rebuig oficial de dit acte per part dels partits valencians majoritaris i de les intervencions ofensives a l´historia del Regne de Valencia, i a la dignitat i integritat de l´idioma valencià, fan que la nostra llengua valenciana estiga indefensa en tots els nivells, per lo que reclamem i exigim l´admissio a tramit en la Taula de les Corts Valencianes de l´Inicitiva Llegislativa Valenciana de la Llei de Proteccio de les Senyes d´Identitat Valencianes promoguda per esta Coordinadora, i que servirà per
a que en el futur qualsevol ofensa o illegalitat sobre les nostres senyes identitaries obtinga la sancio i condena que es mereix.
NOVÉ.- La situacio de dependencia politica estatal dels partits nacionalistes vascos i catalans, la debilitat dels dos partits majoritaris i la necessitat de tindre un partit valencià propi que defenga sense servitut els interessos dels valencians a nivell espanyol, ha fet que hui estiga en l´agenda politica la convocatoria d´un referendum per l´independencia dels inexistents i illegals ”països catalans” promogut desde arees del govern catala i de partits nacionalistes catalans que tenen representacio en el Congrés dels Diputats. La seria amenaça que supon dit referendum s´agrava per l´existencia d´entitats catalanistes dins de la nostra Comunitat Valenc¡ana que, encara que defenen posicions politiques manifestament illegals i ofensives al poble valencià, conten en el respal i reconeiximent institucional valencià.
DECIM.- Les entitats federaes en esta Coordinadora i la mateixa Federacio fa public el seu desig de lluitar sense concessions contra qualsevol activitat publica o privà que pose en perill l´identitat i llegalitat del poble valencià i anuncia que cada agressio obtindra la seua reposta jurisdiccional i popular, promoguent quantes movilisacions socials siguen necessaries per a fer aplegar a les institucions i governants que l´historia, la llengua, els signes d´identitat i les institucions valencianes son patrimoni exclusiu del poble valencià, que son innegociables i que no estan a la venda de ningu.

Juan Romero Pons
President de la Federacio Coordinadora
D´Entitats Culturals del Regne de Valencia