Avui matí, al tren, he llegit aquest article de John Gray, en el qual l’autor parla dels llibres que s’han publicat aquests darrers anys, en el món anglosaxó, en favor de l’ateisme. Gray analitza el discurs dels autors d’aquests llibres, entre els que hi ha Dawkins. La posició de Gray, que comparteixo en gran mesura, és que aquest ateisme evangèlic– empro les paraules de Gray– és hereu dels fonaments del cristianisme i, per tant, no deixa de ser una altra forma de religió, amb els seus propis mites. L’ateisme de Dawkins comparteix amb el cristianisme una visió monoteista del món, en la qual, hi ha una sola font de veritat, en aquest cas la ciència, la qual fa avançar la història en el sentit del progrés (la salvació). Considerar que la història avança i que la ciència és la sola font de veritat és un acte de fe.

No entraré més en detalls, ja que Gray ho fa molt millor que jo i, a més, aquest és un debat molt anglosaxó. Només, a mode d’anècdota, apuntaré que el subtítol de la web de Dawkins és: “A clear-thinking oasis”. Decididament, està més convençut de la seva veritat que molts religiosos.

Aquesta lectura matinal m’ha fet pensar en el nacionalisme. Aquesta ideologia també és monoteista en essència. També creu que hi ha un valor suprem, la nació, la qual ha de configurar la relació entre les persones i, també, assigna una fletxa d’avançament de la història, la qual avança cap a l’alliberació total de la nació en qüestió. El cas del nacionalisme català no és diferent. De fet, em fa molta gràcia l’acte de fe que fan tots aquests independentistes, que tant de soroll fan ara amb les seves consultes sobiranistes de costellada. Els dogmes de la religió independentista catalana són simples. 1) El pas a la independència no serà traumàtic, és a dir, no tindrà efectes secundaris negatius i es farà en pau, 2) la Unió europea, per acte de màgia, acceptarà immediatament el nou estat, 3) Espanya s’ho mirarà tot com qui mira un show a la tele, és a dir, passivament, 4) un cop s’hagi accedit a la independència, entrarem en una fase de salvació en la qual, la llengua, la cultura, l’economia, les seleccions esportives i la democràcia catalanes brillaran com un estel més del firmament, amb llum pròpia i nítida.

A mi no em sembla malament que es parli d’independència, al cap i a la fi, Espanya ha d’existir només si és útil.  Però si això es fa, s’ha de fer deixant de banda mites i dogmes i posant sobre la taula dades i estudis que reforcin cadascuna de les posicions. S’haurien de pensar els mecanismes, els costos i els beneficis i dibuixar un pla de transició creïble. I si els estudis demostren que la independència no val la pena, doncs no passa res, el Sol seguirà sortint cada dia per llevant. Malauradament això no succeirà i continuarem escoltant dogmes de fe quadribarrats, els quals ignoren la composició de la societat catalana, enfrontats a dogmes de fe rojigualdas, els quals també ignoren la composició de la societat espanyola, i tots hi perdrem. Sigui com sigui, jo no participaré en aquest absurd debat de fanàtics.

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

Avui aquest blog torna a treure les seves esmolades urpes per esbudellar vilment a un dels individus més sinistres de la política catalana,  sorgit de l’integrisme religiós convergent: es tracta de Josep Miró i Ardevol, líder de la secta ultra E-cristians i ex-conseller de Jordi Pujol.

Nascut a Barcelona el 1944, es va afiliar inicialment a Unió Democràtica, desprès fou conseller nacional de Convergència Democràtica,  diputat en el Parlament de Catalunya, i a la Generalitat ha estat director general d’Afers Interdepartamentals del Departament de la Presidència i conseller del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca en el Govern de Jordi Pujol, juntament amb els imputats per corrupció Prenafeta i Alavedra. També ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins el 2002, sempre per Convergència i Unió, partit que abandonà per fundar el grupuscle ultracatòlic E-cristians.

Cal assenyalar que, tot i que a l’actualitat ja no té un càrreg públic a CIU, Duran i Lleida assisteix habitualment als pèrfids actes rituals que convoca E-cristians.

Com l’odi i el menyspreu que sento cap a ell és tan intens, prefereixo no entrar en valoracions subjectives, no fos cas que es presenti amb el capirot i la creu en flames a casa meva, i m’he limitat a fer un petit recull de les seves peculiars opinions partir dels articles que publica de forma setmanal a La Vanguardia, El Mundo i a la web de la secta:

-Amenabar és el culpable del cas Millet, ja que els seus films on es defensa l’eutanàsia i s’ataca el cristianisme, han fet que la societat s’aparti de la veritat cristiana, oblidi la ètica i relativitzi la corrupció.

-El preservatiu té un marge d’error superior al 20% i la església és la institució que millor lluita contra el SIDA predicant l’abstinència.

-Es l’autor de la teoria (comentada amb detall al anterior post) segons la qual tan sols un 1% de la societat ha tingut algun cop relacions homosexuals i creu que, per tant, els gais i lesbianes no mereixen tenir la igualtat de drets.

- El matrimoni homosexual no forma part de la tradició humana ni de la cultura, tan sols consisteix en una estratagema per confondre els rols de gènere, previ pas a la destrucció de les institucions de la societat actual, la base de la qual és la família.

- La creu cristiana ha d’estar present a tots els col•legis i a la jura dels Ministres i Presidents de la mateixa forma que es troba a les monedes, banderes i escuts, sense que ningú es molesti. Més que un símbol religiós representa l’essència de la nació i la pàtria.

- La joventut actual és decadent i ha perdut els valors del respecte i l’esforç, per culpa del divorci, la precocitat sexual, la pèrdua d’un sentit de la “Veritat Suprema”i el “Bé Absolut”, el multiculturalisme,la busca de plaer, l’avortament, la falta de sentit de la bellesa (WTF?!!?) i sobretot l’ateisme.

PD: Ell està divorciat i amb fills pel mig!! (Gràcies per la dada Salvador Adrián i Rafa)

- El problema de la Universitat pública és la reforma que va fer l’emperador Frederic II de Sicília al s.XIII, al separar la Universitat de l’església i supeditar-la al Estat. Ell proposa, òbviament, tornar al s.XII.

- Els pilars de la civilització occidental son el dret romà, la teologia cristiana i la filosofia ètica kantiana. Tot el que surti d’aquestes fons és un atemptat contra la civilització i posa com a exemples l’avortament i el matrimoni homosexual.

- ICV es un partit terrorista, ja que Joan Herrera va demanar al Congrés de diputats que condemnes les paraules del Papa contra el preservatiu, i Raül Romeva el va calificar de criminal Assegura que son uns jacobins que han canviat la guillotina per la paraula, una arma que, segons sembla, fa molta por a Ardevol. (Nota: Ha quedat clar ja quin partit és l’antítesi del cristianofeixisme???)

Per fí estem començant a descobrir quina mena de personatges van dirigir catalunya durant la fosca i llarga nit del pujolisme!

PD: Ah si!! També és creacionista i nega l’evolució darwiniana (La Vanguardia, 15-1-2007); estic buscant si afirma que la prehistòria no existeix, peró crec que no s’ha atrevit a publicar quelcom semblant… encara!

Niisiis, aasta eest vihjasin ma esimeses sissekandes, et Sandro Botticelli Veenuse sünnina (Nascita di Venere, 1483–1485) tuntud chef-d’œuvre, mis valmistati Lorenzo di Pierfrancesco de Medici tellimusel Villa di Castello jaoks, representeerib tuntud katoliku hümni Ave maris stella ehk Ole tervitatud Mere Täht!

Teises sissekandes selgitasin ma renessansliku kunstikeele otsinguid ja gnostilis-hermeetilise mõõtme sisenemist sümboliseerimiskeelde, kus idee ühendab antiigi kristliku ajajärgu religioosse kujutlemise vormidega. Nii nagu Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni ja Albrecht Düreril sai keskaegse kunsti askeetlikust Jeesusest renessanslikult atleetlik Apollo-Kristus, nii esitab Sandro Botticelli Neitsit veel enne emadust Veenusena ehk Ilu etalonina, püüdes sümboliseerida ilmselt mittereligioosse mõtlemise jaoks kõige kummalisemat hetke – sigitamisakti sigitamiseta (ehk pärispatuta saamise), Jumal-Isa tahteaktina.

Sandro Botticelli - Ave maris stella (1483)

Veenuse sünd – Hetk, mil Üks tõsteti rahva seast Üles

Veenuse astronoomiline trajektoor, mis joonistub pentagrammiks: Maa on keskel, kollane on Päike, punane on Mars, sinine Merkuur

Huvitava detailina täheldasin, et internetti on ilmunud esimesed ingliskeelsed loengud teemal Botticelli kood, 2009.aasta sügissemestriks. Jääb üle vaid kaasa elada võimalikule tõlgitsuslikule pöördele kunstiretseptsioonis.

[1] Ishtari on muuseas sümboliseeritud ka oktagrammi varal, ent mitte kunagi samaaegselt pentagrammi käibelolemisega.

** Eristuse tegemiseks okasnahksete hõimkonda kuuluvate organismide – meritähtede – ja Mere Tähe vahel kasutan edaspidi vormi Meretäht.

Respecto a los dioses, no tengo medios de saber si existen o no, ni cuál es su forma. Me lo impiden muchas cosas: la oscuridad de la cuestión y la brevedad de la vida humana.

Protàgores (485 aC – 411 aC)
Sofista grec

La sentencia emitida el martes por el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo da la razón a una madre italiana que pedía la retirada de los símbolos religiosos del colegio público en el que estudiaban sus hijos, al entender que coarta la libertad de pensamiento de los alumnos. El fallo será de obligado cumplimiento para el colegio italiano, que deberá retirar todos los símbolos religiosos.
El Gobierno italiano ha anunciado que presentará un recurso. En el caso de que se ratifique la sentencia, ésta creará jurisprudencia y cualquier denuncia en Italia al respecto se tendrá que resolver conforme al fallo del tribunal europeo.

Esta sentencia no obliga al Gobierno español a sacar los crucifijos de las escuelas públicas del país.
A finales de 2008 la sentencia de un tribunal español daba la razón a un grupo de padres de Valladolid que solicitaba la retirada de crucifijos de la escuela.
Por contra, en Ceuta el Ministerio de Educación obligó a un colegio a admitir a dos niñas a las que había negado la entrada por llevar el velo islámico.

El Gobierno francés aprobó en 2004 una ley que prohibía el uso del velo islámico, crucifijos y demás símbolos religiosos en los colegios públicos

Como véis, seguimos con el debate sobre tradición y libertad. Esta noticia (publicada ayer y hoy en la mayoría de medios de comunicación) nos permite además acercarnos al lenguaje jurídico.
Ejercicios (contestados en el cuaderno, copiando el enunciado y poniendo un título):
1. Significado de sentencia, fallo, recurso, jurisprudencia, ratificar
2. ¿Qué es el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo?
3. ¿Qué relación hay entre Estrasburgo y la Unión Europea?
4. ¿Qué países integran la Unión Europea?

Perpetuant monopolis

El tribunal d’Estrasburg a declarat que les creus a les aules “són una violació dels drets dels pares a educar els fills segons les seues conviccions” i n’obliga la retirada a les aules italianes.

Vis a JRMora

Ilmutus ja filosoofia jõuavad Jumalani erinevaid teid mööda. Need, kes otsivad tõestusi, ei leia neid prohvetiraamatutest ning need, kes on kirgastunud või tahavad jälgi mööda teel käia, neile on arutlused pelgalt vaimse hügieeni vahenditeks.

Olemine vs tekkimine

Filosoofia jaoks algab Jumala mõiste kosmilis-ontoloogilisest dilemmast:

1. maailm on tekkinud – maailmal on piirid: algus ja ots;
2. maailm on igavene – piire ei ole, mateeria ja aeg on lõpmatud.

A. Esimese järgi maailmal on alguspunkt, millest lähtub aja algus ja ruumi olemasolu. Ometi see Miski nõuab Eelmiskit, mis ei saa olla miski. Mateeria puhul on selleks vastandiks mittemiski ehk mateeria puudumine, mida inimestena tunnetatakse selle atribuutide ja kvaliteetide varal. Ühtlasi miski nõuab loogiliselt aktiivsust, Algliigutajat, milleks saab olla vaid nn elav. Raskus tekib sellest, kuidas seletada Aktiivse Eelmiski põhjustatust, kuna meie intuitsioon nõuab igale olemasolevale iseseisvat ehk distinktset põhjust.

B. Teiselt poolt, eeldades, et maailm st mateeria on igavene, kerkib küsimus selle liikumise ja aktiivsuse päritolu suhtes. Samuti on intuitsiooni-vastane põhjustatuse ajalisest piiramisest loobumine ehk eeldada lihtsalt lõpmatust. Deterministlik asjade käsitus toob kaasa vääramatu intuitiivse nõude, et igal entiteedil peab olema tekkeline alus.

Albrecht Altdorfer - Geburt Marie (1520)

Religioon kui ületav Vastus

Teoloogia ei ole vahend religioossuse ehk Ilmutususalduse tekitamiseks, vaid kasutab filosoofilistelt distsipliinidelt  (pean silmas ajalooliselt filosoofilised, mistõttu näiteks Aristotelesel on teoloogia metafüüsika osa) laenatud kontseptuaalseid instrumente religiooni kui vaimse pärandi korraldamiseks ja hooldamiseks, sarnaselt viisile, kuidas aedniku oskuskunst vormib elavmaastikku, pinnakatet, taimi, põõsaid ja puid. Aedniku amet muutuks silmapilkselt sisutuks, kui loodus lakkaks, jääks pelgalt lõplik vorm, mida olemusliku suhtena iseloomustab vaid raskusjõud.

Kirjandus

Thomas Aquinost. Summa paganate vastu. Esimene raamat. Ptk  X–XIII, XV.  Akadeemia. nr 7. 1994. lk 1373–1390

]]> http://glamboy69.wordpress.com/2009/11/01/passejant-pel-cementiri-de-montjuic/ Sun, 01 Nov 2009 08:56:37 +0000 Arqueòleg Glamurós http://glamboy69.wordpress.com/2009/11/01/passejant-pel-cementiri-de-montjuic/

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

Les religions i les deïtats van néixer per donar resposta els fenòmens que els homes no entenien (com la fertilitat o la sortida del sol). Com més avança la ciència i es va donant una resposta científica a tots aquests enigmes, les religions cada cop tenen menys sentit, i això fa que cada dia el número d’aquells que es consideren ateus vagi creixent. Fins aquí, creguis o no en Déu, és respectable i comprensible.

Ara bé, una cosa és no creure en Déu i una altra molt diferent és fer una croada per eliminar tot allò que tingui una remota relació amb el cristianisme. I és que la última proposta de l’ateisme extremista, per surrealista que sembli, és la de canviar el nom de les “Vacances de Nadal” per “Vacances d’Hivern” i de les “Vacances de Setmana Santa” per “Vacances de Primavera”.

Catalunya és i ha estat una terra de pas durant la seva història, i les seves tradicions i costums són el conglomerat que tota aquesta gent diferent ens ha deixat al llarg dels segles. Naturalment, els darrers 1000 anys la religió dominant ha estat el cristianisme, de manera que molt probablement és la que ha exercit més influència en les tradicions de la Catalunya d’avui. Som el que som com a poble gràcies a aquelles tradicions, i faríem bé de mantenir-les d’ara en endavant, independentment de quin fos el seu origen.

A mi m’agrada poder saltar per sobre una immensa foguera la nit de Sant Joan, tot i que per l’església pugui semblar una tradició pagana. Durant les festes de Nadal espero seguir menjant torrons molts anys més, malgrat haguessin estat introduïts per aquells que van ser expulsats de nou a l’Àfrica. I com cada any, aniré a veure com mig poble volca esforç i dedicació per a fer uns Pastorets fantàstics, tot i representar un naixement al desembre que segurament va ser a la primavera.

El que vull dir amb tot això és que hem de celebrar les nostres tradicions, independentment de quin fos el seu origen. Ara no són tradicions cristianes, ni islàmiques ni paganes, sinó que són tradicions catalanes, doncs formen part de la nostra cultura.

La cultura catalana té una sèrie de costums, de tradicions, que si ens desprenem d’ells, acabarem per a no ser ningú en aquest món tan globalitzat. Si nosaltres mateixos els hi donem l’esquena, acabarem esdevenint espectres que celebrarem Halloween i que ens visitarà el Pare Noel.

Cap de les tradicions de les diferents cultures del món és millor que les altres, però cadascú ha d’estimar les seves pròpies. És aquesta diferència envers les altres la que ens fa únics com a poble, i l’hem de guardar com si fos el nostre més preuat tresor.

En dies de manifestacions pro-vida (!?) en nombre aproximat de manifestants d’entre 50 mil i 2 milions (més un bon grapat d’efebòfils) és bon moment per carregar-se d’arguments i demostrar que la intel·ligència sempre està per sobre del fanatisme religiós.

Aquest vídeo de la serie “El ala oeste de la Casa Blanca” és ficció, però això no li treu un gram de raó.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

En Japón se practican, mayoritariamente, dos religiones, la sintoísta y la budista. La primera es la única religión cuyas raíces realmente están enterradas en Japón, mientras que el budismo, evidentemente, fue importado a través de China.

Vaya por delante mi ateísmo más profundo, con respeto pero también con firme convicción. Pero claro, si Richard Gere se ha convertido al budismo…no puede ser malo, no?

Entré en el budismo a través de sus magníficos templos, sobretodo a partir del momento en que empecé a compararlos con los sintoístas, igualmente repartidos por el territorio. La primera diferencia es la total ausencia de elementos de adoración divinos. El budismo no tiene dioses. Buda, en contra de lo que much@s creen, no es ninguna divinidad. Su figura se asemeja más a la de un filósofo que a la de un Dios. Por lo tanto, los templos budistas no contienen figuras a las que adorar o temer. Ciertamente la historia ha añadido al budismo una parte de leyenda o de fantasía, haciendo que apareciesen guardianes espirituales, pero nunca divinidades o semejantes. L@s japoneses/as muestran su respeto a Buda, un profundo respeto, seguramente similar al que le dedican l@s creyentes de cualquier otra religión a su Dios, pero aquí el respeto no espera nada a cambio, no espera perdón ni concesión de favores. Es, simplemente, respeto.

De esta manera, a diferencia de los templos sintoístas, en los budistas no encontraremos nunca tablillas Ema o papelitos de esos que se cuelgan para pedir deseos. No hay a quien pedírselos, Buda no obra milagros y tampoco hay santos a l@s que rogar.

El camino del budismo no pasa por otra cosa que no sea la iluminación que un@ mism@ puede encontrar mediante la meditación. Nadie te impone nada, ningún rito; nadie va a decirte lo que tienes que hacer para llegar a esa iluminación, ningún libro te dará las claves. Debe ser un@ mism@ el/la que encuentre y transite por el camino de la iluminación.

Para alcanzar ese camino, además de a través de la meditación, el budismo propone caminar el “camino medio”, que es aquel que se aparta de los extremos, siendo estos las excesivas autoindulgencia y automortificación. Busca pues no regocijarse en exceso de las bondades de un@ mismo para no creerse lo que no se es (superior a l@s demás) ni tampoco dejarse amilanar por la falsa percepción de inferioridad. Ese es el camino medio, el que ha de llevar al viajero a la iluminación.

El budismo busca pues, fundamentalmente, el cese del sufrimiento personal. Ese cese, al que se accede pues por meditación profunda y duradera, es lo que se llama Nirvana. Una vez llegado a él, la persona pasa a tener una comprensión y compasión absoluta por toda la humanidad, viéndolo todo ahora desde un punto de vista distinto, exento de sufrimiento.

Lo realmente atrayente del budismo, a ojos de un ateo, es, precisamente esa especie de racionalidad espiritual. No hay nada increíble en su discurso, pero si una cierta mística de lo común, del intelecto y de las emociones. Personalmente, lo que me aleja de las religiones (particularmente de la católica) suele ser su veneración a figuras en las que no creo y al mismo tiempo la parafernalia litúrgica, con sus obligaciones, sus miedos y sus tradiciones. En el budismo, sin embargo, la libertad personal planea por encima de todo y la falta de imposiciones “de facto” facilitan la comprensión del mismo por parte de aquellos que, sintiéndose espirituales, no se sienten cercanos a ninguna religión.

Pero por encima de todo, lo que me acerca a esta religión es el hecho de saber que sus preceptos están en sintonía con la idea de que nuestra felicidad individual está en nuestras propias manos -mediante trabajo, esfuerzo, meditación- y no en las de alguna divinidad imaginaria que debe esforzarse por salvarnos.

There are many different religions in the world. Some taken more seriously by society (churches) and others less (sects). Through the effects of pluralism with respects to American Christianity, many different denominations and cults were derived by the peoples’ ambition to find something that will satisfy curiosity, ambition, reasoning, and loneliness.

American religion has become more of an opinion, loosely similar to choosing flavors of ice cream. I like vanilla. You like chocolate (lets assume). What I enjoy may not be what you enjoy. What works for me may not work for you. Peoples’ opinions have shaped their worldview and the background mechanics of how it works.

The term religion has been quantified into a stained term that usually associates with institutionalization; the biggest fear for postmodern era that we have so hospitably  accepted. Religion follows a system of creed, code, cultus, and community. If that was the way the facade of Christianity is evaluated, I suppose it can be stratified into a finite definition. However, I believe that the major issues overlooked by historians is not ‘when’ and ‘where’, but ‘how’ and ‘why’. How was a particular religion formed, and if successful, why?

Christianity, I argue, is not so much Religion* but rather the culmination of witnesses and an eternal dialogue between the past, present, and future. Promise, prophecy, fulfillment, and revelation. The initial meaning of ‘religion’ originates from Latin: religio, to tie up. I’m not implying that the term religion was a poor representation of Christianity, but the associations that society has placed upon it has sadly rendered it as useless. To tie up is not a restrictive phrase. To be tied up with God, the Maker and perfecter of love**, is not a bad thing. But the idea of conformity to the likeness of Christ or rather, the body of Christ is not popularly accepted in a nation of free thinking practice.

Jesus is above ‘Religion’. In fact, during Jesus’ time on Earth He preached against Religion. The dialogue between the Father, Son, and Holy Spirit has no boundaries that are associated with other Religions. Jesus personally came to us and invited us to converse with the Heavenly Father. Our lives is a constant conversation and representation of the effects of this dialogue.

*Hebrews 10:11 Day after day every priest stands and performs his religious duties; again and again he offers the same sacrifices, which can never take away sins.

**Hebrews 12:2 Let us fix our eyes on Jesus, the author and perfecter of our faith, who for the joy set before him endured the cross, scorning its shame, and sat down at the right hand of the throne of God.