És un hàbit meu el de felicitar amb retard la gent pel seu aniversari. Com no podia ser d’una altra manera, aquest cop també arribo tard per celebrar els 150 anys de l’obra més important de la Biologia: L’Origen de les Espècies, de Charles R. Darwin (1809-1882). Ahir, 24 de novembre, es va complir l’aniversari de la primera edició d’aquest text fonamental (titulat originalment On THE ORIGIN OF SPECIES by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life).

Portada de la primera edició de "L'Origen de les Espècies" (1859)

A alguns els pot semblar exagerada la meva afirmació, però crec sincerament que la Biologia moderna NO ES POT ENTENDRE sense l’opus maxima de Darwin. Fa ja un temps que m’interessa terriblement tot el que envolta el naixement de la Teoria de l’Evolució per Selecció Natural, i justament és perquè crec sincerament que va ser una REVOLUCIÓ. Ho va ser per a la pròpia Biologia, una ciència que a mitjans del segle XIX probablement no gaudia del seu millor moment, perquè la Geologia era “la gran moda” de l’època. Des d’aquell moment disposava d’un paradigma nou sobre el qual construir tot el coneixement que ens ha portat on som. Però ho va ser també per al pensament i la filosofia en general, que es trobaven de sobte amb una teoria que implicava situar l’home al mateix nivell que qualsevol altre ésser viu. Si això no era una revolució social, ja m’explicareu on en podem trobar un exemple millor…

El Beagle davant de les costes de la Terra del Foc

La publicació de L’Origen de les Espècies és una història curiosa i interessant com poques. Com tots sabeu, es va començar a gestar arrel del viatge del HMS Beagle al voltant del món (27/12/1831 – 2/10/1836), en una expedició originalment pensada per a completar la cartografia de Sud-amèrica. El capità del vaixell en aquest viatge, i principal responsable que Darwin s’embarqués i pugués madurar la seva teoria, va ser Robert FitzRoy (1805-1865) [biografia en castellà a la Wiki]. Amb el pas dels anys, l’enfrontament entre els dos homes s’ha convertit en una metàfora de l’enfrontament de la nova visió del món que sorgia amb Darwin i la visió més conservadora de l’Anglaterra victoriana. Si voleu saber més coses  sobre el navili i el seu comandant (el primer gran meteoròleg, mai prou reconegut), us recomano Hacia los confines del mundo de Harry Thompson (títol original: This thing of Darkness), publicat aquí per Salamandra [fitxa].

A.R.Wallace (1823-1913), en una imatge de 1862

Després d’aquest viatge, però, Darwin va trigar encara vora 25 anys abans de fer el pas de publicar el seu treball. Les raons d’aquest retard són moltes i molt profundes. Totes elles, però, comparteixen una mateixa base: la por a com seria rebut el text. Darwin era perfectament conscient de les implicacions filosòfiques de les seves idees, del terratrèmol ideològic que podia suscitar. Sabia que el que ell afirmava eliminava Déu de l’equació. Tot i que Darwin havia perdut la fe en morir la seva filla gran, la seva dona temia la seva condemnació eterna i no volia passar l’eternitat lluny de l’home que estimava. Tot i aquesta por, Darwin no podia deixar de publicar l’obra de tota una vida. Però ho havia de fer bé, havia de ser meticulós i aportar totes les proves que fessin fermament creïble la seva teoria revolucionària. I tot i així, no va ser fins que va entrar en escena Alfred Russell Wallace [Wiki] que Darwin es va decidir finalment a fer públic L’Origen. El jove naturalista va preguntar per carta a Darwin la seva opinió sobre una teoria evolutiva que havia elaborat a Malàisia, fet que va portar Darwin a donar el pas definitiu el 1859. La pel·licula Creation (m’encanta la ironia anglesa ) [tràiler aquí, es va estrenar el 25 de setembre al Regne Unit] sembla que dona una visió clara de tots els dubtes de Darwin.

Des de 1859, la pròpia teoria de l’evolució ha anat evolucionant. Les aportacions de la Genètica, a través de les lleis de Mendel, van ser fonamentals des d’un primer moment per construir la Síntesi Neodarwinista, el paradigma actual de la teoria. A partir d’aquí, s’han anat construint diverses variants que han enriquit la idea primigènia (el neutralisme, l’equilibri puntuat, el gradualisme…) que encara susciten un debat intens entre els biòlegs. A més a més, la teoria ha trobat aplicacions en camps molt diversos, com l’economia o la sociologia, i ha donat lloc també a fenòmens perversos com el darwinisme social, fortament emparentat amb el racisme.

Queden, és clar, moltes coses per explicar al voltant de l’obra i del seu autor. No obstant, com que us he promès una nova entrega del Vídeo de la Setmana, potser és millor que busqueu les explicacions en el seu contingut:

Si no funciona, el teniu a Youtube. Es tracta d’un reportatge del Redes de l’Eduard Punset on s’expliquen molt clarament els fonaments de la Selecció Natural. Hi ha tres elements fonamentals per entendre-la, que van ser els que van acabar portant Darwin a una “revelació”:

1. Temps: la diversitat actual de la vida s’ha aconseguit amb el pas de molts anys.
2. Superpoblació: hi ha més individus que recursos per mantenir-los.
3. Variabilitat: les diferències entre els individus són la base per a l’acció de la selecció.

Moneda de 2 lliures commemorativa de l'Any Darwin.

I ja no m’allargo més. Estic convençut que escriuré molt més sobre evolució, però per avui ja n’hi ha ben bé prou. Per acabar, us deixo només uns quants enllaços sobre l’Any Darwin, que hem celebrat tot el 2009 perquè coincidien l’aniversari de L’Origen i el bicentenari de Darwin:

• Nature: Especial Darwin 200
• CSIC: Darwin 2009
• Facultat de Biologia UB: Any Darwin
• XTEC/CDEC: 2009-Any Darwin

PS: Reconec, amb certa vergonya, que L’Origen és una lectura que tinc pendent. De tota manera, i encara que alguns afirmin que és un llibre avorrit, procuraré llegir-lo ben aviat. Si algú es decideix a acompanyar-me en aquest viatge, podeu descarregar-ne el pdf en castellà des d’aquest enllaç (cal registrar-se, però és gratuït).

Unua bildtitolo: La revolucia muziko de Luigi Nono skuas la murojn de miljaroj.
Dua bildtitolo: La Operejo de Leipzig fotita nokte sen stativo.

Ĉiaŭtune en Germanio okazas diversaj festoj rememorige al la Paca Revolucio en 1989. Hodiaŭ antaŭ 20 jaroj falis la Berlina Muro. Tio apartenas al la gravaj historiaj eventoj de la 20-a jarcento, ĉar la Berlina Muro estis simbolo de la Malvarma Milito. La falo de la Berlina Muro markas finon de epoko: ne nur la finon de la Malvarma Milito, sed ankaŭ la finon de la reala socialismo laŭ sovetia modelo. La esencaj trajtoj de la nova, nuna epoko ŝajnas al mi ankoraŭ ne tre klaraj. Eble la Berlina Muro estis nur antaŭsigno de eĉ pli grava epokofino: la fino de la eŭrop(deven)a hegemonio super la planedo Tero.

Kelkajn privatajn rememorojn pri la Paca Revolucio en Leipzig vi povas legi en mia artikolo Akra municio. Rememorojn pri la falo de la Berlino Muro mi ne havas. Malgraŭ ĝia historia graveco tiu evento ne tuŝis mian koron. Poste iu provis konvinki min, ke tiam mi fariĝis “libera”. Sed evidente ni havis diversajn komprenojn de libereco. Jes, dum la Malvarma Milito estis pli komplike transiri la okcidentan limon de GDR. Tamen, rigardu mapon de Eŭrazio: okcidenta Eŭropo estas nur eta postaĵo de grandega kontinento. Kial mi sentu klaŭstrofobion, se la mondoparto oriente de la Fera Kurteno vastas ĝis Pacifiko? Eble mi tiam malpli kontentus, se okcidenta Eŭropo same interesus min kiel orienta Eŭropo kaj Siberio. Tiel ne estis kaj tial la falo de la Berlina Muro al mi estis nura gazeta novaĵo. Nur post preskaŭ du monatoj mi mem vizitis Okcidentan Germanion (fakte Okcidentan Berlinon, kiu oficiale ne apartenis al FRG).

Manko de rememoro ne melhelpu festadon! Mi solenis la Murofeston en operejo (jam dimanĉe, hieraŭ). La artistoj havis vere spritan ideon. Dediĉe al la Paca Revolucio ili surscenigis operon pri fiaskintaj revolucioj laŭ metodo de socialisma realismo: Al gran sole carico d’amore de Luigi Nono. Verŝajne nur malmultaj konas tiun komponiston kaj tiun operon; tamen li famas inter fakuloj. Fakte mi ne estas fakulo. Intelekte mi ne komprenas muzikon; mi komprenas ĝin nur naive. Mi ne kapablas legi partituron kaj ne ludas instrumenton krom trilfajfilo. Tamen, mia naiveco ŝajne helpas kontraŭ antaŭjuĝoj, ĉar miaj muzikaj preferoj ofte kongruas kun tiuj de la fakuloj. Mi ŝatas tiel nomatan “seriozan” muzikon. Ne nur klasikan muzikon, sed ankaŭ la Novan Muzikon, kies plej fama komponisto estis Arnold Schönberg.

Luigi Nono (1924—1990) laŭdire verkis serian muzikon, sed kiel naivulo mi ne povas prijuĝi, ĉu Al gran sole carico d’amore estas tipa ekzemplo de seria muziko. La muzikan aspekton mi povas priskribi nur malklare: la sonoj promenis tra la spaco, aperis apenaŭ rimarkeblaj nuancoj, kelkfoje longaj silentoj. Necesis la plenaj fortoj de la operejo: granda orkestro (kun unu ĉef- kaj du teledirigentoj), 20 solistoj, malgranda koruso, granda koruso kaj sonbendo (sonbendaj sonoj oftas ĉe Nono). Mi supozas, ke la muzikan parton de tiu avangarda opero ankaŭ fakuloj komprenas nur post plurfoja lego de la partituro.

La opera titolo Al gran sole carico d’amore (Sub la granda suno de amo ŝarĝita) estas itala traduko de verso el poemo de Rimbaud: Le Mains de Jeanne-Marie (La manoj de Jeanne-Marie). La literatura figuro Jeanne-Marie de Rimbaud havis realan modelon: Luise Michele (1830—1905), elstara gvidanto de la Pariza Komunumo en 1871. Ŝi batalis precipe kontraŭ la subpremo de virinoj. Virinoj estas la plej gravaj figuroj de la opero. Ĝi rakontas pri revolucioj el la vidpunktoj de virinoj. Sufiĉe malofta vidpunkto en historiaj libroj.

Temas pri jenaj historiaj eventoj: la Pariza Komunumo, la Rusa Revolucio de 1905, la Laboristaj Ribeloj en Turino post 1950, la gerilaj bataloj en Kubo kaj Bolivio, la Vjetnama Milito. Same realaj estas multaj figuroj de la opero: kantas aŭ parolas ekzemple Marx, Lenin kaj Fidel Castro per originalaj tekstoj. Se la tekstoj fariĝas tro sekaj, la reĝisoro prezentigas ilin kiel pupteatraĵojn.

En la opero la revolucioj ne sinsekvas kronologie. La tuta historio ŝajnas daŭre aktuala kaj samtempa. La enhavo de Al gran sole carico d’amore ne bazas sur fablo, sed sur kelkaj ideoj. La plej grava ideo, kiu aperas plurfoje kaj elstare, estas admono: Pensu memstare! Ĉiuj spektantoj ricevis ankaŭ ruĝan karteton kun la surskribo: Pensu memstare!

A propòsit de l’inici de la lectura del llibre 34 kg de CO2 de Toni Solanas, Dani Calatayud i Coque Claret

Un home entra en un bar. Demana un cafè.

En el món del lliure mercat el cafè tindrà un preu, determinat per les lleis de l’oferta i la demanda. Aquest preu estarà determinat per l’entorn, per diverses situacions o per impostos. L’home que entra al bar, com alguns altres milions de persones, treballa i produeix, bescanvia factors de producció (hores de treball, drets de propietat…) que ell té, per diners. Amb aquests diners, com alguns altres milions de ciutadans, satisfà algunes de les seves il·limitades necessitats i alguns dels seus luxes.

Depenent de les preferències de totes aquestes persones, alguns productes tindran més demanda, i aquesta alta demanda farà que augmentin els preus ja que moltes persones volen el mateix producte. Donat que el criteri perquè es faci la venda és el millor benefici pels dos agents, venedor i comprador, el valor del producte l’establirà el qui pagui més, doncs serà el qui més benefici li donarà al venedor. Podrien haver-hi altres criteris, com que el venedor triarà entre els compradors, el més bonic. Tanmateix, el del màxim benefici sembla més suculent…

Aquest funcionament extrapolat al món, sumant-li milers de condicions estatals i financeres, sumant-li lobbies i monopolis, ens dóna, com a resultat, el món on vivim. Un món de crisis, guerres i fam.

Alternativament, hi ha molta gent que viu, avui en dia, en la vida alternativa. En cooperatives que mantenen un contacte mínim amb el mercat i el món exterior, pensant que fer-ho, seria incoherent a la seva ideologia. Aquestes organitzacions es regeixen per un sentiment mutu de cooperació, la idea del compartir. Se’ls diu anti-sistema, o progres o kumbas, o fins i tot okupes (alguns ho són).

La manifestació màxima d’aquest sistema em fa por i llàstima. Un món sense estat donada la descentralització extrema i la impossibilitat d’organitzar-se i especialitzar-se.

Veig una marcada incoherència en les dues formes de fer. Per una banda, els liberals proclamant la llibertat i el lliure albir. Per altra, els “antis” que malgrat no voler usar el sistema, bé que van a l’hospital si s’estan morint, bé que truquen la policia si els estan atracant. No es podria imaginar un intermig?

La especialització i la tecnologia ens interessen a tots, i ens permeten assolir un benestar i una llibertat que potser no podríem imaginar sense elles. Tanmateix, la falta de consciència i educació, com la mercantilització ens porten a un sistema corrupte, arrogant, cobdiciós i deshumanitzat.

El mercat ens dóna molta informació del valor de les coses i de les preferències de la població. El lliure mercat ens permet escollir les nostres pròpies preferències. La competència ens permet millorar i millorar (que no vol dir augmentar) i aconseguir l’excel·lència amb els incentius de la satisfacció¹.

Per altra banda, la cooperació ens mostra la part més humana de nosaltres. A més el moviment va acompanyat d’una idea d’austeritat necessària i indispensable. La cooperació permet fer xarxa social, molt important a l’hora de poder lluitar contra injustícies portades a terme amb l’ajuda de la violència i de la inculcació de la idea que els individus no tenim poder sinó que el poder només el tenen els diners.

Penso, que el gran repte de la humanitat en aquest inici, ja no dic de segle, sinó de mil·lenni, és aconseguir els avantatges de la cooperació i del mercat per poder prosperar, progressar, que tothom rebi el que es mereix, no perdre ni tecnologia ni especialització, però tampoc la humanitat que ens porta a altes hores de la nit, escriure posts que no saps si algú els interessarà.

Salut i economia!

Lakk.

MILLOW – AYO TECHNOLOGY

1.-Al darrer campionat mundial d’escalada disputat a Barcelona, podies veure als escaladors que compatien entre ells per ser els millors del món en el seu esport, parlant animadament i planejant junts l’escalada. No es podria extrapolar? Ells estaven competint… és que la competència només pot ser negativa?

Una setmana després del primer referèndum per la independència de Catalunya al poble d’Arenys de Munt hem vist les reaccions polítiques que aquest fet ha suscitat. Estava interessat i preocupat per la reacció d’Esquerra Republicana. Una setmana després podem començar a veure clarament quina és la reacció. Malauradament Puigcercós i la seva “trup” han optat per fer-se seu el projecte i intentar aclaparar tots els mitjans cap a casa seva. Un error estratègic molt greu que sinó es corregeix pot arribar a deixar en un carrer sense sortida tota la feina feta per la societat civil d’Arenys per aconseguir el celebrar el referèndum.

Aquest cap de setmana s’ha celebrar la trobada d’11 alcaldes d’Esquerra per definir un full de ruta que porti a la celebració d’11 referèndums més. Primer error, i el més greu de tots, no comptar amb els altres, sabent que hi ha una seixantena o un centenar més de municipis interessats en realitzar una consulta de característiques semblants. D’això senyors/es d’Esquerra se’n diu ser egocèntrics. Segon error, confondre el full de ruta per aconseguir la independència. Crec que una de les coses que ha quedat més clara després del plebiscit d’Independència a la vila d’Arenys és que la iniciativa del projecte ha de ser social, no política. Coincideixo plenament amb les declaracions de Josep Manel Jiménez, portaveu de la Comissió Organitzadora del Referèndum i Regidor de la CUP d’Arenys de Munt al dir que : Els d’ERC són uns aprofitats, uns paràsits que s’ho volen fer seu. Però ningú sap la feina que s’ha fet els últims dos anys per preparar l’estratègia.

I tercer error i no el menys greu tampoc,  sobredimensionar amb declaracions apocalíptiques sobre la fi de la indissoluble nació Espanyola i seguir dins d’un govern amb el Partit Socialista i  anar a les Corts Generals Espanyoles a jugar les mateixes cartes que fins ara.

L’empatia doncs,  no és un valor que abundi dins les files d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Els hi cal aprendre molt sobre d’altres maneres de fer i desfer sense organitzar  grans parlaments  amb pocs plantejaments . L’èxit final d’aquest camí que ha obert la vila d’Arenys de Munt passa per saber esperonar el pensament crític de la societat catalana i que s’autoorganitzi com ha fet la d’Arenys de munt. Els partits polítics han d’acompanyar aquest procés, no capitalitzar-lo (d’això  últim a Ca n’Esquerra en saben un munt).

Cal que els dirigents d’Esquerra redrecin les seves posicions i donin suport a les diferents organitzacions i entitats per afrontar el proper 13 de desembre el major nombre de referèndums possibles amb la major normalitat i força possible.

Sóc conscient que és el moment de sumar , i no crear esquerdes en el si de d’independentisme. Però cal saber fer autocrítica per sumar a més força.