Aren és un poblet de la Ribagorza, a l’Aragó. Està situat a tocar de la carretera que puja de Benavarri cap a la Vall d’Aran, passat el Pont de Montanyana i abans d’arribar a Sopeira i el pantà d’Escales. Sovint passem per aquesta zona, un pèl desolada, molt calorosa i poc atractiva, a gran velocitat. Cerquem la promesa del verds prats, les altes muntanyes i els rius gelats del Pirineu. Però avui us proposem fer una parada a mig camí. En concret al poble d’Aren. El nucli urbà te alguns racons pintorescos, (a la foto), amb carrers i portalades medievals. També te les ruïnes d’un castell. Però tot això no importa gaire, i potser no seria suficient. El veritablement interessant d’Aren, per grans i petits, és el Museu dels Dinosaures. És un museu on podeu veure les increibles troballes que s’han fet a Aren: un esquelet de Arenysaurus i petjades diverses. El museu és molt didàctic. Dels millors que sobre el tema em vist. Els infants poden compendre fàcilment de què estem parlant. Si després de recòrrer les seves sales voleu anar al lloc de la descoberta, podeu seguir un dels itineraris proposats. Us duran a les afores del poble, mitja hora de camí. No hi aneu pas en plena canícula, ni al migdia. Ja ho sabeu: dinoaures a Aren si aneu cap a l’Aran. Si us voleu quedar per la zona, llavors us recomanem completar la visita a Aren amb la de Montanyana, un poble medieval, molt malmès pel temps, però evocador. O baixar prop del riu a visitar Sopeira, amb el seu monestir romànic d’Alaón, bellíssim. O banyar-vos al riu. O visitar la ruta del voltor. Aquí podeu dinar a Casa Pase, una encantadora casa rural on es menja molt bé, amb boniques habitacions. Ja ho sabeu: la Ribagorza és molt més que una terra de pas.

Aren es un pueblecito de la Ribagorza, en Aragón. Está situado junto a la carretera que sube desde Benabarre hacia la Val d’Aran, después del Puente de Montañana y antes de llegar a Sopeira y al pantano de Escales. A menudo pasamos por esta zona, un poco desolada, muy calurosa y poco atractiva, a gran velocidad. Buscamos la promesa de los verdes prados, las altas montañas y los ríos helados del Pirineo. Pero hoy os proponemos hacer una parada a medio camino. En concreto en el pueblo de Aren. El núcleo urbano tiene algunos rincones pintorescos, (en la foto), con calles y portales medievales. También tiene las ruinas de un castillo. Pero todo esto no importa demasiado, y quizá no sería suficiente. Lo verdaderamente interesante de Aren, para grandes y pequeños, es el Museo de los Dinosaurios. Es un museo donde podreis ver los increíbles hallazgos que se han hecho en Aren: un esqueleto de Arenysaurus y huellas diversas. El museo es muy didáctico. De los mejores que sobre el tema hemos visto. Los niños pueden comprender fácilmente de qué estamos hablando si visitan este museo. Si después de recorrer sus salas quieren ir al lugar del descubrimiento, pueden seguir uno de los itinerarios propuestos. Les llevarán a las afueras del pueblo, a media hora de camino. No vayan en plena canícula, ni al mediodía. Ya lo sabéis: dinoaures en Aren si vais hacia el Aran. Si quieren quedarse por la zona, entonces le recomendamos completar la visita con la de Montañana, un pueblo medieval, muy deteriorado por el tiempo, pero evocador. O bajar cerca del río para visitar Sopeira, con su monasterio románico de Alaón, bellísimo. O bañarse en el río. O visitar la ruta del buitre. Aquí pueden comer en Casa Pase, una encantadora casa rural donde se come muy bien, con bonitas habitaciones. Ya lo sabéis: la Ribagorza es mucho más que una tierra de paso.

El vall de l’Isabena va ser el bressol del bisbat de Roda, posteriorment convertit en Lleida i Barbastre-Montsó. Aquesta recóndita terra regada pel riu Isábena no ha canviat gaire d’aquells temps ençà. La vila de Roda d’Isabena, seu del totpoderòs bisbe, s’alça al mig de la vall, dalt d’un turó coronat per l’impressionant catedral romànica de Roda. El conjunt és espectacular: un temple magnífic, amb una cripta espectacular, un claustre molt bonic i tot un seguit de dependències eclesials de primera línia. L’art que encara conserva, després del robatori sacríleg d’Èric el Belga, és monumental, tot i ser una mínima part del que tenia: pintures, escultures, llibres, objectes preciosos. Tot això ara sobta molt de trobar-ho en un poblet diminut, en una vall oblidada i amagada, perduda fora dels espais més utilitzats en aquest segle XXI, sinó se sap la veritable història i importància d’aquesta vila medieval tan ben conservada. Pujeu fins Roda des de Benabarri, o des de Graus remuntant l’Isàbena. Després d’admirar aquest tresor amagat podeu seguir camí cap a la vall d’Arán per una ruta molt bonica, amb unes gorges naturals molt impressionants. Passareu pel monestir romànic d’Obarra, una altra joia ben desconeguda, abans d’arribar prop de Vilaller i el Pont de Suert, passat Bonansa. No hem dormit mai a la zona, només hi hem passat, però hi ha bons restaurants i bones cases rurals. A Roda mateix teniu una de les famoses “Hospederias de aragón“. I dins del refetor de la mateixa catedral funciona el seu restaurant medieval, únic per la seva ubicació, i molt reconegut.

El valle del Isabena fue la cuna del obispado de Roda, posteriormente convertido en Lérida y Barbastro-Monzón. Esta recóndita tierra regada por el río Isábena no ha cambiado mucho desde aquellos tiempos. La villa de Roda de Isabena, sede del todopoderoso obispo, se alza en medio del valle, sobre un cerro coronado por la impresionante catedral románica de Roda. El conjunto es espectacular: un templo magnífico, con una cripta espectacular, un claustro muy bonito y toda una serie de dependencias eclesiales de primera línea. El arte que aún conserva, tras el robo sacrílego de Eric el Belga, es monumental, a pesar de ser una mínima parte de lo que tenía: pinturas, esculturas, libros, objetos preciosos. Todo eso ahora sorprende mucho encontrarlo en un pueblo diminuto, en un valle olvidado y escondido, perdido y  fuera de los espacios más utilizados en este siglo XXI, sino se conoce la verdadera historia e importancia de esta villa medieval tan bien conservada. Llegad hasta Roda desde Benabarri, o desde Graus remontando el Isábena. Después de admirar este tesoro escondido puedes seguir camino hacia la Vall d’Arán por una ruta muy bonita, con unas gargantas naturales muy impresionantes. Pasaras por el monasterio románico de Obarra, otra joya muy desconocida, antes de llegar cerca de Vilaller y el Pont de Suert, pasado Bonansa. No hemos dormido nunca en la zona, sólo hemos pasado, pero hay buenos restaurantes y buenas casas rurales. En Roda mismo tiene una de las famosas “Hospederías de Aragón “. Y dentro del refectorio de la misma catedral funciona su restaurante medieval, único por su ubicación, y muy reconocido.

Graus, una bellíssima ciutat d’Aragó, a mig camí de qualsevol lloc del Pirineu, mereix una detinguda visita, fins i tot un petit desviament, aneu on aneu. Si feu camí cap a Vielha per la N-230, desvieu-vos a Benabarri cap a Graus. Són 17 kms. Val la pena. Després podreu continuar cap a la Vall d’Aran per la vall de l’Isàbena, visitar la magnífica catedral de Roda de Isábena i el monestir d’Obarra. Si mai heu anat per aquesta ruta, ja es hora de veure coses noves de la maravellosa comarca de La Ribagorza. O si aneu cap a Benasque, pareu-vos-hi. O si aneu cap a Bielsa o cap a Ordesa, passeu per Graus, seran uns kilòmetres de volta, però ben emprats. Graus te el casc antic més bonic d’Aragó. La plaça Major, (a la foto), rodejada de palaus i cases amb esgrafiats barrocs, no te parangó. Senzillament s’ha de veure i prou. Els carrers porticats, les places, el museu d’icones orientals, les portalades de les antigues muralles. Fantàstic tot. I per acabar pugeu fins el santuari renaixentista de la Verge de la Peña. Únic. No hem menjat ni dormit mai a Graus, sempre hi hem passat però hi ha bons hotels i restaurants. Ens han parlat bé de les Bodegas de Arnes.

Graus, una bellísima ciudad de Aragón, a medio camino de cualquier lugar del Pirineo, merece una detenida visita, incluso un pequeño desvío, se vaya donde se vaya. Si hace el camino hacia Vielha por la N-230, puede desviarse en Benabarre hacia Graus. Son solo 17 kms. Vale la pena. Después podrá seguir hacia la Vall d’Aran por el valle del Isábena, visitar la magnífica catedral de Roda de Isábena y el monasterio de Obarra. Si nunca ha ido por esta ruta, ya es hora de ver cosas nuevas de la maravillosa comarca de La Ribagorza. O si vais hacia Benasque, parad sin pensarlo. O si vais hacia Bielsa, o hacia Ordesa, pasad por Graus, serán unos kilómetros de rodeo, pero bien utilizados. Graus tiene el casco antiguo más bonito de Aragón. La plaza Mayor, (en la foto), rodeada de palacios y casas con esgrafiados barrocos, no tiene parangón. Sencillamente hay que verla. Las calles porticadas, las plazas, el museo de iconos orientales, los portales de las antiguas murallas. Fantástico todo. Y para terminar subid hasta el santuario renacentista de la Virgen de la Peña. Único. No hemos comido ni dormido nunca en Graus, siempre hemos solo pasado y parado, pero hay buenos hoteles y restaurantes. Nos han hablado bien de las Bodegas de Arnes.

L’alta vall de Boí és un paratge quasi verge d’excursions familiars. Hi arribareu pujant fins al Pont de Suert, camí de la Vall d’Aran, i desviant-vos cap a Boí. Passat Boí, i passada la desviació cap al complex Boí-Taüll i les pistes d’esquí, només queda la carretera de muntanya que puja fins el balneari de Caldes de Boí, amb un parc magnífic, obert a tothom, que recomanem visitar i passejar tranquil·lament. El balneari està tancat a l’hivern, però és un bon lloc per allotjar-se. Hi ha diferents qualitats i preus d’habitació. Si seguim la carretera, ara ja de muntanya però asfaltada, arribarem a la presa de cavallers. Un imponent pantà. Més encara si aparqueu al peu. Impressiona. La natura que l’envolta és ferèstega, però bonica. Des de Cavallers podeu fer un tastet d’alta muntanya recorrent algun dels camins que porten de Cavallers a l’interior del Parc Nacional d’Aigüestortes, fins la cascada de Riumalo o a l’estany Negre. Hi ha itineraris des de mitja hora fins 3 hores. Els paisatges són impressionants. Els cims fan més de 3.000 m. d’alçada. Agafeu el camí que voreja el pantà fins al planell de Riumalo. Fàcil. Una hora amb nens. O aneu fins l’estany Negre, preciòs, però més dificultòs. Si sou excursionistes curtits podeu arribar-vos al refugi Ventosa i Calvell on podeu dormir i menjar. Més amunt queden pels herois un gran nombre d’estanys magnífics: els llacs del Bisseberri. Tota la Vall de Boi té hotels, cases rurals i restaurants molt bons, familiars. També teniu els del complexe d’esquí Boí-Taüll. Nosaltres vàrem dormir a l’hotel Pey: habitacions familiars i menjar de tota la vida.

El alto valle de Boí es un paraje casi virgen para las excursiones familiares. Lo encontrareis pasado Pont de Suert, en la ruta hacia el valle de Aran. Coged la carretera de Boí, i pasando el pueblo, dejando a un lado la desviación al complejo Boí-Taüll y las pistas de esquí, sólo os quedará la carretera de montaña que sube hasta el balneario de Caldes de Boí. Este tiene un parque magnífico, abierto a todo el mundo, que recomendamos visitar y pasearlo tranquilamente. El balneario está cerrado en invierno, pero es un buen lugar para alojarse. Hay diferentes calidades y precios de habitación. Si seguimos la carretera, ahora ya de montaña pero asfaltada, llegaremos a la presa de Cavallers. Un imponente pantano. Más todavía si aparcáis al pie. Impresiona. La natura que lo rodea es rústica pero muy bella. Desde Cavallers podéis hacer una degustación de alta montaña recorriendo alguno de los caminos que suben des de Cavallers al interior del Parque Nacional de Aigüestortes, hasta la cascada de Riumalo o el estanque Negro. Hay itinerarios desde media hora hasta 3 horas. Los paisajes son impresionantes. Las cumbres miden más de 3.000 m. Coged el camino que bordea el pantano hasta el plan de Riumalo. Fácil. Una hora con niños. O vais hasta el estanque Negro, precioso, pero más dificil. Si sois excursionistas curtidos podéis llegaros al refugio Ventosa y Calvell dónde podéis dormir y comer. Más arriba quedan, para los héroes un gran número de estanques magníficos: los lagos del Bisseberri. Todo el Valle de Boi tiene hoteles, casas rurales y restaurantes muy buenos, familiares. También tenéis los del complejo de esquí Boí-Taüll. Nosotros dormimos en el hotel Pey: habitaciones familiares y comida de toda la vida.

Santa Maria de Taüll és l’esglèsia del poble de Taüll, a la Vall de Boí. A més de ser un poblet encantador, conservat i ben arreglat, te una esglèsia romànica a dins del poble, Santa Maria, amb unes fantàstiques pintures, (vegueu foto) i Sant Climent, a les afores, amb unes altres pintures tan o més extraordinàries. (Tot i que les originals vàren ser arrancades i són al MNAC a Barcelona, van quedar els pigments a la pared calcats pel pas dels segles. Què és més autèntic?). Formen part del Patrimoni Mundial de la Humanitat, UNESCO, i si les pugeu a veure en sabreu la raó. Hi ha un tiquet per visitar-les totes per pocs euros. A Taüll hi ha molts hotels, i cases rurals, i apartaments de tot tipus. Podeu saberne més a http://www.vallboi.com/ca/index.aspx

Santa Maria de Taüll es la iglesia del pueblo de Taüll, en el Valle de Boí. Además de ser un pueblo encantador, conservado y bien arreglado, tiene una iglesia románica adentro del pueblo, Santa Maria, con unas fantásticas pinturas, (ver foto) y Sant Climent, en las afueras, con otras pinturas tanto o más extraordinarias. (Aun cuando las originales fueron arrancadas y estan en el MNAC en Barcelona, quedaron los pigmentos en la pared calcados por el paso de los siglos. ¿Qué es más auténtico?). Forman parte del Patrimonio Mundial de la Humanidad, UNESCO, y si las subís a ver sabréis la razón. Hay un ticket para visitarlas todas por pocos euros. A Taüll hay muchos hoteles, y casas rurales, y apartamentos de todo tipos. Podéis saber más en http://www.vallboi.com

Des del dilluns que ha escomençat lo curs Els futurs del català: un estat de la qüestió i una qüestió d’Estat, que coordina Emili Boix als cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona, Els Juliols. Els temes tractats afinen en les situacions diverses que passa el català en cadascun dels seus diversos territoris: la deriva substitutòria al País Valencià, els 25 anys d’Estatut d’Autonomia balears, el debat entre coneixements i usos a Catalunya, la culminació de la substitució a la Catalunya del Nord i l’Alguer o els reptes del multilingüisme. Al programa hi ha sociolingüistes de tot lo domini: Albert Fabà, Joan Melià, Andreu Bosch, Miquel-Àngel Pradilla, Gentil Puig, Joaquim Torres, Noemí Ubach i Carme Junyent. I a mi em toca parlar de la Franja. Parlaré de l’evolució sociolingüística sense llei de llengües. Repassaré la qüestió dels noms del territori i de la llengua, la identitat, els límits lingüístics, i per tant, del benasquès, de demografia, dels estudis sociolingüístics del català a la Franja en comparació amb la resta de territoris i de la sitaució de l’aragonès, del Manifest de Mequinenesa i tota la legislació sobre llengües feta a Aragó, els debats parlamentaris durant la reforma de l’Estatut i les successives promeses socialistes sobre la Llei de llengües, l’activisme lingüístic i les activitats dels secessionistes. Finalment, la presentació acaba amb una visió sobre el futur del català a partir de les seues condicions sociolingüístiques i els possibles futurs en l’arc parlamentari de l’Aljaferia. Com que les polítiques lingüístiques des de Saragossa difícilment seran suficients, mai, reflexiono sobre les vies per la estabilització i millora de la transmissió lingüística a la Franja, que passen inexorablement per que el català es faça un espai molt fort a l’escola. Amb o sense llei de llengües. Si no s’assegura l’alfabetització a una proporció molt important de població, el català pot consolidar els propers anys un procés de substitució lingüística pel castellà que ja es pot copsar entre escolars a la part central i nord de la Franja.  I serà difícilment revocable quan el procés estiga consolidat en tota una generació.

Al costat de la carretera que des de Benavarri porta fins la Vall d’Aran, uns 20 Kms abans d’arribar al Pont de Suert, trobem el pantà d’Escales. A tocar d’aigua s’alça el poble de Sopeira, (sota la pedra), envoltat d’altíssims espadats on niuen aguiles i voltors. El poble té prou alicients com per que ens hi aturem: una ruta de natura, un monestir romànic preciòs i la possibilitat de fer esports nàutics al pantà. Amén de sortides i excursions pels bells pobles de la comarca, com ara Montañana o Aren, on hi ha un museu dels dinoaures. A l’únic bar del poble, casa Pase, lloguen boniques habitacions i fan uns menús més que bons i a bon preu.

Junto a la carretera que desde Benabarre lleva hasta el Valle de Aran, a unos 20 Kms antes de llegar al Pont de Suert, encontramos el pantano de Escales. A tocar de sus aguas se levanta el pueblo de Sopeira, (bajo la piedra), rodeado de altísimos farallones dónde viven aguilas y buitres. El pueblo tiene los suficientes alicientes como por que nos paremos: una ruta de naturaleza para ver aves rapaces, un monasterio románico precioso y la posibilidad de hacer deportes naúticos en el pantano. Amén de otras salidas y excursiones por los bellos pueblos de la comarca, como por ejemplo Montañana. En el único bar del pueblo alquilan habitaciones y hacen unos menús más que buenos y a buen precio.

Close to the road that from Benabarre goes up to the Aran Valley, to approximately 20 Kms before coming to the Pont de Suert, we find Sopeira town, (under the stone town), It’s surrounded by highest headlands where eagles and vultures live. The village has the sufficient inducements to stopping few hours: a route of nature to see greedy birds, a Romanesque beautiful monastery and the possibility of doing water sports in the marsh. Amen of other exits and excursions for the beautiful villages of the region, as for example Montañana. In the only bar in the village rent rooms and do a good meals at good price.

Ahir explicàvem que la Franja ha estabilitzat lo seu creixement demogràfic que venia experimentant des de l’any 2000. Aprofundint en les dades, sergregades per comarques i població, i mirant la seua evolució des de l’any 2000, on la Franja toca el seu sostre de despoblació, veig que la població ha augmentat en 1611 habitants en els darrers 7 anys, que és un 3 % de creixement.  Podeu veure el gràfic aquí.

Des de l’any 2000 els creixements poblacionals se concentren a la part central de la Franja, mentre que la despoblació ho fa en la part prepirinenca. L’única comarca que ha fet creixements de població molt importants ha estat el Baix Cinc, amb una pujada del 9 % en 7 anys. El Mesquí i Bergantes han pujat el seu cens, però de manera més moderada: 6 %. En oposició, tant el Baix com l’Alt Matarranya i la Ribagorça estabilitzen la seua població, amb creixements molt reduïts durant els darrers 7 anys. I finalment, La Llitera, és l’única que perd població, de l’ordre del -4 %. Podeu veure el gràfic de l’evolució poblacional per comarques aquí.

Els majors creixements del cens des de l’any 2000 s’observen a  un únic nucli, que és l’originari de Marcelino Iglesias: Bonansa (Ribagorça). Passa de 76 a 97 h. Això significa un augment del cens del 28 %.  Però amb creixement d’entre el 10 i el 20 % hi ha un seguit de pobles. Entre ells el nucli major, Fraga, que creix un 14 %. I també Vall-de-roures, Aiguaviva, Castigaleu, Pont de Montanyana,  Isàvena, la Sorollera i la Freixneda

A pesar de l’etapa de creixement generalizat, també trobem entre l’any 2000 i el 2007 alguns nuclis de despoblació: Ràfels, Valldellou, Sant Esteve de Llitera i Areny de Noguera. Tots ells en recessions d’entre el 10 i el 15 % de població.

Comarcalment, cal remarcar que totes les viles de la Llitera s’han despoblat durant l’època de creixement poblacional. I també la major part de les altmatarranyenques. Però estes darreres han vist créixer, per una altra banda, el pol de  Vall-de-roures/Freixneda, que a nivell comarcal han compensat la resta de valors negatius. Les altres comaruqes es troben equilibrades entre les poblacions  que guanyen i les que perden habitants. Els creixements venen impulsats per certes poblacions, com Aiguaviva al Mesquí-Bergantes, Faió al Baix Matarranya, Fraga i Saidí al Baix Cinca i alguns petits nuclis esmentats abans a la Ribagorça.

El darrer any els creixements més notables han estat els de Pont de Montanyana, que ha passat de 88 a 152 empadronats , i Torredarques, que ha pujat de 93 a 112h. Mentre, també trobem 3 poblacions que han superat el valor de 5% de pèrdua de població en un any: Bonansa, Torrent de Cinca i La Torre de Vilella

Per comarques, durant el darrer any el creixement de la població pareix estabilitzar-se, sobretot al Matarranya i a la Llitera. Per contra, el Baix Cinca i la Ribagorça continuen atraient població amb resultats positius.

Taules de població dels municipis de la Franja. Font: elaboració pròpia a partir de l’Institut d’Estadística d’Aragó.

Us convoquem a l’Assemblea General del CERIb que tindrà lloc dissabte 16 de febrer a les 16:00h al Saló d’Actes de Casa Cotori (Oficina d’Informació turística) d’El Pont de SUERT

www.benasque.com

Llevamos un veranito calentito por la Ribagorça. Y con razón. Desde hace años, los autóctonos de esta histórica comarca vienen reclamando la urgente mejora de la carretera estatal N-260 entre Campo y Castilló de Sos, la principal vía de acceso a la bal de Benás, por el ya mítico Congosto de Bentamillo. 3.000 personas viven allí. A sufrir. Y luego, claro los agravios comparativos de ver los avances en infraestructuras de una ciudad como Zaragoza, y en la Alta Ribagorça tercermundistas totales. Luego que hay accidentes de tráfico, ¿terrorismo de Estado? Menos mal que el máximo responsable estatal de infraestructuras es aragonés. Mejor que te jodan los de casa que queda más bonito.

Beyendo http://www.ribagorza.com/asp/linguistica.asp, puedo comprebar a traza luengüistica. Ye un testo clamato “Las hablas ribagorzanas”, d’a Gran Enciclopedia Aragonesa. Ye penible que una paxina turistica d’una comarca trilingüe como ye a Ribagorça no faiga un poder per alzar o suyo patrimonio luengüistico con dinnidá. Denzima, os testos que i meten son de raso en castellán.  O mesmo da que sigan fablas aragonesas que catalanas. A rispuesta ye zero. Como diz Chusé Carlos Laínez “la principal dada seria que el problema de l’acceptació de la llengua aragonesa (…) resideix en un problema d’alliberament psíquic, polític i cultural a què és sotmés Aragó per Espanya” (“Espais de les literatures minoritàries: el cas de l’aragonés”, 1999, p. 370). A clau ye a colonizazión, e ista ye alazetalmén pulitica, anque se’n mulle de cultura.

La Vall de Boí és un destí complert en ell mateix. Podeu pujar-hi per moltes raons: per gaudir de la neu o de la seva natura, fent llargues passejades. Per assaborir el seu romànic, declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. O bé, senzillament, per passar-hi uns dies de descans amb els infants. Hi ha tot tipus d’allotjaments, des del balneari de Caldes de Boí, o els hotels i apartaments del resort de Boi-Taull,  fins modestes fondes com Can Farre d’avall.