El tripartit ha deixat una nova petjada del seu caràcter autodestructiu abans de les vacances, i un dels seus caps i soci fundador, Joan Saura, ha dit que no repetirà com a cap de llista de Iniciativa en les properes eleccions. Res a dir d’aquesta decisió d’un dels consellers que més polèmiques ha aixecat per les seves decisions i per les seves no decisions.

Els qui, en canvi, no han pogut estar callats han estat els seus socis. Joan Puigcercós i tot l’aparell d’Esquerra –Ridao i Benach inclosos- s’han dirigit al president Montilla per demanar la remodelació del govern, i han posat en evidencia la seva crisi. El president del govern i líder del PSC la nega una i altra vegada davant la insistència i cridòria dels seus socis més imprevisibles.

Si tempestuoses van ser les relacions de Carod amb Pasqual Maragall –viatges a Perpinyà inclosos-, no és pot dir que vagi molt millor la que manté Montilla amb el president d’Esquerra de qui, hores d’ara, no deu saber si és soci o adversari. És clar que tot plegat no és més que un desesperat intent d’Esquerra per retrobar la famosa equidistància que a la pràctica s’ha revelat una fal·làcia i una rendició incondicional als postulats del PSC. Però tot sigui per recuperar un eslògan que els fets s’han encarregat de desmentir.

Saura ja ha deixat clar que el tercer tripartit només dependrà de si els resultats electorals sumen o no i ja es postula per repetir com a conseller d’Interior. No hi ha diferències entre ERC, ICV i PSC en la seva voluntat d’aferrar-se al poder. El pacte és un fet que només pot impedir que els tres partits tripartidaris deixin de sumar. La resta no és més que un foc d’encenalls per distreure el personal.

Amb aquest escenari convuls Montilla continua fent l’impossible per mostrar un govern cohesionat, que no és més que una lluita d’ambicions personals. Primer va ser Maragall qui va ser apartat per Montilla i el seu partit, el PSC; desprès Carod va patir en pròpies carns l’ambició i afany de protagonisme de Puigcercós; i ara ha estat Saura qui ha estat aparcat en via morta pels seus correligionaris. Mala cosa és confondre renovació amb antropofàgia política. Com veieu, rés de nou en el tripartit. Desunió, contradicció, mals entesos i el desig de sobreviure peti qui peti.

Per acabar, malgrat la crisi i el tripartit, només en queda desitjar-vos bones vacances a tothom que les faci. Ens retrobarem en aquest mateix espai el proper setembre amb forces renovades i amb ganes d’afrontar un any cabdal per a Catalunya, ja que 2010 serà any d’eleccions al Parlament.

Bon estiu a tothom.

Zapatero va sorprendre, no només per la durada de la seva intervenció, sinó també pel contingut de la mateixa. Bateria de propostes, pròpies i alienes. Marcant un pas ferm i directe. Prenia la iniciativa descol·locant més d’un.

La pregunta era si estavem davant d’un acte de campanya electoral on la febre de les promeses, sovint perd els candidats, o en el debat més important del període de sessions i on el govern ha de rendir comptes i assenyalar la direcció del futur.

També prenien sentit les veus que demanaven si el diagnòstic i les mesures es podien haver fet abans. De tota manera ningú li nega l’impuls del que ha sortit el primer ministre d’aquest debat.

En tot el debat destacarà el moviment, en algún moment abusiu, de les seves mans que no paraven quietes. Juntes, separades, amunt i avall, dreta i esquerra, donant joc, obstruïnt el pas, gesticulant tota l’estona sense treva.

Ahir els colors que va triar per a la seva compareixença reforçaven la sobrietat i li sentaven francament bé, amb el seu color del cabell, que comença a emblanquir-se poc a poc i el sa color de la cara.

A la tarda el torn era per Rajoy, que amb la seva poc habitual corbata clara a ratlles, i amb la seva ironia, a vegades letal, va fer retronar el mecaguncony i no va decebre als seus incondicionals que volien bronca, sang i fetge. Sí que va perdre l’oportunitat per presentar-se com a alternativa seriosa i sòl·lida davant l’opinió pública. La recepta tornava a ser la por, el tremendisme i unes gotes de crispació. Tal i com ho fa amb el terrorisme, el PP, no deixarà passar la situació econòmica per utilitzar-la políticament. Sembla que el retorn al centre s’haurà d’esperar (altre cop?). Mentre la bella Sonsoles i Esperanza Aguirre comentaven la jugada en to distés, des de la tribuna de convidats il·lustres.

El que sí va aconseguir Rajoy, almenys per uns moments, va ser treure-li el vestit presidencial a Zapatero i fer-lo baixar als fangs pantanosos de la desqualificació fàcil i curta. Ràpidament però algú va fer el senyal d’emergència i el primer ministre va emergir de nou, ara vestit de professor d’economia didactic per explicar als voluntariosos espectadors en què consistia el seu anàlisi i propostes de solucions.

Duran i Lleida, amb una corbata també clara i de ratlles com Rajoy, cuida molt la seva imatge impecable però descuida la forma de la seva intervenció i la redueix a llegir uns fulls, això sí com si fos una “moció de censura”. Gairebé no alça el cap i només mira a Zapatero. Això amb el fet que el seu to sigui monotònic fa difícil seguir la seva intervenció per part dels espectadors. El discurs però, està ben estructurat, i les referències a Churchill, tot i que molt utilitzades, li van donar múscul. Però ja se sap que el que importa no és el que es diu sinó el que es veu.

Zapatero un cop superat l’obstacle Rajoy respon amb serenitat i no perd el posat. Flirteja amb Duran i combina el festeig amb un sec a la cama: “Vostés no representen Catalunya.”

Arriba un dels moments més emocionants d’aquest debat quan Erkoreka puja a la tribuna d’oradors. Tots els portaveus bascos destaquen per la seva oratòria brillant. Però en el cas d’Erkoreka juga en una altra categoria. El nivell és altíssim i eléctric. Una esgrima que en certs moments sembla trencar ponts. És en aquest moment de répliques i dúbliques que el soroll de fons de gairebé totes les sessions del plenari és inexistent. Em recorda l’ocasió que el lehendakari va presentar el seu pla davant de les Corts espanyoles. Només s’escoltava el silenci.

Atacs i retrecs mutus. Surt molt el nom de Josu Jon Imaz. Indicatiu. Desqualificacions disparatades i impròpies cap al lehendakari sortint. En alguns moments semblava que qui parlés fos Aznar i no Zapatero. Posicions irreconciliables però ponts no destruits. La legislatura basca coneixerà moments molt intensos en el futur i el PNV tindrà oportunitat de jugar.

Ridao fa una intervenció digna i potent. Primer torn reservat a l’economia. El segon més contundent al famós encaix. Esquerra sembla haver abandonat la política espectacle de baixa intensitat i destralera pel rigor i la finezza. Veurem quan dura. Zapatero busca agradar Ridao en reiterades ocasions.

Joan Herrera i Llamazares es resignen altre cop a l’oferir-li als socialistes fer un gir a l’esquerra. Crec que haurien de renovar l’argumentari. El venen repetint des del 2003. Intel·ligent però la imatges dels títols de transport públic de Barcelona i Madrid que Herrera va mostrar captant l’atenció de les càmeres.

Resumint:
- Zapatero surt impulsat del debat, i el més important no s’ha desgastat. Ara bé li queda cap cop menys marge de maniobra si les mesures no comencen a donar resultat i si els indicis de millora s’esvaeixen.
- Rajoy ha perdut una altra possibilitat d’emergir i canviar de registre i estil. Amb el to dur no n’hi ha prou per consolidar-se com a alternativa o esperar que Zapatero maduri i caigui de l’arbre. Cal fer més esforços
- Duran correcte i sense tantes ganes de cartera.
- Erkoreka, la superioritat oratòria encarnada en persona.
- Ridao en la direcció del rigor i la credibilitat.
- Herrera intel·ligent, necessita innovar?
- El debat ha servit per transmetre confiança i final del tunel? No ho tinc tan clar

Enviat per Toby Ziegler

Sembla que José Montilla ha entès que no pot quedar-se a la reraguarda i esperar que altres li facin la feina que li correspon. Per fi ha cregut oportú no esperar més a reconduir el tema i s’ha reunit amb el seu Germà Gran del govern espanyol per tal d’accelerar les negociacions del nou sistema de finançament.

La trobada amb Rodríguez Zapatero ha assenyalat una nova i insuperable fita en aquesta ja llarga aventura de les reunions de polítics catalans de primer rang amb els mandataris espanyols. Superant per ben poc el gran èxit que suposà la trobada de l’insigne Joan Saura amb la Vicepresidenta Primera. Una nova i insuperable fita en el noble art d’aconseguir fum de paraules…!

Fum de paraules, aroma de no-res, grans titulars buits amb que cal engalanar les portades dels diaris i obrir els noticiaris televisius: Montilla aconsegueix encarrilar el nou finançament abans de final d’any, a fi de a poder-lo incloure en els comptes de l’estat per al proper 2009.

Convé que festegem com es mereix aquesta sensacional notícia! Si cal, amb una gran festa multitudinària, celebrada al recinte del Fòrum i amarada de multiculturalitat! Llancem coets i brindem amb xampany! La història recent ens ha donat prou raons com per a confiar cegament en les promeses del president espanyol. Les seves promeses són més que promeses, són fermes realitats! Què n’hauria restat, del nostre estimat Estatut, de no mantenir el seu compromís d’aprovar-lo tal i com sorgís del Parlament?

Avalat per la innegable confiança que genera a Catalunya, en aquesta ocasió no li ha calgut ni tan sols establir un nou compromís. A ell, l’Obama de León, no li cal per a res recórrer a subterfugis tan immadurs com les promeses o les actes notarials…

Com acostuma a ésser habitual, l’executiu català ha reaccionat de manera unitària i amb una sola veu davant de les declaracions de Rodríguez Zapatero. El PSC s’ha afanyat a valorar-ho com una passa definitiva vers el finançament. ERC s’hi ha referit amb escepticisme, indicant que li recordava el conte de “les ovelles i el llop”. I, per a acabar-ho de reblar, el sempre coherent Saura, recordava al seus socis de govern que Zapatero és “un consumat especialista a no complir cap dels seus compromisos”. Una nova mostra d’entesa i d’unitat d’acció…!

En el cas del Conseller d’Interior, és encara més d’agrair que aconselli als seus socis de govern fer l’exercici de memòria … que tant li hauria convingut al país que ell hagués estat capaç de realitzar el passat el 17 d’agost, quan va pactar unilateralment amb Maria Teresa de la Vega un acord de finançament “abans de tres mesos!”.

Més que no el conte del llop i les ovelles o la cançó de l’enfadós, el finançament català ens hauria de fer pensar en el mite de Sísif, condemnat per una rabieta de Zeus a carregar eternament fins al capdamunt d’una muntanya un bloc enorme de pedra, que torna a rodar avall cada vegada que assoleix el cim…

Cal recordar, encara, que el nou model de finançament hauria d’haver estat aprovat abans del dia 9 d’agost d’enguany? Del 9 d’agost! No pas de finals de novembre, segons el generós oferiment del líder d’IC! I, menys encara, de finals d’any, com ha negociat de nou José Montilla!

I cal recordar, també, que l’Estatut – aquest Estatut desnerit, fill natural del ribot del company de grup parlamentari del PSC, Alfonso Guerra i de les renúncies interessades d’Artur Mas – és una llei de l’estat, més encara, una Llei Orgànica, d’obligat compliment en un estat formalment democràtic i de dret?

No seria, doncs, l’hora de que el poble català, encapçalat pels seus representants polítics, decidís dir “prou”? Que prengués coratge i, posats a prendre un model mític, es decantés per Prometeu i no pas per Sísif? Per què no escollir seguir l’exemple d’aquell que va gosar enfrontar-se als déus en defensa de la humanitat ultratjada?

Per quin motiu no comencem a prendre’ns-ho seriosament, aconseguim una veritable unitat de finançament, sense esquerdes ni partidismes, i reclamem amb valentia allò que hauríem de tenir i ens mereixem des de fa tants i tants anys? Davant de la seva “voluntat d’acceleració”, per que no reclamem “efectivitat d’acompliment”? Per què no establim un precedent, un punt sòlid de partença i exigim, unitàriament, al govern espanyol “fets i no pas paraules”? Podem? Can we?

dilluns , 10 de novembre del 2oo8

http://www.racodelaparaula.com/

(si vols una versió per imprimir, en pdf, fes click damunt la imatge)

M’he mostrat molt crític en la forma en que s’ha dut a terme el procés de primàries a ERC. He pensat que es feia massa sang i que es dirimien mers interessos personals quan el que calia era parlar d’estratègia i de model de partit. Malgrat tot crec que el procés ha servit en positiu per dues coses. Per una banda, s’ha donat una imatge de democràcia interna que molt militants d’altres partits voldrien i que els és negada sistemàticament. Amb apel•lacions al control organitzatiu o a l’eficiència en la presa de decisions el que en realitat aquests altres partits amaguen és la desconfiança de l’aparell cap a l’opinió oberta i sincera de la militància. Per altra costat, el partit ha aconseguit promocionar una sèrie de noms que si és capaç d’utilitzar en tota la seva força li poden donar molt de rendiment futur. Els Carretero, Bertrán, Carandell, Niubò, Renyer, junt amb els Puigcercós, Carod, Ridao, Benach i molts d’altres es veuran en l’obligació de construir entre tots l’ERC dels propers anys. Si algú ho intenta fer sobre els altres o contra els altres fracassarà; i si qui no treu el resultat esperat en aquestes primàries no assumeix el fet i no es posa a treballar, s’equivocarà i farà un molt mal favor al partit.

from www.vimeo.com posted with vodpod

Avui regirant fotografies n’he trobat una del darrer Congrés d’Esquerra que m’ha fet recordar vells temps. Aquesta fotografia va ser pressa quan defensàvem la famosa esmena que vaig presentar com a portaveu del Casal d’ERC-Eixample en combinació amb ERC-Gràcia, ERC-Torrelles, ERC-Sant Feliu i ERC-Girona i que varem decidir que defensés en Marsal que va guanyar tombant la proposta de vot per delegats. Les cares dels membres de la mesa del Congrés eren simptomàtiques de lo malament que ho estaven passant i que després van confirmar votant tots ells contra la mateixa. Aquesta foto ara però esdevé còmica veient com tant la Rut Carandell (candidata de Reagrupament a la Secretaria General) i en Ridao (Candidat de Puigcercós al mateix càrrec) defensen amb vehemència la participació i l’assemblearisme. Ja ho diuen que 1 imatge val més que 1000 paraules.

Ni publicació de les balances fiscals ni desenvolupament de l’Estatut. Ni solucions per l’aigua ni polítiques socials ambicioses. Ridao, Tardà i Canet han fet el que havien de fer: votar no a la investidura de Jose Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol.

He posat la tele i, vés per on, feien el debat d’investidura al Congrés espanyol. Precisament era el torn del reputat orador Ridao. I mentre aquest parlava de la Catalunya decebuda, del vot de la por, del bienni de la il·lusió (2004-05) en front del bienni del gir a la dreta (2006-07) de la passada legislatura, jo m’anava fent a la idea de les virtuts i potencialitats del pseudogrup d’Erc al Congrés. En Ridao sap xerrar, té un to apropiat, sembla que sap de què parla. No és ni barroer, ni abraonat com els companys Tardà i Puigcercós, però avorreix, no contagia res i, certament, en el dia d’avui ha tocat en tant poc temps tantes idees que a hores d’ara m’és difícil saber de què ha parlat.

En Zapatero al seu torn, ha agafat el micro, ha improvisat quatre rèpliques i ha passat l’estona. Tot molt bé, molt agraïts de tenir-lo de president un altre cop i ha tornat el brau sa i estalvi al seu tancat. El mentider Zapatero, el de la frustració i la traïció, ha donat llargues sobre el finançament, ha torejat les rodalies, ha dit que si estem la mar de bé el que passa que no ho sabem, que de decebuts a Catalunya no n’hi ha i pràcticament ens ha fet plorar sobre els migrats pressupostos de l’estat. I Ridao, des de la barrera, a somriure. Què més podria fer el pobre noi.

A Esquerra li toca ara tornar a la realitat, admetre que és un partit incapaç d’estar a l’altura de les expectatives polítiques que ell mateix ha generat i, si vol, pot passar a convertir-se en una força com ICV: verda, progressista, simpàtica i absolutament irrellevant a l’hora de dur a terme cap dels plantejaments amb els quals tant s’omple la boca. En definitiva, res del que a mi m’interessa. Si fins i tot en Ridao em sembla un inútil és que veritablement existeixen decebuts a Catalunya (jo en sóc un) i, el que és pitjor, gairebé vint anys de vot a Erc no ha servit per res. En funció de com acabi el congrés d’aquest d’aquest estiu els engegaré i entraré, utilitzant l’eufemisme, en l’edat política adulta.

A la web de Gent d’Esquerra podeu descarregar-vos els formularis per signar per Joan Ridao com a candidat a la secretaria general i per Joan Puigcercós com a candidat a la presidència d’ERC. Jo signaré per tots dos, i avui m’agradaria compartir les raons que em porten a signar per Joan Ridao:

- Vull un secretari general amb experiència dins el partit però que aporti renovació. Joan Ridao té experiència a Esquerra (va ser militant de les JERC, regidor, conseller comarcal i diputat al Parlament i ara és diputat al Congrés), però mai ha format part d’allò que se’n diu “l’aparell”, és a dir, mai ha portat la maquinària interna. Un nou model de partit passa per algú que no ha estat ni secretari d’organització, ni d’imatge i comunicació ni de política municipal al capdavant del partit.

- Vull un secretari general que aporti rigor i capacitat de treball. De tots i totes és coneguda el rigor i autoexigència de Joan Ridao a l’hora de treballar, només cal recordar la gran feina que va fer negociant l’estatut al Parlament de Catalunya i el nivell dels debats a Madrid. I tots l’hem pogut veure en campanya, un nou Joan Ridao que aportava rigor a un partit titllat sovint d’erràtic i impulsiu. I en Joan té una gran capacitat de treball: he pogut comprovar-ho aquest any i escaig al Parlament de Catalunya.

- Vull un secretari general que, a part de fer rutllar la maquinària interna (en Joan és la millor garantia, amb un cap ordenat sense idees de bomber) pugui negociar políticament amb altres partits. De tots els candidats a la secretaria general, és l’únic que pot asseure’s en una taula amb José Montilla o Artur Mas i negociar de tu a tu. No m’imagino cap dels altres candidats fent-ho. I a més, en això, té currículum: va tombar la 3a hora de castellà, va resistir les pressions del PSC per votar a favor del túnel de l’AVE per l’Eixample de Barcelona, ha aturat les bases de la Llei d’Educació…

- Vull un secretari general, finalment, que es cregui la seva responsabilitat i no l’exerceixi des del ressentiment de qui ha perdut un càrrec al partit o al govern. Idees sanes i actitud responsable, neta, dialogant i coherent.

- Vull un secretari general amb capacitat de diàleg per tal que, després del 7 de juny, pugui pactar amb les diferents candidatures perdedores una executiva nacional unitària on totes les sensibilitats hi estiguin representades amb les persones més preparades. I només en Joan Ridao pot fer això.

Si esteu d’acord amb mi, cliqueu aquí i recolliu signatures per poder-nos presentar al Congrés. Quan tingueu el full ple, envieu un correu a info@gentdesquerra.cat i us ho passarem a buscar.

Votar en clau catalana és un imperatiu per a qualsevol que pensi que res de bo ens arribarà dels que de nosaltres no depenen. En unes eleccions tan espanyolitzades, en mig de l’etern discurs de l’elecció entre el mal menor i el mal absolut, no fugir de la lògica imperant i deixar de mirar cap a casa em sembla miopia.

El vot a ERC és el vot de la inèrcia, el vot del que sap el camí però tria el millor pilot entre el que hi ha. Ho exemplifica molt bé el seu spot electoral, un contador que va baixant i al final la sentència: això és el que falta de menys per a la independència. Enmig, el no res, la buidor absoluta, el nord sense idees. Talment aquell acudit dels Monty Python que retrata l’excursionista en cap interpel·lat per un dels expedicionaris: Que com penso pujar fins al Kilimanjaro? Doncs enfilarem cap a Tanzania i a partir d’allà improvisarem.

Aquest és el meu particular vot del desencís. Votaré a Ridao en l’espera que pugui revertir la penosa imatge d’un grup, el d’ERC, que dificilment tornarà a tenir el suport de fa quatre anys. En la confiança que d’on no n’hi ha no en raja, i en la seguretat que el missatge de tants vots com el meu ni el rebran ni, cas de rebre’l, sabrien interpretar-lo.Tant de bo falti un minut menys per a la independència. Em pregunto que farà ERC per a dur-nos-la.