El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

Em vaig educar musicalment en una escola de música on em van ensenyar el gust per la música barroca, clàssica i romàntica i la seva història, em van ensenyar el sentit del ritme i de la musicalitat. Vaig adquirir una oïda molt fina i vaig aprendre a tocar diversos instruments, tot i que el que més apreciava era el violí. Durant anys vaig tocar en algunes orquestres i la música que més vaig interpretar va ser la de Mozart. Ara, anys després, sóc el que algú en podria anomenar ‘heavyata’, un fanàtic de la música heavy metal, toco el baix elèctric i toco partitures que, sens dubte, no són de Mozart ni molt menys. En el seu moment vaig escollir el heavy com a música preferida per la virtuositat de la mateixa, la èpica que hi ha inscrita, la profunditat sonora, el caràcter, el sentiment, etcètera.

Poc a poc, però, m’adono que hi ha tantes connexions entre la música que escolto avui en dia amb la que escoltava temps enrere que se’m fa inevitable pensar, com ja pensà Sam Dunn al seu documental Metal: A Headbanger’s Journey, que potser el Mozart que tocava fa uns anys no hauria estat un membre dels Symphony X o dels Dream Theater i hauria fet metal progressiu. Tal volta Bach hauria estat un Van Halen més o Wagner hauria fet un black metal més melòdic i ambiental del que tenim. 

Un exemple del que explico és el que m’he trobat fa poc a la xarxa. Si recorden El llac dels cignes de Tchaikovsky, és un ballet romàntic molt famós escrit a finals del segle XIX. Doncs bé, a dia d’avui, Dark Moor ha versionat aquesta peça amb el seu propi estil, el power metal. El grup espanyol ha utilitzat el heavy per a fer de la primera pista del seu nou àlbum Autumnal una cover que ens deixa com a mínim bocabadats i que uneix encara més estretament els llaços entre la música romàntica, clàssica, barroca i similars amb tot el món del rock i heavy metal actual. Una unió que no sembla gens casual.

La versió que proposo es diu com la cançó original, Swan Lake. Que la gaudeixin.

Bonaventura Carles Aribau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Més arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades:
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
i veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis”.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit. 

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat,
cessarà de cantar mon patró la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

El poema, escrit per Bonaventura Carles Aribau, és una carta dirigida enviada al seu amic Francesc Renart i Arús,

amb la finalitat de felicitar al seu patró Gaspar Remisa el dia del seu sant. Va ser publicat posteriorment l’any 1833 a la revista “El Vapor”, i aquest fet el fa considerar l’inici de la Renaixença i Romanticisme a Catalunya. Aribau es troba a madrid, des d’on fa aquest enyor a Catalunya, i on esmenta que no s’arrepenteix de parlar el català, que abans de la Renaixença va estar molt restringit a causa de l’abolició de les institucions pròpies catalanes.

Aquest poema es divideix en 6 estrofes, de 8 versos cada una, les quals s’anomenen octets. Els versos són d’aquests són alexandrins (art major), és a dir, 14 síl·labes per vers. La rima present a les estrofes es consonant, i l’esquema rítmic és ABBA. Podríem dividir el poema en 6 parts, una per octet:

• 1er octet: Un plany, es lamenta que la llengua catalana es perd per sempre.
• 2on octet: S’associa el paisatge amb aquest sentiment d’enyor a Catalunya.
• 3er octet: Finalitza el cant d’enyorança per aquest català perdut.
• 4rt octet: Fa esment al català que s’ha perdut fent esment també a savis i personatges importants catalans.
• 5é octet: Es lamenta pel mal camí que ha recorregut la llengua catalana, que podria haver estat una llengua important, cosa que al final no ha estat.
• 6é octet: Recorda la infantessa que passà a Catalunya.

“En el bastón de Balzac se lee esta inscripción: ‘Rompo todos los obstáculos’. En el mío: ‘Todos los obstáculos me rompen.” Això afirmà Kafka, un escriptor tan solitari i desgraciat que anhelava una vida amorosa però que la rebutjava al creure que la seva vocació d’escriptor hi era incompatible.

Però Kafka no fou l’únic artista infeliç, els exemples són molts i només n’anomenaré uns pocs:

Edgar Allan Poe va començar a tenir problemes amb l’alcohol als setze anys degut als constants enfrontaments amb el seu padrastre. Però encara va enfonsar-se més en el consum de drogues (especialment opi) quan la seva cosina, amb qui es va casar, va morir de tuberculosi.

En aquest context desgraciat va escriure el seu famós poema El Corb, una profunda al·legoria poètica de la mort i el seu abisme separador.

La vida del seu procedent de Providence, Lovecraft, també és profundament angoixosa, no per les aventures que va viure amb l’exterior, sinó per l’aventura que va viure amb el seu interior ple de contradiccions mentre se sentia aliè al món.

De petit la seva mare el va tenir extremadament protegit i es va guanyar l’enemistat del jovent del seu veïnat, la seva infància es va reduir a la lectura de la biblioteca del seu avi i a la seva passió pel món oníric que tant l’inspiraria en els seus relats.

En aquest context, i amb només 15 anys, va escriure el curiós conte La bestia en la cueva, no és un dels seus millors escrits però mostra l’angústia amb què vivia. Segurament el principi del relat es refereix a ell mateix com a algú perdut i sense destí, trist per no poder tornar a la superfície però alhora tranquil perquè tampoc ho desitja.

La esperanza se había desvanecido. A pesar de todo, educado como estaba por una vida entera de estudios filosóficos, obtuve una satisfacción no pequeña de mi conducta desapasionada; porque, aunque había leído con frecuencia sobre el salvaje frenesí en el que caían las víctimas de situaciones similares, no experimenté nada de esto, sino que permanecí tranquilo tan pronto como comprendí que estaba perdido.

Amb la mort de la seva mare es va sentir encara més sol, però al dedicar-se a escriure professionalment es va obrir al món i va passar a ser una persona amable i amb un sentit de l’humor notable que es guanyaria l’afecte de l’anomenat Cercle Lovecraft. Fou una persona de contrastos, tosc i avorrit pels seus veïns era molt amable amb els lectors adolescents i desconeguts a qui responia amb llarguíssimes epístoles.

Nietzsche, filòsof alemany, va tenir greus problemes de salut i va arribar a viure com un vagabund. Si bé en l’actualitat es reconeix el valor dels seus escrits independentment de la seva dura vida, durant algun temps la crítica va atribuir el to corrosiu dels seus escrits a la malaltia que va patir des de jove i que el va acabar enfollint.

Però no cal anar tan lluny; Stephen King, l’actual mestre del terror, va haver de ser ajudat pels seus coetanis per deixar l’alcohol i les drogues com la cocaïna, el xanax, el valium o el nyquil, etc. De fet es drogava tant que no recorda d’haver escrit el seu llibre Tommyknockers (jo preferiria no recordar d’haver-lo llegit).

És indubtable que cap d’aquests artístes ens hauria deixat en herència les obres que ens han deixat si haguessin estat persones amb una vida satisfactoria. Ja els romàntics creien que la felicitat és conformista i estática i el patiment creador, d’aquí el seu lema “sigues bell i trist”.

I això és el què em fa preguntar el següent: preferiríem un Lovecraft, un Poe, un Kafka… feliços a les obres d’un Lovecraft, d’un Poe, d’un Kafka… desgraciats?