A Montilla le gusta la inquisición...

La historia no sirve para nada si lo que se busca es no repetir los mismos errores. Todo lo contrario, caemos una y otra vez en las mismas estupideces; porque las llevamos impresas en el subconsciente colectivo, y los estúpidos de los políticos las utilizan como guía de uso de sus desvaríos y obscenas ambiciones.

Hoy leo una noticia de una autoescuela de Sant Boi del LLobregat, provincia de Barcelona, que es denunciada por otro vecino de la localidad por utilizar el castellano para la rotulación de ésta.

Ya empezamos con los odios, ya empezamos a utilizar al pueblo para nuestras tretas políticas.

Que enseñanza se le da a un pueblo, a una ciudadanía, cuando el uso de una lengua es un acto delictivo y motivo de denucia…¿ Cúal será el siguiente paso: ? ¿Poner etiquetas con cruces tipo Alemani nazi, romper cristales por las noches, crear pelotones civiles nocturnos…?

Ya lo dijo Maquiavelo, divide y vencerás. Y que rápido lo aprende la sucia clase política.

Esta es la verdadera crisis que tenemos, humana, política,democrática. Crisis de amor, paz y libertad.

Si tenemos que mirar atrás constantemente , es que no hemos aprendido nada.

Igual es que no lo hemos leído y aprendido en la lengua correcta, eh Montilla…?

Fem una petita introducció: A l’any 908, tenim el primer document que parla del terme Vil·la Provençana, és un document de venda d’una casa de pagès i dues mujades del matrimoni Bonemir i Ermessenda a Radulf, fill de Guifré el Pilós (Compte de Barcelona). Provençana es trobava a l’actual barri de Santa Eulàlia, on posteriorment es va edificar l’ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana, i va ser el primer nucli poblacional que segle a segle es transformaria en la nostra ciutat. (1)

A aquella època el terme més extens de la zona de la Marina (Des de Montjuïc fins al Llobregat, per sota de la zona del  Samontà i fins al mar) era el terme de Banyols, després teníem el terme de Port als peus de Montjuic i el de Quinça, a ponent. Banyols anava des de l’estany de Port, com dèiem situat als peus de Montjuïc, fins al Llobregat. Tot era terra d’estanys i aiguamolls, un delta en formació on el riu era el amo i on es podia traslladar o dividir-se en qualsevol moment.

Les denominacions d’aquests territoris canvien de segle en segle “El territori, durant els segles de l’Alta Edat Mitjana (segles V-X), era conegut amb el nom de Lacunaria, que significa terres de llacuna. D’aquí se’n deriva, en aquells segles en què es començava a parlar català, el concepte de Llanera, que procedeix del primitiu topònim Lacunaria. Després va passar a ser l’estany de Llanera, un gran estany que es trobava a la banda d’ El Prat. L’àrea compresa entre el riu i Montjuïc era anomenada Els Banyols -o estanyols-, denominació que va anar desplaçant-se cap a ponent i cap al sud, i va passar a la banda d’El Prat, sobretot després d’una mutació o d’un canvi de riu esdevingut a primeries del segle XIII. Curiosament, en aquells segles, la denominació de Prat s’aplicava al que després va ser la Marina de L’Hospitalet, avui Zona Franca, i posteriorment, ja per acabar, en finalitzar l’Edat Mitjana, la gent distingia entre el Prat deçà l’Aigua – que era la Marina de l’Hospitalet -, i el Prat dellà l’Aigua, de l’altra banda de l’aigua, que era l’actual Prat” (2)

Límits de l'antiga illa de Banyols

La llacuna de L'Illa que es pot apreciar a la primera imatge aèria de l'any 1947, aquesta llacuna tenia una forma rectilínia amb una longitud de 900 metres, tenia diferents embarcadors entre els canyissars del seu voltant i el seu origen fou un antic braç del riu Llobregat al voltant del segle XVI i fou inicialment coneguda com l'Albufera Entre els anys 1972 i 1973 , aquesta llacuna va ser assecada per situar-hi el desaparegut càmping Cala Gogó com es pot apreciar en la següent imatge aèria de l'any 2001. A la dreta de la imatge es pot observar també la llacuna de La Ricarda.

En aquells moments el Llobregat anava més o menys per a on al mapa hem dibuixat en blau,  era la Riera Vella o Llobregat Vell, i es calcula que  va existir entre els anys 1080-1490, encara que cada vegada portava menys aigua. Hem trobat varies versions d’aquest recorregut, sembla ser que partia del meandre de la Marrada, entre Sant Boi i Cornellà; després al nucli del Prat de Llobregat passava pel “carrer Major, plaça de la Vila, carrer de Jaume Casanovas i antiga carretera de l’aviació” (3), i finalitzava a l’estany de l’Illa i/o de la Ricarda depenent de la font. També s’ha de tenir en compte que el límit de la costa ha anat variant, i que per exemple al segle XI es trobava més enrere.

“A aquest segle es constaten també canvis en la trajectoria del riu i la documentació diferencia entre el Llobregat Vell i el  Llobregadell, una de les branques de la seva desembocadura. La branca principal marcava el límit del territori amb la parrròquia de Sant Boi fins al segle XII,” (4)  “Pels volts de 1211, el Llobregat fa un salt dels que acostuma, tal vegada ara més gros, i, allunyant-se cap a Montjuïc, agermana a el Prat una gran porció de terreny dels baixos anomenada Banyols o estanyols i que des d’ara hom coneixerà per Illa de Banyols, que seguiran, però, pertanyent a l’Esglèsia de Provençana” (5) Aquest nou riu funcionaria amb més o menys canvis des del 1211 fins al 2004, encara que abans de 1695 la desembocadura es trovaba més al nord i es deia Riu Fech (6). Al plànol el trobareu de color verd

l’Illa de Banyols per tant és un territori aïllat, inhòspit, amb frondosos boscos de ribera a les vores del riu i platges amb enormes camps de dunes amb maresmes inundables, amb uns camins que si existien es desfeien amb la pluja i les inundacions deixant incomunicats als pocs masos, ja que era pràcticament despoblat, es registren unes 29 cases a l’any 1359 (7) i 16 al 1516 (8).

Històricament, el Prat sorgí de l’ermita de Sant Pau, bastida enmig de la plana a l’any 1283 per tal d’assegurar els serveis religiosos als pobladors de la part central del delta, però encara no ens trobem al Prat de Llobregat jurídicament parlant, ja que aquest municipi es va crear a l’any 1721; on ens trobem és a Sant Boi. A l’any 1544 els pagesos del Prat de Sant Boi i del Prat dellà l’aigua, de Provençana van demanar la creació d’una parròquia pròpia sota l’advocació de sant Pere i sant Pau, i per tant s’independitzaven de la parròquia de Provençana, deixant el que seria L’Hospitalet. Les raons eren clares “per mor de les riuades i la distànica no poden complir amb els preceptes religiosos, sobre tot a l’hivern, i demanan la creació d’una esglèsia a la plana amb categoria de parròquia segregada de Sant Boi i Provençana i servida per les quaranta famílies en qualitat de filigresos. El papa ho aprova i publica la butlla” (5)(9),… però no seria tan fàcil ja que els rectors de Sant Boi, Provençana i Santa Coloma de Cervelló, no volien perdre els impostos i van aconseguir paralitzar la construcció de l’església fins a l’any 1556, quan després de tres sentències de Roma els rectors que s’oposaven ja no van poder fer res. Aquesta església es va fer en pocs mesos i no va durar molt, ja que una riuada se la va emportar, però el que es volia, la parròquia, ja estava feta.

Actualment La Bunyola, que correspon a l’antiga Illa de Banyols,  juntament amb l’Albufera i la Ribera són els tres districtes del Prat de Llobregat. Com veieu està molt antropitzada, però encara queden algunes zones naturals que poden recordar-vos  el que heu llegit.

Documents consultats:

• (1) Article “Celebració del milcentenari de la Vil·la Provençana” a la publicació L’Hospitalet, 24.11.2008
• (2) Codina, Jaume. Article Pobresa a l’edat mitjana a El Prat, Actes dels Cursos d’Història del Prat, Amics del Prat, 1996
• (3) Codina, Jaume. Article La primera botiga del Prat
• (4) Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Història de L’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur, 1997
• (5) Codina, Jaume, Delta del Llobregat: La Gent del fang, Editorial Montblanc, 1966
• (6) Ferret i Pujol, Joan Lluís, Les Barques de passatge del riu Llobregat al Prat i la seva explotació (1327-1873), Amics del Prat, 2007
• (7) Feliu i Montfort, Gaspar, La Població de Barcelona en el segle XV. Estudis d’Historia Medieval. Institut d’Estudis Catalans.
• (8) . Article L’agricultura, agent de transformació del delta del Llobregat, Actes dels Cursos d’Història del Prat, Amics del Prat, 1997
• (9) Codina, Jaume. L’aiguabarreig del microcosmos, L’Abadia de Montserrat, 1998
• (10) Codina, Jaume. Esquema del delta del Llobregat a la seva fitxa dins de la Societat Catalana de Geografia

Doncs no!

Per ara ens anem al març de 2010, i sols seran 11 ciutats a una primera fase: Castelldefels, Cornellà, Esplugues, Gavà, El Prat, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Viladecans  i nosaltres. Tindrem 269 estacions amb 2.152 bicis i el servei es dirà Àrea Bicing i serà compatible amb el bicing de Barcelona, més detalls aquí

Encara no sabem res de per on arribarem al poble veí, al Prat de Llobregat, l’únic que sabem és el que dèiem a l’entrada dels ponts,… Santa paciència,…

por Alberto Espinosa López

¡Campeones! Foto: Marca

Los Lakers se convirtieron anoche en campeones de la NBA después de derrotar en el quinto partido a Orlando Magic por 99-86 gracias a los 30 puntos de Kobe Bryant y a los 14 de Pau Gasol, que además se hizo con 15 rebotes y volvió a ser clave en la defensa sobre Howard. Ha llegado a la segunda intentona, después de que el año pasado los Celtics le arrebataran el anillo.

Volvió a ser decisivo Kobe Bryant, el jugador franquicia y probablemente el mejor jugador de la NBA. Sus 30 puntos elevaron el juego de los Lakers sobre el maravilloso mundo de Mickey Mouse: ni Howard ni la niña del himno pudieron hacer nada, la Black Mamba se había coronado en Disney World.

Pero no sería justo darle todo el mérito a Bryant. Si ha tenido un Sancho Panza, ese ha sido Pau Gasol, que ha crecido por encima de Odom y Bynum para erigirse en el auténtico escudero del mejor jugador del mundo. Sin el apoyo del de Sant Boi, Kobe Bryant no habría podido derrotar a los molinos. Enhorabuena Lakers, enhorabuena Pau.

Hace muchos, muchos años que se le quedó pequeño Sant Boi, su localidad natal. Y Cornellá, dónde comenzó a disputar sus primeros partidos en un club de baloncesto. Uno de los grandes, el Barcelona, se fijó en él. Y entró a formar parte de ese selecto club de jóvenes que pueden soñar con una carrera profesional en el deporte que tanto les gusta. Algo que la mayoría sólo puede hacer en su consola u ordenador.

Hace tan sólo ocho años que Barcelona se le quedó pequeña. Explotó en el año 2001, llevándose los dos títulos más importantes que se disputan en nuestro país (Liga ACB y Copa del Rey), adornados con premios a su actuación individual. Semanas después, España entera se le quedó pequeña cuando la NBA llamó a su puerta. Se convirtió en el segundo jugador español en dar el salto a la mejor liga del mundo.

Aterrizó en Memphis, en un equipo recién llegado a la ciudad – los Grizzlies – que nunca habían conseguido luchar por el título de campeones. Y no tardó mucho en quedarse pequeño para él. Fue elegido novato del año y firmó un contrato de estrella cuando terminó su primer acuerdo. Llevó a Memphis a aparecer por primera vez, y por tres años consecutivos, en las eliminatorias de final de temporada. No ganó ningún partido en ellas, pero quedó bien claro que era un gran jugador encerrado en un equipo muy pequeño. Hasta que la suerte le volvió a sonreír.

Porque a mitad de la pasada temporada un sorprendente acuerdo entre Lakers y Grizzlies le lleva a Los Angeles, a jugar en el hermano rico de esa ciudad. Un equipo cuyo objetivo era el título y que acababa de perder a una de sus estrellas por lesión. Él fue el encargado de retomar el rumbo del éxito. La apuesta fue un acierto, y el equipo se plantó en las finales de la NBA. Sólo faltaron dos partidos para cumplir el sueño. Pero era cuestión de tiempo.

Porque esta noche Pau Gasol ya ha conseguido lo que tanto tiempo ha buscado: el anillo de campeón de la NBA. El título que todo jugador de baloncesto quiere tener en su currículum. Lo máximo, probablemente, junto a los Juegos Olímpicos. Con la dificultad añadida de hacerte un hueco en la mejor liga del mundo. Además, él ya tiene un mundial a sus espaldas, y el reconocimiento de haber llevado a España a luchar de tú a tú contra la todopoderosa Estados Unidos en la final de las pasadas Olimpiadas.

Así que uno sólo puede preguntarse cuál será el siguiente reto del que, sin duda alguna, es ya el mejor jugador de baloncesto español de todos los tiempos. No le quedan muchos. Pero sea cual sea el que aparezca en su objetivo, caerá antes o después. Como han caído antes todas las metas que se ha marcado.

Los demás, mientras tanto, disfrutaremos de sus éxitos. Y de la oportunidad de verlos en televisión, aunque sea a altas horas de la madrugada.

Y me alegro de haber podido verlo en directo.

Films com Dies d’Agost, Tierra, Pactar amb el Gat o El Cant dels Ocells són algunes de les propostes per veure en la propera setmana.

També destacem una estrena: “Religulous“, un fals documental en clau de comèdia, del director de Borat, que posa en dubte els fanatismes religiosos.

Amb aquest panorama, no tens excusa per no veure cinema aquesta Setmana Santa Si vols saber què escollir, no marxis, que comencem!

A veces pienso si no será obra del diablo, a veces pienso si los políticos no estarán del lado del averno. Con singular maestría se salvan de la quema, la gota gorda, o la sequía. Sus casas nunca son diana de ningún mal de Gaia. Sus casas están protegidas por la vergüenza.

Vergüenza de que nunca dimitan; vergüenza de que no tengan vergüenza.

Un abrazo al pueblo de Sant Boi del Llobregat.

Un abrazo Sant Boi

Dimecres, 19 de novembre de 2008, a les 18:00h
BIBLIOTECA: Jordi Rubió i Balaguer (Muntanyeta)

L’AMADEU ALEMANY ENS PRESENTA EL SEU LLIBRE:

Benvolguts tertulians, tot i que el llibre que presentem avui, no és de poesia. He pensat, que aquest autor i la seva obra: “EL POBLE DELS BOJOS” la teniu de conèixer.
Hi sabeu per què? Perquè són uns contes del Sant Boi de tots els temps. Uns contes que no deixen indiferents a ningú, per l’originalitat de la ploma d’aquest autor de casa nostra.
Una persona molt propera, com podreu comprovar aquesta tarda. Ens parlarà de com va elaborar la idea de fer aquest llibre, dedicat al seu poble natal.
Li demanarem que ens digui, si ens ho vol dir, on va anar a pesca la musa per tanta varietat de personatges. I de on va treure l’enginy per crear-los.
Crec que serà una tarda ben enriquidora. Els contes també tenen molt a veure amb les poesies. Tan contes, com poesies, tenen un inici, un contingut i un final.
Al igual que l’Amadeu fa servir un registre diferent per cada història. Els que fem poesia sabem molt bé de que va tot això. Ja que si el poema és intimista, descriptiu, amorós, protesta  o de fe, per nombrar-ne uns quants, també utilitzem diferents registres, diferent llenguatge.
I encara us vull fer veure, que l’escriptor convidat, en totes les seves històries, a més a més, del que diu, suggereix. Fa intuir coses al lector que ell no les diu, d’una manera intuïtiva plena d’enginy.
Aquest és el bon art de tota persona que escriu. Aquí és on es veu si l’escriptor, o el poeta, té unes bones eines. Unes eines que són molt necessàries per poder arribar a connectar amb el lector.
El nostre convidat en el seu llibre “EL POBLE DELS BOJOS”, ens fa connectar de ple amb els seus personatge. Ens els fa veure a través del seu tarannà i les seves vivències, amb la capacitat en que sap afrontar, o resoldre el dia del seu temps. Uns personatges adients per cada època que li toca de viure.

No us vull parlar en concret de cap dels contes del Sant Boi de tots els temps. Són tan plens de sorpreses que vull que sigueu vosaltres els qui els aneu assaborint quan llegiu el llibre. I els qui ja ho heu fet. Sigueu prudents a l’hora del col•loqui. Em de ser respectuosos amb els que encara no l’en llegit.
La ploma de l’Amadeu Alemay ens fa experimentar i conèixer les aventures secretes de la nostra vila hospitalària. Què hi ha de veritat? Què hi ha de fantasia? Crec que l’autor no ens ho dirà mai. És el lector qui ho ha d’esbrinar.
Aquest nou autor m’ha sorprès gratament. És per a mi una immensa satisfacció el tenir-lo avui aquí entre nosaltres. Us he de confessar que el conec de quan era un vailet, entremaliat, de mirada neta, que després dels anys…He tingut el privilegi de llegir aquest llibre quan encara era, solament, un projecte. Ja aleshores em va entusiasmar.
Per això avui que és una sòlida realitat, he tingut la necessitat de compartir-lo amb tots vosaltres. I ho faig, amb l’alegria que em dóna de tenir a l’Amadeu aquí aquesta tarda.
Ell, que és una persona molt propera per tota la gent, ens parlarà dels seus contes tan diferents entre ells, amb uns títols molt suggerents:

-    Un encàrrec dels Déus.
-    La teva alegria, la teva sort…
-    El rellotger.
-    Una de bandolers.
-    Cop de càstig.
-    El generalíssim Santboià.
-    El pitu doble.
-    Un amic a Sant Boi.
-    Converses del segle XXV

A què són suggerents els títols? Doncs darrera d’aquests títols s’hi troben històries que van des de l’època dels romans fins…, a l’era del futur. Sí, sí, heu entès bé.
Em sembla que avui he abusat una mica del meu temps. Espero que m’ho sabreu perdonar. Però a vegades, els sentiments et fan una mala passada, i no se saben controlar, quan la persona que presentes l’estimes de tot cor.

Carme Raichs

Es va acordar anar cada dia al vespres al CAP per evitar que les portes es tanquin, i tallar la carretera c-17 a l’alçada del tunel. Us demanem el màxim suport i l’assistència de tots; si volem que el departament sàpiga que Sant Quirze de Besora, Sobremunt, Vidrà, Sant Agustí de LLuçanès, Montesquiu, Sant Boi de Lluçanès, Sora, Alpens i Santa Maria de Besora també EXISTEIXEN ens hem de fer veure.

Per tant us convoquem a tots els dilluns i divendres a anar al CAP a 3/4 de nou del vespres, i a tallar la C-17 cada diumenge a les 5 de la tarda, mentre el departament de Sanitat no ens tingui en compte; comencem aquest diumenge dia 6 d’abril a tallar la carretera i ahir mateix ja es va començar a no deixar tancar el CAP.

No val quedar-se a casa i pensar que ja ho faran, que ja hi ha gent, que no en treurem res, ho hem de fer entre tots, hi hem de ser tots, és necessari i molt important, recordem que una urgència la podem tenir tots, tots!!!!.

Tots com ciutadans amb dret a una assistència sanitaria digna i en condicions, i per això lluitarem; no serà fàcil ni ràpid, però els ciutadans del Bisaura i de l’Alt Lluçanès ens farem veure i sentir, els farem saber que aquí hi ha persones, i que el nostre territori no té les mateixes característiques que les grans ciutats, ja que som pobles de muntanya i pobles de pagès, que tanmateix estem pagant la sanitat que ens trauen i que no volem res més del que ja tenim.

Un i un fan dos. Dos més dos quatre, tots comptem; no us quedeu a casa, portem cadires que ens hi assentarem.

Senzillament US NECESSITEM. US ESPEREM

Afectats per el tancament d’urgències del CAP de Sant Quirze de Besora

La coneguda enciclopèdia online Wikipedia ens ofereix un recull dels més coneguts santboians que ha donat la nostra vila al llarg de la història.

Aquesta web anomenada “El web de les ciencies socials“, esta editada per la Generalitat de Cataluny. Proporciona informació de la vida de diferents pertsonalitats de diferents ambits, sigui qui sigui la seva nacionalitat.

Una altra gran recurs online és la web de “Biografies i vides“, ja que ofereix un gran possibilitat de cerca i molts serveis per a fer una cerca més exhaustiva i acurada del que desitgem.