Les religions i les deïtats van néixer per donar resposta els fenòmens que els homes no entenien (com la fertilitat o la sortida del sol). Com més avança la ciència i es va donant una resposta científica a tots aquests enigmes, les religions cada cop tenen menys sentit, i això fa que cada dia el número d’aquells que es consideren ateus vagi creixent. Fins aquí, creguis o no en Déu, és respectable i comprensible.

Ara bé, una cosa és no creure en Déu i una altra molt diferent és fer una croada per eliminar tot allò que tingui una remota relació amb el cristianisme. I és que la última proposta de l’ateisme extremista, per surrealista que sembli, és la de canviar el nom de les “Vacances de Nadal” per “Vacances d’Hivern” i de les “Vacances de Setmana Santa” per “Vacances de Primavera”.

Catalunya és i ha estat una terra de pas durant la seva història, i les seves tradicions i costums són el conglomerat que tota aquesta gent diferent ens ha deixat al llarg dels segles. Naturalment, els darrers 1000 anys la religió dominant ha estat el cristianisme, de manera que molt probablement és la que ha exercit més influència en les tradicions de la Catalunya d’avui. Som el que som com a poble gràcies a aquelles tradicions, i faríem bé de mantenir-les d’ara en endavant, independentment de quin fos el seu origen.

A mi m’agrada poder saltar per sobre una immensa foguera la nit de Sant Joan, tot i que per l’església pugui semblar una tradició pagana. Durant les festes de Nadal espero seguir menjant torrons molts anys més, malgrat haguessin estat introduïts per aquells que van ser expulsats de nou a l’Àfrica. I com cada any, aniré a veure com mig poble volca esforç i dedicació per a fer uns Pastorets fantàstics, tot i representar un naixement al desembre que segurament va ser a la primavera.

El que vull dir amb tot això és que hem de celebrar les nostres tradicions, independentment de quin fos el seu origen. Ara no són tradicions cristianes, ni islàmiques ni paganes, sinó que són tradicions catalanes, doncs formen part de la nostra cultura.

La cultura catalana té una sèrie de costums, de tradicions, que si ens desprenem d’ells, acabarem per a no ser ningú en aquest món tan globalitzat. Si nosaltres mateixos els hi donem l’esquena, acabarem esdevenint espectres que celebrarem Halloween i que ens visitarà el Pare Noel.

Cap de les tradicions de les diferents cultures del món és millor que les altres, però cadascú ha d’estimar les seves pròpies. És aquesta diferència envers les altres la que ens fa únics com a poble, i l’hem de guardar com si fos el nostre més preuat tresor.

I´ve just submitted this photo to the “Photo of the Year” award at the “Photoblog Awards”, if you like it , you can vote for me here , Thank you very much !!

This photo was taken with the Canon 5d+28mm f 2.8 lens in Menorca , Spain .

I know street photos are not likely to win , but let´s try !

I´ll see you on October 26th !

Aquest post està format per dos comentaris que vaig fer els passats dies 15 i 16 d’abril a l’entrada Per fi! d’en Lluís Camprubí, un nen d’11 anys que manté un blog anomenat Pensaments en veu alta. Tenint en compte la natura informal d’aquests escrits, no he cregut escaient la contrastació de totes les dades que esmento. He pensat, però, que aquesta informació podria ser d’interès general, de manera que m’he decidit a publicar-la en el seu format (gairebé) original, amb el benentès que el lector estarà alertat per al fet que no ha de donar cap altre ús a aquestes dades sense abans contrastar-les amb bibliografia especialitzada.

David

________________________________________________________________________

1. Els dies de la setmana

Hola R.!

Tens tota la raó respecte la coincidència entre moltes festes religioses i determinats moments clau del cicle de la vida, com ara els solsticis, que marquen els canvis d’estació i, per conseqüència, la renovació de la natura. [...]

Aquesta coincidència, però, no és cap coincidència! La va imposar l’església cap el segle VIII, després que l’imperi romà es desfés i els bàrbars haguessin arribat a tots els racons d’Europa. Pipi el Breu, rei dels francs i pare de Carlemany, va intentar restablir la unitat d’occident (part del que havia conformat l’imperi romà) sota una mateixa corona, però, per tal de fer-ho, va arribar a un compromís amb l’església, que aleshores ja era influent. Va donar un racó de terra al Papat (l’actual Vaticà) i, en canvi, l’any 751, l’església el reconeixeria com a rei i emperador amb poder diví: s’estableix així la figura d’un rei consagrat pel Papa i escollit per Déu. D’aquesta manera va començar el matrimoni entre l’administració i l’església1, el qual duraria pràcticament fins els nostres dies. El paper de les institucions religioses va ser, doncs, “domesticar” els bàrbars a través de mitjans diversos, un dels quals va ser la “cultura de la por” (que va conformar tota una ideologia catòlica i que dura fins avui dia, en certa mesura, o si no no s’entén per què els cristians encara han de témer a Déu…)2, i l’altra va ser l’emmascarament de les festes paganes sobreposant-hi les religioses. És a dir, quan els bàrbars es disposaven a celebrar el solstici d’estiu, per exemple, l’església els va fer creure que en realitat estaven celebrant la vida de Sant Joan.

Un fenomen molt curiós són els dies de la setmana. En això, Portugal és completament únic en el marc de l’antiga romània [...]. Els dies de la setmana en català, castellà, francès, italià, romanès, etc., són reminiscències de mitologies antigues: “dilluns” és el dia de la Lluna; “dimarts”, el de Mart; “dimecres”, el de Mercuri –fixa’t que aquests són, alhora, noms de planetes i de déus romans!–, “dijous”, el del pare dels déus de l’Olimp, Júpiter; “divendres”, el de Vènus… i després “dissabte”, que ve de l’hebreu sabbath (‘descans’) i significa ‘dia del descans’, i, per últim, “diumenge”, que significa ‘dia del Senyor’. Per als romans, però, aquests dos últims dies s’anomenaven arrel de “Saturn” i “Sol”, respectivament.

Dies de la setmana en diversos idiomes (Wikipedia). Clicar a sobre de la imatge per a augmentar-la.

Els dos únics dies de la setmana en portuguès que coincideixen etimològicament amb els de la resta de llengües romàniques són “sábado” i “domingo”. La resta es diuen, per ordre, “segunda-feira”, “terça-feira”, “quarta-feira”, “quinta-feira” i “sexta-feira”. La raó de tot això remunta al segle VI, quan Sant Martí de Dume, un bisbe de l’actual Hongria, es va establir a Portugal i va decidir canviar les nomenclatures dels dies de la setmana, que ell considerava profanes, sota amenaça d’excomunió. Així, doncs, va agafar d’exemple els dies de la Setmana Santa –la Pasqua–, que eren dies considerats sants en què els bons cristians no havien de treballar, i els va anomenar “festes”: la primera festa, la segona, la tercera… fins a la sisena festa. El setè i últim dia de la setmana de Pasqua va romandre com a “dia del sabbath” perquè era, segon el Gènesi, el dia en què el Senyor havia descansat després d’haver creat l’univers. Posteriorment, a la primera festa se li va canviar el nom per Domenicus Dei, o sigui, “dia del Senyor”, o sigui, “diumenge”.

Aquesta nomenclatura es va estendre pertot Europa però no va arrelar mai enlloc, tret de Portugal. Els dos únics dies que sí es van imposar tant en català com a les altres llengües romàniques foren el dissabte i el diumenge. A Portugal, però, la por de l’excomunió i el fet de tenir el bisbe allà ben a prop va calar ben fons nostre i ens vam convertir de seguit a la litúrgia.

Finalment, la societat de treball organitzat en què ens vam convertir va deixar de tenir, a poc a poc, l’església com a nucli del pensament, de manera que després de 5 dies consecutius de feina, els dos últims dies els veiem com una unitat, el cap de setmana, quan, en realitat, la setmana hauria de començar amb el dia del Senyor, diumenge, i acabar amb el dia del descans del Senyor, el dissabte. [...]

________________________________________________________________________

2. Els mesos de l’any

Hola R.,

Doncs sí, els mesos de setembre a desembre denoten una numeració molt clara, de set a deu. Això es deu al fet que no sempre s’ha estructurat l’any en 12 mesos. Els primers en fer-ho van ser els egipcis, que eren, aleshores, punta de llança en absolutament tot: en el coneixement de l’astronomia, tècniques d’escriptura, una estructura social i religiosa molt organitzada… Hi van caldre uns quants mil·lennis perquè l’any de 12 mesos arribés a l’imperi romà. De fet, crec que et passaré la pilota a tu i que ens expliquis la raó d’estructurar l’any en dotze mesos, ja que això té a veure amb una adaptació del temps cronològic a l’any solar i tot això es demostra amb uns càlculs complicadíssims que a tu t’encantarien, hehehe!

Jo, el que puc dir és que el calendari en vigor fins a Juli Cèsar, el segle I a.C., era el romà i tenia 10 mesos. S’iniciava amb l’arribada de la primavera, és a dir, el MARTIUS (‘març’) i es deia així perquè estava dedicat al déu de la guerra, Mart (segons Ovidi, havia estat el mateix Ròmul, el mític fundador de la ciutat de Roma, qui havia batejat el primer mes amb aquest nom perquè Mart era el seu pare — de Ròmul i del seu germà, Remus). Molts mesos que se segueixen estan dedicats als déus de la mitologia llatina. El següent, però, és possible que no. Segons algunes fonts, APRILIS (‘abril’) deu el seu nom al verb APERIRE (‘obrir’), ja que és aleshores quan la natura decideix tornar a obrir-se a la humanitat després dels rigors de l’hivern. Segons d’altres fonts, però, aquest mes està dedicat a la deessa grega Afrodita, o Venus, d’acord amb la tradició llatina. Maig està dedicat a Maia,  una deessa de la primavera que l’església catòlica no va dubtar en convertir a la seva ideologia: de “mes de Maia”, MAIUS va passar a significar “mes de Maria”. IUNIUS (‘juny’) era el mes de la deessa-mare, Juno, esposa de Júpiter. A partir d’aquí, els mesos comencen a ser numerats. La llista, doncs, queda així:

- mes 1: MARTIUS (‘març’)

- mes 2: APRILIS (‘abril’)

- mes 3: MAIUS (‘maig’)

- mes 4: IUNIUS (‘juny’)

- mes 5: QUINTILIS (de quinque, ‘cinc’)

- mes 6: SEXTILIS (de sex, ’sis’)

- mes 7: SEPTEMBER (de septem, ’set’)

- mes 8: OCTOBER (de octo, ‘vuit’)

- mes 9: NOVEMBER (de novem, ‘nou’)

- mes 10: DECEMBER (de decem, ‘deu’)

Aquest era el calendari de Ròmul, el “calendari romà”, però grinyolava per totes bandes, així que el rei Numa Pompii (s. VIII a.C., segons la Viquipèdia) va retocar-lo afegint-hi 2 mesos més: IANUARIUS (‘gener’), dedicat al déu Jano, el déu de les dues cares, una que mirava endavant i veia el futur i una altra que mirava enrere, al passat. Un presagi de que aquest esdevindria el primer mes de l’any??…

El segon nou mes era FEBRUARIUS i estava dedicat al déu Februus, el déu de la purificació i protector dels februa, uns rituals de purificació sacrificials que es feien per aquestes alçades de l’any. Per tant:

- mes 11: IANUARIUS (‘gener’)

- mes 12: FEBRUARIUS (‘febrer’)

Juli Cèsar hi fa unes modificacions i crea el que es coneix per “calendari julià”. Quan mor assassinat, el seu nom passa a anomenar el mes cinquè, ja que es creia que Cèsar havia nascut el juliol, però a nivell fonètic IULIUS s’assemblava massa al mes predecessor, JUNIUS, i això creava confusió (és exactament el que passa avui dia amb “més” i “menys”! És tan fàcil de confondre les dues paraules que molta gent opta per dir “més” i “menos“!), així que se li va sufixar un diminutiu i passà a anomenar-se IULIOLUS (en català, ‘juliol’).

Quan Cèsar August succeí a Juli Cèsar va decidir que també li pertocava l’honor de tenir un mes amb el seu nom, així que va agafar el següent que restava lliure, SEXTILIS, el mes 6, i li va canviar el nom per AUGUSTUS (‘agost’). La gràcia és que va robar un dia al mes de FEBRUARIUS per tal que el seu mes tingués tants dies com el de Juli Cèsar: JULIOLUS tenia 31 dies i AUGUSTUS n’hauria de tenir 30, però Cèsar August se’n va sortir amb la seva i fins i tot avui dia juliol i agost tenen 31 dies, la qual cosa va trencar completament l’esquema de la resta de mesos perquè implicava que n’hi hauria 3 seguits amb 31 dies (juliol, agost i setembre) i el pobre del febrer, allà, escarransit amb no sé quants dies menys que la resta! Per això es van haver de reajustar tots els mesos a partir d’agost per tal que es mantingués l’alternança 30-31.

The Millennium Calendar Privy Mark Collection. 12 monedes d'una unça en argent per a commemorar l'any 2000. Perth Mint (Ed.), 1999.

Aquest sistema es manté actiu durant segles i segles, fins l’entrada en escena del papa Gregori XIII, en ple segle XVI! El 1582 el papa Gregori XIII va trobar la necessitat d’ajustar el calendari litúrgic al civil per tal que les festes se celebressin quan s’havien de celebrar. El motiu és que, tot i que el calendari Julià fos relativament precís, no ho era del tot, de manera que entre el segle I i el XVI aquesta petita imprecisió es va anar acumulant fins al punt que el 1582 es va celebrar l’equinocci de primavera el 21 de març, com sempre, però resulta que l’equinocci real (és a dir, solar) havia passat 10 dies abans, l’11! Al llarg d’aproximadament 1500 anys s’havia acumulat un endarreriment de 10 dies. El que van haver de fer aquell any va ser dràstic: del dia 4 d’octubre van passar directament al dia 15!

El calendari gregorià intenta, per tant, corregir aquest problema i el marge d’error que contempla és de només 1 dia cada 3300 anys! És el calendari que està en vigor fins els nostres dies.

3. El dia de Nadal

Per cert: el dia de Nadal. No se’n sap gaire sobre quin dia realment va néixer Jesús. El que sí és gairebé segur és que no va ser el 25 de desembre de l’any 0 per dos motius: el primer és que no se sap amb seguretat l’any de naixement de Jesús, i molt menys el dia exacte. En tot cas, les últimes dades (ho dic així amb la boca plena però la veritat és que no recordo on ho vaig sentir, no fa gaire…) indiquen que probablement hauria nascut entre l’any 7 a.C i l’any 1. L’altre motiu té molt més pes: la tradició per gairebé tots els pobles (sinó TOTS) de celebrar el solstici d’hivern, el 21 o el 22 de desembre. És la nit a partir de la qual els dies comencen a augmentar i el Sol s’allibera de les treves! Aquesta era una festa pagana molt apreciada pel poble romà i, es veu, també pels cristians. L’any 270, l’emperador Aurelià va inaugurar un nou culte que establia el Sol com la màxima divinitat de l’imperi, i el dia 25 de desembre de l’any 274 va inaugurar el temple de Sol invictus (’sol invicte’) en un festival anomenat dies natalis solis invicti, és a dir ‘natalici del sol invicte’. L’església de Roma va veure que això agradava tant als cristians que va adoptar la imatge de Crist com el déu-sol, freqüentment representat en un carro de foc amb rajos de llum que li surten del cap: una fusió curiosa del déu cristià, Apollo i Helios, el déu-sol. És molt probable, doncs, que la festa del Nadal i la del déu-sol s’haguessin fusionat en una de sola. De fet, l’església catòlica encara anomena el dia de Sant Esteve com a dies natalis, referint-se al renaixement d’un màrtir en la vida eterna. És més: aquesta és probablement la raó perquè tenim la tradició de preparar l’arbre de Nadal i posar-hi llumetes: no és més que una metàfora de la sortida del sol a través dels arbres de l’horitzó, després d’haver vençut la foscor.

David Pinheiro

15 i 16 d’abril de 2009

________________________________________________________________________

NOTES:

1 Em refereixo a l’església catòlica, naturalment, ja que la unió Estat-religió ha estat un fet molt comú en moltes cultures del món al llarg de la història. És el que proposa, per exemple, l’islamisme.

2 És més, l’estructura de fons de la tradició judeo-cristiana és manifestament política: pren com a model la relació de l’antic senyor feudal amb els seus súbdits i vassalls, imposant-los la seva voluntat des de dalt, gràcies a un poder que tant pot ser físic com espiritual.

Per a més informacions i també per a l’origen de les imatges de les monedes, vegi’s aquesta pàgina web.

En la costa de los países catalanes (y al parecer en muchos otros lares) se celebra Sant Joan. La fiesta va de ir a la playa, comer cocas y beber mucho durante toda la noche. En Cataluña estan prohibidas las fogatas, pero en Valencia la gente se vuelve loquita quemando apuntes viejos o lo que sea. Especialmente en Alicante, dónde además de la fiesta playera hacen las Fallas, solo que las llaman hogueras.

Nos invita Laura de Psicología a pasar la fiesta allá abajo. Bajamos. El tren más barato es una mierda ultra pequeña, pero el trayecto es entretenido. La cosa es que después de visitar la casa de la señorita, comer pizzas, realizar disertaciones lingüístico-psicológicas con Héctor y llegar tarde a la playa por culpa del tráfico, estamos listos para divertirnos. Nos encontramos con unos amigos de su novio ucraniano y desvirgamos las botellas de negrita.

Entonces dejamos al amado de la cortina de hierro ahí con sus amigos y la hoguera, y nos vamos a visitar conocidos al otro lado de la playa. No cabe una persona más, la playa se desborda, y encontrar a la gente se dificulta un montón. Nos pasamos un buen rato con Dani y su pandilla y con lo amigos de Laura de Comunicación audiovisual. Qué fastidio cuando esta clase de situaciones me hace preguntarme qué hago en Castellón.

Pero la siguiente situación me hizo preguntarme qué hago fuera de Castellón. Ya sin bebida que beber, nos llama el deber. Volvemos a hacer visita en la hoguera originaria, y no hay nadie, no hay nada. Ups, debí coger mis chancletas antes de zarpar. Resulta que los amigos de el Alexei se fueron y el se quedó sólo sin saldo una hora esperando por nosotros, se cabreó y se fue con nuestros cachachás. Espero que se haya llevado las botellas también, así por lo menos las aprovecha un conocido.

Todo se fue abajo de ahí en adelante, los que no se fueron con un taxi a por el hombre se sentaron a soñar despiertos con dormir. me negué a rendirme. Aún y escandalizado por los precios, invertí 8 euros en un mini de Cacique. Poco sabía yo que a la vuelta de la esquina aparecería mi desgracia santjoanesca, una pepetera y una venezolana comemierda de esas que le enciende todas las noches una velita a María Corina Machado.

Encontrábame yo sentado en la arena entre unas chicas (no sé cómo llegué a esta situación), y trataba de explicar la diferencia entre un dictador y un demagogo autoritario, todo el tema obviamente referido al presi. Ahora, se que se me acusa de chavista por coger esta esquina en esta clase de contiendas, pero es que me parece muy fuerte que una persona, y especialmente española, asocie el término “dictador” a Huguito, que será muchas cosas, pero de eso nada. Me parece una burrada meterlo en el mismo saco con Franco, Pinochet, Chapita, Stroessner, Fidel, el centenar de hijosdeputa africanos, o cualquiera de esos. Compartirán la actitud de borracho mandón, pero en la manera de acceder al poder y la represión no tienen nada que ver. Y es una diferencia que hay que tener muy clara para solucionar el problema rojo rojito.

Noto que una de ellas, un poco reaccionaria y claramente subnormal, se pone más violenta de lo esperado. Y es que no tiene ningún sentido, a fin de cuentas también estoy hablando mal del gobierno. No en-ti-en-do. Digo yo,  ¿por qué le importa tanto lo que ocurre tan lejos, si tiene asuntos peliagudos tan cerca, como las fiestecitas mafiosas y copadas de prostitutas de Berlusconi, o la sangrienta revolución islamita de Sudán? Me recuerda a esa gente que de tanto que le dan con el clavo de Fidel dictador termina odiando a todo lo que tenga que ver con éste: los cubanos y la isla (que contradicción más *&%*$&).

Qué pena con la segunda chica, que estaba muy tranquila y con ganas de mantener una conversación jovial, que es lo que se supone que era. Supongo que la bebida fue la causante de mi ceguera periférica, porque tardé tiempo en avistar a una tercera a mi derecha. La descubrí por el gruñido que me echó. ¡Ah! ya sé quién le lavó el cerebro a la reaccionaria subnormal, fue esta “venezolana” que tengo a mi diestra. Para hacer el cuento corto, que ya lo llevo muy largo con tonterías, la conversación fue imposible, más bien hablar se me hizo imposible. Entre otras joyitas que me lanzó, puedo recordar claramente que lleva 9 años acá, no tiene puta idea de qué es el Caracazo, y que chilló algo como “tú eres un burguesito de familia acomodada que viene de la capital”, aludiendo claramente a su concepto mental de que todo el que no esté de acuerdo con lo que dice Globovisión tiene EL DEBER de ser un pelabolas resentido con rasgos de Mario Silva, a lo que le respondí: “sí, ¿y?”

Carmen acompañada por su nuevo amante tuvo que sacarme por el hombro. Estaba tan cabreado tan cabreado. Cerré con “eres una ignorante de mierda” que lo acepto, es un insulto estúpido y pedante, pero la bebida, el enojo y los amedrentamientos me impidieron explicarle de qué van las normas del buen hablante y buen oyente. Cuando ya voy de espaldas me grita “ven y repítemelo”. Me doy la vuelta y se lo repito, una octava y varios decibelios más arriba. Se abalanza sobre mí, me agarra de la muñeca, y justo antes de ponerse violenta conmigo se acuerda de que es mala idea golpear a un hombre. Me voy, la puta me ha cagado la noche. Lanzo lo que me queda del mini a la arena y nos vamos a por un taxi.

Bueno, nosotros pasticularmente no pillamos un taxi, así que nos tocó cruzar medio Alicante hasta la estación de tren. Como iba descalzo, las plantas de los pies me quedaron como las tortitas de arroz carbonizadas que hice hace un par de meses. Esperar 2 horas el tren, maldormir en esos asientos verticales, transferencia a cercanías con asientos aún más incómodos, entre otras cosas, son las causantes de mi horario de sueño invertido actual.

Aparte de la frustración de no poder debatir cordialmente con una persona de supuesta educación, me invade una culpa de irresponsabilidad política. De verdad me apetece votar o involucrarme en alguna clase de movimiento político, porque el chavismo, que ha fracasado, con el tiempo perderá fuerza porque en su mayoría se apoya en masas pobres con educación deficiente que no pinta nada en las altas esferas económicas, pero la opinión de esta gente con dinerito que tiene la cabeza igual de reaccionaria que un motorizado de circulo bolivariano siempre va a valer mucho. La solución a largo plazo no es reformar al gobierno, sino a los sectores que ahora representan a la oposición, y repentinamente me da mucha tristeza que yo y los que pensamos más o menos así optemos por la indiferencia.

Me da mucha pena por Laura, que aparte de tener que lidiar con sus asuntos amorosos tendrá el peso en la cabeza de arruinarle la noche a sus invitados (por lo menos ella a mí no) y por Héctor,que tenía planeada desde hace semanas una fiesta dos días después que se canceló, y sospecho que tuvo mucho que ver la malavibra de Sant Joan. Habrá que esperar todo un año para una noche más corta del año mejor.

Sant Joan 1950

La revetlla de Sant Joan a la Sagrada Família era una tradició de barri i com podreu comprovar amb els dos anuncis que reprodueixo, un del 1950 i l’altra del 1951 tenia un fort abast ciutadà i eren moltes les persones que hi anaven des de diferents punts de Terrassa.

La revetlla es feia al Centre parroquial de la Sagrada Família, al carrer Infant Martí, la nit del 23 de juny i en l’anunci del 1950 podem apreciar que s’aprofitava la celebració per lliurar els premis als concursos de catifes de flors que es feien per Corpus i dels que ja n’he parlat en anteriors posts.

He trobat curiós que a l’anunciar el que farien parlin de cants, humor, ballets i “Payeses en acción” i és que no sé a que es refereixen al parlar d’aquests pagesos.

Sant Joan 1951

En l’anunci del 1951 la curiositat la trobem al peu de l’anunci on ens informa que “Para encargos casa Felisa, portal de San Roque 35 Servicio de Bar con sus tradicionales Cocas de San Juan”. Jo coneixia la casa Felisa com una tenda de joguines i no com un establiment amb bar que venguessin coques. Algú pot aclarir lo dels pagesos i lo de la casa Felisa?

Una dada: tingueu en compte que la inauguració de l’església de la Sagrada Família s’havia fet el 17 de juny del 1951, just entremig de les dues revetlles que avui he triat per parlar d’aquest record.

Sitges, 5 uur ’s nachts. De Mossos d’Esquadra, de Catalaanse politie, houdt één van de speciale controles om het alcoholgebruik onder bestuurders te bestrijden. Xavi, de sergeant die de leiding heeft, vertelt dat de automobilisten hun leven een stuk hebben gebeterd sinds zij weten dat de kans steeds groter is dat ze gepakt worden. Tien jaar terug, vertelt de sergeant, namen de Mossos het verkeer over van de Guardia Civil. Alcoholcontroles bestonden niet; je moest slechts blazen als een bij een ongeluk betrokken was geweest. “Toen we begonnen met de controles, werd bijna iedereen positief bevonden. En met heel hoge promillages.” Het tijdstip maakte ook niet veel uit: vrachtwagen- en buschauffeurs die ’s middags hadden gegeten overgoten hun maal vaak rijkelijk met wijn.

Bij de 4.015 selectieve tests die vannacht, de helse nacht van Sant Joan, in heel Catalonië werden afgenomen op plaatsen waar veel uitgaanspubliek komt, werd 8% van de bestuurders positief bevonen. 281 kregen alleen een boete, 40 moeten voor de rechter komen omdat zij wel érg veel hadden gedronken en meer dan 0,60 miligram alcohol per liter uitgeademde lucht hadden (wat, in Nederlandse controles, gelijk staat aan een promillage van 1,20). Het normale maximum is hetzelfde, de 0,25 mg/l alcohol in lucht in Spanje staat gelijk aan de 0,5 ml/mg alcohol in bloed in Nederland.

En ander goed nieuws: er was in heel Catalonië maar één dodelijk ongeluk, terwijl je vroeger bijna Russische roulette speelde als je in een nacht als deze de weg op ging. En na de korte nacht volgde, vandaag, een mooie dag. Iedereen vrij, dus naar het strand.

la família Sabater va cedir gentilment un espai del seu carrer, per fer una divertida revetlla de Sant Joan: delicatessen rainbow, jocs per als nens i nenes, petards… que bé us ho vau passar… eh pajarracus!!!! nosaltres també vam estar bé, però no us enganyaré… ens hagués agradat molt poder venir… intentarem no faltar l’any que ve…

Enguany s’ha celebrat el 15è aniversari de la flama del Canigó a Olvan,  un any més, això demostra que la festa ha arrelat. Ha sigut un èxit, tant  la portada de la flama com la festa posterior. Hem penjat  fotos del recorregut de la flama, de la festa no en tenim perquè ens vàrem quedar sense piles a la càmera. Si algú les fa arribar,  les posarem.

Per molts anys a tots els Joans!

Mitjan setmana arriba el dimecres i, amb ell, el programa 396 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 20:00 ·, en el qual ens visita el violinista BLAI JUSTO, en bon dia de Sant Joan. La nit passada ha servit d’inspiració a més d’un compositor com és ara Mussorgski. Diuen que rebé l’encàrrec de posar música a un acte del drama “La bruixa” de Mengden, en què es descrivia el sàbat de les bruixes a la nit de Sant Joan: així nasqué “Una nit a la Muntanya Pelada”. De Mozart (qui va ser batiat, per cert, com Joan Crisòstom Wolfgang Teòfil Amadeus) podem dir que en el Catàleg Köchel no hi trobam obres dedicades concretament a Sant Joan, però, vés per on –avui que parlarem de violins-, el seu Adagio per a piano i violí en do menor està catalogat com KV …396 

…396, precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Zo stil als het hier op Oudjaarsnacht is, zonder ook maar één kanonslag, zo luidruchtig viert Barcelona de midzomernacht. Dit is dé nacht (en dag, want het begint al vroeg) om vuurwerk af te steken en daarna niet meer naar bed te gaan. Is eigenlijk wel logisch ook: op 31 december is het doorgaans een stuk kouder dan op 23 juni; kan me nog de oer-Hollandse kroegentochten met Oudjaar herinneren waar je, als je 10 minuten buiten was, direkt weer door de kou of regen was ontnuchterd.

Sant Joan heet het feestje (de échte feestdag van de heilige Jan is morgen, de 24ste, maar wordt de avond tevoren groots gevierd). Vuurwerk dus, waar de Europese Unie trouwens maatregelen tegen wil nemen: straks mogen kinderen het niet meer afsteken en aan die traditie moet je hier echt niet komen. Vuur en knallen, daar word je in de wieg al mee geconfronteerd. Catalonië zal dan ook tegen de Europese maatregel gaan protesteren. Bovendien blijven het ook hier de volwassenen of vooral tieners die de ergste verwondingen oplopen bij het onzorgvuldig ontsteken van het vuurwerk.

In Barcelona is het strand dé plaats om de verbena van Sant Joan te vieren. Nu door de crisis minder mensen geld in de kroeg willen uitgeven, worden vannacht meer dan 100.000 mensen met hun eigen drank en coca (nee, geen drug, maar een plak deeg met suiker en pijnboompitten, typisch voor deze dag) op het zwoele zand verwacht. Dat feest mag tot zes uur doorgaan; dan zal de politie het strand ontruimen opdat de schoonmaakbrigade’s aan de slag kunnen voordat de eerste zonaanbidders zich melden. Eenvoudig is dat ontruimen niet altijd.

St. Joan és una d’aquelles celebracions precristianes que per ser pràctics, van adaptar a la nova fe: “apa nois, ara en comptes de ballar i fer rituals pel solstici d’estiu,  ballareu i fareu una missa per Sant Joan, un dels apòstols”. O sigui, canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Amb el temps suposo que ha anat evolucionant fins al menjar coques i tirar petards d’avui en dia.

Per a molts Sant Joan segueix sent una nit especial: la nit màgica, la nit més curta de l’any! Tot i que no ho és, perquè seria el dia 21, amb el pas de la primavera a l’estiu.

De fet tinc unes amigues que cada any fan un licor casolà, fet amb esprit de vi i herbes del bosc que, com a part essencial del procés de preparació, cal deixar-lo a sol i serena no sé quants dies durant els solstici d’estiu. Diuen que agafa molta energia i té poders curatius, i jo m’ho crec: l’he tastat i és súper potent! N’hi diuen “el licor de les bruixes”, i realment li escau.

En resum, tot això, per preguntar-vos com celebrareu vosaltres la revetlla?

Jo, amb els amics de Barna, anirem a casa la Laura, que s’acaba de mudar a un súper àtic amb terrassa (ideal per una festaaaa!) a L’Hospitalet.

De totes maneres, jo me n’aniré a dormir a una hora prudent, perquè demà treballo.  (Així evito aquesta nit de petards odiosos! Si pogués els prohibiria!)

Vosaltres que feu?

La nit de Sant Joan acostuma a ser especial per molta gent. Podeu anar fent boca per passar-la d’allò més bé amb el mot a mot d’avui. Que tingueu tots una bona revetlla!

…

I em torna aquella olor

De pólvora cremant

I el roig de les fogueres

De les nits de Sant Joan!

…

______________________________________________________________

REVETLLA f.

1. Festa popular amb balls al carrer que es fa a la nit que precedeix certes diades assenyalades. La revetlla de Sant Joan. La Revetlla de Sant Pere.  Sovint s’instal·len barraques de fira i es fan jocs de diferents tipus. Y tornaran ses revetles amb sos carrers emmurtats, Roq. 4. Càntics da revetla que arriben al mar, Alcover Cap al tard 11. La vigília de Sant Joan se senyala pels focs de la revetlla, Serra Calend. folkl. 174.  Nit de Sant Joan (viquipèdia).

foguera a la revetlla de Sant Joan

Sinònims: revetla, vigília, verbena (no està acceptada al IEC per ser un castellanisme però s’usa dialectalment a molts llocs dels Països Catalans).

2. Vetllada, la part de nit que es passa abans d’anar a dormir (Gandia, Pego, Sanet). Vam passar una revetlla inoblidable amb els nostres bons amics.

Sinònims: revetla, vetlla, vetllada, vigília, vespre.

Etimologia: derivat de vetlla amb el prefix re-. Vetlla apareix per primer cop al s.XIV a la Crònica de Jaume I i és un derivat de vetllar, que apareix al s. XIII provinent del llatí vĭgĭlare ‘estar despert; vigilar’, derivat de vigēre ‘tenir vida, vigor; estar desvetllat’.

Termes relacionats:

• Coca de Revetlla: la coca típica de Sant Joan. Aquí trobareu un vídeo on s’explica com fer-ne una de bona: Coca de Revetlla.

Coca de Revetlla

I aquí un clip molt divertit del musical La Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom:

• Herba de Sant Joan (Hypericum perforatum): Pericó. Herba perenne de la família de les gutíferes de fins 1m d’alçada amb flors grogues i taques als pètals. Té propietats medicinals i s’usa per guarir contusions i úlceres. A finals de Juny, i més concretament el dia de Sant Joan, està en plena floració, d’aquí el seu nom! Clicant aquí en trobareu més detalls.

flor de l'Herba de Sant Joan, cliqueu a la imatge per anar a l'explicació de la viquipèdia.

Toponímia:

• Pla de la Revetlla (UTM: X: 5 064; Y: 46 440) : Pla del municipi de Forallac (Baix Empordà).

• Torrent de la Revetlla (UTM: X: 5 070; Y: 46 443): Curs fluvial de la comarca del Baix Empordà.

______________________________________________________________

Un exemple de com se celebra la revetlla i la diada de Sant Joan a Bellpuig d’Urgell:

I a Tarragona:

Pels romàntics i les romàntiques un poema que m’ha agradat:

REVETLLA DE SANT JOAN

Ara esclaten els petards…

La revetlla sense tu

No acabarà amb olor de mar.

La revetlla sense tu…

Serà el principi d’un temps

En que renego d’avui.

Serà el principi d’un temps…

Però la fi de les mentides.

Podré plorar i dir-te adéu.

Et deixaré d’enyorar.

Si en voleu més (de poemes): Revetlla de sant Joan, La nit de Sant Joan, Nit màgica del solstici

I per enllestir podeu escoltar La Nit de Sant Joan de’n Jaume Sisa. Jo me’n vaig a preparar la revetlla! ;o)

foguera de sant joan

Recordo que de petit, al carrer de Viveret, on hi vivia amb els meus pares, hi havia la costum de fer una foguera per Sant Joan i de reunir-nos tots els veïns per menjar-hi la coca i veure vi dolç i alguna botella de xampany (llavors no hi havia cava). També recordo que hi havia algun veí que s’entretenia encenent i fent volar una mena de globus o fanalets de paper.

Aquesta tradició de la coca es va anar perdent i cadascú se la menjava a casa, però la costum d’encendre una foguera va perviure uns quants anys més, just fins que el carrer es va asfaltar i ja no ens donaven el permís per fer-hi foc.

Als nens el que més ens agradava era anar a buscar per les cases del veïnat i les fabriques, mobles vells, capses de fusta, escombres i qualsevol tros de fusta que servis per fer la foguera lo més alta possible i si era més alta que la dels carrers veïns, millor que millor. Fins i tot havíem arribat a muntar torns de guàrdia per evitar que altres nois ens pispessin el que tant ens havia costat aplegar. La foguera la fèiem al final del carrer, just a tocar del torrent de Vallparadís i com que en aquell temps el carrer no tenia sortida, no molestàvem a ningú.

mistos garibaldi

De petards no en teníem gaires i dels que més me’n recordo són dels “mistos garibaldí”  i de les “pedres fogueres”, els primers  eren una tira de cartro amb unes gotes de fòsfor blanc (molt tòxic) i els tenies que fregar a la paret per fer-los espetegaruna estona mentre els aguantaves amb els dits. La pedra foguera, que també era tòxica, era una pedra banyada en fòsfor i espetegava cada cop que la tiraves al terra.

També recordo que els petards (piules) de color verd les compravem d’una en una i costaven uns  10 cèntims.

Una curiositat: a Terrassa s’havien arribat a prohibir els petards tal i com podeu comprovar en aquest escrit de l’any 1952.

http://www.bcn.cat/santjoan/es/welcome.html (Información en castellano)

http://www.bcn.cat/santjoan/en/welcome.html (Information in English)

La noche del 23 de junio, en las poblaciones catalanas, se celebra la fiesta de San Juan para dar la bienvenida al verano. Es la noche más corta del año y está rodeada de magia, símbolos y leyendas. San Juan es una noche por descubrir.

¿Qué celebramos, en realidad?

San Juan es la noche del solsticio de verano, que significa el momento en que el sol está en el punto más alto de su recorrido, a partir del cual empieza a disminuir. En la fiesta de San Juan se venera el astro rey como símbolo de fertilidad y riqueza y, al mismo tiempo, con las hogueras que se encienden se le quiere conferir las fuerzas que está perdiendo.

¿Cuáles son los símbolos de San Juan?

• En efecto, el fuego, las hogueras, es uno de los tres símbolos en que se basan los ritos ancestrales de esta noche. El fuego es el elemento purificador que nos libera de la mala suerte y, por eso, durante la noche de San Juan, se alimenta tirando muebles viejos. El fuego más popular de Cataluña es la Llama del Canigó, que cada año se extiende por diversas poblaciones para encender las hogueras.

“Quien enciende fuego por San Juan no se quema en todo el año”

• El segundo símbolo de San Juan es el agua. Se dice que esa noche todas las aguas tienen virtudes curadoras, y por eso es costumbre en algunos lugares bañarse en el mar o mojarse con el rocío de los prados al amanecer.

“Baño de San Juan, salud para todo el año”

• Y las hierbas son el tercer elemento mágico de la noche de San Juan. Se cree que las plantas centuplican sus propiedades medicinales esta noche, y algunas, como el tomillo, el romero o la misma hierba de San Juan (o verbena), se recogen para hacer curaciones.

“Las hierbas de San Juan tienen virtud todo el año”

¿Cómo se vive la fiesta?

Todos estos símbolos y leyendas confluyen en una noche de fiesta y hermandad en que los protagonistas son los petardos. Los más jóvenes se divierten encendiendo cohetes voladores, petardos y bengalas, y disfrutando del espectáculo de luz y color de los fuegos artificiales. Y los mayores se reúnen en las verbenas, fiestas que amenizan con música y cocas dulces las pocas horas de oscuridad desde que se esconde el sol el día 23 hasta la madrugada del día 24, que es propiamente la verbena de San Juan.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

On the night of 23 June Catalan towns and villages celebrate the Feast of Sant Joan (St. John’ s or Midsummer’s Eve) and welcome in the summer It is the shortest night of the year, shrouded in magic, symbols and legends. Sant Joan is a night to discover.

What are we really celebrating?

Sant Joan is the night of the summer solstice, when the sun reaches its highest point, after which it begins to wane. The Feast of Sant Joan venerates the king of stars as a symbol of fertility and richness, with bonfires being lit to give it the strength it is losing.

What are the symbols of Sant Joan?

• In fact fire or bonfires are one of the three symbols that form the basis to this night’s ancient rites. Fire is the purifying element which liberates us from misfortune, so, on the night of Sant Joan, we feed it by throwing old furniture onto it. The most popular fire in Catalonia is the Flame of Canigó, which spreads through towns and villages every year to light the bonfires.

“Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any” (He who lights the fire for Sant Joan will not burn all year round)

• The second symbol of Sant Joan is water. They say during this night all water has curative powers, so, in some places, it is the custom to bathe in the sea or cover yourself with meadow dew at the break of dawn.

“Bany de Sant Joan, salut per tot l’any” (Bathe on Sant Joan and you’ll be healthy all year round)

• Herbs are the third magical element of Midsummer’s Eve. It is a night when plants are believed to multiply their remedial properties a hundred times and some, like thyme, rosemary, or verbena, the herb of Sant Joan, are collected for treatments.

“Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any” (The herbs of Sant Joan retain their virtues all year round)

How do we celebrate the festival?

All these symbols and legends come together on a night of partying and togetherness when bangers are the star of the show. Children and teenagers have fun lighting rockets, bangers and flares while enjoying the light and colour spectacular provided by the fireworks. Adults get together for Revetlles (St John’s Eve) parties livened up with music and Cocas (sweet breads) during the few hours of darkness between sunset on 23 June and sunrise on 24 June, which is properly speaking the Diada de Sant Joan (St. John’s or Midsummer’s Day).