Les sirenes de la policia  em van despertat ahir cap a les nou del matí, amb un punt de ressaca. Però no es tractava, tal com passa sovint, d’un vehicle que passés a tota velocitat per atendre alguna situació d’emergència en algun lloc indeterminat. El volum i la intensitat de la sirena es mantenien estables, i em vaig adonar adonar que el fet que les causava, fos quin fos, es produia a pocs metres de casa. I de sobte, un soroll sobtat i sec. Un tret? Em vaig aixecar tentinejant i fregant-me els ulls, empresonats de lleganyes. L’aire fresc del matí em va eixorivir una mica en obrir la finestra i, malgrat les meves minvades capacitats perceptives, vaig veure l’escena.

Una mica més enllà de la cantonada més propera a casa, un cotxe de gran cilindrada estava creuat al mig de carrer, barrant el pas a un camió no especialment gros, com de repartiment diari d’alguna mercaderia. Darrera del primer cotxe, un altre, idèntic però de diferent color, amb les portes obertes. Un metre i mig més enllà, a la vorera, un home a terra, de bocaterrossa, amb les mans emmanillades a l’esquena, a l’alçada dels ronyons. Al seu costat, un home alt, de forta complexió, amb actitud vigilant, les mans a la cintura. A l’altra vorera, altres dos personatges, un dels quals parlant a través d’un ràdio-transmissor. Els curiosos començaven a acumular-se al voltant de l’escena, la majoria amb ben poca vergonya, acostant-se tant com podien. De les finestres de l’edifici del davant, una munió de caps presenciaven l’esdeveniment.

Al cap d’uns minuts arribava un cotxe dels mossos d’esquadra, amb dos agents uniformats. Saludaren els homes que, aparentment, controlaven la situació, un d’ells duent la mà al front, a la manera militar, els altres amb una encaixada de mà.  Tots junts envoltaren l’individu que continuva a terra, immòbil. Després d’uns instants de xerrera introduiren a batzegades el detingut al cotxe dels mossos, els altres tres homes entraren als dos cotxes i al camió. Els quatre vehicles arrencaren els motors i marxàren parsimoniosament, com si res no hagués passat. La cua de vehicles que ja s’havia format es desfeu en qüestió d’instants. Els curiosos acumulats a les voreres seguiren allí encara uns minuts, no fos cas que hi hagués algun capítol de la petita aventura per descobrir, però a poc a poc van anar esvandint. Les finestres de l’edifici del davant ja estaven despoblades de caps curiosos i vaig pensar que tampoc no calia que fos jo l’últim a retirar-me. Me’n vaig anar a la dutxa.

El passat 4 de novembre el consultor en màrqueting Laurent Colette va oferir un tast de comunicació a A Portada. A través d’exemples de campanyes i productes els assistents van poder conèixer com el màrqueting ha evolucionat en aquests darrers anys.

Durant la sessió, Colette va fer una breu introducció històrica sobre els canvis que ha patit el màrqueting des dels anys 50 fins als nostres dies, oferint exemples de campanyes dels anys 70 i 90. Un màrqueting entregat exclusivament a explicar al consumidor perquè serveix el producte i quins beneficis tindrà usant-lo.

Quan el màrqueting passa del tenir a l’ésser? Quan ja no es busca la racionalitat del consumidor sobre una marca, sinó que busquem explorar en el seu imaginari. El màrqueting de sensacions vol generar/despertar/recordar una emoció que el consumidor pugui reconèixer com a seva.

Finalment, Laurent Colette va donar les claus del màrqueting de sensacions, que podríem resumir en aquestes:

□       La marca ha d’explorar en el imaginari del consumidor

□       Tenir present que no ens coneixem

□       Treballar aquest tipus de màrqueting a llarg termini

□       Basar-se en insights correctes

□       Buscar un lloc competitiu i únic per portar-lo a terme

□       Tenir el suport de tota l’empresa

□       Tenir també el suport del director general

□       Ser creatius i innovar

Durant el torn de debat posterior a la presentació de Laurent Colette els assistents es va qüestionari si només les grans empreses poden fer aquest tipus de màrqueting o si també les petites empreses amb noves marques ho poden fer. Segons Colette, qualsevol marca per petita o gran que sigui pot desenvolupar estratègies de màrqueting de sensacions des del minut 0. Cal pensar sempre a llarg termini i tenir el suport de direcció.

Després d’un bon paper del Barça en un partit de la Champions i amb la perspectiva imminent d’un enfrontament amb el Madrid, em sembla un bon moment per deixar dit que Thierry Henry em sembla un dels millors jugadors que ha tingut mai el Barça. Les raons que en duen a afirmar-ho són, essencialment, les mateixes per les quals se’l critica habitualment o se’l posa en dubte.  I potser això delata que, en termes generals, els tòpics i llocs comuns del futbol em semblen poc civilitzats, grollers, escassament intel·ligents, repatanis. Com que, en molts aspectes, tinc la impressió que Henry contradiu l’expressió més vulgar i simplota del futbol, m’agrada.

És cert que Herny ja té una edat, que no està en la plenitud de la seva resistència física i que a poc a poc s’allunya de les seves millors virtuts com a jugador decisiu. Però justament perquè potser ha iniciat el tram final de la seva carrera professional, destaquen més (si les volem veure) les virtuts que a mi m’agraden i em fan defensar-lo.

Per començar, és elegant. Corre bonic, es mou amb gràcia  i basa la major part de les seves accions positives en l’habilitat i la delicadesa, i no pas en la força i la brusquedat. Un dels llocs comuns del futbol és que tot bon jugador ha de tenir una certa capacitat d’imposar els arguments de la duresa. El futbol és un joc d’homes, diuen, com si fos característica intrínseca als homes mostrar-se amb algun grau de violència. És cert que en el Barça d’avui, són ja uns quants els jugadors que contradiuen aquest lloc comú, però pel meu gust no n’hi ha cap que es mogui pel camp amb la gràcia del francès.

Segona qüestió: és intel·ligent. Ho dic tant per la manera com juga i es mou damunt del camp com per la manera com parla i s’expressa. Construeix bé les frases, no s’atabala en parlar i afegeix sempre alguna idea diferent en les seves respostes periodístiques. I aquí ja comença a diferenciar-se de la resta: fins i tot algun dels més fins jugadors del Barça tenen ben poques coses a dir quan els treus la pilota dels peus. Henry  manté el to, també sense la pilota.

Tercer punt: no li agrada gaire parlar amb els mitjans. I aquesta és, per a mi, gairebé la millor de les seves qualitats. Amb un periodisme esportiu de qualitat infame, que omple pàgines, espais radiofònics i imatges televisives amb ruqueries permanents, que dona importància i relleu a autèntiques estupideses i que ha transformat l’esport en una excusa més per fer premsa rosa, per a mi és mostra d’intel·ligència i bon criteri parlar el menys que sigui possible.

Més arguments: és un jugador generós. El que més fa damunt del camp és obrir espais; és a dir, donar joc als seus companys. Tendim sempre a fixar-nos en exclusiva en el jugador impulsiu que és en el centre de la jugada, que mostra la seva habilitat amb la pilota als peus, però tendim a oblidar el que juga sense pilota, que atrau els defensors, que obre el camp, que despista, que es desmarca hàbilment… I correm tot sovint el risc d’ignorar la seva contribució senzillament perquè no el veiem al centre de la jugada. Aquest és, tot sovint, Henry. També és generós perquè a can Barça ha renunciat a la condició de figura central. Arreu on havia jugat abans era l’home de referència, els destí de totes les jugades, el centre de l’equilibri atacant. Aquí s’ha habituat amb relativa facilitat a un paper sacrificat quan ha fet falta. I fixeu-vos que, malgrat que les seves condicions físiques segurament no són les més idònies per fer-ho, ha afegit la pressió defensiva a les seves qualitats.

Podria allargar-me més, però suposo que tampoc  no cal. Potser m’agrada Henry perquè m’agraden poc les “qualitats” tingudes per clàssiques o inevitables en el futbol. Potser sóc rar, també en això. Però a mi m’agrada que la gent sigui civilitzada en totes les activitats humans. També, per estrany que resulti, en el futbol.

Estic enfilat en un tren Alaris que va de València a Barcelona, meravellat del fet que la connexxió internet del meu ordinador portàtil funcioni correctament, després de participar a les jornades joves 3·D, organitzades per la xarxa joves.net a Sagunt. Estic content per moltes raons, però la fonamental és que m’hagin convidat a aquesta trobada i m’hagin rebut i tractat de la manera excel·lent com ho han fet. M’han portat entre cotons i he rebut manta elogis, que no sé si mereixo.

La xarxa joves.net agrupa 22 municipis del País Valencià (Comunitat Valenciana, si ho hem de dir a dreta llei) que treballen plegats per coordinar les seves polítiques d’informació i participació juvenil. Es tracta d’una experiència gairebé única a l’Estat espanyol, exemplar en el seu plantejament i excel·lent en la seva execució. Podria (de fet, hauria) de ser un exemple a seguir per moltes realitats geogràfiques que cerquen un model d’intervenció en joventut que lluiti contra les dificultats territorials o geogràfiques i, perquè no dir-ho, contra l’escassedat de recursos. I podria (hauria) de ser imitat també en alguna zona o territori concret de Catalunya, òbviament, amb totes les adaptacions que fossin necessàries.

La feina de la xarxa és molt bona des del punt de vista tècnic, però ara que els he visitat he de dir que aquesta qualitat innegable queda superada de llarg per la seva cordialitat. No podia haver rebut més atencions ni més bon rotllo. El tècnic de gestió de la xarxa, Jaume Cortina, el president de la xarxa, Juan Medina (de Quart de Poblet), la vicepresidenta, Mariajo Cortés (de Burjassot), i el Jesus, tècnic de Quart de Poblet, han estat encantadors i amabilíssims. I em deixo la llarga llista de tècnics i regidors que durant aquestes escasses 24 hores que he estat amb ells he conegut i saludat.

Joves 3·D (Diversitat, Diàleg, Democràcia) ha estat una completa experiència en la que els amics valencians han parlat de polítiques de prevenció, han organitzat una trobada de joves, tècnics i polítics europeus en el marc del programa europeu Joventut en Acció (amb delegacions de Megara, Grecia, d’Arenzano, Itàlia, de Bij Brest, França, i d’una organització de la República Txeca), i han compartit amb tots ells les respectives experiències de gestió de polítiques de joventut.

Jo he pronunciat la ponència central d’avui mateix, per enmarcar la posterior exposició d’experiències. El contingut de les jornades el podeu conèixer clicant aquí, amb imatges, videos i documents diversos.

Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.

Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.

Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més  a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.

Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.

No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.

Molta sort a tots.

Per unes qüestions mèdiques que no venen al cas, avui tenia un parell de visites a resoldre entre les quals m’han quedat cosa de tres quarts d’hora morts, al centre de Barcelona, sense ocupació possible. I gràcies a aquesta circumstància imprevisible m’he permès un luxe del que, estrès merdós, feia moltes setmanes (mesos, diria) no gaudia: entrar en una llibreria sense objectiu precís, amb temps per endavant i sense una pressa peremptòria. L’objecte del meu desig ha estat la llibreria Bertrand, de la Rambla de Catalunya, en la qual no havia posat els peus des de la seva inauguració.

En fi, no tinc gran cosa a explicar sobre el tema, excepte que lamento no fer-ho amb més freqüència i que prometo solemnement que miraré d’invertir aquesta tendència incivilitzada a ignorar les llibreries a causa del treball. On anirem a parar! 

La amistad es una cajita de cristal. Pequeña, transparente, donde guardas allí dentro todos tus pensamientos, ideas, cariño y amor.
Un cristal fino donde te reflejas. Material en el que están hechos tus sueños. Son porciones de tu corazón que intentas que no se rayen nunca.

Un amigo es más que una persona. Algo que no es físico, algo que siempre llevas. Es eso que recoges por el camino y guardas en tu cajita de cristal, cuidadosamente acomodado en su interior de terciopelo. Todo eso en lo que crees, en lo que confías, en lo que sientes.

Eso que más allá del mundo encuentras. Eso que te abraza cuando piensas que no puedes más. Algo que lamentas no ver. Porque el amigo no se ve, no se toca, no se huele. Simplemente lo sientes. Y, aunque se encuentre sentado a tu lado, tú nunca lo ves como la materia física que es. Su esencia oculta entre los pliegues del terciopelo de tu cajita de cristal.

A veces lo miras a los ojos. A veces sientes su presencia.
Sin embargo, el amigo no es la persona que ves. Es la persona que sientes.

Es aquello por lo que darías todo.

Menos tu cajita de cristal…

Desde el principio tú insististe
Pero yo me resistía
Tú siempre me dijiste
Que lo nuestro funcionaria
Tú estabas algo triste
Yo seguía en las mías
Preciosos versos me escribiste
Y al final caí rendida.

Ahora que estoy contigo
Me doy cuenta de la verdad
No te quiero como amigo
Yo no quiero tu amistad
Solo quiero que me quieras
Aunque yo te quiera más.

A veces sobran las palabras…

Les vuit del matí a la linia 1 del metro (la vermella). Ple de gom a gom, amb les ensopegades i el trontoll inestable habitual. En la zona del vagó dedicada a les cadires de rodes, carretons de la compra, equipatges i altres embalums, hi veig una noia asseguda a terra. Posa-li vint-i-cinc anys. Moderneta d’aspecte, neta i polida però curiosament enfeinada. Té les cames flexionades i damunt dels genolls hi fa descansar un gran bol ple de llet amb Colacao (o Nesquik, que pel cas és el mateix) i cereals.

Va menjant parsimoniosament, amb una cullera sopera. Al seu costat, a terra, hi té una bossa de mà, a l’estil dels saquets que es tanquen amb un cordó corredor. De tant en tant posa la mà dintre de la bossa i en treu un grapat de cereals que introdueix delicadament dintre del bol. I va menjant, impassible davant de la mirada entre atònita i divertida de la resta de passatgers, entre els quals m’hi compto. Quan el nivell de llet del bol ja ha baixat prou, fa dos glops llargs i se l’acaba. Amb la cullera escura minuciosament les restes de xocolata i cereals. Ara treu un tovalló amb unes puntes delicades de la bossa i s’eixuga els llavis decorosament. Tapa el bol buit amb el tovalló, l’embolica, l’introdueix a la bossa i s’aixeca. S’espolsa, es recomposa una mica la roba, remena el cul per desentumir-lo, es ventila el serrell, que li cau desordenat damunt dels ulls, i baixa a la primera parada.

Qui no té temps d’esmorzar és perquè no vol.

Les cròniques dels diaris expliquen avui amb major o menor fortuna l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2009, ahir a l’Auditori Enric Granados de Lleida. A banda de la retransmissió en directe que en va fer Televisió de Catalunya, aquest vespre s’ha emès un trist resum de l’acte, en el qual no apareix ni un dels noms dels disset premiats i ni tan sols de les modalitats per les quals es concedien els guardons. Curiosa manera de donar suport al món de la cultura, mostrant els parlaments institucionals i oblidant els veritables protagonistes de l’esdeveniment. En qualsevol cas, l’acte fou elegant (malgrat les brometes de Queco Novell, el presentador), sobri (es va fer i es va dir tot el que s’havia de fer i dir sense estirabots), auster (cosa d’agrair en temps de crisi i d’escàndols financers) i àgil (qualitat difícil d’assolir en un “espectacle” amb disset premis, disset veredictes i disset discursets d’agraïment). Cal destacar, a més, que la majoria de premiats van dir coses realment interessants en els seus breus parlaments de rebuda del guardó, i això, a banda de demostrar l’encert de la tria, diu molt a favor del conjunt del sector cultural del país.

La majoria de cròniques ressalten també les referències a l’escàndol del Palau de la Música i recorden, amb poca o molta intensitat, l’anunciat canvi de presidència al CoNCA. Ara bé, allò de què no parlaran amb tota seguretat és del magnífic esforç i treball de l’equip de professionals que fa funcionar les màquines del CoNCA. Pràcticament mai no hi ha un record per als treballadors esforçats de la cultura, aquells que no veuen els seus cognoms als titulars però sense els quals els titulars es queden buits de contingut. Fins al dia d’avui no he vist en cap espai públic el reconeixement a la seva feina honesta i anònima que, al marge de polèmiques, fa que el CoNCA estigui treballant al màxim rendiment, amb innombrables projectes que veuran la llum a poc a poc i en el moment oportú, malgrat els imprevistos i malgrat els titulars. Ahir a la nit van donar una nova prova de professionalitat i, per tant, també de discreció, fent possible un acte tan important per al país. Als qui coneixen la seva feina no els calia aquesta prova; ells no fallen, ells sempre hi són, ells sempre garanteixen que la màquina rutlla. Em sento agraït i privilegiat per poder ser un d’ells. Si jo donés premis, serien tots per a ells, el millor equip.

No tinc prou paraules per descriure-ho.

Ha sigut una nit inoblidable; tantes sensacions, sentiments que es van manifestar en tant sols 8 hores de la meva vida.

Nervis, tensions al principi, vergonya quan començàvem a fer cua entre tants desconeguts, i després el conèixer gent i pasar-nos-ho bé fent bromes durant les llargues 3 hores d’espera.

Van obrir les portes i ens vem “colar” a vint persones gràcies a uns nois que vam conèixer i que ens van guardar el lloc. Feien una mica de respecte les males mirades, jaja.

Més espera.

Tel0ners: Prima Donna.

Encara més espera.

I de cop, els llums s’apaguen i la gent comença a cantar l’introducció de la primera cançó. I entra el cantant, surt el bateria i el baixista i la gent salta, crida, es mou, està nerviosa.

Tot es torna borròs. Costa recordar cada un dels moments viscuts.

I quan s’acaba, només queda el record d’una gran nit, d’unes grans cançons, d’una gran gent.

I sense la ”penya” que em va acompanyar res d’això hauria estat tan especial:

Les meves amigues, que cridaven i estaven tant nervioses com jo, i els que vem conèixer, que procuraven que veièssim bé i s’encarregaven de gravar-nos les cançons perqué nosaltres no erem prou altes.

Gràcies per tot, per haver-me fet passar un dels moments més intensos de la meva vida.

Aquesta és la última cançó que va sonar; Good Ridance. I diu això, precisament: espero que hagis viscut el moment de la teva vida.

Sé que no es veu ni es sent gaire bé, però com ja he dit, l’important són les sensacions. Imaginueu-vos allà a  baix a la pista, apretants i cantant fins a quedar-vos sense veu; i ni tant sols us fareu una idea del que en realitat era viure-ho.

Gràcies de Nou a Tots.

Abans em feien por moltes coses; que no creixeria mai, que em quedaria atrapada eternament al mateix lloc, que mai podria fer realitat els meus somnis… És cert el que diuen: el temps et fa males passades. Un dia estàs somiant i l’endemà el somni ja s’ha fet realitat.

I ara que aquella nena espantada ja no em segueix a tot arreu, la trobo a faltar, de debò. Voldria dir-li unes quantes coses; que es tranquil·litzi, que s’animi, que al final tot anirà bé. Vull que sàpiga que conèixer persones que t’estimen, que et comprenen, que t’accepten tal com ets, serà cada vegada més difícil.

Els meus millors amics han contribuït a fer que sigui com sóc, i m’acompanyen a tot arreu. I a mesura que aquesta història es reescriu cada dia que passa, l’amor que sento per ells no para de créixer.

La veritat és que ha sigut la millor època. Hem comès errors, hem trencat cors, hem après lliçons molt dures… però tot s’ha convertit en un bon record.

Com ha passat?

Com és que oblidem les coses dolentes i idealitzem les bones?

Potser perquè necessitem creure que el temps que hem compartit ha sigut important, que ens hem fet costat en un moment de la vida que ens ha definit, un moment de la vida que no oblidarem mai.

No puc assegurar que hagi anat així, però les sensacions són aquestes.

Joey Potter

Dawson’s Creek

Quan el gust per la cultura i alguna mena d’art no t’arriba per la via de l’herència familiar, quan no ets membre d’una nissaga d’il·lustrats, quan no formes part de l’aristocràcia de la cultura i, encara més, quan no hi ha un coixí econòmic que et permeti llençar hores i esforços a la recerca d’una inspiració tan inequívoca com fugissera, frivolitzant amb la teoria oculta i pontificant sobre el sentit de tot allò que no coneixes… busques camins casolans, barats i àgils d’aproximació a l’expressió artística.

Així, les primeres passes que algú que finalment s’ha abocat al món de la creació (o no) poden ser d’una perfecta simplicitat, de vegades d’una ingenuïtat entendridora i gairebé sempre d’una sinceritat a prova de bombes. Repassant la xarxa he trobat una divertida mostra d’aquestes aproximacions adolescents, agosarades i fresques al món de l’expressió en el bloc de l’amic Joan Vigó.  Feu una ullada al seu Plafó contemporani. Data de principis dels anys 80, de manera que parlem d’un altre món, infinitament allunyat del d’avui (els qui llegint aquesta frase pensin que tampoc no fa tant de temps dels anys 80 vol dir que han superat la quarantena i que encara no s’han adonat que tenen una edat), i amb uns codis que ara ens farien riure però que llavors eren matèria de les nostres il·lusions.  En Joan i un col·lega van fer un fanzine (els que necessitin un aclariment sobre el significat d’aquesta paraula és que són uns txitxarel·los que van néixer ahir) en el qual mostraven gustos, tendències i certa tendència al gamberrisme (a les bretolades, hauríem de dir). Però és justament en aquesta mena de pulsions irreprimibles i indocumentades que se sustenen, no en tingueu cap mena de dubte, les més llargues, honroses i valorades trajectòries artístiques. No em mereix respecte cap il·lustre creador que en algun moment dels seus inicis i tentines pel món de l’art no hagi sigut una mica gamberro (altre cop! volia dir brètol!) i no hagi contestat pel simple plaer de contestar i de cultivar un impertinent esperit de contradicció.

Felicitats, Joan (i soci), per haver sigut gamberro (brètol) i per recordar-nos-ho avui, sense pudor, ara que ja ets un home… seriós? equilibrat? madur? assenyat? bregat? Bé… disculpa… tampoc no et voldria ofendre, ara.

Durant el mes de setembre es produeixen alguns esdeveniments centrals d’això que d’un temps cap aquí anomenem sistema cultural català. Es tracta de cites que exploren i potencien els nexes entre la creació, el públic i el món econòmic des de la perspectiva dels sectors artístics. Del resultat d’aquests esdeveniments és possible extreure determinants signes que resulten útils per valorar la salut del sistema. Aquest cap de setmana, ja clausurat, han tingut lloc almenys dos d’aquests esdeveniments: el Mercat de la Música Viva de Vic  (MMVV) i l’Hangar Obert, posada en marxa de la temporada d’aquest Centre de Producció d’Arts Visuals barceloní.

En els dos casos, i per raons diferents, els signes detectables són positius. El dijous vaig tenir l’oportunitat de parlar amb la directora executiva del MMVV, Montse Portús, i també amb el director artístic, Lluís Puig. Tots dos m’explicaven que ja en el primer dia complet del mercat era possible diagnosticar un èxit. Sembla que la d’enguany ha estat l’edició amb un major nombre de professionals acreditats, i la Montse em deia que, de fet, dir que el MMVV s’ha consolidat és menystenir la seva vàlua real, ja que ara mateix és espai de referència d’aquesta mena d’esdeveniments a Europa. Vic comença a ser nexe entre el mercat llatinoamericà i l’europeu i és, per tant, porta d’entrada per a uns i altres amb la marca de la música mediterrània com a bandera útil.

Divendres a la tarda es va presentar l’Hangar Obert, i vaig poder visitar les seves instal·lacions, amb plena ocupació, com sempre, i amb la perspectiva d’unes obres que, si be seran llargues i complexes (com totes les obres, oi?), es convertiran en un punt d’ inflexió per a la confirmació del model d’equipament que representa Hangar i per a la seva projecció i creixement futur.

D’esdeveniments d’aquesta volada n’hi una llarga llista durant el mes de setembre, al marge de l’inici de la temporada dels grans equipaments, de manera que el MMVV i l’Hangar són només dos exemples concrets. Ni el sector de la música ni el de les arts visuals estan exempts de dificultats i problemàtiques ben complexes, igual que la resta de sectors, però sembla també clar que això que sona com a sistema cultural català té capacitat per generar, per la pròpia dinàmica, espais referencials que en són aparador i estímul de futur. Venint d’on venim en el camp de les polítiques culturals, sempre més desateses del que voldríem, sempre més precàries del que seria desitjable, no podem fer altra cosa que felicitar-nos per la bona salut i sanes perspectives d’aquests projectes. De feina en tenim per no acabar-la, però de moment tenim algun pilar en què sustentar-la.

Aquesta setmana, com la majoria de mortals, he tornat a treballar. M’estaré de fer qualsevol consideració intel·lectualoide sobre la virtut o no del treball com a activitat humana i dignificadora, o bé com a condemna, divina o no, de perpètua execució. Em deixo portar, només, per la biologia, pura constatació dels efectes físics que em produeix el treball. El primer dia de feina em va aparèixer una erupció al braç, moré i esplendorós després de gairebé un mes de sana vida ociosa,  però maltractat sobtadament, en qüestió d’un parell d’hores, a causa d’una… al·lèrgia? Tinc al·lèrgia al treball? Sempre ho havia sospitat; ara en tinc la confirmació efectiva. No es tracta d’un efecte psicològic ni d’una actitud vital; és una pura conseqüència física. El treball, senyores i senyors, no és bo per la salut.

A grans mals, grans remeis. He trobat una estupenda crema de calèndula que ha fet miracles i que en cosa de quatre dies gairebé ja ha fet desaparèixer l’erupció. Per això m’afanyo a escriure aquest post; si tardo gaire més a penjar-lo no tindré argument biològic per al meva radical oposició al treball.  Si ho arribo a saber no em poso la crema.

S’han mort. Definitivament. Digueu-me sentimental, però jo m’estimava les meves sandalies Teva. Més de deu anys traginant la meva còrpora sense fallar es compten ràpid però costen una mica més d’explicar. Amb elles he trepitjat selves, he pujat (més o menys) muntanyes, he resseguit roques en penyasegats, he escampat dunes, he creuat rius, m’hi he banyat al mar i m’hi he assolellat, repantingat al sol. Resistents i adaptables com no n’he dingut mai cap d’altres, però a la fi la sola ha dit prou aquest estiu i ara ja són irrecuperables. Van anar fins a Birmània, es van enfangar en aiguamolls, es van passejar per Paris o Londres, van trepijtar platges desertes a Indonèsia, es van enfilar als gratacels de Tòquio, es van fer el Pirineu de cap a cap, i han anat a morir en una de les més ignotes (encara n’hi ha, sí) cales de la Costa Brava. El meu homenatge a les sofertes sandalies que millor han suportat els meus peus que, us ho asseguro, són de molt mal acontentar. Descansin en pau.

Ocupa el centre de l’escenari amb el seu vestit fosc, tocat amb un barret negre d’ala que s’inclina lleugerament sobre la cella dreta. Estàtic en la seva posició, corba el cos endavant, ajunta els genolls i els flexiona lleugerament. A la mà dreta, el micròfon enganxat als llavis; a la mà esquerra, el polze senyala invariablement amunt, i la resta de dits es clouen tancant el puny o bé onegen cadenciosos seguint (o marcant) el ritme de la música. La seva veu profunda, cavernosa, ho amara tot, i sembla que mesuri amb precisió cada síl·laba que emet, mirant cap a terra, potser a la punta de les seves sabates lluents, punxegudes. Quan diu “allellujah” obre la mà dreta i tensa tots cinc dits cap amunt, aixeca el cap i la mirada cap al cel, negre profund, despoblat d’estels en aquesta nit ennuvolada de la Costa Brava.

 I s’ajup. Clava el genoll dret a terra, encongeix el cos lentament i recull les extremitats tot empetitint la seva figura. Al cap d’un instant també el genoll esquerra descansa sobre l’escenari. Desgrana els versos més intensos i sembla que necessiti la màxima tensió de tot el seu ésser per deixar-los anar, lliures i colpidors. Abaixa el cap, i des de les grades veiem només la rotllana negra del seu barret, el rostre ocult, buscant el pit, aproximant-se als genolls. “I’m your man”, diu (canta) quan torna a mirar el públic directament.

 I s’alça sobtadament fent dues passes àgils enrera. Separa les cames i es planta ferm al mig de l’escenari, mira de cara i fa un gest… riu? “The famous raincoat!” coregen els seus músics, i una onada d’entusiasme l’envolta. Ara… balla? Una passa a la dreta, una altra a l’esquerra. L’economia de moviments i gestos es trenca breument i el seu cos oneja a una banda i altra. Però és només un instant. Torna la reclosió, uneix els colzes a les seves costelles, envolta el micròfon amb les dues mans i gairebé diries que també amb el seu rostre.

 “It’s closing time”, ha cantat i repetit. S’agenolla davant de Javier Mas i ens diu que és el seu músic de Barcelona; una sola peça ell, la bandurria, el llaüt i l’arxillaüt. Amb Mas ha retrobat les arrels mediterrànies que són en l’origen de la seva inspiració. Ara, agafat de la mà del mite internacional de la cançó d’autor, descobrim l’excepcionalitat d’aquest músic nascut a Saragossa i que sorpresivament ha donat una sonoritat inèdita a aquests temes ja clàssics, llegat universal de la música moderna. Però no oblida ningú; es gira i presenta tots i cadascun dels músics, dedicant-los elogis i bromes. Es treu el barret amb la dreta, el prem contra el pit i escolta reverencial el “solo” que, un a un, van desgranant.

 La veu de Leonard Cohen no ha perdut gens de profunditat, i encara ens fa extremir quan canta-diu-recita-explica les seves cançons-poemes-històries-reflexions. Tres hores de concert als seus 75 anys no són poca cosa, i es percep en tot moment la voluntat d’agradar, de ser amable, gentil, generós. Tal com va dir explícitament en començar el concert, ell i la seva banda volen donar tot el que tenen. I en acabar, en canvi, ens deia, irònic, mentre cantava, “good evening, my darling. I hope you satisfied tonight”.

 Va ser probablement, un dels concerts més complets, llargs i intensos de la particular història del festival dels jardins de Cap Roig.