Em fan molta gràcia tots aquests partits i polítics que, en vistes als retards i a la previsible sentència contrària del Tribunal Constitucional vers l’Estatut, corren a deslegitimar-lo, a demanar que en dimiteixin els seus i les seves membres o a pressionar-les per tal que siguin benevolents amb la sentència. Com si el fet de la seva escassa celeritat en els treballs o la seva rigidesa en la defensa del marc constitucional fossin rellevants en relació amb la seva legitimitat i capacitat per determinar la constitucionalitat d’una o diverses lleis, per importants que ens puguin semblar!

Aquesta actitud em sembla aberrant i una excusa de mal pagador, per tal de tapar les vergonyes d’uns partits que, en el seu moment, quan es va reformar l’Estatut, van decidir acatar el marc constitucional imposat, jugar amb les seves regles (el que inclou el tutelatge del Tribunal Constitucional i la sobirania popular del poble espanyol), rebaixar el text estatutari per tal d’encabir-lo dins la legalitat espanyola i tornar-lo a retallar posteriorment per tal de fer-lo més digerible per Madrid. En el seu moment, doncs, van haver de fer mans i mànigues per tal de fer cas omís a qui defensava que el marc constitucional no donava per més i van preferir amotllar-s’hi, malgrat les limitacions per totes i tots ben conegudes, entre les quals la incapacitat per anar gaire enllà en el marc competencial (tal com a certs partits ja els convenia, per no haver de posar ells els límits) i la supeditació a una norma de major rang que és preservada per un tribunal no precisament amant de la descentralització autonòmica i les sentències urgents. I aquesta sobtada amnèsia és especialment greu entre els partits que van donar suport a l’Estatut (el que implica legitimar el procés de redacció, retallada i aprovació, fins al final) i, sobretot, a la Constitució (el que implica legitimar el marc en el qual s’encabeixen totes les altres normes i les institucions que aquesta crea).

Aquestes crítiques a la fase final d’un procés les normes del qual van acatar els partits que les formulen, a més de ser ridícules, demostren una incapacitat flagrant per tal de proposar alternatives a un projecte polític que ja temps que denunciem caduc i inviable dins dels estats espanyol i francès. Per què es va fer cas de totes les recomanacions del Consell Consultiu (un òrgan de rang molt inferior) i ara se li nega la legitimitat al Tribunal Constitucional? Què faran si el Tribunal Constitucional, un òrgan garant del marc que l’Estatut pretenia respectar, anuncia que aquest objectiu no s’ha acomplert del tot? Plantejaran un conflicte obert amb l’estat? Impulsaran una reforma constitucional de forma unilateral, sense cap tipus de suport de ningú i encaminada al fracàs? Es convocarà una manifestació multitudinària com a catarsi col·lectiva com a pas previ a seguir aplicant la tècnica pujolista del peix al cove i l’article 150.2?

Benvolguts i benvolgudes polítiques catalanes, si us plau, deixeu de culpar el Tribunal Constitucional de la vostra incapacitat per trobar un encaix a l’Estat espanyol, perquè això és impossible. Si us plau, deixeu de plantejar batalles parcials i grandiloqüents en base a un text coix, reconegueu d’una vegada la sobirania del nostre país, allibereu-nos de les cadenes que ens empresonen i tireu pel dret vers l’únic camí possible, el de l’autodeterminació plena!

[ eng. Arens exists, but there is a country? ] [ esp. Arenys existe, ¿per existe el país? ] [ fr. Arens existe, mais il ya un pays? ] [ deu. Arena vorhanden, aber es ist ein Land? ] [ it. Arens esiste, ma c'è un paese? ] [ ch. 阿伦斯存在，但有一个国家？ ] [ rus. Аренс, существует, но есть такая страна? ] [ ar. أرينز موجودا ، لكن ليس هناك بلد؟ ]

Espanya, inventora de la roda?

Reconec que em diverteix tot aquest “serial” dels referèndums. Destapar les essències feixistes d’una Espanya que, de forma tant pedant, encara exhibeix pel món, com a model, una transició política feta a benefici dels assassins, té la seva gràcia. M’alegra comprovar que Espanya no té cap model “alternatiu” sobre el qual bastir la seva identitat. La seva existència es fonamenta en la imposició totalitària i en la prohibició de qualsevol diferència que els faci nosa. Franquisme i catolicisme a parts iguals, i milions de persones que no poden defensar res més que això, per molt que usin episodis puntuals i subterfugis per justificar-se moralment. Espanya no pot ser res més que la continuació dels Reis Catòlics, de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, de l’inquisició, dels camps de concentració -del qual Wyler fou inventor, a Cuba- i del genocidi cultural i lingüístic. És trist, és clar, però quan se senten “atacats” només els queden aquests referents a on agafar-se. Què més els queda, històricament parlant? D’Espanya, com de mares, només n’hi ha una, per molt que milers de persones durant molts anys han intentat que no fos així, catalans o espanyols d’arrel. I els catalans, amb un referèndum de fireta els hem fet destapar el pot de les essències. Es pot ser més patètic? Em sembla que no.

Toxo, estoy a favor del referéndum!

Tot i les rialles que puguem fer davant dels continus ridículs espanyols, el que no hem d’oblidar és que el sobiranisme és més fort mediàticament que no pas socialment. I això no és així perquè ho digui jo, és clar. Ho és, simplement, per què els fets ho demostren. No cal que esmentem tot l’assumpte del clan dels Milleti al Palau de la Música per adonar-nos que, de moment, el catalanisme seriós amb prou feines té el Barça per poder lluir. Tot i la importància del club, és evident que si anem a buscar entitats socials influents que siguin de domini social i executiu nacionalista, no en trobarem cap més. Sindicats? CCOO i UGT continuen sent els sindicats majoritaris a Catalunya, seguits de la USO i de la CGT. Associacions de Veïns? No tinc constància que cap d’elles hagi estat capdavantera en cap de les propostes de referèndum que hi ha hagut fins ara. Empresaris? Foment i PIMEC no són precisament entitats que es puguin qualificar de massa patriòtiques, si entenem la pàtria com la catalana.  Les entitats culturals de base malviuen a base de subvencions, sense les quals amb prou feines se’n sentiria a parlar. Prou feina tenen a sobreviure, com per dedicar-se a altres tasques. Les associacions de consumidors no cal ni plantejar-los que pensin i actuïn nacionalment, per què amb penes i treballs fan la seva feina, força malament, cal dir-ho.

Saura, Carod, Nadal i Montilla?

Tenim un govern que es proclama “catalanista”. Se’n declara, només, per què a la pràctica no n’exerceix. I jo em pregunto: per molts referèndums què fem… què ens queda després?

Hem caigut en l’error carodià i puigcercosista de creure que des del “govern” es construeix estat. Mentida. Des d’un govern “titella” com el nostre, només es fa província. Que ningú es pensi que el qualificatiu titella només afecta al tripartit. Amb Convergència no era, ni serà, massa diferent. Els resultats d’en Jordi Pujol van ser molt més fructífers que no pas els del govern actual, però l’Artur Mas -futur president- no tindrà massa marge més de millora, per què el sistema polític actual no els permet.

Aquí acabarem tots plegats!

L’objectiu més ambiciós, previ a la independència, que el sobiranisme seriós hauria de tenir marcat al front, amb foc si cal, seria el de tenir persones preparades i amb responsabilitats a la majoria d’organitzacions del nostre país. Persones que liderin les entitats no com una graciosa concessió a l’independentisme  de moda, sinó com a fruit de tot un treball de base, i com a expressió d’unes sòlides bases  sobiranistes. Tot el que no sigui tenir organitzacions fortes, representatives i liderades per i des del catalanisme, serà feblesa perpetua de la nostra lluita. Un, vint-i-cinc, o cinc cents referèndums no amagaran la nostra debilitat. Una societat civil forta no hauria d’anar sortejant el dia a dia amb “fireta” arenyenca. En tindria prou amb un sol plebiscit: el de la seva pròpia força.

“caminante, no hay camino, se hace camino al andar”

“volem ser per caminar, volem caminar per poder ser”

“és perillós posar els peus al camí, perquè no saps on et duran els teus passos”

“la utopia és com l’horitzó, quan t’hi acostes, ella s’allunya dues passes més

-i aleshores, per què serveix?

-serveix per CAMINAR”

Hi ha tantes frases, tantes cites, tants versos… que parlen de camins, de passos, de rutes, de traçades, de destins, d’horitzons, …

L’ascensió a una muntanya és una metàfora recorrent dels que volen expressar una meta elevada, una proesa a l’abast de l’home però al que li exigirà força, determinació, constància, devoció… i un xic de bogeria.

A Arenys de Munt, aquest passat cap de setmana hem fet una matinal, una caminada per desentumir els músculs del país, per notar que ens falta fer exercici, que hauríem de sortir a caminar més sovint, … i ens ha obert la gana d’altres sendes, sabent que mai serem tant joves com avui ni tindrem més força que la tenim ara…

S’han remogut a la cadira quatre cavernícoles i això també és bo, és necessari, que surtin a la llum aquells que des de l’ombra segueixen sent un fre, perquè amagats com estan entre butaques de dreta i esquerra de l’hemicicle del Congrés, alguns bons homes i dones de bona voluntat i manifesta ingenuitat encara podrien pensar que no existeixen…

Que treguin les dents, que afilin les urpes, així no combatrem a cegues; visualitzar l’enemic és necessari per convèncer-nos de que cal seguir lluitant i que no podem defallir tenint clar que si deixem d’agitar la falç les males herbes ens creixeran a tort i a dret sense aturador.

Per acabar, volia tornar a la metàfora de la muntanya per esmentar que quan algú va preguntar a George Mallory (alpinista de gran renom de la primera meitat del segle XX)

-sr. Malllory, per què puja muntanyes vostè?

ell va respondre:

-perquè són allà! esperant-nos!

aquesta mateixa resposta hem de donar als que no entenen que vulguem ascendir la muntanya del sobiranisme ple de l’autodeterminació i l’autogovern… volem fer aquest cim perquè és allà! esperant-nos!

[ eng. 11-S: Let us not deceive Left back! ] [ esp. 11-S: Que ERC no nos engañe otra vez! ] [ fr. 11-S: Ne nous laissons pas tromper restant de retour! ] [ deu. 11-S: Machen wir uns nichts zurück Left! ] [ it. 11-S: Non lasciamoci ingannare rimasto indietro! ] [ ch. 11 -局长：让我们不要欺骗的左后卫！ ] [ rus. 11-S: Давайте не будем обманывать Левый защитник! ] [ ar. 11 - دإ : دعونا لا نخدع الظهير الايسر! ]

Toca-li els ous a ta puta mare!

Sobre la consulta que avui s’ha celebrat a Arenys de Munt he de dir que d’entrada em deixava bastant fred. No és que a hores d’ara m’hagi despertat massa interés, però he de reconèixer que tindrà, o pot tenir, conseqüències positives. No em refereixo, és clar, al fet que a partir d’aquesta primera iniciativa no en puguin sortir d’altres similars, no tant sols al nostre país, si no també a Euskadi o a Galícia. Per què no? I el fet que n’hi hagi unes quantes més ajudarà a incrementar la sensació, ben estesa per les Espanyes, que a Catalunya, Euskadi i Galícia no hi ha res a fer, per què fent el que fan no hi ha forma d’impedir que les autèntiques nacions d’aquest Estat-gàbia anomenat Espanya expressem públicament el rebuig que ens produeix Espanya. Ja poden col·locar de forma immoral dos zipayos al capdavant dels nostres governs, que ni tant sols així aconsegueixen silenciar el clam de llibertat. Ha de ser trist per als pallassos Montilla i López comprovar que l’exercici mafiós i servil del poder no els serveix per a encaixar Catalunya i Euskadi a Espanya. L’un pactant amb el PP i l’altre oferint prevendes econòmiques i laborals a “independentistes” de boqueta.

Qui és més mentider?

Les conseqüències positives a les que em referia al principi, per a mi, són diàfanes. Iniciatives com les d’Arenys de Munt són útils en clau nacional. Perquè? Per què serviran per dificultar l’estratègia d’Esquerra de revalidar el 3r tripartit. És evident que si sumen tornaran a col·locar la “cosa” al capdavant de la nostra màxima institució nacional. Revalidaran a ulls clucs un nou mandat del PSOE a la Generalitat, per què el seu objectiu només és el de perpetuar les quotes de poder obtingudes fins ara, i si poden incrementar-les. El que em sembla evident és que una “excitació” nacional com la d’Arenys, sostinguda i sàbiament incrementada a mesura que s’acostin les eleccions, afegida a la previsible sentència negativa del Tribunal d’Ordre Públic (també conegut com a Tribunal Constitucional), deixarà poc marge de maniobra a Esquerra.

La pèrdua de diputats que puguin experimentar (algunes fonts parlen de fins a 1o diputats menys, tot i que jo dubto que la patacada sigui tant forta), i la clara inclinació del PSOE català cap a la seva “puta” mare espanyola, dificultaran molt la justificació del pacte. Impossibilitar el pacte? No, el faran igualment. Però a l’igual que Carretero parla de l’error d’Espanya d’haver-se pres el referèndum d’Arenys seriosament, el “previsible” error d’Esquerra revalidant el 2n mandat de la “cosa”, serà la sentència definitiva del partit. I amb a penes uns diputats (potser 15, amb sort), la seva satel·lització del PSOE serà definitiva, convertint-se en irrellevants en el mapa polític català: haurà nascut la nova Euskadiko Ezkerra catalana. A les eleccions del 2.010 potser pintaran alguna cosa, però quatre anys més tard ja només seran part del grup mixt, si tenen sort.

Calen nous instruments!

I en aquesta nova traició d’Esquerra hi haurà la seva mort prematura i l’èxit fulgurant de Reagrupament, si aquestes sigles perduren aleshores. L’oportunitat de Reagrupament, si l’hem de tenir algun dia, vindrà més donada pels errors d’altres que no pas pel bé que ho fem nosaltres. El que hem de fer és tenir la coherència i la claredat d’idees que hem demostrat fins ara, i saber tenir la paciència i la voluntat d’anar treballant de mica en mica, sense aturador, en pro d’una autèntica alternativa independentista a l’escleròtic panorama polític actual. Si d’aquí a un any -o abans i tot- aconseguim entrar al Parlament l’èxit ja seria majúscul, amb 3, 5 o amb els diputats que fossin. L’important serà entrar-hi. Crec que el salt definitiu de l’independentisme polític -ara orfe- es produirà d’aquí un temps. El que caldrà serà saber ser al lloc indicat en el moment i l’hora adequada. I a Reagrupament ho estem fent tot per ser-hi quan calgui. Si pot ser el 2.010 millor, però si no hi serem el 2.014. D’altres, PSC, Esquerra o IC-Hamàs ja sabem on acabaran situant-se: a la trinxera de l”Espanya… progessista, és clar.

¿Qué tal, te parece bien que mandemos nuestros hijos a Arenis?

I Convergència, es preguntarà algú? Doncs estaran a un costat o a l’altre de la trinxera depenent de com li vagin les properes eleccions nacionals. És molt fàcil d’entendre-ho. Si la seva “tímida” aposta sobiranista actual es veu refrendada a les urnes, d’aquí a un any, aleshores la direcció podria inclinar la balança definitiva cap al “sobiranisme” nítid i contundent. Si pel contrari l’aposta els surt malament, i no se situen en posició de dominar el Palau de la Generalitat i el Parlament, assistirem a un refredament nacional evident. Per tot això cal que a les eleccions nacionals properes es configuri un panorama en què les opcions nacionals de debó (CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Catalunya Acció o les CUP) superin claríssimament els 75 escons, impossibilitant d’aquesta forma la temptació d’alguns (CiU i ERC) de fer nous aventurismes amb PSOE’s i PP’s. Cal fer reviure l’eix nacional, espanyols a una banda, catalans a l’altre, per recuperar de nou la nació. Aleshores que cadascú triï a quin costat de la barrera vol ser. Per què el PSC no hauria de ser a la trinxera catalana? Que no són capaços de separar-se del PSOE? Una CiU amb 55 diputats, una Esquerra amb 15, i un Reagrupament amb 5, seria un mapa polític força agradable, d’entrada. El 2.014 ja el canviaríem, per variar-ne les forces respectives. El moment de Reagrupament i d’alliberar-nos del jou espanyol s’acosten, però no serà tant immediat com alguns volem. Com deia el gran Winston Churchill, sang, suor i llagrimes. Sagnarem i suarem de nou, però les properes llagrimes que vessarem no seran de dolor i patiment, seran de joia i d’alegria. La independència ens les provocarà.

No m’ha agradat mai defensar des de la vessant sentimental, hormonal i irracional el meu sobiranisme. Sempre he volgut pensar que la qüestió nacional pot ser tan social i d’esquerres com l’ecologista, l’obrerista o la feminista, per dir-ne algunes, malgrat ser poc capaç de justificar-ho amb raons. Tanmateix, dues de les fórmules per tal d’obtenir arguments per una causa són la metàfora i la simplificació i és en aquest sentit que no fa tant vaig fer un exercici mental per tal de poder convertir el meu nacionalisme hormonal en un sobiranisme racional i social.

Abans que res, però, caldria fer una prèvia, ja que, per tal d’abordar el debat, cal respondre la clàssica (i cansada) pregunta sobre què és una nació i, per tant, la dipositària de la sobirania popular. Sobre aquesta qüestió se n’ha escrit molta literatura i s’han assenyalat moltes característiques, però a mi m’agrada quedar-me amb la més senzilla explicació que he sentit: una nació és aquell territori i aquella gent que majoritàriament té conscència de ser-ho. Podríem parlar d’història, de llengua, de religió, de folklore, d’economia o de tantíssimes altres coses, però francament i personal crec que tots aquests elements, en tot cas, serveixen per crear la consciència nacional, però no la nació, sobretot en un món i uns països tan globalitzats i mestissos com els actuals (per on acotem en cada cas?, amb quina característica ens quedem o prioritzem?, quina és la llengua pròpia de Catalunya?, la històrica o la més usada?…).

Així, doncs, podem extreure diverses consideracions: la nació no és una estructura formal (no cal que aparegui a cap mapa); no ha de ser reconeguda per ningú extern, sinó per la gent que la integra; i és un subjecte molt variable. Del primer punt, es pot deduir que no cal Estat per tenir nació; del segon punt, que qui la determina és la pròpia població (entre la qual estic en minoria) i que, per tant, qui cregui en una nació diferent a la majoritària, no estarà equivocat/da, sinó tindrà una percepció subjectiva pròpia; i del tercer punt, que una nació pot esdevenir, desaparèixer i tornar a reeixir, si s’escau (segons les percepcions majoritàries a cada moment). D’aquesta manera, tant podrien ser nacions, en funció del que pensi la gent, Europa, Ibèria, Espanya, els Països Catalans, Catalunya o, fins i tot, la ciutat de Girona (mai se sap si creixerà de cop un sentiment nacional gironí). En tot cas, actualment, la majoria de la gent del país creu que Catalunya és una nació, així que, encara que aquesta no sigui la meva opció, caldrà acceptar que la realitat nacional és aquesta (el que no treu que a la vegada pugui treballar en favor d’altres opcions, sense imposar-les a d’altres persones o territoris).

Un cop resolta aquesta qüestió, caldrà fer l’exercici d’abstracció, per tal d’enfocar des d’una altra òptica el conflicte nacional i així poder-ho analitzar de forma diferent. La meva proposta és pensar en Catalunya com si fos una persona, concretament una dona, casada amb un tal Castella per fundar la família Espanya (es casa amb un home perquè tot plegat és molt retrògrad i el matrimoni homosexual tampoc estaria permès, per dir alguna cosa…). De fet, Castella tindria un harem de dones, però, com que volem simplificar, ens quedarem només amb la relació que té amb Catalunya.

En aquest sentit, ens trobaríem amb una relació nascuda d’una imposició, fa 300 anys, temps durant el qual Castella ha maltractat la seva dona, fent-la treballar moltes hores per robar-li els diners, administrant-li les possessions, limitant-li la capacitat d’actuar, no deixant-la sortir de casa ni parlar amb veu pròpia a d’altres (ni tan sols anar a les reunions de veïns del carrer Europa), imposant-li un règim alimentari capitalista, reprimint-li els seus hobbies i folklore, fent de la llengua del marit la llengua pròpia de la casa, negant-li la possibilitat de trobar-se amb els familiars de la dona (del sud, del nord, de terra endins i mar enllà), prohibint-li practicar cap esport si no és amb el marit i impedint a la pobra Catalunya decidir en quines condicions treballar, cuidar el jardí i educar de forma igualitària els fills i filles. La pobra Catalunya, doncs, que mai es casà per amor amb Castella, és una dona totalment ultratjada, maltractada i sotmesa. I li és difícil parlar amb els seus veïns, ja que, com s’ha dit, ho té prohibit i, a més, ell és el poderós i amb qui interessa estar-hi a bones, en el barri, a banda que tothom el veu com un home una mica cutre, però curós i modern, allò que podríem anomenar-ho democràtic.

Tanmateix, Catalunya porta la processó per dins, ja que durant dècades ha vist la seva autoestima minvada i s’ha cregut dependent del marit, tal com tracten de fer tots els marits totalitaris i maltractadors del món, que usen la psicologia més que la força per imposar una organització familiar totalment patriarcal, masclista i destructora de la moral femenina. I és que ben poques vegades ha hagut de fer ús de la força, en Castella; ja que, si bé alguna bofetada se li ha escapat (mai està de més i de tant en tant és necessari, creu), ell se serveix de dues armes molt més eficaces i subtils de dominació: la creació d’un vincle de dependència entre ambdos cònjuges que faci percebre’s a la dona com a apèndix de l’home i, sobretot, un sistema legal que ni tan sols contempla el dret al divorci. I és que la normativa que regeix aquell veïnat és tan perversa que atorga al marit la potestat de decidir si la muller se’n pot anar de casa i iniciar una nova vida o no. En el cas de Castella, però, aquest concep com a traïció i motiu d’agressió la simple formulació del dubte sobre si aquest seria el camí correcte. Ell té clar que la millor manera d’impedir una cosa és fer-la creure impossible i, en aquest sentit, ser jutge, part i, a la vegada, policia sempre ajuda.

De fet, veient aquesta metàfora, no caldria saber els motius que van motivar el casament ni les condicions en què es desenvolupa el matrimoni, per tal de reconèixer el dret al divorci. Així, encara que en el seu moment es casessin per amor i el marit fos la millor persona del món, podria ser possible que l’amor s’esfumés (coses de la vida) i, en aquest cas, no caldria més motius per iniciar la separació, si algun dels cònjuges ho vulgués. Però aquesta descripció dels inicis i desenvolupament de la relació ens permet afegir dramatisme (i, per tant, solidaritat amb la part feble) i, sobretot, aprendre que en un cas de submissió matrimonial com l’actual, ni l’home és qui ostenta la legimitat per forçar-la a ella a mantenir-se junts, ni seria possible una reconciliació entre ambdós sobre noves bases (federals), en cas que l’home s’hii mostrés disposat, com a mínim abans de passar un temps separats que el fessin madurar i civilitzar-se.

En aquest sentit, el que ha de fer la dona, Catalunya, un cop (per diferents motius) se n’adona de la injusta situació, és acabar de prendre consciència de l’opressió i greuges que pateix, omplir-se de valor i fotre un cop de porta als morros de Castella, tenint clar que les dificultats que comportarà aquesta acció en cap cas seran comparables als patiments de seguir en una situació i en una relació matrimonial com l’actual.

I això mateix és el que ha de fer la nostra nació. També podríem parlar més en profunditat de la vessant de transformació social i democràtica que podria comportar l’exercici del dret a l’autodeterminació i, de fet, a mi m’agrada més argumentar-ho per aquí. Però això ja és un afegit, ja que cada causa en favor del dèbil és una causa justa.

I Catalunya, com tota dona maltractada, és la part dèbil i la que es mereix tot el nostre suport i l’exercici de la llibertat!

Massa vegades hem de sentir que és meritori el paper de promoció de la llengua catalana que realitzen a Catalunya els sindicats espanyols UGT i CCOO. Aquestes afirmacions normalment es realitzen en comparació amb els temors i recels que podien despertar ambdues organitzacions en els cercles més catalanistes, durant l’etapa de “Transició”, els quals poden semblar enterrats respecte el que finalment ha esdevingut. Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta defensa de la llengua catalana suposadament realitzada per elles ha estat més formal que real, el qual explica, per exemple, que aquesta llengua reculi tan ràpidament en el seu ús en els centres de treball (una reducció en l’ús de 8 punts, des del 41,68% fins al 33,58%, tan sols des del 2003 fins el 2008, segons l’Idescat), mentre els majors sindicats del país s’ho miren impassibles. Defensar el català a la comunitat autònoma de Catalunya és una tasca totalment acceptada per una enorme majoria social que fins i tot assumeix el PP, amb els seus matisos. El salt de la retòrica a l’acció real, però, és el que marca diferències i, més enllà d’adhesions a certes campanyes extremadament plurals i de mesures de cara a la galeria, el compromís d’ambdós sindicats amb la nostra llengua (igual que amb les nostres aspiracions nacionals de llibertat) és poc més que una excusa per cobrar un bon gruix (més) de subvencions i per guanyar suport social.

De fet, això ho podem veure analitzant els posicionament de CCOO i UGT a altres comunitats de parla catalana, on la seva defensa es fa més complicada i on aquests sempre s’arrengleren al costat dels i les que volen vendre el català com una font de discriminació i que atien el conflicte lingüistic des d’una òptica obrerista i lerrouxista. Per una banda, vam poder comprovar no fa tant com ambdós sindicats, així com altres sindicats corporatius i el PP, es mostraven contraris al requisit del nivell B de català per treballar en la sanitat illenca (malgrat que el mateix Consell Consultiu de les Illes va afirmar que aquest decret era tou, ja que la resta de funcionariat ha d’acreditar el nivell C). Per altra banda, vaig poder llegir recentment a El Temps que tant CCOO, com UGT del País Valencià i altres sindicats corporatius han donat suport a l’esborrany de la llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana, promogut pel PP, des de la Generalitat valenciana. En el camp lingüístic, segons explica l’autor de l’article, el coneixement de valencià no serà un requisit per esdevenir funcionari/ària, sinó un mèrit, a l’alçada d’altres llengües comunitàries, com l’alemany, el txec o el maltès, quedant així la normalització de la llengua molt per darrera del que va aprovar el PP, a les Illes, i l’ex-franquista Manuel Fraga, a Galícia. En donar suport a aquest projecte, doncs, CCOO i UGT han traït nombrosos compromisos i manifestos que havien subscrit en favor d’ella, demostrant com la retòrica pot quedar ben allunyada de la realitat. En tot cas, us recomano que us llegiu l’article complet d’El Temps clicant aquí.

I podríem parlar de sindicats més petits i, acceptuant el consens generalitzat que es viu a Catalunya respecte la defensa de la llengua (tot i que sense aplicar mesures concretes i reals en favor d’aquesta), podríem veure que altres organitzacions estructurades a nivell estatal tampoc passen la prova del cotó: com quan l’USO (Unió Sindical Obrera) de les Illes Blaears i Pitiüses es manifestà al costat d’UPyD, Ciutadans i PP per la “llibertat lingüística” o com quan s’observa l’oblit gairebé total del català per part d’una CGT que al sud del país s’estructura en una única federació de “País Valencià i Múrcia”, destrossant els nostres límits nacionals.

En definitiva, i com en tants altres casos, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú; i, en aquest cas, si la defensa del català als centres de treball dels Països Catalans no la impulsa un sindicat nacional i de classe propi, difícilment trencarem la maleïda equivalència del castellà com a “lengua del obrero” ni avançarem cap a un ús social generalitzat i normalitzat, ja que la nostra llengua serà el primer element que caurà de la taula de negociacions en cas de conflicte.

OBJECCIÓ A ESPANYA, UN DRET, UN EXEMPLE SOLIDARITAT AMB L’INDEPENDENTISTA MARC BELZUNCES

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/bWFyYw==_99754_4614_1.jpg

Assabentats del cas judicial en que es troba el jove Marc Belzunces, imputat d’un “delicte” d’objecció de consciència electoral fent-lo subjecte de penes de multa i presó, el Consell dels Deumil.cat es veu en l’obligació de solidaritzar-se
amb el jove imputat i fer una crida al seu suport moral i ecònomic, per a fer front a les despeses de la defensa judicial, i a donar-lo suport públic difonent el seu cas, denunciant la justícia espanyola.
Marc Belzunces no es va presentar a la constitució de la mesa electoral a la qual fou designat com a “vocal 2n suplent 2n” als comicis de les Eleccions Generals espanyoles del passat 9 de març de 2008. Ara fa un any, el 3 de juliol de 2008, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va citar a comparèixer com a imputat d’un pressumpte delicte electoral. En Marc aquell dia en comptes de declarar, va lliurar un escrit on entre d’altres coses afirmava:

“Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari”. Posteriorment, el passat desembre, el Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona va dictar interlocutòria d ‘incoacció de les Diligències Prèvies per delicte electoral. En Marc Belzunces es va presentar per a no declarar i remetre’s a l’escrit ja presentat el juliol de 2008 davant la Fiscalia.
Ara, fa escassos dies, la Fiscalia ha fet pública l’acusació que fa contra en Marc (full 1 de l’acusació, full 2 de l’acusació). En concret el Fiscal del TSJC demana 22 dies de presó (a substituir per 44 dies/multa a 18 euros dia (792 euros), 6 mesos de multa a 18 euros dia (3.294 euros) amb responsabilitat personal en cas d’impagament i inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys.  La intenció d’en Marc, feta pública en un article al Bloc Gran del  sobiranisme,
del qual es blocaire, és continuar pujant esglaons judicials fins on pugui (Audiència Provincial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional) i encara li quedaria anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
La cosa, ja ho esmenta en Marc al seu article, anirà per llarg. Ara bé, com ell afirma està disposat a arribar fins el final i assumeix totes les conseqüències.
Es tracta d’un cas d’objecció de consciència independentista, d’objecció a Espanya. Sembla ser que és el primer cas que la Justícia espanyola es troba davant d’una situació semblant.
Que en Marc pugui aconseguir anar pujant esglaons judicials depèn de la capacitat econòmica per a fer front a les despeses que genera enfrontar-se a la maquinària judicial. Un grapat de patriotes el fa costat dels del primer dia i va
obrir un compte corrent on es poden fer ingressos i donacions. Obligació nostra es contribuir-hi, en la mesura de les nostres capacitats, però fer-ho tothom!.
Fent, aixímateix, extensiva la seva situació amb el màxim de ressó possible sobre el seu cas, recolzant-lo personalment, però també la seva causa: la de posar en evidència la justícia espanyola i el sistema electoral espanyol que es basa en la coacció. El que posa en qüestió, entre molts d’altres exemples, el caràcter democràtic de l’estat que ens té subordinats.
En Marc és una persona compromesa amb el nostre país, un expert en les noves tecnologies i un apassionat de la ciència. El seu temps lliure l’omple d’activitats lliurades al proïsme. Com hem dit també escriu setmanalment al
Bloc Gran del Sobiranisme.
No podem admetre que a un ciutadà actiu i responsable se’l vulgui condemnar a presó i multes per un concepte caduc i esbiaxat de la llei electoral. És antidemocràtic. Tampoc podem admetre que a un català la justícia espanyola li
demani presó i multes perquè se’n declara objector independentista i afirmi que “no formo part de la societat spanyola, ni vull formar-ne part. I com que no en formo part, no se’m pot demanar que col·labori en l’organització d’unes
eleccions espanyoles”. No podem permetre el seu empresonament. No som esclaus. Exigim la despenalització de l’objecció electoral.
Us repetim que moralment tots estem obligats a col·laborar en l’aportació econòmica per a fer front a les despeses que ja ha hagut d’assumir en Marc i fem córrer el seu cas.
La Fundació Catalunya ha obert un compte corrent.

Beneficiari: Fundació Catalunya-FONS . Cal dir que els donatius a Fundacions
té avantatges fiscals.
Compte Caixa d’Enginyers: 3025-0012-19-1400008332
Per a transferències des de fora del Regne d’Espanya:
Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb

http://3.bp.blogspot.com/_vaBVDLpjDNs/SMf6xknL5jI/AAAAAAAABlo/ySqG62302nQ/s320/estelada_01.jpg

La meva terra és com un infant,
no dóna gràcies, ni mai sap quan
es torna aspra i plena de fang
o verda i plana i et dóna cant.

La meva terra mai no sap quan
anar endarrera, tirar endavant
plena de nafres, plena de sang,
plena de joia i plena de cant.

No té una flama que digui sí,
però una espurna sempre ho vol dir;
no té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.

La meva terra sols té caliu
que dorm i dura dintre d’un niu.
La fusta i jo que volem sortir
esperem flama que ens digui sí.

Uns endavant ens volen portar,
espurnes vives en soledat;
altres ens volen sempre aturats,
la cendra pesa sobre els cansats.

http://www.comunicacio21.com/entrevistes/galeote_antonio/galeote2.jpg

La lamentable peripecia protagonizada por la clase política catalana -y la española- en todo este asunto de la financiación, ha puesto de manifiesto, una vez más, la diferencia entre la realidad y los sueños.

La cutre comedia finalizada con la concesión de una limosna por el Estado a las autoridades autonómicas catalanas, encabezadas por José Montilla, un dirigente del PSOE, es el reflejo de la farsa en que se desenvuelve la política catalana.

De hecho, este acuerdo es el reparto por la administración central del Estado de algunas cantidades para que las autoridades regionales puedan cubrir, con más o menos solvencia, los gastos que se generan en sus territorios.

Éstos son los hechos. La pretensión de las autoridades de la Generalitat se basa en la ficción de que una nación ha negociado con otra para recuperar, al menos parcialmente, los recursos financieros que una de esas naciones -España- le arrebata habitualmente a la otra -Catalunya-. El expolio.

Todo este absurdo episodio, que ya se vivió con motivo de la reforma del Estatuto catalán, y que se volverá a vivir con la próxima negociación de la nueva financiación o de la nueva reforma del Estatuto, es muy ilustrativo de eso que se llama el encaje de Catalunya en España.

Veamos. En estos momentos, y al margen de los divertidos delirios de unos cuantos, Catalunya es una especie de provincia de España, beneficiada por algunas descentralizaciones administrativas y económicas. Más o menos.

Por contra, algunas de las autoridades regionales de Catalunya actúan y se comportan como autoridades de algo que es casi un Estado y que, como tal, marca sus distancias con otro Estado, el español.

De ahí derivan, entros ejemplos, esas patéticas aperturas de embajadas en el extranjero, realizadas con un cómico protocolo, y que reflejan hasta qué punto se ha difuminado la línea que separa la realidad de la farsa.

Seamos serios. Todo esto es querer y no poder. Es aparentar lo que no se es. Es engañar a los catalanes. Es utilizar a Catalunya para que algunos personajes con ínfulas de hombres de Estado protagonicen sus ridículos delirios de grandeza.

Si se quiere ser coherente, es preciso prescindir de estas comedias y asumir, con todas las consecuencias, que el único encaje viable para Catalunya en España es una confederación. Lo demás es hablar por hablar.

El único encaje es una Catalunya que, desde la independencia, llegue -o no- a un acuerdo con España para formar parte de una confederación. O de algo muy parecido a las estructuras y los conceptos de una confederación.

¿Una confederación? Sí. Una confederación ibérica con el País Vasco, Catalunya, Portugal, Galicia -unida o no a Portugal, ellos decidirán- y una Castilla que lidere al resto. Algo así. Es el único encaje posible, viable y razonable entre Catalunya y el agresivo, prepotente, autoritario y excluyente nacionalismo español.

¿Que es imposible? Ya veremos. Es cuestión de intentarlo. Y, sobre todo, es cuestión de dirigirse directamente hacia esta vía, asumiendo todas -absolutamente todas- las consecuencias.

Eso implica explicarle con claridad a los catalanes la realidad de la situación. Y exige prescindir, de una vez por todas, de los burócratas profesionales que han convertido el nacionalismo en una farsa, en una comedia, en un engaño. Éste es el encaje.

http://www.larazon.es/images/uploads/image/filename/111196/c617x266_erc.jpg?1247407474

És una obscenitat el comportament d’Esquerra amb relació a l’anomenat nou model de finançament. I no tan sols perquè constitueix una estafa al poble de Catalunya, sinó pel cinisme amb què els dirigents d’aquest partit pretenen entabanar l’opinió pública presentant com una victòria el que no és res més que una humiliació. Tanmateix, ja fa temps que Esquerra ha deixat de ser un partit polític per convertir-se en un servei de col·locació temporal amb vocació de fixesa. L’espectacular fuita de militants li ha donat tranquil·litat interna, però l’ha deixat com una força sense atributs. Dir Esquerra, avui dia, és no dir absolutament res, perquè tot allò que la caracteritzava s’ha fos com un gelat al sol. Un talp de l’espanyolisme no ho hauria fet millor: proclamar-se independentista, aconseguir que ETA deixés de matar a Catalunya, fer creure que Carod era el líder desacomplexat que el país esperava, blasmar la pusil·lanimitat de la resta de partits i, un cop al govern, narcotitzar l’independentisme i lliurar-lo captiu a les mans del Partit Socialista. Reeixida l’operació, ara ja només es tracta de mantenir-se al poder. És cert que quan els votants i els militants es desperten i prenen consciència de l’ensarronada marxen o es donen de baixa sense manies, però el sou, les dietes i els cotxes oficials de la cúpula d’Esquerra els continua pagant Catalunya. Deu ser que no es tractava d’independitzar Catalunya, sinó de viure d’ella.

Això, en tot cas, explica moltes coses. Explica, per exemple, per què Esquerra s’ha convertit en una força autonomista i conservadora que ha fet seu el discurs que abans criticava de Convergència i Unió, fins al punt que cal mirar la fotografia que il·lustra l’entrevista d’El Punt per saber que és Joan Ridao i no pas Duran i Lleida qui parla de l’autodeterminació en aquests termes: “Un referèndum no és la solució. El país encara no està per això”. Amb tot, no hi ha res com el col·laboracionisme que Esquerra ha demostrat en la propagació de la mentida sobre el nou finançament per comprendre que ha esdevingut un simple esquer del PSC-PSOE per captar independentistes despistats. La seva traïció política, però, és de tal magnitud que la història no li ho perdonarà, i els votants encara menys. Dir que aquest acord “farà gran Catalunya”, que el país “veurà, finalment, reconeguts els seus drets” i que per fi “obtindrem una xifra que es correspon amb els més ambiciosos objectius que ens havíem fixat” és una obscenitat. És una obscenitat, perquè estem parlant d‘uns hipotètics 3.800 milions d’euros per a l’any 2012 quan, com sabem, només el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2008 ja va ser de 22.000 milions. Aquest és l’acord que s’ha aconseguit gràcies a “la fermesa i a l’empenta d’Esquerra”; aquest és l’acord que, en paraules de Joan Puigcercós, ha “de servir per posar el país al dia”.

Víctor Alexandre

http://www.jornal.cat/imatges/noticies/cercle-catala-negocis.jpg

Malgrat els esforços esmerçats per la nostre classe política, lamentem des del món empresarial, la manca de transparència i l’excessiu desgast derivat d’un procés llarg i desequilibrat de negociació.

Després d’analitzar les poques xifres donades fins ara, aquest nou finançament redueix molt poc el dèficit fiscal que pateix Catalunya: enlloc de 60 milions d’euros diaris, el primer any en perdrem “només” 55 milions i en el millor dels casos 50 milions d’euros al 2012.

Amb aquest enorme dèficit que seguirà estant prop del 10%, quan estats federals com Alemanya el limita al 4% i EEUU al 5%, la competitivitat del teixit empresarial català segueix clarament amenaçada, perdent posicions en la majoria d’índex de valoració econòmica-empresarial.

Els empresaris, directius, autònoms i professionals del Cercle Català de Negocis (CCN), manifestem que la única manera d’acabar amb l’espoli fiscal és assolir l’Estat propi.

De la mateixa manera que en el seu moment països com Estats Units, Noruega, Finlàndia, Irlanda, Estònia, Txèquia, Eslovènia, entre d’altres, van esdevenir estats independents per motius bàsicament econòmics, en aquests moments ens toca als catalans de fer el mateix i esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.

Tots aquests Estats han prosperat econòmicament d’una forma clara un cop assumida la independència. El Cercle Català de Negocis (CCN) es reafirma en que amb un Estat propi, Catalunya, seria avui un dels 4 països amb més renda per càpita de la Unió Europea.

L’Estat propi és el millor negoci.

Servei de Comunicació i Premsa
Cercle Català de Negocis

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]

Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

http://www.cincodias.com/recorte.php/20090327cdscdseco_4/XLCOH635/Ies/economista_Xavier_Sala_i_Martin.jpg

L’economista Xavier Sala i Martin, va manifestar durant la tertúlia a El món a RAC1, i en referència al finançament, que “em sembla fatal”. “Tot el que jo sento em sona propaganda”, va lamentar, a més d’indicar que el nou acord “viola l’Estatut en diversos llocs”.

L’economista va enumerar les diferents infraccions de l’Estatut existents en el pacte, com ara “la trampa de posposar els diners en el temps” i assenyalar que “falten 1.400 milions”. També va recordar que “totes les comunitats estan per sobre la mitjana”, fet que “s’aconsegueix fent trampes”, com ara incloure Mossos d’Esquadra o presons, “que no sumen a Extremadura”.

“Això et permet dir que estàs sobre la mitjana”, va denunciar, a més de remarcar que “en quan a competències no estem per sobre la mitja, tal com diu la propaganda oficial d’arreu”. Igualment va negar que Catalunya quedés tercera en renda per càpita, tal com indica el text estatutari.

“Ens han venut la moto, i tampoc hi ha garantia que es complirà, perquè tenim un Govern que incompleix les promeses de manera patològica”, va remarcar, a més de definir el finançament com una “venda de fum molt ben orquestrada”.

“És una qüestió de dignitat, el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80″, va explicar.

Sala i Martin lamenta que això passi després de “boicots, d’anar per Espanya i que t’insultessin només posar el peu a l’aeroport”. “Per dignitat algú hauria de dir que ja n’hi ha prou”, va pregar, atès que “no podem deixar que ens trepitgin d’aquesta manera”

L’economista considera que “ens tenen agenollats, amb cap per avall, i quan algú aixeca el cap li donen cop i tothom insultant-lo”. “Com hi ha aquest odi envers nosaltres hauríem de dir prou. No dir que és el millor que podíem fer i seguir agenollats amb els pantalons baixats, i quan ens donin pel sac intentin anar ràpid. No ens hem de donar pel sac, hem de dir prou”

També va assegurar que “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra”. “M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tant poc radical”.

Comentari

Nom

E-mail

Ciutat

Comentari

caràcters.

Introdueix el texte de la imatge * És un codi per evitar enviaments automàtics

Enviar

Avís

Aquests comentaris són opinió exclusivament dels usuaris. No s’admeten comentaris insultants, racistes, ni contraris a la llei. No s’admeten comentaris que no estiguin relacionats amb la notícia.

No hi ha imatges per aquesta noticia.

Votar

Enviar a un amic

El teu nom

El teu e-mail

Nom del teu amic

E-mail del teu amic

Missatge

Enviar

L’article de Víctor Alexandre no publicat pel diari Avui ha provocat l’aparició de dos grups a Facebook, un de suport a l’escriptor on s’exigeix “no a la censura al diari Avui!” i un segon on es demana “No a la censura al bloc del Víctor Alexandre!“. El primer grup, creat per Joan Josep Demir i que ja compta amb 70 membres, vol “manifestar el nostre suport a en Víctor Alexandre arran de la prohibició d’un article seu al diari Avui”.

“És del tot inadmissible que l’Avui, al que molts considerem el nostre diari nacional, prohibeixi l’expressió a un escriptor del compromís d’en Víctor Alexandre, un dels màxims referents de l’independentisme català”, denuncien, a més d’afegir que “si fins ara ja ens sobtava que en Víctor Alexandre no tingués lloc a l’Avui, ara ens decep terriblement saber que hi està expressament prohibit”.

“L’opinió que en Víctor Alexandre expressa en aquest article la compartim milers de catalans (entre ells, compradors i subscriptors de l’Avui). Per això, condemnem rotundament aquesta censura i exigim una rectificació per part del diari”, conclouen els partidaris de l’escriptor.

Un segon grup, però, critica una presumpta “censura” al bloc de l’escriptor. Aquest grup, creat per Joan Ignasi Garcia i que compta amb 5 membres, explica que “no critiquem el senyor Alexandre pel seu independentisme ni per les seves idees en general, que són totalment legítimes i compartides per molts, però creiem que aquest grup és necessari donat el tarannà d’aquest personatge”.

D’altra banda, Víctor Alexandre ha penjat en el seu web “el correu electrònic en què el cap d’opinió de l’Avui, anuncia la publicació de l’article que, cinc dies després, és censurat per Toni Cruanyes, director en funcions del diari”.

¡Por fin > uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni  hipocresías y pensando en su  pueblo!

SYDNEY, mayi 23, 2008 > (Sun > Times)

http://marquetteturner.com/wp-content/uploads/2009/02/john-howard.png

El primer ministro australiano, John Howard, dijo el  miércoles a los musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia   islámica que se marchen de Australia; en unos momentos en  que el gobierno se encuentra aislando a posibles grupos  radicales que podrían en un futuro lanzar ataques  terroristas contra el pueblo de esa  isla-continente.

Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes  australianos cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las
agencias de contrainteligencia australianas para que espíen  en las mezquitas que hay en la nación.

Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo  país son los inmigrantes, no los  australianos’,  expresó  con firmeza el mandatario. ‘Y si no les gusta, que se  vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se esté  preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde  el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un  incremento de patriotismo entre los australianos’.

Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de  luchas, pruebas y victorias de millones de hombres y mujeres  que vinieron aquí en busca de libertad’ ,  agregó Howard ,   ‘Aquí hablamos inglés  fundamentalmente’, dijo  el primer ministro en un momento de su enérgico discurso. ‘No hablamos árabe, chino, español, ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro idioma!’

El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los  australianos son cristianos. ‘Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata de una realidad. Se trata de  hombres y mujeres de ascendencia cristiana que fundaron esta  nación basándose en principios cristianos, lo cual está  bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es  completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las  paredes de nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son parte de nuestra cultura’.

Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y estilo de vida. Permitiremos a todos que  disfruteis de lo nuestro, pero cuando dejeis de quejaros, de  lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra  lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo que si asi no lo aceptais, aprovecheis la gran oportunidad de  libertad que teneis en Australia y retomeis el camino hacia otro pais que os permita todo aquello que aqui jamás podreis conseguir. ¡ tenéis el derecho y la libertad de iros a donde más os convenga!’

A quienes no les guste cómo vivimos los  australianos’,  prosiguió Howard. ‘Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que  acepten al país que los acogió y desistan de canviarnos, porque sencillamente ni lo haremos ni permitiremos que nadie invada nuestro espacio con imposiciones y derechos que nadie les ha cedido’.

Si estás de acuerdo con el primer ministro australiano,  hazlo circular por el mundo. Las ideas de los grandes  hombres deben divulgarse ..

http://img404.imageshack.us/img404/7893/imatges14098lr4.jpg

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal  que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de … qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.

Per Santi R.

http://www.sepc.cat/imatges/11-9-2008_Unitari.jpg

Contra l’espoli fiscal, avancem cap a la sobirania: Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic

Davant l’acord sobre el finançament autonòmic al que han arribat els governs d’Espanya i Catalunya, Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions:

1) El nou model perpetua l’estat de dependència econòmica del nostre país respecte d’Espanya. El centre de decisió sobre els diners que arribaran a cada comunitat autònoma segueix situat a Madrid, i la capacitat negociadora del govern català per fer front a retards, incompliments i segones lectures de l’acord (com ja s’han produït en el passat), és pràcticament nul.

2) El model Salgado no compta amb cap de les variables que l’Estatut de 2006 preveia pel finançament de Catalunya: immigració, major cost de vida, població en risc d’exclusió i esforç fiscal.

3) La xifra de 3.855 milions que el govern de Catalunya assegura per l’any 2012 dista molt d’estar fora de dubte. Primer, perquè la ministra Salgado ja ha dit públicament que no contradirà cap xifra donada pels governs autonòmics, de manera que aquests podran presentar l’acord de la manera més positiva per les seves respectives comunitats sense que les xifres donades es corresponguin amb les que finalment esdevindran reals. Segon, perquè moltes de les partides pactades queden fora del propi model i, per tant, depenen directament d’allò que el govern espanyol de torn es decideixi a concedir mitjançant els Pressupostos Generals de l’Estat.

4) Fins i tot si la xifra de 3.855 milions donada pel govern tripartit s’acaba complint, el fet és que és una xifra projectada per l’any 2012, sense que existeixi cap garantia que el govern espanyol respectarà els acords presos. Ja l’any 2001 el govern català va arribar a un acord amb el govern espanyol que pretesament aportaria 1.132 milions d’euros el tercer any d’aplicació, xifra de la que finalment només en va arribar una cinquena part.

5) El dèficit de l’any 2009 de la Generalitat ha estat de 4.800 milions, de manera que fins i tot la optimista xifra de 3.855 milions prevista per l’any 2012 quedarà molt lluny de cobrir les necessitats del govern de Catalunya de cara a la prestació de serveis públics.

6) Els 11.000 milions promesos per totes les CCAA pel 2012 no figuren al text del document Salgado que s’aprovarà al Consell de Política Fiscal i Financera; l’únic que hi figura és l’aportació pel 2009 (inferior a 5.500 milions d’euros) i pel 2010 (lleugerament superior a 6.000 milions). Per tant, l’únic segur és que els primers dos anys el finançament extra de Catalunya no arribarà als 2.000 milions d’euros, menys d’un 10% del dèficit fiscal.

Per tot això, des de Sobirania i Progrés considerem que aquest és un mal acord de finançament i, en conseqüència, no podem sinó rebutjar-lo . També entenem que hi ha contradiccions entre les xifres que està presentant el Govern de Catalunya i el model confirmat per la ministra Salgado, i en aquest sentit demanem la màxima transparència possible. I sobretot, considerem que amb aquest acord s’està cometent el mateix error que es va cometre amb el pacte Mas – Zapatero: agafar allò que ofereix el govern espanyol per més que es basi en promeses que a més a més queden per sota d’allò que el país necessita. Cal abandonar aquesta política del “peix al cove” i començar a articular un conflicte democràtic amb l’Estat espanyol que ens doti de les úniques eines que poden posar fi a l’espoli fiscal: el concert econòmic, el dret a l’autodeterminació i l’Estat propi.

comunicat de premsa que ahir dilluns Reagrupament va trametre a tots els mitjans de comunicació amb la nostra posició i valoració en relació a l’acord de finançament.

http://www.directe.cat/imatges/reagrupament-logo.jpg

Davant el nou sistema de finançament pactat entre el govern espanyol i les comunitats autònomes, Reagrupament vol denunciar l’entusiasme frívol amb que des de Catalunya s’ha rebut aquest acord. El nou model, lluny de la propaganda triomfalista que alguns venen, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política de l’Estat i incompleix de manera flagrant alguns dels preceptes de l’Estatut. Reagrupament també lamenta que el debat sobre el sistema es faci des del reconeixement de l’autoritat de l’Estat a cobrar els impostos dels catalans i les catalanes i a decidir unilateralment quina part retorna.

És per tot això que Reagrupament denuncia que l’acord de finançament:

· No suposa un canvi de model. La ministra Salgado ha reconegut que les bases del sistema són les mateixes que va presentar el ministre Solbes el passat mes de desembre i que van ser rebutjades pels mateixos partits que ara, en un sorprenent canvi de criteri, donen suport.

· Segons aquest model, els diners que hauria de rebre la Generalitat depenen únicament i exclusiva de la quantitat total que el govern espanyol vulgui destinar al conjunt de les comunitats. Fins i tot els 11.000 milions d’euros addicionals al sistema anunciats pel 2012 queden relativitzats quan la mateixa ministra assegura que ‘només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris‘.

· Per tant, les xifres que frívolament alguns avancen des de Catalunya només són una suposició sense garanties que en cap cas han estat confirmades per la ministra d’Economia.

· El nou sistema també està dissenyat perquè res no canviï. És injust i insolidari amb Catalunya. Els diners que rebrà cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos que s’ajustarà amb tres fons diferents. L’esperit d’aquests fons permetrà retallar per una banda el que la Generalitat obtingui per una altra.

· No garanteix el principi d’ordinalitat. Cap territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del nou model. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya perdrà posicions després de l’aplicació dels diferents fons del model.

· El sistema no és transparent. Les condicions que ha de complir un territori per ser beneficiari del sistema han de ser conegudes i quantificables.

Amb el nou model, en canvi, comunitats com l’Aragó o la Rioja -amb un PIB per habitant superior a la mitjana estatal-, rebran més diners del que paguen d’impostos. El finançament acordat, per tant, només servirà perquè tothom es mantinguin com estava i evitar un conflicte polític territorial perpetuant l’espoli fiscal de Catalunya.

·  No hi ha cap limitació quantitativa. La contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per evitar que es perjudiqui el seu desenvolupament. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia de que es redueixi. La Generalitat, doncs, accepta perpeturar l’espoli fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que després d’aquest acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.

13 de juliol de 2009

REAGRUPAMENT
http://www.reagrupament.cat

http://cronicaoscura.files.wordpress.com/2009/03/ladron.jpg

El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: “Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde”.

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris.

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model  de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple,  l’Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l’Estat del que paguen d’impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d’evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L’actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.

Reagrupament

http://2.bp.blogspot.com/_2IF7dfWET9g/SgAWFUU6AoI/AAAAAAAAAjc/_XDJkZhvCC4/s400/Humillaci%C3%B3n.+Dibujo+de+Carlos+Rodr%C3%ADguez+Brea+(Rivirichu).jpg

“No veig cap altra opció que la independència per no haver d’anar a pactar les escorrialles cada dos per tres i aguantar que ens insultin quan anem a demanar el que és de Catalunya”. Ho ha dit Joan Carretero, el dissident d’ERC que va crear el grup Reagrupament, que també ha parlat de “demanar caritat”.

De fet, és irrellevant qui digi això. La realitat és que, el digui qui el digui, té raó, que aquestes paraules reflecteixen perfectament l’episodi que, cada cert temps, protagonitzen els representants de la Generalitat de Catalunya per negociar la renovació de les quantitats econòmiques que rep de l’administració central.

Aquesta vegada, la negociació ha durat més del previst. Portem ja un any amb aquest lamentable espectacle que consisteix en que els representants de Catalunya reclamin constantment ajuda als catalans per demanar almoina al Govern central, al Govern espanyol.

És necessària aquesta humiliació pública d’uns representants repetidament menyspreats pel poder central, que es nega a donar-los una almoina fins que accedeixin a ser uns bons nois? És realment necessari aquest degradant espectacle?

Potser, sí. Potser, cal aconseguir de qualsevol manera els recursos per que l’administració de Catalunya i els serveis públics catalans puguin seguir funcionant adequadament. Potser calgui agrair a aquests representants de Catalunya i dels catalans que, cada cert temps -aquesta vegada portem un any-, acceptin de forma estoica aquesta humiliació.

Potser, en nom del pragmatisme hagi d’acceptar aquesta vergonyant situació. Però, potser, cal fer d’altres consideracions, d’altres valoracions. Potser, cal tenir en compte d’altres qüestions. Potser, de vegades el pragmatisme hagi de ser rebutjat.

Perquè, ¿on queda la dignitat? Cal tirar la dignitat per la finestra del pragmatisme perquè el poder concedeixi les seves almoines? ¿Cal suportar tota aquesta humiliació i rebre impassibles tot aquest menyspreu en nom del pragmatisme?

Probablement, ha arribat el moment de dir que no. Probablement, ha arribat el moment de retirar-se, per mantenir la dignitat, i que facin el que vulguin. És cert que la dignitat no es menja, però, val la pena poder menjar pagant el preu de la humiliació?

S’ha arribat a un moment en què, en aquest assumpte, el problema ja no és de nacionalisme, ni d’independència, ni de banderes, ni d’himnes. S’ha arribat a un moment en que el problema és només de lucidesa i de dignitat. Ni més ni menys.

Per Antonio Galeote

http://www.sant-andreu.com/segadors/iconaquadre02.jpg

Pel que he llegit i he escoltat per ràdio divendres, ara arriba el moment de la veritat. Sembla que el tortuós camí del finançament arriba al final. Segurament, aquesta vegada el president espanyol se sortirà amb la seva i hi haurà model el 15 de juliol. No deixava de pensar en el tema mentre anava a l’autobús. M’adonava que ja havia arribat el “moment de la veritat”, aquell en el que tothom fa comèdia i menteix. O millor per tal de no molestar a ningú, no m’agrada ofendre, reconstrueix el seu discurs per adaptar-lo a les circumstàncies i dir que ha guanyat.

He llegit i escoltat el que fins al moment d’escriure això ha s’ha dit i he vist amb claredat que, com tots sabíem, el que proposava l’Estatut no s’acomplirà. M’agradarà, és un dir, veure com els partits del Govern tripartit expliquen aquest resultat als catalans. Segur que veurem actes de funambulisme polític per justificar aquest desori.

El País ens deia que ja està fet, jo me’ls crec. Mentre, amb matisos, els diaris de Catalunya parlaven d’estar a prop, de serrells que manquen, i els membres del Govern també afirmaven coses semblants: que no hi ha acord que encara hi ha diferències però que ens acostem. Es mostren optimistes. De fet, els serrells deuen ser principalment com vendre el resultat als catalans de forma que tothom tingui raó.

Ja m’imagino que el PSC ho explicarà fent un acte de “responsabilitat” i dient-nos totes les virtuts i callant que l’Estatut no s’acomplirà ara perquè és impossible, però que l’any 2813 la cosa ja serà diferent. Que la bilateralitat vol dir que de tant en tant Rodriguez Zapatero i Montilla parlen per telèfon i s’expliquen acudits. El model s’aplicarà, diuen, en cinc anys i no en tres, però que no ens amoïnem, que el model és el que compta. La lletra no ens agradarà gaire, voldran que ens sembli bona, però al final tampoc serà veritat. Un engany més.

El que dirà ICV no serà massa significatiu, no interessa gaire, perquè normalment només fan una mica de comèdia per fer desmarcar-se i demostrar que ells no són el PSC, però a l’hora de la veritat sempre fan el que vol el PSC. A Saura l’haurien de declarar patrimoni de la humanitat. Bé, sent justos no sempre fan el que vol el PSC. En el tema de la Llei d’Educació (LEC) s’han manifestat i votat en contra. A més, i sense que serveixi de precedent, jo coincideixo amb ells en un tema que la LEC avala. Jo també estic en contra de la separació de nens i nenes a les escoles. Matisaré que a certes edats el nivell de maduresa no és el mateix i que això pot dificultar algunes coses, però malgrat tot penso que els avantatges superen els inconvenients. Una concessió a l’Opus Dei. Sant Josemaría estarà content.

Bé, tornant al tema. Què farà ERC? No us amagaré que no ho tinc gens clar. De moment han dit no, però cal tenir en compte que un no definitiu seria trencar el Govern. Jo no crec que ara Montilla estigui disposat a endarrerir més el tema. Qui guanyarà? O quina sortida enganyosa vendran per dir que tothom ha guanyat? Estic ben segur que els 3.800 milions que demana ERC no els donarà el govern espanyol, per tant, quines sortides els queden? Dues. Una és fer veure que han aconseguit el que demanaven: No s’ha ultrapassat la línia vermella, que els 3.800 milions vindran, sumarem la part proporcional de les obres que s’han de fer a Madrid per a la seva candidatura Olímpica. Ens toca pagar una part, és just, no? L’altra opció és dir un no de debò i si el PSC no cedeix sortir del Govern. Una papereta per a un partit en crisi. Si diuen si a una cosa que de cap manera satisfà als seus electors perdran bous i esquelles. Si surten del Govern molts militants fidels es quedaran sense feina. Amb tot, no es pot oblidar que pensen que quan més triguin a fer una política pròpia donaran més arguments i força a Reagrupament que lidera Joan Carretero. Finalment es quedaran sense feina igual, per tant, per què no aguantar uns mesos mes?

I CiU? Bé, naturalment la xifra no s’acostarà ni ara ni ho farà d’aquí cinc anys o deu, al que proposa, al que ha dit que era innegociable, 5.000 milions, per tant res de res. El crit al cel. Ara, però, em pregunto com es pot demanar el que es demana i no votar en contra a Madrid en relació al sostre pressupostari per al 2010? Pretenen que els diners surtin de rebaixar els diners d’altres o de fer apartaments al Parc de Doña Ana? Política ficció.

Del PP no cal ni parlar-ne. Tots sabem el peu que calcen en aquetes coses.

En qualsevol cas, aquest acord certificarà el final avançat de la legislatura. No sé el dia de la mort, però l’agonia, lenta o ràpida, està cantada.

O sigui que preparem-nos per a la batalla. Qualsevol persona normal que s’estimi a Catalunya de debò sap que no queda més que trencar i lluitar per la independència. I això em porta al ja recurrent tema de les estratègies independentistes de cara a les properes eleccions. N’hem parlat molt. Com ho veig? A mi no m’agrada que m’interpretin. No m’agrada gens que imaginin el que no hi ha i diguin que he dit el que no he dit. No em queda doncs altra remei que explicar altre cop la meva posició, cosa que no vol dir que sigui inamovible i que les circumstàncies no em puguin fer modificar algun aspecte. Jo defenso:

1.- Una candidatura única i independentista

2.- Una candidatura constituïda pels grups que ja han manifestat el seu desig de concórrer electoralment: Catalunya Acció (Força Catalunya) i Reagrupament. A més voldria a Sobirania i Justícia, si decideix anar a les eleccions, o als membres d’aquesta associació que vulguin sumar-s’hi, amb les sigles que els plaguin. A banda, a tots aquells que no els agrada Reagrupament ni Catalunya Acció, que volen manifestar-se independents d’aquestes sigles, que venen de CDC, d’UDC o d’ERC i no se sentin còmodes en cap d’aquests grups.

3.- No defenso una candidatura agrupada sota cap de les sigles existents, sinó una aliança estratègica independentista en la que cadascú conservi la seva identitat i que tingui com a única finalitat a curt termini la independència. No cal que ningú perdi el nom ni que es posi sota unes sigles que no vol. Una sola bandera: independència.

4.- El nom de l’aliança i els llocs a les necessàries llistes, després. Primer els acords bàsics. És evident que demano a tots sinceritat i generositat, no abunda en la política, però ara cal perquè per guanyar cal sumar i si sumem, guanyem.