Dijous 8 de maig, segon dia de les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats que se celebren a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quan falten cinc minuts per tres quarts d’onze del matí, les portes de la Sala de Graus de la facultat de Ciències de la Comunicació es tanquen.

Tate Cabré, periodista cultural, guionista i professora de la UAB inuagura una conferència que ja fa deu minuts que hauria d’haver començat: Revistes, l’alternativa cultural. Els participants són Robert-Juan Cantavella, cap de redacció de la ja desapareguda Lateral; Óscar Fontrodona, director de la també desapareguda Ajoblanco, i, en substitució del director de Quimera, Jordi Carrión, hi ha David Barba, col·laborador de la revista i d’El Viejo Topo.

..

Comença el debat. La Sala de Graus és bastant plena, sobretot si comparem les poques cadires buides que hi ha avui amb l’assistència mínima que hi va haver a la conferència d’història del jazz d’ahir a la tarda. El públic és jove, d’uns vint anys, i en la seva gran majoria estudiants de periodisme. L’ambient és distès i els ponents semblen tranquils i relaxats. “Si no fos per David Barba -bromeja Fontrodona- això semblaria un debat de necròfils”.

Després de la presentació de Cabré pren la paraula Cantavella. És un noi jove de Castelló que va arribar a Barcelona per treballar en el periodisme cultural. No va estudiar periodisme, però afirma que el dia a dia en una redacció és la millor escola. Cantavella ens parla de la revista Lateral, i ens diu que es va fundar amb la intenció de tocar tots els temes, i de fer-ho amb un llenguatge que participés de transversalitat: “Lateral es proposava un llenguatge elevat, especialitzat, però no de caverna; volíem un equilibri entre complexitat i accessibilitat”. Tot parlant de la revista, apareix el tema econòmic: “Lateral va desaparèixer perquè era una ruina econòmica”. La majoria de col·laboradors i gent que hi escrivia no cobrava. Aquesta precarietat sembla que pròpia de les revistes culturals, però, feia -i fa- que la gent que hi anava a treballar i col·laborar ho fes perquè li interessava, perquè volia, diu Cantavella per tancar ja la seva exposició.

…

Tot seguit, Cabré introdueix la revista Ajoblanco -”un referent molt fort tant a nivell de continguts com de disseny”, ens diu la moderadora- i també al seu exdirector, Óscar Fontrodona.

Fontrodona, vestit amb una camisa a ratlles i bru de pell, inicia una gran exposició, d’aquelles que emocionen i arrenquen reflexions: “Cultura i Espanya són paraules imcompatibles?” Les seves primeres paraules són seguides d’una definició plausible de cultura: “Potser cultura és un intent benintencionat d’anar contra la barbàrie, d’aturar-se i contestar la barbàrie”.

Fontrodona continua amb una incansable defensa de les revistes culturals, explicant, repetint i reafirmant que són revistes per a tothom, per a totes aquelles persones que no s’acontenten amb el que els hi arriba pels mitjans, per a tots els qui tinguin set. L’exdirector agafa aire un moment, només per preguntar amb més força: Qui de vosaltres compra alguna revista cultural? El public calla, ningú aixeca la mà ni tan sols es mou. Ningú compra revistes culturals. La resposta -o l’absència d’aquesta- no sorprèn gens Fontrodona. Era el que s’esperava.

“Estem en un moment d’indiferència”, sentencia el ponent. I afegeix irònicament: “Però les immobiliàries, que tant faciliten l’accés a la vivenda, segueixen. I les ETT, que tanta autonomia donen als joves amb els seus sous, segueixen també”. Cert, penso. He vist de persones mobilitzar-se pel Barça-Madrid d’anit. Mils per la cursa de Fòrmula1 de fa tres setmanes. I per la cultura?

Però Fontrodona continua parlant sense aturador, sense perdre l’entusiasme, i explica com Ajoblanco va ser la primera revista on es va parlar d’ecologia, de drogues, de llibertat sexual… “Era una revista pionera”, i afegeix: “Una revista cultural ha de donar a conèixer el món, ha d’obrir les persones a allò nou”. I després d’una altra de les seves sentències, Fontrodona tanca afirmant que el futur del periodisme cultural és a Internet: “El paper és molt car”.

…

Finalment arriba el torn al tercer ponent, David Barba, home d’extraordinària capacitat per disgregar-se. Barba opta per parlar del context en el que van aparèrixer Quimera i El Viejo Topo, així que ens introdueix en la situació de la cultura durant el franquisme -amb cantada de la lletra de l’himne espanyol inclosa-. El que explica és amè, però potser al públic esperava que parlés de Quimera.

Al final, Barba s’adona que el temps passa. “M’estic excedint, veritat”, diu mentre consulta el rellotge del canell.

I amb aquesta frase arriba el torn de preguntes i comentaris del públic, torn del que naixeran dues reflexions importants. La primera, de Fontrodona, i la segona de Cantavella. Amb elles us deixo:

“Cal distingir entre un catàleg cultural i una revista cultural”.

“Se suposa que tenim molta llibertat d’expressió, però realment no acaba d’ésser així. El que passa és que ara no passes pel talego, sinó que passes per caixa”.