El tercerviísme és una corrent “moderada” del pancatalanisme, té el seu orige en les idees que postulà en 1962 l’ex-falangiste Joan Fuster. Principalment, Joan Fuster postulà que el problema llingüístic del Valencià és el nom i que el valencià mai podria sobreviure si no s’anexionava al català. Ademés creà una concepció dels nomenats Països catalans.

No obstant, la concepció inicial, no contempla l’estudi del Valencià en les escoles, ni els nous mijos de difusió de la llengua, ya siga per ràdio, per televisió, prensa escrita… aixina, que l’anexió del Valencià al Català, no seria més que pur fanatisme, tal i com digué Rodríguez Adrados.

En política, el Bloc Nacionalista Valencià (que poc té a vore en el nacionalisme valencià) és el reflex del fusteranisme, fruit de coalicions entre partits pancatalanistes com Unitat del Poble Valencià. Un partit, que, de veritat defenga la llengua valenciana (encara que només siguen els trets característics), mai estaria en contra de les Normes del Puig, ya que estes reflectixen tots els trets de la Llengua Valenciana

La “Tercera Via” aposta per la “unitat llingüística” pero conservant els trets del Valencià, no obstant, el tercerviísme mai podrà mantindre els “trets característics” del Valencià, ya que, l’única forma de conseguir que se mantinguen estos trets, és primerament, que estos trets, s’ensenyen en les escoles (que actualment no es fa), per atra banda, al considerar que és el mateix idioma, qualsevol empresa, o inclús l’estat, pot escriure en Català, sense utilisar els “trets característics”.

Es a dir, que si yo vullc llegir una plana web en valencià o rebre la correspondència de l’estat en valencià, mai podré, sempre trobaré paraules inteligibles de les quals se té que deduir el seu significat. Lo qual nega el dret humà “garantisat” per l’ONU causant un genocidi cultural. Això causa un buit llingüístic i lliterari al voltant de la llengua valenciana, provocant la progressiva desaparició d’una llengua i una cultura en arrels.

L’única forma de mantindre viva la llengua Valenciana, i evitar la seua desaparició o substitució pel Castellà (o pel Català) es utilisar una normativa independent i diferenciada (com ocurrix en el Gallec i el Portugués) que garantixca els dret fonamental de les persones de llegir i dependre la seua llengua. Continuant pel camí actual de ridiculisació i criminalisació del Valencià, només hem conseguit, que la gent valencianoparlant, només parle valencià en els seus amics i familiars i tot indica, que la seua desaparició cada vegada està més prop.