Avui fa dues setmanes que una sèrie de terratrèmols sacsejaven el centre d’Itàlia, causant nombrosos morts i danys materials a la regió de l’Aquila. Aquesta notícia va ocupar la majoria de portades dels diaris espanyols, així com un gran nombre de sumaris informatius de ràdio i televisió. Des d’aleshores, els mèdia espanyols s’han fet ressò de l’evolució de la tragèdia, amb xifres de morts actualitzades, testimonis dels afectats i reaccions del mapa polític italià i internacional.

A les edicions del 20 d’abril de 2009, només un parell de diaris d’àmbit català inclouen una peça informativa sobre el tema dels terratrèmols italians. Són el Periódico i l’Avui, i el tractament que en fan és ben diferent.

El Periódico hi destina la meitat d’una sola columna, dins d’apartat d’Internacional (pàgina 14). La notícia porta un titular informatiu (els italians confien més en Berlusconi arran del sisme) i no va firmada per cap redactor. Quant al contingut, la peça es limita a comentar una enquesta que es va fer pública ahir al diari de Milà Corriere de la Sera, sense especificar l’empresa que l’ha auditat, ni donar detalls de la mostra representativa. En l’últim dels tres paràgrafs, s’hi inclou una frase inconnexa amb la resta del text, que fa referència a un altre terratrèmol que hi va haver el dia abans al Piemont.

L’Avui, per la seva banda, hi destina tota una pàgina, i curiosament no ho fa dins l’apartat de Món sinó a Societat (pàgina 31). Porta un avanttítol, títular (por que la Màfia aterri a L’Aquila) i un parell de subtítols. El reportatge, que va firmat per una corresponsal a Roma, s’acompanya d’una fotografia a 3 columnes. El contingut va més enllà de les dades de la tragèdia, i apunta una possible conseqüència, com és l’actuació de les màfies a la zona afectada. Per fer-ho, fa ús de diverses fonts informatives, com els presidents del Parlament i de la província, un fiscal anti-Màfia i un exministre d’Interior. A més, la periodísta inclou declaracions de Roberto Saviano, escriptor resident a l’Aquila, que ha despertat interès mediàtic per les amenaces de mort rebudes arran del seu llibre Gomorra.

Comparant aquests dos enfocaments, pot semblar que el Periódico ha inclòs la seva peça per ocupar un blanc que els quedava a Internacional, ja que la informació que aporten és mínima. A l’Avui, en canvi, sembla que hi ha un cert interès per explicar una conseqüència directa de la tragèdia, i s’ha dedicat tota una plana amb el text de la corresponsal a Roma.

Links de les dues peces analitzades:
El Periódico
L’Avui

Devastació al Abruzzo. Es pot veure com algunes cases estan en peu i d’altres no. Fotografia de Il mesaggero.

Li he llevat el títol del post a un programa de TV3, allà pels inicis dels dos mil, que ens va servir als que aleshores havíem escollit amb cautela les geociències com ofici que hi havia futur i matèria per a fer i pensar. En dies com avui malauradament es demostra. En riscos naturals es sol definir el risc com un producte entre la perillositat i la vulnerabilitat. La perillositat seria el que és intrínsec a la Terra, que en terratrèmols series les zones amb sismicitat. La vulnerabilitat estaria relacionada amb els béns exposats, més vulnerable una casa vella que un búnquer de formigó armat. Potser en alguna zona de Sibèria la perillositat és elevada però si no hi ha res a perdre com a bé, el risc és nul. No cal dir que a Itàlia avui el producte ha donat un resultat elevat.  Dins del producte es sol assumir la perillositat com un valor constant i si reduïm la vulnerabilitat reduirem el risc. Esta és la línia actual. No obstant, un geòleg  italià havia anunciat per les televisions que hi hauria un terratrèmol fort a finals de març, ja que la concentració de radó augmentava, i això és un indici de sismicitat, no sempre és així, pot fallar, no esta vegada. S’ha equivocat d’una setmana, què hauríem d’haver fet? Desallotjar amb pànic tota una província d’Itàlia, sense saber quan perdrien la seua casa? I si s’hagués allargat una setmana més?

En fi, tota la solidaritat amb els italians i italianes i  per a la nostra corresponsal que ha passat un mal dia.

Ignasi Bosch acaba de publicar el seu nou treball Funkciones vitales.

Aquest guitarrista espatarrant ha estat involucrat en un bon nombre de formacions com a músic, productor, lletristra, col·laborador o arreglista. D’aquestes bandes moltes són de l’Alt Empordà: Rockson, Ignot, Cardoner, Bosk o Terratrèmol… però ara Ignasi Bosch ens presenta en solitari aquest treball ple de ritmes funkys, “trempera” de la bona i riffs que t’atrapen… i per si no n’hi ha prou, Funkciones vitales es pot descarregar gratuïtament des de la seva web…. I ben aviat també trobaràs el cd disponible a la Biblioteca de Figueres, naturalment

Pots saber més d’Ignasi Bosch visitant la seva web o el seu MySpace.

Un fort terratrèmol de 7,2 graus a l’escala de Richter ha sacsejat les zones rurals del nord de Japó causant, almenys, cinc víctimes mortals i més de 200 ferits. El seu epicentre s’ha registrat a Iwate, una zona poc poblada a uns 300 km al nord de Tòquio. El terratrèmol també ha provocat importants esllavissades de terra que han destrosssat carreteres i han deixat part de la població de la zona incomunicada. La Universitat de Tòquio ha alertat que la xifra de víctimes podria augmentar en les pròximes hores. 

Una forta rèplica del terratrèmol del 12 de maig agreuja la tragèdia humana a la Xina. La sacsejada d’avui, de 5,8 graus, ha acabat amb la vida d’almenys una persona i n’ha ferit a 400 més. El seu epicentre s’ha localitzat a 40 km de Guangyuan, al sud-oest del país. La preocupació per una crescuda desmesurada dels llacs formats pel moviment de terra ha mobilitzat l’exèrcit. Els especialistes intentaran redreçar el curs del riu Jian a Tangjiashan abans que la pressió de l’aigua provoqui desastrosses inundacions a la zona. La gent està sent evacuada, ja que no es pot garantir la seva seguretat.

Les contínues rèpliques del terratrèmol han afectat l’equilibri nerviós de la població. Chengdu, capital de la província de Sichuan i ciutat de més de 10 milions d’habitants, està a uns 100 km de l’epicentre del terratrèmol que va arrassar ciutats com Yingxiu, on el 80% de la població no va sobreviure. Ahir, dia 20 de maig, el govern xinès va alertar la població sobre una possible rèplica, recomenant als ciutadans el refugi en espais oberts. Les sortides de la ciutat es van col·lapsar mentre la gent deixava les seves llars i ocupava els carrers de la capital, enmig d’una sensació de pànic global.

La lluita per trobar més supervivents continua, enmig de la desesperació dels ciutadans afectats pel terratrèmol. Les tropes xineses s’han endinsat a les zones més afectades per repartir les 12,5 tones d’ajuda humanitària. La manca d’aigua i les pèssimes condicions d’higiene estan elevant el risc de possibles malalties.  

El balanç de víctimes mortals del terratrèmol ja s’eleva a 14.800, segons l’agència oficial Xinhua. A més a més, s’han de comptar els més de 14.000 desapareguts, 25.700 persones enterrades sota les runes i uns 64.000 ferits. 50.000 soldats han estat enviats a les zones afectades per afegir-se a les tasques de rescat. Les autoritats oficials xineses han advertit a la població dels perills d’inundacions, com a conseqüència de les esquerdes dels embassaments.

L’actualitat està sent especialment colpidora. Les informacions del desastre humà de Birmània han cedit el protagonisme al terratrèmol de 7,8 graus que ha afectat avui, dilluns 12 de maig, el sud-oest de la Xina. Segons l’Institut Nacional Geològic dels Estats Units, l’epicentre s’ha localitzat a 93 km de Chengdu, la capital de la regió de Sichuan que té uns 10 milions d’habitants. L’agència local Xinhua ja està parlant de més de 8.500 víctimes, encara que l’abast de la tragèdia podria estar per sobre d’aquestes primeres dades oficials. El govern xinès ha començat a desplegar l’exèrcit a la zona per ajudar les possibles víctimes del terratrèmol.

Una de les coses que ens feia més il·lusió visitar era Noto. Però sobretot el seu duomo i la seva cúpula. El 1996, la ciutat va patir un important terratrèmol que enderrocà part de la cúpula de la catedral de San Nicolò. Noto és una ciutat barroca, plena de palaus i esglésies, però no se n’havien preocupat abans. Fins que mitja cúpula del duomo quedà a terra. Va ser a partir d’aquell moment que els ciutadans i les administracions van valorar tot el que tenien. De fet un intel·lectual de la ciutat, va arribar a dir que el seu únic futur era quedar com Pompeia, per tal d’esdevenir un atractiu. La veritat és que des de totes les institucions s’han abocat molts euros per tal de recuperar l’esplendor perduda.

La famosa cúpula estigué uns quants anys a terra. Les imatges que havíem vist abans d’anar-hi ens havien captivat. En certa manera, teníem una ‘il·lusió’ per veure-ho, per poder contemplar el cel des de dins la catedral.

Però la nostra sorpresa fou una altra. Després de sopar férem una volta pel corso Vittorio Emmanuele direcció la Porta Reale. Arribem a la Piazza Municipio, podem veure la catedral esvelta que ens observa des de dalt, amb aire de majestuositat. Al fons la cúpula. Els ulls la volten, esperen trobar el cràter. No hi és. Finalment, cap al 2004, l’administració i la Unió Europea acabaren les obres de restauració.

Una mica més d’història

El passat de les poblacions sicilianes està marcat pel dolor. Un dolor provocat pels homes, però també per la natura. Els volcans i els terratrèmols són el pa de cada dia. L’actual Noto és relativament jove. El 1693 un terratrèmol, més ben dit: el terratrèmol, va ensorrar la ciutat. Un noble, Giovanni Battista Landolina encarregà a Rosario Gagliardi -arquitecte local i amb influència de Borromini- el projecte d’una nova ciutat. La nova Noto es va construir a 9 quilòmetres de l’antiga. El fet de començar des de zero va permetre planificar una ciutat seguint els cànons barrocs més perfectes.

L’espectacularitat i majestuositat de Noto van fer que entre els anys 1837 i 1865 desbanqués la capitalitat a Siracusa, ja que havia participat en les revoltes contràries als Borbons. Una raó més que explica perquè ens va captivar tant l’actual capital.

Una de les coses que em feia més il·lusió visitar era Noto. Però sobretot el seu duomo i la seva cúpula. El 1996, la ciutat va patir un important terratrèmol que enderrocà part de la cúpula de la catedral de San Nicolò. Noto és una ciutat barroca, plena de palaus i esglésies, però no se n’havien preocupat abans. Fins que mitja cúpula del duomo quedà a terra. Va ser a partir d’aquell moment que els ciutadans i les administracions van valorar tot el que tenien.

La famosa cúpula estigué uns quants anys a terra. Les imatges que havíem vist abans d’anar-hi m’havien captivat. En certa manera, tenia una “il·lusió” per veure-ho, per poder contemplar el cel des de dins la catedral.

Però la nostra sorpresa fou una altra. Després de sopar férem una volta pel corso Vittorio Emmanuele direcció la Porta Reale. Arribem a la Piazza Municipio, podem veure la catedral esvelta que ens observa des de dalt, amb aire de majestuositat. Al fons la cúpula. Els ulls la volten, esperen trobar el cràter. No hi és. Finalment, cap al 2004, l’administració i la Unió Europea acabaren les obres de restauració.

Una mica més d’història

El passat de les poblacions sicilianes està marcat pel dolor. Un dolor provocat pels homes, però també per la natura. Els volcans i els terratrèmols són el pa de cada dia. L’actual Noto és relativament jove. El 1693 un terratrèmol, més ben dit: el terratrèmol, va ensorrar la ciutat. Un noble, Giovanni Battista Landolina encarregà a Rosario Gagliardi -arquitecte local i amb influència de Borromini- el projecte d’una nova ciutat. La nova Noto es va construir a 9 quilòmetres de l’antiga.

L’espectacularitat i majestuositat de Noto varen fer que entre els anys 1837 i 1865 desbanqués la capitalitat a Siracussa, ja que havia participat en les revoltes contràries als Borbons.

La primera nit a Sicília la passem a Gibellina, de fet, Nuova Gibellina. És una vila de 4.500 habitants que, si més no, hauria de rebre el qualificatiu de curiosa. I és que l’any 1968 un terratrèmol va destruir completament el nucli original i van construir, a 16 km de distància, l’actual poble.

La percepció al passejar (de fet en transitar-hi en cotxe) és que estàs a Salou o Cambrils fora de temporada. Com si faltés la gent… Malgrat que alguns deuen celebrar la Pasqua lluny de casa, segurament un dels elements que provoca aquesta sensació és la mateixa trama urbana. Avingudes i carrers molt amples, molta zona verda i espais (a priori) comunitaris, habitatges unifamiliars i grans equipaments amb aire de monumentalitat decadent. A banda de la construcció d’una nova ciutat -de ben segur que és un cas d’estudi per arquitectes i urbanistes- el municipi va pretendre crear història i identitat a partir de l’art contemporani. En aquest sentit, arreu hi ha grans monuments d’artistes de diverses parts del món. Aquests elements, si hi sumem el (poc) manteniment típic sicilià, esdevenen la rematada perfecta per a Nuova Gibellina.

Tanmateix, més enllà d’aquest paisatge urbà, es percep el drama del terratrèmol. Ho hem notat avui mateix, quan l’amo del bed and breakfast on dormim ens ha ensenyat les fotos de Gibellina Vechia. S’ha fet un silenci que ho ha explicat tot. [A la foto Gibellina Vechia, on un artista va cobrir de formigó les restes de la ciutat].

La primera nit a Sicília la passem a Gibellina, de fet, Nuova Gibellina. És una vila de 4.500 habitants que, si més no, hauria de rebre el qualificatiu de curiosa. I és que l’any 1968 un terratrèmol va destruir completament el nucli original i van construir, a 16 km de distància, l’actual poble.

La percepció al passejar (de fet en transitar-hi en cotxe) és que estàs a Salou o Cambrils fora de temporada. Com si faltés la gent… Malgrat que alguns deuen celebrar la Pasqua lluny de casa, segurament un dels elements que provoca aquesta sensació és la mateixa trama urbana. Avingudes i carrers molt amples, molta zona verda i espais (a priori) comunitaris, habitatges unifamiliars i grans equipaments amb aire de monumentalitat decadent. A banda de la construcció d’una nova ciutat -de ben segur que és un cas d’estudi per arquitectes i urbanistes- el municipi va pretendre crear història i identitat a partir de l’art contemporani. En aquest sentit, arreu hi ha grans monuments d’artistes de diverses parts del món. Aquests elements, si hi sumem el (poc) manteniment típic sicilià, esdevenen la rematada perfecta per a Nuova Gibellina.

Tanmateix, més enllà d’aquest paisatge urbà, es percep el drama del terratrèmol. Ho hem notat avui mateix, quan l’amo del bed and breakfast on dormim ens ha ensenyat les fotos de Gibellina Vechia. S’ha fet un silenci que ho ha explicat tot.