La crisi, que l’any passat per setembre asomava vergonyosa, enguany, a partir de gener i de forma progressiva, ha anat descarant-se sense tregua, per a mostrar-nos la part més cruel i salvatge mai imaginada.

Si la demanda fins aquell moment la calificaven d’estacional, la crisi va aconssegir convertir-la súbitament, en habitual i incontrolada.

El caos asomava les seues arpes i els canvis no es podien fer esperar.

Ampliació  dels dies d’atenció al públic, i increment en el pressupost econòmic per a donar cobertura a les necessitats emergents, van ser els primers canvis a incorporar en la nostra faena. Ara be,  més demanda i més pressupost econòmic calia anar acompanyat de suport técnic a l’equip per a fer front a l’elevat volumen de treball generat per les contingències derivades de la crisi.

Eixe suport tècnic duria implícit una restructuració en la distribució física dels membres de l’equip per a optimitzar els recursos existents i agilitzar la tramitació de les demandes i millorar així els resultats de la nostra faena.

No obstant, eixe tercer element de canvi, s’ha fet molt d’esperar, i les forces i els ànims han estat baix mínims. I és que, si en un principi la seva petició va començar sent esporàdica i ocasional, gradualment ha acabat convertint-se en una exigència freqüent i diaria indispensable per a traure el descomunal volumen de treball.

Però per fí, esta setmana i després de més de dotze mesos de lluita continua, la nostra demanda s’ha atès i amb ella s’ha fet realitat la restucturació física i funcional del Departament.

Recalcar que el canvi ha estat possible perquè la necessitat de canviar ha estat sentida per un elevat percentatge de treballadors i, sense tregua, així ho hem manifestat als nostres superiors.

I és que, pretendre donar resposta a realitats esdevingudes de noves situacions amb las mateixes estructures de sempre  és absurde i disparatat.

Aprofitem doncs, esta oportunitat que de segur serà el primer pas per a eixir de l’incipient caos instalat i, alcanzar un ordre que ens conduirà a una nova etapa laboral que sense dubte marcarà un punt d’inflexió en la nostra trajectòria laboral i professional.

La seqüencia crisi-caos-canvi-ordre ha estat realitat en el nostre treball, és curiós com alló que la teoria diu es pot aplicar a la pràctica.

Como tal parecen comportarse ciertas empresas, casi siempre cercanas al poder público vigente, muy abundantes en caso de gobiernos del PP. En la vecina Mallorca, el caso Palma Arena, el velódromo que no puede ser usado como velódromo por las deficiencias de la construcción ha servido para que se forren unos cuantos ya que además los sobrecostes han sido un escándalo. Pero al menos los estan juzgando.

En la Comunidad Valenciana, el problema es el mismo pero aquí, de momento, se mantienen en sus puestos de donde no piensan irse si no se les echa. Los sobrecostes de la infinitud de edificios diseñados por Calatrava “el devoto santurrón” son algo ya internacionalmente asociado a su firma y nos han dejado además de un espacio sobrecargado que cansa la vista unos sobrecostes que no se acabaran de pagar nunca (los intereses de la deuda bancaria crecen más de lo que se amortiza). Sólo le falta colocar allí también su pirámide-panteón, ya que su palacete en la Plaza de la Mare de Deu siguió adelante incluso con problemas con el ayutamiento de Rita.

Están los sobrecostes en las carreteras, en el nuevo hospital en construcción y en otras muchas cosas. Hoy leo en el País un artículo de  Adolf  Beltrán titulado “Los sobrecostes al construir colegios alcanza el 178%”  que da detalles del asunto.  Subtitulado “La empresa Ciegsa gasta 1,6 millones en publicidad”.

No se me ocurre otro título mejor para este post que el de agujeros negros, en el sentido de entes en los que la materia, en este caso el dinero público, desaparece fuera de cualquier control presupuestario.

*  Dichosos aquellos que lograr acabar con gobernantes que toleran, interesados, estas cosas.

En el País de hoy, un interesante (y absolutamente cierto) artículo de Neus Caballer  que describe la situación de abandono por parte de la administración, tanto a nivel municipal como de la Consellería de Educación, en que se encuentran las escuelas públicas en esta ciudad cuyos gobernantes se empeñan en promocionar para cualquier fiesta o evento que se tercie.

Titulado  “Los padres pagan en la escuela ante los recortes públicos” , viene a decir que las famílias pagan las reparaciones más úrgentes en los centros ante el abandono de sus obligaciones por parte de la administración pertinente.

… ”¿A quién corresponden estos gastos? Para los presidentes de las AMPA la ley está clara. Según el decreto de 3 de noviembre de 2003, “corresponde a la Consejería de Educación las obras de reforma de los edificios destinados a centros de educación, abarcando el conjunto de obras de ampliación, mejora y modernización, adaptación, adecuación o refuerzo de un bien inmueble ya existente, mientras que la conservación, el mantenimiento y vigilancia de éstos corresponderá al municipio”, en el caso de los centros de Educación Infantil de segundo ciclo, Primaria o Educación Especial dependientes de las Administraciones educativas.

El forcejeo entre Ayuntamientos, de cualquier signo político, y la Consejería de Educación hace que, en la mayoría de los colegios de poblaciones mayores de 30.000 habitantes las goteras y las reparaciones menores se gestionen como una pelota que cambia de tejado. Mientras, la mayoría de las 1.585 escuelas públicas necesita algo más que una mano de pintura”.

La plataforma en defensa de la escuela pública convoca manifestación, sábado día 1 de diciembre, a las 18 h. desde S. Agustín.

* Estas cosas deben ser las que dice Camps que le debemos todos los valencianos. Quiero pagarle con un traje a rayas.  ¡Qué poca vergüenza tienen!

“Ja ha sortit la guia, amb una no desitjada demora, degut sobretot a l’interès perquè sigui un instrument útil i actualitzat, atès que les normatives i les circumstàncies socials han canviat ràpidament en els últims mesos.”

La Guia Antirrepresiva de la CGT és un complet dossier amb uns continguts que esperem us siguin aclaridors i d’utilitat davant els difícils temps que vivim i per viure que ens esperen, sobretot davant l’evident criminalització de qualsevol mobilització o acció, sigui sindical o social, en contra del capitalisme institucionalitzat neoliberal que ens pretenen imposar els governs venuts al capital i els seus fidels “sindicats” col·laboracionistes.

Textos: Gabinet Jurídic Confederal

Revisió i coordinació: Sª d’Acció Social / Sª de Jurídica / Àrea de Formació de la CGT

Il·lustracions: Alejandro Romera / Disseny: Belo7

Continguts (breu resum de l’índex):

ACTUACIONS REPRESSIVES EN EL CARRER: La identificació – La retenció – Registre personal o escorcoll – Confiscació.

DETENCIONS “ORDINÀRIES”: Introducció – Supòsits de detenció – Què passa durant el temps de detenció? – Consells pràctics en cas de detenció – Registre de domicilis i locals.

LA LEGISLACIÓ ANTITERRORISTA: Introducció – A quí se li aplica? – Què suposa l’aplicació de la legislació antiterrorista? – La tortura.

CONSELLS PRÀCTICS EN RELACIÓ AMB LA REPRESSIÓ: Preparació d’una acció – Realització de concentracions i manifestacions – Què fer en cas de detenció d’un/a company/a? – La videovigilancia

EL PROCÉS JUDICIAL: Estructura del procés penal – Altres processos judicials: el judici de faltes – Els nostres drets en un procés penal – Delictes dels quals habitualment ens intenten imputar – Què passa si ens condemnen? – Podem nosaltres denunciar a la policia? – El procediment administratiu sancionador.

LA PRIVACIÓ DE LLIBERTAT: Els centres de “internament” d’estrangers – Els “centres de menors” – Les presons.

>>>>> Us podeu descarregar la Guia en format pdf al web de la CGT: www.cgt.org.es/spip.php?article1365

També la teniu aquí en document adjunt.

FONT: CGT.

23/10/09

Agente externo:  Martí Anson

Pregunta nº2

¿De què vull treballar?

Treball, hobby, ofici,…són paraules que es relacionen de manera íntima amb l’ocupació del temps, amb l’acció y l’efecte  d’una pràctica que busca o millor dit proporciona “consuelo y desesperación”.

És el somni de tothom que el treball vingui lligat i íntimament vinculat amb el terme: felicitat i també amb la paraula remuneració. Ja que es digui el que es digui treballar sense remuneració ens duria a un estat de desassossec, cansament i frustració, en un món com l’actual. La felicitat és un llistat d’adquisicions?  

Com deia Epicur, principal fundador de l’escola que estudiava el plaer en comunitat: “El gozo es el principio y el fin de una vida dichosa”. Així que l’estat de cansament i frustració també pot arribar si dediquem el nostre temps a una ocupació que no ens alimenta, ni proporciona felicitat. I aquí tornem a la pregunta nº 0: Què fer?

Com es sabut per tothom els estudis universitaris intenten proporcionar-te uns coneixements suposadament relacionats amb un àmbit que, un altre vegada suposadament, t’interessa. Aquests coneixements t’instrueixen per sortir al que a molta gent li agrada qualificar com: “el món real”, el dels treballadors que es guanyen la vida (buff!)

Tenint aquestes divagacions, preguntes i cap conclusió al cap he decidit crear una resposta ràpida i atzarosa a la pregunta: ¿De què vull treballar?. Inspirant-me en les màquines creades per Juan Luís Moraza juntament amb l’artista María Luisa Fernández dins el Comitè de Vigilància Artística (1979) us presento:

¡¡ EL BINGO DEL TRABAJO !!

 Cadascuna de les boles de l’interior del bombo té inscrit el nom d’una ocupació. En el joc no hi ha cartrons ni persones que canten números a l’atzar, només tu rodant el bombo i l’atzar de la bola que surti de la teva tirada. Les normes són fermes, només pots fer rodar el bombo una vegada i el resultat final és invariable.

Després de la visita de Marti Anson i les seves corresponents observacions, el joc té una nova norma, una que potser fa que ningú s’atreveixi a fer la seva tirada i que el bingo vagi acumulant pols a qualsevol racó: al fer girar el bombo et compromets a fer realitat el que l’atzar hagi decidit. Qui sap, potser seria una bona excusa per que gent descontenta canviï radicalment d’ocupació.

Marti Anson es compromet a fer-se barman, Luz Broto franctiradora.

Marti Anson no està gaire d’acord amb l’ús que faig de la paraula felicitat, jo crec que la felicitat és una amalgama entre repte, fracàs i superació i estic d’acord amb ell quan veu en el cansament després de la feina l’ importància d’un plaer no reconegut.

Es interessant l’equiparació que fa del món artístic amb el món del crim igualant l’artista al delinqüent, en busca de la fama (tot citant Coge el dinero y corre de Woody Allen), així com l’ importància que té per a ell el repte, el risc, l’ inseguretat, les limitacions i l’absurd dins el procés i l’evolució d’un projecte.

Les respostes del grup a la pregunta han estat formulades totes dins un present immediat, sense expectatives de futur, potser degut a que som joves o  a que la pregunta estava formulada en present d’indicatiu, potser el verb “voldries” hauria donat altres conclusions.

Rellevant és, que em igualat l’artista a qualsevol altre ocupació, la veritat es que no s’ha dubtat en cap moment. Tant si parlem d’escultor, obrer, domador de dofins, analista de casos paranormals, buscadora d’equilibri o cantant de dutxa cada feina reportarà un orgull o satisfacció a qui ha decidit realitzar-la i si existeix és perquè hi ha una necessitat que aquesta persona solventa.

També és interessant indicar que l’incertesa ens envolta i són pocs els que acaben Belles Arts considerant-se artistes (curiós).

Referents bibliográfics:

-Tom McCarthy, Residuos, Ed. Lengua de Trapo, 2007
-Peter Handke, Ensayo sobre el día logrado, Alas, 1994
-Peter Handke, Ensayo sobre el sobre el cansancio, Ed. Alianza Tres, 1991

Ja ho deia Jeremy Rifkin en el seu llibre La fi del Treball que una situació com la que tenim ara mateix passaria. A mesura que avança la societat moderna el treball es torna cada vegada més escàs. Si bé es cert que els motius que ell postula no són exactament els que han provocat aquesta crisi que estem patint ara mateix. Rifkin deia que el nostre progrés tecnològic provoca una situació en la que es perden una gran quantitat de llocs de treball i hi feia especial èmfasi en l’anomenada tercera revolució industrial, iniciada a partir dels anys 80 que implicaven la informatització i automatització de l’economia.

Històricament aquest procés ha afectat especialment en algun sector de l’economia, que s’ha compensat potenciant-ne un altre. Es el cas per exemple de la revolució agrària en el segle XIX, en que la mecanització de l’agricultura va provocar una massiva emigració dels pagesos a les ciutats on es desenvolupava el nou sector industrial, amb totes les seves conseqüències.

Així doncs aquestes revolucions provoquen grans pèrdues de llocs de treball que són utilitzats per desenvolupar el següent sector en ebullició, i tot i que el procés de transformació pot resultar traumàtic per milions de persones, la societat s’acaba estabilitzant.

Quin és el problema doncs? El problema, segons Rifkin, es que ara mateix no s’ha trobat una alternativa als milions de llocs de treball que s’estan perdent a causa de la informatització i l’automatització, especialment al sector terciari, on es troben la majoria dels treballadors. De cada vegada s’utilitzen màquines més precises, sofisticades i personalitzades, especialment els que podríem anomenar “self-service”, que posen en greu risc a molts treballadors. Que en farem dels milers de caixers i caixeres de supermercat quan siguin substituïts per caixes automàtiques? Se n’ha parlat del sector intel·lectual o de l’I+D com a nou sector que absorbeixi els “excedents” del sector terciari, però es realment complicat que pugui crear llocs de treball per a tanta població com suporta ara mateix el sector serveis. Podria aprofundir més en l’assumpte però seria massa extens, per tant recomano als interessats la lectura d’aquest llibre.

Que té a veure això amb Balears? La crisi actual respon, entre altres motius, al fracàs en donar resposta en aquest problema, difícil de veure a simple vista, però que suposa un gran repte per al futur. Fins ara no en hem percebut del problema perquè hem recorregut a formules que no generen una activitat de creixement constant i estable, em refereixo al sectors de finances i construcció. S’han creat molts llocs de treball i s’ha generat molta riquesa en els últims anys, però per desgràcia son altament inestables i a la més mínima percepció de debilitat, ambdós s’ensorren. En els últims anys mentre que el sector industrial i els serveis s’han anat afeblint a les Illes, s’ha recorregut de cada cop més en la construcció i les finances, en un intent de fer creure que tal fenomen no succeïa. El fet és que de cada cop hi ha més aturats i no sabem en realitat on re ubicar-los. De on podem crear nous milers de llocs de treball? Com absorbir aquest excés de mà d’obra, sobretot quan la resposta primera dels empresaris davant la crisi és “flexibilitzar el mercat de treball” (es a dir més temporalitat i menys costos d’acomiadament)? Que fem amb aquests aturats, amb tants d’aturats?

Tornem doncs a la preocupació de Rifkin. La realitat és que de cada cop es necessita menys treball per mantenir o fins i tot augmentar la nostra productivitat. En poques paraules es necessiten de cada vegada menys treballadors per desenvolupar la nostra economia. Es hora de que ens plantegem seriosament sobre l’evolució general de la nostra economia, especialment el nostre mercat de treball. Hi ha vàries respostes per aquest problema, jo em plantejo el següent. Es possible que hagi arribat l’hora de repartir-nos el treball, reduint la nostra jornada, per donar treball a tots. Això possiblement no sigui una solució, ja que implicaria una gran caiguda del poder adquisitiu de les famílies. Bé, únicament m’he referit a la reducció de la jornada, no del salari. Aquest a llarg termini no suposaria una pèrdua de competitivitat. Al cap i a la fi com he dit la productivitat segueix augmentant gràcies al progrés tecnològic, de manera que es pot compensar aquest augment dels costos de producció amb una major eficiència tècnica.

Segurament la patronal no veurà amb bons ulls aquesta proposta, però no ens queden gaires alternatives, sobretot a llarg termini. Es possible que hagi arribat l’hora d’exigir noves condicions de treball. No oblidem que el nombre d’aturats segueix en augment.

És tot un ritual.

Quan el rellotge marca les tres de la vesprada, tanque la porta del meu despatx, m’enfile cap al cotxe, i de camí a casa, sintonitze el programa “los elefantes sueñan con la música”. Com encara em queda un bon rato per arribar-hi, és un bon moment per a fer un resum mental de la jornada laboral que acaba de finaltzar: intervencions dutes a terme, objetius aconseguits, altres que hauran d’esperar, recursos emprats, cridades telefòniques, persones ateses,i un llarg etcétera

Però sense dubte són les Persones el principal motiu de la meva reflexió, i la d’avui s’ha cetrant en el següent questionament:

Si partim de situacions adverses comparables, i apliquem recursos i prestacions similars,

• per què s’obtenen resultats tant diferents en unes persones i en altres?.

• Per qué en uns casos s’experimenta una recuperació i altes probablitats de superació personal i en altres, és la cronificació el resultat de la intervenció?

• Són els factors externs els responsables d’estes diferències o haurem de buscar factors interns, personals en els resultats obtinguts?

• Qué falla?

Pensant en açò, he traslladat esta situació a altres elements, i he intentat fer una comparació mental amb ells, doncs així com alguns objectes recuperen la seva forma inicial, una vegada desapareixen les forces causants d’eixa deformació, existeixen també persones que logren recuperarse de situacions adverses una vegada les seves causes prescriuen.

Un moll, per exemple es deforma al exercir força sobre ell, però quan deixem d’exercir-li força, recupera la seva forma inicial.

Ara be si agafem un troç de plastilina, l’apretem, ésta no recuperará la seva forma inicial al eliminar la nostra força sobre ella

• Serien comparables el comportament d’estos elements al d’algunes persones?

• I si el moll o la plastilina forem les persones i les forces que exercim sobre elles, les situacions adverses que les afecten negativament?

• Quines característiques tenen uns elements/persones que no disposen els altres per a lograr la seva recuperació.

• De qué depen?

Doncs be, un concepte que ens pot ajudar a entendre estes situacions és la resiliència, però qué és la resiliència?

El moll és un element resilient, la plastilina,no.

El significat del terme resiliencia (l’etimologia del qual es troba en el verb llatí resilio, resilire: saltar cap a enrere, rebotar) depèn del context que es prenga

En enginyeria, resiliencia és la quantitat d’energia que pot retornar un material elàstic sense absorbir-la. Éste terme provinent de la física, va ser adoptat en els anys vuitanta per les ciències socials per a caracteritzar a aquelles persones que, a pesar de néixer i viure en condicions d’alt risc, es desenvolupen psicològicament sans i socialment recuperats. En ecologia es refereix a la capacitat de les comunitats d’absorbir (en el sentit de suportar) perturbacions.

Per tant puc arribar a la conclusió, (sempre questionable evidentment) que eixe grup de persones, a les quals se’ls ha aplicat una sèrie de recursos i prestacions per tal de eliminar els factors externs que els impedeix la seva recuperació i, no logren aconseguir-ho, la intervenció hauria de complementar-se amb l’aplicació de dinàmiques de resiliència, per tal de modificar els seus factors interns per a aconseguir desenvolupar  la capacitat de sobreposar-se a eixes situacions adverses, fomentant aquells aspectes com ara  l’autonomia individual, l’empatia, la motivació a l’èxit autogestionat, i treballar també la seva autoestima i sentiments d’esperança per a que la superació siga una realitat.

Llibres relacionat amb la resiliència  “Mal de escuela” de Daniel Pennac

Música  

PowerPoint

El sentit comú així li ho marcava, no obstant això,  mirava al som i ho veia de nou gaire impossible.

Feia anys ho havia intentat, (i aconsseguit!), i ja sabia qué era patir. Sabia que el camí seria dur, molt dur. Sabia també que els intents d’abandonament li sobrevendrien a sovint durant la seua travessia, no obstant això, tenia l’esperança de que el sentit comú l’impediria defallir, ajudant-la en els moments més crítics.

Així doncs, encara que, en el som aconsseguit feia anys, estava tranquila i cómoda, calia girar el cap amunt i seguir avant.

I allí davant en tenia un altre, empinat i escarpat, un som, que el sentit comú l’obligava a tornar a pujar de nou.

Cada volta és el mateix i estem cansades de sentir les mateixes paraules. Quan l’Ajuntament de Barcelona decideix privatitzar un servei públic els seus regidors i responsables ens diuen que “estan mirant de gestionar el servei de manera més eficient” o “fer una gestió de qualitat i que sàpiga afrontar els reptes de futur” o frases similars que no signifiquen res.

Quan l’Ajutament de Barcelona decideix cedir la gestió dels serveis públics a entitats o empreses privades només hi ha un resultat comprovable, ple de significat i humiliació per la classe treballadora. Ens el coneixem massa bé perquè el patim cada dia. El resultat és la precarietat laboral: pitjors convenis, pitjors condicions laborals, pitjors salaris i estabilitat.

La qual cosa es tradueix, no cal dir-ho, en beneficis directes pels directius i propietaris de les empreses privades que gestionen “tan eficientment el servei”.

Els usuaris també se’n ressenten, evidentment. I ens ressentim més encara per l’empitjorament sistemàtic de les condicions de treball. Una pèrdua de llocs dignes que no es recupera i deixem per herència al jovent que ve darrera, fruit de l’abús “caciquil” i de la incompetència sindical.

Hi ha molts exemples de privatització de serveis a la ciutat. Ràdios locals, Centres Cívics, Oficines d’Atenció al Ciutadà, Espais d’Informació Juvenil, i ara privatitzen el CIRD. El Centre d’Informació i Recursos per a Dones que fa vint-i-quatre anys que treballa a la ciutat per oferir “assessorament i recursos per a promoure la participació de les dones en la vida pública de la ciutat, contribuint a eradicar les desigualtats i discriminacions que viuen les dones per raons de gènere”.

Diferents col·lectius de dones de la ciutat, juntament amb la CGT, han engegat una campanya de recollida de signatures i adhesions per evitar aquesta privatització.

Aquí podeu trobar el manifest contra la privatització del CIRD. Si voleu adherir-vos-hi podeu passar a signar el full d’adhesions a la Barraqueta (c. Tordera, 34 baixos).

Signeu la petició on-line contra la privatització.

La planta del Bon Pastor de MB ja va ser també deslocalitzada

El Ministeri de Treball del govern espanyol ha autoritzat un expedient de regulació d’ocupació temporal a l’empresa automobilística Mercedes que afectarà durant 50 dies els 126 treballadors de la planta de Barcelona. També els empleats de Vitòria hauran de deixar de treballar temporalment. En aquest cas, l’expedient preveu una aturada de 70 dies per als 2.874 treballadors d’aquesta planta. L’autorització de l’ERO ja ha estat comunicada al comitè d’empresa i s’aplicarà entre l’1 de novembre d’aquest any i el 30 de juny del que ve.

A Vitòria, on Mercedes fabrica les furgonetes Vito i Viano, la majoria dels sindicats representats al comitè d’empresa han acceptat l’acord amb la direcció i aquest ERO substituirà el que hi havia vigent fins aquest novembre.

L’acord preveu les mateixes condicions econòmiques del que s’aplica actualment, és a dir, el pagament del 80% del sou brut, excepte les bonificacions per vacances si les pagues de Nadal, que seran del 100%. Els majors de 53 anys queden exempts de l’ERO, que Mercedes justifica pel descens del nombre de comandes.

imatge de la fàbrica

Roquetes (ACN).- Uns 200 treballadors de la planta de Lear a Roquetes (Baix Ebre) tallen la carretera T-342 que va de Roquetes fins al poble dels Reguers i al massís dels Ports a l’alçada de la fàbrica, al quilòmetre 3. La mobilització ha començat, de forma espontània, quan passaven pocs minuts de les dues de la tarda coincidint amb la sortida del torn del matí de treballar. Allà els esperaven companys afectats per l’ERO de suspensió temporal i que ara estan en els dies d’aturada, amb pancartes i xiulets, i que s’havien apropat a la planta amb l’objectiu de no deixar sortir els camions amb part de la producció que ha de marxar a Hongria. Els vehicles que es troben la protesta giren cua i tornen cap enrere.

FONT: 3CAT24.

i més:

Manifestació contra el tancament de Lear a Tortosa el 31 d’octubre

Manifestació a Tortosa el 31 d’octubre contra el tancament de la planta Lear de Roquetes. Els representants dels sindicats UGT, Comissions Obreres i USOC han anunciat la mobilització pel dia 31 a Tortosa, a la qual també se sumaran altres entitats socioeconòmiques de les Terres de l’Ebre. La protesta reivindicarà la conservació de llocs de treball de Lear i que es faci un pla de reindustrialització a les Terres de l’Ebre, afectades per expedients de regulació d’ocupació d’altres empreses. De moment, el que sí que ja hi ha hagut han estat protestes espontànies dels treballadors de la factoria.

Els sindicats de Lear consideren que la multinacional no tanca per la crisi sinó per “deslocalitzar la producció” ja que traslladarà la producció a Hongria. Tant UGT, com Comissions Obreres i USOC reclamen a la Generalitat els mateixos esforços per mantenir Lear com els que va dedicar a Nissan o la Seat, i alternatives industrials per l’Ebre.

Els tres sindicats amb representació a la planta de Lear a Roquetes s’han mostrat convençuts de poder aturar el tancament de la fàbrica amb la implicació dels agents econòmics, socials i polítics del país.

Els treballadors de Lear han protagonitzat de nou aquest matí protestes espontànies contra el tancament de la factoria l’endemà de saber oficialment les intencions de tancar.

• Els dissabtes a la tarda dos advocats laboralistes oferiran assessorament laboral gratuït a les persones que pateixen casos de discriminació, abús o sobre-explotació laboral a la feina.

El Comitè Gràcia en Crisi, que està format per diverses entitats, col·lectius i persones a títol individual veïns del barri de Gràcia, ha posat en marxa un Punt d’Informació Laboral que tots els dissabtes des de les 17:00 hores fins les 19:30 escoltarà i oferirà assessorament legal gratuït a totes les persones que s’hi apropin i sol·licitin el servei.

El Punt d’Informació Laboral el formen dos advocats laboralistes i amb experiència en aquest camp. També hi està vinculat un Orientador socio-laboral per ajudar les persones que ho demanin en els tràmits de la recerca d’una nova feina o en els tràmits per a sol·licitar les prestacions corresponents.

A més el Punt d’Informació Laboral servirà per oferir formació sobre temes sindicals, convenis col·lectius, conflictes, serveis de mediació, etc. I centralitzar la informació sobre els abusos que es donen en el món del treball a la ciutat. Per això el Punt d’Informació Laboral pretén ser un lloc que acabi amb l’isolament dels treballadors i les treballadores en la seva lluita contra la precarietat laboral i l’atur.
L’assessorament es durà a terme des del despatx del Punt d’Informació Laboral que està situat al C. Tordera, 34 baixos (La Barraqueta), on també hi ha a disposició dels usuaris ordinadors connectats a internet.
El Comitè Gràcia en Crisi, vol destacar que el Punt d’Informació Laboral no és un servei assistencial  sinó que és una eina per promoure la solidaritat i l’efectivitat en les lluites sindicals o socials contra l’exclusió i la precarietat. Per això serà un centre de denúncia de les injustícies laborals i de pressió veïnal per a resoldre en favor dels treballadors i les persones més vulnerable les situacions d’abús que està generant l’actual crisi econòmica.
Per aquest motiu el Comitè Gràcia en Crisi està vinculat a altres punts d’assessorament laboral que han sorgit arreu de la ciutat, com el Punt d’Assessorament Laboral de Sants o el de Nou Barris, així com als col·lectius socio-polítics més actius de la vila.

Per obtenir més informació i col·laborar amb el Comitè Gràcia en Cris podeu venir els dilluns a les 19:00 hores a la Barraqueta (c. Tordera, 34 baixos), o bé adreçar-vos directament els dissabtes per les tardes al Punt d’Informació Laboral de Gràcia.
Telèfon de contacte: 93 213 90 71 (dissabtes 17:00 a 19:00 hores)
correu electrònic: graciaencrisi@gmail.com

FONT: GRÀCIA VIVA

El Centre d’Informació i Assessorament per a Joves (CIAJ) organitza aquest dimecres, 7 d’octubre un taller sobre món laboral amb el nom “Formar-te per treballar”. L’objectiu d’aquesta xerrada és explicar les vies que existeixen per accedir al món laboral.

Tenir una bona formació és indispensable per trobar feina. L’encarregat d’aquesta xerrada explicarà les diferents vies acadèmiques que existeixen per accedir al món laboral: cicles formatius, cursos subvencionats per a aturats, etc.

L’activitat és gratuïta i no cal inscripció prèvia. Aquest taller s’emmarca dins del programa de tallers del Centre d’Informació i Assessorament per a Joves (CIAJ) “Anem per feina”, que està destinat a grups de joves de centres docents d’educació secundària, batxillerat i cicles formatius.

Més informació: http://www.barcelonesjove.net/

Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.

També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.

Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.

Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…

Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant

Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.

]]> http://especialbolonya.wordpress.com/2009/09/28/tots-els-sindicats-de-la-uab-denuncien-la-direccio-autoritaria-de-la-uab/ Tue, 29 Sep 2009 03:03:42 +0000 Especial Bolonya http://especialbolonya.wordpress.com/2009/09/28/tots-els-sindicats-de-la-uab-denuncien-la-direccio-autoritaria-de-la-uab/

Tots els òrgans de representació del personal d’administració i serveis i personal docent investigador, així com totes les seccions sindicals de la UAB denuncien en un comunicat conjunt el caràcter autoritari de la política laboral, d’obstaculització del drets sindicals i a la participació -també envers l’estudiantat – de l’actual Equip de Govern, liderat per l’Anna Ripoll.

En un context de creixent malestar per les propostes d’hores extres per al professorat davant la manca de recursos i l’adaptació ultrasònica a la LOU-EEES i per l’acomiadament sense precedents de sis treballadores de la concessionària de reprografia (OCE) amb el vist-i-plau de l’Equip de Govern liderat per l’Anna Ripoll el començament de curs queda lluny de la pretesa normalitat i excel·lència predicada pels Deganats més afectats per les mobilitzacions del curs passat: la Facultat de Comunicació governada per una gestora; el Deganat de Lletres esborrant els darrers indicis d’un passat antimilitarista compromés o el Deganat de Polítiques i Sociologia, sota el comandament del conciliador d’en Maese Cardús.

Cal recordar que molts dels efectes autoritaris d’aquest manifest ja havien estat assenyalats des de feia messos per part del CAU, la CGT i les assemblees d’estudiants i que a les eleccions al rectorat, la Ripoll va representar el continuisme respecte als darrers temps del tàndem Ferrer-Grasa.

El manifest va ser llegit a la inaguració oficial del curs acadèmic amb una pancarta “Prou autoritarisme”. El vídeo oficial es pot veure aqui.

A sota, reproduïm íntegrament el comunicat amb destacats en negreta. Sobren les paraules.

Construïm la UAB des de la participació i la diferencia

Aturem l’autoritarisme de l’Equip de Govern

A tota la comunitat universitària

A l’opinió pública

Companyes i companys,

Fa 8 mesos que la Rectora va prendre possessió i ara encetem un nou curs que pot ser decisiu per decidir quin model d’universitat volem per la UAB. L’evolució d’aquests mesos ha fet disparar les alarmes en molts sectors de la nostra universitat i nosaltres, com a representants dels treballadors i treballadores, volem fer palès la necessitat de canviar el rumb.

Les primeres actuacions d’aquest equip han estat estat marcades per una autentica ofensiva anti-sindical. Fer callar les veus crítiques com a element cabdal d’una institució democràtica i participativa,  ha estat l’objectiu de l’actuació d’aquest equip. En una conjuntura de crisi econòmica on caldria més que mai buscar consensos i complicitats s’ha optat per tot el contrari. No només no s’ha encetat cap negociació real sobre les condicions laborals dels treballadors, ni PDI ni PAS, sinó que s’han negat a complir els acords fets amb anteriors equips, fins i tot alguns signats per la actual Rectora quan era vicerectora de professorat. Continua la manca de compromisos ferms per acabar amb la precarietat a la UAB, tan pel que fa al PAS com al PDI; i per donar solucions viables a problemes com ara les substitucions de professorat o  l’anàlisi de plantilla del PAS; al mateix temps que es mantenen propostes com la de introduir les hores extres per al PDI, a l’aplicació de mesures decidides unilateralment pel personal de biblioteques.

Per impedir l’actuació dels representants dels treballadors, se’ls ha restringit el dret a la informació i a la comunicació, se’ls ha foragitat de quasi totes les comissions del Consell de Govern on participaven des de feia 14 anys i s’ha fet servir aquest Consell com la drecera per a que l’Equip de Govern imposi els seus criteris sense cap negociació. Aquesta línia fins i tot s’ha estès a activitats fonamentals pels estudiants com la supressió de la festa major sense cap diàleg que possibilités una decisió consensuada, en un exemple mes de la negació a reconèixer als estudiants el seu rol de interlocutors vàlids, eliminant espais de participació, donant passos per transformar-los en clients en lloc d’agents de la vida universitària.

Guanyar unes eleccions no dona dret a considerar les institucions com un botí conquerit i l’autoritarisme no comporta més eficàcia, sinó més crispació i enfrontament.

Demanem a l’equip de govern la rectificació complerta i sense condicions de totes les mesures de restricció dels drets dels representants dels treballadors i treballadores, el respecte als àmbits de negociació com a pas previ per a adoptar decisions que afectin a les condicions laborals del treballadors de la UAB, el compliment escrupolós dels acords pactats amb els anteriors equips mentre no siguin modificats de mutu acord i l’inici de les negociacions laborals aturades en tots els àmbit amb un calendari de temes pactats amb les juntes i comitès.

Sabem que les veus discrepants amb les formes i continguts d’aquest Equip arriben molt més lluny dels representants sindicals i que els treballadors no podran aguantar més temps aquesta situació d’aturada i retrocés en les seves condicions de treball. Fem una crida a tota la comunitat universitària a implicar-s’hi activament en la defensa d’un model de UAB participatiu i democràtic. Esperem que l’Equip de Govern reflexioni i rectifiqui, però per assegurar-ho cal la implicació de tothom.

Portarem aquest aquest missatge a l’acte d’inauguració del nou curs i reclamarem el nostre dret a fer-nos presents i  a llegir aquest comunicat davant de tothom que hi assisteixi. Fem recaure sobre l’Equip de Govern qualsevol incidència que es pugui produir si s’intenta privar-nos de l’ús de la paraula.

Ben cordialment,

Junta de Personal Docent i Investigador,
Comitè d’Empresa del Personal Docent i Investigador Laboral
Junta de Personal d’Administració i Serveis Funcionari,
Comitè d’Empresa del Personal d’Administració i Serveis Laboral

Seccions sindicals de CAU, CCOO, CGT i UGT de la Universitat Autònoma de Barcelona

Web CAU-UAB

Web CCOO-UAB. Butlletí informatiu aprofundint en diversos aspectes esmentats.

Web CGT-UAB

Web UGT-UAB

Fragment extret de l’article “Dona i treball: de la flexibilitat informal a la nova organització del temps. El cas d’Itàlia” de Paola Vinay, Sociologa de “Prospecta” Cooperativa de Recerca Estadística i Social. Va ser publicat el novembre 1993, a la revista núm. 32, “Treballs de la Societat Catalana de Geografia“

“Resumint, malgrat que l’accés a l’educació superior i l’emergència de professions noves han afavorit l’ocupació de les dones i els han obert perspectives noves, la majoria d’elles continuen ocupant llocs de nivell més baix (menys professionalitzats i més mal pagats). A més, en la majoria de treballs “femenins” hi ha una possibilitat limitada de fer carrera. La conseqüència d’aquesta segregació “vertical” i “horitzontal” de les feines de les dones, tal com es va demostrar amb un estudi recent de parelles (Altieri-Schifani, 1991), és una diferència gran dels sous entre els sexes en tots els camps econòmics (el 1987 la mitjana dels sous de les dones representava només el 76% del sou mitja dels homes).

Aquestes dones es veuen obligades, per les condicions del mercat de treball i les necessitats de la família, a acceptar feines a temps parcial o temporals, o feines sense garanties per la manca de negociació col-lectiva, activitats laborals amb sous baixos, on la desigualtat entre sexes arriba a nivells socialment rellevants.

La contradicció entre el model cultural canviant i la persistència de la discriminació social és molt clara. La conquesta de la igualtat en educació i el desig de les dones per viure totes les dimensions de la vida estan en contradicció amb la manca d’igualtat d’oportunitats en el mercat de treball, la manca de serveis socials per a la família i la divisió sexual del treball. Per aquesta raó, avui és essencial que s’involucri tota la societat en el canvi social iniciat per les dones. Des d’aquest punt de vista sembla ser força rellevant el debat que s’ha iniciat recentment a Itàlia sobre la reorganització dels horaris de treball i de la vida diària. Aquest debat s’ha centrat, més generalment, en el canvi en la prioritat històrica del temps de treball per damunt de les altres dimensions de la vida, en el coneixement del valor social del treball de tenir cura dels altres dins la família, en una participació igualitaris en totes les dimensions de la vida. Més específicament, aquest debat se centra en una política d’horaris dels serveis públics i privats a la ciutat, de manera que siguin compatibles amb els horaris de treball; en una política que vol coordinar, amb tecnologia avançada, els diferents serveis públics, de manera que s’agiliti la burocràcia, i, finalment, una política que ofereixi més autonomia a la gent que no és plenament autosuficient (canalla, vells i minusvàlids).

Malgrat que el debat sobre la reorganització dels horaris ha estat motivat per les dificultats experimentades per les dones, és important recordar que també hi ha motius estructurals i culturals, ja que, tant a Itàlia com en altres països desenvolupats, l’organització del temps que ha suposat la industrialització ha esdevingut cada cop més inadequada. Com ja és conegut, el desenvolupament industrial (especialment el fordisme, el treball en cadena) ha portat a una homologació general dels horaris per a tots els/les ciutadans/ciutadanes en tots els sectors de l’economia. “En d’altres paraules, la industrialització i la urbanització han creat un temps dominant, lineal, racional… acompanyat d’un temps discontinu, dispers i aparentment natural de la família i les dones. Els investigadors han demostrat que els calendaris normatius, regulars, detallats linealment, introduïts en les societats industrials han estat i segueixen recolzats en el temps sense ordre de les dones i en la seva habilitat de combinar les activitats i les necessitats” (Vicarelli, 1992, i la seva bibliografia).

En la societat industrial actual, on els serveis són prioritaris, on la rigidesa de la programació pot ser superada per noves tecnologies “flexibles”, totes les contradiccions lligades a una organització estandarditzada i rígida surten a la llum. D’ençà els anys vuitanta s’està donant una desincronització. Amb la creixent participació de les dones al mercat de treball, la reorganització del temps ha esdevingut molt important per aconseguir la igualtat entre els sexes. La desigualtat en 1′ús del temps es percep com una sensació de malestar. Les investigadores han comprovat que en el context de treball els nivells d’angoixa per manca de temps és 2,5 cops més gran en les dones que en els homes. Aquest fet explica que la demanda d’una nova organització dels horaris de treball i de la vida diària sigui considerada prioritària per les dones (Chiesi, 1992 i la seva bibliografia).

És important tenir present que la reorganització dels horaris s’ha de realitzar de manera sistemàtica a causa de la interdependència entre els diferents horaris. Per exemple, una millor distribució del temps d’entrada a les escoles podria reduir les congestions de trànsit i els nivells de contaminació, però els horaris de les escoles estan lligats als horaris de treball dels pares i als horaris d’autobusos i trens. La necessitat d’horaris flexibles contrasta amb la necessitat de tenir serveis disponibles al públic a hores específiques. Hi ha, doncs, una cadena d’interrelacions que ha de ser tinguda en compte per evitar conseqüències negatives. No es pot menystenir, per exemple, que la majoria de treballadores en serveis públics són dones que compleixen un horari de 8 a 14 en contrast amb l’interès dels clients a tenir accés als serveis a diferents hores del dia i la setmana.

D ‘ençà la segona meitat dels vuitanta la reducció de la flexibilitat del treball femení i la dificultat de combinar el doble paper de treballadora i usuària de serveis, han fet promoure diverses experiències en diferents ciutats italianes. Aquests projectes tenien l’objectiu de connectar els horaris de la ciutat amb les necessitats dels ciutadans. L’exemple més significatiu és un projecte experimental que es va iniciar a Mòdena. En aquest projecte s’ha demostrat que és possible garantir interaccions més bones entre els diferents horaris dels serveis públics i privats, estendre i millorar (a un cost raonable) els serveis públics locals de manera que siguin consistents amb les noves demandes socials i agilitzar la burocràcia (Rinaldi, 1991). Aquest primer projecte ha estat seguit per altres en diverses ciutats italianes, els quals han afavorit una nova llei sobre l’organització dels municipis (la llei 142, 1990), que dóna a l’alcalde la competència de coordinar els horaris de diversos serveis públics i privats.

Sintetitzant, en els darrers quinze anys, com hem vist, la condició de les dones en les regions d’ “economia difusa”,així com a la resta del país, ha canviat. Malgrat que elles tinguin accés a treballs que abans eren considerats per a homes i a noves professions, la major part de les oportunitats de treball obertes a les dones continuen essent caracteritzades per tenir nivells i sous baixos.

Això contrasta amb els alts nivells educatius aconseguits. De tota manera, les dones italianes no sembla que vulguin deixar la seva carrera professional i la independència econòmica, malgrat que el seu desig d’entrar al mercat de treball no sempre troba respostes adequades. Han aconseguit igualtat d’oportunitats en l’educació i l’accés formal al mercat de treball. Han desenvolupat un model cultural, que valora la família i el treball.

En aquestes noves condicions, esdevé important pel moviment de dones, pels sindicats i pels partits polítics, intervenir conscientment en la reorganització del temps de treball, en els horaris dels serveis i de la ciutat. El debat és encara en els seus inicis, però ha de portar ràpidament a satisfer les necessitats de l’organització de la vida quotidiana i de garantir la igualtat d’oportunitats entre els sexes, tant pel que fa referència a les oportunitats de treball com a la participació en totes les altres dimensions de la vida (compromís familiar, cultural, polític i social, així com a tenir temps per a una mateixa). La distribució desigual és sinònim d’injustícia i, en el fons, interfereix en la realització completa dels dos sexes. “

Us podeu descarregar en pdf  tot el treball (10 pàgs.) en aquest enllaç –> Tot el treball. (Les dades estadístiques més recents són de l’any 87 en aquest estudi).

Té relació amb un altre article de la Paella. Pobres dones pobres, dades de discriminació salarial.

Un puto dia, 24 miserables hores, 1440 efímers minuts. Aquest ha estat el total de vacances que he realitzat aquest any en un estiu que, per a mi, ben poc ha tingut de festiu. He començat a pensar que aquesta estació realment mai ha existit, que tot ha estat un rumor infundat per quatre walpurgis avorrides.

Si ja ho deia Texas a “Carefull what you wish for” : si al més de gener em queixava que estant al atur el temps lliure m’ofegava en un “horror vacui” d’avorriment sideral, en quant vaig tornar a firmar un contracte qualsevol rastre d’oci s’ha esvaït per art de màgia.

I us pregunteu que he fet jo del meu dret a descansar? Doncs l’he consumit en els finiquitos de finalització d’obra i servei des de que, a mitjans de Febrer, vaig començar un tour que m’ha dut per nou empreses d’arqueologia diferents en un veritable huracà de nomadisme laboral on he excavat fons de cabana de l’edat del ferro a Sabadell, realitzat un estudi arqueozoològic de 5.000 ossos en 4 setmanes (rècord mundial!!), dirigit l’expedició a una cova prehistòrica al camp de Tarragona o controlat l’impacte sobre el patrimoni històric de les obres del AVE al pas per Sagrada Família. Fins i tot m’he permés el luxe de marxar de jaciments on, simplement, no m’agradava l’ambient laboral que s’hi respirava.

Potser es que estic atacat de stakhanovisme, aquest moviment social que va succeir als anys 30 a la URSS, consistent en que els treballadors feien hores i hores extra gratis per pur amor a la feina i que, realment, es tractava d’una moda impulsada pel mateix Stalin per tal d’augmentar la productivitat, sense haver d’invertir en tecnologia ni augmentar els sous.

Fins i tot em sento, a voltes, identificat amb el personatge de Sarah Polley al film de Coixet “La vida secreta de las palabras” en l’escena on el seu cap l’obliga a agafar vacances forçades, ja que està rebent queixes i pressions dels sindicats indignats per aquesta renuncia voluntària als propis drets obrers.

Suposo que això succeeix quan algú, com jo, té per ofici el seu hobbie favorit!

En fi! Tan de bo pugui estar molt de temps tan atrafegat com fins ara. Toquem fusta!

PD: Fotografia feta i editada per mi, realitzada al Cementiri de Monjuïc

PPD: Aquest post ha estat editat al contindre informació confosa, suposadament errònia i gratuïtament ofensiva. L’autor del blog demana disculpes per no contrastar els rumors, com tot bon periodista ha de fer.

]]> http://paellapelmanec.wordpress.com/2009/09/15/mor-crystal-lee-suton-inspiradora-de-la-pel%c2%b7licula-norma-rae/ Tue, 15 Sep 2009 16:39:26 +0000 paellapelmanec http://paellapelmanec.wordpress.com/2009/09/15/mor-crystal-lee-suton-inspiradora-de-la-pel%c2%b7licula-norma-rae/

Norma Rae és una pel·lícula de l’any 1979 que explica el procés de presa de consciència d’una treballadora tèxtil i mare soltera a una fàbrica del sud dels Estats Units. Norma Rae s’involucra en l’organització d’un sindicat en aquesta fàbrica després de  conèixer i escoltar en Reuben un sindicalista de Nova York. Per la seva lluita en favor dels drets sindicals i laborals fou acomiadada i desallotjada de la fàbrica per la policia.

La pel·lícula va rebre un Òscar a la millor actriu principal que protagonitzà Sally Field i d’altres premis en festivals internacionals de cinema com la Palma d’or de Cannes.

Escrita per Harriet Frank Jr. i Irving Ravetch i dirigida per Martin Ritt. Es basa en la història real de Crystal Lee Sutton, que va explicar la seva experiència en el llibre “Crystal Lee, a woman of inheritance”, l’any 1975.

Aquí teniu un resum de la pel·lícula en anglès, extret de Meetthebloggers.

L’any 1970, Crystal tenia 33 anys i treballava a la planta J. P. Stevens. Tant ella com els seus companys patien unes condicions laborals lamentables cosa que la va acabar de convèncer per intentar organitzar els treballadors de la fàbrica, juntament amb Eli Zivkovich, un líder sindical.

Malgrat que va ser acomiadada i desallotjada de la fàbrica per la policia, Crystal va aconseguir organitzar els seus companys i esdevingué representant dels obrers a través de l’ Amalgamated Clothing and Textile Workers Union (ACTWU).

Fa pocs anys es van establir uns premis que duen en honor seu el nom de The Crystal Lee Sutton Awards. Aquests premis reconeixen la tasca de persones o organitzacions que destinen els seus esforços a crear i presentar una imatge positiva de la classe treballadora americana, ja siguin cineastes, directors o periodistes.

Crystal Lee Sutton va morir el passat 11 de setembre a l’edat de 68 anys, a causa d’un càncer.

Des que la Conselleria de Treball va autoritzar l’empresa Inoxcrom a acomiadar fins a 105 persones el juny passat mitjançant un ERO, aquestes treballadores no han cobrat ni un duro. Ni el sou de juny, ni les indemnitzacions, ni la liquidació. És per això que aquest dimats 8 de setembre desenes de les treballadores acomiadades han acampat davant de la fàbrica, situada al Bon Pastor.

Tot i que la Guàrdia Urbana els ha obligat a desallotjar, les treballadores han deixat clar que se seguiran mobilitznt per aconseguir que l’empresa els pagui el que els deu, que han xifrat en un total de 8 milions i mig d’euros. És per això que també han decidit portar l’empresa a judici, que se celebrarà el proper 16 de setembre.

Aquest ERO va ser presentat a principis d’abril amb la justificació d’una caiguda de vendes (tot i que l’empresa no ha presentat els números de l’auditoria de comptes de l’any passat), no és el primer que pateixen aquestes treballadores. Fa tan sols dos anys ja es van acomiadar una setantena de treballadores. Aleshores es va pactar que en cas que es tornés a repetir tindrien les mateixes compensacions econòmiques, cosa que de moment l’empresa no ha complert.

FONT: L’EIXIDA.