El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.

No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.

Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000  persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.

Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.

[ eng. When the Nazis take the Communists ... ] [ esp.  Cuando los nazis se llevaron a los comunistas ] [ fr. Quand les nazis prennent les communistes... ] [ deu. Als die Nazis die Kommunisten nehmen ] [ it. Quando i nazisti prendono i comunisti ... ] [ ch. 当纳粹采取共产党人 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عندما قام النازيون أخذ الشيوعيون ]

L’escriptor alemany Bertolt Brecht és conegut, sobretot entre el gran públic, per una frase que va fer fortuna. I lamentablement la frase no és seva.  És aquella que parla de la permisivitat amb la tirania. La frase forma part d’un poema escrit per Martin Niemöller, un pastor luterà alemany, la història del qual és interessant conèixer. Clicant a sobre del nom, podreu accedir a la informació que sobre ell consta a la Wiskipèdia. La poesia es titolava “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes”

El gossot de la crosta té feina pendent: RAC-1

Com que l’escrit era un cant contra la tirania, he pretés fer-ne un de similar, basat en el seu, per denunciar com la tirania del nacional-socialisme tripartit va abatent tota la dissidència que li fa nosa. El que potser haurien de recordar, tots els qui col·laboren de grat en aquesta miserable guerra per eliminar el pensament nacional del nostre escadusser imaginari, és que aquells que volien durar 1000 anys, amb prou feines en van durar 12. Van fer mal, és clar. Tot el que van poder i més, però amb tot no van aconseguir perpetuar-se, ni físicament ni política.

Quan els “nazis” anti-crosta van treure’s de sobre la Mónica Terribas,
vaig guardar silenci,
perquè jo amb prou feines veia el seu programa,

Quan van silenciar l’Antoni Bassas,
vaig guardar silenci,
perquè al matí m’era impossible escoltar-lo,

Quan van forçar la retirada de Vicenç Sanchís,
no vaig protestar
perquè jo no sabia que era en Desclot,

Quan van eliminar la veu d’en Salvador Sostres,
no vaig protestar,
perquè el trobava massa de dretes,

Quan van venir a tancar-me el blog,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar.

Permetrem que tota aquesta gossada de sociates i satèl·lits aconsegueixin deixar-nos sense cap veu crítica per denunciar aquest II Reich, també anomenat Tristpartit? Ja només sobreviu RAC-1. Haurem de dipositar les nostres darreres esperances en el Conde de Godó? Anem ben servits, doncs! Què tal, senyors d’Esquerra, seguim “Construint Estat”… Espanyol? Si Macià, Companys, Irla i Tarradellas aixequessin el cap…

[ eng. Useless in politics? Yes, but with nuances. ] [ esp. Inútiles en la política? Si, pero con matices. ] [ fr. Inutile dans la politique? Oui, mais avec des nuances. ] [ deu. Useless in der Politik? Ja, aber mit Nuancen. ] [ it. Inutile in politica? Sì, ma con sfumature. ] [ ch. 在政治上没有用呢？是的，但有细微差别。 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عديمة الجدوى في السياسة؟ نعم ، ولكن مع اختلافات طفيفة ]

A la política hi arriben moltes persones que no serien bons professionals enlloc més. Es pot evitar? No. Sempre hi haurà personatges de tota mena, a la vinya del Senyor. Però seguint el fil del meu darrer article, si no podem evitar-ho, hauríem d’aconseguir que la ciutadania pogués escrutar fins al darrer detall de la vida dels “nostres” inútils. Conèixer-los a fons, vaja.

Recordeu quan es va crear el primer tripartit? Una de les promeses que es van fer va ser que no hi hauria tants assessors personals ni càrrecs de lliure designació, com en l’administració convergent, que havia governat durant 23 anys.  No va transcórrer ni un any, i els càrrecs nomenats a dit ja superaven de llarg els del darrer mandat de Convergència. Haver d’alimentar 3 boques famolenques (el tripartit), obligava a donar de menjar a molta més gent. I el DOGC cremava, amb nomenaments a dojo.

L’estat del benestar “nostrat” ha de permetre que els llepes, els addictes a l’adulació, els conserges, cambrers i repartidors amb ambicions polítiques, puguin usar el cèlebre “ascensor social” que van descobrir els savis, malgrat que no acreditin cap mèrit ni actitud que ho justifiqui. Però aquesta tolerància amb els polítics incapaços  ha de tenir un límit. I aquesta limitació no és cap altra que la d’exhibir-ne la seva baixesa intel·lectual i moral davant de tothom. Com es fa això? És molt senzill.

Cal prohibir els nomenaments de càrrecs a través del DOGC, sense cap altre mena de control que el de donar-ne publicitat. Hauria de ser obligatori que qualsevol persona proposada per a un càrrec de designació directa -inclosos consellers- se sotmeti a un escrupolós escrutini, a través de la comissió parlamentària corresponent, davant dels diputats. Aquest escrutini hauria de consistir, bàsicament, en una explicació oral del candidat sobre el seu historial professional, sobre les seves aptituds pel càrrec proposat, sobre el coneixement de les matèries que haurà de tractar i, com no, sobre les relacions polítiques, professionals i personals, amb la política, alhora que sobre el seu patrimoni. I aquesta exposició pública l’hauria de fer l’ínclit en solitari, sense cap mena de suport informatiu (dossier, memoràndum, o similar) de cap mena. I ser pública i publicada.

Seria nomenat sempre i quan superés el tràmit del nomenament amb l’aprovació d’un 75% de la comissió. En segona instància, amb una aprovació del 66%. I en tercera instància, sempre i quan aconseguís l’aval de la meitat més un (51%). S’evitaria d’aquesta forma que els inútils aconseguissin saquejar l’erari públic? No, però si en una gran mesura.

Està demostrat que cap partit polític, institució o grup organitzat s’atreveix a enaltir personatges sense cap mena de personalitat, criteri o vàlua… excepte que ho puguin fer d’amagatotis i sense donar-ne explicacions. Perquè els ciutadans hauríem de permetre que els partits polítics nomenin a qui vulguin, per ocupar càrrecs de responsabilitat, sense donar-ne explicacions? Reitero, doncs, que en política no haurien de permetre res que els partits i els professionals  de la política no poguessin explicar públicament.

No voy a hablar del curso, sino que me he permitido la licencia de tomar el mismo título para hablar de un tema relacionado con algo que ha sucedido esta semana.

Si seguís la actualidad a lo mejor os llamó la atención el proyecto de ley que se debería convertir en la flamante Ley Catalana del Cine y que se ha enviado esta semana a los que puedan estar afectados para que puedan manifestar su opinión antes de la votación.

Pues bien lo que esta “ley ” propone, en lineas generales, es que veamos más cine en catalán a través de diversos mecanismos, bastante criticables según se mire. En mi caso, creo que esta “futura” ley significa una oportunidad perdida. Ya me gusta poco que la política se sirva de herramientas tan poderosas como las leyes para modificar o influir en la conducta de las personas, cuando si la conducta a modificar no es mala para nadie, pero menos me gusta que cuando se use este método no sirva para mejorar esa pauta de comportamiento que no hacia daño a nadie.

En este país, que actualmente se haya en crisis, uno de los pilares más básicos sobre el que estamos construyendo nuestro futuro necesita un refuerzo, porque sino pasaremos del “necesita mejorar” (en referencia al emblemático método de evaluación en la Educación Primaria de Cataluña) al “Houston tenemos un problema”. Este elemento llamado formación debe ser una de las actividades a las que dediquemos más esfuerzos si queremos subsanar los errores que se vienen reiterando en las distintas reformas educativas que se han acometido en el país. Debemos ser conscientes ya de que lo único que nos va a permitir competir en el mundo es gente bien formada ya que carecemos de cualquier poder similar al del Rey Midas. Por tanto y a luz de lo que dicen los informes (léase Informe PISA) tenemos una asignatura pendiente: mejorar nuestra formación.

Y esto último ¿cómo se relaciona con lo primero? Pues es sencillo, pero aguardad. Yo no soy descubridor de una solución transversal a todo el problema, ni mucho menos, pero sí quiero exponer una inquietud personal que pueda arreglar alguna cosilla. La idea, como comentaba sencilla, pasa por usar esa herramienta para convertir el cine en algo más que un puro entretenimiento, en un vehículo de formación para la sociedad. Expuesto así, sin que haya entrado en detalles da miedo, de hecho, creo que esa es la idea que llevaba el gobierno tripartito cuando pensaba en el proyecto de ley del que hablaba antes. Ahora bien, los objetivos que yo perseguiría con esa idea son bien distintos a los que mueven al govern. Los últimos parecen salidos de otra época, de cuando los gobiernos necesitaban elementos que se convirtieran en auténticos símbolos, intocables, de una nación, para el caso es la lengua. Que el objetivo sea que la lengua catalana se convirtiera entonces en un símbolo intocable tiene como consecuencia lógica que se destinen muchos esfuerzos, tanto políticos como económicos, a ese fin. Todos esos esfuerzos implican además que se pague un coste de oportunidad. Oportunidad perdida. Lo que me gustaría entonces es comentar como esa idea sería una excelente, a mi parecer.

Considero que desde los poderes públicos se debería incentivar un mayor y mejor conocimiento de las lenguas extranjeras (y entre estas no está el castellano senyors del tripartit). La excelencia en una supuesta Ley del Cine no está en promocionar que películas extranjeras se traduzcan al catalán, sino que cada vez más el cine se vea en su versión original (en su defecto subtitulada). Consecuencias de lo expuesto: en primer lugar una económica y en segundo lugar una formativa. La primera porque en todas las sociedades hay una demanda latente de ocio (entre ellos el cine) en su idioma, ofreciendo a los directores de cine del país la oportunidad de satisfacer una mayor demanda de cine de producción nacional. Esto a su vez tiene una consecuencia directa para todos y es que el cine español y/o catalán tenga una oportunidad de reducir su dependencia de las arcas del estado y las comunidades autónomas. En segundo lugar, que los que además de ver cine en español acudan a las salas a ver cine extranjero tendrán la oportunidad de familiarizarse con otros idiomas y quizás de hasta aprender algo. Empleando la misma lógica que para el cine, ambas consecuencias también serían extensibles a otros medios audiovisuales como la televisión.

Lo mejor de todo es que no pueden llamarme loco porque tampoco he descubierto nada nuevo. Son muchos los países que tienen algo similar funcionando y parece que de manera efectiva contribuye al aprendizaje de otras lenguas.

[ eng. The new lie in Puigcercós! ] [ esp. La nueva mentira de Puigcercós! ] [ fr. Le nouveau mensonge dans Puigcercós! ] [ deu. Die neuen liegen in Puigcercós! ] [ it. La nuova menzogna in Puigcercós! ] [ ch. 在Puigcercós新的谎言！ ] [ rus. Новые лежат в Puigcercós! ] [ ar. كذبة جديدة في Puigcercós! ]

Consell Nacional d'Esquerra?

Ahir es va ratificar, a la búlgara, el nomenament d’en Joan Puigcercós (àlies Putxinel·li Gros) com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I per celebrar el nomenament, avui han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar amb nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea.

Monti i Putxi, practictant l'independentisme de saló

Al fer el cim, el candidat ha proclamat el que serà el seu logo de campanya: “El dret a decidir”. Segons informa el confidencial El debat, també ha afirmat que ‘Tothom pot fer el Puigmal si s’ho proposa. Aquest país pot ser independent si ens ho proposem’. Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què? Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment:  “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”

T'ho dono tot, però no em siguis lerrouxista!

Ja hi som. Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys. Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”. Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSC evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava. És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors. Que n’ets de burro, nano!

Putxi, ell t'ho explicarà.

Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització  de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar. Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple. 50 més 1, per si no ho havies entès.

La propera, a l'Everest. I no tornis!

Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE-C, anem ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà. Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.

Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, -l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

[ eng. I'm corrupt, and what happens? ] [ esp. Soy corruptor, ¿y que pasa? ] [ fr. Je suis corrompu, et ce qui arrive? ] [ deu. Ich bin korrupt, und was passiert? ] [ it. Sono corrotti, e cosa succede? ] [ ch. 我是腐败的，而结果呢？ ] [ rus. Я коррумпированы, и что происходит? ] [ ar. أنا الفاسدة ، وماذا سيحدث؟ ]

Però si no hi ha delicte!

No m’interessa gens saber quin càrrec del tripi ho va dir. Em sembla que era el Conseller d’Economia. I he de reconèixer-li que tenia raó. Va sentenciar que, des que ells són al govern, hi ha més transparència sobre les subvencions i els informes. És cert, i els felicito per haver-ho fet possible. El que lamentablement ha succeït és que l’increment de la transparència ha anat paral·lel a un increment gradual de la impunitat.

Ara sabem amb bastanta exactitud en què es gasten els nostres calés els governants, alhora que hem descobert que tant els fa que sàpiguem en què se’ls malgasten i amb el despostisme amb què ho fan. I arribats en aquest punt, ja no sóc capaç de dir quina de les dues fòrmules em fa sentir menys idiota: creure que m’enganyen però no saber-ho, o bé que em diguin a la cara que ho fan, i que a més se’ls en refot el que pensem.

Hòstia, mira que n'hem fet d'informes, eh!

L’assumpte dels informes no té transcendència penal, segons el catalaníssim Antoni Castells (darrer cadàver del difunt PSC). Un gran consell per a la ciutadania, si senyor. Malgastar calé públic per regalar-lo als amics no és delicte. Això doncs, Conseller, els diem als ciutadans que fotre mà a la caixa pública no suposa cap problema ni pel beneficiat ni pel que malgasta diners que no són seus.

Cal dir molt clar, d’una vegada per totes,  que mentre la decisió sobre la responsabilitat dels polítics depengui d’ells mateixos, de les seves majories o minories tant al Parlament com a les comissions o òrgans de control diversos, els uns s’acabaran tapant les vergonyes dels altres, en previsió de poder robar demà el que els altres van robar ahir.

Jujtant polítics? No!

Volem o no que hi hagi control de la cosa pública? Caldrà pensar noves formes de control que passin, forçosament, per treure a la burocràcia políticoadministrativa la prerrogativa que tenen actualment de jutjar-se a si mateixos. En resum, que s’ha d’acabar això que siguin jutge i part a l’hora. Si jo robés 1 milió d’euros, el “poble” permetria que em jutgessin els meus pares? A ningú li passaria pel cap que això fos possible, oi, doncs per què els ho hem de permetre als polítics i als funcionaris?

Tot i no tenir els coneixements suficients, això no m’impedeix de plantejar possibles solucions. El poble ha de jutjar els seus representants. A partir d’una autorització política prèvia, en què 2 grups del Parlament o bé un 40% de parlamentaris ho sol·licitessin, polítics i funcionaris haurien de ser jutjats per un Jurat Popular, que tingués plenes atribucions per imposar qualsevol sanció o penalització que considerés adequada per la falta o malversació comesa. I això implicaria fer canvis legislatius per tal que els informes i les subvencions anessin  signades, justificades, argumentades i autoritzades per algun responsable, que en seria el responsable final.

Agafeu els calés, i correu!

A quin funcionari públic hauria de fer por ser jutjat per un Jurat popular? Els qui roben, atraquen, violen, assassinen, malversen poden ser jutjats pel poble, però els representants del poble, no? Cal acabar d’una vegada per totes amb la impunitat que envolta polítics i funcionaris, i que conforma una entesa vital entre ells en contra dels qui diuen representar. Acaba sent allò de les dictadures, preferentment comunistes, però no exclusivament: “Tot pel poble i per al poble, però sense el poble”.

I per cert, Conseller, potser els qui encomanaven els informes i els qui els fèien, no han comès cap delicte penal, però haurien de retornar els diners, no? Al senyor Fèlix Millet li exigeixen que retorni la Medalla d’Or de la Generalitat, però als petits “xoricets” poden quedar-se’ls? Parlant clar i català, ni en Millet la retornarà, ni vostès faran res per que els seus “lladregots” retornin el que han afanat. Això el converteix, a vostè i al seu govern, en còmplices. Un paper ben galdós el seu, Conseller de la Trista Figura.

Quan escric aquest article, ahir a les deu de la nit, sé que quan surti publicat gairebé amb tota seguretat haurà quedat desfasat perquè potser la publicació de noves notícies sobre nous e inversemblants informes encarregats pel tripartit hauran sortit a la llum. No sé si seran noves notes narcisistes i megalòmanes de qualsevol conseller preocupat per la imatge que d’ell dóna Polònia o nous estudis prodigiosos i inusualment sintètics que amb un foli tenen prou per debatre sobre el sexe dels àngels, o qualsevol altre bajanada, i conclouen amb un “crec que no em deixo res”.

Tampoc no sé si em trobaré amb la sorpresa que el preu del foli d’informe hagi pujat d’un dia per un altre, com ho feia la inflació argentina en qüestió d’hores. Desconec si quan llegiu aquest article, els 2.000 euros per foli pagats en ocasions ja hauran estat superats per qualsevol de les conselleries tripartidàries. No calculo a quan surt la paraula escrita perquè no m’agafin esgarrifances.

No sé quin disbarat informatiu sobre informes barroers, mal endreçats, inútils, arbitraris i poca soltes encarregats pel govern tripartit em trobaré avui mentre esmorzo, dino o sopo. Se m’acudeix un sobre les diferències i semblances entre un gos i una lleona i sobre com justificar la despesa que s’ha fet per matar l’animal. Són un escarni per a la institució de la Generalitat. Indignen una societat que ho passa molt malament per la crisi econòmica amb un govern que no té cap proposta, acció i política per combatre-la i per donar resposta a les preocupacions dels milers de catalans que han perdut la feina.

No sé què em trobaré avui, però sí sé que m’agradaria trobar una disculpa dels polítics que malbaraten els diners públics. Són els mateixos que minimitzen avui la transcendència d’uns informes inútils i plagiats i que en el passat van martiritzar un excàrrec de la conselleria de Treball de CiU i que en van fer un judici polític paral·lel. Espero que la justícia sigui igual per a tothom. Estem farts de tanta frivolitat, de tanta incompetència, de tanta insensibilitat. Em preocupen la desafecció, la pèrdua de credibilitat de les institucions, el desprestigi de la causa política. Per això em cansa tant el tripartit i les seves bajanades. I atenció, és segur que em deixo alguna cosa.

El dia 31 d’agost l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú decidia treure de les platges a les empreses que s’encarreguen de la seguretat dels banyistes. Les explicacions per part del Consistori i del seu regidor, Juan Luís Ruíz, anaven en la línia que a partir del mes de setembre l’afluència de banyistes a les platges disminueix considerablement. Molts ciutadans no entenien l’acció del tripartit i és que aquest any les temperatures altes s’estan estenent i entrat el mes d’octubre encara s’arriba als 30 graus en moltes comarques catalanes. D’acord que el govern no pot preveure les temperatures que farà a partir del mes de setembre però no podem tancar els ulls davant d’una realitat objectiva. Els caps  de setmana de setembre encara fa calor i les platges de Vilanova encara estan plenes. Per què tanquem doncs el servei de socorrisme? És que no tenim com a prioritat als ciutadans? Encara que l’afluència baixi considerablement crec que és un servei que no pot escatimar en recursos. El diari de la ciutat aquesta setmana publicava una notícia que informava que un home moria ofegat a la platja de Ribes Roges.

Una decisió d’aquestes característiques s’ha de tenir molt clara des de l’inici, valorar els punts a favor i els punts en contra de retirar els socorristes de les platrges. Ara ho estm pagant i crec que caldria una reflexió molt profunda des de l’ajuntament. A vegades hi ha fet que es podrien evitar i penso que aquest n’és un. Cal valorar què és més important. La seguretat dels ciutadans a les nostres platges o els diners que es puguin estalviar.

Em sembla que estarem tots d’acord en la resposta. Si estm disposats a gastar diners en projectes completament inútils, em sembla que no podem escatimar en la seguretat dels nostres veïns.

Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.

També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.

Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.

Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…

Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant

Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.

]]> http://joanaortega.wordpress.com/2009/09/28/el-cambio-empieza-hoy/ Mon, 28 Sep 2009 14:57:27 +0000 joanaortega http://joanaortega.wordpress.com/2009/09/28/el-cambio-empieza-hoy/

Artículo publicado en El Mundo. 27 de septiembre 2009

Septiembre ha traído el inicio de un nuevo curso político y el resultado no puede ser más desesperanzador. Las economías de nuestro entorno empiezan a ver signos de recuperación mientras la española y la catalana siguen hundiéndose en una larga agonía que se visualiza en el incesante goteo de parados, de EREs, de destrucción de empleo. La situación, ya de por si dramática, se convierte en catastrófica con las medidas que propone el gobierno.

Es incomprensible que se recurra a la subida de impuestos como tabla de salvación. No se entiende, no tiene sentido. Una subida de impuestos implica menor ahorro, menor capacidad adquisitiva de las familias, menor posibilidad inversora, menor consumo. En definitiva, menor capacidad para generar riqueza y por tanto menos posibilidad de crear empleo.

La situación económica, repito, es muy preocupante por la crisis global pero aún resulta más inquietante al constatar que las medidas tomadas por Zapatero y su gobierno han ido y siguen yendo en la dirección equivocada. El gobierno español ha hecho y hace justo lo contrario de lo que han hecho los ejecutivos que están logrando sacar a sus países de la crisis.

No es de extrañar las pesimistas previsiones que los expertos económicos europeos auguran para España. Zapatero ha actuado poco, tarde y mal. Ha dilapidado los beneficios de los años de bonanza económica y ha disparado el endeudamiento del país con un gasto público desbocado. Es evidente que hay que facilitar ayudas sociales a quienes han perdido su trabajo, pero también lo es que hay que adoptar todas las medidas posibles para facilitar la creación de empleo. Sólo con el gasto por el gasto, tal como predica Zapatero, estamos condenados a perpetuarnos en la crisis.

Con estas premisas, ahora desde el gobierno se nos plantea a CiU si apoyaremos los presupuestos generales del Estado para el 2010. La respuesta sólo puede ser que no si las cuentas se basan en una subida de impuestos a las clases medias y trabajadoras tal como ha anunciado el gobierno. Es evidente que no podemos apoyar unas medidas que sólo nos llevarán a un mayor desastre. En cualquier caso, esperaremos a conocer con detalle las cuentas del gobierno para el próximo año para manifestar nuestra posición definitiva. Pero con lo anunciado hasta ahora por los responsables económicos del gobierno, desde CiU presentaremos una enmienda a la totalidad.

Pero, además de la incapacidad socialista para hacer frente a la crisis, septiembre nos ha traído otras noticias que merecen ser tomadas en consideración. No puedo ignorar la consulta de Arenys de Munt sobre la independencia de Catalunya. Debo recordar que tanto Unió Democràtica de como Convergència Democràtica se han manifestado siempre, y así lo reflejan sus estatutos, defensores del derecho a la autodeterminación, como derecho irrenunciable del pueblo de Catalunya. También quiero dejar claro que desde Unió no promoveremos consultas como la efectuada en Arenys de Munt, pero que respetaremos la autonomía de nuestros grupos municipales, así como las iniciativas que pueda tomar la sociedad civil.

En cualquier caso, en Unió creemos que el problema inmediato de nuestra sociedad es el de una situación económica que conduce a la desesperación de miles y miles de familias que ven como uno o más de sus miembros se encuentran en el paro sin una solución a corto plazo.

Mejorar esta situación focalizará la mayor parte de los esfuerzos de CiU en este curso político que ahora ha empezado y que estoy convencida finalizará el próximo año con la evidencia de que la hora del cambio ha llegado a Catalunya. Un cambio necesario para devolver la confianza a nuestro país, para enderezar la deriva económica a la que nos han conducido los socialistas (tanto en el gobierno de Madrid como en el de la Generalitat) y para recuperar el orgullo nacional que ha dilapidado el tripartito. Este el mensaje que hoy puedo ofrecer: Catalunya recuperará su orgullo, su poder económico y su capacidad de liderazgo en poco más de doce meses. La experiencia de los tripartitos nos ha empobrecido, nos han ridiculizado y nos han empequeñecido. Ha llegado el momento de decir basta y de empezar a trabajar todos juntos para recuperar el tiempo perdido. Ustedes tienen la palabra.

[ eng. 11-S: Let us not deceive Left back! ] [ esp. 11-S: Que ERC no nos engañe otra vez! ] [ fr. 11-S: Ne nous laissons pas tromper restant de retour! ] [ deu. 11-S: Machen wir uns nichts zurück Left! ] [ it. 11-S: Non lasciamoci ingannare rimasto indietro! ] [ ch. 11 -局长：让我们不要欺骗的左后卫！ ] [ rus. 11-S: Давайте не будем обманывать Левый защитник! ] [ ar. 11 - دإ : دعونا لا نخدع الظهير الايسر! ]

Toca-li els ous a ta puta mare!

Sobre la consulta que avui s’ha celebrat a Arenys de Munt he de dir que d’entrada em deixava bastant fred. No és que a hores d’ara m’hagi despertat massa interés, però he de reconèixer que tindrà, o pot tenir, conseqüències positives. No em refereixo, és clar, al fet que a partir d’aquesta primera iniciativa no en puguin sortir d’altres similars, no tant sols al nostre país, si no també a Euskadi o a Galícia. Per què no? I el fet que n’hi hagi unes quantes més ajudarà a incrementar la sensació, ben estesa per les Espanyes, que a Catalunya, Euskadi i Galícia no hi ha res a fer, per què fent el que fan no hi ha forma d’impedir que les autèntiques nacions d’aquest Estat-gàbia anomenat Espanya expressem públicament el rebuig que ens produeix Espanya. Ja poden col·locar de forma immoral dos zipayos al capdavant dels nostres governs, que ni tant sols així aconsegueixen silenciar el clam de llibertat. Ha de ser trist per als pallassos Montilla i López comprovar que l’exercici mafiós i servil del poder no els serveix per a encaixar Catalunya i Euskadi a Espanya. L’un pactant amb el PP i l’altre oferint prevendes econòmiques i laborals a “independentistes” de boqueta.

Qui és més mentider?

Les conseqüències positives a les que em referia al principi, per a mi, són diàfanes. Iniciatives com les d’Arenys de Munt són útils en clau nacional. Perquè? Per què serviran per dificultar l’estratègia d’Esquerra de revalidar el 3r tripartit. És evident que si sumen tornaran a col·locar la “cosa” al capdavant de la nostra màxima institució nacional. Revalidaran a ulls clucs un nou mandat del PSOE a la Generalitat, per què el seu objectiu només és el de perpetuar les quotes de poder obtingudes fins ara, i si poden incrementar-les. El que em sembla evident és que una “excitació” nacional com la d’Arenys, sostinguda i sàbiament incrementada a mesura que s’acostin les eleccions, afegida a la previsible sentència negativa del Tribunal d’Ordre Públic (també conegut com a Tribunal Constitucional), deixarà poc marge de maniobra a Esquerra.

La pèrdua de diputats que puguin experimentar (algunes fonts parlen de fins a 1o diputats menys, tot i que jo dubto que la patacada sigui tant forta), i la clara inclinació del PSOE català cap a la seva “puta” mare espanyola, dificultaran molt la justificació del pacte. Impossibilitar el pacte? No, el faran igualment. Però a l’igual que Carretero parla de l’error d’Espanya d’haver-se pres el referèndum d’Arenys seriosament, el “previsible” error d’Esquerra revalidant el 2n mandat de la “cosa”, serà la sentència definitiva del partit. I amb a penes uns diputats (potser 15, amb sort), la seva satel·lització del PSOE serà definitiva, convertint-se en irrellevants en el mapa polític català: haurà nascut la nova Euskadiko Ezkerra catalana. A les eleccions del 2.010 potser pintaran alguna cosa, però quatre anys més tard ja només seran part del grup mixt, si tenen sort.

Calen nous instruments!

I en aquesta nova traició d’Esquerra hi haurà la seva mort prematura i l’èxit fulgurant de Reagrupament, si aquestes sigles perduren aleshores. L’oportunitat de Reagrupament, si l’hem de tenir algun dia, vindrà més donada pels errors d’altres que no pas pel bé que ho fem nosaltres. El que hem de fer és tenir la coherència i la claredat d’idees que hem demostrat fins ara, i saber tenir la paciència i la voluntat d’anar treballant de mica en mica, sense aturador, en pro d’una autèntica alternativa independentista a l’escleròtic panorama polític actual. Si d’aquí a un any -o abans i tot- aconseguim entrar al Parlament l’èxit ja seria majúscul, amb 3, 5 o amb els diputats que fossin. L’important serà entrar-hi. Crec que el salt definitiu de l’independentisme polític -ara orfe- es produirà d’aquí un temps. El que caldrà serà saber ser al lloc indicat en el moment i l’hora adequada. I a Reagrupament ho estem fent tot per ser-hi quan calgui. Si pot ser el 2.010 millor, però si no hi serem el 2.014. D’altres, PSC, Esquerra o IC-Hamàs ja sabem on acabaran situant-se: a la trinxera de l”Espanya… progessista, és clar.

¿Qué tal, te parece bien que mandemos nuestros hijos a Arenis?

I Convergència, es preguntarà algú? Doncs estaran a un costat o a l’altre de la trinxera depenent de com li vagin les properes eleccions nacionals. És molt fàcil d’entendre-ho. Si la seva “tímida” aposta sobiranista actual es veu refrendada a les urnes, d’aquí a un any, aleshores la direcció podria inclinar la balança definitiva cap al “sobiranisme” nítid i contundent. Si pel contrari l’aposta els surt malament, i no se situen en posició de dominar el Palau de la Generalitat i el Parlament, assistirem a un refredament nacional evident. Per tot això cal que a les eleccions nacionals properes es configuri un panorama en què les opcions nacionals de debó (CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Catalunya Acció o les CUP) superin claríssimament els 75 escons, impossibilitant d’aquesta forma la temptació d’alguns (CiU i ERC) de fer nous aventurismes amb PSOE’s i PP’s. Cal fer reviure l’eix nacional, espanyols a una banda, catalans a l’altre, per recuperar de nou la nació. Aleshores que cadascú triï a quin costat de la barrera vol ser. Per què el PSC no hauria de ser a la trinxera catalana? Que no són capaços de separar-se del PSOE? Una CiU amb 55 diputats, una Esquerra amb 15, i un Reagrupament amb 5, seria un mapa polític força agradable, d’entrada. El 2.014 ja el canviaríem, per variar-ne les forces respectives. El moment de Reagrupament i d’alliberar-nos del jou espanyol s’acosten, però no serà tant immediat com alguns volem. Com deia el gran Winston Churchill, sang, suor i llagrimes. Sagnarem i suarem de nou, però les properes llagrimes que vessarem no seran de dolor i patiment, seran de joia i d’alegria. La independència ens les provocarà.

Ahir a TV3 van fer la NIT 10 i GAY.CAT va veure un tros fins que es va cansar i es va anar a dormir. Va haver, però un detall, que després de pensar-ho, m’ha fet sospitar de que o bé GAY.CAT s’imagina coses que no són o bé a TV3 se’ns està fent publicitat del tripartit subliminalment. L’assumpte és ben simple: Al principi del programa surten dos presentadors (Lidia Heredia i Roger de Gracia) però hi ha un altre que es vol afegir com a presentador que es diu Oscar Dalmau i llavors dóna les seves raons per fer-ho. Llavors diu TV3, canal 33, canal 3/24, canal 33, el super 3. I llavors algu diu també per fer la gràcia tripartit. No és pas això sospitós? De totes maneres algú diu 3% i algú contesta, això no toca. Això que podria sembla una gràcia m’ha fet pensar que de fet es pot tractar d’una gràcia molt ben orquestrada per fer publicitat subliminal del tripartit. Ara us explico perquè …:

Un pot tenir la sensació que un cop el presentador vol justificar que siguin tres és normal que mencioni tot allò on surt un tres: TV3, CANAL 33, el tripartit. Per donar-li un toc de frescor pot fins i tot semblar bé que surti això del 3% i sobretot que seguidament es digui “això no toca”. D’aquesta manera els protagonistes queden com gent astuta i divertida …

Però aquí hi ha una altra versió que pot haver succeit i que si fos real em semblaria lamentable: algú cau en el fet que el tripartit i TV3 tenen en comú el número 3. Llavors algú pensa que seria bo explotar aquesta coincidència. Si tenim una televisió on el tres prima (TV3, CANAL 33, CANAL 300, CANAL 3/24, …) tampoc deu ser tan dolent que tinguem un … TRIPARTIT! Llavors que fem. Doncs a un dels programes estrella de TV3, la NIT 10, fem que es parli d’això del 3. I com ho fem? Doncs posem dos presentadors i fem que es vulgui afegir un tercer i llavors han de parlar d’això!

Bé, ja sé que aquesta suposició que faig és molt rebuscada i potser m’ho imagino jo però el que és evident és una cosa: per algun motiu a la NIT 10 hi havia escrit que havia de haver dos presentadors i després un altres es voldria afegir! Això estava al guió? I perquè estava al guió? No ho sé pas perquè estava al guió però el que és evident que gràcies a aquest fet, que era de guió, es va poder dir això del 3. I si no hagués estat per això del número 3 no hi hagués tingut senit que fossin dos i després tres o sigui que aquest joc del número 3 ha d’estar al darrera de que al principi fossin dos i després fossin tres.

Estem davant d’un cas de publicitat subliminal a TV3 a favor del tripartir o bé es va coure tot sobre la marxa?

Per cert, també va haver un moment molt curiós a la NIT 10 quan la Lidia li va dir a en Cuní quelcom com “ara ja no manes en mi”. També li va dir que abans de tot ella era persona. Per una altra banda va semblar com si en Cuní hagués volgut dir a la seva companya actual de programa que treballant amb ell d’aquí dos anys podria estar en el lloc de la Lidia. Jo això ho vaig entendre com si en Cuní digués que es gràcies a ell i al seu programa que ara la Lidia està on està. O almenys això vaig entendre quan va mencionar això dels dos anys. Em va semblar veure una tensió que potser també me la vaig imaginar.

Al mateix programa també vam veure al Xavi Coral i l’Espartac Peran. No sé pas si també és la meva imaginació – quina sensació d’imaginar-me coses tot sol que tinc en aquest post! – però em va semblar que hi havia una espècie de joc de rols entre ells com si fossin una parella. Espero que no els hi surti malament la jugada. Així, per exemple, en Xavi sembla que es preocupa de com ha d’anar vestit l’Espartac. També sembla que Xavi fa de part dominant de la parella (això no sé perquè ho fan però ells sabran) Hi va haver un moment que en Xavi es va acomiadar de la seva companya del telenotícies i llavors va dir que amb l’Espartac no seria el mateix! I llavors l’Espartac li contesta que no es preocupi que ell li donarà altres coses!!!!!! Quan vaig sentir això em vaig imaginar a l’Espartac i al Xavi intentant tenir sexe i no posant-se d’acord en què fer cadascun. La veritat és que ells ajuden a que un s’imagini coses així.

També va sortir el camió que l’Espartac portarà per Catalunya – ara ja només faltaria que possessin un camioner boníssim per portar el camió de DIVENDRES per donar més morbo al programa i em sembla que tinc una foto del camió del dia 8 de setembre a Tarragona. La teniu al principi d’aquest post.

Per acabar comentar que també hi haurà un casting per trobar gent que farà de La Trinca. Els de La Trinca originals els veuren junts per ajudar amb aquest casting per fer una pel.lícula, sèrie, sobre La Trinca.

Al video anterior hi ha un comentari molt incorrecte i que demostra el que ha canviat la societat. Ara tots estem barrejats i un comentari així seria inexplicable.

Aquesta és la canço que més recordo: EL BARÓ DE BIDET, sobretot això de “quesquese? se merde!”:

]]> http://joanaortega.wordpress.com/2009/09/03/enganyats-i-a-pagar-el-beure/ Thu, 03 Sep 2009 11:10:52 +0000 joanaortega http://joanaortega.wordpress.com/2009/09/03/enganyats-i-a-pagar-el-beure/

Quan el president de la Generalitat va comparèixer abans d’ahir en roda de premsa sabia perfectament que a l’endemà les dades de l’atur farien una altra rebolcada al seu govern i al de l’Estat. Per això va dir que la seva prioritat era lluitar contra la crisi. Justament el que des fa molt temps reclama Unió i CiU als dos governs,i malauradament sense cap èxit. Ara ho veu? Una mica tard, no?

Ahir els que salven el govern Zapatero a Madrid, és a dir ERC i ICV, van treure pit i van remarcar que han aconseguit ampliar retroactivament les ajudes del govern per als aturats des del primer de gener. Mesura social però arbitrària, improvisada i poc endreçada i també injusta, i si no que li expliquin a qui va acabar l’atur el 31 de desembre. Això no és governar, sinó fer d’ONG –i que s’entengui bé que valoro moltíssim la important tasca de les organitzacions no governamentals.

El govern de l’Estat opta per repartir ajudes i per incrementar el dèficit perillosament en lloc de fer polítiques que creïn ocupació i que premiïn les empreses i els autònoms que mantenen els seus llocs de treball, i que a més tenen capacitats de crear-ne. És a dir en lloc de donar eines per superar la crisi, només dóna ajudes –i no les critiquem perquè son necessàries-, o dit en altres paraules en lloc de la canya, dóna el peix.

El president Montilla també va lloar l’acord de finançament, és a dir va lloar un dels incompliments de l’Estatut. Demostra un cop més la submissió al PSOE del seu govern i de les formacions polítiques PSC, ERC i ICV, que farà difícil pagar els serveis que necessiten els catalans. Una altra vegada, primer Zapatero i l’estabilitat dels governs de l’Estat i del tripartit abans que Catalunya i els seus interessos. I com si no fos ridícul, la vicepresidenta Salgado diu que, com que la Generalitat no ha ingressat prou diners, n’haurà de tornar part dels que ha rebut. És a dir, enganyats i, a més, hem de pagar el beure.

Porca misèria!, diuen. Som el país de la UE que té més atur i ja ningú no dubta que, mentre els altres se’n surtin, nosaltres continuarem arrossegant la crisi. I per acabar-ho d’arrodonir, hem de suportar les trifulgues internes del tripartit, la seva manca de planificació i la seva mala gestió. Continuarem perdent oportunitats de país per la seva incapacitat d’afrontar la crisi. Les tres forces que donen suport al govern ja pensen en les eleccions catalanes i treballen per tornar a sumar -volen fer seu el lema de junts per sempre. Per això el PSC, ERC i ICV treuen pit, però se’ls hi veu el llautó.

Ara, l’avantatge és que també els ciutadans podran començar a pensar que les eleccions al Parlament de l’any que ve són l’oportunitat perquè Catalunya torni a aixecar el vol, per sortir del desgavell del tripartit, per recuperar la dignitat i la força moral de país que sempre ens ha caracteritzat. Bufen aires de canvi – a l’Ajuntament de Barcelona ja són gairebé huracans- i a la Generalitat cal també un canvi que faci valer Catalunya. Si sumen tornaran a repetir el tripartit –ja ho han dit. Els ciutadans tindran un altre cop el poder de decisió a les mans.

Article publicat a l’e-notícies avui 3 de setembre de 2009.

]]> http://danielbonaventura.wordpress.com/2009/08/27/el-joc-pragmatic-derc/ Thu, 27 Aug 2009 16:13:24 +0000 Daniel Bonaventura http://danielbonaventura.wordpress.com/2009/08/27/el-joc-pragmatic-derc/ http://elcaudelllop.wordpress.com/2009/08/16/el-portentos-frikisme-desquerra/ Sun, 16 Aug 2009 16:59:31 +0000 Andreu http://elcaudelllop.wordpress.com/2009/08/16/el-portentos-frikisme-desquerra/ http://ailmed.wordpress.com/2009/08/13/com-radio/ Thu, 13 Aug 2009 08:43:32 +0000 ailmed http://ailmed.wordpress.com/2009/08/13/com-radio/

Notícies edició migdia del 12-8-09

COM Ràdio dóna la notícia de que l’Agència Catalana de Protecció de Dades ha sancionat a la Generalitat per difondre dades de la salut d’un mosso d’esquadra amb discapacitat. AIL-MED avança a COM Ràdio que acudirà a la via judicial administrativa per demanar danys i perjudicis per revelació de dades. També denunciem que al DOGC apareixen dades de salut de mossos d’esquadra. Intervé el cap d’inspectors de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, Carles San José, i el president de l’associació Àngel Gómez-Quintero demanant responsabilitats polítiques.

.

]]>