Desayunados y duchados (con este calor lo hacemos al menos dos veces al día), nos fuimos a buscar el autobús que nos dejaría en la estación central y desde allí, cogeríamos otro para llegar hasta Rabat.

Paseamos por el pueblo, compramos champiñones en el mercado del domingo, visitamos las iglesias y poco a poco, nos fuimos dirigiendo a Mdina.

Pasamos por una de las puertas de acceso a la ciudad. La entrada impresionó. De repente, abrigados por sus murallas, todo se convirtió en una reluciente luz amarilla. Austeridad y silencio era lo que respirabas a cada esquina. Pero esta sensación se acabó de golpe, cuando llegamos a la plaza central y cientos de estudiantes italianos nos envolvieron.

Tras recorrer Mdina y sin poder visitar la catedral hasta entrada la tarde, recorrimos el camino a la inversa y nos metimos en un bar/asociación de Rabat dónde, por un par de cervezas, nos pusieron la mesa llena de comida: pan con tomate y verduritas, caracoles, butifarra, aceitunas, una pasta de carne con verduras avinagrada buenísima, macarrones y al final, buñuelos de anchoas. Delicioso. Al principio, cuando entramos, la camarera no nos recibió con muy buenos ojos pero una vez nos puso los caracoles y tanto Joan Antoni como yo, los atacamos sin ningún tipo de miramiento, su cara cambió. Luego, hablando con ella y con dos camareros más, les explicamos que en Cataluña, también tomábamos pan con tomate y caracoles cocinados de diversas maneras. Como este local lo cerraban, fuimos a la búsqueda de un restaurante que ya habíamos visto para degustar la ternera con salsa de aceitunas y así, rematar la visita gastronómica. Esta vez triunfamos. De vuelta a Valletta, llegamos a la marina y conocimos a nuestros nuevos vecinos italianos. Poco después, llegó otro barco que pretendía colocarse entre nosotros. Nadie entendía que pretendía ya que no había espacio pero el patrón insitía en amarrarse. Todos empujando para minutos después, el hombre se convenciera que aquí no podía entrar. Eso si, durante esos minutos, me hizo sufrir por la pintura nueva del Talula que peligraba a cada centímetro que el hombre insistía en su testarudez. Al final se fue “amenazando” que volvería al día siguiente. Espero ya no estar cuando él llegue.

Con la guía de Italia, Sicilia y Cerdaña en mano, ayer me dediqué un buen rato a buscar lugares donde fondear. Difícil tarea. De paso, se aprovechó para hacer planes de navegación hasta Siracusa pasando por el norte de Malta, isla Comino, isla de Gozo, Sur de Sicilia y finalmente, bahía de Siracusa. También tocó compra en el supermercado (espero que esta ya sea la última y que la siguiente sea en España), cargamento de diesel y tareas domésticas.
Mañana domingo y con todo ya listo a bordo para despedirnos de Valletta, iremos a Mdina, antigua capital de Malta, donde pasaremos el día turisteando.

Havent resolt les avaries més urgents, ahir vam agafar barrets, ulleres de sol i càmeres fotogràfiques i, a cavall  d’un bus “Bedford” dels anys 50, vam anar a visitar la Valleta històrica.

Muralles, canons, esglésies, catedrals, palaus, monuments, banderes, estàtues policromades de sants,.. intercalats de Mc Donalds, Zaras, Diesels, BurgerKings, Calvin Kleins,.. i tot banyat en una espessa salsa mòbil i espessa de turistes cridaners, principalment italians, encara que seguits de prop per anglesos i espanyols. Vaja, un lloc amb un atractiu indubtable però que les circumstàncies dels temps en què vivim han convertit en un “parc temàtic”, on l’essència serena original ha estat envaïda per una massa consumista, d’objectes i d’imatges, que li ha acaba robant, crec, el seu encant primigeni. I la cultura és cara: vagis on vagis has de pagar per visitar; curiós com l’església catòlica s’ha modernitzat en aquest aspecte, mentre que en tants d’altres segueixen en el segle XII. Una sola excepció: l’església del Naufragi de Sant Pau la qual, com si s’haguessin descuidat de posar-la al dia, pots visitar i admirar, mentre llegeixes els textos que t’han donat a l’entrada (fins i tot en castellà!) on t’expliquen les coses més notables del lloc, i sense que ningú et persegueixi per que paguis el tiquet.
Per tal d’incorporar una lliura de Malta a la meva col·lecció de bitllets em vaig dirigir, com m’havien aconsellat, al Banc Central. Malta es va incorporar a la zona Euro el 2008, pel que la seva moneda autòctona ja no circula i, com a Espanya, els que en tenen poden anar al Banc Central a canviar-la per euros. La resposta que em van donar va ser una barreja de modernitat i absurd: que intentés aconseguir-la per e-bay!!.
La visita acabà amb un cop de sort: vam trobar un bar, el més proper possible en aquestes circumstàncies a un bar de poble, on vam poder gaudir d’algunes especialitats gastronòmiques, com el formatge maltès, i d’un agradable intercanvi d’impressions amb de l’amo i alguns parroquians.

Cansats de varador no volem cansar-vos a vosaltres, de manera que avui parlarem un xic de Marmaris. Ahir vaig anar-hi per demanar informacions i comprar alguna cosa. Al
llarg de la carretera hi ha nombrosos hotels de platja, del tipus ‘autocontingut’, on ofereixen de tot al turista, (quasi tots anglosaxons), de manera que no hagin de sortir i
puguin passar unes vacances sense que res els recordi que existeixen altres races, pobles, idiomes o costums. Tot i així, algun anglès intrèpid gosa agafar l’autobús per anar a donar un tomb per la vila i, per variar la dieta de “fish & chips”, prendre un Mac Donalds. Probablement, aquest anglès dirà al conductor turc, en un accent tancat i sense tallar-se un pèl, “how much, mate?”. Un cop a Marmaris es fa evident que aquest és un poble que viu de i per els turistes, els quals envaeixen  els carrers amb les seves pells rosades al sol (sempre m’ha al·lucinat que els anglosaxons tinguessin la barra d’anomenar als nadius d’Amèrica del Nord ‘pells roges’!). Com no podia ser d’altra manera, Marmaris aglutina totes les ‘virtuts’ dels llocs beneïts pel turisme, en agut contrast amb Mersin, ciutat on amb prou feines veus estrangers: mentre passejant
per Mersin veies una oferta gastronòmica exòtica i local, l’oferta que trobes pels carrers de Marmaris no difereix massa de la que trobaries a Marbella o a Minnesota; mentre a Mersin tot eren somriures, aquí et venen una barra de pa sense ni mirar-te a la cara; durant un mati, a Mersin, ens van convidar cinc cops a te; aquí quasi em van posar mala cara per demanar un got d’aigua a una botiga d’efectes nàutics on, per cert, em van cobrar 80E per un recanvi Volvo,  consistent en un petit cilindre d’inox! (si ho podeu evitar, us aconsello no comprar mai un motor Volvo Penta). Si el ‘mono’ de te et fa parar a una cafeteria, la dosi et costarà 1E. El comiat de Marmaris va ser musical: mentre el bus passava a prop  del pati d’una escola, vaig poder veure com els nens i nenes, elles de rosa i ells de verd, preparaven la funció de fi de curs assajant una coreografia basada en una cançó, en anglès, de la Shakira: Colòmbia filtrada per Miami i interpretada a la
turca; imagino que, a fi de comptes, la globalització és això. Sigui com sigui, us haureu adonat que l’estada a varador no m’escau bé.

Maldives és una cadena d’atols que comença a l’equador i s’estén per  més de 400 milles en direcció nord, habitada per escassament 300.000 persones. Les seves condicions geogràfiques l’han convertit amb un dels països amenaçats per l’escalfament global: si no el parem, d’aquí a uns anys estaran sota l’aigua; com que els seus habitants no creuen massa en que ho aconseguim, han obtingut l’estatut genèric de refugiats i estan comprant terres a Austràlia on mudar-se quan comencin a notar humitat als peus.
És un país petit i desconegut, fins i tot pels pocs que l’ha visitat, ja que d’habitud es passen les vacances a una illa-hotel, sense sortir-ne, de manera que, a banda del clima i el meravellós coral, podrien estar a qualsevol Club Mediterranée del Món.
Nosaltres vam visitar només l’atol que està més al nord, Uligamu, però la flexibilitat que ens dona la nostra condició de navegants fa que, probablement, haguem vist més Maldives que molts altres turistes.
D’entrada cal dir que les Maldives i les Tuamotus tenen molts de paral·lelismes geogràfics i paisatgístics. De les dues, crec que em quedo amb les primeres; bàsicament per la gent que és molt mes hospitalària i senzilla que molts dels afrancesats habitants de les Tuamotus.
La gent de les Maldives son musulmans, però sense tirar-t’ho en cara; tenen la seva pròpia llengua i escriptura, aquesta darrera francament curiosa, com un braille visual. Racialment estan entre els indis de la índia i les gents de l’orient pròxim, amb unes dones que, al menys de joves, son molt estilitzades i amb uns ulls de foc.
Mai he visitat un país més net i polit; tots els carrers son de sorra, l’element més abundant, però enlloc no veus un paper o deixalla. Les cases tradicionals estan construïdes a base de petites trossos de coral i l’efecte és sorprenent; tots els pobles que vam visitar tenien uns edificis oficials nous i en molt bon estat, entre els que s’hi contaven sempre escoles i ambulatoris, i una classe burocràtica notablement eficient i sense rastres de corrupció, fenomen bastant poc habitual en aquesta part del món.
També és notable l’abundància de peix i la seva mida: enlloc havíem pescat tants de calamars (15 pescats en una hora des de la coberta del Talula), i enlloc havia vist peixos tan grans a tocar de la riba. De fet el país viu del turisme i de la pesca i això els dona per fer aquests edificis, donar els serveis bàsics i comprar terres a l’estranger; val a dir que, en carreteres, no tenen gaires despeses.
En fi, desitjo sincerament que els nostres excessos contaminants no acabin amb aquestes Tuamotus de l’Índic.

Quan s’organitzen les tradicionals cues quilomètriques d’entrada i sortida a Andorra o en qualsevol altre punt de mapa mundi, sense calcular nits de pernoctació, hauríem de desdibuixar fronteres per computar excursionistes, visitants, o turistes. Sota aquesta massificació asfixiant, el nostre vocabulari és pobre. Inventem un neologisme més, si ens agrada inventar i crear. Propostes a estudiar: Borregolàndia? Idiotolàndia?. ____, ____, ____, ____, En aquest espais en blanc anirien tots els nous substantius que a tu – lector/a desconegut i desconeguda – et vinguin al cap i neixin del teu propi cultiu creatiu. (Perquè, qualsevol substantiu és bo, si defineix aquesta tendència insana de seguir la massa i anar allà on va on va Vicente, perquè si simplement. Perquè ja sabem que “Vicente va donde va la gente”, i això és incompatible amb les Repùbliques solars autèntiques)

En benefici de tots, i d’un llarg termini sotenible, ningú es proposa desestacionalitzar socialment els temps lliure? Què passaria si prosperés la idea d’emetre quotes individuals per l’emissió de gas carbònic? Més interessant, quants viatgers viuen a Andorra, a la Seu, o a Timbucktoo?.

Diferenciar un turista d’un viatger depèn, en part, del temps del viatge. Mentre el primer generalment corre per tornar a casa, el viatger, que no pertany a un lloc més que al proper, es mou a poc a poc, després d’un període d’anys des d’una part de la Terra cap a una altra. Prenent la definició que l’escriptor, compositor, i viatger nord-americà, Paul Bowles, ofereix a través de la novel.la “El Cel protector”. L’altre factor que completaria l’ equació podria dependre de la força amb la que ens movem, seguint les paraules de Wladyslaw.

La cèlebre escriptora i il.lustradora finlandesa Tove Jansson escrivia a la meitat dels seus 70, el seu primer llibre de contes curts per a adults, “Fair play” – Joc just. Des d’un no res quotidià que es converteix en una bella obra d’art, el Sr. Wladyslaw visitava l’illa de la Maria. Aquesta és part de la seva conversa:

“Wladyslaw” va dir la Maria “teniu en compte que són les tres de la matinada?”

“No importa. Un ha d’aprofitar les nits, amiga meva, perquè tinc la sensació que no has reflexionat gaire sobre la cara de la mort. I saps per què? Perquè no vius amb tota la teva força, totes les hores i minuts, tot el temps, amb el teu propi triomf davant el temps, anticipant-lo i distanciant-lo. Jo estic despert, sempre. Fins i tot en els meus breus somnis continuo treballant. Res ha de ser perdut” va respondre Wladyslaw”.

Perquè, en realitat, davant la mort què som?

Excursionistes, visitants, turistes, viatgers o veritables Tuaregs, fills del desert?

En darrera instància, potser, trobar una resposta poc importa. Tots, inclòs els Tuaregs, sentim, estimem i plorem igual. Els Tuaregs, però són un poble diferent. És un poble que ha escrit un codi moral diferent a la resta d’àrabs. Autèntics fills del desert, els Tuaregs saben sobreviure en les condicions més adverses, l’abrasador i gèlid desert d’Àfrica. Els Tuaregs han dominat totes les pors que neixen del fons del cor. Davant aquest autocontrol, una no pot més que sentir una gran admiració i els més sincer respecte.

N.B.

Lectures interessants:

“El cielo protector” de Pau Bowles.

“Fair Play” de Tove Jansson.

“Tuareg” de Alberto Vázquez-Figueroa

“En el desierto no hay atascos. Un Tuareg en la ciudad” de Moussa Ag Assarld.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Article publicat dilluns, 15 d’octubre del 2007 al periòdic MésAndorra, a la contraporta, gràcies a l’amistat amb Àlvar Valls – periodista i traductor. Col·laboració gratuïta.

Actualitzat avui dissabte (2) 7 de setembre del 2008, perquè el nostre pensament evoluciona i es transforma, fins i tot sense voler, per Natura.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………..

Para leer artículo traducido al castellano, por favor, si te apetece, ver:

Google’s tool de traducción web

Esperant a que em vinguin a buscar per anar a sopar he estat mirant webs i he trobat a una un joc que et pots baixar de forma gratuita a l’ordinador. La historia es situa a l’any 2015 als Estats Units. El govern, ple de deutes, decideix vendre l’estat de Florida a Disney. El nou CEO del país, Michael Eisner, decideix canviar el nom per “Los Disneys”. A més, també instal·la una sèrie de caps termonuclears rodejant la península fent possible la destrucció de totes les grans ciutats mundials, a no ser que el jugador ho eviti. La forma d’evitar-ho no és cap altra que infiltrar-te en aquest territori i matar als turistes, als nens i als personatges de la Disney i, a més a més, destruir el cap del congelat Walt Disney.

Hi ha gent amb molt de temps lliure i molta pasta com per pensar tal història i fer-ne un joc.

Via: Papel continuo